divendres, 26 de juny de 2009

la meva família (1era part)




22 de Juny de 2009. Fins on jo sé o intueixo la família Salvans Arola havia tingut una posició acomodada. Tenien un pis i uns baixos al carrer de Gurb de Vic. Jo hi havia estat una vegada, quan ens el prenien perquè s’ho van fer venir bé amb els del banc perquè no arribessin tres rebuts i això, llavors, era motiu de desnonament. No el recordo gens, serà perquè no hi havia mobles i les úniques referències que en tinc ara són en fotografies: un parell de sofàs o potser era un tresillo de color grana amb els coixins verds i la Montserrat Salvans Arola, filla gran del matrimoni asseguda allà donant imatge de persona normal, i es que vull dir que la Montserrat que havia nascut amb dues voltes de cordó umbilical al coll i que gairebé no podia caminar tota sola sense l’ajuda d’uns bastons units que li havia fet el seu pare, semblava a més, més empipada, a aquella edat, quan sortien els bastons a la foto. I és que les fotos s’havien de portar a revelar suposo que al capdamunt del carrer, prop de la Plaça Major o potser allà amb en Jiménez, al Passeig i els fotògrafs i els seus treballadors, que abans hi havia molta feina a revelar unes fotos, els podien veure, a la família Salvans Arola, i a la Montserrat i tan bufona com era i tant ben pentinada com anava, i que no pogués caminar... La malaltia degenerativa de la Montserrat se l’endugué d’una pneumònia el catorze de gener de l’any 2007 uns onze mesos després del seu pare que moriria d’una retenció de líquids el tretze de Febrer de l’any anterior i nou d’exactes també que el seu germà gran Xavier víctima d’un càncer, em sembla que de fetge també un dia tretze però d’abril i en plena Setmana Santa. La Montserrat i en Xavier que es portaven un any devien de morir-se ambdós amb cinquanta-dos anys i ho sé perquè la mare no s’havia cansat de repetir-ho a tothom qui li ho demanava en les moltes trucades rebudes quan jo que era l’únic fill que vivia amb ella llavors i escoltava conversa darrera conversa al passar-li el telèfon quan va morir en Xavier.

23 de Juny de 2009. Recordo alguns detalls d’aquell desnonament, però no gaire bé. Jo era un infant de vuit o deu anys que a penes si en sabia res de legalitat malgrat suposo que a partir de llavors el meu pare devia voler que fos advocat, ni de papers, ni de anar a buscar el correu al carrer de Gurb on per motius de feina als baixos encara hi rebien correu industrial. Sé que després d’explicar a tothom que ens havien estafat i pres el dret al pis d’aquell carrer van aparèixer les notificacions, molt mal posades, perquè les havien tirat amb tota la força del món cap al darrera de la porta i havien anat a parar a la cambra del costat amagades i després de anar-hi per dues vegades en un període de tres mesos la meva germana i no trobar res, la última vegada, i així ho va dir a taula, hi va anar el meu pare. Deia que si els havia vistos aquells papers bruts i amuntegats on no devien d’ésser-hi, fins i tot aixafats, però el meu pobre pare pots comptar que devia pensar pobre home responsabilitzant-se de la deixadesa intencionada o no de la meva germana petita Mª Neus –petita però nou anys més gran que jo,- dic intencionada o no perquè ja sabeu que als fills de segons quina edat de diferència amb els pares, els toca de poder prendre decisions que poden repercutir greument en el patrimoni familiar i més, per exemple donat el cas d’amenaces per alguna part de fer-los tornar a viure en aquell pis petitó acostumats com estaven a la gran casa nova de Tona. El cert és que el meu pare m’hi va acompanyar al pis en qüestió per poder haver-lo vist i de bones a primeres em va ensenyar on rebien el correu.

Hi havia un galze a la porta força gros i el correu s’havia amuntegat a la part esquerra de l’entrada, tot i que la porta obria capa la dreta, a sota l’escala on encara n’hi havia una altra de notificació i no sé si el meu pare em va dir que es cagava en la puta o si jo mateix els hagués vist -els papers.- Jo li vaig dir que jo si que m’hi ficaria allà sota a cercar el correu i llavors ell em va demanar si també em ficaria darrera l’envà i li vaig dir que encenent el llum sí.

Em sembla que no encenien el llum perquè així ningú no se’l deixaria encès que més d’una vegada també havia passat i en aquells baixos tant lluny del carrer poc a pas s’hi veia res sense la llum. Just el correu que devia caure darrera la porta i que alguna vegada la devia haver bloquejat amuntegant-se com s’amuntegava correu de dies. Recordo que fins i tot una vegada m’hi van fer anar a na mi a cercar el correu i no n’hi havia, però com que el llum del passadís no anava, donat que era comú entre la quitxalla de prémer-lo tot passant pel carrer, jo tenia deu anys, la meva germana m’acabava de dir que li feia molta por anar allà a cercar-lo, i no vaig mirar darrera la porta per si en obrir les havia empeses i tot i demanar-m’ho al cotxe –la meva germana- no m’hi va fer tornar, a ella ja li estava bé que jo també m’equivoqués amb el correu i marxàrem a corre cuita, a més el trasbals havia vingut de descuidar-se de mirar les de la part esquerra de la porta, les que el carter tirava amb intenció.

Una caixa darrera el galze fóra fet la feina però potser seria un cau de ratolins i la meva germaneta no hi haguera volgut ficar els dits per més alçada del terra que hagués estat la caixa i penjada darrera la porta. Però potser allò no estava inventat o no s’havia donat el cas de necessitat fins que fóra tard. Jo m’inclino per la banda dels ratolins que n’hi devia haver llavors en uns baixos abandonats i amb el clavegueram que hi devia haver als anys setanta o vuitanta en el que llavors eren les afores de la ciutat.

Sé que el meu pare llavors em va ensenyar la porta del pis que era de color marró o grana i que si no recordo malament era orientada a cara nord. Era un tercer pis sense ascensor i a dintre l’escala sí que hi havia llum. Recordo l’anècdota del dia que va venir el gitano que havien explicat a casa que en realitat era el del butano que la meva germana Montserrat no havia entès bé i quan van arribar tots a casa li demanaren si havia vingut algú i ella va dir que havia vingut el gitano quan era el repartidor, però es veu que tenien ordres de no obrir a ningú. El que devia passar aquella tarda o matí només ho sap el cel i li vaig demanar al meu pare on havia passat. Ell em digué: la Montse estava a dintre i el del butano va deixar l’ampolla aquí -o no la va deixar perquè ningú el va obrir.-

Però no recordo pas haver vist la sala del pis ni res més que no fos l’habitació dels meus pares que donava al carrer. Recordo d’haver trobat, amb el meu pare enfeinat amb papers, unes capces amb un vaixell desmuntat que semblava de plàstic però era de fusta i pintat i el meu pare em va dir que ho deixés estar que allò la mama ho guardava com relíquies. Després marxàrem. No hi havia més temps i la mama frissaria.

24 de Juny del 2009. Aquelles relíquies eren ben curioses. Unes veles que encara recordo com si fos ara fetes de fusta, però amb els defectes que una mala injecció del plàstic per elaborar-les hauria fet. Com si algú n’hagués vistes de modernes, és a dir de plàstic, i les hagués reproduït en fusta amb els mateixos defectes. Cal tenir en compte que aquelles veles eren de quan la meva mare era petita. El meu pare em va deixar clar que eren de fusta quan me les va prendre dels dits i les va tornar a la capça que duguérem a casa. Segur que encara les trobaríem... amb sort.

El meu germà gran Xavier, de petit duia la seva germana Montserrat, que de petita caminava sola i el meu germà Jordi a col•legi cada dematí i després anava ell a col•legi. La meva mare Mª Dolors Arola Sors anava a les sis del matí a una empresa que tenia amb el meu pare a trinxar fusta amb unes màquines per fer-ne serradures que venien al país Basc. Li’n compraven tota la producció. Ara no recordo el nom de l’empresa que poc abans de morir el meu pare va trobar-ne el segell en una capça. Em sap molt greu de no recordar-lo. Demà el cercaré per la caseta i pel seu despatx. Pulverizaciones mediteerráneas o quelcom així em sembla que deia.

Després de fer feina a la serra la meva mare anava a llevar els nens perquè anessin a col•legi. No en recordo el nom però era força explicatiu de l’activitat que duien a terme. El meu pare diu que ho va començar ell però que després s’ho va quedar un altre. Tant de bo demà trobi aquell segell.

En Xavier es va estar tots els cursos als hermanos maristes al quadre d’honor, en tenim un diploma al “aprovechamiento y méritos” i després es va treure la Enginyeria Técnica Superior Industrial, especialitzat en caldereria en cinc únics anys, va fer un màster de l’IESE, que llavors costava un milió de pessetes i va començar a treballar a la Fira de Barcelona. Certament després de la crisi del petroli del setanta-dos, any en que aproximadament va començar els estudis universitaris, i de que l’empresa familiar amb el meu tiet i la iaia es dividís, una persona formada com ell no podia perdre el temps en el petit taller del meu pare, però ell ho va fer. Recordo que es queixava de que hi havia treballadors que discutien el preu de les hores i tenien un R-5 TS quan ell tenia un GTL. El meu germà es va associar amb el meu pare i van fer una empresa de reciclatge de plàstics. Compraven el pastic dels ivernacles d’Almeria el rentaven i en venien la grança transformada. El meu germà Jordi era el cap de fàbrica i també havien fet només transformació de plàstic en tela de diferents colors per fer-ne grança i que els era tan rendible, vull dir que anaven tan bé però es van llençar al reciclatge que semblava havia de donar més marge, però s’havia de netejar. En el plàstic dels ivernacles venien pedres del tamany d’avellanes que s’havien de destriar per fer-ne el procés de rentat, assecat i tornar a fondre per fer-ne grança. El plàstic era de baixa qualitat cremat com estava del Sol i costava que sortís ben grançat a més es necessitava més producció i maquinaria molt més gran que era molt cara i al final tot lo del reciclatge s’ho van quedar els ajuntaments per llei i les grans productores, però el meu germà ja era a la fira havent deixat a mon pare i mon altre germà amb les cabòries del reciclatge i amb alguna visita en tenia prou. Llavors el meu germà tenia un mini de color verd. Tot tenia solució però no podíem competir així que van tancar l’empresa de reciclatge d plàstics i varen tornar al ferro, a fer silos i altre material adjunt.

Aquí i treballant encara per al meu germà que tenia a banda de la feina de la Fira una oficina de càlculs i serveis d’enginyeria vaig entrar jo al taller. Devia tenir setze anys però tot i que ja havia treballat altres estius per al taller, a la fàbrica de plàstics per exemple, hi va haver un any molt dur en que férem uns silos per a una fàbrica de morter de Montcada i Reixach i en el que ni el meu pare ni jo vem fer vacances. El meu pare sempre deia que les meves no contaven perquè jo havia anat a estudiar a mijans setembre.

dissabte, 13 de juny de 2009

Me han dicho en el servicio de rehabilitación, y una psicóloga para más Inri, que los sueños son alucinaciones, sobre todo los de al principio y al final del sueño y que además esas alucinaciones tienen nombre y me han desbaratado todo mi castillo de naipes, pero no van a convencereme tan deprisa. Mira:

Veníamos mi madre, mi hermana, sus hijos y yo, de ver la tumba de no se qué familiar que tampoco descansa en el pueblo. En esas que entramos a tomar un refrigerio en uno de esos restaurantes, en concreto uno de los dos que hay al lado de casa en que te cobran cincuenta euros por el menú. Yo le he pedido a mi hermana cinco euros para jugar a las máquinas y tomarme uno o dos cafés.La maquina era una pantalla tactil en que encima de fotografías de gente alineada tenias que hacer con los dedos puestos en cuernos, nos una raya sobre la fila que se había producido un pase, una raya sobre quien lo recibía y una raya sobre quien lo mandaba. No cabe decir que como se trataba de un sueño la pantalla táctil eran unos papeles de colores en los que se proyectaba una luz y que lo que en eun principio parecia muy sencillo se complicaba en seguida con actores vistos de perfil y no de frente y en distintas posiciones de la fila luego y que además parecían de la serie cañas y barro y era fácil de fallar.

En éstas que mi madre se había bebido dos botellas de moët chandon codorníu pero yo que nunca tengo dinero ni había visto. En estas que salgo fuera y me las encuentro que mi madre todavía con la copa en los dedos y que me cuenta lo que se ha bebido.Voy para dentro, pido que se debe a ver si me llega para pagar el champán de mi madre pero no, me saca una tarjeta en cuatricomía un pobre chavalito todo peinado y adornado de camarero con su hermilla todo y veo que son cien euros el benjamín, importe ya preparado y me da otra botella y una copa y me dice que mi madre se ha bebido eso.

En estas que llegan conocidos y voy allado del restaurante a decirle al jefe que ya pagaré, o mejor dicho que ya pagaremos cuando podamos y le doy el horario en el que esta mi cuñado por si quiere una solvencia más veloz. En el restaurante està el jefe sentado en el suelo con todo de cervezas Damm repartidas por el suelo como si de un acto litúrgico o ritual para comer se tratara. Con que le pido si pueden darme ya una barra de pan que tenemos gente a cobrar, digo comer y me la da, y despierto de un susto ya fuera del restaurante con una barra de pan, un codorníu chandon benjamín, y una barra redonda de pan de payés enorme que debía ser de adorno y que no dejaban llevarme.

Me he escaqueado del vehiculo a cuatro ruedas que quería impedirme el paso y he llegado al camino de casa con los dos panes y el champan.