dilluns, 14 de desembre de 2009

Noël

Avui he tornat a tenir un somni molt estrany. Teníem, la meva mare i jo, veïns nous. Una dona i el seu fill. Un noi de uns 11 a catorze anys que potser eren disset, bé em sembla que és igual. El veí jugava amb tota una colla de nens que devien ser els seus amics i quan la seva mare s’ens ha presentat a anat a acomiadar-los a la part de davant del jardí. Abans però ens hem dit com ens dèiem. -Jo em dic Josep-. I ha estat llavors quan ell ha començat a cantar aquella cançó mentre anava cap al davant:

Sóc en Noël, sóc en Noël
Sé que us convido, sóc en Noël.
Sóc en Noël, sóc en Noël
Sóc festa en vida, sóc en Noel.
SOL-SOL-MI-RE, SOL-SOL-MI-RE
SOL-SOL-MI-RE-RE,SOL-SOL-MI-RE.

No sé el perquè d’aquesta cançó. Aquest noi deu estar acostumat a que li duguin coses com ara –Ai, no n’havia conegut mai cap de Noël, farem un sopar!-. o bé quelcom per l’estil. Val a dir que el cosí d’una meva veïna s’en deia de Noël i de vegades, de petits veiem passar algun camió d’embotits que ho posava això de Noël, per tant per al diguéssim moment còsmic d’ahir a la nit mentre somniava i per al meu univers Noël ja no era res de novedós encara que haig de reconèixer que com a nom de persona si ho havia estat quan era petit i vaig sentir a parlar d’aquell cosí i vàrem veure aquell camió. O sigui que no sé pas d’on es pensava que sortia aquest Noël. També podria ser que alguna seva tieta grassa li hagués ensenyat aquesta cançó perquè el noi no estigués trist al col•legi. A classe de Joseps sempre n’haviem estat tres o quatre i suposo que ell devia de haver hagut d’aprofitar allò del Pare Noël, el Nadal, els rens que volen, etc. Encara que allò, eren coses dels estrangers que cada cop estaven més al corrent. Ja vindrà algú algun dia a explicar-nos si en realitat Noël prové del personatge bíblic que va haver de fer un gran vaixell i posar-hi totes les parelles d’animals del món abans del gran diluvi que es deia Noè, i de Noè, doncs Noël. No ho sé, però suposo que no.

La qüestió és que en el somni, al jardí, i, davant de la cuina hi teníem, fixeu-vos, un rostidor de pollastres. Teníem un rostidor de pollastres en comptes de la piscina, que també era fet de formigó i era blau cel però era obert per un cantó, el de la casa, i per tant no podia retenir l’aigua de cap manera. Que jo recordi aquí en aquesta casa s’hi ha fet arrossos, festes, batejos i comunions, però mai pollastres rostits en una zona habilitada. El rostidor tenia la forma d’un obridor que tenim d’ampolles de cava, semblant a una lletra grega omega majúscula escrita al terra, és a dir, un semicercle no gaire gros quasi tancat i dues potes en diagonal on hi havia tres encenedors, tres llums, i tres motors per fer girar els pollastres. Tot això en un mur de formigó de dos metres d’alçada amb unes mates al capdamunt que en feien com una cabana. Recordo que teníem problemes per trobar els interruptors i les claus del gas i que mentre la meva mare i la mare d’en Noël se n’han anat a dalt de casa a buscar els estris de punxar els pollastres per posar-los al motor m’han deixat a mi d’encarregat de trobar els interruptors i les claus del gas correctes. D’ençà que no hi ha el meu pare tenim molts problemes d’aquests i els que tindrem al jardí. O sigui que mentre jo rumiava lo del nom Noël la meva mare i la seva, certament, han organitzat un sopar. Val a dir que el dia del camió, quan era petit, la meva mare no hi era. Llavors he pogut encendre un llum, un motor i un encenedor de cada banda. Els interruptors i les claus correctes estaven entre la cuïna i el garatge. Val a dir que tot sortint de la cuina he endrapat unes galetes de mantega noves que hi havia i la meva mare ha començat a fer-me crits des de l’escala. He sentit com la mare d’en Noël li deia que devia haver agafat algunes galetes. Eren unes galetes ben curioses. Eren de mantega, però en canvi tenien la forma de la part de sota de la crosta d’una barreta de pa, com una canal. Galetes de mantega amb forma de canal. Unes galetes que es trencaven i tenies dues canals de galeta de mantega. Com perquè algú després de llegir això es posi a provar de fer-les. Potser amb un motllo retràctil. No ho sé. Dec semblar en Giovanni Ranna aquell dels tortellini que surt a l’anunci de la televisió i no surt al balcó de casa fins que se li acut una recepta de pasta nova i, però, a ell, tot el poble l’espera.

Llavors ha vingut en Noël des del davant i m’he despertat. M’he apuntat la cançó i me n’he entornat a dormir. Aquest matí no he parat fins que ho he pogut escriure.

divendres, 11 de desembre de 2009

Un somni entretingut.

M'he despertat a les 23:00 hores i ja havia somniat... i un somni ben entretingut. Clar que me'n vaig anar a dormir a les vuit, com gairebé cada dia, però aquest cop el somni ha estat tant impactant i divertit trobava aquest dematí, que m'he apuntat algunes notes i tot seguit us el reproduieixo.

Era a l'estiu. Jo arribava tard des d'algun lloc i l'entrada a casa estava tancada amb pany i forrellat com sempre ara a la nit, i he anat al cobert a cercar una escala llarga i prolongable ue tenim per entrar pel terrat de casa. Allà érem uns quatre o cinc que havíem de muntar bots, o barques, amb ferro, per la temporada de pesca. Repassavem les peces dels diferents models i vèiem que teníen alguns defectes així que ens hem posat a repassar-los. Concretament en el model que m'ha tocat a na mi hi faltava un dels tres galzes per als tirants de dalt a baix, o més ben dit, de davant a darrera del bot. L'encarregat m'ha demanat quant tardaria a fer el galze i jo li he dit que una mitja hora... per fer-ho bé i amb precisió i com que li ha semblat bé he procedit a apuntar-me en un full de paper la tasca: "Rebajar galze". Mentre apuntava una persona del meu costat no s'ha mostrat contenta fins que no he apuntat galze. Així, al apuntar "rebajar", s'ha mostrat disconforme per acabar felicitant-me per apuntar una paraula tant catalana com galze. Un galze és un encaix en una peça per posar-n'hi una altra amb celeritat i no haver de anar prenent mides, per exemple, però es fan galzes per moltes coses. És senzillament un encaix fet en un canto d'una peça per encabir-hi una altre.

Després recordo que la gent de la campanya de pesca ja no hi era, i curiosament, estava al terrat en companyia de la mare, els nebots, la meva germana i el cunyat, on fèiem vida nocturna al terrat. Així no hi havia televisió però sí que feiem unes projeccions de documentals de cinema amb un reproductor del meu pare a dalt al cel, i allà ens estiràvem al terra del terrat, que és pintat de pintura plàstica, i per tant, bastant tou -o això semblava-. M'ha cridat l'atenció que la meva germana Maria Neus no només em respongués a les preguntes sinó que es portava el que en podríem dir un "bon rotllo" amb mi.

Els documental eren sobre la segona guerra mundial, grans vaixells i les seves històries, avions... tots temes que semblaven molt interessants.

També, en les nostres activitats nocturnes d'estiu, tiravem focs d'artifici. En recordo especialment un parell de ben bonics. Eren uns discs vermells de foc, gairebé taronges, amb el centre de la circunferència fosc mitjançant un altre disc negre nit que girava i s'elevava en l'aire, baixava i pujava desprenent espurnes, per caure finalment cap a una banda de l'arbre gros del jardí.

Després he vist un bebé a baix al terra que tot i ésser molt petit i anar-ne vestit -de nen petit-, enraonava com un vailet de cinc o sis anys i a més caminava per el que hauria de ser el solar que ocupa la casa que estava molt il·luminat de color groc. El nen caminava i quèia, i després ha pujat a dalt el terrat convertint-se en un gatet que se m'ha ficat pels pantalons i m'olorava, poguent-me mosegar alguna part delicada així que de sobte la meva màxima preocupació ha estat desempallegar-me del gatet i treure'l dels meus pantalons encara que no fós pel furat que havia entrat. Recordo algunes indicacions del meu difunt germà Xavier en consideració.

Un cop desempallegat del gatet s'havia de muntar una antena de la televisió de la casa, que és al terrat, i que algú havia desmuntat, fent-ho tant malament que havia perdut peces i que amb el material que tenia fèia que la provés de muntar de diverses maneres i en diferents llocs del terrat equivocant-me i cercant solucions segons el material disponible. Quan ja portava provats tres llocs ha pujat al terrat una colla de gent molt ben vestida que se suposava pujaven d'una festa al pis de baix. He vist algunes cares conegudes però no recordo de qui. De cop i volta m'he trobat ajagut al terra, amb la sol·lució al problema de l'antena i el lloc que li corresponia, i, a més al costat d'una nena morena i molt guapa que anava amb un vestit que semblava el de la comunió de la meva germana gran, la Montserrat. Al nostre voltant ho havia tot de dones que enraonaven i he sentit que una dèia: "És la teva germana". Jo me l'he mirada amb cara de fer-me'n amic, i potser fins i tot de demanar-li matrimoni i ella s'ha aixecat de cop i volta dient: "El meu germà és de Can Xató, de Sabadell!". Jo, llest i espavilat li he dit que coneixia molta gent de Sabadell i que no es preocupés que no hi havia cap problema, i, després li he etzibat: "Can Setó dius? No et preocupis, la setona ja l'he passada!" i aleshores ja m'he despertat.