dijous, 28 de maig de 2009

Albert Comasolives i la Champions League

El equipo de los Sarracenos, los “Saracens” estaba en la gran final. Había derrotado al equipo “Els catalans” de la Catalunya Norte y además lo había hecho en su propio feudo, en Perpignan.
Albert Comasolives había acudido a aquel partido y además lo había hecho sentado al lado del corresponsal de la televisión autonómica, señor Pere Codognan. Que agravio, que insolencia, vencer al favorito por más de nueve puntos, la renda obtenida en el partido de ida por los locales con un par de anotaciones en los últimos minutos.

El partido no había ido como se esperaba pero los “Catalans” iban por delante. Albert estaba ya afónico y Pere sordo. El árbitro era demasiado profesional y dejaba demasiadas cosas a las lides del choque, la violencia y el desgaste físico mellaban pues la vigorosidad de los quatribarrados. El equipo blanco, en cambio con más banquillo y más acostumbrado a debatirse en partidos de menor entidad se llevó el gato al agua.

Albert volvió a casa en coche, tras dejar al indispuesto Codognan con una depresión de mil caballos. La euforia desatada por los medios había sido abrumadora. Ya no podría volver al remodelado estadio de Wembley a disputar a gran final, ni escuchar el canto de los segadores en tan singular escenario. Presa del pánico estrelló su coche contra un árbol en la carretera secundaria, víctima del cansancio pensó él que los demás dirían, pero en realidad lo que más le preocupaba era el qué dirán a la mañana siguiente en la oficina. Tan claro lo tenían todo, tan bien que pintaba unas pocas horas antes. Así no sólo eludió las risitas de los compañeros de trabajo sinó que fue vapuleado por los mismos como señal de apoyo y condescendencia hacia su condición de herido. Ya habrán más finales a las que llegar y otros días para llegar al trabajo victorioso y no hecho un asco, además el seguro cubría los daños.

Josep.

La màquina de tren.

Avui he somniar que a en Pere Ossera que no tenia cap cèntim, li havien ofert un treball allà amb la seva germana per fer de manyà una temporada ajudant al seu germà.

Aquell dia, un dels primers, havien de apuntar amb la màquina de fil de soldar uns suports per a no sé què d’una màquina de tren potentíssima que havien de fer; i el germà d’en Pere i l’ajudant moro no s’entenien. El germà d’en Pere no volia continuar. Havien apuntat un trosset de xapa, una gaïa en diuen, que no és res més que una tira, és a dir una cosa estreta i allargada, de poc gruix, per apuntar-hi el suport a mitja alçada del lateral de la part del davant de la màquina. Però com ja us he dit el germà de’n Pere no volia continuar.Llavors en Pere va anar cap allà i va mirar-se què passava. Ara us haig de dir que el germà de’n Pere és sord-mut, i en Pere va cridar la seva germana.
- Tens el plànol d’això?
- Perquè?
- Perquè en Jordi no ho vol fer!Van xerrar en signes la germana d’en Pere amb el seu germà Jordi i la germana va anar cap on era en Pere.
- Li has d’explicar tu per què diu que el moro no ha estudiat.
- Donam la mida.
- Ja te la donaré la mida.
- Perquè serveix això, doncs?
- És per la guia del tren. Hi va un raig làser que confirma la rectitud o el gir que ha de fer la màquina i que no hi hagi massa vibracions ni desviaments a la via.
- Com una foto-cèdula?
- Sí. La mida és mínim 2.212mm. de separació entre les dues.
- Però en Jordi… bé es igual! Ja m’espavilaré.

En Pere va agafar el seu germà i li va dir que anessin per feina, que ara prendrien una mida amb el metro, però en Jordi va fer que no amb la mà tot assenyalant la gaia apuntada plana sobre el lateral de la màquina.

En Pere volia prendre la mida i en Jordi li deia que la gaïa no. El problema era en la gaïa, que en ser de xapa no serveix per apuntar-hi un suport donat que es pot esfilagarçar amb les vibracions de la màquina al traquetejar. Tallaren la gaïa, prengueren la mida i hi posaren el suport de passamà, no sense discutir una bona estona ni sense que en Pere s’empipés i ho volgués fer ell tot sol. Però li va dir, la seva germana, que no, que la corrent per soldar la tenia en Jordi que estava assegurat al règim general de la Seguretat Social, i en Pere en canvi era autònom.

Somni amb el meu altre germa: en Xavier.

Avui he somniat amb el meu germà Xavier. El primer que recordo que em deia, i que allò era el motiu del somni, és que ell no era alcohòlic. Suposo que el somni era com fer una excursió per parlar-ne. Voltàvem un llac brut d’aigües verdes i ho fèiem en sentit anti-horari. Hem fet una parada per parlar del seu alcoholisme i m’ha enviat cap al darrera de la autocaravana tot mig cridant que ell no era alcohòlic.

Quan he estat a darrera no em podia acostar al meu germà que m’havia passat al davant en el trajecte i continuava fent que no amb el cap seient d’una manera prima en una cadira i negant una i altra vegada com si l’acusessin.

Jo, que no podia acostar-m’hi m’he agafat a l’aigüera de l’autocaravana per fer força amb el braç i vèncer la distància. Llavors he segut en una altra cadira i encara amb la ma agafada a la aigüera, he notat com una noia amb el cabell castany i arrissat i que duia un pantalons vermell viu, i que estava grassoneta es volia asseure a la pica i anava fent-se lloc refregant el pandero a la meva mà.

La propera cosa que recordo és que mirava de sortir d’aquell llac conduint l’autocaravana i que m’he donat compte, sense mirar enrere, que el meu germà no venia. He pensat però que un cop enfilada la ruta el millor era continuar en sentit anti-horari i tornar a passar per l’últim lloc on he vist el meu germà en un parc de descans.

És possible que jo hagi marxat en un altre cotxe i el meu germà s’hagi quedat a l’autocaravana. No ho sé. Recordo que m’he donat compte que el meu germà no venia just quan volia sortir de la fondalada del llac, i, sincerament no recordo si he continuat la volta en sentit anti-horari per anar-el a cercar o perquè no m’han deixat sortir de la vall. El que si recordo és que quan iniciava la volta cap on era el meu germà no podia passar, hi havia tanques i controls i no podia passar. Seguint a no sé qui he anat a parar en un lloc on passava amb el cotxe gairebé caminant, és a dir, fèiem, el cotxe i jo, les pujades a quatre potes, primer els braços i alternant-los amb els peus. Fins i tot m’he hagut d’ajupir per passar per sota d’un tendereque de ferro i ciment que feia de pont.

Quan cada cop es feia més impossible d’arribar a on era el meu germà degut als controls i la dificultat de la via i ja volia enfilar per una carretera ampla a voltar el que em quedava de llac, m’he donat compte de que no anava en cotxe i que els pedals del gas eren com uns ratolins d’ordinador i les cames el cable i no podia continuar. Llavors m’he despertat tot recordant el que m’havia dit el meu germà: “Jo no sóc alcohòlic”.

Al subir la escalera.

Avui he somniat que entravem, per una porta grossa, a muntar per una empresa de Sant Marti de Centelles. Hem entrat per una porta que era de ferro i la primera feina per al meu germà era muntar una tolva. N’hi havia un a dintre que posava la tolva bé, que penjava d’una grua i el meu germà havia d’apuntar amb l’electrode i soldar perquè quedés fixada. Tot això ho he vist quan, després de badar una estona m’he posat a ajudar. El que passava era que un dels muntadors li deia que el meu germà es posés a dintre de la tolva, com l’altre, i ell no volia. M’hi he posat jo a dintre i en voler ajudar tant m’he enfilat a un aro on hi havia el paio de dintre la tolva i com que ho havien arrepenjat a sobre de sorra que hi havia a dintre de la tolva, l’aro vull dir, en enfilar-me jo i tot la sorra ha cedit i el talús s’ha enfonsat ressolant tots dos.

Havien, però pogut apuntar la tolva, però en mal lloc i he pogut sortir i veure que no treballavem amb una grua sinó amb un pont grua de la fàbrica. Una mica abans havien arribat els meus pares i ens hem saludat des de lluny. Com que hi havia problemes am el meu germà no he pogut anar-los-hi ha fer un petó i al cap d’una estona ja baixava el meu pare, que ja és mort, amb cara d’emprenyat per unes escales il•luminades pel sol cap a baix a la fàbrica en mànigues de camisa i amb casc blanc.

Aleshores han fet força feina i jo me n’he anat cap a darrera d’una altra tolva pensant que ja em cridarien. Sé que hi havien uns matalassos vells ficats dins una altra tolva i m’he posat allà a espiar. De sobte unes senyores comentaven “¿I aquest què fa aquí?” I he baixat, anant a parar a la carrosseria d’un camió que portava plàstics per reciclar. He pensat que era curiós que un camió portés el remolc ple de plàstics sense compactar, però hem anat fent via marxa enrrera per embocar-lo en un petit furat on hi havien plates de tupperware de macarrons bullits i he cridat:”Para! Para! que hi ha el dinar!”. El camió ha frenat un moment, casi sense aturar-se, embalat com anava i ha seguit tirant endarrera quan jo li he dit al del meu costat: “Tú, ¡que hi ha el dinar!” ell m’ha respost:”Ja l’han tret el dinar”, i era cert, i amb un moment. Aleshores hem obert unes petites portes i el camió s’ha encarat a in petit furat del tamany de les portes de uns setanta per trenta centímetres.Tot seguit no podia entrar allà on era el meu germà, que encara és viu, i un del nas aixafat com si no tingués tabic a la punta m’ha escridassat: “què li he dit jo al teu germà? Que es posés a dintre la tolva!” Dic “Ah, mira” i uns m’han dit que anés amb ells.

Hem sortit a fora i hem anat per un desnivell ple de grava on s’han tombat a reposar. Jo he volgut marxar I m’he donat compte que m’havia deixat un anorak que ens havia regalat la senyora Vilaseca, però en voler-lo anar a buscar ha arribat una grua i perquè no m’atropellés m’he hagut d’enfilar a unes cintes transportadores. Com que la grua i jo no passavem, he volgut anar fent via enfilant-me per damunt les cintes, però en un moviment he arrencat unes peces que no estaven acollades i no he caigut de miracle i gràcies als meus reflexos. Li he dit a un home que passava per allà enfilat a la grua que s’havien arrencat les peces i que eren defectuoses i m’ha dit que si s’havia desfet que ho llencés. Jo li he dit que potser no ho havien acollat per evitar haver de descollar, ajustar i tornar a acollar i l’home que anava amb un casc de color blau o vermell m’ha dit que “de eso nada” i que ho llencés.

Val a dir que les cintes eren de segona mà, i aleshores aquell mateix home m’ha demanat que si n’havia muntades mai de cintes i acte seguit m’ha dit: “No te muevas de ahí”.

Amb un moment n’hem muntades dues i jo he dit que me n’anava a cercar la meva jaqueta que s’estava fent fosc. He hagut de passar per darrera el pilot de les cintes i per tant he anat a parar més enllà d’on era la jaqueta.

Al mig d’uns arbres m’he trobat una noia que m’he demanat què havia passat i li ho he explicat i en pujar cap a la jaqueta he vist un mullader d'aigua increïble i la jaqueta ja me l’havia passat. En tornar enrera l’he trobada i per sort encara era eixuta. He desfilat cap amunt i en voler sortir he vist un que semblava el meu germà, tot ple de guarniments de protecció que es ficava per una porta. Hi he entrat jo, i com que anava vestit de carrer m’han aturat i no podia passar el control. Els he dit que havia de marxar amb el meu germà perquè jo no tenia cotxe ni diners, ni havia dinat, però no em deixaven passar. Al final en un moment de descuit m’he colat i he trobat una escala llarga i estreta amb llum al final. Els que em seguien, gràcies a la intervenció d’una senyora una mica gran m’han deixat marxar i m’han dit: “Te van a detener al subir la escalera” he mirat amunt i m’he despertat.

La crisi.

Diu un conegut meu que treballa amb força immigrants que abans li deies a un moro que collís un pilot de runa i t'ho feia, a la feina és clar, però ara ja no ho fan, et diuen que nanai, i que de moment, o més ben dit quan ell m'ho va dir a l'any 2001 els negres ho feien, ho collien, després ja ho veurem.

Jo em pregunto si amb tanta crisi, tant d'expedient de regulació i encara sort que baixen un 0,1% els preus del menjar com diu un altre conegut meu que és andalús, si van mal dades ells són els primers que han de marxar perquè també diu que cada cop hi ha més que es dediquen al tràfec de drogues i més atracaments.

I dic que no som potser massa catalans. Ho dic per el dels Pets que deia que de català no s'hi neix sinó ue se n'exerceix i potser ja sabeu l'acudit del basc que va al metge i li diu córteme un trozo de cerebro, que quiero ser más basco, i el metge li fa, i li f una vegada i una altra fins que el cervell li queda tant petit que li diu al metge 'Osti! ara t'has passat' i que el voler tenir tanta gent i de tants llocs perquè la gent està envellint i les dones no volen parir no es podria haver sol·lucionat amb tecnologia productiva i no pas acollint tanta immigració i tant de color, perquè per més catalans que siguin els fills de 'colorets' que parlen tant bé el català algun dia marxaran i els hi ablaran el clítoris de més grandetes i els seus pares hauran de menjar i donar-los-en aixó d'aquí a dos anys quan s'acabin les prestacions per atur.

Tinc un altre conegut marroquí que diu que el Marroc no es pobre i s'ha casat, s'ha comprat una casa, hi ha posat finestres de PVC i d'alumini, acaba de tenir la segona filla...

Un altre conegut marroquí que pega la dona perquè ho diu el Corà que diu que a gairebé tot el món manen els homes i no les dones i que li fotrà la hipoteca pels morros al del banc perquè s'hi fregui la merda quan cagui, però ell se n'aniria a Holanda si no fós que té mal a l'esquena i està de baixa. Té DNI i no és a Holanda que vol anar, vol anar a Dinamarca.

¿Ja hi haurà prestació per tothom que no formi part de l'Esglesia catòlica (o cristiana, és igual) però que vulgui quedar bé per anar-hi de vacances o fer-hi inversions?Jo ho dic per la crisi americana i les intervencions estatals de bancs o caixes i a veure si faltaran cèntims després i no en poguem demanar al banc mundial o al FMI, ho dic perquè així no els tornem o ens els perdonen o condonen i no ens passa com amb els prestamistes jueus de la conquesta d'Amèrica i els trnsformadors de la llana d'ovella de també aquelles époques.

Els meus currículums a al UOC.

La broma dels cognoms

No m'hi quebrá. Quina hora és? Jo em dic Josep Salvans. El meu pare va sol•licitar informació gratuïta a una casa de Manresa per veure l'origen etimològic del nostre cognom i va resultar ser que a banda de que era equivalent a Salvat o Salvany el cognom volia dir 'Fill del bosc'. Desconec qui posava aquests noms i per què. Vull dir, per què la gent havia d'anar a parir els fills al bosc o a sota un pont. Suposo que deu venir d'abans de lo de la Enciclopèdia i la Higiene, oi? i la gent devia deixar les restes de la germinació a l'abast de petits animalons que després havien de ser caçats per part nostra, allà on correspongués i sapiguéssim, i oferts, per retornar les forces, de tota mena, a les nostres mares paridores. Ho dic perquè jo tenia de menut una gateta que devorava els cordons umbilicals i les bosses en que havia parit les seves camades.Recordo que quan el meu pare va rebre l'informe va dir 'Aquests de Manresa...' Però jo, penso que això també ho devien fer a Menorca, que no hi he estat mai, però que he sentit a dir que allà qui no té 'es llinatge' Pons és que no és ningú, i per tant i deu haver molts rius en comparació per exemple amb Mallorca, on més aviat hi ha torres eòliques per treure aigua. Si els rius necessiten ponts vol dir que hi ha desnivells o que són cabdalosos i per tant les restes devien ser exposades a l'aigua perquè fos la relativa qui les portés al mar; i el pescador, amb les seves habilitats i coneixences de les corrents anés, a cercar-ne els devoradors-trasnsformadors de la matèria per tal de vitaminar la seva dona o mare paridora. I els Alzina doncs a vigilar els garrinets.A Sant Felip Neri li van tallar les cames, em sembla, i encara enraonava amb el dit. Hi ha un sant a fora l'església que hi ha en honor seu a Vic i a dintre hi van gravar un casament d'una pel•licula d'uns espies de Cambridge. M'ho va dir el meu pare un dia que la feien. A TV3.
Val a dir que a part de la broma del missatge anterior, Fill del bosc també deu voler dir alguna cosa així com ara podríem dir "fill de l'àmbit de" de pagès, és a dir rural, poc format en les activitats socials i protocolàries, cafre...que no se sap d'on ve. Però no per això poc noble, covard ni maliciós, i tantes altres virtuds que es poden tenir tot i no ésser socialment format... pel que sigui. De fet, quan treballava de muntador feia parella amb un marroquí, de cognom "Chamarouch" (que vol dir "esperit") i ens ho havíem passat molt bé sempre que anavem a polígons de pagès amb els ocells i les abelles. Sé que pot semblar estúpid però és cert malgrat ara no recordi cap exemple concret a destacar.

A na mi, l'origen del cognom, em sona a alguna cosa així tal com: "Ara que tots estem formats en les activitats socials i culturals i fins i tot eclesiàstiques -tant importants en el majoritari moment de formació dels cognoms-", "aparece éste", "¿De donde ha salido? -Del Bosque" Així que no només soc segurament parent del seleccionador nacional d'Espanya, sinó que també tinc aptituds genètiques de geni com a despistats que som els de Casa meva.

Penso que està bé que coneguem els orígens etimològics dels nostres cognoms, sobretot els que no són evidents i que els fem públics, fins al punt que us passaria el nom de la casa de Manresa si me'n recordés però no és el cas. Molt probablement teclejant-ho al google ja hi trobeu prou com per fer el fet al meu estil d'ara.

Currículum de Sant Ferran d'Antequera

Sóc entre altres coses Delineant mecànic. Vaig copiar els exàmens a distància que feia en el grup d'ensenyament privat més important del país. Sobresaliente "Título No Homologado", amb la qual cosa, jo suposo, que l'entitat no es fa responsable dels meus actes com a delineant ni el món acadèmic i laboral, ni en l'àmbit contenciós-administratiu, ni el jurídico-penal. Val a dir, però, que de tot lo après, a la feina, poca cosa n'he fet servir, a banda de coneixements de assignatures com ara "Tecnología Mecànica" que m'han servit per a treballar i comprendre millor el comportament del material, ferro, a l'hora de treballar-lo amb els guants. Pel que fa als planells en si, era instruït amb nous coneixements per part del meu pare i poca cosa del curs vaig fer servir a banda de la normativa en termes d'agilitat comprensiva per a qui els plànols eren destinats. També havia de resoldre petits problemes matemàtics, dels que en vaig trobar la solució, amb encert o no, per què això si que ho tenia el meu pare, sempre deia: "quan sigui allà, que es fotin".Problemes, com ara repartir a graus els candelers o puntals d'una barana rodona sense utilitzar els quadrants i el consegüent i liós canvi de signe, ni la calculadora científica que allà al taller no en tenim. (Això ben bé podria ser la sol•lució al problema de la quadratura del círculo, però els professors de col•legit eren molt de la broma.) He de dir que de la resolució d'aquest problema en concret n'estava tot cofoi malgrat que el meu pare havia dit "Jo no hi treballo amb graus", i, és que el delineant de l'empresa més grossa que la nostra, que ens subcontractava, i, que a més era més gran que jo, em va demanar com ho havia fet perquè es veu que ell no ho savia fer. Jo sorprès, i per telèfon,li vaig dir.Pot ser que ho demanés per què jo m'enfilés a la parra i se m'entornessin els ulls com els de un imbècil en un gest de naturalesa menyspreable, o pot ser que no.


El meu primer currículum

Tinc trenta-set anys i visc amb la meva mare de setanta-set en una casa gran. Tot i que tenim la costum de deixar les coses en el seu lloc, avui ens hem llevat amb el peu esquerre, i a l'hora d'anar a dormir la meva mare no ha trobat el comandament a distància de l'alarma, o sigui que m'ha despertat.La meva mare té els deu cursos de la carrera de piano, però amb això de que la música és un llenguatge universal ara resulta que de tant en tant no li surten les paraules. No és allò de ara no recordo el títol d'aquella pel•lícula, o la tonada d'aquella cançó, sinó que no li surten paraules com ara iogurt mateix, o tampoc, i per exemple, cansalada. I això no passa només amb substantius sinó també amb verbs i altres tipus de paraules. Encara dóna classe de piano però a algunes nenes a la tarda, i també té un al•lumne a qui va donar classe fins a tercer, que va acabar tota la carrera de piano, i que després encara va fer els cursos corresponents d'orgue, i que ha inaugurat els quatre orgues que s'han restaurat aquí a Vic.Jo, com diu el poema, també armaria una galera de nits, en aquest cas amb bagatge cultural, història, llengües i literatura però no les puc perdre, les nits, perquè a l'endemà haig de treballar i haig d'estar despert per fer-ho. Potser de matinada.Penso, si em permeteu, que visc en un pais suficient ment gran com perquè la gent de províncies adjacents no em caiguin bé. No per què els tingui mania, sinó perquè no pensen i per tant actuen com jo. De fet els del poble del costat tampoc em cauen bé, o sigui que cada cop el meu país és més gran als meus ulls. Això no vol dir que no m'agradi relacionar-me amb els companys però tots tenim dies, i normalment, tots estem ben carregats de raons. Així es que si algun cop has sofert els meus improperis et demano ara, tard o d'hora excuses i disculpes, i et dic que mai està en el meu ànim la voluntat de ofendre a ningú. Desitjo a tothom salut i uns bons estudis.

Definició d'esquizofrènia del llibre "Descubre otro camino"

¿Qué es la esquizofrenia?La esquizofrenia es na enfermedad mental que afecta a una de cada cien personas en el mundo. Qualquiera puede desarrolarla. La esquizofrenia aparece en personas jóvenes, mayores y e mediana edad. Se ha observado en personas de todas la clases sociales y en una gran variedad de razas. Afecta por igual a hombres y mujeres.Hay pruebas de que la esquizofrenia tiene una predisposición genética familiar y hay factores ambientales que aumentan la probabilidad de padecerla. Pero la verdad es que no sabemos cuál es realmente su causa. Lo que sabemos es que la esquizofrenia es una enfermedad pertubadora que, no sólo puede alterar significativamente la vida de quien la padece, sino también la de sus familiares y amigos. Un error frecuente es la creencia de que es el resultado de un 'desdoblamiento de la personalidad' este error se debe a que el nombre esquizofènia procede de las palabras griegas que significan 'desdoblamieto' y 'mente'. Sin embargo, quería representar que los procesos de pensamiento, sentimiento e intención, ya no interaccionan para formar una unidad coherente que guía las acciones de la persona.Las personas con esquizofrenia tendran dias buenos y dias malos y a veces se sentiran desanimados e incluso desesperados. Pero la medicación apropiada puede ayudar a estabilizar los síntomas y la comunicación abierta y la terapia de apoyo pueden ayudar también a las personas con esquizofrenia a tener una vida productiva y plena.

Definició d'esquizofrènia del llibre "Descubre otro camino"

¿Qué es la esquizofrenia?La esquizofrenia es na enfermedad mental que afecta a una de cada cien personas en el mundo.Qualquiera puede desarrolarla. La esquizofrenia aparece en personas jóvenes, mayores y e mediana edad. Se ha observado en personas de todas la clases sociales y en una gran variedad de razas. Afecta por iguala hombres y mujeres.Hay pruebas de que la esquizofrenia tiene una predisposición genética familiar y hay factores ambientales que aumentan la probabilidad de padecerla. Pero la verdad es que no sabemos cuál es realmente su causa.Lo que sabemos es que la esquizofrenia es una enfermedad pertubadora que, no sólo puede alterar significativamente la vida de quien la adace, sino también la de sus familiares y amigos. Un rror frecuente es la creencia de que es el resultado de un 'desdoblamiento de la personalidad' este error se debe a que el nombre esquizofènia procede de las palabras griegas que significan 'desdoblamieto' y 'mente'. Sin embargo, quería representar que los procesos de pensamiento, sentimiento e intención, ya no interaccionan para formar una unidad coherente que guía las acciones de la persona.Las personas con esquizofrenia tendran dias buenos y dias malos y a veces se sentiran desanimados e incluso desesperados. Pero la medicación apropiada puede ayudar a estabilizar los síntomas y la comunicación abierta y la terapia de apoyo pueden ayudar también a las personas con esquizofrenia a tener una vida productiva y plena.