diumenge, 31 d’agost de 2008

Coneixia el teu germà.

Venia dels Hostalets de cercar feina per les fàbriques i tallers del voltant dret del poble segons es ve de Tona, quan hi havia una gent que esperaven prop d'una carretera imaginària al costat d'un contenidor verd de Rebuig i una valla grisa galvanitzada. Quan feia de les meves canvïant deixalles de contenidors per endressar i veure què se'n podia aprofitar els he sentit i vist, ja que, estava abssort, pel soroll llunyà de l'altre carretera de transit continu i ràpid de dos carrils.

He vist també un gatet ja gros que cercava menjar. I m'he pensat: -Què hi fa aquest aquí?, si això és una zona de deixalles industrials i després de obrir tots els contenidors i comprovar que de menjar no n´hi havia, he furgat en el furat de la meva boca que no hi tinc el queixal que m'arrencaren l'altre dia, i li he donat, al gatet, que m'anava seguint d'un contenidor a l'altre, un trosset d'espina de sardina enllaunada que gairebé era desfeta, i ho he fet tot corrents i deixant-la al terra perquè el pispa no em mossegués el dit.

Jo que anava accelerat en tornar de l'altre filera de contenidors he pogut veure el gat mastega que mastegaràs, com li queia una dent. Pobret.

Ja tornava cap a casa per el cantó dret quan he vist que per aquells indrets, en les naus industrials i els tallers i tallerets, els propietaris deixaven, a les bestioles talls de llangonissa i aigua, però em sembla recordar que tenia pressa i no n'he agafat.

Endressava una valla galvanitzada d'una mida adient per a un lloc on ja hi havia treballat un dia i la portava cap allà, quan ha sortit el Sol d'entre els núvols d'aquella tarda fosca i he vist un parell de pinxos dels que em sonava la cara. Dic:

-Ep! Jo us conec a vosaltres! -Feien que no amb el cap. Jo que estava espès me'ls mirava fixament a la cara i recordava les seves faccions amb certesa-.
-Sí que us conec, sí. Sou de Prensoland! Jo he treballat amb vosaltres un dia!
-No! Nosaltres som de Pinsos Sant Antoni, però ara treballem a un altre puesto!
-Ah! Sí! Pinsos Sant Antoni! Jo hi havia anat a posar un silo! Abans treballava a Salvans de Vic; feiem silos. Jo el vaig anar a posar i vosaltres em veu fer d'ajudants!
-No! -Es feien els esquerps-
-Com que no. Sóc Salvans jo, m'en recordo de vosaltres!

Amb aquestes que ha aparegut un xicotet cap peladet d'ulls blaus i m'ha dit:

-Prou! prou!-. Li he alçat la cara agafant-lo pel clatell i li he dit:
-Qui ets tu?.

S'ha sentit la veu d'una dona rossa amb el cabell curt i la cara grossa que deia:

-És el meu fill! Això que es va fer el teu germà! Tú vas matar el teu germà! Jo el coneixia!

I li dic: -I vostè com es diu?

-Àlvarez!

I vaig cap allà i li dic:

-Miri, el meu germà estava molt malalt. Era jo qui marxava, m'entén? I el dimoni va fer un canvi. El meu germà no li va donar la gana de gastar-se la seva fortuna a Amèrica o al Japó per curar-se de la seva malaltia a la seva edat. El meu germà tenia cinc fills, i va preferir morir-se ell que no pas...

Comença la lliga de futbol.

Ja tenim entreteniment per a quatre hores durant el cap de setmana tot l'hivern. El Barça, amb nou entrenador vol fer oblidar el desastre de la temporada passada quan va llençar la lliga perauè la guanyés el madrit d'una manera molt trista per a nosaltres.

Va dir l'entrenador al torneig de presentació d'estiu de l'equip que prometia treball, però tot i això, a l'últim partit oficial contra un equip polonès, partit jugat a fora, i amb tot decidit per un quatre a zero a l'anada, el Barça no va fer res. No va marcar. És molt d'hora, però a la lliga tots els punts compten i les actituds i els nervis també. El famós "entorno" també n'estarà pendent. Avui en el partit a Sòria contra un equip acabat de pujar és on s'ha de veure el treball i l'ofici i el Barça ha de guanyar.

Jo l'escoltaré per la ràdio, i tú?

dissabte, 30 d’agost de 2008

Hola de nou.

Des de dimecres 27 que no escrivia en el blog. De fet era Dijous al dematí d'hora, però, i és una de les coses que em té intrigat, no hi pas qui s'aclari amb els horaris que tinc jo de publicació. Ara mateix, vaig publicar el somni Opneka Dijous al dematí d'hora, com ja he dit. Potser eren les sis, quarts de set, i vés a saber quina hora diu el blogger que s'ha fet. Bé és igual.

La qüestió és que he estat enfeinat en vàries coses, per exemple cercar feina per internet. Hi ha una empresa estrangera que ofereix feina fent transaccions econòmiques i hi estic aplicant. De moment va bé, responen als missatges i envien més informació i dades per emplenar, i no és allò de grans i parafenaliosos documents de coloraines i que tarden i costen de carregar a l'ordinador, tot molt escuet i directe. Espero que fructifiqui.

També he vist el psiquiatre substitut, el meu està de baixa per un problema al genoll, i m'he decidit a sol·licitar ajut a una advocadessa laboralista per veure si hi ha alguna possibilitat de cobrar alguna pensió parcial d'invalidesa permanent per la malatia que he agafat treballant als genolls que voldria es fes càrreg l'empresa per la que treballava i en la que vaig estar diversos anys sense assegurar. Espero que amb l'ajut d'aquesta advocadessa i la resolució jurídica, l'empresa hagi de cotitzar els anys en qüestió donant-se així fins els quinze necessaris per a la pensió.

De la incapacitació mental no se'n sap res. ja fa vuit mesos que es va sol·licitar. Dimarts vaig a l'Ajuntament a tramitar la pensió mínima d'ajut que es dóna a qualsevol persona que com jo no té cap ingrés i que en el meu cas he sol·licitat per si donat el cas haig de desplaçar-me a treballar a alguna feina en tren o autobús, donat que no tindria cèntims ni per això si m'oferissin feina. Potser al trenta de Setembre ja la cobro. Són 451 euros/mes.

dijous, 28 d’agost de 2008

Opneka!

Avui he somniat una cosa amb un detall curiosíssim que tot seguit reprodueixo. Jo em sembla que era al meu poble i he trobat uns coneguts, i com que havia d'anar a Vic els he demanat si em podien dur en cotxe.

No sé si havíem estat tota la nit fora, o ens havíem trobat molt d'hora al dematí perquè jo duia gorro i bufanda a banda de la jaqueta i els he dit que hauríem de passar per casa a deixar aquests estris per no anar carregat en tornar de Vic a peu amb el Sol.

Tot el somni que això m'ha preocupat, fins i tot quan ja érem a Vic, suposadament en un cinema al mig del passeig, que jo he suposat al nou pàrking soterrat, i quan aburrit de la pel·licula he mirat al cel i he vist forts d'allò que els de la tele en diuen cúmulo-nimbus formant-se, i he pensat que per sort potser plouria ha resultat que sobte en aquella pel·lícula en llengua estrangera de mariners russos que estavem veient s'ha sentit pels altaveus: "Es el momento de gritar: Opneeka!". Val a dir que no tothom, però sí els que m'han acompanyat a Vic en cotxe, i més gent s'han posat d'empeus, llargs com són, han fet dues passes endavant, i, fent no sé exactament quin gest amb una de les seves mans han cridat: "Opneeka!".

Jo també m'he posat dret i he fet les dues passes al compàs, però donat que a la pel·lícula encara enraonaven, o sonava música, o no ho havia ensajat no he pogut cridar: Opneeka!. No he trobat la meva entrada. I val també a dir que això ha passat fins a dues vegades.

Potser ells com que són estiuejants ja l'havien vista a Barcelona aquesta pel·lícula.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Que sigui doble?


“Que sigui doble!” diu que efectivament, va dir el meu pare quan li varen oferir un calmant a l’hospital la nit que es moria. El meu germà gran, en Xavier, que va ser qui em va dir que el meu pare era mort, moriria dos mesos exactes més tard d’un càncer de fetge. El meu germà Xavier era alcohòlic.

Recordo que un dia que anàrem a dinar amb en Xavier a Barcelona, un any abans de morir-se, a prop de on ell treballava, donat que va mirar d’arreglar-me l’ordinador portàtil, o que me l’arreglés la garantia de la botiga, i que li vaig dir que bevia molta cervesa, mig litre dinant, i ell va dir que no podia digerir la carn. No sabia si ho deia de broma com a excusa de bevedor o si es tractava d'un virus passatger. No veia el meu germà gaire sovint.

M’estava empassant l’arròs quan ell em va demanar: “Té condiment, eh?” referint-se al petits trossets de carn i peix que l’arròs a la paella duia i jo destriava i m’empassava. Vaig dir: “Me l’estava menjant molt de gust!” i me’l vaig acabar deixant un tros gros de pit de pollastre per desmenussar al mig del plat. Ell em va dir que me l’acabés, però em vaig empecinar en que no, i, a més no vaig voler la brotxeta que havia demanat per segon i que no vaig arribar ni a veure. El cambrer de la barra va insistir, però me’n vaig sortir pagant mig menú.

El meu germà va dir: “El cafè l’anirem a fer a un altre puesto”. I vem anar a peu encara més a prop de on treballava a una casa de cafès italiana, Cafè di Roma em sembla. Jo content com estava vaig rebre el que el meu germà havia demanat tot poc enlluernat i cofoi per la proesa del mig dinar.

Dic: “Això és aigua de castanyes!”, diu: mira-t’ho bé. “És Jack Daniels calent” i em va demanar que com ho sabia donat que no ho havia olorat. Ho vaig endevinar per el color marron del líquid, però val a dir que tal era el desconeixement de les malalties del meu germà, que quedaren insinuades aquell dia, l’alcoholisme sobretot, que vareig engullir el cafè sense voler trobar-ne el gust de cap mena. I ell ho va remarcar com a germà gran que era.

La veritat, segona part.

Deien ahir els de la Universitat Oberta, que va dir Nietzsche: "No m'hauria de convertir en un eriçó, jo? Tenir punxes, però, és un malbaratament." i que ho va dir en el sentit de una reacció. És de intuir que a tot el que li devia estar passant després dels supòsits que us vareig comentar amb el Sant Pare i la proclamació bàsica d'en Friederick de que déu era mort.

Segons Paul Ricoeur, Nietzsche, juntament amb Marx i Freud, són els tres "mestres de la sospita" i "fundadors del discurs" com a crítics al racionalisme dominant aleshores en el pensament, i, en general a tota la civilització occidental, sobretot després de la Ilustració, en tant que veuen la raó com una simple justificació de les pulsions més profundes: Marx la veu en el materialisme econòmic, Nietzsche en la voluntat de poder, i Freud en l'inconscient dinamic expresat en el desig sexual, la fustració i l'agresivitat.

Així doncs Nietzsche pretén la restauració de la força de l'home per la superació de la rencúnia i de la compassió. D'aquí que no vulgui, o trobi un malbaratament les punxes en la seva disfressa d'erissó que ha de ésser aixafada per algun vehicle, com qualsevol alimanya en un camí del bosc, com a "Ja no fa falta, tú". M'explico.

El dia que s'endugueren el meu pare cap a l'hospital, al capvespre, i ja no el vaig tornar a veure en vida, el noi de l'ambulància el va baixar per les escales assegut en una cadira especial i amb l'ajut del meu germà Jordi que havia vingut, ell i la seva dona, perquè no el volien deixar morir a casa, que era de mal fer, el pujaren al llit de l'ambulància. Jo, per veure si el paio m'entenia, enfeinat com estava lligant al malalt li vaig dir des de la llunyania: "Em sembla que li fa mal el cap", el tipus de l'ambulància era absolutament conscient de la fatidicitat dels moments, però encara va riure per sota el nas. El meu germà Jordi, se sentia fins i tot orgullós de ser ell qui visqués aquells moments, però badava amb les lligatures. Jo, vaig haver, aquell vol, de cridar: "El coixí!" veient el meu pare fer inconmensurables esforços per mantenir el cap dret sense poder arrepenjar-lo enlloc. "-Merci!". Aquell xicot va treure un coixí retràctil de sota la camilla i el meu pare va poder reposar el cap amb un suspir i una mica d'exhalació que van semblar deixar-lo dormir tot el que no havia pogut durant el dia. No va enraonar però va fer un gest amb la mà d'agraiment al meu germà sord que sota la sol·licitud del camiller li aguantava llavors el cap. Potser no hi sentia. Va morir de retenció de líquids, i ja en tenia els pulmons plens. Diu que a l'hospital li van demanar si volia un calmant i ell va dir: "Que sigui doble!".

La meva germana, des de l'hospital, em va dir que me n'anés a dormir i quan era al llit es veu que van telefonar a un mòbil que tenia unes quatre vegades per dir que s'havia mort, però no el vaig sentir. Cap allà a les quatre de la matinada es personaren tots a la meva habitació i em despertaren. La meva mare: "Josep! Perquè no has vingut? Perquè no has agafat el telèfono?" torturadora com sempre, tenint en compte que quen varen telefonar el meu pare ja havia traspassat. Era ara hora de convertir-me jo en eriçó per a goig de la vídua?. El meu germà gran: "Josep, el papá s'ha mort!".

Jo ni sé qui és el papá que a casa sempre ha estat el papa, ni sabia què hi feia tota aquella gent a dins el meu quarto a aquella hora ni perquè després de dir-me que me n'anés a dormir em volien fer sentir culpable per allò que era inevitable ja a aquelles alçades, i, a més, veure tots quina cara hi posava. Però es quedaren tots quatre allà drets com els qui miren a algú que no han vist mai despullat. Molt violent. Sort del meu germà gran.

dimarts, 26 d’agost de 2008

L'aigua que ve.

El Roïne: L’arteria francesa envetzinada.

Per Emma Jane Kirby
Port St Louis

Per sota de les aigües del Roïne, que flueix a través d’algunes places clau del turisme francès – Lyon, Avignon, La Camargue a la reserva natural -, s’amaga un desastre ecològic tant greu que ha estat descrit com “el Chernobil francès”.


El pati d’en Jean Luc Fontaine és una cova d’Al·ladí de xarxes, trampes de l’anguila, parany, caixes i boies. Les seves tres barques de pesca estenen al voltant dels remolcs l’olor ranci de les xarxes de pescar. El senyor Fontaine i els seus companys, dintre d’un de les barques passen la mà per l’aigua del riu i diuen: “Tot aquest equip s’acabarà aquí podrint-se des de fa més d’un any. He sigut pescador de riu durant vint-i-cinc anys i totes aquestes coses d’aquí són la meva vida”. Posa els dits a través d’una de les xarxes: “He fet algunes d’aquestes coses amb les meves mans”.

A tot el llarg de la longitud del Roïne, des de Lyon fins a l’estuari de Camargue, els pescadors de riu han estat ordenats pel govern francès a amarrar les seves barques. L’any passat una draga del Roïne va mostrar sediments contaminats en el seu llit i a un pescador local li preocupa el fet de que les aus semblen estar-se morint al voltant de la zona del Grand Large, just a les afores de Lyon, i va enviar algunes de les seves captures a un laboratori per a l’assaig. Els peixos figuren dotze vegades el límit legal de seguretat dels productes químics tòxics bifenils policlorats, o PCB.

Els grups de pressió mediambientals, convençuts de que la contaminació es feia a través de la cadena alimentària van pressionar el govern per realitzar el cribat humà en desenes dels habitants del Roïne i fou aprovat per l’Asef, un grup independent de metges que cada cop està més preocupat pels efectes de la contaminació en la salut dels humans.

Els resultats foren alarmants. Els que han nedat amb regularitat, o mengen els peixos del riu sovint tenen vint vegades més PCB a la sang que aquells que no ho han fet.

De seixanta-cinc anys de edat, el Dr Henry Ceserola va pasar la seva infantesa jugant al riu a Arles i la perca, anguila i besug s’han fet part principal de la seva dieta. Una analítica recent va demostrar que compta amb cent picograms de PCB a la seva sang. La majoria de nosaltres en tenim al voltant de 0-10 picograms. Uns anys endarrera el Dr Ceserola va ser diagnosticat amb un càncer i, com a metge, ell és molt conscient de que els PCB poden causar, no només la infertilitat i defectes de naixement en els mamífers, sinó també càncer de cólon i de mama. “Existeix una vinculació entre la contaminació i el meu càncer?” conclou. “No ho sé, però el govern ha conegut sobre la lluita al Roïne contra la contaminació des de fa molt de temps”

El Roïne, a través de retalls a França té la més gran concentració de indústries químiques.

Des de la dècada de 1920, els PCB s’han utilitzat en la indústria de tot el món en transformadors, generadors elèctrics i fluïts aïllants. Foren prohibits al 1986 després d’haver sigut entès que planteja un greu perill per a la salut humana però encara se n’escapa dels antics aparells elèctrics i de desguaços perillosos.

Els grups ecologistes han vingut advertint al govern des de fa anys sobre els alts nivells de substàncies químiques tòxiques que s’han anat vertint a l’aigua del riu, però a la data tant recent de 1992, França tenia la possibilitat del trasllat de residus contaminats a Austràlia un cop tractades a la planta de tractament previ de Lyon.

A la desembocadura del Roïne, a Port St Louis, a La Camargue, la població local que ha acordat de ser sotmesa a probes mostra nivells extremadament alts de PCB a la sang.

dilluns, 25 d’agost de 2008

S'han acabat les Olimpíades!

S'han acabat les Olimpíades. Fa unes quantes hores, és cert, però no ha estat fins ara que m'he decidit a parlar-ne. I, és que de fet jo me les he mirat unes quantes hores... són vacances, és al dematí i a ben dinat.

Trobo que per passar unes bones Olimpíades el teu país no hauria de competir. Ho dic seriosament. Les haurien de fer ja professionals, que poc se'n falta, i, quedar-te aturat davant del televisor mirant, si vols, els millors esportistes del món disputant-se torneijos molt importants en una oportunitat que es veu que passa cada quatre anys però que vistos els indexos d'audiència i abandonades les ganes d'incordiar als països pobres sense infraestructura esportiva en esports tècnics, es deixaria de competir per països i es faria per zones territorials, bé això és igual, el que volia dir es que primer es farien cada dos anys i després tindríem Olimpíades cada estiu.

Quan es competís per zones territorials evidentment els catalans, com fins ara no hi tindríem res a dir, però com a públic jugaríem amb avantatge perquè ja hi estem acostumats. Els Estats Units tindrien uns deu participants en cada prova, i els xinesos també, però no compto que això afectés a la varietat de participants en les finals.

Els Jocs Olímpics deixaríen de ser tant dramàtics, els esportistes podrien participar només en dues o tres Olimpíades a triar, exceptuant els casos en que els televidents ho sol·licitessin per e-mail, per allò de veure grans duels que els sorteijos podrien, tot i els precs, desfer -sempre depenent d'on se celebressin les Olimpíades: a més lluny d'Europa, més salvatges i al·lucinants-.

Les Olimpíades se celebrarien, o es podrien celebrar, a ciutats com Madrid i València, Sabadell i Terrassa, cal tenir en compte que una pissina Olímpica, i en general tota la infraestuctura de la instalació no gasta res en comparació amb un parell de camps de golf. Això re-activaria el sector de la construcció. Tothom podria tenir un piset de la vila Olímpica i fer-se'n una idea de què deu ser això de tant esportista junt i del mateix sexe... gairebé com un convent, de capellans o de monges.

Finalment ja sabriem on anar de vacances, o, en temps de crisi on no anar i veure-ho per la tele.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Aturats sense prestació.

Fa set mesos i mig que m'han encarregat, a Vic, controls d'orina regulars dos cops per setmana. Normament hi vaig els Dilluns i els Dijous i són a les 9:15 hores. Aprofito que el meu germà Jordi va cap a treballar i vaig cap a Vic en cotxe i m'espero des de les vuit allà fora fins a l'hora que toca, per tornar, des de fa els set mesos, a peu.

Són catorze quilòmetres fets per alguns carrers de Vic, cap a les barriades plenes d'immigrants i després cap als camps dels pagesos seguint un camí antic asfaltat per on passen cotxes, de vegades a tot drap. Això dos cops a la setmana.

Aquest any he tingut sort, i amb el factor climatològic, a banda del fred quan t'esperes al dematí, només ha coincidit que plogués i poquet una o dues vegades. Casualment, l'època de les pluges al Maig-Juny, després de la llarga sequera va fer que sempre plogués al migdia, a la tarda o al vespre-nit.

Els controls d'orina me'ls va encarregar una treballadora social del Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona (CADO) i Salut Mental. Hi vaig assistir jo perquè donat que havia plegat de la feina i tenia uns rebuts cada mes que s'havien d'atendre al banc alguna cosa havíem de mirar de fer. Vaig demanar, perquè me n'havia assabentat que molta gent en tenia, a veure si podia cobrar alguna ajuda o pensió. Vaig estar-me tres mesos sense consumir, del quatre de Febrer a l'u de Maig, però ni em van donar pensió, ni feina, ni ajuda; només controls i més controls i visites regulars al psiquiatre i a la treballadora.

No ha estat fins que m'he assabentat del nom de la possible pensió que podia demanar en el meu cas de pràcticament indigència, donat que torno a peu perquè no tinc cèntims ni per pagar l'autobús, i la meva mare que té una tarjeta té els setanta euros per la compra setmanal i quaranta per la perruqueria, que no m'han derivat a l'Ajuntament del meu poble. Si no me n'arribo a assabentar del nom encara estaria fent controls i donat el cas resultant de manera infructuosa, doncs tot i haver demanat una incapacitació mental que la treballadora social estima en un trenta-tres per cent, ni arribaré al sixanta-cinc necessari per a cobrar cap pensió ni, donat que no he cotitzat quinze anys a la segurtat social, perquè en vaig treballar forces sense assegurar, en podré cobrar cap altre per invalidesa permanent.

A més, no ha estat, per mala sort meva, que la treballadora no m'ha vist bé, diu, per anar a treballar i donar-me hora per a un servei d'inserció laboral del Centre Psicopedagógic D'Osona fins a l'Agost, període de vacances, i m'han desviat al setembre després de tres llargues entrevistes i preguntar el que és impreguntable. De fet, hem quedat que si ells no m'han telefonat el dia deu de Setembre, els telefoni jo.

Em pregunto si de fet l'esquizofrènia és en realitat una malaltia tan poc seriosa.

Aturats sense prestació.

Fa set mesos i mig que m'han encarregat, a Vic, controls d'orina regulars dos cops per setmana. Normament hi vaig els Dilluns i els Dijous i són a les 9:15 hores. Aprofito que el meu germà Jordi va cap a treballar i vaig cap a Vic en cotxe i m'espero des de les vuit allà fora fins a l'hora que toca, per tornar, des de fa els set mesos, a peu.

Són catorze quilòmetres fets per alguns carrers de Vic, cap a les barriades plenes d'immigrants i després cap als camps dels pagesos seguint un camí antic asfaltat per on passen cotxes, de vegades a tot drap. Això dos cops a la setmana.

Aquest any he tingut sort, i amb el factor climatològic, a banda del fred quan t'esperes al dematí, només ha coincidit que plogués i poquet una o dues vegades. Casualment, l'època de les pluges al Maig-Juny, després de la llarga sequera va fer que sempre plogués al migdia, a la tarda o al vespre-nit.

Els controls d'orina me'ls va encarregar una treballadora social del Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona (CADO) i Salut Mental. Hi vaig assistir jo perquè donat que havia plegat de la feina i tenia uns rebuts cada mes que s'havien d'atendre al banc alguna cosa havíem de mirar de fer. Vaig demanar, perquè me n'havia assabentat que molta gent en tenia, a veure si podia cobrar alguna ajuda o pensió. Vaig estar-me tres mesos sense consumir, del quatre de Febrer a l'u de Maig, però ni em van donar pensió, ni feina, ni ajuda; només controls i més controls i visites regulars al psiquiatre i a la treballadora.

No ha estat fins que m'he assabentat del nom de la possible pensió que podia demanar en el meu cas de pràcticament indigència, donat que torno a peu perquè no tinc cèntims ni per pagar l'autobús, i la meva mare que té una tarjeta té els setanta euros per la compra setmanal i quaranta per la perruqueria, que no m'han derivat a l'Ajuntament del meu poble. Si no me n'arribo a assabentar del nom encara estaria fent controls i donat el cas resultant de manera infructuosa, doncs tot i haver demanat una incapacitació mental que la treballadora social estima en un trenta-tres per cent, ni arribaré al sixanta-cinc necessari per a cobrar cap pensió ni, donat que no he cotitzat quinze anys a la segurtat social, perquè en vaig treballar forces sense assegurar, en podré cobrar cap altre per invalidesa permanent.

A més, no ha estat, per mala sort meva, que la treballadora no m'ha vist bé, diu, per anar a treballar i donar-me hora per a un servei d'inserció laboral del Centre Psicopedagógic D'Osona fins a l'Agost, període de vacances, i m'han desviat al setembre després de tres llargues entrevistes i preguntar el que és impreguntable. De fet, hem quedat que si ells no m'han telefonat el dia deu de Setembre, els telefoni jo.

Em pregunto si de fet l'esquizofrènia és en realitat una malaltia tan poc seriosa.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Esquizofrènia.

f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic a causa d'un transtorn en el procés d'associació. Es tracta d'una dissociació específica de les funcions psíquiques, amb una progressiva destrucció dels records i alteracions en la relació entre intel·ligència i conducta, i és acompanyada sovint d'un tancament enfront del món exterior, manifestat com a indiferència i desinterès. Pel fet que l'esquizofrènia apareix durant l'adolescència, en un principi rebé el nom de demència precoç, però aquesta denominació es mostrà aviat com a impròpia, car l'esquizofrènia, d'una banda, pot presentar-se també en altres èpoques de la vida, i, d'altra banda és prou diferent de les altres demències i el seu curs no és sempre maligne. Paul E.Bleuler li assignà el nou nom (que significa 'ment escindida') i en destacà la pluralitat de formes, l'essència de les quals veié en una pèrdua de la unitat de la personalitat. Hom no ha donat, tanmateix, una definició i explicació convincents que incloguin totes les diverses modalitats d'esquizofrènia, així com tampoc no han estat establertes totes llurs etiologies (quevarien des de casos clarament endògens a d'altres de relacionats amb conflictes psicològics d'adaptació). Alguna escola més recent nega àdhuc que l'esquizofrènic sigui un malalt mental. L'esquizofrènia evoluciona a vegades d'una manera continuada i altres vegades amb brusques interrupcions. Sembla accessible a la pscicoteràpia i pot ésser sotmesa a tractament farmacològic; tanmateix, una meitat dels qui resten als manicomis són esquizofrènics. Hom en distingeix tres grans tipus: les esquizofrènies hebefrèniques, amb símptomes derivats de la manca d'afecte, les catatòniques, amb repercussió en l'àmbit motor, i les paranoiques, amb al·lucinacions i deliris.

Esquizofrènia.

f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic a causa d'un transtorn en el procés d'associació. Es tracta d'una dissociació específica de les funcions psíquiques, amb una progressiva destrucció dels records i alteracions en la relació entre intel·ligència i conducta, i és acompanyada sovint d'un tancament enfront del món exterior, manifestat com a indiferència i desinterès. Pel fet que l'esquizofrènia apareix durant l'adolescència, en un principi rebé el nom de demència precoç, però aquesta denominació es mostrà aviat com a impròpia, car l'esquizofrènia, d'una banda, pot presentar-se també en altres èpoques de la vida, i, d'altra banda és prou diferent de les altres demències i el seu curs no és sempre maligne. Paul E.Bleuler li assignà el nou nom (que significa 'ment escindida') i en destacà la pluralitat de formes, l'essència de les quals veié en una pèrdua de la unitat de la personalitat. Hom no ha donat, tanmateix, una definició i explicació convincents que incloguin totes les diverses modalitats d'esquizofrènia, així com tampoc no han estat establertes totes llurs etiologies (quevarien des de casos clarament endògens a d'altres de relacionats amb conflictes psicològics d'adaptació). Alguna escola més recent nega àdhuc que l'esquizofrènic sigui un malalt mental. L'esquizofrènia evoluciona a vegades d'una manera continuada i altres vegades amb brusques interrupcions. Sembla accessible a la pscicoteràpia i pot ésser sotmesa a tractament farmacològic; tanmateix, una meitat dels qui resten als manicomis són esquizofrènics. Hom en distingeix tres grans tipus: les esquizofrènies hebefrèniques, amb símptomes derivats de la manca d'afecte, les catatòniques, amb repercussió en l'àmbit motor, i les paranoiques, amb al·lucinacions i deliris.

I'm still alive!

When I was twelve or fourteen, I was paid six-hundred pesetas, -of about tree pounds, and the cost of six more bottles- for drinking, non stop, a ¾ of a litre bottle of sweet wine that I have told to my six companions from the city there that I have tried at home, a little, in Halloween.

When I was fifteen, in a discotheque, asking for twenty-five pesetas to reach the two-hundred and fifty that a beer cost then, somebody from Viladrau told me that he will give me the twenty-five but I must drink a full big glass of 33cl, non stop, plenty of whisky. I did. I don’t remember what happened later. Somebody took me home because I was crying in the discotheque and I couldn’t stand up. They left me at the door, on the floor, and ring the bell. Lucky me, it was not raining. Somebody explained to me a few days later.

Since I was sixteen to eighteen some friends from the village, one of them was in the car the day of the discotheque, we use to go to a small town of about forty miles at the North were we live by an old road drinking, each Friday, Saturday and Sunday afternoon, a bottle of brandy between four persons during the trip. Most part of the times, I don’t remember myself arriving to the town, even when the Sun hasn’t gone down yet. For you to know on Fridays and Saturdays I use to have five hundred pesetas each day that let me have five more beers each day, or two drinks of gin or vodka. On Sundays I have had three hundred pesetas commonly.

To know you the ethylic statement in which I was travelling to that town, one day, that a friend of a friend of us just died in an motorbike accident and the friend asked me, the most religious person of the four to say a prayer for him stopping the car in the middle of the road, I must say that honestly, in that moment I didn’t remember any. My brain was collapsed. I stopped drinking brandy that day during the trip and I remembered a prayer when the air touched my face arriving to Ripoll, the town we use to go. My friend didn’t want to pray and the bottle was not empty, so he broke it on the floor. Perhaps the only day that I remember myself arrived to the town having drunk cognac.

My year of studies in the city weren’t good and in the next I was working, so I use to drink the whole week. A closer friend of us died in another motorbike accident and I went bad to worse in a way to drugs starting with cannabis that I have tried at early age of fifteen, and I say early age because of the times that were running in the country were I live in Spain in 1985.

I passed to drugs that, somebody told me, maintain me awake for more hours in the night. Soon I had a girlfriend, that to my surprise, had been a junkie, and was older than me and with one drug came another.

Someday I felt myself alone and I went back home and still working that I never had left. My father helped me. I can still remember it now, I was twenty-two or twenty-three, he said: ‘Do you wanna stay?’ My mother doesn’t wanted to have me at home then.

I broke with everything, even tobacco and girlfriend, but curiosity killed the cat and I felt down and… I'm still smoking!

divendres, 22 d’agost de 2008

Sagunto.

La primera vegada que vaig saber on era Sagunto, ho vaig llegir trobant-m'ho conduïnt cap al sud per l'autopista per un altre afer. El meu pare, en pau descansi, m'havia cridat l'atenció sobre una xapa molt maca que venia al taller recentment, des que treballavem amb un proveïdor nou, i vaig veure que; primer, provenia de Romania, i després, a l'albarà de Thysen España era carregada a Sagunto, d'aquí que m'hi fixés. Jo em vaig pensar, per el nom que això era cap al nord i en veure el cartell amb el dibuix d'un vaixell indicant un port marítim tot arribant gairebé a València, doncs em vaig pensar que ara hi havia una autopista des de allà cap al País Basc seguint l'Ebre per la banda Sud.

Val a dir que de ferru, al País Basc ja no n'hi ha, i que no només amb el ferro d'aquell lloc es va fer tot el sistema ferroviari d'Anglaterra abans de la llei de Mines del segle XIX, em sembla, sinó que ara s'ha acabat. L'últim dels tres alts forns de Biscaia, el 'MariAngeles' el portaren fa uns deu anys cap a la Índia. Concretament una de les cases més luxoses del món es troba a la Avinguda dels milionaris de Londres, i, pertany a un industrial del ferru hindú.

Seguint per l'autopista vaig veure que no, que hi havia una àrea de servei amb el nom de Sagunto i un dibuix de zona industrial. L'àrea, a més, era la última del tram d'autopista. Vaig quedar ben distret.

Abans d'anar a Cartagena, en un altre dels meus vitges, el més llarg per carretera, vaig veure un documental de la BBC sobre un general cartaginès de abans de crist: 'Hanníbal, el peor enemigo de Roma' que va fer el que ningú fins llavors havia intentat i que era anar a atacar els romans a la pròpia Roma. Ho va fer portant el seu exèrcit, amb elefants i tot, através dels Pirineus i dels Alps però tot i nombroses i aclaparadores victòries no vas aconseguir d'entrar a la ciutat i va haver de retirar-se perdent l'ull esquerre. Hanníbal es va suicidar, amb cicuta, poc després de ser derrotat anys més tard, a Carthago, per un dels Escipions, 'el Africano' per no donar el plaer a cap romà de matar-lo.

En el documental vaig veure que no només Cartagena, abans 'Carthago Nova' havia estat ciutat cartaginesa d'abastiment dels seus exèrcits en les Guerres Púniques, primeres i segones, sinó que també ho havia estat Sagunto, ambdós destacaments al sud de l'Ebre, i que, a més, durant l'excursió d'Hanníbal els romans les cremaren tots dos ports i ciutats.

Vagi com a dada anecdòtica que, segons el documental, en aquella època els cartaginesos, i per tant també els seus amics habitants de Carthago Nova i Sagunto, suposadament moros, bebien vi.

dimecres, 20 d’agost de 2008

L'esperit alemany

“L’esperit alemany és indigest, mai no dóna res per acabat” també diuen els de la Universitat Oberta que aproximadament, perquè ara no ho recordo de manera exacta, va dir Nietzsche. I, és cert! Si en fem una visió simple al llarg de la Història, veiem que la trista Alemanya que va desenvolupar una gran indústria química donades les seves mancances colonials, i que per tant estava en desavantatge, temporalment, respecte de les llavors grans potències europees i mundials, tot i amb això s’ha reposicionat altre vegada com a una de les economies més fortes del món encara que hagi estat com ha passat.

Serà perquè l’alemany és una de les llengües, concretament la llengua més parlada a Europa, i per aquest tipus d’esperit que ens exposa Nietszche. És clar que els britànics s’ho volen menjar tot i fer-ne de tot un imperi seu homologat fins i tot de manera lingüística ja ancestral.

Però ¿Qui no ens diu que aquells prestamistes centreeuropeus de l’edat mitjana no ho eren també uns aprofitats? Que fins i tot encara ara perduren com a famílies i cognoms productors industrials que sobreviuen a desastres terribles com les ja esmentades guerres mundials i que com a sangoneres de la classe social més pobre i deixada ressorgeixen un cop i un altre del no res per fer les creacions més noves i punteres en tecnologia i estar i situar el país al capdavant del món retornant el capital de no se sap exactament on que ja tenen de nou diners en quantitat donades les catàstrofes que s’han afanyat més que d’altres a reparar i que no s’han deixat refer o, cèntims que han vingut de països llunyans i deixats de la mà de déu, entre parèntesi. Fins i tot ho podrien, paradoxalment, haver après dels jueus. Això amb més de sis milions de morts polonesos a la Segona Guerra Mundial! També ens en hauríem de fer creus de l’esperit alemany; trobo.

dimarts, 19 d’agost de 2008

La veritat.

“No és el dubte sinó la certesa el que fa tornar boig Hamlet” Diuen els de la Universitat Oberta de Catalunya que va dir Nietzsche. Jo, pobret, ni m’he llegit el Hamlet ni en sé gaire res més enllà del “...ser o no ser... Aquesta és la qüestió!”, ni tampoc conec molt el filòsof alemany que deia, bé, entre altres coses com ara aquesta que diuen, que déu era mort i que el super-jo l’havia de reemplaçar; a déu.

Segurament, Nietszche, no anava errat per l’època que li va tocar viure i bona part d’Europa li deu molt a la seva filosofia de cara a afrontar el segle vint com a divinitats i, si ens deixéssim estar de guerres mundials i de morts que ara no hi són, i si no fos perquè són els americans els qui a partir de la post-guerra de la primera i després de la segona, i perquè després d’un aixafament del que era el poder polític europeu i també l’econòmic i la seva repercussió mundial mitjançant una guerra freda de joguina que ara ens en faríem creus, va resultar que tant super-jo i tant déu mort i proclamar-ho a viva veu provocaren en Nietzsche un col·lapse en veure que el rival no només espiava sinó que aprenia més de pressa.

Segurament, el filòsof, devia de trobar-se coaccionat per les seves afirmacions declarant la no presència de déu i per part dels estaments religiosos del seu propi país i fins i tot per la conxorxa social, és un suposar, que les devien remetre al Sant Pare, que devia fer un concili de religions europees i mundials. És un altre suposar. Nietzsche no només devia ser la primera persona al món en afirmar enèrgicament que déu era mort, sinó que després dels afers monàstics i socials devia quedar com a l’únic que ho deia reclòs al seu trist àmbit social familiar. Diu que va morir acompanyat de la seva mare i la seva germana, que en tenien cura, i que va restar impressionat a resta de la seva vida per la figura de Jesús-crist.

El meu pare, ara ja ho sé, tenia els ulls de color marró. La meva mare, se n’amaga, de color blau. Jo els tinc verds. Suposo que en ser el cinquè fill/a, la casa estava ja prou remenada, doncs ni n’hi ha hagut cap altre que en llueixi... d’ulls verds en aquesta família, a banda de la meva mare.


Dic això perquè segurament ara que Bon Preu i Esclat anuncien obertament la seva campanya “Els productes bon preu i esclat et canviaran la cara”, la qual cosa deu voler dir que ja tenen les possibles demandes per insalubritat o deformacions futures tancades i ben lligades. I ho dic perquè amb el meu pare no ens assemblavem de res fora de la normal aparença que part de la família i amistats properes se'ns detectava i se'ns en tirava alguna flor, com a conseqüència del repetit consum, i que en fa ja d’anys! d’aquests productes.

Per no entrar ara en debats, diguem que del meu pare, i això des que va morir, no se’n recorda ningú que no li convingui, o que no n’hagi de tenir un trofeu, o que visqués amb ell a totes hores, i el que se n’estava més d’hores allà on ell era, era jo; i això va passar durant molts anys.

Osseta.

He somniat gairebé tota la nit, però per les il·lògiques inconnexions dels diferents despertars durant el transcurs de la mateixa que m'han fet passar d'una cosa a l'altre, i, evidentment també de coses més personals i amb les que ara no us voldria pas atabalar, a d'altres estranyíssimes, que a més ho faria molt llarg i feixuc d'explicar, i em podria perdre... així que només us n'explicaré la part final.

Estàvem, un grapat de gent, en un petit i curiós cinema, descalços, i vèiem una pel·lícula antiga en la que uns homes de pell bruna eren llençats als lleons. Discutien i xerraven entre ells, mentre mig ressolaven amb les sandàlies per la paret inclinada de la fossa, i en aquells certs últims i dramàtics moments de les seves vides un li donava dues de les seves dents a l'altre a canvi de la posició privilegiada del racó i ésser qui fós el darrer en quedar per ésser l'últim, perviure uns instants, i haver-ho vist tot.

Jo ja m'ajupia en el seient quan un altre dels condemnats ha dit:

-Hi ha un factor molt osseta en tot això que esteu dient...

M'adormia, ofuscava la ment, no ho volia veure. Algú al cinema ha cridat:

-Josep!

De sobte la llengua en que s'enraonava a la pel·lícula, des de aquella frase ha passat a ésser una altra, i en sentir el meu nom he volgut veure els subtítols, que ara es veien dintre de la fossa on estaven caient els homes. Val a dir que en aquest cas no eren pas uns negrets foscos, foscos, sinó més aviat allò que ells mateixos en diuen cafè amb llet, fruit de la procedència, suposo, i de la pols del desert que s'endevinava al voltant de la fossa. Penjant en l'aire, sobreposats en la imatge, dins la fossa hi havia, com ja he dit, els subtítols, però eren en uns caràcters extranys, que jo he imaginat fenicis. Aleshores, davant de tant terribles i esgarrifosos moments que jo havia de viure dins el meu cap, m'he preguntat si aquella pobre gent d'antuvi, entre ells els cristians, varen trobar la solució a haver de ser llençats als lleons, per deixar de banda tant terrible càstig i he recordat, no sé si haver-ho vist o escoltat en una pel·lícula o haver-ho llegit, o que m'ho expliqués el meu pare, de posar-se de genolls en una rotllana donant-se les mans i mirant al cel mantenint-se immòvils.

Es veu que tothom qui érem al petit cinema hem pensat el mateix perquè ningú no es mirava als ulls en sortir a cercar les sabates a la cambra del costat. Fins i tot una noia que no trobava les seves botes li he dit em sembla que m'he posat jo les teves, doncs jo me n'estava posant unes de punta rodona que no m'eren familiars. En aquell moment ella, que m'ha mirat als ulls i els tenia clars, de color mel, m'ha dit:

-Dóna-me-les!

Ha estat llavors mateix que diguem que per un miracle, ha resultat que jo, que ja tenia el peu esquerre ficat, entre la mà dreta i l'esquerra tenia tres botes, i li he donat, primer una de les dues botes de punta rodona i després, a aquella noia que no m'ha volgut mirar més als ulls i que estava estirada en una pendent, li he hagut de llençar la parella a la panxa tot dient:

-Eh? Osseta?

dilluns, 18 d’agost de 2008

S'ha mort en Mohammed

-S'ha mort en Mohammed! S'ha mort en Mohammed! -m'han despertat els ocellets xisclant-.

He posat les notícies: Declaracions a l'informatiu de l'arquebisbe: -No passa res! S'ha mort un moro que sabia fer-se el nom del pare-.

Jo he demanat als ocellets mentre em llevava a veure qui era en Mohammed.

-En mohammed!, en Mohammed! tota la multitud està revoltada-, tot el poble que li havia ensenyat a fer-se el nom del pare, -Jo n'hi vaig ensenyar! jo n'hi vaig ensenyar!-, corrien cap el pujol del mossèn.

De sobte he tancat els ulls i he pogut veure que en Mohammed, que era solter i no tenia fills, aquell any havia anat a la final de la Champions League, i desde alla dalt a la graderia de l'estadi havia pogut veure com els porters dels dos equips, en una trifulca es donaven alguna que altre cossa. En aquella final entre un equip portuguès de samarreta blanca i ratlles verdes i un altre equip de porter italià, on el públic, la policia i la plana baixa de l'organització pacificadors tots, havien envaït el terreny de joc per deturar la tangana entre els porters, però alts i grossos com eren passaven i s'escapolien entre la gent per esbatussar-se.

En Mohammed, que ha via complert el somni de la seva vida, estar en una final de la Champions League, del seu equip preferit des que va marxar del seu llunyà país i va aprendre a fer-se el nom del pare, no havia pogut suportar aquell espectacle des de les alçades que suposaven estar en una graderia d'un estadi de nivell europeo i no al camp de l'equip del barri com fins ara, i s'havia afartat de whiskey i altres coses fins a la mort en tornar a casa tot esplicant-ho als seus ocellets que fa un moment eren aquí xisclant.

He tornat a posar la ràdio. Aquest vol l'arquebisbe s'havia penjat després de les infortunades declaracions, i algun del poble encara deia: -Aquesta sí que es bona! Es mor un moro de Tona i dimiteix l'arquebisbe! Quin sidral!-.

He tornat a aclucar els ulls i desenes de seguidors del Barça vinguts en autocar i obrers de la construcció, -ram on treballava en Mohammed- pujaven el desnivell on hi havia el mossèn penjat fent-se reiteretivament el nom del pare. No se sap si perquè el cadàver penjat no fossi manipulat, ultratjat, o, romangués allà dalt una bona estona.