divendres, 19 de setembre de 2008

La tarrina.

Diu que a Alexandria, força jueus hi troben coses coses allà ara, han trobat una tarrina que podria ser un got de l'any, fixem-nos quina precisió, 50 després de Crist amb una inscripció en grec que hi posa "Crist el mag" just un any abans de l'última referència escrita que es coneixia de Jesús i que era de... doncs de l'any 51. La tarrina era feta del segle I abans de Crist.

S'ha trobat en una ciutat portuària, que explicaria el fenòmen que en nomès vint anys ja es conegués a Jesús-Crist per aquelles contrades que tot just romanitzades, que ho seran o estan a punt de ser-ho a l'època dels triunvirats i de Cleòpatra -morta l'any 30 i conquerit llavors Egipte per Marc Antoni-, o també podria ser que Jesús fóra admirat per alguns religiosos egipcis de l'època ja en vida -però això és més difícil encara- que sí podria ser que algun d'aquests religiosos viatgés a Palestina i tingués coneixença del personatge en la guerra mútua contra Roma i al tornar a casa li dediqués el vas, en per exemple, i perdoneu, en aprendre a aigualir el vi i economitzar-lo donats els de ben segur tristos moments d'Egipte en comparació amb d'altres que se'ns il·lustren antuvi.

Personalment crec que podria estar be plantejar-se coses a partir de troballes, però amb els temps que corren i la informació que se'ns dóna només podem que suposar, atenent per exemple la teoria de la inexistència històrica de Jesús, que tot plegat és una manera de vendre turisme als jueus que tenen diners arreu del món i viatges en creuer ara a la tardor que no fa tanta calor i mediterrània en general com a suposat orígen de tot plegat negant la barbàrie dels del Nord de temps molt més recents que ens estan portant al que ens estan portant i no mirar per exemple als ajuts bilionaris de la ONU cap a l'Àsia i a l'Àfrica precisament per aquesta barbàrie de la reconsagrada Unió Europea fundacional i etzètera, etzètera sense que ningú digui res respecte també de la mala gestió d'aquests enormes fons que es perden i que potser ni surten de Nova Iorq i són per pagar residències i xofers i viatges i compres de la dona (vestits de sastre i joies) i convidats i festes d'ambaixada o particulars i avions que no se saben revisar o no fa falta comprar perquè ja hi ha jets particulars i aeroports a casa i demana. -On són aquests cèntims? -A Nova Iorq!

Mentrestant aquí tenim a l'Almúnia, un paio que no el va votar ni sa tia al nivell europeo de figurant en pos del socialismo andaluz y español parlant bé del comportament de les borses i donant confiança als inversors, perquè sí, de gent que té cèntims n'hi ha, però ara qualsevol dia tothom en tindrà de crisi, eh?

De petit tenia un porronet. Recordo que era folrrat amb una mena de ornament d'espart i hi va haver un estiu de menudet que tot el dia corria amb el porró. Per sort eren temps de relativa bonança i a la tarda la meva mare me l'omplia am l'Ole de la nevera. L'Ole era un mena de sidral... uns polvos efervescents que a casa compravem amb gust de taronja. Al principi lo del porronet estava bé, però havia d'anar amb compte perquè no el trobessin els meus germans més grans i se'n beguessin la dosi, així que l'amagava pel jardí mentre em dedicava a jugar a pilota o em distreia amb una altra cosa. Havia passat allò d'amagar-lo tant ben amagat de no recordar on era i fins i tot una vegada va quedar amagat tota una una nit i me'n vaig anar a dormir tot cansat de fer no sé què deixant-lo en un cobert antic que tenim.

L'endemà, jo que bevia del porró fins i tot corrents i per tant a xumet va resultat que un cop enfilat a la cadira i tret de l'armari on l'havia amagat tenia mal gust i li vaig anar a explicar a la
mare. La mare va treure l'Ole i va rentar el porró com cada dia ja que ella mateixa m'havia encarregat d'anar a cercar-lo aquell matí.

Dic això perquè la famosa tarrina o bol de "Crist el mag" que diuen que han trobat ben bé, i aviu m'hi han fet pensar, podria ser del fill d'algun sacerdot o guardià del temple que li hagués posat Khristou al nen i li hagués regalat un bol ara que aprenia a fer de bruixot i el nen l'hagués amagat tan ben amagat que han tardat dos mil anys a trobar-lo. És una hipòtesi.

dijous, 11 de setembre de 2008

Diada a Can Salvans.

A Can Salvans ens queden poques coses. Vull dir que per exemple al Febrer del dos mil sis es va morir el patriarca de la família, el nostre pare Josep, i, el mateix dia del mes de l’Abril d’aquell any, l’hereu de cinquanta-dos anys. Era el meu germà Xavier. I un dia catorze de Gener de l’any següent, just el dia del mes de l’endemà de les anteriors defuncions, es moria la filla gran, la Montserrat. Malgrat tot encara en quedem alguns, la mare, dos germans i una germana, a banda de nou nebots que tinc i els tres germans polítics.

Recordo alguns anys en que, per exemple posàrem la televisió a la reunió familiar d’aquesta data a la tarda i veiérem el desastre de les torres a Amèrica, i és que a les darreries veníem reunint-nos a casa per la diada donat que els nens del meu germà gran ja no eren tant petits i no passaven tants dies a l’estiu en companyia de la seva àvia. Era també una manera d’acomiadar l’estiu i encarar el jovent el curs escolar i no veure’ns les cares fins pràcticament el Nadal.

Donada la pèrdua d’actius familiars la trobada de l’Onze de Setembre s’ha deixat de celebrar amb la participació de tots els membres que queden de la família. Sincerament, no recordo si els dos darrers anys han vingut si més no els meus germans a dinar, ells que viuen aquí mateix al poble o en una localitat més propera, però el que no ha estat mai, a casa, és una festa reivindicativa, i, només l’any mil nou-cents noranta-dos, per els Jocs Olímpics de Barcelona, s’hi ha penjat, a casa, una senyera. Tot i que ara tampoc recordo si ho allargàrem fins al Setembre.

En una família de cinc fills, però, sempre hi ha lloc per la... broma; i, estant com estem dispersats en el temps – la meva germana em porta nou anys -, jo sempre he estat el petit, i el rei de la mare. El seu rei. Però la vida dóna lloc a trasbalsos, i ara resulta que el personatge cultural rellevant tradicional de la cultura catalana és, sobretot a la fase de comiat de la malaltia del meu benvolgut i empindolat pare, que, fins i tot m’ho deia a na mi lliurement, doncs el personatge rellevant és donat un hereu de gènere masculí, doncs la nena.

Quin fora l’infortuni familiar que la germana gran no només va néixer amb els ulls de color marró, sinó que amb el sarmendeïo prenatal de recomanació familiar –els tiets i l’àvia, insinuava la meva mare- les dues voltes de cordó umbilical al coll li feren, a la Montserrat, patir una deformació a la part motora degenerativa que va concloure també als cinquanta-dos anys amb una pneumònia. Així doncs, donat que la malaltia se li va diagnosticar de ben petita, teníem via lliure el meu germà, la meva germana de falsos ulls blaus –els té verds- i jo, que vaig venir amb una casa de set-cents metres quadrats edificats i dos mil metres quadrats de jardí. Així doncs, tot i que l’alegria de la casa vol dir el que vol dir... jo n’era una de bona i grossa.

Aquest any però pinten magres. El meu germà se’n va d’excursió amb la família tot el dia. La meva germana diu que no pot venir ni a portar-nos el pa i al final vindrà ell a primera hora. Ara l’estic esperant.

Resulta que no només no tenim cèntims ni pel pa, tenim el cotxe tancat al gratx i no en tenim la clau i passarem un dia trist i sols la meva mare i jo, sinó que se’ns prepara un any de malaurança. La feina al negoci familiar no va bé i la meva germana voldrà tancar la meva mare a una residència per vendre’s la casa i repartir-se els cèntims els germans per anar pagant els furats del negoci que mai ha estat cap fons de riquesa des que se’n paguen tots els impostos i deures corresponents. A més, els meus germans, que en viuen tenen fills en edat d’estudiar i voldran cèntims per pagar aquests estudis, i els Salvans, com a bons catalans vençuts el 1714, anava a dir feligresos, posarem per davant la canalla al respecte i la consideració envers la gent gran que en aquest cas no ha heretat el patrimoni i els farem malviure en un racó de món tancats per tal que la sang nova i mesclada tingui més i millor coses de les que els grans mereixen després d’una vida de feina feta i de fer-ho nosaltres per fardar, per estupidesa i per manca de identitat.

dilluns, 8 de setembre de 2008

L'esquizofrènia i els estats de nervis.

Jo sóc esquizofrènic. Cada quinze dies rebo un vial injectable de cinquanta miligrams, la dosi màxima que es comercialitza, i a més de reforç ara mateix estic prenent pastilles "bucodispersables" de quatre milígrams de les que hi ha de sis de dosi màxima, un cop al dia.

Com la júlia he estat matriculat a la UOC diverses vegades encara que fa força anys, i, quina va ésser la meva sorpresa recentment quan em vàren dir que no tenia accés al campus virtual si no em matriculava d'alguna cosa. Vaig fer un esforç econòmic, i amb un cop de sort -llavors mateix acabava de pagar un crèdit i vaig poder rescatar un pla d'estalvi, o gràcies al pla d'estalvi que vencia d'allà a no res la Caixa de Catalunya em va deixar el cèntims-, vaig pagar la matrícula.

Consegüentment, pel fet d'haver estat matriculat durant un semestre a la UOC, tinc dret, en principi indefinit, de connexió al campus virtual. Més tenint en compte que aquesta matrícula es va produir al setembre passat.

Ara resulta que no, que aquest matí no em deixen conectar-me al campus i no tinc accés a la meva llista de correu electrònic. L'esquizofrènia és com un joc, però perillòs i dramàtic. És allò que de ben segur ens ha passat a tots els que tenim nens per aquí, nebots o germans i ens hem fet grans i alguna vegada hem amagat alguna cosa, com la xocolata o una clau, tan ben amagada en algun lloc qualsevol perquè no ens ho trobin, i que llavors ni nosaltres mateixos som capaços de trobar-ho. Aleshores ho expliquem, i els nens riuen però nosaltres passem un mal tràngul i ens toca pensar que ja sortirà. Això que pot semblar a qui no li ha passat mai una ximpleria, i a qui li a passat alguna vegada un fet simpàtic per empatia, esdevé molt més trist i dramàtic quan fas per exemple alguna cosa com estripar papers i documents en algun mal moment i llavors no recordes si ho has fet o no -estripar-ho-, o si ho has amagat d'aquesta manera que comentem i et fas un tip de buscar i mentres busques recordes que els volies estripar però no recordes el moment en que ho vas estripar ni què pensaves exactament quan ho vas fer perquè molt probablement no eres tú mateix quan els estripaves, eres una altra persona. En el món del dret d'això en diuen "estado de enajenación mental" i pot donar lloc a crims i assassinats. Quan es tracta de que passa tot sovint o passaria la cosa s'ha de medicar i és el meu cas.

Jo em pregunto si donat el cas de que no s'hagi pogut fer efectiu algun pagament al dia, fora tant difícil d'enviar un correu electrònic comunicant-ho, o telefonar, i no fer parar boig a qualsevol denegant l'accés fent pensar que es tracta d'un problema informàtic, d'un virus motivat per alguna desavinentesa amb algun expert navegant del campus o de ves a saber què, i a més, a les quatre de la matinada accabat de llevar. Penso que fa falta molta més mà esquerra per tractar segons quins temes, perquè es pot donar el cas de que algú estigui fent mans i mànigues precisament per, entre altres coses, fer efectiu aquest pagament.

L'esquizofrènia i els estats de nervis.

Jo sóc esquizofrènic. Cada quinze dies rebo un vial injectable de cinquanta miligrams, la dosi màxima que es comercialitza, i a més de reforç ara mateix estic prenent pastilles "bucodispersables" de quatre milígrams de les que hi ha de sis de dosi màxima, un cop al dia.

Com la júlia he estat matriculat a la UOC diverses vegades encara que fa força anys, i, quina va ésser la meva sorpresa recentment quan em vàren dir que no tenia accés al campus virtual si no em matriculava d'alguna cosa. Vaig fer un esforç econòmic, i amb un cop de sort -llavors mateix acabava de pagar un crèdit i vaig poder rescatar un pla d'estalvi, o gràcies al pla d'estalvi que vencia d'allà a no res la Caixa de Catalunya em va deixar el cèntims-, vaig pagar la matrícula.

Consegüentment, pel fet d'haver estat matriculat durant un semestre a la UOC, tinc dret, en principi indefinit, de connexió al campus virtual. Més tenint en compte que aquesta matrícula es va produir al setembre passat.

Ara resulta que no, que aquest matí no em deixen conectar-me al campus i no tinc accés a la meva llista de correu electrònic. L'esquizofrènia és com un joc, però perillòs i dramàtic. És allò que de ben segur ens ha passat a tots els que tenim nens, nebots o germans i ens hem fet grans i alguna vegada hem amagat alguna cosa, com la xocolata o una clau, tan ben amagada en algun lloc qualsevol perquè no ens ho trobin, i que llavors ni nosaltres mateixos som capaços de trobar-ho. Aleshores ho expliquem, i els nens riuen però nosaltres passem un mal tràngul i ens toca pensar que ja sortirà. Això que pot semblar a qui no li ha passat mai una ximpleria, i a qui li a passat alguna vegada un fet simpàtic per empatia, esdevé molt més trist i dramàtic quan fas per exemple alguna cosa com estripar papers i documents en algun mal moment i llavors no recordes si ho has fet o no -estripar-ho-, o si ho has amagat d'aquesta manera que comentem i et fas un tip de buscar i mentres busques recordes que els volies estripar però no recordes el moment en que ho vas estripar ni què pensaves exactament quan ho vas fer perquè molt probablement no eres tú mateix quan els estripaves, eres una altra persona. En el món del dret d'això en diuen "estado de enajenación mental" i pot donar lloc a crims i assassinats. Quan es tracta de que passa tot sovint o passaria la cosa s'ha de medicar i és el meu cas.

Jo em pregunto si donat el cas de que no s'hagi pogut fer efectiu algun pagament al dia, fora tant difícil d'enviar un correu electrònic comunicant-ho, o telefonar, i no fer parar boig a qualsevol denegant l'accés fent pensar que es tracta d'un problema informàtic, d'un virus motivat per alguna desavinentesa amb algun expert navegant del campus o de ves a saber què, i a més, a les quatre de la matinada accabat de llevar. Penso que fa falta molta més mà esquerra per tractar segons quins temes, perquè es pot donar el cas de que algú estigui fent mans i mànigues precisament per, entre altres coses, fer efectiu aquest pagament.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Llegir llibres.

No sé pas quant de temps fa que no llegeixo un llibre. Molt especial ment un de modern. Potser els dos últims foren sobre Història de Normativa Catalana, recordo un de Mila Segarra, que em vareig haver d'empassar per saber que entre Bufarull i Bufarul la dona aquella anava al llit amb no sé ara quin professor de cognom Llobera i que del seu pit esquerre li havia donat a Pompeu Fabra que suposo era de qui sentia més admiració, llàstima, o n'estava més enamorada, i que això hi vaig trobar en una expresió gràfica a doble pàgina, encara que el llibre era ple de complements i expressions d'anys de Història de la nostra cultura.

L'altre llibre d'Història de la Normativa Catalana era del propi Pompeu i duia el mateix títol: "Història de la Normativa Catalana". Era un llibre vell i suat que em deixaren en préstec a la Universitat i que em vaig empassar d'una revolada no fent-li massa cas als tecnicismes del senyor Pompeu i quedant-me amb una primera aproximació al que ell havia fet en aquelles preparacions dels seus discursos i arguments per rebatre a mossèn Alcover, entre altres i erigir-se com a capçal de les ponències.

Jo, sincerament, tot i les cabòries del senyor Pompeu i la feixuga tasca, i que el català és d'una altra época i de vegades es fa fins i tot pesat, el vaig trobar divertit i riquíssim també de paraules i maneres d'escriure-les i de català profund. Molt enriquidor, però també perillós abans d'un exàmen.

Des de llavors no he llegit res més. Em costa, entre la medicació, la falta de obligatorietat, la calor, els problemes amb l'atur, el no tenir cèntims... perquè un llibre també ha de ser de temporada... o un clàssic de la literatura, o ha de ser molt bo per què t'hi posis a qualsevol hora, qualsevol dia i qualsevol any a qualsevol època, trobo.

dissabte, 6 de setembre de 2008

La catalanitat de Cristòfor Colom.

S'ha obert un fòrum al Campus de la UOC sobre la possible catalanitat de Cristòfor Colom, descubridor de les Índies Occidentals l'any del senyor de 1492. L'origen i procedència d'aquest senyor és un enigma a punt d'ésser desvelat, diuen, gràcies a la comparació de mostres d'ADN de famílies de cognom Colom de tots els països catalans i de cognom Colombos de la Llombardia italiana, on és Gènova, d'on sempre s'ha dit que era el navegant.

Val a dir que fa pocs anys, en sentir la presentació d'un llibre d'un jove historiador català que en defensava la catalanitat del personatge, i que a més deia que havien sortit d'un port català i no del port de Palos atenent a la presència de banderes quatribarrades en els gravats de l'època corresponents a la Corona d'Aragó, l'autor deia que antigament es deia genovès a tot aquell a qui no se savia d'on era, o sigui que es podria donar el cas que s'estiguessin llençant molt de cèntims amb tanta investigació genètica.

El que vull dir és que penso que el veritable mèrit del descubriment d'Amèrica és atribuïble als Reis Catòlics i no al mariner. Primerament, perquè, tant que ens agrada la pela als catalans, l'expedició la vàren financiar ells, en segon lloc perquè el senyor Cristòfor es va equivocar de deu-mil quilòmetres en els seus càlculs del radi de la terra, de quaranta-mil a trenta-mil que va dir ell, i no només gairebé no arriba -se'ls acabava el menjar-, sinó que va arribar a un altre lloc, i, la història em dona la raó i per tant aquelles terres reberen el nom de un altre personatge que sí que era italià, Americo Vespucci. I tercerament si tal com es diu el senyor Cristòfor va lluitar contra Joan II a favor dels Anjou i fou derrotat, el més probable és que donats els seus, encara que limitats coneixements de ciència grega, el que volguessi fora fer com aquell de la palanca que volia un punt de recolzament i que seria capaç de moure el món, quan en realitat, i aquí s'ha de tenir en compte els escassos coneixements dels grecs de l'atmosfera, que el que volia l'antic helènic, era de passada fotre al camp a l'espai sideral per alguna raó coincident amb el cas del senyor Cristòfor com ara deutes de joc o crims de guerra.

És de sobres coneguda l'expresió de encolomar alguna cosa. "M'han encolomat un bitllet de cent euros!" i resulta que o bé és fals o bé no el podem o sabem on bescanviar-lo. O quan a la feina ens donen una tasca a fer ben feixuga i atabaladora diem si ens diuen d'anar a esmorzar "M'han encolomat aquesta feina". També es parla dels "parells de colomins" quan una parella no fa res mes que flirtejar i flirtejar, i de la "merda de colom" quan la cosa abunda i no serveix per a res.

Així doncs penso que tot aquell que vingi a n'aquestes alçades a dir-nos que en Cristòfor Colom era català i vagi i ens ho demostri amb uns coneixements dels que no en podem ésser partícips perquè no hi arribem perquè ho faci en un suposat informe que ens a soni a xinès -parlo de l'informe genètic-, està fent un flac favor a la cultura catalana de la gent treballadora en general, encara que no a la de un país de pinxus i aprofitats, pirates i anonimats.

dijous, 4 de setembre de 2008

Precampanya als EUA.

El senyor McCain ha triat la seva candidata, bé de fet ara ja és formal, vicepresidenciable a la candidatura del primer a president dels Nord-Americans de cinquanta-un estats, per entender'ns.

Molt ens fa falta conèixer als catalans d'aquesta dona que no sigui història i intimitats de la seva família i algun detall polític d'ella mateixa com per exemple que habia militat als anys noranta en un partit independentista de l'estat del que és ara governadora, Alaska.

A mi em fa sospitar que al senyor McCain li vénen clares. Primerament perquè a Alaska hi ha també, com en el cas de'n Bush grans extensions de reserves de petroli en zones que ara són parcs naturals i que ningú millor que la mateixa governadora i algun que altre tribunal superior que de ja fa temps la maquinària presidencial en deu tenir controlada la majoria dels jutjes, que ja se n'ha parlat, doncs, parlant en termes nacionals i esportius -és el cas del madrit- no tardarà en reconvertir com els terrenys del Paseo de la Castellana.

A més tal com jo vaig veure el fill de la senyora Sarah Palin, del marit no se'n diu gaire res, el noi posava cara de "Sóc el que va a l'Iraq, el militar" i no pas soc el fill de la dona governadora que ha triat el candidat ex-presoner del Vietnam que el pais tant necessita. A més de un fill que va a l'Iraq, la senyora Palin, relativament jove i bonica ara resulta que per a més sentimentalismes i ensucrament té una filla de disset anyets embarassada i soltera però amb nòvio. I tot això com deia a l'estat nord americà amb les majors reserves petroliferes que hi ha i amb diferència, sense comptar Texas és clar. Aquí hi ha gent que treballa de fa temps, això no és flor d'un dia. Són massa casualitats o molts cèntims invertits, o aquesta senyora Palin no és ningú més que una caràtula i no serveix per res comparada amb l'elecció d'Obama, és clar.

Però tot i els sentimentalismes patriòtics, els republicans nord americans, no s'han pas caracteritzat mai per somniar truites, ni fer-ne somniar.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Tallar al gespa.


Ahir a la tarda, sota les ordes de la meva germana, i els estris imprescindibles: la benzina i el furgó, es va presentar un xicot marroquí del taller on treballava i vaig plegar perquè no em tractaven bé, a segar un troç d'herba del jardi que feia dies que no es feia donada precisament la manca de benzina per fer-ho.

Jo no disposo mai d'efectiu. Cada Dilluns i cada Dijous, i, em sembla que ja ho he dit, torno de Vic a peu precisament perquè no tinc l'euro amb trenta-cinc que val l'autobús, i són catorze quilòmetres per camins.

Doncs ara com que al taller no tenen feina, que ja no en tenien massa, vindrà aquest home a segar l'herba, la única feina que jo podia fer en aquest temps d'estança a l'atur i que per tant ens costava, tan sols, els deu euros de la benzina i dos o tres d'anar a abocar els sacs plens a la deixalleria del poble amb el AX de la meva mare, que a més ara es troba al garatge, tancat i no en tenim la clau que s'ha endut la meva germana a ca seva a Vic. Aquest home, a més, s'ha endut la benzina que va portar, i la de mescla de la màquina de racons.

El motiu de l'apropiació indeguda de la clau del cotxe de la meva mare és que ens posaren una multa els mossos un dia que anava jo amb una meva amiga que no té aigua corrent al pis a cercar-ne amb bidons a la font. Ella no duia el cinturó. Va resultar que no només el cotxe no tenia la ITV passada, sinó que de feia temps havia estat anant els dissabtes a Vic a cercar la meva mare a la perreuqueria, en mig del mercat setmanal amb el cotxe, sense assegurança. Així que els mossos ens posaren el parany, per sort vaig aconseguir que davant de casa, i s'hi va estar quinze dies fins que la meva germana no va formarlitzar l'assegurança amb el pagament, i, rebut en mà va telefonar als mossos que el vinguessin a treure. Ella mateixa el va entrar al gratx de casa, el va tancar on li va semblar, i tancant-lo amb clau ens el hi va deixar dedicat sense perspectives de anar a passar la ITV.

Ara doncs la meva mare no podrà ser recollida per mi els dissabtes de la perruqueria. Potser pel meu germà que haurà de plegar més d'hora de les quatre hores extraordinàries que es dedica a fer aquell dia. Però em sembla que no, em sembla que la cosa va més enllà. Em sembla que es tracta de deixar la meva mare sense cèntims que ja no en té, doncs ara sense tarjeta de crèdit, perquè tampoc podrà anar a comprar el menjar per la casa, per exemple; per passar a acompanyar-la els Divendres la meva germana i amb la tarjeta que té ella de l'empresa pagar la peluqueria, fer-li anar a unes hores que no hi està acostumada a la seva edat de setanta-set anys, i, amés la meva germana perdre més hores de feina passejant. Una altra dada és que la meva germana pretén que la meva mare faci els tres quilòmetres de pujada fins a la plaça de l'esgésia els diumenges i els torni a baixar per anar a missa, a peu, als seus, com ja he dit, setanta-set anys, ella que porta els nens a col·legit al poble del costat cada dia amb cotxe. I això ara que se'ns acosta ja la tardor amb les plujes, i l'hivern. Impensable! Dóna idea de la condició humana i de la maternal, en el cas que conec, de la meva germana. Penso que el cas és suficientment greu com per exposar-lo.

Jo estic provant, com a aturat de llarga durada, nou mesos, rescatar un pla de pensions que tinc, i després de pagar uns deutes de unes tarjetes de crèdit que també tinc, mirar de reflotar un cotxe que hi ha al cobert que té quatre anys i que només té una petita averia en un relé perquè la meva mare no passi a ser tant depenent. Avui haig d'anar a Treball i a La Caixa. Espero que me'n surti i en uns dies tingui els diners.