dissabte, 4 d’octubre de 2008

Segon somni.

Avui m'he donat de baixa de l'ADSL i la tarifa plana, sinó no em podia connectar a internet. Certament he trobat, parlant-ne amb la comercial, queno hi ha opcions rou econòmiques petits usuaris com jo que ens conectem de tant en tant a mirar el correu, atendre el bloc i poca cosa més. em parlava de una opció de un límit de dues gigas al mes! una bestiesa, i era la més econòmica a vint-i-nou euros. No hi ha doncs, ara, la opció de pagar per el que et connectis: tanta estona, tants cèntims.

A la nit he somniat que el meu pare no hi era i que jo no sortia de gresca. Que no sabia tancar l'armari del cuarto i que la paret ha quedat fetaa miques per culpa d'un automatisme per al que calia una certa traça. Quan he tornat per la part de darrera del jardí, curiosament ara que fa nou mesos ue no treballo al taller, el meu pare m'ha demanat per unes peces que es veu que hi feia, i m'ha assegurat que no em veia capaç, per la meva malaltia de tirar-les endavant. Li he dit, allà mateix on ens hem trobat que sí, que en dia quaranta-una i que tot anava bé. Ell era a sota l'únic arbre gros que queda ara a casa.

De sobte ja era al davant tombat i ha vingut un gat negre, o potser era una gata tota carregada amb coses a la boca. Tres gatets, dos d'aquells d'angora que han corregut a estirar-se després del viatge, i jo diria que cuatre o cing toballoles grosses potser en d'altres viatges. eren allà davant meu posades al terra. La meva mare m'ha dit: -Mira que ha portat, deu venir a instalar-se. Però ha d'anar anar allà aveure què ha passat.

Jo he anat a cercar unes estirores de podar per si venien altres gats defensors del patrimoni aliè i me n'he hagut de sortir amb un cutter de punta rodona que m'ha guardat a la butxaca. La meva mare repetia que hi havia d'anar, allà d'on venia -la meva mare és catòlica- i al final jo li he dit a la gata que seia dreta a la falda, i que li quèien els ulls de les nombroses trifulques i batalles al carrer: -Hi has d'anar.

Ella m'ha respost: -Ara farà bol... Sol!- i ha marxat. Certament en aquella tarda de penombra per els grossos o gruixuts núvols ha sortit el sol. La gata ha passat al cap de poc perseguida per dos gats grossos, un d'ells de ros amb ratlles, he pogut veure, i la cua grossa i li dèien: -De esta se acuerda! Esta la paga!

La pobre béstia deu ser ben lluny ara tot i els presents que ens havia dut que la meva mare es cuidarà de desar i estrenar algun dia, i els gatets o se'ls vendrà, els regalarà o ja els vindran a buscar els altres gats. Jo em quedo amb el sentit de l'humor de la gata: Ara farà bol... Sol! ha dit i s'ha endressat els ulls per marxar corrents i no plorar.

Arreveure.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Somni.

Doncs érem en una excursió d'exalumnes a Àustria o Suïssa o potser era Alemanya, quan en una aturada a la carretera hem parat a comprar un piscolabis. Jo m'he comprat una bossa de massilla que tenia gust de pa de llet. La massilla, de fet, té color de pa, i es feia servir abans de que aparegués la silicona per posar vidres. Per exemple aquells vidres industrials amb ànimes de petit filferro que impedien que d'una pedrada caigués tot el vidre a trosos i en canvi quedés al vidre una forma rodona ben curiosa del tamany de la pedra que l'havia atravessat. Amb la massilla s'havia de fer un macarró amb els palmells de les mans, com si fossim indis a punt de fer foc amb un bastonet, i fregant s'obtenia el macarró, llavors s'anava apretant amb el dit polze el macarró contra la junta del vidre i el ferro del marc de les finstres i la massilla impermeabilitzava i aguantava el vidre.

De sobte he llençat un troç d'aquel àpet a un barranc on a baix hi havia un llac o un riu o una resclosa gegant i algú m'ha dit que ara ens renyarien perquè allà eren molt nets o que passaria gana. Jo els he dit que anava seguint el tros de menjar vom voleiava i que li estaven sortint ales i s'estava convertint en un ocell abans de caure a l'aigua. Els hi he hagut d'ensenyar el meu troç de pa màgic.

Llavors baixavem per un rierol en unes barquetes individuals tot assentats i aquell ocell que s'ha fet ànec ha pujat a la meva a menjar més pa d'aquell jo n'hi he donat i ell ha tirat amunt perquè anava ell a contra corrent. S'havia convertit en una anec de cap verd i cos groc.

Ha passat que ha vingut un altre ànec més entramaliat i se m'ha ficat per la màniga de la camiseta cap a dintre el cos, jo el notava, i m'he hagut de treure la camiseta pels pantalons per què sortís. També li he donat pa i l'he fet fora i me l'he acabat -el pa-.

En arribar al capdevall del riu ja estavem detinguts. Grups de persones desfilavem per les habitacions d'una casa gran que no coneixíem sense tenir en compte la nostra procendència. Se'ns ha fet treure l'abric i a alguns se'ns ha deixat seure. A nosaltres ens ha tocat en un racó d'una sala que tenia un fals sostre/pis de fusta a sobre. D'altres encara desfilaven amunt i avall, a dintre i fora.

Ara no recordo què ha passat que ens hem fet un fart de treballar aquella nit, i a na mi que no mi volien no sé on em portaven a la part de darrera d'un cotxe. Al final he conegut tots els voltants i quan he tornat al grup ha resultat que s'enduien la meitat del grup a dormir. Jo volia agafar la jaqueta però me l'havien presa, m'he enfadat i he demanat per el cap de grup. Era un paio baixet que poc a pas en sabia res de la jaqueta i li he dit que a partir d'ara el cap de grup seria jo. Ell ha dit que no i l'he agafat pel clatell i l'he fet donar voltes per l'aire com si de un jersei es tractés. Li he dit que tenia dos segons per dir prou i m'he posat a comptar. Ha dit prou i l'he deixat caure al terra.

Llavors els he hagut d'explicar als ocs companys de grup que quedaven què en volien aquells nous nazis de nosaltres. Els he dit: -Mireu saben que som els més forts i potser sobreviurem, i, només els importa què en direm d'ells. El que passi a partir d'ara i tot el que ens facin se'ls en recontrafum, fins i tot la Història podran canviar. Sabeu que els han fet a aquesta gent? Els han tingut matant-se entre cosins i matant-se entre germans per un collons d'agulla!- Vaig exclamar mentre ensenyava la part de dintre del colze esquerre- ...i això durant més de cinc cents anys!

(Continuarà?)

divendres, 19 de setembre de 2008

La tarrina.

Diu que a Alexandria, força jueus hi troben coses coses allà ara, han trobat una tarrina que podria ser un got de l'any, fixem-nos quina precisió, 50 després de Crist amb una inscripció en grec que hi posa "Crist el mag" just un any abans de l'última referència escrita que es coneixia de Jesús i que era de... doncs de l'any 51. La tarrina era feta del segle I abans de Crist.

S'ha trobat en una ciutat portuària, que explicaria el fenòmen que en nomès vint anys ja es conegués a Jesús-Crist per aquelles contrades que tot just romanitzades, que ho seran o estan a punt de ser-ho a l'època dels triunvirats i de Cleòpatra -morta l'any 30 i conquerit llavors Egipte per Marc Antoni-, o també podria ser que Jesús fóra admirat per alguns religiosos egipcis de l'època ja en vida -però això és més difícil encara- que sí podria ser que algun d'aquests religiosos viatgés a Palestina i tingués coneixença del personatge en la guerra mútua contra Roma i al tornar a casa li dediqués el vas, en per exemple, i perdoneu, en aprendre a aigualir el vi i economitzar-lo donats els de ben segur tristos moments d'Egipte en comparació amb d'altres que se'ns il·lustren antuvi.

Personalment crec que podria estar be plantejar-se coses a partir de troballes, però amb els temps que corren i la informació que se'ns dóna només podem que suposar, atenent per exemple la teoria de la inexistència històrica de Jesús, que tot plegat és una manera de vendre turisme als jueus que tenen diners arreu del món i viatges en creuer ara a la tardor que no fa tanta calor i mediterrània en general com a suposat orígen de tot plegat negant la barbàrie dels del Nord de temps molt més recents que ens estan portant al que ens estan portant i no mirar per exemple als ajuts bilionaris de la ONU cap a l'Àsia i a l'Àfrica precisament per aquesta barbàrie de la reconsagrada Unió Europea fundacional i etzètera, etzètera sense que ningú digui res respecte també de la mala gestió d'aquests enormes fons que es perden i que potser ni surten de Nova Iorq i són per pagar residències i xofers i viatges i compres de la dona (vestits de sastre i joies) i convidats i festes d'ambaixada o particulars i avions que no se saben revisar o no fa falta comprar perquè ja hi ha jets particulars i aeroports a casa i demana. -On són aquests cèntims? -A Nova Iorq!

Mentrestant aquí tenim a l'Almúnia, un paio que no el va votar ni sa tia al nivell europeo de figurant en pos del socialismo andaluz y español parlant bé del comportament de les borses i donant confiança als inversors, perquè sí, de gent que té cèntims n'hi ha, però ara qualsevol dia tothom en tindrà de crisi, eh?

De petit tenia un porronet. Recordo que era folrrat amb una mena de ornament d'espart i hi va haver un estiu de menudet que tot el dia corria amb el porró. Per sort eren temps de relativa bonança i a la tarda la meva mare me l'omplia am l'Ole de la nevera. L'Ole era un mena de sidral... uns polvos efervescents que a casa compravem amb gust de taronja. Al principi lo del porronet estava bé, però havia d'anar amb compte perquè no el trobessin els meus germans més grans i se'n beguessin la dosi, així que l'amagava pel jardí mentre em dedicava a jugar a pilota o em distreia amb una altra cosa. Havia passat allò d'amagar-lo tant ben amagat de no recordar on era i fins i tot una vegada va quedar amagat tota una una nit i me'n vaig anar a dormir tot cansat de fer no sé què deixant-lo en un cobert antic que tenim.

L'endemà, jo que bevia del porró fins i tot corrents i per tant a xumet va resultat que un cop enfilat a la cadira i tret de l'armari on l'havia amagat tenia mal gust i li vaig anar a explicar a la
mare. La mare va treure l'Ole i va rentar el porró com cada dia ja que ella mateixa m'havia encarregat d'anar a cercar-lo aquell matí.

Dic això perquè la famosa tarrina o bol de "Crist el mag" que diuen que han trobat ben bé, i aviu m'hi han fet pensar, podria ser del fill d'algun sacerdot o guardià del temple que li hagués posat Khristou al nen i li hagués regalat un bol ara que aprenia a fer de bruixot i el nen l'hagués amagat tan ben amagat que han tardat dos mil anys a trobar-lo. És una hipòtesi.

dijous, 11 de setembre de 2008

Diada a Can Salvans.

A Can Salvans ens queden poques coses. Vull dir que per exemple al Febrer del dos mil sis es va morir el patriarca de la família, el nostre pare Josep, i, el mateix dia del mes de l’Abril d’aquell any, l’hereu de cinquanta-dos anys. Era el meu germà Xavier. I un dia catorze de Gener de l’any següent, just el dia del mes de l’endemà de les anteriors defuncions, es moria la filla gran, la Montserrat. Malgrat tot encara en quedem alguns, la mare, dos germans i una germana, a banda de nou nebots que tinc i els tres germans polítics.

Recordo alguns anys en que, per exemple posàrem la televisió a la reunió familiar d’aquesta data a la tarda i veiérem el desastre de les torres a Amèrica, i és que a les darreries veníem reunint-nos a casa per la diada donat que els nens del meu germà gran ja no eren tant petits i no passaven tants dies a l’estiu en companyia de la seva àvia. Era també una manera d’acomiadar l’estiu i encarar el jovent el curs escolar i no veure’ns les cares fins pràcticament el Nadal.

Donada la pèrdua d’actius familiars la trobada de l’Onze de Setembre s’ha deixat de celebrar amb la participació de tots els membres que queden de la família. Sincerament, no recordo si els dos darrers anys han vingut si més no els meus germans a dinar, ells que viuen aquí mateix al poble o en una localitat més propera, però el que no ha estat mai, a casa, és una festa reivindicativa, i, només l’any mil nou-cents noranta-dos, per els Jocs Olímpics de Barcelona, s’hi ha penjat, a casa, una senyera. Tot i que ara tampoc recordo si ho allargàrem fins al Setembre.

En una família de cinc fills, però, sempre hi ha lloc per la... broma; i, estant com estem dispersats en el temps – la meva germana em porta nou anys -, jo sempre he estat el petit, i el rei de la mare. El seu rei. Però la vida dóna lloc a trasbalsos, i ara resulta que el personatge cultural rellevant tradicional de la cultura catalana és, sobretot a la fase de comiat de la malaltia del meu benvolgut i empindolat pare, que, fins i tot m’ho deia a na mi lliurement, doncs el personatge rellevant és donat un hereu de gènere masculí, doncs la nena.

Quin fora l’infortuni familiar que la germana gran no només va néixer amb els ulls de color marró, sinó que amb el sarmendeïo prenatal de recomanació familiar –els tiets i l’àvia, insinuava la meva mare- les dues voltes de cordó umbilical al coll li feren, a la Montserrat, patir una deformació a la part motora degenerativa que va concloure també als cinquanta-dos anys amb una pneumònia. Així doncs, donat que la malaltia se li va diagnosticar de ben petita, teníem via lliure el meu germà, la meva germana de falsos ulls blaus –els té verds- i jo, que vaig venir amb una casa de set-cents metres quadrats edificats i dos mil metres quadrats de jardí. Així doncs, tot i que l’alegria de la casa vol dir el que vol dir... jo n’era una de bona i grossa.

Aquest any però pinten magres. El meu germà se’n va d’excursió amb la família tot el dia. La meva germana diu que no pot venir ni a portar-nos el pa i al final vindrà ell a primera hora. Ara l’estic esperant.

Resulta que no només no tenim cèntims ni pel pa, tenim el cotxe tancat al gratx i no en tenim la clau i passarem un dia trist i sols la meva mare i jo, sinó que se’ns prepara un any de malaurança. La feina al negoci familiar no va bé i la meva germana voldrà tancar la meva mare a una residència per vendre’s la casa i repartir-se els cèntims els germans per anar pagant els furats del negoci que mai ha estat cap fons de riquesa des que se’n paguen tots els impostos i deures corresponents. A més, els meus germans, que en viuen tenen fills en edat d’estudiar i voldran cèntims per pagar aquests estudis, i els Salvans, com a bons catalans vençuts el 1714, anava a dir feligresos, posarem per davant la canalla al respecte i la consideració envers la gent gran que en aquest cas no ha heretat el patrimoni i els farem malviure en un racó de món tancats per tal que la sang nova i mesclada tingui més i millor coses de les que els grans mereixen després d’una vida de feina feta i de fer-ho nosaltres per fardar, per estupidesa i per manca de identitat.

dilluns, 8 de setembre de 2008

L'esquizofrènia i els estats de nervis.

Jo sóc esquizofrènic. Cada quinze dies rebo un vial injectable de cinquanta miligrams, la dosi màxima que es comercialitza, i a més de reforç ara mateix estic prenent pastilles "bucodispersables" de quatre milígrams de les que hi ha de sis de dosi màxima, un cop al dia.

Com la júlia he estat matriculat a la UOC diverses vegades encara que fa força anys, i, quina va ésser la meva sorpresa recentment quan em vàren dir que no tenia accés al campus virtual si no em matriculava d'alguna cosa. Vaig fer un esforç econòmic, i amb un cop de sort -llavors mateix acabava de pagar un crèdit i vaig poder rescatar un pla d'estalvi, o gràcies al pla d'estalvi que vencia d'allà a no res la Caixa de Catalunya em va deixar el cèntims-, vaig pagar la matrícula.

Consegüentment, pel fet d'haver estat matriculat durant un semestre a la UOC, tinc dret, en principi indefinit, de connexió al campus virtual. Més tenint en compte que aquesta matrícula es va produir al setembre passat.

Ara resulta que no, que aquest matí no em deixen conectar-me al campus i no tinc accés a la meva llista de correu electrònic. L'esquizofrènia és com un joc, però perillòs i dramàtic. És allò que de ben segur ens ha passat a tots els que tenim nens per aquí, nebots o germans i ens hem fet grans i alguna vegada hem amagat alguna cosa, com la xocolata o una clau, tan ben amagada en algun lloc qualsevol perquè no ens ho trobin, i que llavors ni nosaltres mateixos som capaços de trobar-ho. Aleshores ho expliquem, i els nens riuen però nosaltres passem un mal tràngul i ens toca pensar que ja sortirà. Això que pot semblar a qui no li ha passat mai una ximpleria, i a qui li a passat alguna vegada un fet simpàtic per empatia, esdevé molt més trist i dramàtic quan fas per exemple alguna cosa com estripar papers i documents en algun mal moment i llavors no recordes si ho has fet o no -estripar-ho-, o si ho has amagat d'aquesta manera que comentem i et fas un tip de buscar i mentres busques recordes que els volies estripar però no recordes el moment en que ho vas estripar ni què pensaves exactament quan ho vas fer perquè molt probablement no eres tú mateix quan els estripaves, eres una altra persona. En el món del dret d'això en diuen "estado de enajenación mental" i pot donar lloc a crims i assassinats. Quan es tracta de que passa tot sovint o passaria la cosa s'ha de medicar i és el meu cas.

Jo em pregunto si donat el cas de que no s'hagi pogut fer efectiu algun pagament al dia, fora tant difícil d'enviar un correu electrònic comunicant-ho, o telefonar, i no fer parar boig a qualsevol denegant l'accés fent pensar que es tracta d'un problema informàtic, d'un virus motivat per alguna desavinentesa amb algun expert navegant del campus o de ves a saber què, i a més, a les quatre de la matinada accabat de llevar. Penso que fa falta molta més mà esquerra per tractar segons quins temes, perquè es pot donar el cas de que algú estigui fent mans i mànigues precisament per, entre altres coses, fer efectiu aquest pagament.

L'esquizofrènia i els estats de nervis.

Jo sóc esquizofrènic. Cada quinze dies rebo un vial injectable de cinquanta miligrams, la dosi màxima que es comercialitza, i a més de reforç ara mateix estic prenent pastilles "bucodispersables" de quatre milígrams de les que hi ha de sis de dosi màxima, un cop al dia.

Com la júlia he estat matriculat a la UOC diverses vegades encara que fa força anys, i, quina va ésser la meva sorpresa recentment quan em vàren dir que no tenia accés al campus virtual si no em matriculava d'alguna cosa. Vaig fer un esforç econòmic, i amb un cop de sort -llavors mateix acabava de pagar un crèdit i vaig poder rescatar un pla d'estalvi, o gràcies al pla d'estalvi que vencia d'allà a no res la Caixa de Catalunya em va deixar el cèntims-, vaig pagar la matrícula.

Consegüentment, pel fet d'haver estat matriculat durant un semestre a la UOC, tinc dret, en principi indefinit, de connexió al campus virtual. Més tenint en compte que aquesta matrícula es va produir al setembre passat.

Ara resulta que no, que aquest matí no em deixen conectar-me al campus i no tinc accés a la meva llista de correu electrònic. L'esquizofrènia és com un joc, però perillòs i dramàtic. És allò que de ben segur ens ha passat a tots els que tenim nens, nebots o germans i ens hem fet grans i alguna vegada hem amagat alguna cosa, com la xocolata o una clau, tan ben amagada en algun lloc qualsevol perquè no ens ho trobin, i que llavors ni nosaltres mateixos som capaços de trobar-ho. Aleshores ho expliquem, i els nens riuen però nosaltres passem un mal tràngul i ens toca pensar que ja sortirà. Això que pot semblar a qui no li ha passat mai una ximpleria, i a qui li a passat alguna vegada un fet simpàtic per empatia, esdevé molt més trist i dramàtic quan fas per exemple alguna cosa com estripar papers i documents en algun mal moment i llavors no recordes si ho has fet o no -estripar-ho-, o si ho has amagat d'aquesta manera que comentem i et fas un tip de buscar i mentres busques recordes que els volies estripar però no recordes el moment en que ho vas estripar ni què pensaves exactament quan ho vas fer perquè molt probablement no eres tú mateix quan els estripaves, eres una altra persona. En el món del dret d'això en diuen "estado de enajenación mental" i pot donar lloc a crims i assassinats. Quan es tracta de que passa tot sovint o passaria la cosa s'ha de medicar i és el meu cas.

Jo em pregunto si donat el cas de que no s'hagi pogut fer efectiu algun pagament al dia, fora tant difícil d'enviar un correu electrònic comunicant-ho, o telefonar, i no fer parar boig a qualsevol denegant l'accés fent pensar que es tracta d'un problema informàtic, d'un virus motivat per alguna desavinentesa amb algun expert navegant del campus o de ves a saber què, i a més, a les quatre de la matinada accabat de llevar. Penso que fa falta molta més mà esquerra per tractar segons quins temes, perquè es pot donar el cas de que algú estigui fent mans i mànigues precisament per, entre altres coses, fer efectiu aquest pagament.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Llegir llibres.

No sé pas quant de temps fa que no llegeixo un llibre. Molt especial ment un de modern. Potser els dos últims foren sobre Història de Normativa Catalana, recordo un de Mila Segarra, que em vareig haver d'empassar per saber que entre Bufarull i Bufarul la dona aquella anava al llit amb no sé ara quin professor de cognom Llobera i que del seu pit esquerre li havia donat a Pompeu Fabra que suposo era de qui sentia més admiració, llàstima, o n'estava més enamorada, i que això hi vaig trobar en una expresió gràfica a doble pàgina, encara que el llibre era ple de complements i expressions d'anys de Història de la nostra cultura.

L'altre llibre d'Història de la Normativa Catalana era del propi Pompeu i duia el mateix títol: "Història de la Normativa Catalana". Era un llibre vell i suat que em deixaren en préstec a la Universitat i que em vaig empassar d'una revolada no fent-li massa cas als tecnicismes del senyor Pompeu i quedant-me amb una primera aproximació al que ell havia fet en aquelles preparacions dels seus discursos i arguments per rebatre a mossèn Alcover, entre altres i erigir-se com a capçal de les ponències.

Jo, sincerament, tot i les cabòries del senyor Pompeu i la feixuga tasca, i que el català és d'una altra época i de vegades es fa fins i tot pesat, el vaig trobar divertit i riquíssim també de paraules i maneres d'escriure-les i de català profund. Molt enriquidor, però també perillós abans d'un exàmen.

Des de llavors no he llegit res més. Em costa, entre la medicació, la falta de obligatorietat, la calor, els problemes amb l'atur, el no tenir cèntims... perquè un llibre també ha de ser de temporada... o un clàssic de la literatura, o ha de ser molt bo per què t'hi posis a qualsevol hora, qualsevol dia i qualsevol any a qualsevol època, trobo.

dissabte, 6 de setembre de 2008

La catalanitat de Cristòfor Colom.

S'ha obert un fòrum al Campus de la UOC sobre la possible catalanitat de Cristòfor Colom, descubridor de les Índies Occidentals l'any del senyor de 1492. L'origen i procedència d'aquest senyor és un enigma a punt d'ésser desvelat, diuen, gràcies a la comparació de mostres d'ADN de famílies de cognom Colom de tots els països catalans i de cognom Colombos de la Llombardia italiana, on és Gènova, d'on sempre s'ha dit que era el navegant.

Val a dir que fa pocs anys, en sentir la presentació d'un llibre d'un jove historiador català que en defensava la catalanitat del personatge, i que a més deia que havien sortit d'un port català i no del port de Palos atenent a la presència de banderes quatribarrades en els gravats de l'època corresponents a la Corona d'Aragó, l'autor deia que antigament es deia genovès a tot aquell a qui no se savia d'on era, o sigui que es podria donar el cas que s'estiguessin llençant molt de cèntims amb tanta investigació genètica.

El que vull dir és que penso que el veritable mèrit del descubriment d'Amèrica és atribuïble als Reis Catòlics i no al mariner. Primerament, perquè, tant que ens agrada la pela als catalans, l'expedició la vàren financiar ells, en segon lloc perquè el senyor Cristòfor es va equivocar de deu-mil quilòmetres en els seus càlculs del radi de la terra, de quaranta-mil a trenta-mil que va dir ell, i no només gairebé no arriba -se'ls acabava el menjar-, sinó que va arribar a un altre lloc, i, la història em dona la raó i per tant aquelles terres reberen el nom de un altre personatge que sí que era italià, Americo Vespucci. I tercerament si tal com es diu el senyor Cristòfor va lluitar contra Joan II a favor dels Anjou i fou derrotat, el més probable és que donats els seus, encara que limitats coneixements de ciència grega, el que volguessi fora fer com aquell de la palanca que volia un punt de recolzament i que seria capaç de moure el món, quan en realitat, i aquí s'ha de tenir en compte els escassos coneixements dels grecs de l'atmosfera, que el que volia l'antic helènic, era de passada fotre al camp a l'espai sideral per alguna raó coincident amb el cas del senyor Cristòfor com ara deutes de joc o crims de guerra.

És de sobres coneguda l'expresió de encolomar alguna cosa. "M'han encolomat un bitllet de cent euros!" i resulta que o bé és fals o bé no el podem o sabem on bescanviar-lo. O quan a la feina ens donen una tasca a fer ben feixuga i atabaladora diem si ens diuen d'anar a esmorzar "M'han encolomat aquesta feina". També es parla dels "parells de colomins" quan una parella no fa res mes que flirtejar i flirtejar, i de la "merda de colom" quan la cosa abunda i no serveix per a res.

Així doncs penso que tot aquell que vingi a n'aquestes alçades a dir-nos que en Cristòfor Colom era català i vagi i ens ho demostri amb uns coneixements dels que no en podem ésser partícips perquè no hi arribem perquè ho faci en un suposat informe que ens a soni a xinès -parlo de l'informe genètic-, està fent un flac favor a la cultura catalana de la gent treballadora en general, encara que no a la de un país de pinxus i aprofitats, pirates i anonimats.

dijous, 4 de setembre de 2008

Precampanya als EUA.

El senyor McCain ha triat la seva candidata, bé de fet ara ja és formal, vicepresidenciable a la candidatura del primer a president dels Nord-Americans de cinquanta-un estats, per entender'ns.

Molt ens fa falta conèixer als catalans d'aquesta dona que no sigui història i intimitats de la seva família i algun detall polític d'ella mateixa com per exemple que habia militat als anys noranta en un partit independentista de l'estat del que és ara governadora, Alaska.

A mi em fa sospitar que al senyor McCain li vénen clares. Primerament perquè a Alaska hi ha també, com en el cas de'n Bush grans extensions de reserves de petroli en zones que ara són parcs naturals i que ningú millor que la mateixa governadora i algun que altre tribunal superior que de ja fa temps la maquinària presidencial en deu tenir controlada la majoria dels jutjes, que ja se n'ha parlat, doncs, parlant en termes nacionals i esportius -és el cas del madrit- no tardarà en reconvertir com els terrenys del Paseo de la Castellana.

A més tal com jo vaig veure el fill de la senyora Sarah Palin, del marit no se'n diu gaire res, el noi posava cara de "Sóc el que va a l'Iraq, el militar" i no pas soc el fill de la dona governadora que ha triat el candidat ex-presoner del Vietnam que el pais tant necessita. A més de un fill que va a l'Iraq, la senyora Palin, relativament jove i bonica ara resulta que per a més sentimentalismes i ensucrament té una filla de disset anyets embarassada i soltera però amb nòvio. I tot això com deia a l'estat nord americà amb les majors reserves petroliferes que hi ha i amb diferència, sense comptar Texas és clar. Aquí hi ha gent que treballa de fa temps, això no és flor d'un dia. Són massa casualitats o molts cèntims invertits, o aquesta senyora Palin no és ningú més que una caràtula i no serveix per res comparada amb l'elecció d'Obama, és clar.

Però tot i els sentimentalismes patriòtics, els republicans nord americans, no s'han pas caracteritzat mai per somniar truites, ni fer-ne somniar.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Tallar al gespa.


Ahir a la tarda, sota les ordes de la meva germana, i els estris imprescindibles: la benzina i el furgó, es va presentar un xicot marroquí del taller on treballava i vaig plegar perquè no em tractaven bé, a segar un troç d'herba del jardi que feia dies que no es feia donada precisament la manca de benzina per fer-ho.

Jo no disposo mai d'efectiu. Cada Dilluns i cada Dijous, i, em sembla que ja ho he dit, torno de Vic a peu precisament perquè no tinc l'euro amb trenta-cinc que val l'autobús, i són catorze quilòmetres per camins.

Doncs ara com que al taller no tenen feina, que ja no en tenien massa, vindrà aquest home a segar l'herba, la única feina que jo podia fer en aquest temps d'estança a l'atur i que per tant ens costava, tan sols, els deu euros de la benzina i dos o tres d'anar a abocar els sacs plens a la deixalleria del poble amb el AX de la meva mare, que a més ara es troba al garatge, tancat i no en tenim la clau que s'ha endut la meva germana a ca seva a Vic. Aquest home, a més, s'ha endut la benzina que va portar, i la de mescla de la màquina de racons.

El motiu de l'apropiació indeguda de la clau del cotxe de la meva mare és que ens posaren una multa els mossos un dia que anava jo amb una meva amiga que no té aigua corrent al pis a cercar-ne amb bidons a la font. Ella no duia el cinturó. Va resultar que no només el cotxe no tenia la ITV passada, sinó que de feia temps havia estat anant els dissabtes a Vic a cercar la meva mare a la perreuqueria, en mig del mercat setmanal amb el cotxe, sense assegurança. Així que els mossos ens posaren el parany, per sort vaig aconseguir que davant de casa, i s'hi va estar quinze dies fins que la meva germana no va formarlitzar l'assegurança amb el pagament, i, rebut en mà va telefonar als mossos que el vinguessin a treure. Ella mateixa el va entrar al gratx de casa, el va tancar on li va semblar, i tancant-lo amb clau ens el hi va deixar dedicat sense perspectives de anar a passar la ITV.

Ara doncs la meva mare no podrà ser recollida per mi els dissabtes de la perruqueria. Potser pel meu germà que haurà de plegar més d'hora de les quatre hores extraordinàries que es dedica a fer aquell dia. Però em sembla que no, em sembla que la cosa va més enllà. Em sembla que es tracta de deixar la meva mare sense cèntims que ja no en té, doncs ara sense tarjeta de crèdit, perquè tampoc podrà anar a comprar el menjar per la casa, per exemple; per passar a acompanyar-la els Divendres la meva germana i amb la tarjeta que té ella de l'empresa pagar la peluqueria, fer-li anar a unes hores que no hi està acostumada a la seva edat de setanta-set anys, i, amés la meva germana perdre més hores de feina passejant. Una altra dada és que la meva germana pretén que la meva mare faci els tres quilòmetres de pujada fins a la plaça de l'esgésia els diumenges i els torni a baixar per anar a missa, a peu, als seus, com ja he dit, setanta-set anys, ella que porta els nens a col·legit al poble del costat cada dia amb cotxe. I això ara que se'ns acosta ja la tardor amb les plujes, i l'hivern. Impensable! Dóna idea de la condició humana i de la maternal, en el cas que conec, de la meva germana. Penso que el cas és suficientment greu com per exposar-lo.

Jo estic provant, com a aturat de llarga durada, nou mesos, rescatar un pla de pensions que tinc, i després de pagar uns deutes de unes tarjetes de crèdit que també tinc, mirar de reflotar un cotxe que hi ha al cobert que té quatre anys i que només té una petita averia en un relé perquè la meva mare no passi a ser tant depenent. Avui haig d'anar a Treball i a La Caixa. Espero que me'n surti i en uns dies tingui els diners.

diumenge, 31 d’agost de 2008

Coneixia el teu germà.

Venia dels Hostalets de cercar feina per les fàbriques i tallers del voltant dret del poble segons es ve de Tona, quan hi havia una gent que esperaven prop d'una carretera imaginària al costat d'un contenidor verd de Rebuig i una valla grisa galvanitzada. Quan feia de les meves canvïant deixalles de contenidors per endressar i veure què se'n podia aprofitar els he sentit i vist, ja que, estava abssort, pel soroll llunyà de l'altre carretera de transit continu i ràpid de dos carrils.

He vist també un gatet ja gros que cercava menjar. I m'he pensat: -Què hi fa aquest aquí?, si això és una zona de deixalles industrials i després de obrir tots els contenidors i comprovar que de menjar no n´hi havia, he furgat en el furat de la meva boca que no hi tinc el queixal que m'arrencaren l'altre dia, i li he donat, al gatet, que m'anava seguint d'un contenidor a l'altre, un trosset d'espina de sardina enllaunada que gairebé era desfeta, i ho he fet tot corrents i deixant-la al terra perquè el pispa no em mossegués el dit.

Jo que anava accelerat en tornar de l'altre filera de contenidors he pogut veure el gat mastega que mastegaràs, com li queia una dent. Pobret.

Ja tornava cap a casa per el cantó dret quan he vist que per aquells indrets, en les naus industrials i els tallers i tallerets, els propietaris deixaven, a les bestioles talls de llangonissa i aigua, però em sembla recordar que tenia pressa i no n'he agafat.

Endressava una valla galvanitzada d'una mida adient per a un lloc on ja hi havia treballat un dia i la portava cap allà, quan ha sortit el Sol d'entre els núvols d'aquella tarda fosca i he vist un parell de pinxos dels que em sonava la cara. Dic:

-Ep! Jo us conec a vosaltres! -Feien que no amb el cap. Jo que estava espès me'ls mirava fixament a la cara i recordava les seves faccions amb certesa-.
-Sí que us conec, sí. Sou de Prensoland! Jo he treballat amb vosaltres un dia!
-No! Nosaltres som de Pinsos Sant Antoni, però ara treballem a un altre puesto!
-Ah! Sí! Pinsos Sant Antoni! Jo hi havia anat a posar un silo! Abans treballava a Salvans de Vic; feiem silos. Jo el vaig anar a posar i vosaltres em veu fer d'ajudants!
-No! -Es feien els esquerps-
-Com que no. Sóc Salvans jo, m'en recordo de vosaltres!

Amb aquestes que ha aparegut un xicotet cap peladet d'ulls blaus i m'ha dit:

-Prou! prou!-. Li he alçat la cara agafant-lo pel clatell i li he dit:
-Qui ets tu?.

S'ha sentit la veu d'una dona rossa amb el cabell curt i la cara grossa que deia:

-És el meu fill! Això que es va fer el teu germà! Tú vas matar el teu germà! Jo el coneixia!

I li dic: -I vostè com es diu?

-Àlvarez!

I vaig cap allà i li dic:

-Miri, el meu germà estava molt malalt. Era jo qui marxava, m'entén? I el dimoni va fer un canvi. El meu germà no li va donar la gana de gastar-se la seva fortuna a Amèrica o al Japó per curar-se de la seva malaltia a la seva edat. El meu germà tenia cinc fills, i va preferir morir-se ell que no pas...

Comença la lliga de futbol.

Ja tenim entreteniment per a quatre hores durant el cap de setmana tot l'hivern. El Barça, amb nou entrenador vol fer oblidar el desastre de la temporada passada quan va llençar la lliga perauè la guanyés el madrit d'una manera molt trista per a nosaltres.

Va dir l'entrenador al torneig de presentació d'estiu de l'equip que prometia treball, però tot i això, a l'últim partit oficial contra un equip polonès, partit jugat a fora, i amb tot decidit per un quatre a zero a l'anada, el Barça no va fer res. No va marcar. És molt d'hora, però a la lliga tots els punts compten i les actituds i els nervis també. El famós "entorno" també n'estarà pendent. Avui en el partit a Sòria contra un equip acabat de pujar és on s'ha de veure el treball i l'ofici i el Barça ha de guanyar.

Jo l'escoltaré per la ràdio, i tú?

dissabte, 30 d’agost de 2008

Hola de nou.

Des de dimecres 27 que no escrivia en el blog. De fet era Dijous al dematí d'hora, però, i és una de les coses que em té intrigat, no hi pas qui s'aclari amb els horaris que tinc jo de publicació. Ara mateix, vaig publicar el somni Opneka Dijous al dematí d'hora, com ja he dit. Potser eren les sis, quarts de set, i vés a saber quina hora diu el blogger que s'ha fet. Bé és igual.

La qüestió és que he estat enfeinat en vàries coses, per exemple cercar feina per internet. Hi ha una empresa estrangera que ofereix feina fent transaccions econòmiques i hi estic aplicant. De moment va bé, responen als missatges i envien més informació i dades per emplenar, i no és allò de grans i parafenaliosos documents de coloraines i que tarden i costen de carregar a l'ordinador, tot molt escuet i directe. Espero que fructifiqui.

També he vist el psiquiatre substitut, el meu està de baixa per un problema al genoll, i m'he decidit a sol·licitar ajut a una advocadessa laboralista per veure si hi ha alguna possibilitat de cobrar alguna pensió parcial d'invalidesa permanent per la malatia que he agafat treballant als genolls que voldria es fes càrreg l'empresa per la que treballava i en la que vaig estar diversos anys sense assegurar. Espero que amb l'ajut d'aquesta advocadessa i la resolució jurídica, l'empresa hagi de cotitzar els anys en qüestió donant-se així fins els quinze necessaris per a la pensió.

De la incapacitació mental no se'n sap res. ja fa vuit mesos que es va sol·licitar. Dimarts vaig a l'Ajuntament a tramitar la pensió mínima d'ajut que es dóna a qualsevol persona que com jo no té cap ingrés i que en el meu cas he sol·licitat per si donat el cas haig de desplaçar-me a treballar a alguna feina en tren o autobús, donat que no tindria cèntims ni per això si m'oferissin feina. Potser al trenta de Setembre ja la cobro. Són 451 euros/mes.

dijous, 28 d’agost de 2008

Opneka!

Avui he somniat una cosa amb un detall curiosíssim que tot seguit reprodueixo. Jo em sembla que era al meu poble i he trobat uns coneguts, i com que havia d'anar a Vic els he demanat si em podien dur en cotxe.

No sé si havíem estat tota la nit fora, o ens havíem trobat molt d'hora al dematí perquè jo duia gorro i bufanda a banda de la jaqueta i els he dit que hauríem de passar per casa a deixar aquests estris per no anar carregat en tornar de Vic a peu amb el Sol.

Tot el somni que això m'ha preocupat, fins i tot quan ja érem a Vic, suposadament en un cinema al mig del passeig, que jo he suposat al nou pàrking soterrat, i quan aburrit de la pel·licula he mirat al cel i he vist forts d'allò que els de la tele en diuen cúmulo-nimbus formant-se, i he pensat que per sort potser plouria ha resultat que sobte en aquella pel·lícula en llengua estrangera de mariners russos que estavem veient s'ha sentit pels altaveus: "Es el momento de gritar: Opneeka!". Val a dir que no tothom, però sí els que m'han acompanyat a Vic en cotxe, i més gent s'han posat d'empeus, llargs com són, han fet dues passes endavant, i, fent no sé exactament quin gest amb una de les seves mans han cridat: "Opneeka!".

Jo també m'he posat dret i he fet les dues passes al compàs, però donat que a la pel·lícula encara enraonaven, o sonava música, o no ho havia ensajat no he pogut cridar: Opneeka!. No he trobat la meva entrada. I val també a dir que això ha passat fins a dues vegades.

Potser ells com que són estiuejants ja l'havien vista a Barcelona aquesta pel·lícula.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Que sigui doble?


“Que sigui doble!” diu que efectivament, va dir el meu pare quan li varen oferir un calmant a l’hospital la nit que es moria. El meu germà gran, en Xavier, que va ser qui em va dir que el meu pare era mort, moriria dos mesos exactes més tard d’un càncer de fetge. El meu germà Xavier era alcohòlic.

Recordo que un dia que anàrem a dinar amb en Xavier a Barcelona, un any abans de morir-se, a prop de on ell treballava, donat que va mirar d’arreglar-me l’ordinador portàtil, o que me l’arreglés la garantia de la botiga, i que li vaig dir que bevia molta cervesa, mig litre dinant, i ell va dir que no podia digerir la carn. No sabia si ho deia de broma com a excusa de bevedor o si es tractava d'un virus passatger. No veia el meu germà gaire sovint.

M’estava empassant l’arròs quan ell em va demanar: “Té condiment, eh?” referint-se al petits trossets de carn i peix que l’arròs a la paella duia i jo destriava i m’empassava. Vaig dir: “Me l’estava menjant molt de gust!” i me’l vaig acabar deixant un tros gros de pit de pollastre per desmenussar al mig del plat. Ell em va dir que me l’acabés, però em vaig empecinar en que no, i, a més no vaig voler la brotxeta que havia demanat per segon i que no vaig arribar ni a veure. El cambrer de la barra va insistir, però me’n vaig sortir pagant mig menú.

El meu germà va dir: “El cafè l’anirem a fer a un altre puesto”. I vem anar a peu encara més a prop de on treballava a una casa de cafès italiana, Cafè di Roma em sembla. Jo content com estava vaig rebre el que el meu germà havia demanat tot poc enlluernat i cofoi per la proesa del mig dinar.

Dic: “Això és aigua de castanyes!”, diu: mira-t’ho bé. “És Jack Daniels calent” i em va demanar que com ho sabia donat que no ho havia olorat. Ho vaig endevinar per el color marron del líquid, però val a dir que tal era el desconeixement de les malalties del meu germà, que quedaren insinuades aquell dia, l’alcoholisme sobretot, que vareig engullir el cafè sense voler trobar-ne el gust de cap mena. I ell ho va remarcar com a germà gran que era.

La veritat, segona part.

Deien ahir els de la Universitat Oberta, que va dir Nietzsche: "No m'hauria de convertir en un eriçó, jo? Tenir punxes, però, és un malbaratament." i que ho va dir en el sentit de una reacció. És de intuir que a tot el que li devia estar passant després dels supòsits que us vareig comentar amb el Sant Pare i la proclamació bàsica d'en Friederick de que déu era mort.

Segons Paul Ricoeur, Nietzsche, juntament amb Marx i Freud, són els tres "mestres de la sospita" i "fundadors del discurs" com a crítics al racionalisme dominant aleshores en el pensament, i, en general a tota la civilització occidental, sobretot després de la Ilustració, en tant que veuen la raó com una simple justificació de les pulsions més profundes: Marx la veu en el materialisme econòmic, Nietzsche en la voluntat de poder, i Freud en l'inconscient dinamic expresat en el desig sexual, la fustració i l'agresivitat.

Així doncs Nietzsche pretén la restauració de la força de l'home per la superació de la rencúnia i de la compassió. D'aquí que no vulgui, o trobi un malbaratament les punxes en la seva disfressa d'erissó que ha de ésser aixafada per algun vehicle, com qualsevol alimanya en un camí del bosc, com a "Ja no fa falta, tú". M'explico.

El dia que s'endugueren el meu pare cap a l'hospital, al capvespre, i ja no el vaig tornar a veure en vida, el noi de l'ambulància el va baixar per les escales assegut en una cadira especial i amb l'ajut del meu germà Jordi que havia vingut, ell i la seva dona, perquè no el volien deixar morir a casa, que era de mal fer, el pujaren al llit de l'ambulància. Jo, per veure si el paio m'entenia, enfeinat com estava lligant al malalt li vaig dir des de la llunyania: "Em sembla que li fa mal el cap", el tipus de l'ambulància era absolutament conscient de la fatidicitat dels moments, però encara va riure per sota el nas. El meu germà Jordi, se sentia fins i tot orgullós de ser ell qui visqués aquells moments, però badava amb les lligatures. Jo, vaig haver, aquell vol, de cridar: "El coixí!" veient el meu pare fer inconmensurables esforços per mantenir el cap dret sense poder arrepenjar-lo enlloc. "-Merci!". Aquell xicot va treure un coixí retràctil de sota la camilla i el meu pare va poder reposar el cap amb un suspir i una mica d'exhalació que van semblar deixar-lo dormir tot el que no havia pogut durant el dia. No va enraonar però va fer un gest amb la mà d'agraiment al meu germà sord que sota la sol·licitud del camiller li aguantava llavors el cap. Potser no hi sentia. Va morir de retenció de líquids, i ja en tenia els pulmons plens. Diu que a l'hospital li van demanar si volia un calmant i ell va dir: "Que sigui doble!".

La meva germana, des de l'hospital, em va dir que me n'anés a dormir i quan era al llit es veu que van telefonar a un mòbil que tenia unes quatre vegades per dir que s'havia mort, però no el vaig sentir. Cap allà a les quatre de la matinada es personaren tots a la meva habitació i em despertaren. La meva mare: "Josep! Perquè no has vingut? Perquè no has agafat el telèfono?" torturadora com sempre, tenint en compte que quen varen telefonar el meu pare ja havia traspassat. Era ara hora de convertir-me jo en eriçó per a goig de la vídua?. El meu germà gran: "Josep, el papá s'ha mort!".

Jo ni sé qui és el papá que a casa sempre ha estat el papa, ni sabia què hi feia tota aquella gent a dins el meu quarto a aquella hora ni perquè després de dir-me que me n'anés a dormir em volien fer sentir culpable per allò que era inevitable ja a aquelles alçades, i, a més, veure tots quina cara hi posava. Però es quedaren tots quatre allà drets com els qui miren a algú que no han vist mai despullat. Molt violent. Sort del meu germà gran.

dimarts, 26 d’agost de 2008

L'aigua que ve.

El Roïne: L’arteria francesa envetzinada.

Per Emma Jane Kirby
Port St Louis

Per sota de les aigües del Roïne, que flueix a través d’algunes places clau del turisme francès – Lyon, Avignon, La Camargue a la reserva natural -, s’amaga un desastre ecològic tant greu que ha estat descrit com “el Chernobil francès”.


El pati d’en Jean Luc Fontaine és una cova d’Al·ladí de xarxes, trampes de l’anguila, parany, caixes i boies. Les seves tres barques de pesca estenen al voltant dels remolcs l’olor ranci de les xarxes de pescar. El senyor Fontaine i els seus companys, dintre d’un de les barques passen la mà per l’aigua del riu i diuen: “Tot aquest equip s’acabarà aquí podrint-se des de fa més d’un any. He sigut pescador de riu durant vint-i-cinc anys i totes aquestes coses d’aquí són la meva vida”. Posa els dits a través d’una de les xarxes: “He fet algunes d’aquestes coses amb les meves mans”.

A tot el llarg de la longitud del Roïne, des de Lyon fins a l’estuari de Camargue, els pescadors de riu han estat ordenats pel govern francès a amarrar les seves barques. L’any passat una draga del Roïne va mostrar sediments contaminats en el seu llit i a un pescador local li preocupa el fet de que les aus semblen estar-se morint al voltant de la zona del Grand Large, just a les afores de Lyon, i va enviar algunes de les seves captures a un laboratori per a l’assaig. Els peixos figuren dotze vegades el límit legal de seguretat dels productes químics tòxics bifenils policlorats, o PCB.

Els grups de pressió mediambientals, convençuts de que la contaminació es feia a través de la cadena alimentària van pressionar el govern per realitzar el cribat humà en desenes dels habitants del Roïne i fou aprovat per l’Asef, un grup independent de metges que cada cop està més preocupat pels efectes de la contaminació en la salut dels humans.

Els resultats foren alarmants. Els que han nedat amb regularitat, o mengen els peixos del riu sovint tenen vint vegades més PCB a la sang que aquells que no ho han fet.

De seixanta-cinc anys de edat, el Dr Henry Ceserola va pasar la seva infantesa jugant al riu a Arles i la perca, anguila i besug s’han fet part principal de la seva dieta. Una analítica recent va demostrar que compta amb cent picograms de PCB a la seva sang. La majoria de nosaltres en tenim al voltant de 0-10 picograms. Uns anys endarrera el Dr Ceserola va ser diagnosticat amb un càncer i, com a metge, ell és molt conscient de que els PCB poden causar, no només la infertilitat i defectes de naixement en els mamífers, sinó també càncer de cólon i de mama. “Existeix una vinculació entre la contaminació i el meu càncer?” conclou. “No ho sé, però el govern ha conegut sobre la lluita al Roïne contra la contaminació des de fa molt de temps”

El Roïne, a través de retalls a França té la més gran concentració de indústries químiques.

Des de la dècada de 1920, els PCB s’han utilitzat en la indústria de tot el món en transformadors, generadors elèctrics i fluïts aïllants. Foren prohibits al 1986 després d’haver sigut entès que planteja un greu perill per a la salut humana però encara se n’escapa dels antics aparells elèctrics i de desguaços perillosos.

Els grups ecologistes han vingut advertint al govern des de fa anys sobre els alts nivells de substàncies químiques tòxiques que s’han anat vertint a l’aigua del riu, però a la data tant recent de 1992, França tenia la possibilitat del trasllat de residus contaminats a Austràlia un cop tractades a la planta de tractament previ de Lyon.

A la desembocadura del Roïne, a Port St Louis, a La Camargue, la població local que ha acordat de ser sotmesa a probes mostra nivells extremadament alts de PCB a la sang.

dilluns, 25 d’agost de 2008

S'han acabat les Olimpíades!

S'han acabat les Olimpíades. Fa unes quantes hores, és cert, però no ha estat fins ara que m'he decidit a parlar-ne. I, és que de fet jo me les he mirat unes quantes hores... són vacances, és al dematí i a ben dinat.

Trobo que per passar unes bones Olimpíades el teu país no hauria de competir. Ho dic seriosament. Les haurien de fer ja professionals, que poc se'n falta, i, quedar-te aturat davant del televisor mirant, si vols, els millors esportistes del món disputant-se torneijos molt importants en una oportunitat que es veu que passa cada quatre anys però que vistos els indexos d'audiència i abandonades les ganes d'incordiar als països pobres sense infraestructura esportiva en esports tècnics, es deixaria de competir per països i es faria per zones territorials, bé això és igual, el que volia dir es que primer es farien cada dos anys i després tindríem Olimpíades cada estiu.

Quan es competís per zones territorials evidentment els catalans, com fins ara no hi tindríem res a dir, però com a públic jugaríem amb avantatge perquè ja hi estem acostumats. Els Estats Units tindrien uns deu participants en cada prova, i els xinesos també, però no compto que això afectés a la varietat de participants en les finals.

Els Jocs Olímpics deixaríen de ser tant dramàtics, els esportistes podrien participar només en dues o tres Olimpíades a triar, exceptuant els casos en que els televidents ho sol·licitessin per e-mail, per allò de veure grans duels que els sorteijos podrien, tot i els precs, desfer -sempre depenent d'on se celebressin les Olimpíades: a més lluny d'Europa, més salvatges i al·lucinants-.

Les Olimpíades se celebrarien, o es podrien celebrar, a ciutats com Madrid i València, Sabadell i Terrassa, cal tenir en compte que una pissina Olímpica, i en general tota la infraestuctura de la instalació no gasta res en comparació amb un parell de camps de golf. Això re-activaria el sector de la construcció. Tothom podria tenir un piset de la vila Olímpica i fer-se'n una idea de què deu ser això de tant esportista junt i del mateix sexe... gairebé com un convent, de capellans o de monges.

Finalment ja sabriem on anar de vacances, o, en temps de crisi on no anar i veure-ho per la tele.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Aturats sense prestació.

Fa set mesos i mig que m'han encarregat, a Vic, controls d'orina regulars dos cops per setmana. Normament hi vaig els Dilluns i els Dijous i són a les 9:15 hores. Aprofito que el meu germà Jordi va cap a treballar i vaig cap a Vic en cotxe i m'espero des de les vuit allà fora fins a l'hora que toca, per tornar, des de fa els set mesos, a peu.

Són catorze quilòmetres fets per alguns carrers de Vic, cap a les barriades plenes d'immigrants i després cap als camps dels pagesos seguint un camí antic asfaltat per on passen cotxes, de vegades a tot drap. Això dos cops a la setmana.

Aquest any he tingut sort, i amb el factor climatològic, a banda del fred quan t'esperes al dematí, només ha coincidit que plogués i poquet una o dues vegades. Casualment, l'època de les pluges al Maig-Juny, després de la llarga sequera va fer que sempre plogués al migdia, a la tarda o al vespre-nit.

Els controls d'orina me'ls va encarregar una treballadora social del Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona (CADO) i Salut Mental. Hi vaig assistir jo perquè donat que havia plegat de la feina i tenia uns rebuts cada mes que s'havien d'atendre al banc alguna cosa havíem de mirar de fer. Vaig demanar, perquè me n'havia assabentat que molta gent en tenia, a veure si podia cobrar alguna ajuda o pensió. Vaig estar-me tres mesos sense consumir, del quatre de Febrer a l'u de Maig, però ni em van donar pensió, ni feina, ni ajuda; només controls i més controls i visites regulars al psiquiatre i a la treballadora.

No ha estat fins que m'he assabentat del nom de la possible pensió que podia demanar en el meu cas de pràcticament indigència, donat que torno a peu perquè no tinc cèntims ni per pagar l'autobús, i la meva mare que té una tarjeta té els setanta euros per la compra setmanal i quaranta per la perruqueria, que no m'han derivat a l'Ajuntament del meu poble. Si no me n'arribo a assabentar del nom encara estaria fent controls i donat el cas resultant de manera infructuosa, doncs tot i haver demanat una incapacitació mental que la treballadora social estima en un trenta-tres per cent, ni arribaré al sixanta-cinc necessari per a cobrar cap pensió ni, donat que no he cotitzat quinze anys a la segurtat social, perquè en vaig treballar forces sense assegurar, en podré cobrar cap altre per invalidesa permanent.

A més, no ha estat, per mala sort meva, que la treballadora no m'ha vist bé, diu, per anar a treballar i donar-me hora per a un servei d'inserció laboral del Centre Psicopedagógic D'Osona fins a l'Agost, període de vacances, i m'han desviat al setembre després de tres llargues entrevistes i preguntar el que és impreguntable. De fet, hem quedat que si ells no m'han telefonat el dia deu de Setembre, els telefoni jo.

Em pregunto si de fet l'esquizofrènia és en realitat una malaltia tan poc seriosa.

Aturats sense prestació.

Fa set mesos i mig que m'han encarregat, a Vic, controls d'orina regulars dos cops per setmana. Normament hi vaig els Dilluns i els Dijous i són a les 9:15 hores. Aprofito que el meu germà Jordi va cap a treballar i vaig cap a Vic en cotxe i m'espero des de les vuit allà fora fins a l'hora que toca, per tornar, des de fa els set mesos, a peu.

Són catorze quilòmetres fets per alguns carrers de Vic, cap a les barriades plenes d'immigrants i després cap als camps dels pagesos seguint un camí antic asfaltat per on passen cotxes, de vegades a tot drap. Això dos cops a la setmana.

Aquest any he tingut sort, i amb el factor climatològic, a banda del fred quan t'esperes al dematí, només ha coincidit que plogués i poquet una o dues vegades. Casualment, l'època de les pluges al Maig-Juny, després de la llarga sequera va fer que sempre plogués al migdia, a la tarda o al vespre-nit.

Els controls d'orina me'ls va encarregar una treballadora social del Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona (CADO) i Salut Mental. Hi vaig assistir jo perquè donat que havia plegat de la feina i tenia uns rebuts cada mes que s'havien d'atendre al banc alguna cosa havíem de mirar de fer. Vaig demanar, perquè me n'havia assabentat que molta gent en tenia, a veure si podia cobrar alguna ajuda o pensió. Vaig estar-me tres mesos sense consumir, del quatre de Febrer a l'u de Maig, però ni em van donar pensió, ni feina, ni ajuda; només controls i més controls i visites regulars al psiquiatre i a la treballadora.

No ha estat fins que m'he assabentat del nom de la possible pensió que podia demanar en el meu cas de pràcticament indigència, donat que torno a peu perquè no tinc cèntims ni per pagar l'autobús, i la meva mare que té una tarjeta té els setanta euros per la compra setmanal i quaranta per la perruqueria, que no m'han derivat a l'Ajuntament del meu poble. Si no me n'arribo a assabentar del nom encara estaria fent controls i donat el cas resultant de manera infructuosa, doncs tot i haver demanat una incapacitació mental que la treballadora social estima en un trenta-tres per cent, ni arribaré al sixanta-cinc necessari per a cobrar cap pensió ni, donat que no he cotitzat quinze anys a la segurtat social, perquè en vaig treballar forces sense assegurar, en podré cobrar cap altre per invalidesa permanent.

A més, no ha estat, per mala sort meva, que la treballadora no m'ha vist bé, diu, per anar a treballar i donar-me hora per a un servei d'inserció laboral del Centre Psicopedagógic D'Osona fins a l'Agost, període de vacances, i m'han desviat al setembre després de tres llargues entrevistes i preguntar el que és impreguntable. De fet, hem quedat que si ells no m'han telefonat el dia deu de Setembre, els telefoni jo.

Em pregunto si de fet l'esquizofrènia és en realitat una malaltia tan poc seriosa.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Esquizofrènia.

f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic a causa d'un transtorn en el procés d'associació. Es tracta d'una dissociació específica de les funcions psíquiques, amb una progressiva destrucció dels records i alteracions en la relació entre intel·ligència i conducta, i és acompanyada sovint d'un tancament enfront del món exterior, manifestat com a indiferència i desinterès. Pel fet que l'esquizofrènia apareix durant l'adolescència, en un principi rebé el nom de demència precoç, però aquesta denominació es mostrà aviat com a impròpia, car l'esquizofrènia, d'una banda, pot presentar-se també en altres èpoques de la vida, i, d'altra banda és prou diferent de les altres demències i el seu curs no és sempre maligne. Paul E.Bleuler li assignà el nou nom (que significa 'ment escindida') i en destacà la pluralitat de formes, l'essència de les quals veié en una pèrdua de la unitat de la personalitat. Hom no ha donat, tanmateix, una definició i explicació convincents que incloguin totes les diverses modalitats d'esquizofrènia, així com tampoc no han estat establertes totes llurs etiologies (quevarien des de casos clarament endògens a d'altres de relacionats amb conflictes psicològics d'adaptació). Alguna escola més recent nega àdhuc que l'esquizofrènic sigui un malalt mental. L'esquizofrènia evoluciona a vegades d'una manera continuada i altres vegades amb brusques interrupcions. Sembla accessible a la pscicoteràpia i pot ésser sotmesa a tractament farmacològic; tanmateix, una meitat dels qui resten als manicomis són esquizofrènics. Hom en distingeix tres grans tipus: les esquizofrènies hebefrèniques, amb símptomes derivats de la manca d'afecte, les catatòniques, amb repercussió en l'àmbit motor, i les paranoiques, amb al·lucinacions i deliris.

Esquizofrènia.

f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic a causa d'un transtorn en el procés d'associació. Es tracta d'una dissociació específica de les funcions psíquiques, amb una progressiva destrucció dels records i alteracions en la relació entre intel·ligència i conducta, i és acompanyada sovint d'un tancament enfront del món exterior, manifestat com a indiferència i desinterès. Pel fet que l'esquizofrènia apareix durant l'adolescència, en un principi rebé el nom de demència precoç, però aquesta denominació es mostrà aviat com a impròpia, car l'esquizofrènia, d'una banda, pot presentar-se també en altres èpoques de la vida, i, d'altra banda és prou diferent de les altres demències i el seu curs no és sempre maligne. Paul E.Bleuler li assignà el nou nom (que significa 'ment escindida') i en destacà la pluralitat de formes, l'essència de les quals veié en una pèrdua de la unitat de la personalitat. Hom no ha donat, tanmateix, una definició i explicació convincents que incloguin totes les diverses modalitats d'esquizofrènia, així com tampoc no han estat establertes totes llurs etiologies (quevarien des de casos clarament endògens a d'altres de relacionats amb conflictes psicològics d'adaptació). Alguna escola més recent nega àdhuc que l'esquizofrènic sigui un malalt mental. L'esquizofrènia evoluciona a vegades d'una manera continuada i altres vegades amb brusques interrupcions. Sembla accessible a la pscicoteràpia i pot ésser sotmesa a tractament farmacològic; tanmateix, una meitat dels qui resten als manicomis són esquizofrènics. Hom en distingeix tres grans tipus: les esquizofrènies hebefrèniques, amb símptomes derivats de la manca d'afecte, les catatòniques, amb repercussió en l'àmbit motor, i les paranoiques, amb al·lucinacions i deliris.

I'm still alive!

When I was twelve or fourteen, I was paid six-hundred pesetas, -of about tree pounds, and the cost of six more bottles- for drinking, non stop, a ¾ of a litre bottle of sweet wine that I have told to my six companions from the city there that I have tried at home, a little, in Halloween.

When I was fifteen, in a discotheque, asking for twenty-five pesetas to reach the two-hundred and fifty that a beer cost then, somebody from Viladrau told me that he will give me the twenty-five but I must drink a full big glass of 33cl, non stop, plenty of whisky. I did. I don’t remember what happened later. Somebody took me home because I was crying in the discotheque and I couldn’t stand up. They left me at the door, on the floor, and ring the bell. Lucky me, it was not raining. Somebody explained to me a few days later.

Since I was sixteen to eighteen some friends from the village, one of them was in the car the day of the discotheque, we use to go to a small town of about forty miles at the North were we live by an old road drinking, each Friday, Saturday and Sunday afternoon, a bottle of brandy between four persons during the trip. Most part of the times, I don’t remember myself arriving to the town, even when the Sun hasn’t gone down yet. For you to know on Fridays and Saturdays I use to have five hundred pesetas each day that let me have five more beers each day, or two drinks of gin or vodka. On Sundays I have had three hundred pesetas commonly.

To know you the ethylic statement in which I was travelling to that town, one day, that a friend of a friend of us just died in an motorbike accident and the friend asked me, the most religious person of the four to say a prayer for him stopping the car in the middle of the road, I must say that honestly, in that moment I didn’t remember any. My brain was collapsed. I stopped drinking brandy that day during the trip and I remembered a prayer when the air touched my face arriving to Ripoll, the town we use to go. My friend didn’t want to pray and the bottle was not empty, so he broke it on the floor. Perhaps the only day that I remember myself arrived to the town having drunk cognac.

My year of studies in the city weren’t good and in the next I was working, so I use to drink the whole week. A closer friend of us died in another motorbike accident and I went bad to worse in a way to drugs starting with cannabis that I have tried at early age of fifteen, and I say early age because of the times that were running in the country were I live in Spain in 1985.

I passed to drugs that, somebody told me, maintain me awake for more hours in the night. Soon I had a girlfriend, that to my surprise, had been a junkie, and was older than me and with one drug came another.

Someday I felt myself alone and I went back home and still working that I never had left. My father helped me. I can still remember it now, I was twenty-two or twenty-three, he said: ‘Do you wanna stay?’ My mother doesn’t wanted to have me at home then.

I broke with everything, even tobacco and girlfriend, but curiosity killed the cat and I felt down and… I'm still smoking!

divendres, 22 d’agost de 2008

Sagunto.

La primera vegada que vaig saber on era Sagunto, ho vaig llegir trobant-m'ho conduïnt cap al sud per l'autopista per un altre afer. El meu pare, en pau descansi, m'havia cridat l'atenció sobre una xapa molt maca que venia al taller recentment, des que treballavem amb un proveïdor nou, i vaig veure que; primer, provenia de Romania, i després, a l'albarà de Thysen España era carregada a Sagunto, d'aquí que m'hi fixés. Jo em vaig pensar, per el nom que això era cap al nord i en veure el cartell amb el dibuix d'un vaixell indicant un port marítim tot arribant gairebé a València, doncs em vaig pensar que ara hi havia una autopista des de allà cap al País Basc seguint l'Ebre per la banda Sud.

Val a dir que de ferru, al País Basc ja no n'hi ha, i que no només amb el ferro d'aquell lloc es va fer tot el sistema ferroviari d'Anglaterra abans de la llei de Mines del segle XIX, em sembla, sinó que ara s'ha acabat. L'últim dels tres alts forns de Biscaia, el 'MariAngeles' el portaren fa uns deu anys cap a la Índia. Concretament una de les cases més luxoses del món es troba a la Avinguda dels milionaris de Londres, i, pertany a un industrial del ferru hindú.

Seguint per l'autopista vaig veure que no, que hi havia una àrea de servei amb el nom de Sagunto i un dibuix de zona industrial. L'àrea, a més, era la última del tram d'autopista. Vaig quedar ben distret.

Abans d'anar a Cartagena, en un altre dels meus vitges, el més llarg per carretera, vaig veure un documental de la BBC sobre un general cartaginès de abans de crist: 'Hanníbal, el peor enemigo de Roma' que va fer el que ningú fins llavors havia intentat i que era anar a atacar els romans a la pròpia Roma. Ho va fer portant el seu exèrcit, amb elefants i tot, através dels Pirineus i dels Alps però tot i nombroses i aclaparadores victòries no vas aconseguir d'entrar a la ciutat i va haver de retirar-se perdent l'ull esquerre. Hanníbal es va suicidar, amb cicuta, poc després de ser derrotat anys més tard, a Carthago, per un dels Escipions, 'el Africano' per no donar el plaer a cap romà de matar-lo.

En el documental vaig veure que no només Cartagena, abans 'Carthago Nova' havia estat ciutat cartaginesa d'abastiment dels seus exèrcits en les Guerres Púniques, primeres i segones, sinó que també ho havia estat Sagunto, ambdós destacaments al sud de l'Ebre, i que, a més, durant l'excursió d'Hanníbal els romans les cremaren tots dos ports i ciutats.

Vagi com a dada anecdòtica que, segons el documental, en aquella època els cartaginesos, i per tant també els seus amics habitants de Carthago Nova i Sagunto, suposadament moros, bebien vi.

dimecres, 20 d’agost de 2008

L'esperit alemany

“L’esperit alemany és indigest, mai no dóna res per acabat” també diuen els de la Universitat Oberta que aproximadament, perquè ara no ho recordo de manera exacta, va dir Nietzsche. I, és cert! Si en fem una visió simple al llarg de la Història, veiem que la trista Alemanya que va desenvolupar una gran indústria química donades les seves mancances colonials, i que per tant estava en desavantatge, temporalment, respecte de les llavors grans potències europees i mundials, tot i amb això s’ha reposicionat altre vegada com a una de les economies més fortes del món encara que hagi estat com ha passat.

Serà perquè l’alemany és una de les llengües, concretament la llengua més parlada a Europa, i per aquest tipus d’esperit que ens exposa Nietszche. És clar que els britànics s’ho volen menjar tot i fer-ne de tot un imperi seu homologat fins i tot de manera lingüística ja ancestral.

Però ¿Qui no ens diu que aquells prestamistes centreeuropeus de l’edat mitjana no ho eren també uns aprofitats? Que fins i tot encara ara perduren com a famílies i cognoms productors industrials que sobreviuen a desastres terribles com les ja esmentades guerres mundials i que com a sangoneres de la classe social més pobre i deixada ressorgeixen un cop i un altre del no res per fer les creacions més noves i punteres en tecnologia i estar i situar el país al capdavant del món retornant el capital de no se sap exactament on que ja tenen de nou diners en quantitat donades les catàstrofes que s’han afanyat més que d’altres a reparar i que no s’han deixat refer o, cèntims que han vingut de països llunyans i deixats de la mà de déu, entre parèntesi. Fins i tot ho podrien, paradoxalment, haver après dels jueus. Això amb més de sis milions de morts polonesos a la Segona Guerra Mundial! També ens en hauríem de fer creus de l’esperit alemany; trobo.

dimarts, 19 d’agost de 2008

La veritat.

“No és el dubte sinó la certesa el que fa tornar boig Hamlet” Diuen els de la Universitat Oberta de Catalunya que va dir Nietzsche. Jo, pobret, ni m’he llegit el Hamlet ni en sé gaire res més enllà del “...ser o no ser... Aquesta és la qüestió!”, ni tampoc conec molt el filòsof alemany que deia, bé, entre altres coses com ara aquesta que diuen, que déu era mort i que el super-jo l’havia de reemplaçar; a déu.

Segurament, Nietszche, no anava errat per l’època que li va tocar viure i bona part d’Europa li deu molt a la seva filosofia de cara a afrontar el segle vint com a divinitats i, si ens deixéssim estar de guerres mundials i de morts que ara no hi són, i si no fos perquè són els americans els qui a partir de la post-guerra de la primera i després de la segona, i perquè després d’un aixafament del que era el poder polític europeu i també l’econòmic i la seva repercussió mundial mitjançant una guerra freda de joguina que ara ens en faríem creus, va resultar que tant super-jo i tant déu mort i proclamar-ho a viva veu provocaren en Nietzsche un col·lapse en veure que el rival no només espiava sinó que aprenia més de pressa.

Segurament, el filòsof, devia de trobar-se coaccionat per les seves afirmacions declarant la no presència de déu i per part dels estaments religiosos del seu propi país i fins i tot per la conxorxa social, és un suposar, que les devien remetre al Sant Pare, que devia fer un concili de religions europees i mundials. És un altre suposar. Nietzsche no només devia ser la primera persona al món en afirmar enèrgicament que déu era mort, sinó que després dels afers monàstics i socials devia quedar com a l’únic que ho deia reclòs al seu trist àmbit social familiar. Diu que va morir acompanyat de la seva mare i la seva germana, que en tenien cura, i que va restar impressionat a resta de la seva vida per la figura de Jesús-crist.

El meu pare, ara ja ho sé, tenia els ulls de color marró. La meva mare, se n’amaga, de color blau. Jo els tinc verds. Suposo que en ser el cinquè fill/a, la casa estava ja prou remenada, doncs ni n’hi ha hagut cap altre que en llueixi... d’ulls verds en aquesta família, a banda de la meva mare.


Dic això perquè segurament ara que Bon Preu i Esclat anuncien obertament la seva campanya “Els productes bon preu i esclat et canviaran la cara”, la qual cosa deu voler dir que ja tenen les possibles demandes per insalubritat o deformacions futures tancades i ben lligades. I ho dic perquè amb el meu pare no ens assemblavem de res fora de la normal aparença que part de la família i amistats properes se'ns detectava i se'ns en tirava alguna flor, com a conseqüència del repetit consum, i que en fa ja d’anys! d’aquests productes.

Per no entrar ara en debats, diguem que del meu pare, i això des que va morir, no se’n recorda ningú que no li convingui, o que no n’hagi de tenir un trofeu, o que visqués amb ell a totes hores, i el que se n’estava més d’hores allà on ell era, era jo; i això va passar durant molts anys.

Osseta.

He somniat gairebé tota la nit, però per les il·lògiques inconnexions dels diferents despertars durant el transcurs de la mateixa que m'han fet passar d'una cosa a l'altre, i, evidentment també de coses més personals i amb les que ara no us voldria pas atabalar, a d'altres estranyíssimes, que a més ho faria molt llarg i feixuc d'explicar, i em podria perdre... així que només us n'explicaré la part final.

Estàvem, un grapat de gent, en un petit i curiós cinema, descalços, i vèiem una pel·lícula antiga en la que uns homes de pell bruna eren llençats als lleons. Discutien i xerraven entre ells, mentre mig ressolaven amb les sandàlies per la paret inclinada de la fossa, i en aquells certs últims i dramàtics moments de les seves vides un li donava dues de les seves dents a l'altre a canvi de la posició privilegiada del racó i ésser qui fós el darrer en quedar per ésser l'últim, perviure uns instants, i haver-ho vist tot.

Jo ja m'ajupia en el seient quan un altre dels condemnats ha dit:

-Hi ha un factor molt osseta en tot això que esteu dient...

M'adormia, ofuscava la ment, no ho volia veure. Algú al cinema ha cridat:

-Josep!

De sobte la llengua en que s'enraonava a la pel·lícula, des de aquella frase ha passat a ésser una altra, i en sentir el meu nom he volgut veure els subtítols, que ara es veien dintre de la fossa on estaven caient els homes. Val a dir que en aquest cas no eren pas uns negrets foscos, foscos, sinó més aviat allò que ells mateixos en diuen cafè amb llet, fruit de la procedència, suposo, i de la pols del desert que s'endevinava al voltant de la fossa. Penjant en l'aire, sobreposats en la imatge, dins la fossa hi havia, com ja he dit, els subtítols, però eren en uns caràcters extranys, que jo he imaginat fenicis. Aleshores, davant de tant terribles i esgarrifosos moments que jo havia de viure dins el meu cap, m'he preguntat si aquella pobre gent d'antuvi, entre ells els cristians, varen trobar la solució a haver de ser llençats als lleons, per deixar de banda tant terrible càstig i he recordat, no sé si haver-ho vist o escoltat en una pel·lícula o haver-ho llegit, o que m'ho expliqués el meu pare, de posar-se de genolls en una rotllana donant-se les mans i mirant al cel mantenint-se immòvils.

Es veu que tothom qui érem al petit cinema hem pensat el mateix perquè ningú no es mirava als ulls en sortir a cercar les sabates a la cambra del costat. Fins i tot una noia que no trobava les seves botes li he dit em sembla que m'he posat jo les teves, doncs jo me n'estava posant unes de punta rodona que no m'eren familiars. En aquell moment ella, que m'ha mirat als ulls i els tenia clars, de color mel, m'ha dit:

-Dóna-me-les!

Ha estat llavors mateix que diguem que per un miracle, ha resultat que jo, que ja tenia el peu esquerre ficat, entre la mà dreta i l'esquerra tenia tres botes, i li he donat, primer una de les dues botes de punta rodona i després, a aquella noia que no m'ha volgut mirar més als ulls i que estava estirada en una pendent, li he hagut de llençar la parella a la panxa tot dient:

-Eh? Osseta?

dilluns, 18 d’agost de 2008

S'ha mort en Mohammed

-S'ha mort en Mohammed! S'ha mort en Mohammed! -m'han despertat els ocellets xisclant-.

He posat les notícies: Declaracions a l'informatiu de l'arquebisbe: -No passa res! S'ha mort un moro que sabia fer-se el nom del pare-.

Jo he demanat als ocellets mentre em llevava a veure qui era en Mohammed.

-En mohammed!, en Mohammed! tota la multitud està revoltada-, tot el poble que li havia ensenyat a fer-se el nom del pare, -Jo n'hi vaig ensenyar! jo n'hi vaig ensenyar!-, corrien cap el pujol del mossèn.

De sobte he tancat els ulls i he pogut veure que en Mohammed, que era solter i no tenia fills, aquell any havia anat a la final de la Champions League, i desde alla dalt a la graderia de l'estadi havia pogut veure com els porters dels dos equips, en una trifulca es donaven alguna que altre cossa. En aquella final entre un equip portuguès de samarreta blanca i ratlles verdes i un altre equip de porter italià, on el públic, la policia i la plana baixa de l'organització pacificadors tots, havien envaït el terreny de joc per deturar la tangana entre els porters, però alts i grossos com eren passaven i s'escapolien entre la gent per esbatussar-se.

En Mohammed, que ha via complert el somni de la seva vida, estar en una final de la Champions League, del seu equip preferit des que va marxar del seu llunyà país i va aprendre a fer-se el nom del pare, no havia pogut suportar aquell espectacle des de les alçades que suposaven estar en una graderia d'un estadi de nivell europeo i no al camp de l'equip del barri com fins ara, i s'havia afartat de whiskey i altres coses fins a la mort en tornar a casa tot esplicant-ho als seus ocellets que fa un moment eren aquí xisclant.

He tornat a posar la ràdio. Aquest vol l'arquebisbe s'havia penjat després de les infortunades declaracions, i algun del poble encara deia: -Aquesta sí que es bona! Es mor un moro de Tona i dimiteix l'arquebisbe! Quin sidral!-.

He tornat a aclucar els ulls i desenes de seguidors del Barça vinguts en autocar i obrers de la construcció, -ram on treballava en Mohammed- pujaven el desnivell on hi havia el mossèn penjat fent-se reiteretivament el nom del pare. No se sap si perquè el cadàver penjat no fossi manipulat, ultratjat, o, romangués allà dalt una bona estona.