dilluns, 14 de desembre de 2009

Noël

Avui he tornat a tenir un somni molt estrany. Teníem, la meva mare i jo, veïns nous. Una dona i el seu fill. Un noi de uns 11 a catorze anys que potser eren disset, bé em sembla que és igual. El veí jugava amb tota una colla de nens que devien ser els seus amics i quan la seva mare s’ens ha presentat a anat a acomiadar-los a la part de davant del jardí. Abans però ens hem dit com ens dèiem. -Jo em dic Josep-. I ha estat llavors quan ell ha començat a cantar aquella cançó mentre anava cap al davant:

Sóc en Noël, sóc en Noël
Sé que us convido, sóc en Noël.
Sóc en Noël, sóc en Noël
Sóc festa en vida, sóc en Noel.
SOL-SOL-MI-RE, SOL-SOL-MI-RE
SOL-SOL-MI-RE-RE,SOL-SOL-MI-RE.

No sé el perquè d’aquesta cançó. Aquest noi deu estar acostumat a que li duguin coses com ara –Ai, no n’havia conegut mai cap de Noël, farem un sopar!-. o bé quelcom per l’estil. Val a dir que el cosí d’una meva veïna s’en deia de Noël i de vegades, de petits veiem passar algun camió d’embotits que ho posava això de Noël, per tant per al diguéssim moment còsmic d’ahir a la nit mentre somniava i per al meu univers Noël ja no era res de novedós encara que haig de reconèixer que com a nom de persona si ho havia estat quan era petit i vaig sentir a parlar d’aquell cosí i vàrem veure aquell camió. O sigui que no sé pas d’on es pensava que sortia aquest Noël. També podria ser que alguna seva tieta grassa li hagués ensenyat aquesta cançó perquè el noi no estigués trist al col•legi. A classe de Joseps sempre n’haviem estat tres o quatre i suposo que ell devia de haver hagut d’aprofitar allò del Pare Noël, el Nadal, els rens que volen, etc. Encara que allò, eren coses dels estrangers que cada cop estaven més al corrent. Ja vindrà algú algun dia a explicar-nos si en realitat Noël prové del personatge bíblic que va haver de fer un gran vaixell i posar-hi totes les parelles d’animals del món abans del gran diluvi que es deia Noè, i de Noè, doncs Noël. No ho sé, però suposo que no.

La qüestió és que en el somni, al jardí, i, davant de la cuina hi teníem, fixeu-vos, un rostidor de pollastres. Teníem un rostidor de pollastres en comptes de la piscina, que també era fet de formigó i era blau cel però era obert per un cantó, el de la casa, i per tant no podia retenir l’aigua de cap manera. Que jo recordi aquí en aquesta casa s’hi ha fet arrossos, festes, batejos i comunions, però mai pollastres rostits en una zona habilitada. El rostidor tenia la forma d’un obridor que tenim d’ampolles de cava, semblant a una lletra grega omega majúscula escrita al terra, és a dir, un semicercle no gaire gros quasi tancat i dues potes en diagonal on hi havia tres encenedors, tres llums, i tres motors per fer girar els pollastres. Tot això en un mur de formigó de dos metres d’alçada amb unes mates al capdamunt que en feien com una cabana. Recordo que teníem problemes per trobar els interruptors i les claus del gas i que mentre la meva mare i la mare d’en Noël se n’han anat a dalt de casa a buscar els estris de punxar els pollastres per posar-los al motor m’han deixat a mi d’encarregat de trobar els interruptors i les claus del gas correctes. D’ençà que no hi ha el meu pare tenim molts problemes d’aquests i els que tindrem al jardí. O sigui que mentre jo rumiava lo del nom Noël la meva mare i la seva, certament, han organitzat un sopar. Val a dir que el dia del camió, quan era petit, la meva mare no hi era. Llavors he pogut encendre un llum, un motor i un encenedor de cada banda. Els interruptors i les claus correctes estaven entre la cuïna i el garatge. Val a dir que tot sortint de la cuina he endrapat unes galetes de mantega noves que hi havia i la meva mare ha començat a fer-me crits des de l’escala. He sentit com la mare d’en Noël li deia que devia haver agafat algunes galetes. Eren unes galetes ben curioses. Eren de mantega, però en canvi tenien la forma de la part de sota de la crosta d’una barreta de pa, com una canal. Galetes de mantega amb forma de canal. Unes galetes que es trencaven i tenies dues canals de galeta de mantega. Com perquè algú després de llegir això es posi a provar de fer-les. Potser amb un motllo retràctil. No ho sé. Dec semblar en Giovanni Ranna aquell dels tortellini que surt a l’anunci de la televisió i no surt al balcó de casa fins que se li acut una recepta de pasta nova i, però, a ell, tot el poble l’espera.

Llavors ha vingut en Noël des del davant i m’he despertat. M’he apuntat la cançó i me n’he entornat a dormir. Aquest matí no he parat fins que ho he pogut escriure.

divendres, 11 de desembre de 2009

Un somni entretingut.

M'he despertat a les 23:00 hores i ja havia somniat... i un somni ben entretingut. Clar que me'n vaig anar a dormir a les vuit, com gairebé cada dia, però aquest cop el somni ha estat tant impactant i divertit trobava aquest dematí, que m'he apuntat algunes notes i tot seguit us el reproduieixo.

Era a l'estiu. Jo arribava tard des d'algun lloc i l'entrada a casa estava tancada amb pany i forrellat com sempre ara a la nit, i he anat al cobert a cercar una escala llarga i prolongable ue tenim per entrar pel terrat de casa. Allà érem uns quatre o cinc que havíem de muntar bots, o barques, amb ferro, per la temporada de pesca. Repassavem les peces dels diferents models i vèiem que teníen alguns defectes així que ens hem posat a repassar-los. Concretament en el model que m'ha tocat a na mi hi faltava un dels tres galzes per als tirants de dalt a baix, o més ben dit, de davant a darrera del bot. L'encarregat m'ha demanat quant tardaria a fer el galze i jo li he dit que una mitja hora... per fer-ho bé i amb precisió i com que li ha semblat bé he procedit a apuntar-me en un full de paper la tasca: "Rebajar galze". Mentre apuntava una persona del meu costat no s'ha mostrat contenta fins que no he apuntat galze. Així, al apuntar "rebajar", s'ha mostrat disconforme per acabar felicitant-me per apuntar una paraula tant catalana com galze. Un galze és un encaix en una peça per posar-n'hi una altra amb celeritat i no haver de anar prenent mides, per exemple, però es fan galzes per moltes coses. És senzillament un encaix fet en un canto d'una peça per encabir-hi una altre.

Després recordo que la gent de la campanya de pesca ja no hi era, i curiosament, estava al terrat en companyia de la mare, els nebots, la meva germana i el cunyat, on fèiem vida nocturna al terrat. Així no hi havia televisió però sí que feiem unes projeccions de documentals de cinema amb un reproductor del meu pare a dalt al cel, i allà ens estiràvem al terra del terrat, que és pintat de pintura plàstica, i per tant, bastant tou -o això semblava-. M'ha cridat l'atenció que la meva germana Maria Neus no només em respongués a les preguntes sinó que es portava el que en podríem dir un "bon rotllo" amb mi.

Els documental eren sobre la segona guerra mundial, grans vaixells i les seves històries, avions... tots temes que semblaven molt interessants.

També, en les nostres activitats nocturnes d'estiu, tiravem focs d'artifici. En recordo especialment un parell de ben bonics. Eren uns discs vermells de foc, gairebé taronges, amb el centre de la circunferència fosc mitjançant un altre disc negre nit que girava i s'elevava en l'aire, baixava i pujava desprenent espurnes, per caure finalment cap a una banda de l'arbre gros del jardí.

Després he vist un bebé a baix al terra que tot i ésser molt petit i anar-ne vestit -de nen petit-, enraonava com un vailet de cinc o sis anys i a més caminava per el que hauria de ser el solar que ocupa la casa que estava molt il·luminat de color groc. El nen caminava i quèia, i després ha pujat a dalt el terrat convertint-se en un gatet que se m'ha ficat pels pantalons i m'olorava, poguent-me mosegar alguna part delicada així que de sobte la meva màxima preocupació ha estat desempallegar-me del gatet i treure'l dels meus pantalons encara que no fós pel furat que havia entrat. Recordo algunes indicacions del meu difunt germà Xavier en consideració.

Un cop desempallegat del gatet s'havia de muntar una antena de la televisió de la casa, que és al terrat, i que algú havia desmuntat, fent-ho tant malament que havia perdut peces i que amb el material que tenia fèia que la provés de muntar de diverses maneres i en diferents llocs del terrat equivocant-me i cercant solucions segons el material disponible. Quan ja portava provats tres llocs ha pujat al terrat una colla de gent molt ben vestida que se suposava pujaven d'una festa al pis de baix. He vist algunes cares conegudes però no recordo de qui. De cop i volta m'he trobat ajagut al terra, amb la sol·lució al problema de l'antena i el lloc que li corresponia, i, a més al costat d'una nena morena i molt guapa que anava amb un vestit que semblava el de la comunió de la meva germana gran, la Montserrat. Al nostre voltant ho havia tot de dones que enraonaven i he sentit que una dèia: "És la teva germana". Jo me l'he mirada amb cara de fer-me'n amic, i potser fins i tot de demanar-li matrimoni i ella s'ha aixecat de cop i volta dient: "El meu germà és de Can Xató, de Sabadell!". Jo, llest i espavilat li he dit que coneixia molta gent de Sabadell i que no es preocupés que no hi havia cap problema, i, després li he etzibat: "Can Setó dius? No et preocupis, la setona ja l'he passada!" i aleshores ja m'he despertat.

dilluns, 30 de novembre de 2009

El tribunal mèdic.

Avui he anat a Barcelona, a l'avinguda Vallcarca, abans avinguda de l'Hospital Militar, al ICAM. Allà m'ha visitat un metge que ha revisat la documentació que portava, -uns informes psiquiàtrics-, i m'ha fet unes quantes preguntes: Si fumava, quan fèia que no consumia drogues, si tenia idees negres, -donat el meu passat intent de suicidi-, i com estava ara. Estic deixant de fumar, fumo una mica; fa un mes i mig que no consumeixo cap droga il·legal o alcohol; i, ara gràcies a la Consol estic en una fase d'esperança donat que tinc menjar i la possibilitat de que em donin fèina durant aquesta setmana o en alguna de les ofertes a les que opto com a titular d'un grau de disminució o incapacitat superior al 33% i ja que no em falta de res, gràcies a Déu.

M'ha dit que d'aquí a un mes i mig aproximadament rebria una carta.

Com que no n'he tramitat mai cap d'invalidesa no sé què passarà. Jo diria que tal i com em varen dir els metges, donada la meva malaltia mental greu i la medicació que prenc, la invalidesa total, amb la que cobraré un cinquanta-cinc per cent de la pensió i podré treballar a mitja jornada, la tinc gairebé segura, però pot ser que no.

Avui m'he aixecat del llit a les quatre. M'he dutxat i afaitat amb un fred que pelava i a dos quarts de cinc he sortit de casa en direcció al poble del costat, on sí que hi passa el tren, per agafar el de les 5:52. A les set ja era a Barcelona i a tres quarts de vuit ja havia arribat a l'Avinguda Vallcarca després de fer un cafè.

Tenia hora a les vuit quaranta i certament, a aquella hora m'ha cridat un senyor d'uns cinquanta-cinc anys que m'ha demanat a veure quins papers duia i mentre anava llegint i teclejant, m'ha fet aquelles preguntes. després ens hem acomiadat i m'ha dit quan en sabria alguna cosa.

He tornat amb l'autobús a les 10:30 per arribar a les dotze al meu poble, on és Festa Major i no he pogut anar a cobrar a la Caixa. Serà demà.

dijous, 26 de novembre de 2009

Ara ve Nadal.

Ara ve Nadal. Aquest matí he guarnit una mica un arbre del jardí amb bombetes de colors. Hi he tingut tot el dematí de fèina: estendre la guirnalda i penjarla, comprovar les bombetes, posar-les i repartir-les de manera que no en quedin dos del mateix color juntes, empalmar-ho a la corrent...

No es tracta de cap abet, és un arbre petit d'uns tres metres i mig d'alçada que fa una fulla semblant a la del plàtan, o, si voleu, a la de la bandera canadenca, de color marró fosc. Te unes branques que l'eixamplen a aquella alçada i el fan obert. Amb la guirnalda he anat seguint les branques de cap a peus des del terra amb l'ajuda d'una escala i donant el vol a l'arbre. Ara al vespre veurem com ha quedat.

El Nadal és molt maco. Es troben a faltar les persones que ja no hi son, però. A casa ve tota la familia el dia de Sant Esteve. No sabem amb la meva mare què farem per Nadal, però. És de suposar que el meu cunyat i la meva germana i els nens, marxin a Barcelona a casa de la consogre, a pasar el dia... o, milor dit la tarda.

Amb la mare, no ens farà res estar sols per Nadal: Comprarem el menú per encàrreg o farem llagostins, suposo, i encendrem la llar de foc tot el dia. Posarem la pel·lícula de TV3 a la tarda i beurem xampany.

La mare és gran, el passat dia setze de Novembre va fer els vuitanta anys. Va prou lleugera i espavilada, però com ja he dit algun cop, em sembla, no té el cap gaire clar. És d'agraïr que al menys ara no es posi tant nerviosa quan no li surten les paraules. De fet el seu caparró va prou depressa, fins i tot més que el que la seva voluntat vol fer. Per exemple, comença una frase i encara no l'ha acabada que ja empalma amb una altre i fa difícil el seguir-la en l'explicació. També s'hi recargola, i, quan et vol explicar alguna cosa comença a ficar-hi referències de l'altre dia, o de l'altre persona i amb el menjar-se predicats sovint et perds. Avui li diré.

Hauré de ser meticulós, però, i, delicat. Suposo que ho fa la tele i aquests que parlen tant refotudament bé i assajat, que li afecten a les preferències. Les persones grans són impresionables, i més les que pateixen aquesta malaltia que es tornen com nens petits i procuren agradar i estar a la última.

Bé, jo ara haig de marxar. Vaig a una botiga de llanes a que em donin tres troques de color verd fosc perquè aquella senyora amiga meva que em dóna de dinar, diu que em vol fer un gorro, que no hi està res. Si més no de fred no en passaré ara que diu que en ve... de fred.

Salutacions i Bones Festes.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Hola altra vegada.

3 de Novembre de 2009. Hola a tots/es:

Ja fa uns quants mesos des de que vaig escriure en aquest racó de món. En aquest temps he estat ingressat a la planta de psicòtics aguts de l'Hospital General de Vic durant un mes, he anat a Suècia i Noruega a cercar fèina i ara aparec per saludar-vos. Fa força temps que no hi escric, i a més fa força temps ja que em vaig vendre l'ordinador de casa i ara us haig de escriure des de una sala de l'edifici el Mil·lenari de Vic on hi ha el centre de suport. És incòmode haver de fer això però així penso que perdrem intimitat... o no.

Ara sóc aquí a Vic per informar-me al CEMPLA de quant de temps tinc per renovar el carnet de conduïr sense haver de pagar un exàmen nou donat que em va caducar el juliol passat. Obren a les sis.

He tingut somnis, però ara no els recordo, i no ho podré fer fins que en alguna referència torni a somniar en els mateixos llocs o en les mateixes persones que darrerament. És allìo que ho recordes quan ho tornes a somniar. Jo somnio en color, o que les coses són de color. El fet que no em pugui prendre cap tipus de medicació per falta de mitjans suposo que no hi ajuda doncs sovint em desperto a la nit amarat de suor i amb males sensacions, i, és que tinc una veïna que m'ajuda i em dóna de dinar que diu que les pastilles per dormir no van bé i que no en prengui i les hi dongui que ella les llençarà. El cert és que no estic tant apagat com quan les prenia, però sovint em trobo malament. Tampoc puc prendre'm les de l'angoixa, ni el sedant i només un anti depresiu de tant en tant. Quan ho sàpiga el metge em matarà, però ¿què haig de fer jo si dec els cèntims d'anar a Suècia i Noruega a pagar tres-cents trenta-tres amb trenta-quatre i en guanyo quatre-cents deu? Només tinc a hores d'ara dos euros i som a dia tres. Deixo de fumar... ara ja ho he dit. A més, el tabac em fa no trobar-me bé. Fa massa temps que fumo.

Per sort he fet una 6/49, una primitiva i un euromillones per aquesta setmana i he demanat el favor de sant josep maria escrivà de Balaguer perquè em toqui algo amb una estampeta que tinc de quan el varen canonitzar.

També he tramitat una sol·licitud d'invalidesa a la seguretat social per la meva malaltia, i diu que puc percebre sis o set-cents euros al mes. Fins i tot més.

Ara ja he rebut la confirmació del grau de incapacitat que tinc que és de un cinquanta-u per cent. Ho he adjuntat a la sol·licitud. Han tardat un any i des de gener fins a Agost l'exàmen, i la resolució un mes i mig, aproximadament, més.


23 de Novembre de 2009. Hola!

El carnet de conduir no caduca. Es pot fer l'exàmen mèdic i renovar-lo quan es vulgui, no importa el temps que faci que no es renova, ara no caduquen.

Pel que fa a mi, dilluns vinent tinc la prova al tribunal mèdic a l'avinguda Vallcarca, abans avinguda de l'hospital militar a les 8:40. Porto dos informes de psiquiatres, un del que em tracta des de fa gairebé vint anys i l'altre del llavors metge resident fet la primavera del corrent. A més adjunto el certificat de disminució que m'han aconsellat que no presenti i un informe de les baixes sol·licitades durant el meu període com a treballador al règim general de la seguretat social que és de un any i mig i conté 47 dies de baixa per desestabilització.

Potser us estranya que només tingui un any i mig cotitzat al règim general, però és que abans havia estat com a autònom en la mateixa empresa i aquest últim contracte fixo fa que tot el període computi al règim general. Total onze anys i un mes.

M'ha dit la treballadora social que si em donen la invalidesa total cobraré un cinquanta-cinc percent de la pensió i podré treballar en una feina diferent de la que feia a mitja jornada. I que si em dónen la invalidesa absoluta cobraré el cent per cent de la pensió i només podré treballar en una feina diferent de la que feia fins a un límit de quinze hores setmanals, sempre seguint hipotètiques recomanacions del metge per escrit.

Jo he anat a l'Inem, o millor dit, el servei català de col·locació amb la meva carta certificat de incapacitació i m'han ofertat una plaça en una fundació sense ànim de lucre com a administratiu per a coordinar agendes, atendre el telèfon i coordinar l'arribada de productes. Avui ténen una reunió a l'ajuntament de Tona per a decidir-ho i divendres ho comunicaran. Em varen dir que no hi havia massa sol·licituds donada la qualitat del perfil que és de haver-se quedat sense prestació, haver estat autònom o tenir un nivell d'incapacitació superior al 33%.

Jo reso molt però no crec que tingui massa opcions tot i ser de Tona. També ho demanaré a Sant Josep Maria.

Fins aviat!

24 de Novembre del 2009, dimarts. La prova davant el tribunal mèdic de dilluns dia 30 vinent és molt important. No només pels cèntims que cobraré o deixaré de cobrar, sinó perquè definirà la meva situació davant la llei. Cobri el que cobri, per damunt de el salari mínim interprofessional, em serà embargat per a pagar deutes, però el salari mínim interprofesional és per a mi per viure. Suposo que si trobo una feina i la puc exercir el que cobri també em serà embargat, però així arribarem abans al capdavall del carrer i els deutes s'hauran eixugat. Em sembla que ja he comentat aquí el meu afer amb aquella dona d'Hostalets de Balenyà que em va deixar a deure més de 9000 euros que encara ara produïexen interessos. Quina barra! Encara em va telefonar l'altre dia, la setmana passada, perquè l'anés a ajudar a traslladar-se del pis on viu d'ocupa sense pagar el lloguer, sense llum i sense aigua a Vic. Li vaig dir que no , que la senyora que m'ajuda i que em dóna de dinar no ho volia.

La senyora que m'ajuda diu que a ella no li convé que sapiguent la gent que vaig amb ella, em puguin veure amb aquesta púrria, i, jo dic que a més a aquella dona d'Hostalets no li dec res, al contrari, és ella que em deu els nou mil euros i a mésdiversos favors i cops de mà. Ja ho ténen això els txarnegos com la dona d'Hostalets que els dones el dit i t'agafen tot el braç... i a més "tan campantes!".

Però ara no haig de pensar en això, haig de tenir pensaments positius, perquè sinó em passarà el que ja em va passar, que vaig plegar de la fèina perquè aquella dona no em pagava i jo havia de pagar tant com guanyava al banc. Clar que si m'haguéssin apujat el sou fins a mil quatre-cents euros al més que és el que em corresponia com a oficial de primera, hagués pogut tirar endavant, però tal i com anaven les coses em sembla que no ho vaig ni demanar a l'empresa. No me l'haguéssin pas apujat.

Ës igual ara ja he estat quatre anys pagant els vint-i-sis mil euros del cotxe fins a quedar-me a -8000, és a dir que me'n faltaven vuit mil per pagar; m'han embargat el cotxe, he perdut tots els diners, i a més abans del venciment que era el dia nou de novembre del 2010 em reclamen tota la resta del deute amb un requeriment judicial. Puja cinc mil euros i el cotxe l'han venut per deu mil, tot lo altre són interessos. M'enpipa perquè em vas avalar la meva mare i a ella li congelaran el compte que per altra banda no fa servir des de fa un any donada la seva malaltia i que la meva germana li ha pres les tarjetes perquè no gasti. La meva germana, que ara viu a casa amb el seu home i els nens, hauria de pagar un lloguer del negoci a la mare de mil cinc-cents euros al mes i no els paga, porta la meva mare a la peluqueria només un cop cada mes i mig o cada dos mesos i no em dóna de dinar.

Jo a casa faig fèina, l'altre setmana vaig fer llenya d'un arbre sec i en faré més aquesta setmana. No hi ha dia que no netegi la cendra i que prepari el foc per a la tarda següent, sego la gespa, endreço le jardí, ajudo la mare... però no em dóna dinar. Vaig a Ca la Consol Roqueta que em dóna dinar i un entrepà per sopar. Al matí també em dóna un cafè amb llet i una torrada amb mantega i melmelada. També em deixa seixanta cèntims cada dia per tabac.

Jo, lo de la Consol, ho tinc tot apuntat, fins i tot els sueltos que em deixa per tabac i em quedat que de seguida que cobri li pagaré i li aniré pagant els dinars. Ara ja li pago els tres-cents trenta-tres euros del viatge fins al dos de Gener, cada mes.

Bé, haig de marxar, ara. A reveure.

dimecres, 1 de juliol de 2009

La meva família (2ona part)



27 de juny de 2009. Férem dotze o setze silos de setanta tones de capacitat de ciment cadascun. I s’havien de soldar per dintre i per fora amb aquella calor que fa a l’estiu i que ja us podeu imaginar que es multiplicava varies vegades en tocar el Sol al dipòsit de ferro tot el dia. Recordo de suar la gota grossa allà dintre a les tres de la tarda i la calor que a més feia l’electrode que havia de fondre les planxes necessàries per al silo que eren molt gruixudes, de entre quatre i sis mil•límetres. No compto ni que fos legal que un jove com jo de setze o quinze anys fes aquella feina. No era pas el que guanyava però tot va quedar per l’any següent donar-me cèntims el meu pare durant l’ivern o potser es va malgastar en sortides nocturnes a tan tendre edat per a doble malbaratament de la meva persona. Primer l’econòmic i després el de la salut que al final he perdut... també.

Aquells silos de Montcada i Reixach , que van anar a una fàbrica nova de Cemarksa portaven tres aros de viga U cadascun. Eren tres upns de 100 curvades per la banda de cinquanta, és a dir que anaven dretes i amb les ales cap endintre. Recordo un dia que, el meu germà Jordi ja ho feia això, sobretot quan no hi havia el meu pare, no va tallar el desarrollo de la planxa i es va cilindrar tal qual, llarga com era. A més hi van posar la viga i es varen trobar que a l’hora de apuntarla al silo en construcció els era molt grossa -la virola.- L’operari va tallar en vertical la xapa i la viga ja cilindrades i posades a punt al desarrollo correcte i ho va arreglar.

Dic que el meu germà ja ho feia perquè segons ell mateix, ell estava allà per aprendre i veure com se’n sortia l’operari de les continues putadetes que els dijous a la tarda, dia en que el meu pare acostumava a fer visites als clients. L’operari era bon home i li anava la feina o sigui que tampoc es queixava massa, però sempre m’ho explicava a mi. Aquell operari fins i tot va anar a petar a l’hospital de mall d’esquena com tenia i el meu germà deia que treballava massa. Era allò de si tu treballes tant tots nosaltres haurem de treballar tant com tu.

Això passa sobretot als tallers, a l’obra no, i aquell home era fet a l’obra per això no se’n sortia amb el meu germanet que no havia de pagar ni despeses en hores ni de material fet malbé quan això passava. Estava tant cremat que em deia que jo era el tres i ell era el dos, com a segon fill mascle de la família i aquí es podia intuir la mà del meu germà Xavier per fer-lo creure. I es que en Jordi va tenir un refredat molt fort de petit i li varen donar estrectomicina i va quedar sord. Se li va secar el nervi. I portant tota la vida com portava volent fer la seva i no anant a estudi al col•legi de sords-muts i inventant-se el seu propi llenguatge i entabanar-lo a la família i a més alt i gros com és es feia difícil no només d’explicar-li les coses i fer-les-hi entendre sinó que cregués, perquè llògicament, ni en sabia tant com es pensava ni normalment, ell aïllat en el seu món sonor tenia el cap prou clar. Recordo que recentment el meu germà Xavier li va dir que això als Estats Units s’operava, pero en Jordi li va dir que ell no volia pas operar-se.

Aquell estiu vaig aprendre a soldar ja que fins llavors només havia treballat al taller en la fàbrica de plàstics ajudant el meu germà. Treballava en una centrífuga on rebia plàstic moll, l’eixugava i l’enviava cap a la sitja tèrmica a acabar de secar.

Trobar-me fent de soldador era prou important per mi. I més tenint en compte que ja havia sentit els altres aprenents que hi havia hagut al taller que soldar era la millor feina i aprendre’n era molt important. De fet se’n va aprenent sempre però és com anar en bicicleta que diuen, mai no s’oblida. Me’n varen ensenyar entre el meu germà que tot i estar dolgut perquè li havien tancat la fàbrica de vegades es mostrava molt col•laborador ...i el temps ...i la gent que venia a soldar al taller. De tothom aprenia una cosa nova i vaig anar progressant fins que em van fer soldador homologat als vint-i-un anys i després d’estar-me deu anys d’autònom em van passar a oficial de primera, però això ja us ho explicaré més a poc a poc.

29 de Juny de 2009. Ara miro de recordar com vivíem llavors a casa. El meu germà gran, en Xavier no hi era gairebé mai al principi doncs estava estudiant la carrera a Barcelona i residia al col·legi major Sant Raimon de Penyafort. Els caps de setmana a la tarda treballavem al jardí amb el meu germà Jordi. Ell segava l’herba quan jo era petit i em feia camins de gespa tallada perquè m’entrenés a córrer. De jovenet era molt ràpid corrent, pero quan tenia setze anys vaig tenir un accident laboral que em va espantar molt. De fet encara en tinc seqüeles i es nota un enfonsament en els músculs de la meva cuixa esquerra motivada per una viga que se’m va venir a sobre.

Era un d’aquells Dijous en que el meu pare no hi era i havíem de tombar un silo que ja estava ajagut al terra. Les pates del silo que devien ser unes vigues HEB de 120 sobresurten del perímetre del silo doncs van soldades a la primera virola de xapa, això impedeix que el silo giri lliurement i troba un impediment per cada una de les quatre pates cada noranta graus. Si el silo és petit es pot fer a mans, quatre o cinc homes agafen per una de les pates i el fan tombar aixecant bona part del pès del silo i remuntant la viga de l’altra banda fins fer-li donar la volta de noranta graus. També es pot fer amb una eina de estibar cable i fixar-la a dalt, també a una pata i estibar. És més lent per això, però més segur. El que passa és que aquesta eina pesa força i s’ha de treure del taller i jo compto que aquell dia no es van avenir a veure qui la treia. Devíem dir a veure si podem i ho varem provar. Vam decidir que si tots fèiem un mica més de força podríem i ho vam tornar a provar però aquest cop i fatídicament per mi al introduir la cama sota la viga del silo quan s’arribava al punt de donar ja la volta per fer més força es va deixar de fer força i m’hi va quedar enganxada. Coses que passen que el que va deixar de fer força, en José Luis i ell mateix va reconèixer que era culpa seva, era el que no li tocava mai treure l’eina de tibar cable i havia vingut a ajudar. En José Luis tenia un fill que jugava a bàsquet i no va entrar a l’escola. S’ha d’entendre que llavors es treballava en un taller no només sense cobrir i al principi sense paviment sinó que a més no hi havia pontgrua i per tant tots els operaris estaven farts de treure l’eina i els feia mal l’esquena. A més l’eina no és automàtica sinó manual i s’ha d’accionar una palanca amunt i avall i també cal fer força amb l’esquena.

Així que vaig estar tres dies amb un vendatge compressiu i anant al taller a escombrar amb la cama totalment estirada i vaig deixar de fer esport però no recordo exactament quans anys tenia però no compto que conduís encara i em vaig treure el carnet als dinou anys acabats de fer. Ara fa pocs anys abans de agafar la tendinitis als dos genolls per culpa dels anys i del sobre esforç encara saltava però i tocava l’aro de bàsquet tot i els meus 182 centímetres. Aquell dia que vaig saltar i tocar l’aro aquí a casa em vaig donar compte que no havia, amb els anys sigut tan greu.
Amb el meu germà Jordi també jugàvem a futbol i a d’altres coses per aquí al jardí abans que ell comencés a sortir a la tarda i a anar a Olot. Llavors vèiem pel·lícules tota la tarda amb la meva germana i els meus pares.

Amb en Jordi jugàvem massa fort. Ell era onze anys més gran que jo i m’entrenava de porter però jo era molt jove, ni tant sols anava al taller, només als estius. No se si ho feia per gelosia, perquè la meva mare i la meva germana en principi em tenien sobre protegit o perquè s’avorria. Un dia en una d’aquelles discussions sobre si havia xutat massa fort o un dia que jo feia el tonto, en Jordi li va dir a la meva mare que ell anava per festejar i casar-se. I ho va fer, es va posar a festejar amb una noia sord muda com ell de Olot i la va portar a casa però els meus pares van dir que no, que aquella noia no, si no recordo malament, entre altres coses perquè tenia al grup sanguini Rh negatiu. Era molt lletja i portava unes ulleres molt grosses i gruixudes. A més no em va voler ensenyar a fer el cub de Rubick que ella sí que sabia fer. Ho vam provar però no ho vaig entendre, ella es posava nerviosa i feia crits i jo ho vaig deixar estar, em va ensenyar a fer la segona corona i ho deixàrem així.

divendres, 26 de juny de 2009

la meva família (1era part)




22 de Juny de 2009. Fins on jo sé o intueixo la família Salvans Arola havia tingut una posició acomodada. Tenien un pis i uns baixos al carrer de Gurb de Vic. Jo hi havia estat una vegada, quan ens el prenien perquè s’ho van fer venir bé amb els del banc perquè no arribessin tres rebuts i això, llavors, era motiu de desnonament. No el recordo gens, serà perquè no hi havia mobles i les úniques referències que en tinc ara són en fotografies: un parell de sofàs o potser era un tresillo de color grana amb els coixins verds i la Montserrat Salvans Arola, filla gran del matrimoni asseguda allà donant imatge de persona normal, i es que vull dir que la Montserrat que havia nascut amb dues voltes de cordó umbilical al coll i que gairebé no podia caminar tota sola sense l’ajuda d’uns bastons units que li havia fet el seu pare, semblava a més, més empipada, a aquella edat, quan sortien els bastons a la foto. I és que les fotos s’havien de portar a revelar suposo que al capdamunt del carrer, prop de la Plaça Major o potser allà amb en Jiménez, al Passeig i els fotògrafs i els seus treballadors, que abans hi havia molta feina a revelar unes fotos, els podien veure, a la família Salvans Arola, i a la Montserrat i tan bufona com era i tant ben pentinada com anava, i que no pogués caminar... La malaltia degenerativa de la Montserrat se l’endugué d’una pneumònia el catorze de gener de l’any 2007 uns onze mesos després del seu pare que moriria d’una retenció de líquids el tretze de Febrer de l’any anterior i nou d’exactes també que el seu germà gran Xavier víctima d’un càncer, em sembla que de fetge també un dia tretze però d’abril i en plena Setmana Santa. La Montserrat i en Xavier que es portaven un any devien de morir-se ambdós amb cinquanta-dos anys i ho sé perquè la mare no s’havia cansat de repetir-ho a tothom qui li ho demanava en les moltes trucades rebudes quan jo que era l’únic fill que vivia amb ella llavors i escoltava conversa darrera conversa al passar-li el telèfon quan va morir en Xavier.

23 de Juny de 2009. Recordo alguns detalls d’aquell desnonament, però no gaire bé. Jo era un infant de vuit o deu anys que a penes si en sabia res de legalitat malgrat suposo que a partir de llavors el meu pare devia voler que fos advocat, ni de papers, ni de anar a buscar el correu al carrer de Gurb on per motius de feina als baixos encara hi rebien correu industrial. Sé que després d’explicar a tothom que ens havien estafat i pres el dret al pis d’aquell carrer van aparèixer les notificacions, molt mal posades, perquè les havien tirat amb tota la força del món cap al darrera de la porta i havien anat a parar a la cambra del costat amagades i després de anar-hi per dues vegades en un període de tres mesos la meva germana i no trobar res, la última vegada, i així ho va dir a taula, hi va anar el meu pare. Deia que si els havia vistos aquells papers bruts i amuntegats on no devien d’ésser-hi, fins i tot aixafats, però el meu pobre pare pots comptar que devia pensar pobre home responsabilitzant-se de la deixadesa intencionada o no de la meva germana petita Mª Neus –petita però nou anys més gran que jo,- dic intencionada o no perquè ja sabeu que als fills de segons quina edat de diferència amb els pares, els toca de poder prendre decisions que poden repercutir greument en el patrimoni familiar i més, per exemple donat el cas d’amenaces per alguna part de fer-los tornar a viure en aquell pis petitó acostumats com estaven a la gran casa nova de Tona. El cert és que el meu pare m’hi va acompanyar al pis en qüestió per poder haver-lo vist i de bones a primeres em va ensenyar on rebien el correu.

Hi havia un galze a la porta força gros i el correu s’havia amuntegat a la part esquerra de l’entrada, tot i que la porta obria capa la dreta, a sota l’escala on encara n’hi havia una altra de notificació i no sé si el meu pare em va dir que es cagava en la puta o si jo mateix els hagués vist -els papers.- Jo li vaig dir que jo si que m’hi ficaria allà sota a cercar el correu i llavors ell em va demanar si també em ficaria darrera l’envà i li vaig dir que encenent el llum sí.

Em sembla que no encenien el llum perquè així ningú no se’l deixaria encès que més d’una vegada també havia passat i en aquells baixos tant lluny del carrer poc a pas s’hi veia res sense la llum. Just el correu que devia caure darrera la porta i que alguna vegada la devia haver bloquejat amuntegant-se com s’amuntegava correu de dies. Recordo que fins i tot una vegada m’hi van fer anar a na mi a cercar el correu i no n’hi havia, però com que el llum del passadís no anava, donat que era comú entre la quitxalla de prémer-lo tot passant pel carrer, jo tenia deu anys, la meva germana m’acabava de dir que li feia molta por anar allà a cercar-lo, i no vaig mirar darrera la porta per si en obrir les havia empeses i tot i demanar-m’ho al cotxe –la meva germana- no m’hi va fer tornar, a ella ja li estava bé que jo també m’equivoqués amb el correu i marxàrem a corre cuita, a més el trasbals havia vingut de descuidar-se de mirar les de la part esquerra de la porta, les que el carter tirava amb intenció.

Una caixa darrera el galze fóra fet la feina però potser seria un cau de ratolins i la meva germaneta no hi haguera volgut ficar els dits per més alçada del terra que hagués estat la caixa i penjada darrera la porta. Però potser allò no estava inventat o no s’havia donat el cas de necessitat fins que fóra tard. Jo m’inclino per la banda dels ratolins que n’hi devia haver llavors en uns baixos abandonats i amb el clavegueram que hi devia haver als anys setanta o vuitanta en el que llavors eren les afores de la ciutat.

Sé que el meu pare llavors em va ensenyar la porta del pis que era de color marró o grana i que si no recordo malament era orientada a cara nord. Era un tercer pis sense ascensor i a dintre l’escala sí que hi havia llum. Recordo l’anècdota del dia que va venir el gitano que havien explicat a casa que en realitat era el del butano que la meva germana Montserrat no havia entès bé i quan van arribar tots a casa li demanaren si havia vingut algú i ella va dir que havia vingut el gitano quan era el repartidor, però es veu que tenien ordres de no obrir a ningú. El que devia passar aquella tarda o matí només ho sap el cel i li vaig demanar al meu pare on havia passat. Ell em digué: la Montse estava a dintre i el del butano va deixar l’ampolla aquí -o no la va deixar perquè ningú el va obrir.-

Però no recordo pas haver vist la sala del pis ni res més que no fos l’habitació dels meus pares que donava al carrer. Recordo d’haver trobat, amb el meu pare enfeinat amb papers, unes capces amb un vaixell desmuntat que semblava de plàstic però era de fusta i pintat i el meu pare em va dir que ho deixés estar que allò la mama ho guardava com relíquies. Després marxàrem. No hi havia més temps i la mama frissaria.

24 de Juny del 2009. Aquelles relíquies eren ben curioses. Unes veles que encara recordo com si fos ara fetes de fusta, però amb els defectes que una mala injecció del plàstic per elaborar-les hauria fet. Com si algú n’hagués vistes de modernes, és a dir de plàstic, i les hagués reproduït en fusta amb els mateixos defectes. Cal tenir en compte que aquelles veles eren de quan la meva mare era petita. El meu pare em va deixar clar que eren de fusta quan me les va prendre dels dits i les va tornar a la capça que duguérem a casa. Segur que encara les trobaríem... amb sort.

El meu germà gran Xavier, de petit duia la seva germana Montserrat, que de petita caminava sola i el meu germà Jordi a col•legi cada dematí i després anava ell a col•legi. La meva mare Mª Dolors Arola Sors anava a les sis del matí a una empresa que tenia amb el meu pare a trinxar fusta amb unes màquines per fer-ne serradures que venien al país Basc. Li’n compraven tota la producció. Ara no recordo el nom de l’empresa que poc abans de morir el meu pare va trobar-ne el segell en una capça. Em sap molt greu de no recordar-lo. Demà el cercaré per la caseta i pel seu despatx. Pulverizaciones mediteerráneas o quelcom així em sembla que deia.

Després de fer feina a la serra la meva mare anava a llevar els nens perquè anessin a col•legi. No en recordo el nom però era força explicatiu de l’activitat que duien a terme. El meu pare diu que ho va començar ell però que després s’ho va quedar un altre. Tant de bo demà trobi aquell segell.

En Xavier es va estar tots els cursos als hermanos maristes al quadre d’honor, en tenim un diploma al “aprovechamiento y méritos” i després es va treure la Enginyeria Técnica Superior Industrial, especialitzat en caldereria en cinc únics anys, va fer un màster de l’IESE, que llavors costava un milió de pessetes i va començar a treballar a la Fira de Barcelona. Certament després de la crisi del petroli del setanta-dos, any en que aproximadament va començar els estudis universitaris, i de que l’empresa familiar amb el meu tiet i la iaia es dividís, una persona formada com ell no podia perdre el temps en el petit taller del meu pare, però ell ho va fer. Recordo que es queixava de que hi havia treballadors que discutien el preu de les hores i tenien un R-5 TS quan ell tenia un GTL. El meu germà es va associar amb el meu pare i van fer una empresa de reciclatge de plàstics. Compraven el pastic dels ivernacles d’Almeria el rentaven i en venien la grança transformada. El meu germà Jordi era el cap de fàbrica i també havien fet només transformació de plàstic en tela de diferents colors per fer-ne grança i que els era tan rendible, vull dir que anaven tan bé però es van llençar al reciclatge que semblava havia de donar més marge, però s’havia de netejar. En el plàstic dels ivernacles venien pedres del tamany d’avellanes que s’havien de destriar per fer-ne el procés de rentat, assecat i tornar a fondre per fer-ne grança. El plàstic era de baixa qualitat cremat com estava del Sol i costava que sortís ben grançat a més es necessitava més producció i maquinaria molt més gran que era molt cara i al final tot lo del reciclatge s’ho van quedar els ajuntaments per llei i les grans productores, però el meu germà ja era a la fira havent deixat a mon pare i mon altre germà amb les cabòries del reciclatge i amb alguna visita en tenia prou. Llavors el meu germà tenia un mini de color verd. Tot tenia solució però no podíem competir així que van tancar l’empresa de reciclatge d plàstics i varen tornar al ferro, a fer silos i altre material adjunt.

Aquí i treballant encara per al meu germà que tenia a banda de la feina de la Fira una oficina de càlculs i serveis d’enginyeria vaig entrar jo al taller. Devia tenir setze anys però tot i que ja havia treballat altres estius per al taller, a la fàbrica de plàstics per exemple, hi va haver un any molt dur en que férem uns silos per a una fàbrica de morter de Montcada i Reixach i en el que ni el meu pare ni jo vem fer vacances. El meu pare sempre deia que les meves no contaven perquè jo havia anat a estudiar a mijans setembre.

dissabte, 13 de juny de 2009

Me han dicho en el servicio de rehabilitación, y una psicóloga para más Inri, que los sueños son alucinaciones, sobre todo los de al principio y al final del sueño y que además esas alucinaciones tienen nombre y me han desbaratado todo mi castillo de naipes, pero no van a convencereme tan deprisa. Mira:

Veníamos mi madre, mi hermana, sus hijos y yo, de ver la tumba de no se qué familiar que tampoco descansa en el pueblo. En esas que entramos a tomar un refrigerio en uno de esos restaurantes, en concreto uno de los dos que hay al lado de casa en que te cobran cincuenta euros por el menú. Yo le he pedido a mi hermana cinco euros para jugar a las máquinas y tomarme uno o dos cafés.La maquina era una pantalla tactil en que encima de fotografías de gente alineada tenias que hacer con los dedos puestos en cuernos, nos una raya sobre la fila que se había producido un pase, una raya sobre quien lo recibía y una raya sobre quien lo mandaba. No cabe decir que como se trataba de un sueño la pantalla táctil eran unos papeles de colores en los que se proyectaba una luz y que lo que en eun principio parecia muy sencillo se complicaba en seguida con actores vistos de perfil y no de frente y en distintas posiciones de la fila luego y que además parecían de la serie cañas y barro y era fácil de fallar.

En éstas que mi madre se había bebido dos botellas de moët chandon codorníu pero yo que nunca tengo dinero ni había visto. En estas que salgo fuera y me las encuentro que mi madre todavía con la copa en los dedos y que me cuenta lo que se ha bebido.Voy para dentro, pido que se debe a ver si me llega para pagar el champán de mi madre pero no, me saca una tarjeta en cuatricomía un pobre chavalito todo peinado y adornado de camarero con su hermilla todo y veo que son cien euros el benjamín, importe ya preparado y me da otra botella y una copa y me dice que mi madre se ha bebido eso.

En estas que llegan conocidos y voy allado del restaurante a decirle al jefe que ya pagaré, o mejor dicho que ya pagaremos cuando podamos y le doy el horario en el que esta mi cuñado por si quiere una solvencia más veloz. En el restaurante està el jefe sentado en el suelo con todo de cervezas Damm repartidas por el suelo como si de un acto litúrgico o ritual para comer se tratara. Con que le pido si pueden darme ya una barra de pan que tenemos gente a cobrar, digo comer y me la da, y despierto de un susto ya fuera del restaurante con una barra de pan, un codorníu chandon benjamín, y una barra redonda de pan de payés enorme que debía ser de adorno y que no dejaban llevarme.

Me he escaqueado del vehiculo a cuatro ruedas que quería impedirme el paso y he llegado al camino de casa con los dos panes y el champan.

dijous, 28 de maig de 2009

Albert Comasolives i la Champions League

El equipo de los Sarracenos, los “Saracens” estaba en la gran final. Había derrotado al equipo “Els catalans” de la Catalunya Norte y además lo había hecho en su propio feudo, en Perpignan.
Albert Comasolives había acudido a aquel partido y además lo había hecho sentado al lado del corresponsal de la televisión autonómica, señor Pere Codognan. Que agravio, que insolencia, vencer al favorito por más de nueve puntos, la renda obtenida en el partido de ida por los locales con un par de anotaciones en los últimos minutos.

El partido no había ido como se esperaba pero los “Catalans” iban por delante. Albert estaba ya afónico y Pere sordo. El árbitro era demasiado profesional y dejaba demasiadas cosas a las lides del choque, la violencia y el desgaste físico mellaban pues la vigorosidad de los quatribarrados. El equipo blanco, en cambio con más banquillo y más acostumbrado a debatirse en partidos de menor entidad se llevó el gato al agua.

Albert volvió a casa en coche, tras dejar al indispuesto Codognan con una depresión de mil caballos. La euforia desatada por los medios había sido abrumadora. Ya no podría volver al remodelado estadio de Wembley a disputar a gran final, ni escuchar el canto de los segadores en tan singular escenario. Presa del pánico estrelló su coche contra un árbol en la carretera secundaria, víctima del cansancio pensó él que los demás dirían, pero en realidad lo que más le preocupaba era el qué dirán a la mañana siguiente en la oficina. Tan claro lo tenían todo, tan bien que pintaba unas pocas horas antes. Así no sólo eludió las risitas de los compañeros de trabajo sinó que fue vapuleado por los mismos como señal de apoyo y condescendencia hacia su condición de herido. Ya habrán más finales a las que llegar y otros días para llegar al trabajo victorioso y no hecho un asco, además el seguro cubría los daños.

Josep.

La màquina de tren.

Avui he somniar que a en Pere Ossera que no tenia cap cèntim, li havien ofert un treball allà amb la seva germana per fer de manyà una temporada ajudant al seu germà.

Aquell dia, un dels primers, havien de apuntar amb la màquina de fil de soldar uns suports per a no sé què d’una màquina de tren potentíssima que havien de fer; i el germà d’en Pere i l’ajudant moro no s’entenien. El germà d’en Pere no volia continuar. Havien apuntat un trosset de xapa, una gaïa en diuen, que no és res més que una tira, és a dir una cosa estreta i allargada, de poc gruix, per apuntar-hi el suport a mitja alçada del lateral de la part del davant de la màquina. Però com ja us he dit el germà de’n Pere no volia continuar.Llavors en Pere va anar cap allà i va mirar-se què passava. Ara us haig de dir que el germà de’n Pere és sord-mut, i en Pere va cridar la seva germana.
- Tens el plànol d’això?
- Perquè?
- Perquè en Jordi no ho vol fer!Van xerrar en signes la germana d’en Pere amb el seu germà Jordi i la germana va anar cap on era en Pere.
- Li has d’explicar tu per què diu que el moro no ha estudiat.
- Donam la mida.
- Ja te la donaré la mida.
- Perquè serveix això, doncs?
- És per la guia del tren. Hi va un raig làser que confirma la rectitud o el gir que ha de fer la màquina i que no hi hagi massa vibracions ni desviaments a la via.
- Com una foto-cèdula?
- Sí. La mida és mínim 2.212mm. de separació entre les dues.
- Però en Jordi… bé es igual! Ja m’espavilaré.

En Pere va agafar el seu germà i li va dir que anessin per feina, que ara prendrien una mida amb el metro, però en Jordi va fer que no amb la mà tot assenyalant la gaia apuntada plana sobre el lateral de la màquina.

En Pere volia prendre la mida i en Jordi li deia que la gaïa no. El problema era en la gaïa, que en ser de xapa no serveix per apuntar-hi un suport donat que es pot esfilagarçar amb les vibracions de la màquina al traquetejar. Tallaren la gaïa, prengueren la mida i hi posaren el suport de passamà, no sense discutir una bona estona ni sense que en Pere s’empipés i ho volgués fer ell tot sol. Però li va dir, la seva germana, que no, que la corrent per soldar la tenia en Jordi que estava assegurat al règim general de la Seguretat Social, i en Pere en canvi era autònom.

Somni amb el meu altre germa: en Xavier.

Avui he somniat amb el meu germà Xavier. El primer que recordo que em deia, i que allò era el motiu del somni, és que ell no era alcohòlic. Suposo que el somni era com fer una excursió per parlar-ne. Voltàvem un llac brut d’aigües verdes i ho fèiem en sentit anti-horari. Hem fet una parada per parlar del seu alcoholisme i m’ha enviat cap al darrera de la autocaravana tot mig cridant que ell no era alcohòlic.

Quan he estat a darrera no em podia acostar al meu germà que m’havia passat al davant en el trajecte i continuava fent que no amb el cap seient d’una manera prima en una cadira i negant una i altra vegada com si l’acusessin.

Jo, que no podia acostar-m’hi m’he agafat a l’aigüera de l’autocaravana per fer força amb el braç i vèncer la distància. Llavors he segut en una altra cadira i encara amb la ma agafada a la aigüera, he notat com una noia amb el cabell castany i arrissat i que duia un pantalons vermell viu, i que estava grassoneta es volia asseure a la pica i anava fent-se lloc refregant el pandero a la meva mà.

La propera cosa que recordo és que mirava de sortir d’aquell llac conduint l’autocaravana i que m’he donat compte, sense mirar enrere, que el meu germà no venia. He pensat però que un cop enfilada la ruta el millor era continuar en sentit anti-horari i tornar a passar per l’últim lloc on he vist el meu germà en un parc de descans.

És possible que jo hagi marxat en un altre cotxe i el meu germà s’hagi quedat a l’autocaravana. No ho sé. Recordo que m’he donat compte que el meu germà no venia just quan volia sortir de la fondalada del llac, i, sincerament no recordo si he continuat la volta en sentit anti-horari per anar-el a cercar o perquè no m’han deixat sortir de la vall. El que si recordo és que quan iniciava la volta cap on era el meu germà no podia passar, hi havia tanques i controls i no podia passar. Seguint a no sé qui he anat a parar en un lloc on passava amb el cotxe gairebé caminant, és a dir, fèiem, el cotxe i jo, les pujades a quatre potes, primer els braços i alternant-los amb els peus. Fins i tot m’he hagut d’ajupir per passar per sota d’un tendereque de ferro i ciment que feia de pont.

Quan cada cop es feia més impossible d’arribar a on era el meu germà degut als controls i la dificultat de la via i ja volia enfilar per una carretera ampla a voltar el que em quedava de llac, m’he donat compte de que no anava en cotxe i que els pedals del gas eren com uns ratolins d’ordinador i les cames el cable i no podia continuar. Llavors m’he despertat tot recordant el que m’havia dit el meu germà: “Jo no sóc alcohòlic”.

Al subir la escalera.

Avui he somniat que entravem, per una porta grossa, a muntar per una empresa de Sant Marti de Centelles. Hem entrat per una porta que era de ferro i la primera feina per al meu germà era muntar una tolva. N’hi havia un a dintre que posava la tolva bé, que penjava d’una grua i el meu germà havia d’apuntar amb l’electrode i soldar perquè quedés fixada. Tot això ho he vist quan, després de badar una estona m’he posat a ajudar. El que passava era que un dels muntadors li deia que el meu germà es posés a dintre de la tolva, com l’altre, i ell no volia. M’hi he posat jo a dintre i en voler ajudar tant m’he enfilat a un aro on hi havia el paio de dintre la tolva i com que ho havien arrepenjat a sobre de sorra que hi havia a dintre de la tolva, l’aro vull dir, en enfilar-me jo i tot la sorra ha cedit i el talús s’ha enfonsat ressolant tots dos.

Havien, però pogut apuntar la tolva, però en mal lloc i he pogut sortir i veure que no treballavem amb una grua sinó amb un pont grua de la fàbrica. Una mica abans havien arribat els meus pares i ens hem saludat des de lluny. Com que hi havia problemes am el meu germà no he pogut anar-los-hi ha fer un petó i al cap d’una estona ja baixava el meu pare, que ja és mort, amb cara d’emprenyat per unes escales il•luminades pel sol cap a baix a la fàbrica en mànigues de camisa i amb casc blanc.

Aleshores han fet força feina i jo me n’he anat cap a darrera d’una altra tolva pensant que ja em cridarien. Sé que hi havien uns matalassos vells ficats dins una altra tolva i m’he posat allà a espiar. De sobte unes senyores comentaven “¿I aquest què fa aquí?” I he baixat, anant a parar a la carrosseria d’un camió que portava plàstics per reciclar. He pensat que era curiós que un camió portés el remolc ple de plàstics sense compactar, però hem anat fent via marxa enrrera per embocar-lo en un petit furat on hi havien plates de tupperware de macarrons bullits i he cridat:”Para! Para! que hi ha el dinar!”. El camió ha frenat un moment, casi sense aturar-se, embalat com anava i ha seguit tirant endarrera quan jo li he dit al del meu costat: “Tú, ¡que hi ha el dinar!” ell m’ha respost:”Ja l’han tret el dinar”, i era cert, i amb un moment. Aleshores hem obert unes petites portes i el camió s’ha encarat a in petit furat del tamany de les portes de uns setanta per trenta centímetres.Tot seguit no podia entrar allà on era el meu germà, que encara és viu, i un del nas aixafat com si no tingués tabic a la punta m’ha escridassat: “què li he dit jo al teu germà? Que es posés a dintre la tolva!” Dic “Ah, mira” i uns m’han dit que anés amb ells.

Hem sortit a fora i hem anat per un desnivell ple de grava on s’han tombat a reposar. Jo he volgut marxar I m’he donat compte que m’havia deixat un anorak que ens havia regalat la senyora Vilaseca, però en voler-lo anar a buscar ha arribat una grua i perquè no m’atropellés m’he hagut d’enfilar a unes cintes transportadores. Com que la grua i jo no passavem, he volgut anar fent via enfilant-me per damunt les cintes, però en un moviment he arrencat unes peces que no estaven acollades i no he caigut de miracle i gràcies als meus reflexos. Li he dit a un home que passava per allà enfilat a la grua que s’havien arrencat les peces i que eren defectuoses i m’ha dit que si s’havia desfet que ho llencés. Jo li he dit que potser no ho havien acollat per evitar haver de descollar, ajustar i tornar a acollar i l’home que anava amb un casc de color blau o vermell m’ha dit que “de eso nada” i que ho llencés.

Val a dir que les cintes eren de segona mà, i aleshores aquell mateix home m’ha demanat que si n’havia muntades mai de cintes i acte seguit m’ha dit: “No te muevas de ahí”.

Amb un moment n’hem muntades dues i jo he dit que me n’anava a cercar la meva jaqueta que s’estava fent fosc. He hagut de passar per darrera el pilot de les cintes i per tant he anat a parar més enllà d’on era la jaqueta.

Al mig d’uns arbres m’he trobat una noia que m’he demanat què havia passat i li ho he explicat i en pujar cap a la jaqueta he vist un mullader d'aigua increïble i la jaqueta ja me l’havia passat. En tornar enrera l’he trobada i per sort encara era eixuta. He desfilat cap amunt i en voler sortir he vist un que semblava el meu germà, tot ple de guarniments de protecció que es ficava per una porta. Hi he entrat jo, i com que anava vestit de carrer m’han aturat i no podia passar el control. Els he dit que havia de marxar amb el meu germà perquè jo no tenia cotxe ni diners, ni havia dinat, però no em deixaven passar. Al final en un moment de descuit m’he colat i he trobat una escala llarga i estreta amb llum al final. Els que em seguien, gràcies a la intervenció d’una senyora una mica gran m’han deixat marxar i m’han dit: “Te van a detener al subir la escalera” he mirat amunt i m’he despertat.

La crisi.

Diu un conegut meu que treballa amb força immigrants que abans li deies a un moro que collís un pilot de runa i t'ho feia, a la feina és clar, però ara ja no ho fan, et diuen que nanai, i que de moment, o més ben dit quan ell m'ho va dir a l'any 2001 els negres ho feien, ho collien, després ja ho veurem.

Jo em pregunto si amb tanta crisi, tant d'expedient de regulació i encara sort que baixen un 0,1% els preus del menjar com diu un altre conegut meu que és andalús, si van mal dades ells són els primers que han de marxar perquè també diu que cada cop hi ha més que es dediquen al tràfec de drogues i més atracaments.

I dic que no som potser massa catalans. Ho dic per el dels Pets que deia que de català no s'hi neix sinó ue se n'exerceix i potser ja sabeu l'acudit del basc que va al metge i li diu córteme un trozo de cerebro, que quiero ser más basco, i el metge li fa, i li f una vegada i una altra fins que el cervell li queda tant petit que li diu al metge 'Osti! ara t'has passat' i que el voler tenir tanta gent i de tants llocs perquè la gent està envellint i les dones no volen parir no es podria haver sol·lucionat amb tecnologia productiva i no pas acollint tanta immigració i tant de color, perquè per més catalans que siguin els fills de 'colorets' que parlen tant bé el català algun dia marxaran i els hi ablaran el clítoris de més grandetes i els seus pares hauran de menjar i donar-los-en aixó d'aquí a dos anys quan s'acabin les prestacions per atur.

Tinc un altre conegut marroquí que diu que el Marroc no es pobre i s'ha casat, s'ha comprat una casa, hi ha posat finestres de PVC i d'alumini, acaba de tenir la segona filla...

Un altre conegut marroquí que pega la dona perquè ho diu el Corà que diu que a gairebé tot el món manen els homes i no les dones i que li fotrà la hipoteca pels morros al del banc perquè s'hi fregui la merda quan cagui, però ell se n'aniria a Holanda si no fós que té mal a l'esquena i està de baixa. Té DNI i no és a Holanda que vol anar, vol anar a Dinamarca.

¿Ja hi haurà prestació per tothom que no formi part de l'Esglesia catòlica (o cristiana, és igual) però que vulgui quedar bé per anar-hi de vacances o fer-hi inversions?Jo ho dic per la crisi americana i les intervencions estatals de bancs o caixes i a veure si faltaran cèntims després i no en poguem demanar al banc mundial o al FMI, ho dic perquè així no els tornem o ens els perdonen o condonen i no ens passa com amb els prestamistes jueus de la conquesta d'Amèrica i els trnsformadors de la llana d'ovella de també aquelles époques.

Els meus currículums a al UOC.

La broma dels cognoms

No m'hi quebrá. Quina hora és? Jo em dic Josep Salvans. El meu pare va sol•licitar informació gratuïta a una casa de Manresa per veure l'origen etimològic del nostre cognom i va resultar ser que a banda de que era equivalent a Salvat o Salvany el cognom volia dir 'Fill del bosc'. Desconec qui posava aquests noms i per què. Vull dir, per què la gent havia d'anar a parir els fills al bosc o a sota un pont. Suposo que deu venir d'abans de lo de la Enciclopèdia i la Higiene, oi? i la gent devia deixar les restes de la germinació a l'abast de petits animalons que després havien de ser caçats per part nostra, allà on correspongués i sapiguéssim, i oferts, per retornar les forces, de tota mena, a les nostres mares paridores. Ho dic perquè jo tenia de menut una gateta que devorava els cordons umbilicals i les bosses en que havia parit les seves camades.Recordo que quan el meu pare va rebre l'informe va dir 'Aquests de Manresa...' Però jo, penso que això també ho devien fer a Menorca, que no hi he estat mai, però que he sentit a dir que allà qui no té 'es llinatge' Pons és que no és ningú, i per tant i deu haver molts rius en comparació per exemple amb Mallorca, on més aviat hi ha torres eòliques per treure aigua. Si els rius necessiten ponts vol dir que hi ha desnivells o que són cabdalosos i per tant les restes devien ser exposades a l'aigua perquè fos la relativa qui les portés al mar; i el pescador, amb les seves habilitats i coneixences de les corrents anés, a cercar-ne els devoradors-trasnsformadors de la matèria per tal de vitaminar la seva dona o mare paridora. I els Alzina doncs a vigilar els garrinets.A Sant Felip Neri li van tallar les cames, em sembla, i encara enraonava amb el dit. Hi ha un sant a fora l'església que hi ha en honor seu a Vic i a dintre hi van gravar un casament d'una pel•licula d'uns espies de Cambridge. M'ho va dir el meu pare un dia que la feien. A TV3.
Val a dir que a part de la broma del missatge anterior, Fill del bosc també deu voler dir alguna cosa així com ara podríem dir "fill de l'àmbit de" de pagès, és a dir rural, poc format en les activitats socials i protocolàries, cafre...que no se sap d'on ve. Però no per això poc noble, covard ni maliciós, i tantes altres virtuds que es poden tenir tot i no ésser socialment format... pel que sigui. De fet, quan treballava de muntador feia parella amb un marroquí, de cognom "Chamarouch" (que vol dir "esperit") i ens ho havíem passat molt bé sempre que anavem a polígons de pagès amb els ocells i les abelles. Sé que pot semblar estúpid però és cert malgrat ara no recordi cap exemple concret a destacar.

A na mi, l'origen del cognom, em sona a alguna cosa així tal com: "Ara que tots estem formats en les activitats socials i culturals i fins i tot eclesiàstiques -tant importants en el majoritari moment de formació dels cognoms-", "aparece éste", "¿De donde ha salido? -Del Bosque" Així que no només soc segurament parent del seleccionador nacional d'Espanya, sinó que també tinc aptituds genètiques de geni com a despistats que som els de Casa meva.

Penso que està bé que coneguem els orígens etimològics dels nostres cognoms, sobretot els que no són evidents i que els fem públics, fins al punt que us passaria el nom de la casa de Manresa si me'n recordés però no és el cas. Molt probablement teclejant-ho al google ja hi trobeu prou com per fer el fet al meu estil d'ara.

Currículum de Sant Ferran d'Antequera

Sóc entre altres coses Delineant mecànic. Vaig copiar els exàmens a distància que feia en el grup d'ensenyament privat més important del país. Sobresaliente "Título No Homologado", amb la qual cosa, jo suposo, que l'entitat no es fa responsable dels meus actes com a delineant ni el món acadèmic i laboral, ni en l'àmbit contenciós-administratiu, ni el jurídico-penal. Val a dir, però, que de tot lo après, a la feina, poca cosa n'he fet servir, a banda de coneixements de assignatures com ara "Tecnología Mecànica" que m'han servit per a treballar i comprendre millor el comportament del material, ferro, a l'hora de treballar-lo amb els guants. Pel que fa als planells en si, era instruït amb nous coneixements per part del meu pare i poca cosa del curs vaig fer servir a banda de la normativa en termes d'agilitat comprensiva per a qui els plànols eren destinats. També havia de resoldre petits problemes matemàtics, dels que en vaig trobar la solució, amb encert o no, per què això si que ho tenia el meu pare, sempre deia: "quan sigui allà, que es fotin".Problemes, com ara repartir a graus els candelers o puntals d'una barana rodona sense utilitzar els quadrants i el consegüent i liós canvi de signe, ni la calculadora científica que allà al taller no en tenim. (Això ben bé podria ser la sol•lució al problema de la quadratura del círculo, però els professors de col•legit eren molt de la broma.) He de dir que de la resolució d'aquest problema en concret n'estava tot cofoi malgrat que el meu pare havia dit "Jo no hi treballo amb graus", i, és que el delineant de l'empresa més grossa que la nostra, que ens subcontractava, i, que a més era més gran que jo, em va demanar com ho havia fet perquè es veu que ell no ho savia fer. Jo sorprès, i per telèfon,li vaig dir.Pot ser que ho demanés per què jo m'enfilés a la parra i se m'entornessin els ulls com els de un imbècil en un gest de naturalesa menyspreable, o pot ser que no.


El meu primer currículum

Tinc trenta-set anys i visc amb la meva mare de setanta-set en una casa gran. Tot i que tenim la costum de deixar les coses en el seu lloc, avui ens hem llevat amb el peu esquerre, i a l'hora d'anar a dormir la meva mare no ha trobat el comandament a distància de l'alarma, o sigui que m'ha despertat.La meva mare té els deu cursos de la carrera de piano, però amb això de que la música és un llenguatge universal ara resulta que de tant en tant no li surten les paraules. No és allò de ara no recordo el títol d'aquella pel•lícula, o la tonada d'aquella cançó, sinó que no li surten paraules com ara iogurt mateix, o tampoc, i per exemple, cansalada. I això no passa només amb substantius sinó també amb verbs i altres tipus de paraules. Encara dóna classe de piano però a algunes nenes a la tarda, i també té un al•lumne a qui va donar classe fins a tercer, que va acabar tota la carrera de piano, i que després encara va fer els cursos corresponents d'orgue, i que ha inaugurat els quatre orgues que s'han restaurat aquí a Vic.Jo, com diu el poema, també armaria una galera de nits, en aquest cas amb bagatge cultural, història, llengües i literatura però no les puc perdre, les nits, perquè a l'endemà haig de treballar i haig d'estar despert per fer-ho. Potser de matinada.Penso, si em permeteu, que visc en un pais suficient ment gran com perquè la gent de províncies adjacents no em caiguin bé. No per què els tingui mania, sinó perquè no pensen i per tant actuen com jo. De fet els del poble del costat tampoc em cauen bé, o sigui que cada cop el meu país és més gran als meus ulls. Això no vol dir que no m'agradi relacionar-me amb els companys però tots tenim dies, i normalment, tots estem ben carregats de raons. Així es que si algun cop has sofert els meus improperis et demano ara, tard o d'hora excuses i disculpes, i et dic que mai està en el meu ànim la voluntat de ofendre a ningú. Desitjo a tothom salut i uns bons estudis.

Definició d'esquizofrènia del llibre "Descubre otro camino"

¿Qué es la esquizofrenia?La esquizofrenia es na enfermedad mental que afecta a una de cada cien personas en el mundo. Qualquiera puede desarrolarla. La esquizofrenia aparece en personas jóvenes, mayores y e mediana edad. Se ha observado en personas de todas la clases sociales y en una gran variedad de razas. Afecta por igual a hombres y mujeres.Hay pruebas de que la esquizofrenia tiene una predisposición genética familiar y hay factores ambientales que aumentan la probabilidad de padecerla. Pero la verdad es que no sabemos cuál es realmente su causa. Lo que sabemos es que la esquizofrenia es una enfermedad pertubadora que, no sólo puede alterar significativamente la vida de quien la padece, sino también la de sus familiares y amigos. Un error frecuente es la creencia de que es el resultado de un 'desdoblamiento de la personalidad' este error se debe a que el nombre esquizofènia procede de las palabras griegas que significan 'desdoblamieto' y 'mente'. Sin embargo, quería representar que los procesos de pensamiento, sentimiento e intención, ya no interaccionan para formar una unidad coherente que guía las acciones de la persona.Las personas con esquizofrenia tendran dias buenos y dias malos y a veces se sentiran desanimados e incluso desesperados. Pero la medicación apropiada puede ayudar a estabilizar los síntomas y la comunicación abierta y la terapia de apoyo pueden ayudar también a las personas con esquizofrenia a tener una vida productiva y plena.

Definició d'esquizofrènia del llibre "Descubre otro camino"

¿Qué es la esquizofrenia?La esquizofrenia es na enfermedad mental que afecta a una de cada cien personas en el mundo.Qualquiera puede desarrolarla. La esquizofrenia aparece en personas jóvenes, mayores y e mediana edad. Se ha observado en personas de todas la clases sociales y en una gran variedad de razas. Afecta por iguala hombres y mujeres.Hay pruebas de que la esquizofrenia tiene una predisposición genética familiar y hay factores ambientales que aumentan la probabilidad de padecerla. Pero la verdad es que no sabemos cuál es realmente su causa.Lo que sabemos es que la esquizofrenia es una enfermedad pertubadora que, no sólo puede alterar significativamente la vida de quien la adace, sino también la de sus familiares y amigos. Un rror frecuente es la creencia de que es el resultado de un 'desdoblamiento de la personalidad' este error se debe a que el nombre esquizofènia procede de las palabras griegas que significan 'desdoblamieto' y 'mente'. Sin embargo, quería representar que los procesos de pensamiento, sentimiento e intención, ya no interaccionan para formar una unidad coherente que guía las acciones de la persona.Las personas con esquizofrenia tendran dias buenos y dias malos y a veces se sentiran desanimados e incluso desesperados. Pero la medicación apropiada puede ayudar a estabilizar los síntomas y la comunicación abierta y la terapia de apoyo pueden ayudar también a las personas con esquizofrenia a tener una vida productiva y plena.

diumenge, 29 de març de 2009

Retorn?

Torno a ser aquí. He estat fent coses que han desembocat en un ingrés a un hospital psiquiàtric de dinou o vint dies i encara ara asisteixo a un hospital de dia des de fa més de quatre setmanes, tot esperant que em donin plaça a Valls per una comunitat terapèutica on hi serem una mena de gent que tenim problemes psiquiàtrics; tenim o hem tingut, i que som consumidors esporàdics de drogues.

Tot i que no m'han esborrat de la tarifa plana de telefònica, -encara he continuat pagant els trenta euros /mes- no he accedit al bloc perquè trobo s faltar interacció amb els possibles lectors, si és que n'hi ha algun. Ho tornarem a probar.

Retorn?

Torno a ser aquí. He estat fent coses que han desembocat en un ingrés a un hospital psiquiàtric de dinou o vint dies i encara ara asisteixo a un hospital de dia des de fa més de quatre setmanes, tot esperant que em donin plaça a Valls per una comunitat terapèutica on hi serem una mena de gent que tenim problemes psiquiàtrics; tenim o hem tingut, i que som consumidors esporàdics de drogues.

Tot i que no m'han esborrat de la tarifa plana de telefònica, -encara he continuat pagant els trenta euros /mes- no he accedit al bloc perquè trobo s faltar interacció amb els possibles lectors, si és que n'hi ha algun. Ho tornarem a probar.