dimecres, 1 de juliol de 2009

La meva família (2ona part)



27 de juny de 2009. Férem dotze o setze silos de setanta tones de capacitat de ciment cadascun. I s’havien de soldar per dintre i per fora amb aquella calor que fa a l’estiu i que ja us podeu imaginar que es multiplicava varies vegades en tocar el Sol al dipòsit de ferro tot el dia. Recordo de suar la gota grossa allà dintre a les tres de la tarda i la calor que a més feia l’electrode que havia de fondre les planxes necessàries per al silo que eren molt gruixudes, de entre quatre i sis mil•límetres. No compto ni que fos legal que un jove com jo de setze o quinze anys fes aquella feina. No era pas el que guanyava però tot va quedar per l’any següent donar-me cèntims el meu pare durant l’ivern o potser es va malgastar en sortides nocturnes a tan tendre edat per a doble malbaratament de la meva persona. Primer l’econòmic i després el de la salut que al final he perdut... també.

Aquells silos de Montcada i Reixach , que van anar a una fàbrica nova de Cemarksa portaven tres aros de viga U cadascun. Eren tres upns de 100 curvades per la banda de cinquanta, és a dir que anaven dretes i amb les ales cap endintre. Recordo un dia que, el meu germà Jordi ja ho feia això, sobretot quan no hi havia el meu pare, no va tallar el desarrollo de la planxa i es va cilindrar tal qual, llarga com era. A més hi van posar la viga i es varen trobar que a l’hora de apuntarla al silo en construcció els era molt grossa -la virola.- L’operari va tallar en vertical la xapa i la viga ja cilindrades i posades a punt al desarrollo correcte i ho va arreglar.

Dic que el meu germà ja ho feia perquè segons ell mateix, ell estava allà per aprendre i veure com se’n sortia l’operari de les continues putadetes que els dijous a la tarda, dia en que el meu pare acostumava a fer visites als clients. L’operari era bon home i li anava la feina o sigui que tampoc es queixava massa, però sempre m’ho explicava a mi. Aquell operari fins i tot va anar a petar a l’hospital de mall d’esquena com tenia i el meu germà deia que treballava massa. Era allò de si tu treballes tant tots nosaltres haurem de treballar tant com tu.

Això passa sobretot als tallers, a l’obra no, i aquell home era fet a l’obra per això no se’n sortia amb el meu germanet que no havia de pagar ni despeses en hores ni de material fet malbé quan això passava. Estava tant cremat que em deia que jo era el tres i ell era el dos, com a segon fill mascle de la família i aquí es podia intuir la mà del meu germà Xavier per fer-lo creure. I es que en Jordi va tenir un refredat molt fort de petit i li varen donar estrectomicina i va quedar sord. Se li va secar el nervi. I portant tota la vida com portava volent fer la seva i no anant a estudi al col•legi de sords-muts i inventant-se el seu propi llenguatge i entabanar-lo a la família i a més alt i gros com és es feia difícil no només d’explicar-li les coses i fer-les-hi entendre sinó que cregués, perquè llògicament, ni en sabia tant com es pensava ni normalment, ell aïllat en el seu món sonor tenia el cap prou clar. Recordo que recentment el meu germà Xavier li va dir que això als Estats Units s’operava, pero en Jordi li va dir que ell no volia pas operar-se.

Aquell estiu vaig aprendre a soldar ja que fins llavors només havia treballat al taller en la fàbrica de plàstics ajudant el meu germà. Treballava en una centrífuga on rebia plàstic moll, l’eixugava i l’enviava cap a la sitja tèrmica a acabar de secar.

Trobar-me fent de soldador era prou important per mi. I més tenint en compte que ja havia sentit els altres aprenents que hi havia hagut al taller que soldar era la millor feina i aprendre’n era molt important. De fet se’n va aprenent sempre però és com anar en bicicleta que diuen, mai no s’oblida. Me’n varen ensenyar entre el meu germà que tot i estar dolgut perquè li havien tancat la fàbrica de vegades es mostrava molt col•laborador ...i el temps ...i la gent que venia a soldar al taller. De tothom aprenia una cosa nova i vaig anar progressant fins que em van fer soldador homologat als vint-i-un anys i després d’estar-me deu anys d’autònom em van passar a oficial de primera, però això ja us ho explicaré més a poc a poc.

29 de Juny de 2009. Ara miro de recordar com vivíem llavors a casa. El meu germà gran, en Xavier no hi era gairebé mai al principi doncs estava estudiant la carrera a Barcelona i residia al col·legi major Sant Raimon de Penyafort. Els caps de setmana a la tarda treballavem al jardí amb el meu germà Jordi. Ell segava l’herba quan jo era petit i em feia camins de gespa tallada perquè m’entrenés a córrer. De jovenet era molt ràpid corrent, pero quan tenia setze anys vaig tenir un accident laboral que em va espantar molt. De fet encara en tinc seqüeles i es nota un enfonsament en els músculs de la meva cuixa esquerra motivada per una viga que se’m va venir a sobre.

Era un d’aquells Dijous en que el meu pare no hi era i havíem de tombar un silo que ja estava ajagut al terra. Les pates del silo que devien ser unes vigues HEB de 120 sobresurten del perímetre del silo doncs van soldades a la primera virola de xapa, això impedeix que el silo giri lliurement i troba un impediment per cada una de les quatre pates cada noranta graus. Si el silo és petit es pot fer a mans, quatre o cinc homes agafen per una de les pates i el fan tombar aixecant bona part del pès del silo i remuntant la viga de l’altra banda fins fer-li donar la volta de noranta graus. També es pot fer amb una eina de estibar cable i fixar-la a dalt, també a una pata i estibar. És més lent per això, però més segur. El que passa és que aquesta eina pesa força i s’ha de treure del taller i jo compto que aquell dia no es van avenir a veure qui la treia. Devíem dir a veure si podem i ho varem provar. Vam decidir que si tots fèiem un mica més de força podríem i ho vam tornar a provar però aquest cop i fatídicament per mi al introduir la cama sota la viga del silo quan s’arribava al punt de donar ja la volta per fer més força es va deixar de fer força i m’hi va quedar enganxada. Coses que passen que el que va deixar de fer força, en José Luis i ell mateix va reconèixer que era culpa seva, era el que no li tocava mai treure l’eina de tibar cable i havia vingut a ajudar. En José Luis tenia un fill que jugava a bàsquet i no va entrar a l’escola. S’ha d’entendre que llavors es treballava en un taller no només sense cobrir i al principi sense paviment sinó que a més no hi havia pontgrua i per tant tots els operaris estaven farts de treure l’eina i els feia mal l’esquena. A més l’eina no és automàtica sinó manual i s’ha d’accionar una palanca amunt i avall i també cal fer força amb l’esquena.

Així que vaig estar tres dies amb un vendatge compressiu i anant al taller a escombrar amb la cama totalment estirada i vaig deixar de fer esport però no recordo exactament quans anys tenia però no compto que conduís encara i em vaig treure el carnet als dinou anys acabats de fer. Ara fa pocs anys abans de agafar la tendinitis als dos genolls per culpa dels anys i del sobre esforç encara saltava però i tocava l’aro de bàsquet tot i els meus 182 centímetres. Aquell dia que vaig saltar i tocar l’aro aquí a casa em vaig donar compte que no havia, amb els anys sigut tan greu.
Amb el meu germà Jordi també jugàvem a futbol i a d’altres coses per aquí al jardí abans que ell comencés a sortir a la tarda i a anar a Olot. Llavors vèiem pel·lícules tota la tarda amb la meva germana i els meus pares.

Amb en Jordi jugàvem massa fort. Ell era onze anys més gran que jo i m’entrenava de porter però jo era molt jove, ni tant sols anava al taller, només als estius. No se si ho feia per gelosia, perquè la meva mare i la meva germana en principi em tenien sobre protegit o perquè s’avorria. Un dia en una d’aquelles discussions sobre si havia xutat massa fort o un dia que jo feia el tonto, en Jordi li va dir a la meva mare que ell anava per festejar i casar-se. I ho va fer, es va posar a festejar amb una noia sord muda com ell de Olot i la va portar a casa però els meus pares van dir que no, que aquella noia no, si no recordo malament, entre altres coses perquè tenia al grup sanguini Rh negatiu. Era molt lletja i portava unes ulleres molt grosses i gruixudes. A més no em va voler ensenyar a fer el cub de Rubick que ella sí que sabia fer. Ho vam provar però no ho vaig entendre, ella es posava nerviosa i feia crits i jo ho vaig deixar estar, em va ensenyar a fer la segona corona i ho deixàrem així.