dimecres, 22 de desembre de 2010

Més currículums a la UOC:

Hola! Com heu pogut llegir, el meu nom es Josep Salvans Arola. Tinc quaranta anys acabats de fer -vaig neixer a Juny del 70- i visc a Tona, comarca d'Osona amb la meva mare de gairebe vuitanta anys -els fara al Novembre-. Soc pensionista des de Gener del 2010 i no puc treballar donada la malaltia de esquizofrenia que pateixo. Be m'han dit que d'aqui a uns sis mesos es possible cercar una feina d'unes poques hores a la setmana que em fara guanyar uns dos-cents euros mes al mes i que es compatible amb la pensio de la Seguretat Social.

Com us podeu imaginar, i si no ja us ho dic jo, haig de tenir cura de la meva mare a casa. Al mati li dono l'esmorzar i obro la porta a la noia que ve a ajudar-la en la higiene que es diu Mercedes. Al migdia acostuma a venir la meva germana des de Vic a donar-li el dinar a la mare i se'n va, i, a la tarda, cap alla a les set, ve el meu germa Jordi a veure-la i li donem un iogurt. A quarts de nou ja som a dormir encara que de vegades ens quedem a veure les noticies o sino posem el 3/24.

Cada tarda acostumo a anar a la biblioteca i em connecto a Internet, encara que es possible que m'en posi a casa amb aquesta nova oferta que fan de 19,90 euros al mes. De fet no en faig servir gaire, pero el telefon normal ja els val els dinou euros o sigui que segurament me'l posare.

Jo treballava de manya, era soldador i operari, i fins ara tot i que els estudis no m'havien pas anat malament, tenia mes trassa a treballar amb les mans que no pas amb el cap. Pero ens hi haurem d'acostumar. Treballava en un taller familiar que se'n va anar a norris dos anys despres de que es moris el meu pare i director del taller al 2006. Jo, pero, vaig plegar una mica abans del daltabaix perque ja m'ho ensumava. Al meu germa li van quedar a deure mesde vuit mil euros, pero es que a mi ja me'ls devien i no volia que puges el deute i a mes no em tractaven be.

Si us puc ajudar en alguna cosa nomes cal que m'ho feu saber.


Un altre currículum:

Hola! Aquest any 2010 que jo he fet quaranta anys i la meva mare vuitanta, just el doble, l'han dut a una residència. Tinc poca feina a casa. Em llevo a la matinada i faig tot el que puc pes anar al Centre de dia CADO (Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona) a passar el matí. Dino al menjador social El Tupí i després de fer una mica de fèina al jardí em fico al llit.

Al centre de dia cado estem preparant una obra de teatre que en el cas del meu grup, Reducció de danys d'alta exigència, representarà, no sé si a tots els grups: Grup de reinserció i Grup de reducció de danys de baixa exigència l'obra "La Caperucito". Jo faig de madre del caperucito i li haig de recordar que ha d'anar al centre de día que és el mateix que seria en el conte anar a veure l'àvia o abuelita. Pel camí es troba tres llops dolents que el volen fer consumir i ell els esquiva. Quan arriba al centre de dia es troba emb el/la monitor/a que culmina dient-li que el que ha fet aquells dia és el principi d'una nova etapa.

Al centre de dia, també em deixen conectar-me a internet a les vuit del dematí i no haig de caminar fins a la plaça del mil·lenari on hi ha la seu de la uoc que obra a les nou o tres quarts de nou. A la seu de la uoc hi ha la fundació mil·lenari de la caixa de manlleu que fa formació per a aturats, persones que treballen i públic en general. No fan descomptes per a pensionistes, i els horaris solen acabar tard al vespre. La seu de la UOC, i contraria ment al que es diu el la informació relativa, només atén a les tardes, però si demanes un llibre en préstec te'l tenen a punt a l'endemà, suposo que si et coneixen.

dijous, 16 de desembre de 2010

No sé res de la mare. Em sembla que té problemes de memòria.

Soc en Josep. La mare és a una residència a Valldoreix. Es diu Dolors Arola Sors. El meu avi es deia Salvans Vilaseca. La meva àvia es deia Sors Crusellas.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Han portat la mare a una residència.

Hola. La meva germana s'ha endut la meva mare a una residència a Valldoreix. Prop de Sant Cugat. Em sembla que hi ha un ferrocarril de la Generalitat que hi accedeix des de Plaça Catalunya. Serà la única manera d'anar-hi el dia que cobri (24 de desembre a les 24:00 hores)

És millor així. A casa hi fa massa fred. Jo estic bé. Ja us tindré informats.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Demà vaig a pagar el gasoil.

Demà Dijous, dia vint-i-cinc, aniré a pagar tres-cents setanta euros de gasoil per a la calefacció de casa. Em llevaré d'hora i després aniré a cobrar a La Caixa. Pagaré una factura de Vicreu d'arreglar-me o millor dit de passar la revisió el tractor de tallar la gespa del jardí que és del mes de Juny o Juliol i a pagar unes factures de telèfon endarrerides que també pujen uns cent euros. Després aniré a pagar a la botiga de queviures -dos-cents deu euros- i aniré a encarregar el gasoil per a la tarda. Tot encarregant el gasoil a can Roqueta aniré a veure la Consol i li donaré centims per que li compri una bata i unes sabatilles d'hivern a la mare, uns altres seixanta euros. i amb els cinquanta-un euros dels tiquets de l'autobús d'anar de Vic a Tona ja farem el fet. Em quedaran uns dos cents i escaig d'euros que descomptant-ne el tabac -vint i quatre euros- seran per passar el mes.

Abans d'anar a pagar el gasoil, tot baixant cap al barri, pararé a l'snack a menjar-me un entrepà de pintxos picants dels que fa tant bons i una coca-cola que em costarà cinc euros, i després aniré cap a Vic al centre de dia.

He estat tres dies de la setmana passada sense anar al centre de dia. Vaig demanar un descans perquè n'estava atabalat, però el fet de poder anar a l Tupí a dinar si vaig al centre de dia hi fa molt. A més costa de passar el dematí a casa i cada dia se'm faria ara pesat. És millor anar al centre de dia penso. A més s'hi està prou bé, hi ha bona gent allà. No en tinc cap queixa. Potser passa que no hi ha ningú de la meva edat que tingui la mare tant gran. Tothom la té de uns seixanta i tants anys, i és que hi ha poques mares que ho siguin als quaranta. La meva cosina Maria Asunción em va dir que ella acabava de tenir la seva primera nena i llavors a la mare li van venir unes ganes boges de tenir un altre nadó, i em va tenir a na mi. Em passa que tothom fa més vida social que no pas jo, cosa que és molt fàcil, i encara tenen un bon recolzament en els pares que no tenen pas una edat.

Les tres noies que hi ha,tenen fills cadascuna. N'hi ha una que té dues filles. Una de té un fill de no sé quants, quinze em sembla, i una que té una nena. Totes tres estan separades. Els nois hi ha més solters sense fills. N'hi ha un altre que ara no recordo quants anys té, més de quaranta segur.

Fins aviat.

(Perdoneu però és que tinc problemes amb la llei de protecció de dades i ho hauré de regirar tot. Salutacions.)

divendres, 19 de novembre de 2010

No podré votar... em fa ràbia.

Hola. Com heu pogut llegir en el anterior postejat sobre la meva sentència d'incapacitat, a partir de llavors deixo de ser apte per al vot electoral. Em fa molta ràbia això, perquè jo sempre anava a votar. Fins i tot, si recordeu, quan us parlava del muntatge que vaig fer a Cartagena, ja fa uns quants anys -quatre obviament-, ja us comentava que un dels meus viatges de tornada amb cotxe des de llà va ser per anar a votar. Era per aquesta época, -recordo que per Tots Sants vaig tornar a venir-, i em vaig fúmer una bona pallissa en cotxe per anar a votar, però ara no recordo amb exactitud quin dia varen ser les eleccions. Si recordo que vaig anar a votar a la tarda o sigui que molt probablement va ser un dimarts dia 31 d'octubre però m'estranya que caigui entre setmana. No ho recordo, però creieu-me que vaig anar a votar aquelles eleccions.

Quins temps aquells! tenia cotxe, carnet i feina. El cotxe me l'han embargat i ja ha estat subhastat, el carnet m'ha caducat i no mel renoven si no m'estic sis mesos sense consumir, de moment està interromput i la feina la vaig deixar perquè no es valorava el meu treball i perquè, de fet, de feina ja no n'hi havia a partir de setembre de 2007. Jo ho vaig deixar al novembre o desembre i, com em sembla que ja he comentat alguna vegada després de més de vint anys a l'empresa, dels 16 als 37 en vaig sortir amb una indemnització e cent mil pessetes o poc més -uns mil euros- i sense la possibilitat de cobrar els quatre mesos d'atur que en aquell últim any i escaig estant donat d'alta coma oficial de primera, m'havia guanyat.

Ara però tot això ja està. Percebo una pensió per incapacitat a la que he tingut dret precisament gràcies a que l'últim contracte després de deu anys d'autònom i de no se quants sense assegurar, era un contracte fixe en la mateixa empresa i els dies cotitzats em comptaven tots com a règim general, és a dir com a fixo. Total onze anys i un mes que donen prou per la pensió ed 591 que percebo actualment.

Val a dir que me la vaig jugar també i que em podia haver sortit malament si el metge que em va examinar al ICAM ed l'Avinguda Hospital Militar de Barcelona li hagués semblat que no estava prou malalt i no hagués resolt favorablement a la meva incapacitació. Hi havia una altre via que consistia a fer-me un altre contracte indefinit i agafar la baixa indefinida fins que em donéssin la incapacitat al cap de dos anys d'estar-m'hi. De fet ho vem començar a fer i vaig anar dues o tres setmanes a treballar però no em van fer contracte perquè el gestor ho va desaconsellar i a més doncs no les vaig cobrar. Recordo que en un mateix dia, un cop ja tenia els informes dels metges em vaig renovar el carnet de identitat amb uns cèntims que m'havia deixat la Consol, em sembla, i ja presentava la sol·licitud al INSS de Vic. Em van donar hora per al trenta de Novembre i el vint-i-vuit de Gener ja cobrava la pensió, la de Gener i la de desembre, a més de la prorrata de la paga extra em sembla. Ho sé perqué la quantitat que vaig percebre superava els mil dos-cents euros. Ara no la recordo segur però sé que passava del doble d'una paga mensual. I ara farà un any, aquest dia vint-i-cinc cobraré paga doble i serà l'últim mes que cobro de nou la paga, a partir d'ara ja serà repetit, malgrat que encara em falta experimentar la sensació de anar a cobrar el dia de Nadal, dia vint-i-cinc -o vint i quatre a la nit-

Moltes salutacions, ara haig de plegar.

dijous, 18 de novembre de 2010

No hi ha subvenció!

Ara no recordo si vaig comentar aquí, en aquest espai, que a casa, la mare i jo no teniem gasoil per la calefacció. Avui he anat als Serveis Socials de l'Ajuntament de Tona i m'han dit que no hi ha subvenció ni finançament per a la despesa, que parlaran amb els meus dos germans, en Jordi i la Neus, perquè col·laborin amb quantitats econòmiques per portar-ne.

Com que la Neus ja va dir que ella no en portaria i a n'el meu germà ja el conec aquest dia vint-i-cinc que hi ha paga doble ja sé en què me la puc gastar. He anat a Gasoils Roqueta, del mateix Tona i m'han dit que el mínim per a que te'l portin són cinc-cents litres que puja uns tres-cents setanta euros. He dit el mínim perquè és el que m'ha comentat l'assistenta social senyora Alícia Cano. També diu la senyora Cano que de moment porti aquest gasoil i que si llavors en fa falta més ja mirarà de convèncer als meus germans perquè com molt bé puntualitza ella també hi ha el cas de la meva mare.

La noia nova que ve a ajudar la meva mare en la higiene personal, que es diu Rosa, es va queixar de que en aquella casa hi feia fred i ens van portar un radiador petit d'oli que va amb corrent elèctrica i jo li poso cada matí a la mare mentre esmorza i després li deixo engegat al lavabo per quan vingui aquella noia i l'hagi d'ajudar a rentar-se ho tingui calent.

Penso que no cal dir que ben bé podrien ajudar-nos portant gasoil i que jo ja l'aniria pagant cada mes ara que estic incapacitat i que em controlaran els diners però no ha volgut, i a més m'ha fet notar que ja té la meva sentència d'incapacitat. No sé per què.

Amb aquests cinc-cents litres n'hi haurà per engegar-la un o dos cops a la setmana perquè la casa on vivim és molt alta i grossa, i si arriba al febrer tot i així.

L'assistenta social no ha sabut tampoc dir-me per quan n'hi ha de que portin la mare a una residència, si m'ha dit però que s'ha sol·licitat plaça a la nova residència d'avis de Vic del Nadal, que és el que li interessa a la meva germana, però no sap si n'hi ha per mig any o més.

Hem sembla que ja he dit, si no aquí, en algun altre lloc que la meva germana Neus està gaudint de l'usufructe del taller que va a nom de la meva mare, que n'és la propietària i que hauria d'estar percibint en concepte de lloguer mil cinc-cents euros al mes, sense pagar res. La mare té mala sort de que ara no sigui bon temps per vendre propietats i de que en paguin tant poc, es veu. La meva germana, també quan li convé, perquè hi ha els veïns estiuejants amics de tota la vida i amb els que s'ha de quedar bé, parlava de fer un vitalici per la mare amb l'aval de la propietat, ella parla de la casa, però de moment no se'n sap res més. Només em falta que el meu tutor el dia que falti la mare es posi de la seva part i no li faci vendre les propietats perquè jo em pugui col·locar amb cocaïna fins que em mori donat que no em quedaria pas res a la Terra quan la meva mare falti. Queda clar que jo hauré de passar les mateixes penúries que la mare tota la vida. A na mí ja m'està bé, m'hauré guanyat el cel al costat dels pares però és injust. No sé qui m'ajudarà.

dissabte, 13 de novembre de 2010

M'he apuntat a uns nous estudis.

Hola. M'he apuntat a uns nous estudis. Els de Grau en Criminologia a la Universitat Oberta de Catalunya. Em fan molta gràcia i penso que m'hi dedicaré amb més ganes que no pas estic fent amb els del Grau en Llengua i Literatura Catalanes.

Tot just acabo d'inscriure-m'hi. Hi ha molta gent que ho ha fet també molt d'hora donat que les places són limitades i a m'es inscruire-s'hi no és gens fàcil. Dóna error força vegades i fins al final no en sabia. Ara ja està, ja tinc accés a l'Espai Virtual d'Acolliment i accés al tutor que encara no m'ha respost.

Vull fer tres assignatures, més que res per assumpte de preu. SI en faig dues em costaria 180 euros i hauria de pagar la taxa per matrícula mínima de 220 euros en total. Fent-ne tres em costarà 242 euros i no haig de pagar el suplement per a no res.

He triat Fonaments de Criminologia, Introducció a la Psicologia i Introducció a la Sociologia. Espero que em vagi bé. Salutacions.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Ja tinc sentència d'incapacitat.

Ja tinc la sentència sobre la demanda d'incapacitat que va interposar la meva germana en contra meva. M'incapaciten totalment i em posen un tutor -la Fundació Lar- que m'administrarà i vetllarà pels meus interessos, suposo. No es decreta el meu ingrés a cap centre de rehabilitació de toxicòmans donat que aquest ingrés ha de ésser voluntari tal i com cita la sentència.

Ara mateix ni pensaments de anar a cap centre donat que haig de cuidar la meva mare de vuitanta anys a casa on vivim nosaltres dos sols.

La sentència ha trigat des del mes de Març i té sis fulls o set. Us l'adjuntaria però es que la tinc en format pdf i de moment, després ho provaré a casa, no la tinc en format text. Fins aviat.

Vic, vint d'octubre de dos mil deu:

ANTECEDENTS DE FET

José Luis Gómez Arbona, com jutge d'aquest òrgan, he vist les presents actuacions que van tenir per objecte resoldre sobre la incapacitació de Josep Salvans Arola i que es van seguir a instància de la seva germana Maria Nieves Salvans Arola que va estar representada pel procurador Samuel Rierola Serrat i dirigida pel lletrat Carles Molera Busoms, essent Josep Salvans Arola representat pel procurador Rossend Arimany i Soler i assistit pel lletrat Rafel Gardell Sabaté, i essent part el Ministeri Fiscal.

PRIMER.- El 17 de novembre de 2009 es va presentar demanda que va tenir entrada en aquest jutjat procedent del torn, i en la que s'instava a la incapacitació d'una persona, la constitució d'una tutela sobre aquella, el nomenament de la Fundació Llar com tutora d'aquella, i el seu ingrés un centre de desintoxicació i, després, en una residència tutelada per persones amb problemes de salut mental.

SEGON.- Admesa a tràmit la demanda i incoat aquestes actuacions, es va donar trasllat a la persona quina incapacitat es demanava i al Ministeri Fiscal, i tots dos van presentar escrits fent oposició a l'incapacitació demandada a l'espera de la pràctica de la prova al judici.

TERCER.- El metge forense va examinar el 22 de març de 2010 a la persona quina incapacitat es demana i va redactar informe amb aquella data.

QUART.- El trenta de març es va celebrar el judici amb el contingut que reflexa el suport informàtic en que es va documentar l'acte. En aquest acte cada part es va ratificar en la seva respectiva posició i es va practicar l'exploració judicial de Josep Salvans, l'interrogatori de la Neus Salvans i del metge psiquiatra i de la treballadora social que porten en el seu respectiu àmbit el cas de Josep Salvans. En tràmit d'informes la instant del procediment es va ratificar en les seves peticions mentre que el lletrat defensor i el ministeri Fiscal van demanar que s'incapacités tan sol parcialment a aquell i la constitució d'una curatela sobre aquell. El termini per dictar sentència va quedar en suspens fins que es responguessin els oficis que es van lliurar a diverses entitats bancàries a instància de Neus Salvans per determinarl'endeudament de Josep Salvans.

CINQUÈ.- El dotze d'abril de 2010 va respondre Citibank, el 12 de maig de 2010 ho va fer el Banco Finantia Sofinloc i el 9 de Juny de 2010 ho va fer el Planeta Agostini SLU. Havent-se donat un darrer trasllat al Ministeri Fiscal perquè es pronunciés sobre el resultat dels oficis, aquella va presentar escrit amb data 20 de setembre de 2010 en que mantenia les seves peticions fetes en conclusions a l'acte del judici.

FONAMENTS JURÍDICS

PRIMER.- En aplicació dels articles 199 i següents del Codi Civil i 756 i següents de la LEC Neus Salvans Arola insta la incapacitació total del seu germà Josep Salvans Arola per patir aquest esquizofrènia i dependència del consum de drogues, la constitució d'una tutela sobre aquella, i el nomenament de la Fundació Llar com tutora d'aquella, i el seu ingrés en un centre de desintoxicació i, després en una residència tutelada per persones problemes de salut mental.
Josep Salvans i el Ministeri Fiscal demanen que aquell sigui incapacitat tan sol parcialment i respecte de les decisions econòmiques, i que es constitueixi una curatela sobre aquell, sense fer cap d'aquells oposició a que aquesta funció es realitzés per la Fundació Llar.
Tot i haver-se donat tan sol un trasllat final al Ministeri Fiscal respecte del resultat dels oficis, considero que aquests no modifiquen pel seu contingut la posició mantinguda per les parts a l'acte de la vista en conclusions i que, a efecte de no demorar més la resolució del procediment, en benefici del mateix Josep Salvans Arola, s'ha de procedir a dictar sentència.

SEGON.- L'article 200 del Codi Civil estableix que son causes d'incapacitació les malalties o deficiències persistents de caracter físic o psíquic que impedeixen que la persona es governés per si mateixa. La capacitat mental d'una persona es presumeix mentre no hi hagi prova definitiva en contrari i essent les de caràcter mèdic les més adequades al respecte. D'acord amb l'article 759 de la LEC el jutge haurà de sentir a les familiars més propers de la persona quina incapacitat es sol·licita, examinar per si mateix aquesta última, i escoltar el dictamen d'un metge per ell dessignat. A més, el jutge podrà acordar d'ofici les proves que consideri oportunes.
El metge forensse conclou que Josep Salvans Arola: pateix una esquizofrènia paranoide en estat residual, trastorn depressiu i dependència a la cocaïna, que li causa brots i podent quedar un deteriorament superior al previ després de cada brot, i pèrdua d'autonomia en grau dos(autonomia per la vida domèstica i certa activitat social, capacitat d'orientació en certs desplaçaments urbans i aptitud per realitzar operacions comercials senzilles (mercat domèstic, transports urbans, despeses personals mínimes com tabac, refrescos, etc.)
Aquestes circumstàncies també resulten del servei de Psiquiatria de l'Hospital General de Vic, que es van presentar amb la demanda, i del que van exposar a l'acte del judici el metge psiquiatra, Doctor Miquel Cavalleria Verdaguer, i la treballadora social, Pilar Mas Sanfiz, que van portar el cas d'aquell. Inclòs el que van manifestar aquests darrers resulta que Josep Salvans tindria un nivell d'autonomia més reduït que el que indica el metge forense. Així, la treballadora social va explicar que Josep Salvans te problemes per gestionar diners per la seva dependència consum de cocaïna i va contraure préstecs per pagar aquest consum, que aquell que comença a tenir problemes per rutines diàries com higiene i alimentació des de octubre de 2009, que ell no és capaç de cuinar, ni respecte els horaris per menjar, ni posar una rentadora, que pot tomar decisions errònies respecte a on ha d'estar el seu domicili i que s'està tramitant l'ingrés el seu ingrés en una llar residència de salut mental de Manlleu. En aquest mateix sentit, l'informe dels serveis socials presentat després de la demanda indiuca que Josep Salvans te dificultats per a gestionar els seus ingressos i ha generat deutes per valor de 21.000 euros en els darrers cinc anys, que aquell te reconeguda una disminució del 50% i precisa d'una tercera persona per realitar els actes més essencials de la vida diària, i que caldria la seva incapacitació total. Tot i això la treballadora social també va manifestar al judici que el que Josep Salvans necessita és que algú li acompanyés i orientés, lo que permet considerar que una incapacitació parcial amb constitució d'una curatela seria suficient.
D'igual manera, el metge psiquiatra va manifestar que el tractament permet controlar els simptomes positius de l'esquizofrènia com els deliris i les al·Lucinacions però no ho permet respecte dels simptomes negatius com l'apatia i la manca de capacitat per tomar decisions i actuar, i la incapaç per treballar, que el tractament si li permet mantenir rutines vida diària com higiene i alimentació. El psiquiatra també va indicar que Josep Salvans no tomava medicació sinó que l'amagava i que per això se'l subministra des de fa varis anys la medicació per via intramuscular cada 15 dies i està sota tractament de deshabituació però no està deshabituat i, així, te periodes curts sense consum seguits per recaigudes en el consum, que aquella va ingressar de manera voluntària en comunitats terapèutiques però després sempre marxa d'aquelles sense terminar la rehabilitació, que aquella dependència li va suposar que s'endeutés per pagar el consum i que una curatela limitada a decisions econòmiques i control terapèutic seria suficient per protegir li a aquell.
Neus Salvans va explicar en els mateixos termes que Josep Salvans viu en la mateixa casa amb ella, el seu espòs, els fills i la mare de tots dos, que aquell deixa roba bruta i se la torna a posar, que no cuina sinó que tan sols és capaç d'escalfar se el menjar ja cuinat, que aquell va vendre coses dels seus pares i va fer servir tarjetes bancàries d'aquells per comprar tabac, medicaments diferents dels que te receptat i droga, i que ha fet servir el telèfon per concursos i despeses elevades, mala convivència, horari irregular, no manté relació amb els que viuen amb ell, que aquell precisa d'una persona que estigui pendent d'aquell.
Josep Salvans va comprendre les preguntes que se li van fer al judici i les va respondre de manera lògica, manifestant que feia oposició a la incapacitació però que creia que era millor que ell decideixi per si mateix i que, en tot cas acceptaria no gastar diners si un tercer no lo autoritza. En relació amb això, encara que aquell fa una explicació racional de les despeses en droga al indicar que cobrava un subsidi d'atur d'uns 400 euros, que va rescatar un pla de pensions i va destinar uns 1.000 euros a cocaïna, i de les seves possibilitats actuals al indicar que ara te uns ingressos de 691 euros mensuals per incapacitat laboral i que los destina al pago de petitesdespeses com tabac i ordenador perquè vol estudiar a distància, tanmateix, aquell no va fer cap crítica respecte a la seva situació d'endeutament i el risc de que torni a consumir. De igual manera qot i que aquell manifesta que sap que ha de seguir el tractament i tomar la medicació, tot i això reconeix que en ocasions havia deixat de prendre la medicació perquè s'oblidava i va concretar els efectes de l'abandonament del tractament sol respecte a que es descuidaria en temes d'higiene i roba.
En relació als problemes d'endeutament de Josep Salvans, dels oficis remesos a entitats bancàries resulta que aquell va generar un deute amb una tarjeta de crèdit de Citibank que va arribar a 2.146,92 euros en marça de 2008 i que es va cancelar a finals d'aquell any després d'una quita del banc, i que encara te un deute de 6.708,96 amb Banco Finantia Sofinloc per la compra d'un ford focus.
De tot això considero careditat que Josep Salvans no te capacitat en absolut per decidir respecte de qüestions econòmiques, que tampoc te capacitat per valorar correctament la seva malaltia i per cobrir les seves necessitats vitals per si sol, ni per decidir quin ha de ser el seu domicili i les activitats que li convé realitzar. En conseqüència considero que s'ha de procedirt a la seva incapacitat total per regir la seva persona i bens, amb la consegüent constitució d'una tutela sobre aquell.

TERCER.- Respecte a la persona idònia per actuar com tutor, de l'informe dels serveis socials i del que van exposar al judici la treballadora social i Neus Salvans resulta que ni aquesta ni la mare de tots dos son adequats per aquesta funció. Així la mare, per la seva edat i malaltia, i Neus Salvans per excusar de fer-la en consideració a la càrrega de treball que deriva d'haver d'atendre als seus fills i a la seva mare. D'igual manera, l'informe dels serveis socials indica que Neus Salvans ha intentat donar-li suport sense que aquell ho accepti per no confiar en aquella, dels cinc germans inicials, dos son morts i el que resta és sord mut. En conseqüència s'ha de procedir a nomena una fundació adequada per la funció tutelar i, en relació amb això, la fundació Lar proposada per Neus Salvans considero que ho és per tenir coneixement del seu funcionament en altres procediments com fundació de l'associació Sant Tomàs, havent manifestat el seu representant al judici la seva disposició a acceptar la tutela.

QUART.- Respecte a l'ingrés de Josep Salvans en un centre de tractament de la seva dependència del consum de tòxics, s'ha d'indicar que els únics centres existents depenen de fundacions privades i que l'ingrés i permanència en aquells és únicament voluntari i, per tant no es pot acordar el que es demana al respecte.
Amb relació a l'ingrés de Josep Salvans en un centre adequat a les seva situació considero que s'ha de proposar a l'espera de que aquell sigui proposat pels serveis socials que estan fent gestions o per la fundació Lar en algun dels centres de l'Associació Sant Tomàs, i això permetre la correcte valoració del centre, tramitant-se la petició en un procediment de jurisdicció voluntària que serà de tramitació ràpida.

CINQUÈ.- El tutor podrà adoptar totes les decisions que afectin a la persona i patrimoni d'aquell sempre en benefici d'aquell, i havent de comptar amb autorització judicial per adoptar qualsevol de les següents decisions:
a. Alienar, gravar bens immobles o fer una subrogació en un gravamen preexistent sobre aquesta quan siguin propietat de l'incapaç, o de embarcacions i aeronaus objectes d'inscripció, establiments mercantils o industrials o elements de los mateixos que siguin essencials, drets de propietat intel·lectual o industrial i objectes d'art o preciosos, així com alienar o renunciar a drets reals sobre els mateixos.
b. Alienar o gravar accions o participacions socials.
c. Renunciar a crèdits.
d. Acceptar herencies sense benefici de inventari i renunciar a donacions, herències o legats, acceptar legats i donacions modals u onereoses.
e. Atorgar arrendaments sobre bens immobles per un termini superior a quinze anys.
f. Donar i sol·licitar diners en préstec.
g. Cedir a tercers els crèdits que el tutelat tingui contra aquests o adquirir a títol onerós los crèdits de tercers contra l'incapaç.
h. Avalar o donar fiança, o constituir drets de garantia de obligacions de tercer per un termini superior a deu anys.
i. Constituir o adquirir la condició de soci en societats que no limiten la responsabilitat de els seus socis, així com dissoldre, fusionar o escindir societats.
j. Transigir en qüestions relacionats amb el bens o actes indicats en aquests apartat o sotmetre a arbitratge.
k. Establir qualsevol obligació personal o laboral de l'incapaç.

De igual manera, precissarà autorització judicial prèvia per ingressar el incapaç en una residència o en qualsevol altre lloc.

SISÈ.- D'acord amb l'article 290 del Codi de Familia ed Catalunya de 15 de juny de 1998 el tutor haurà de fer un inventari del patrimoni de l'incapacitat dins del termini de seixanta dies a comptar des de que hagin pres el càrreg. Com que la instant de procediment va acceptar el seu nomenament com tutors a l'acte de la vista, el termini de seixanta dies es comptarà des de que li sigui notificat la present resolució. L'inventari deu descruire amb detall l'actiu i el passiu del patrimoni del tutelat i en el cas de que hi hagi una empresa mercantil s'haurè d'incloure el seu estat comptable (article 291). Els gastos de l'inventari seran a càrreg del patrimoni del tutelat (article 294). D'igual manera haurà d'informar a aquest jutjat dintre dels dos primers mesos de cada any una relació dels ingressos i despeses de la persona incapacitada, les modificacions que s'hagin produit en el patrimoni de la incapacitada i amb presentació del saldos de les comptes bancàries d'aquella al final de l'any anterior.

SETÈ.- En aplicació de l'article 755 de la LEC, la decisió judicial sobre incapacitació es comunicarà de ofici al Registre Civil i, a petició de part a qualsevol altre Registre Públic als efectes que siguin procedents.


VUITÈ.- Als efectes previstos a l'article 3-b de la Llei Orgànica 5/85 de 19 de juny sobre el Règim Electoral General, es declara que la persona incapacitada ho és també per l'exercici del dret de sufragi actiu.

NOVÈ.- Donat la naturalesa del procediment no es fa pronunciament sobre les costes.

Per tot això,

DECISIÓ

Declaro la incapacitat total de JOSEP SALVANS AROLA per regir la seva persona i bens.

Acordo la constitució d'una tutela sobre aquell i el nomenament de la Fundació LAR com tutor amb facultat per adoptar qualsevol decisió que afecti a la persona i bens d'aquell però havent de comptar amb l'autorització del jutjat en les qüestions indicades en el fonament núm. cinquè

Demaneu al representant d'aquella fundació si accepta el càrrec, i en aquest cas, demaneu-lis que presenti inventaris de bens i despeses de l'incapaç en els següents seixanta dies.

No s'acorda l'ingrés de Josep Salvans Arola en cap comunitat terapèutica pel tractament de la seva dependència al consum de tòxics.

No s'acorda l'ingrés genèric d'aquell en cap centre per o residència per persones amb problemes de salut mental.

Lluireu manament al Registre Civil en el que consti inscrit el naixement de la persona incapacitada per que aquesta decisió sigui inscrita al seu marge i comuniqueu la mateixa a qualsevol registre públic que demani l'instant. Lliureu igualment ofici al Censo Electoral per comunicar a aquest la incapacitació d'aquella per exercir el dret de sufragi actiu.

No se fa pronunciament sobre les costes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i feu-les saber que contra la mateixa es pot interposar recurs d'apel·lació per lo que haurien de presentar escrit en que ho anuncien en el termini de cinc dies hàbils a comptar des del següent al de la seva notificació.

Així ho acordo i ho signo, José Luis Gómez Arbona, Jutge;

PUBLICACIÓ.- En dono Fe, el Secretari Judicial.

He cancel·lat l'Adsl!

Hola a tots els lectors del blog i als ocasionals. Si l'altre dia us vareig dir que havia contractat l'Adsl, ara us haig de dir que l'he cancel·lada donat que em suposava una despesa que implicava el contracte per un any. Ara mateix vivim a casa la meva mare i jo, però amb el fred que fa i sense calefacció, gairebé prego perquè li donin plaça en alguna residència. De tot això se'n cuida la meva germana que és qui n'ha fet els tràmits. Del gasoil de la calefacció també se n'hauria d'ocupar ella que és qui gaudeix del taller propietat de la meva mare i a més és qui no li paga cap lloguer en concepte, i és que lo estipulat al contracte de l'empresa és de mil cinc-cents euros al mes. Quantitat que fa més d'un any que no li paga. La meva mare va tirant amb la pensió de viudetat i jo amb la de la Seguretat Social de l'invalidesa permanent i absoluta però no ens dóna per a gasoil i a més la de la meva mare l'administra la meva germana.

O sigui que m'he esborrat de l'Adsl en el termini establert per a que això no suposi cap cost adicional més enllà del propi consum dels dies que n'he gaudit. Això m'han dit. Fins aviat.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Ja tinc ADSL!

Ja tinc adsl a casa, malgrat que ara m'estic connectant des de la biblioteca de Tona, tinc la connexió disponible a casa. No sé pas si he fet ben fet. Són molts diners (39,97 al mes) i tampoc em feia tanta falta, però ara podré connectar-me a l'hora que vulgui. M'agrada la matinada per estar a internet i això fins ara era impossible. A més haig de fer treballs per a la Universitat i recopilar informació i destriar-la és molt més pràctic fer-ho a casa amb més temps. Em sembla que els treballs em quedaran més bé però potser em perdo volent contenir-hi massa informació. De moment encara no he fet res des de casa, només una petita participació en un debat que em va tenir però una hora ocupat online i que des de la biblioteca m'hagués estat impensable donat que normalment només ens deixen tres quarts d'hora l'ordinador. A més alguns d'ells -tots menys un- no disposen de la possibilitat de obrir més d'una finestra a l'hora i copiar i enganxar no es pot fer.

Jo penso que ara encara tinc la costum de venir al poble a connectar-me i ho trobo a faltar. Per això avui estic aquí. Que són uns dies de canvi però ja m'hi acostumaré. Guanyaré uns quaranta minuts cada vegada que em connecti, donat que en tardo vint per anar i vint per tornar des de casa. A més per connectar-me en un lloc públic sempre em queda el centre de suport de VIc de la UOC on hi puc anar dues estones mortes que tinc a Vic abans d'anar a dinar al tupí els dilluns i els dijous -perquè ara només hi vaig a dinar aquests dos dies a la setmana.

Hi ha hagut canvis al Centre de dia també. Si abans hi anava tota la setmana i vaig passar a anar-hi dilluns i dijous, ara han fet un nou grup intermig on hi hauré d'anar jo i que em demana anar-hi tota la setmana. No sé pas si podré. Deixaré altre cop la mara massa hores sola. M'hauré d'apuntar al grup de reducció de danys, el de més consum, i només fer de tres quarts de deu a onze al cafè calor. No ho sé, dilluns en parlarem amb la maria Àngels i la Berta i la Pilar Mas a veure que en treiem.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Sobre els invents i la humanitat.

L'altre dia, el pasat divendres, va coincidir en un dels debats de la UOC a l'asignatura e Introducció a l'estudi de la literatura, que un dels ponents es queixava de que els invents eren útils a uns primers usuaris que en treien beneficis i després eren posats a l'abast de tothom, i ho lligava amb el problema de les malalties a l'Àfrica i la seva erradicació.

Certament era un comentari molt pretenciós. Voler que tots poguem gaudir de tots els invents que es fan a l'instant i, a més eliminar, o més ben dit queixar-se de que no s'hagin eliminat les malalties a l'Àfrica que aquí ja no son comunes és un proposit exagerat.

Haig de dir, i ho sé per gent que hi ha estat, que l'Àfrica no és pas precisament el lloc on hi ha més pobresa o misèria del món. Si que potser és el lloc on la societat està menys desenvolupada, però per exemple a països com l'Índia els nivells de pobresa són encara majors, donat que per exemple a l'Àfrica tenen terres que provar de conrear i a molts llocs de l'Índia o de sudamèrica no. La gent malviu en deixalleries esperant el camió de la matèria orgànica per veure si hi troben res per menjar i això a l'Àfrica no passa. No disposo però de prous dades per veure o saber si hi ha més pobresa o malalties aquí o allà, però penso que la pobresa a l'Índia o sudamèrica és pitjor donat que allà si que hi ha una sèrie de desenvolupament social que malgrat les tradicions particulars fa que aquests desnivells de pobresa-riquesa siguin més incomprensibles. Allà no hi ha estat del benestar, a dures penes serveis de campanya de la Creu Roja per prevenir algunes malalties generals i els governs dels respectius països no fan res o potser no poden fer res per evitar-ho. Aquests són problemes seriosos i a estudiar meticulosament i no per parlar-ne a la babalà o ssenzillament dir-hi el que ens sembla. Caldria veure quants diners del pressupost general de l'estat destinen aquests països a sanitat o a benestar social i quants a la indústira armamentística que de retruc ens beneficia als occidentals, i perquè ho fan. Potser aquests països saben perfectament que en el cas d'un conflicte, els EEUU no intervindran directament fins que el cas no sigui esfareïdor o ja sigui massa tard. Aquí no hi ha l'excusa del petroli, que per cert a Iraq no ha aparegut tot i ser-ne abans de la guerra el major país exportador, i les matances entre utus i tuzzis per exemple no són, o no eren reclam per als pacificadors. No serè pas jo qui resogui aquests problemes tan greus ni qui en proposi cap solució al que es tan evident com la llei de la oferta i la demanda i la llei de l'acció per un benefici concret.

Els països en vies de desenvolupament que no estan ubicats en zones diguem-ne protegides ho tenen molt malament i la corrupció és un dels problemes més grossos que hi ha, encara que aquí i als EUA també, però sembla que tots aquesta milers de milions que s'han hagut ed destinar a la banca no facin tant de mal.

En una conferència de l'assignatura, José Maria Valverde, ens parlava de que a l'època de Hegel, l'art quedava superat. Parlava Hegel de la mort de l'art donat que ja formaven part de la nostra consciència humana determinats valors morals que no havia ara de ser ja l'art qui les donés a veure perquè ja eren gairebé intrínseques donada la generalització de la lectura. Però això deu ser a Europa, o devia ser llavors... perquè ara estem altre cop en temps de capitalisme salvatge amb tota aquesta crisi que hi ha. Els bancs no deixen diners i tenen molts beneficis, la gent no inverteix, qui té un racó se'l guarda perquè la cosa va per llarg... etzètera.

Em pregunto què hauria estat de mi i de la meva família sense els ajuts socials i les pensions que percebem la meva mare i jo. Ens hauríem hagut de malvendre les propietats i anar de lloguer a algun piset a la ciutat i esperar que els diners s'acabessin. Però per sort el meu pare va cotitzar i jo també, al menys lo suficient per a tenir aquestes petites pensions que cobrem i que ens permeten anar vivint.

El que jo volia comentar també, és que trobo lògic que algunes persones gaudeiin edls invents novedosos abans que unes altres. De fet per als nous invents calen inversions més grans i és curiós que els que tenen més poder adquisitiu paguin o paguéssin molts més diners dels que es paguen ara per exemple per tenir internet a casa o gaudir del Cnal Satélite Digital. Aquests adinerats ho proven i si va bé dons la comercialització es tira endavant per arribar a l'ideal de la coca cola, és a dir que en tingui tothom. Per exemple com els mòbils que gairebé tothom al nostre pais en té. Jo mateix en tinc un i n'he tingut cinc o sis al llarg de la meva vida però eren de la feina. Antigament els mòbils eren caríssims, pesaven un pilot i eren nocius per a la salut. Ara són relativament assequibles, són més lleugers i sembla que no provoquen tantes malalties com per exemple el càncer. Se n'han beneficiat principalment els països nòrdics que fa anys varen invertir en tecnologia i els van desenvolupar. Aquí a Espanya encara estàvem amb el totxo i la indústria de la construcció i el fer pisos on ja n'hi havia hagut i havien quedat abandonats amb inversions milionàries, també per part dels ajuntaments, en urbanisme. Pisos al casc antic i polígons industrials això ho han fet tots els municipis d'Espanya sense excepció, i per a què ha servit? Doncs perquè ara no es venguin perquè la gent no vol o no pot permetre's de vendre-ho a un preu massa baix i que tothom vagi tirant com pot. I qui comprarà aquestes parceles i aquests pisos famosos. Doncs les parceles serviran com a mitja de pagament edls deutes establers pels pobres ajuntaments i els pisos passaran a ser de protecció oficial. Tant ed bo la globalització no es produeixi massa i sapiguem explotar els nostres valors i condicions socials per tal que algú vingui a comprar-ho tot o anirem de crisi per molts anys.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Començament del curs a la UOC.

Hola. Ha començat el curs a la UOC. Jo m'he matriculat en el grau en llengua i literatura catalanes i curso l'assignatura "Introducció a l'estudi de la literatura".

De moment molta feina a llegir llibres, textos ia escoltar conferències i debats. Hi ha molta gent a l'aula i aquesta és força participativa. Ara mateix però hi ha problemes de connexió, no puc llegir els missatges dels companys.

Fins aviat. Josep.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Somni a Barcelona.

Aquesta nit he tingut un somni que m'ha trasbalçat força. Recordo que era a la cuina que hi ha al pis que el meu germà i la seva família a Barcelona i que havia entrat per la porta de servei per netejar els plats, coberts i plates que hi havia a la pica.

El meu germà va morir fa quatre anys i s'endevinava que la seva família era de vacances al Pirineu o a la platja i que jo hi havia anat ara que s'havien acabat ja, per alegrar-los la tornada endreçant la cuina que havia deixat feta un campo de bramante la meva neboda gran.

Estava fregant els plats i tot anava molt bé. També he desat els coberts en una màquina que tenien d'alta pressió d'aigua per netejar-los. Ignoro si aquestes màquines existeixen o me la he inventat jo tot somniant.

Recordo també que les plates d'acer inoxidable eren netes i brillaven, però estaven totes apilades i macerades en unes cullerades, una a cada plata, de verdura: patata, ceba i mongeta tendre, però lluny de tenir un aspecte fastigós, es veia tot molt net i la cullerada es veia posada allà per a conservar la brillantor dels estris.

Ha estat en aquell moment que la màquina de netejar els coberts ha explotat lleugerament, tot mullant el sobre del marbre on era. Per sort, en disparar-se, la màquina s'avia auto des endollat i el mullader no havia anat a més. Recordo veure un endoll rectangular i antic, ple de rovell prop de la màquina.

Era una màquina ben curiosa, era com una cubitera o un d'aquests pots del minipimer on en una reixa ed plastic com les del rentaplats hi havia encabit els ganivets, les forquilles i les culleretes de postre. La reixa era un mig cilindre i tenia una tapa també reixada. Les culleretes de postres havien sortit de la reixa i les hi havia de tornar a posar per tornar a engegar la màquina i tancarla bé aquest cop per fer la neteja, però de sobte ha començat a sortit de la màquina i de la reixa un conglomerat de carn tallada amb salsa de tomàquet. La carn era tallada a rodanxes i a voltes en daus petits i m'ha semblat entendre que algú em deia que era "Goulash". Em sembla que aquest plat existeix, el goulash, però no sé si es tracta de carn amb salsa de tomàquet. El que si m'ha quedat clar en el somni és que es tractava de carn de vedella.

La neteja de la cuina no anava gaire bé, i amb aquestes que ha aparegut el meu germà de Tona, en Jordi que volia un cafè perquè representava que ell conduïa el cotxe fins a casa després de la feina que feia jo. Llavors ha aparegut el meu germà gran, en Xavier, el que és mort i li ha donat el café que ha brollat de sobre una postada de marbre en una aixeta on hi deia "Moka". En Jordi s'ha begut el cafè en un gotet de cristall i en Xavier o ell mateix han començat de posar unes làmpares amb tot de miralls que hi havia a la cambra del costat de manera que reflectisin la llum cap a la cuina, com en aquella pel·lícula on un jove inventor nord-americà fa el mateix perquè el metge pugui operar la seva mare tot i no tenir prou llum.

Jo mentrestant anava pensant què hi feia el meu germà gran allà si era mort, i que passaria quan se n'assebentés la seva dona. Que si potser eren separats o també, com el meu pare havia estat de viatge, quan m'he despertat.

dimarts, 14 de setembre de 2010

El centre de dia CADO i el Tupí.

Hola de nou. Des de fa unes dues setmanes, a principis de setembre, que la treballadora social em fa anar al centre de dia del Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona i al Tupí, el mejador social, a dinar.

El motiu és que em veu molt prim, no menjava gaire fins ara. Allà al tupí em donen dos plats i postres, sense vinagre ni cafè, i quan acabo em donen una bossa amb un entrepà, una pasta i sucs de fruita o llet per a sopar. Ara menjo més i ja m'he engreixat.

Al centre de dia CADO som unes cinc persones, depenent del dia al meu grup, el de reducció del consum i allà fem els controls d'orina, esmorzem pastes o coca congelades que escalfem amb el microones, cafè amb llet i sucs i juguem al dòmino i fem activitats com ara el taller de salut, el de memòria, juguem al pim pom o anem a la pissina a fer exercici. Hi són de les 9:45 a les 13:30 però a dos uarts d'una ja ens deixen marxar perquè reparteixen a aquella hora medicació a alguns. A dos quarts de dues vaig al Tupí i després vaig a fer autostop a les afores de Vic perquè el primer autocar que va a Tona no passa fins a les tres. A aquella hora em carreguen força ràpid i abans de dos quarts de tres acostumo a ésser a casa. Després d'estar una estona amb la mare vinc a l'internet a la biblioteca del meu poble.

Fins aviat!

dimecres, 11 d’agost de 2010

L'Espol.

A l’Espol se li en anava la vida. Es fonia en només breus i petits gestos davant la llum de fanal que entrava per la finestra d’aquella seva vella cambra. En aquells moments prou feia si obria tancava els ulls vermellosos de sang acumulada i densa que tot just ara li obstruïa gairebé totes les parts del cos, i, jeia mig distret davant el moment que se li acostava i que era, a la fi, a tocar.

Massa jocs amb la pròpia vida que li queien a sobre com un reclam per tots els mals moments passats. Aquest vol però era l’últim... o el penúltim potser: Qui ho sap? Perquè tot i el mal tràngul que ara passava: S’ofegava i a més no podia estar-se ni un moment quiet sense que una rampa li molestés les extremitats. Tampoc podia pensar massa, no més de cinc minuts en una sola cosa.

Jeia a sobre del llit, primer d’una banda i després de l’altra, al final s’havia d’aixecar i caminar una mica tot anant d’una banda a l’altre. D’una banda a l’altre de l’habitació i d’una a l’altre banda també topant amb tots els mobles i recolzant-s’hi. Havia pres quinze o vint neurolèptics i alguna que altre píndola per dormir. Ho estava passant malament però malgrat tot lluitava. Lluitava tant com podia per vèncer la son i el desmai i mantenir-se ferm en el propòsit de anar fent d’una banda a l’altre.

Va provar fins i tot d’escriure alguna cosa, deixar un missatge per a algú del perquè d’aquell acte seu, però no podia. S’hi va estar cinc minuts provant d’explicar el que li passava però els ulls se li varen ennuegar i amb prou feines podia llegir el que escrivia, tot cohibit va poder posar-se dret, que era el que li demanaven les cames que fes i va deixar el paper moll de llàgrimes a l’abast de qualsevol que entrés a la seva cambra.

Va provar d’ajeure’s al llit aquest cop per dormir. Es posava de cantó i separava els peus perquè l’un al damunt de l’altre li feia venir rampa. Va fer tomba i tomba i torna a tombar, fins que sense adonar-se’n havia aconseguit de reposar uns cinc minuts.

-Està baixant l’efecte.- Va pensar, i encoratjat per la victòria es va deixar anar en una altra tombada només reposant, amb els ulls clucs, esperant, entre rampa i rampa el devenir quotidià de qualsevol altre dia. Sabia que a les set arribaria la veïna i faria el soroll habitual a la porta. Sentia els ocellets xisclant a mitja tarda. Algun cotxe que passava... i així mig distret va acabar per adormir-se després de tan nefasta experiència. Dormia per despertar-se l’endemà, però qui sap si ho aconseguiria.

La vida de l’Espol havia estat certament trista. Era el menut de cinc germans amb uns nou anys de diferència amb la seva germana més propera, i per tant havia crescut sol. Per a més coses, els seus pares acabaven de comprar una casa nova tot just néixer ell i els jocs amb amics imaginaris que voltaven pel jardí i per tota la casa eren habituals mentre els seus germans eren fora el cap de setmana.
Vivia a la part allunyada del poble nou i no es va fer mai massa amic dels nois de l’escola. Massa voler ser graciós, massa voler-los ésser simpàtic. Va progressar però més que ells en els estudis però no va saber aprofitar l’oportunitat d’estudiar a la ciutat que per un any li va oferir el seu pare. Un any i prou... més ben dit, un curs i tres mesos, perquè per Nadal, l’Espol ja era a ca seva amb els llibres a treballar en el taller de son pare i amb el propòsit d’aquest de fer-lo estudiar a les tardes, al mateix taller. Però l’Espol s’adormia davant els llibres de dret i semblava més distret treballant al taller que no pas amb els estudis. Ho varen deixar córrer però l’Espol sempre havia volgut seguir estudiant, potser una altra cosa diferent, però volia tenir carrera i per això es matriculava un curs darrera un altre en alguna universitat sense massa fortuna. Tampoc va destacar en els esports que es va decidir a practicar, ni hi va fer massa amics sincers; era massa tard.

Els caps de setmana veia primer uns altres amics del poble que havia conegut anant als bars i s’emborratxaven a més no poder de divendres a diumenge, per això potser no se’n sortia amb els estudis. Després varen venir altre cop els amics del col·legi i les experiències amb les drogues, de moment totes nefastes fins que no va provar l’èxtasi i s’hi va enganxar. Va deixar el pis de joves on vivia, també la novia que llavors tenia i va tornar a ca seva per treballar i fer-se un home de profit. Però no ho va aconseguir prou.

Va ser llavors que varen començar les visites al centre de salut mental i el seu primer ingrés en un hospital psiquiàtric, quan tenia vint-i-un anys. En va sortir tant escaldat d’aquelles dues setmanes, que va trigar anys a tornar a sortir de casa, només anava a treballar. Es va comprar un cotxe i va fer fortuna estudiant en una universitat propera una carrera de tres anys dels que l’Espol en va cursar un curs i mig, aprovant-ho tot amb notables i excel·lents. Tenia vint-i-sis anys.

Va deixar els estudis perquè no l’atreia cap especialització i a més va haver de marxar fora obligat per el seu pare a treballar de muntador. Va viure una experiència molt dolenta amb uns treballadors de barriada i en tornar a casa va anar a veure els amics del col·legi i les drogues. Aquest cop s’havia afeccionat a la cocaïna i tants cèntims com havia estalviat treballant i no sortint se’n van anar per aquell furat menyspreable. Tot el que tenia i tot el que guanyava i encara va quedar endeutat per a uns quants anys.

L’última que li havia passat després de la mort del seu pare, i motiu de la ingesta medicamentosa referida més amunt era cobrar la seva paga de pensionista de sis-cents euros i gastar-se-la amb uns amics que li havien de donar feina. Però la feina no vingué i es va decidir a convertir el seu estómac en una farmàcia. Aquest cop l’Espol es va despertar.



dimarts, 10 d’agost de 2010

Benvolguda senyora.

Aquesta carta la vaig enviar a la Rectora de la Universitat Oberta de Catalunya a Juny-Juliol del 2007. De cara al curs següent 2008-2009 ja hi havia la possibilitat d'accedir al campus virtual amb qualsevol plataforma, i així m'ho va fer saber abans un dels vicerectors, el senyor Villaverde en un missatge. Ara ja no tinc aquell ordinador perquè es va espatllar en una fuga d'aigua que hi va haver en l'estudi on el tenia. Tinc una torre de segona mà. Us poso aquesta carta aquí perquè la trobo entretinguda i simpàtica, i soposo que la senyora Rectora també ho va trobar així. Espero.

L'altre dia seguint les indicacions telefòniques institucionals vaig haver de personalitzar el meu accés al campus virtual i imprimir la seva preciosa carta d'admissió per als meus estudis de la Llicenciatura en Humanitats en castellà donat que haig de fer el trasllat del meu expedient des de la UNED, però malahuradament en aquell instant, acabava de caviar el cartutx de tinta a la impresora i no m'havia recordat d'alinear-la. Es tracta d'una impresora i escáner també. Llavors com que el sistema operatiu Windows XP que tinc al meu ordenador portátil no donava a l'abast amb l'alineament i la connexió al campus, i, a més, resulta que Windows XP a més, s'estava actualitzant automàticament, ho vaig tancar tot ràpidament i vaig provar d'alinear la impresora i anar pam a pam.

Després em vaig tornar a conectar al campus. Al cap de una mica de conectarme em va aparèixer una finestreta procedent de …WINDOWS NT/AUTHORITY/SYSTEM… dient-me que m'havia desconnectat massa rapid I que no sé exactament què passaria d'allí a seixanta segons. Jo m'havia trobat d'altres vegades que se'm desconectava del campus si no feia clic a un botó d'acord per evitar-ho però en aquest cas no hi havia tal botó. Vaig esperar i per a la meva sorpresa l'ordinador portátil nou de fa dos o tres anys, amb el que feia poc que em connectava, va fer un reset i es va apagar i tornar a encendre de manera irregular. Val a dir que aquell mateix dia això va succeir fins a tres vegades. Permetim que li expliqui que aquest ordenador el vaig comprar a la tienda en casa i que ja va donar problemas a l'hora de instalar els diversos components fins al punt que l'enviaren a Alemanya i segons el resum de la factura que, per sort, va entrar en el termini de garantia hagueren de caviar la placa madre. La placa en qüestió, és carísima i els reset li són molt perjudicials.

Jo vaig pensar que havia passat alguna cosa amb el campus i que a l'abandonar sobtadament alguna part amb accés restringit a la meva persona determinada del mateix els administradors del sistema del campus m'havien renyat, però no era així, era un problema del mateix Windows XP. Estic tip de el meu ordenador faci coses tot sol o de que faci coses per què li diu el Windows tot sol. De vegades em poso fins i tot paranoic, i jo rebo tractament mèdic i no puc adquirir coneixements segons com.

Al Febrer del 2.008 farà exactament deu anys que vaig estudiar l'assignatura Multimedia i Comunicació a la UOC, encara recordo la conferencia que se'ns va fer treballar llavors de Nicholas Negroponte. Diu que aquest que te la virtud de tirar endavant tot el que comença, encapçala un projecte de fabricació d'ordinadors per l'accés a Internet en països del tercer món. Deien a Radio3 que com que en aquests països no hi ha connexions elèctriques els faran anar amb una mena de dinamo similar a una corda com les que arranquen un motor foraborda. Els ordinadors ja estan llestos, valdran uns cent setenta-nou dòlars. I es parla de fer servir una altra plataforma diferent de la de Windows, concretament Linux que és gratuita. També deien que el seixanta per cent del preu que paguem a l'adquirir un ordinador són despeses de publicitat, embalatge i distribució, i, un vint per cent corresponen a despeses de cost per tal de fer l'ordinador suficientment potent per al sistema operatiu que ha de dur, el vint per cent restant deien que va dir Negroponte, corresponen normalment a beneficis bruts.

No seré jo qui li digui quina plataforma ha de fer servir aquesta Universitat però penso que el tema està esdevenit violent.

Espero haver-li aportat informació que consideri del seu interès i resto a l'espera de notícies on vostè consideri oportú. A reveure.

divendres, 23 de juliol de 2010

Telepatia.

Uns quants anys fa ja de l'experiència que us proposo avui. Ja us he dit en alguna ocasió que soc consumidor de cocaïna, encara que ara molt menys que per les dates que us relataré. Més que res perquè ara no disposo dels diners de que disposava llavors -tots els meus estalvis d'anys de sacrificis- perquè si els tingués ara encara, molt probablement estaria consumint el mateix que consumia aleshores. Ho sé del cert.

A l'època que us vull relatar, el meu pare encara era viu, o sigui que seria per abans de febrer del 2006, i va ser precisament amb ell que vareig tenir l'experiència telepàtica motiu d'aquest missatge.

No feia massa dies que, llavors jo ja no mirava la televisió al vespre amb els pares com havia fet en l'època anterior a començar a consumir quan fins i tot hi feia algun cop de cap i anavem tots a dormir a la mateixa hora després de veure alguna pel·lícula pel satèlit, si no que em quedava a la cuina sol i me n'anava a dormir més aviat que no pas ells perquè no m'agradava distreure els meus pares amb les meves paranoies mentre miravem la parabòlica.

Aquell dia, després de sopar em vaig quedar a la cuina consumint, d'amagat, és clar, i al cap d'una mitja hora o tres quarts de reflexió me'n vaig anar cap a dormir. La porta que hi ha entre la cuina i la saleta de baix fa soroll, i soposo que el meu pare em va sentir venir, quan a la pel·lícula de la tele deien:

-Mi hijo es un adicto.
-Pero no es culpa tuya.

No sé si ho feia que les pel·lícules pel satèlit eren en estéreo o que el meu pare posava la tele molt fort que no era pas la primera vegada que un parell de frases de la tele em donaven voltes tota la nit mentre consumia sol al cuarto. Sempre pasava el mateix: segons el que es deia a la tele quan jo passava cap a dormir m'anava així la nit.

Va passar però que el dia de que us parlo, o potser un parell de dies més tard, no ho sé, vareig trobar el meu pare cansat quan se n'anava a dormir. A més jo em trobava malament amb mi mateix per gastar-me tants diners d'aquella manera i l'ambient, quan la mare ja dormia era trist.

No és pas que suposéssim llavors que el meu pare s'havia de morir aviat, ans al contrari, la malaltia que se'l va endur va venir de sobte, i de sobte ens varem quedar sense ell. És només que el meu pare també n'estava cansat suposo, de la meva actitud de desgana per tot i de no estar amb ells al vespre mirant la tele com abans i fer-els-hi companyia, i de la meva tristor.

Així que un dia, de ben entrada la nit, em vareig posar a pensar com havia fet tantes vegades en la meva desgràcia estirat al llit, i em va venir al cap aquell troç d'escena de la tele de l'altre dia al vespre, la del fill adicte i el que no en té culpa, i jo volent descarregar a mon pare de massa trasbalços vaig pensar per mi mateix que, bé jo era un adicte, però com deien a la pel·lícula, no era culpa del meu pare. En aquell moment vaig sentir un esbofec d'alleujament per part del meu pare que va traspassar les dues portes de les habitacions i jo em vaig mig espantar, de manera que em vaig posar a pensar de qui devia ser culpa.

Si no és culpa del pare tots el primer que suposo que pensem és que deu ser culpa de la mare, tot i que vareig revisar aquella nit gairebé tota la meva infantesa cercant-ne els culpables: Que si amb aquell anavem a comprar "txutxes" i em va ensenyar a agafar els diners de la bossa de la mare; que si amb aquell altre vaig començar a fumar... etzètera.

Vaig reduir però que la culpa era de la massa estimació que havia rebut de la mare. Li va tocar el rebre. I, de fet, tant és possible que sigui cert que és culpa de la mare com que lo meu no sigui vagància i manca de personalitat no incurable. Tot i que, és clar, per curar-la a segons quina edat ja faré tard.

L'altre dia vaig tenir un somni apassionant, amb morts i sang i fetge de consum de drogues i fins i tot caníbals i em vaig despertar estorat. No sabia quina hora era, i el meu ràdio-despertador el'ectric que té l'hora que es llegeix en la foscor li acabo de regalar precisament a la mare que el fa menester per escoltar cada dia a les set el rosari que fan a ràdio Estel. Llavors vaig pensar: bé, dons és igual, no sabré quina hora era quan de sobte vareig sentir un cop de queixa o de ràbia que venia de l'habitació de la mare -abans dels pares- i vaig il·luminar el despertador de piles que tinc ara a la tauleta de nit per veure que eren quarts de sis del matí. És curiós. Com si la mare s'hagués queixat de que li doni les culpes de les meves insatisfaccions i li pugui tocar el rebre per part d'algú altre.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Espanya campiona del món!

Sí sembla increïble però és cert. Espanya ha guanyat el mundial de Sudàfrica i es converteix en la primera selecció europea en fer-ho lluny de les seves contrades. Un valor afegit, sens dubte, ja que només el Brasil havia guanyat a Suècia i més tard a Corea i el Japó.

És ben curiós i penso que ha estat relativament fàcil. Així després de la derrota contra Suïssa i la posterior victòria amb els Hondurenys, primera de la història infringida per més d'un gol en una fase final a Hondures, i el partit de tràmit contra Xile que gairebé sens en va de les mans, va arribar el creuament de vuitens amb Portugal, el de quarts a mb Paraguai i l'aigualida semi-final amb Alemanya. Dic aigualida perquè els Alemanys varen sortir a deixar jugar els espanyols a darrera sense fer presió a tot el camp i així els va anar. La final amb Holanda va estar bé si no fossi per la gran agresivitat exhibida per els taronges, i Espanya es va convertir en un just guanyador.

Penso que no soc pas l'únic que ha dit alguna vegada que Espanya no guanyaria mai un mundial i m'he equivocat. L'enhorabona a tots. Ja hi haurà temps per a més reflexions.

dimecres, 23 de juny de 2010

M'he venut els vinils.

L'altre dia en parlava. Al final me'ls he venut. Noranta-vuit vinils en perfecte estat per un total de tres-cents vuitanta euros despeses d'enviament per valor de seixanta euros a part.

Jo que els volia grabar en Cd's... al final no ho he fet. Massa feina i molt mal pagada per uns vinils que eren bàsicament dels anys setanta i vuitanta i que ara son desfassats, malgrat que n'hi havia que eren tant vigents ara com fa quinze o vint anys -quan els vaig comprar-: Els Doors, els Led Zeppelin, els AC/DC, els Blues Brothers, radical basc i punk britànic -aquests si que eren llavors d'actualitat, i ara es paguen com a mínim a cinc euros, i, tenint en compte l'estat de conservació dels meus exemplars fins i tot a sis o set euros cada un.

Els he venut a una botiga de Santiago de Compostela -discoprecio@mundo-r.com- a un home que es diu Yago i que n'és el titular. Va insistir molt, fins al punt que tot i tenir-los emparaulats amb un particular de Granada per dos-cents euros, em va dir que m'ampliava l'oferta fins als tres-cents trenta que em va pagar en principi, i cinquanta que em va donar ahir un cop ja els tenia en la seva propietat a Santiago. Els cinquanta euros, que he rebut aquest matí m'aniran bé per la revetlla de Sant Joan, de fet ja me'ls he començat a gastar en dues coques, una de crema i l'altra de cabell d'àngel que he comprat aquest matí quan he anat a Vic a que em posessin l'injectable. Farem revetlla amb la mare a casa. Les coques m'han costat tretze euros i haig de comprar llangonissa i xampany. Compta quinze euros més, que afegits als cinc que m'he gastat ara en l'esmorzar m'en deixaran quinze més per demà. Divendres ja cobro la pensió i aquest vol, paga doble!

No sé si la paga doble de la pensió serà del cent per cent o serà de cinc sisenes parts del que em correspon donat que la vaig començar a cobrar al gener malgrat que en aquella entrega em varen donar la part corresponent al mes de desembre ja que la solicitud i el dia de l'exàmen mèdic era el trenta de novembre. Soposo que cobraré el total.

Amb la paga doble haig de fer arreglar el tractoret que tinc a casa per segar la gespa -s'hi ha de canviar l'oli perquè és hidrostàtic i ja té fluixera-. també haig de comprar tres contenidors de dos-cents quaranta litres per a la gespa tallada i els residus orgànics a la Mancomunitat La Plana i espero que me'ls puguin dur a casa ja que sinó els hauré d'anar a cercar caminant des de casa i són més de quatre quilòmetres. Els contenidors valen cinquanta euros cadascun.

Set-cent vint litres no és ni de sobra el que jo necessito per al jardí de casa. En condicions normals faig uns deu sacs de cent-vint litres -que deuen ser cent o noranta- d'herba tallada, però ara diu que amb els contenidors podré treure la brossa els tres dies a la setmana corresponents a la matèria orgànica i no només els diumenges com fins ara. Podria comprar el de mil litres -que en val cent-cinquanta-, però em fa por que per les pedres de jardí, i un cop carregat, em costarà molt de fer-lo rodar i treure'l els dies que toqui. Els de dos-cents quaranta són més manejables i m'aniran millor.

No sé com m'ho faré però els dies de primavera i tardor en que la gespa creix més. D'una tallada en puc arribar a treure dinou sacs de cent o cent-vint litres. Ho hauré de fer per parts del jardí. No ho sé.

No em fa cap llàstima haver-me venut els vinils perquè no els escoltava. Fins i tot ni me'ls vaig mirar quan els empaquetava, no volia que em vinguessin males astrogances ni remordiments. Eren allà fent nosa i guardant pols que es diu. Ara mateix gairebé ni els podia escoltar, només al toca-discs de a baix a la saleta i només els podia grabar en casset, i el casset ja no s'utilitza. Suposo que després de quinze o vint anys sense fer cas d'una cosa ja no hi tens estimació, ja ho diuen que "el roce hace el cariño" i aquests vinils eren a l'estudi entaforats en el seu lloc on encara hi ha els del meu germà que en pau descansi -uns trenta- de molt més antics i fets mal bé. Penso que he fet un bon negoci, i fins i tot el Yago m'ha dit que amb tres-cents vuitanta euros i la meitat de les despeses d'enviament van ben pagats. Tant de bo en tingués més de vinils, me'ls vendria també.

Bé sempre és una idea de negoci, per al qui llegeixi això. Salutacions cordials.

dimarts, 22 de juny de 2010

El mundial de futbol.

Ja fa dies que rutlla el mundial de futbol sense massa sorpreses. Ahir Espanya va guanyar a Hondures per dos a zero essent la primera selecció a la història que els guanya per més de un gol en un partit de la fase final. Cal veure però quantes vegades ha estat Hondures en una fase final del mundial i si la participació és recent o no. Ho dic perquè sembla establert que de uns quants anys ençà els partits es guanyen per uns resultats més ajustats que no pas abans.

També és cert que de tres o quatre mundials ençà hi participen més seleccions a la fase final. Ara son, em embla trenta-dues per vint-i-quatre d'abans. Això fa que la fase final sigui més renyida i que no doni lloc a gaire marge d'error. Així Espanya que va perdre el primer partit davant Suïssa per un a zero, tot i guanyar el segon encara no té clara la classificació per a la fase d'eliminatòries. Ha de guanyar a Xile, que també va guanyar a Hondures per un a zero, i esperar a veure què fa Suïssa amb l'equip centre-americà en la última jornada. També cal veure per quants gols es guanya cada partit i si la derrota per més d'un gol esperona als hondurenys i empaten el seu partit contra l'equip centre-europeu amb la qual cosa, si Espanya guanya a Xile, es classificaran aquests dos equips per a la fase d'eliminatòries i a més em sembla que Espanya ho faria com a primera de grup evitant els brasilenys a l'encreuament.

Vull parlar edl mundial, però, com a competició esportiva. Sincerament no m'atrau gaire. Les sorpreses en futbol no son agradables a ningú, i que una selecció que no té possibilitats no hauria de passar a vuitens en detriment d'una altra que pot haver tingut mala sort o un mal arbitratge. De fet el futbol no m'agrada, només el miro quan donen el Barça i encara a vegades me l'escolto al llit per la ràdio i no el miro encara que el facin en obert. El futbol no és una competició per a fases finals, és un esport de fase regular en el que una lliga n'és l'exponent màxim. El que passa és que els partits són massa llargs i els jugadors acaben massa cansats per jugar cada tres dies. A més la majoria vénen de jugar el campionat en lliga regular de la competició de clubs a Europa i Sud-amèrica i les competicions continentals des de el mes de Setembre anterior. Penso que aquestes competicions s'haurien d'escurçar en un parell o tres de jornades, o potser més, per tal de que els jugadors professionals poguessin arribar en condicions més idònies per a la competició. A més, cal tenir en compte els casos de lesió dels jugadors que es perden una de les en principi tres o quatre oportunitats que tenen al llarg de la seva vida per disputar aquesta competició. Tot és massa difícil i sempre guanyen els mateixos: Itàlia, Brasil, Alemanya o Argentina.

Trobo que haurien de fer els mundials amb grups de cinc o sis seleccions i ampliar la fase regular a cinc partits per cada selecció. Si hi haguessin cinc grups vol dir que participarien vint-i-cinc o trenta seleccions a la fase final i que hi hauria lloc a les eliminatòries per a sis o dos millors tercers, però així les seleccions disputarien més partits entre elles i es donaria la possibilitat de més lluiment a les figures i més possibilitat d'esmerçar els possibles errors evitant el dramatisme de les eliminatòries i d'una fase regular que no dóna lloc al marge d'error. Clar que els primers conscients d'aquesta no posibilitat d'error haurien de ser els mateixos jugadors, principals implicats en el cas. I a la fi a qui s'ha de demanar responsabilitats, a ells i a l'entrenador. Però sincerament penso que tal i com està muntat hi ha excesiu dramatisme que per altra part és inherent a l'esport del futbol en si donat que els casos d'empat es resolen als penals i no sé si ara al gol d'or.

De totes maneres penso que el dramatisme i la arbitrarietat estan a l'ordre del dia en la competició. Així els partits entre seleccions de diferents continents només es donen a la fase final en un marc arbitrari donat que es juga cada quatre anys i de res serveixen experiències anteriors en les que no es comptava ni amb els mateixos jugadors ni entrenadors ni el mateix camp neutral... ni l'àrbit. Penso que el barem de nivell entre seleccions de diferents continents s'hauria d'establir de nou i donar peu a que el resultat fossi més equiparat a la resolució d'una competició en que es premiés el més regular. Hi ha moltes maneres de fer-ho i s'evitarien així guanyadors per sorpresa o que guanyés el mundial una selecció que no ha fet gaire bon mundial però que ha tingut sort o que ha estat encertada en els moments decisius d'un torneig que és cada quatre anys.

Sincerament penso que a la FIFA hi ha molt de mamoneo i que com s'ha vist ara el futbol africà que estava tant en explosió i que ens havia d'atrapar ha quedat en evidència. Crec que cal una revisió del sistema de competició urgent. No m'agrada que algun jugador es quedi sense guanyar el mundial només per mala sort o per un sistema de competició poc realista amb el que l'esport mostra. Quants jugador suïssos coneixíem? Què hi fa Suïssa a la fase final d'un mundial? Penso que s'ho haurien de fer mirar. Ho dic de veritat. Però potser ara no hi ha volta enrerre i Àfrica com en moltes altres coses ha fallat... o no ha volgut venir.

dissabte, 22 de maig de 2010

Més somnis.

Ahir somniava que la meva germana li deia a la mare que s'arreglés que havien d'anar al taller on vindria el director del banc. La meva mare li ha dit que no, que no hi anava. Al taller hi he anat jo, i hi he entrat a vigilar la meva germana per la teulada, com fan les bandes d'alvano-kosovars per entrar a robar.

Jo que sabia la ubicació d'unes sitjes a l'interior de la nau on anar a caure després d'entrar, i evitar així de fer un descens massa alt, he tret la peça d'uralita i hi he entrat sense que la meva germana que encara era al banc a confirmar la visita em veiés. M'he esperat i quan ellla ha arribat he vist que no feia res allà només esperava fins que s'ha adormit amb les mans recolzades al damunt de la pantalla de l'ordinador i el cap ben bé a sobre.

Al final ha vingut un treballador que m'ha descobert i li he dit que no digués res. Ell m'ha dit que m'espavilés a tancar allò si no quedaria obert tota la nit. Llavors he vist una banda d'alvano kosovars que venien per terra i m'he afanyat molt a tancar i he marxat cames ajudeu-me perquè no m'obliguéssin a tornar a obrir el furat al sostre. Acte seguit era en unes golfes de prop del taller on hem quedat amb la mestressa que quan tornés jo d'Alemanya li aregalaria el desordre d'allà. El director del banc no ha vingut.

La meva germana deu més diners que jo encara. A na mi em deu més de deu mil euros i al meu germà encara li'n deu més. Això sense comptar el que deu a la resta de treballadors que varen anar plegant per aquest motiu -de falta de pagament de les nòmines- i el que deu al proveïdors.

Avui, i ja completament a part, somniava que veiem una pel·lícula de l'any de la francesa en la que hi erem ficats mentre somniavem, jo i un parell de col·legues. La pel·lícula passava a Vic i a Taradell i vèiem en ella escenes de cotxes antics que sortien per una antiga sortida de Vic que ara està en desús. A la pel·lícula hi havia els tres o quatre protagonistes que anaven de bar en bar a prendre cerveses. Primer eren uns pubs després uns drugstores i finalment bars que ja obrien al dematí. Vinga a cerveses.

A Vic es feien a més actes culturals com la caminada de matinada per la ciutat mejant pa amb tomàquet i pernil. Et donaven un troç de pa amb tomàquet i un taco de pernil que havies de rosegar i que t'havia de durar fins al final de la caminada. Allà, al final de la caminada, et donaven un altre troç de pa amb pernil aquest vol més tendre i sense tants nervis com a premi. En les tres caminades que s'han ofert he obtingut una bona posició i m'he adreçat a l'Artur Mas, un polític reconegut, per parlar amb ell. Li he dit que me n'anava reposar després de la caminada i que després la faríem grossa, però quan he tornat ja no tenia ganes de res i a més la gent no em feia massa cas. Ell que havia organitzat una mica d'acte per la meva presència ha quedat trasbalçat en veure que ningú no en feia ni més ni menys i que difícilment podia jo parlar en l'acte donada la meva anonimitat. Jo l'he anat a saludar i li he donat la mà a ell i a unes dones que hi havia al seu voltant i ens hem acomiadat.

Després he somniat que erem a un hotel de més de trenta plantes on disposava del llit a la UOC en que m'havia matricuat i l'hem anat a veure. Recordo que portàvem cap a l'habitació bosses de plàstic petites amb caramels amb pal que eren de droga i allà els amagàvem. Primer jo i després un company que no conec de res i que a més era de color de pell bruna.

Recordo que l'ascensor era super ràpid i que les cambres eren al'aire lliure i molt espaioses, que hi havia més gent que s'incorporava a la cambra i que no podien trobar el que jo portava -els caramels amb pal-, però que no hi havien armaris ni calixos distribuïts tancats amb clau.

Això és tot.

dijous, 20 de maig de 2010

Avui he somniat...

Avui he tornat a somniar amb el meu pare. No és la primera vegada. A més, tampoc és la primera vegada que somnio que el meu pare no és mort i que estava de viatge. A més, em convenço a mi mateix mentre somnio de que el meu pare no és mort: "Ah! no, que el papa no és mort. Estava de viatge. Ara ha tornat."

No només no havia mort el meu pare sinó que també per una altra vegada el meu pare em soluciona els problemes amb la seva reaparició. Ara mateix no recordo quin problema em va solventar les altres vegades aque he somniat que ell no havia mort. Potser em solucionava el problema del tabac, del que vaig escàs normalment, sobretot al cap del mes o alguna menudència important per a mi, però aquest vol el problema que solventava era gros. Ni més ni menys que l'embargament del meu cotxe, que vaig retornar a la financera perquè el subastés ara deu fer un any, i que en el somni em retornaven a mi perquè s'havien desdit de l'operació gràcies al meu pare que tornava amb tan valuós present.

La veritat és que a na mi el cotxe m'agradava molt i estava content de tornar-lo a tenir, fins i tot ja feia plans per a la pensió que percebo i anulava alguns pagaments o més ben dit els reduïa donada la nova mensualitat a pagar.

Fixeu-vos com són els de la financera, que t'embarguen el cotxe pqerquè no pots pagar uns tres-cents i escaig d'euros al mes i llavors acte seguit et reclamen la totalitat del deute pendent amb un judici monitori i l'avís d'embargament a la meva mare que em va avalar. Però si no en puc pagar tres-cents setanta al més com n'haig de poder pagar cinc mil?! A més cinc mil que està per veure perquè a na mi em faltaven uns nou mil per amortitzar i el cotxe el varen vendre per deu mil.

El fet és que el meu pare em tornava el cotxe i a més ho feia al taller, on jo tornava a treballar i que ara està "ocupat" per la meva germana, on treballavem altre cop de valent fent construccions grosses. Allà al taller han vingut els de la concesionària a parlar amb el meu pare del preu del cotxe per tornar-me'l a quedar i no s'han entès massa. Mil i escaig d'euros en volien però el meu pare ha dit que no i aquell home de la concessionària que després s'ha deixat el mòbil al taller ha marxat tot irritat apercebint-nos de vaques magres i la necessitat que hi hagués un comercial al nostre taller donat que si no les vendes es reduïen massa, -tal i com va pasar al final després que el meu pare morís- o això és el que he interpretat jo del seu comentari en sortir de la reunió.

Després arrivaven les vuit i l'hora de plegar però el meu pare no volia marxar cap a casa perquè esperava el propietari, que no sabiem del cert qui era, del mòbil, i com que a més era divendres doncs a esperar i a esperar. No plegàvem mai. Mentrestant, el taller s'anava poblant de gats que s'esbarallaven i que jo sentia miolar. A un dels treballadors li he vist una bandúrria i li he demanat pel fet. M'ha dit que allò era de ser de pagès, que com que era de pagès la tocava. Jo li he dit que el meu germà Xavier també la tocava i ell no era pas de pagès, "Bueno... era de Calders" li he dit. El meu germà Jordi s'havia dutxat al taller i havia gastat molt sabó de rentar les mans que ara era a terra la pica en pilotets i li he fet notar, i mentre me n'anava cap a la fàbrica de plàstics, prop del vestuari, m'he trobat un altre dels treballadors aquest però era dels antics, dels que fa anys que ja no hi treballen i no sé de què em parlat. Alguna cosa de si ell havia estat més treballador que jo a la seva época.

Quan arribàvem a casa la mare estava ben trasbalçada i jo provava d'apagar un llum que té un interruptor de voltes i no hi havia manera que s'apagués ho ha hagut de fer ella. A més, jo tenia feina a traslladar l'ordinador de l'estudi la meva cambra i havia de comprar per correu un gravador de vinils a CD's. No saba com fer-m'ho amb els cèntims i m'atabalava la quantitat de feina que hi havia a anar gravant cada vinil a un CD amb la feinada que tinc a llegir els estudis de la universitat, "vint minuts estudiant i cap a dalt a canviar la cara"... "en un CD hi quep un vinil i mig"... Recordo a més que tenia un ultim disc d'una banda australiana en la que una cançó era una penjada del baixista que es quedava tot sol tocant una bona estona un ritme repetitiu que jo memoritzava. Un altre dels discs era fet de fregall tipus "scotch britte" i l'agulla del tocadiscs s'hi enganxava.

Ja ho vull fer ja, de conservar els vinils però no sé pas si m'en sortiré amb l'experiència d'avui. I es que en tinc més de setanta, per anar-me'ls gravant d'un a un. Amb lo ràpid que és fer clic a l'ordinador. I a més el meu pare ha desaparegut en arribar a casa.

Bé no és un somni gaire maco, o gaire entretingut i distès més ben dit, perquè sí que és maco somniar que el pare no ha mort. Però és el que hi ha. Salutacions.

dijous, 13 de maig de 2010

La meva malaltia.

La meva malaltia, la que m'han diagnosticat, és l'esquizofrènia paranoide. De l'esquizofrènia ja us en vaig passar al principi del blog, una definició enciclopèdica a l'agost del 2008, però de paranoide, diu l'enciclopèdia que és un adjectiu que significa semblant a la paranoia, però amb símptomes més llleus o amb trets més atípics.

De la paranoia, diu també l'enciclopèdia que és una malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d'idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l'argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d'una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de reciocini, sempre que la seva aplicació no afecti al tema del deliri. El paranoic és doncs una persona d'aparença normal i de comportament raonable mentre no l'afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d'injustícia.

"Predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte": Suposo que té a veure amb la predisposició diguem-ne conjuntural del subjecte... Mireu: una paranoia comuna és "Es parla de mi a la televisió o a la ràdio", suposo que serà un deliri ed grandesa i/o persecució, per això deu tenir molt a veure amb la comunicació i amb l'estadística. Així si parlen de mi o em parlen a mi a la televisió haig de deduir que formo part del percentage més comú que és a qui s'adrecen els comentaris i no a mi personalment. És a dir, soc "el espectador" tipus i a més soc el qui segueix el fil argumental de la producció televisiva indirecta: el que segueix la posició de la mà o dels dits del comunicador abans de pasar per exemple a la següent informació o comunicador, el que el va veure ahir fent el mateix o quelcom de semblant, el que es recorda del que va pasar l'última setmana o l'últim cop que el va veure, ara ja, per a aquesta cadena. I dic ara ja, perquè passa que determinats personatjes, la majoria, tenen una imatge per a cada cadena o sector social i fins i tot geogràfic que han de mantenir i cuidar si no volen ser menystiguts per l'audiència. A l'espectador li sembla que ha de cercar la comunicació directa, per allò de la predisposició, amb el qui parla en aquell moment a la pantalla i se sent al·ludit donat que forma part del percentatge més comú que us dèia i que mira el programa o la televisió a aquella hora i ja posats, que és el consumidor de qualsevol dels productes que ens puguin oferir: informació i consumibles, amb tot el que significa: també som consumidors d'opinió respecte a un tema, d'abast intenacional o no, que s'estigui donant en aquell moment. Així es produeixen els impactes mediàtics, quan un rep la informació directe que es creu, en aparença, personalitzada a l'indivudu espectador però de caire gairebé personal.

El que passa, és que amb l'ús de les noves tecnologies el problema s'accentua. Així jo que per exemple abans tenia una paranoica o una parabòlica i internet a casa ara m'he vist deslliurat de molts potenciadors de la meva malaltia i a més no emprenyo. Ho dic perquè, per exemple, els meus metges no em demanen gairebé mai si encara tinc aquestes al·lucinacions. Però es troba a faltar la interacció d'escriure a determinats llocs d'internet i de les repercussions que això pot tenir en per exemple allò que en diuen el "boca a boca" i que esdevingui tema d'actualitat a l'informatiu del capvespre. A la ràdio el tema es produeix amb més celeritat i pot esdevenir tema del proper informatiu de l'hora en punt. Com que el paranoic és predisposat, pot passar que amb una paraula li sigui suficient per pensar-se que ha sortit a les notícies i el fenomen pot esdevenir vertiginós entre hora i hora.

En un dels capítols de "Somnis de la bombolla" el H, d'abril del 2010 d'aquest mateix espai, us parlava del que em va passar en un dels meus primers xats quan li vareig dir sense voler a una noia americana que m'agradaria fer-ho en comptes de a mi també m'agrada (I'd like it to per I'd like it too) en referència a unes enormes tempestes amb llamps i trons que em va dir ella que en aquell moment s'estaven produint al golf cubà, i l'endemà o el divendres, el Manolo, un suposat cambrer de Madrid que sortia al matí de Catalunya ràdio quan ho resentava l'Antoni Bassas i que també l'havia acompanyat a programens de televisió com l'"Aquest any cent", va dir "¿qué tal con el tiempo?". Alguns/es direu: I què? Però jo penso que lo bo del cas és que ho vareig sentir jo a la ràdio i per mi valia. Podem suposar que fins i tot, tot i ser una broma comuna la de barrejar el temps de clima i el temps que fa que un no es menja una rosca, i que jo havia sentit de petitet, doncs que passés aquella broma involuntària amb aquella noia lletja i grassa ho podia haver posat de moda a tot Internet altra vegada vom ho havia estat fa anys i el divendres a l'aparició de manolo fossi tema d'actualitat per al percentatge més comú.

Així participes però no en treus res més que un suposat moment de glòria intangible i, si més no dubtós per al públic en general i a més passa que et poden dir: I què?. Això m'ha passat també amb melodies d'anuncis i noms que he fet servir com a nom d'usuari com l'altre exemple del "Somnis de la bombolla_H", del Passenger que jo utilitzava i quan la Telefónica la va fer servir a les seves campanyes publicitàries la melodia que va popularitzar Iggy Pop. I què?, de fet jo ho puc haver posat de moda i els Royalties se'ls enduu qui se'ls ha d'endur que no és altre que l'autor de la cançó amb la campanya televisiva. Participes, participes, i contribueixes a creear estats d'opinió, perquè tot el que surt a la televisió influeix, però tu no en treus res i a més gastes: telèfon, corrent... i temps! Però lo bo d'aquell cas es que jo feia molt de temps que no sentia aquella cançó i que va ser cartell de campanya, i que somniar truites de que se m'escolta i se'm té en consideració, és molt somniar quan le que volen és vendre i com la cocacola, a quanta més gent millor. I tu pagués per un servei capdavanter com l'internet i la parabòlica i t'expolïen tot i que amb la parabòlica no passa tant i a més et poden recompensar posant el vídeo de la cançó en un moment donat i en el que tu l'estiguis veient, que sempre és gratificant, i en canvi de l'altre manera et sents robat.

Doncs no hi havia manera! Hores i hores a l'Internet i creativitat a dojo perduda i vilipendiada entre bits de la que no en queda res més que algun record esporàdic. Bé continuaré exposant-me en algun altre moment que ara haig de marxar. Salut i peles!

dimarts, 20 d’abril de 2010

Somnis de la bombolla_J

21 i 22 de maig del 2007. Dilluns i Dimarts. Em proposo ara dedicar un espai en aquests escrits al meu pare. Reprendre el fil allà on més o menys l’havia deixat abans de la bona nova del cotxe recuperat.

Recordo que una vegada el meu pare em va treure al jardí la nit de reis quan ja la cavalcada havia passat i em va ensenyar l’estrella de l’Epifania del senyor. Cap al Desembre és al cantó Est del cel i per Reis és al Zenit en l’espai. Aquell dia també m’explicava que si els reis baixarien amb els seus camells de l’estel amb tots els regals i els ajudants mentre anàvem a tancar les portes del jardí i em deia que no havia de tenir tanta por, doncs m'havia excusat d'anar-les a tancar jo tot sol degut a aquesta basarda. Certament jo era un noi molt poruc de petit, que si monstres i no sé què més, que si la porta de l’habitació una mica oberta perquè entri llum des del passadís i aquestes coses. Aquell dia el meu pare em va dir que no havia de tenir por, que els catòlics no havíem de tenir por perquè vivíem en una gàbia i ningú no ens podia fer res. Aquest desembre passat, després de la seva mort, vaig veure aquella estrella un dia mentre tancava les portes de fora, va ser per casualitat.

Penso que si ens ho haguessin demanat abans hauríem dit que ens trobaríem a faltar més del que en realitat en sembla que ens trobem a faltar. Segur que la meva mare ho subscriu. El primer any va ésser molt difícil, especialment per ella, tota sola a casa gairebé tot el dia. Per mi era com una mena d’aventura o d’experiència, encara ara em sembla que no me’n faig a la idea. Suposo que la meva mare i jo, aquí a casa, ens fem tanta companyia com podem de manera que omplim els buits de temps per pensar. Anem a dormir més d’hora i ens llevem més d’hora, estem més estona junts, parlem més del que parlàvem encara que sigui de qualsevol cosa. El Dissabte la vaig a cercar a la perruqueria i anem un moment a l’hipermercat. El Diumenge l’acompanyo i la vaig a buscar a missa aquí al poble. Però francament em pensava que el cop seria més dur. Recordo fins i tot que els primers dies la meva mare deia que què devia fer el meu pare a dalt al cel tot sol i aquestes coses. Al cap de dos mesos el meu germà gran, com ja us he dit el va acompanyar, i al cap de onze mesos la meva germana Montserrat també hi ha anat. Ara són tres allà dalt i quedem quatre aquí a baix. I això de família directe per no parlar dels néts o nebots o també de oncles i tietes meves que han mort recentment.

El meu pare havia estat campió d’Espanya de la modalitat atlètica de llançament de pes l’any 1952 a Valladolid. Havia doncs estat un gran esportista. Es va casar però el febrer de 1953. Duia el nom del sant del dia que va néixer, sant Josep obrer. Tenia un germà, de nom Jordi, més gran que ell. La seva mare cosia per senyores de Vic i ell explicava, quan en feien les pel·lícules per la televisió, que de petit escoltava les novel·les franceses que venien en fascicles, amagat sota la taula, com ara – El conde de Montecristo- o –Los Miserables-. De petit el ficaven dins una caixa de fusta i el tibaven amb una corda carrer de la Riera avall o jugaven a conquerir el castell amb espases de fusta al carrer de’n Verdaguer on ara hi ha la oficina de la Caixa i explicava que aconseguir pujar a dalt dels tres esgraons era un gran èxit. El seu pare va estar un temps de la post guerra al bàndol dels nacionals i no podia tornar així que ells van anar a pagès amb un seu oncle que es deia Joaquim i uns seus cosins entre els que hi havia en Quimet. Diu que un dia, com que a Vic no hi havia ous en Quimet es va fer un tip de plorar perquè un dia en obrir-ne un se li va rebentar el rovell. Tenia més cosins però quan vaig néixer jo ja no es relacionaven tant i no els conec i ara no us en sabria dir els noms.

Ja de més jovenets tenien un cosí que treballava al cinema i els deixava passar. Se les empassaven totes i de vegades de tant en tant de dolentes com eren hi dormien i tot. Era una de les passions del meu pare, el cinema de Hollywood. També havia anat als minyons escolta amb no sé quins capellans i anaven a fer excursions i xerrades. Després va venir l’esport. També havia fet de bateria en una petita orquestra d’aficionats. Es deien "Els brillants".

Ell i la meva mare havien estat uns grans ballarins i encara ara en són recordats com a tals per les seus coetanis. Diu que anaven a totes les festes majors per poder-hi ballar. Hi tenien traça.

Acabats de casar van anar a viure a l’Arola, a Calders, i allà va néixer el meu germà gran. Després van anar cap a Vic. No puc explicar gaire coses de la vida matrimonial dels meu pares perquè l’he viscuda ja de grans. La meva mare en tenia quaranta quan em va tenir a mi, i sóc el petit de la família. Així doncs la meva personal imatge del meu pare és de un home casolà molt afeccionat a la televisió i al futbol i molt treballador. A casa érem cinc germans, com em sembla que ja us he dit, i si bé a casa de la meva mare ja eren colla també potser per al meu pare que només eren dos germans ja érem massa així que no vaig tenir cap germà més petit. També va ser esportista fins ben tard, es va fer construir una pista de tennis quan tenia quaranta-cinc anys aproximadament i hi jugava gairebé cada cap de setmana. A l’estiu fins i tot hi havia organitzat campionat amb veïns i coneguts però jo de tot aquest món n’estava al marge per què era molt petit. Tot i això el meu pare tenia temps per a mi de tant en tant.

Recordo una vegada que anàrem al monestir de Sant Xavier, recordo que anàvem amb el Dodge la meva mare, el meu pare i jo, en direcció Oest per la B-30, i que els meus germans ja havien marxat més d’hora. Jo era petit i per el camí la meva mare em va ensenyar una cançó d’aquestes que no acaben mai, i que encara recordo, que parlava d’un biciclista de pegadolça que va caure al fang. El meu pare era molt seriós .Em sembla que la resta del camí em vaig adormir. San Javier era dalt d’un turó i el meu germà m’hi va dur enfilat dalt del clatell. Feia fred.

Diu que una vegada acabats de casar va anar amb el nen a plaça a parlar de les proves que farien a la reunió atlètica de l’endemà. El meu pare va tornar tot engrescat cap a casa i s’havia deixat en Xavier a plaça, va haver de tornar a cercar-lo. Van viure en un pis al carrer de Gurb pràcticament fins l’any mil nou-cents setanta, quan jo vaig néixer.

També recordo haver anat a l’acte de jura de bandera del meu germà Xavier a Sant Climent, aquest cop amb els meus germans al mateix cotxe i que la meva mare m’acabava una bufanda pel camí; ja m’havia fet una gorra de la mateixa llana. També hi anàrem amb el Dodge.

La relació doncs amb el meu pare en la meva infantesa va estar llunyana. No em demaneu perquè. Em sembla que en bona part era presa per la meva mare qui tenia més cura de mi. Tampoc teníem xerrades setmanals encara que recordo una època en que anàvem a fer footing cada Dissabte tots dos al matí i em va ensenyar a fer un entrenament quan devia tenir uns tretze o catorze anys. Només xerràvem de l’entrenament per això i de algunes coses de quan ell era jove i atleta. Suposo que tenia ganes que fos jo també un atleta i de fet al cap de un any o potser llavors mateix vaig començar d’anar a l’estadi però la gent que hi havia per allí era molt diferent de com érem per exemple al col·legi i no em vaig adaptar gens. Vaig fer marca per els campionats de Catalunya de tres-cents metres llisos, i no em vaig recordar de dir-li al meu pare perquè em va semblar que el Dissabte que era el dia que més reposava dormint a casa i no l’havia de despertar a les sis del dematí per què m’acompanyés a Vic a agafar l’autocar i a més em vaig distreure estranyament durant la setmana. De tota manera el dia que vaig fer la marca per als campionats el meu pare m’havia vingut a veure a l’estadi i em va dir que havia corregut molt bé. Diguem que amb l’any a Barcelona i després el sortir i el beure em vaig distreure del meu possible futur com a atleta i el meu pare tampoc no hi va insistir, hi havia altres preocupacions a casa llavors, i jo estava massa deixat estar amb el conte de que anava a col·legit. Potser ens va mancar capacitat de reacció davant el daltabaix estudiantil de la meva part però ja us he dit que l’esforç econòmic era molt gran i jo ho notava, començava doncs un nou tipus de vida que no vaig saber aprofitar i en el que l’esport no hi tenia lloc en la meva memòria. Senzillament me’n vaig oblidar. Potser si haguessin fet la nova pista d’atletisme on és ara, prop del taller, uns quants anys abans hi hagués pogut anar algun dia entre setmana però no va ser així, a més, tampoc en guardava bon record i no m’hi vaig sobre posar. Llavors mateix, i també que ara recordi, hi va haver una falera molt gran per el bàsket en la que jo mateix m’hi vaig veure immers. Així vaig jugar una any amb un equip B del club bàsket Vic en el que si no recordo malament no vaig encistellar cap punt en tota la temporada, i un any al CB Tona, on si bé si vaig encistellar, no guanyàrem cap partit tampoc en la temporada. Haig de dir però que les meves aptituds eren com a saltador i atleta en general, i que la vessant tècnica d’aquest esport era la meva part més fluixa. Tampoc vaig tenir massa minuts al Vic i el Tona era de nova creació. Després va venir l’any i mig d’estudis a Barcelona.

Amb el meu germà Xavier també havíem anat a fer footing però era diferent. Fèiem una volta més llarga i l’entrenament era més llarg també i seguit de manera que arribava més cansat, de vegades marejat i tot. Llavors es va casar. La volta que fèiem va quedar tancada per unes obres en mig de la muntanya d’una torre d’alta tensió i la subsegüent deixadesa d’alguns camins. De tant en tant provava d’anar a fer-la i l’havia de fer caminant per les pedres que hi havia en el caminet o les males herbes que s’hi acumulaven. És curiós que quan em començava a relacionar amb el meu pare li donés al meu germà per aparèixer i per desaparèixer després, Potser li va demanar el meu opare per tal de que fes un entrenament més fort. Suposo que a casa ens estimàvem molt.

Fi de somnis de la bombolla primera part. La única part que està escrita.

Somnis de la bombolla_I

El capítol somnis de la bombolla_I correspon al relat "20 de maig del 2007" que podeu trobar al mes de gener del 2010 en aquest mateix bloc

Somnis de la bombolla_H

12 de maig de 2007. Dissabte.

Avui he somniat amb el meu pare. No l’he vist, bé si l’he vist però només un moment, només n’he tingut una imatge. Era una imatge de potser uns dos anys abans de morir i feia cara de content com tot seguit ara us explicaré. Malgrat haver somniat amb el meu pare al no haver entès el somni encara ara a la tarda, al matí he volgut escriure sobre la meva adolescència. Se m’ha fet molt feixuc i a més era incoherent amb la traça de tot el relat fins ara, que és viu podem dir. Es perdien moltes coses a més, penso que és difícil escriure sobre aquell passat així de sobte, per explicar detalls i és lent i com ja he dit feixuc i laboriós. Suposo que hom deu tenir les seves tàctiques com elaborar uns esquemes o esbossos mentals del que es vol dir i no posar-se a escriure simplement com fas quan parles del present o del passat immediat. Com ja he dit també posar-me ara a escriure sobre un tema tant apart tampoc m’ha semblat correcte i per a mi era quelcom que complicava l’escrit. Mai de fer públics aquests relats, tal com és ara mateix la meva intenció el títol estarà relacionat amb la paraula somnis i la meva adolescència fins ara no hi ha aparegut, hagués estat una llicència massa desproporcionada trobo.

En el somni amb el meu pare des de on recordo érem al taller, a dalt a la oficina i jo li ensenyava un peça que havia fet. Era una peça composada de diverses altres peces que encaixaven. Dos furats grossos i vuit de petits repartits quatre i quatre a noranta graus cadascun. En el furat gros que tenia més a prop meu tot encaixava correctament però al meu entendre sobraven els quatre furats petits del conjunt de l’altre furat gros. Aleshores al no entendre-ho ha estat quan he mirat al meu pare per veure què passava. Val a dir que en tot el somni no s’ha creuat ni una paraula. Aleshores ha estat quan el meu pare ha posat la cara de satisfacció i ha deixat anar una rialla per sota el nas.

En aquell moment jo mateix, adormit m’he adonat que somniava i adormit encara he volgut continuar somniant, ha estat llavors, em sembla quan el somni s’ha torçat. Suposo que a molts de vosaltres us deu haver passat això de somniar i adormits voler continuar el somni i llavors somniar alguna cosa que acaba en quelcom que et fa despertar de la gràcia que et fa, o com en aquest cas es torça el somni lleugerament i també, al voler fer alguna cosa conscientment, et despertes. A partir de que m’ha semblat que he volgut continuar somniant la peça principal que era bastant gruixuda s’ha tornat prima i apedaçada i torta i s’hi ha fet una esquerda i amb l’ungla se n’ha pogut arrancar un trosset. Jo no sé si llavors o ja abans en el somni portava una jaqueta amb les mànigues amb uns penjolls de roba que semblaven fetes de caps, d’aquells draps de fil, que en el moment en que s’ha arrencat el trosset de xapa de la peça per distreure el meu pare ha resultat que era nova i les mànigues semblaven una bufanda d’aquelles de cantant de cabaret de noves i netes que eren. El meu pare sense creuar paraula semblava que insistís en que ho tapés soldant però amb aquella jaqueta nova no es podia fer i llavors apareixien les persones que voltaven per el polígon venent les jaquetes.

A la oficina no hi havia les finestres i aquella colla de venedors entre el que hi havia una rossa platí com aquella dona de la cocaïna o com la Judit Mascó que justament al matí ha aparegut de seguida citada a la ràdio per no sé què de la campanya de Jordi Hereu han volgut posar-se sota el cel fora de la nau perquè els toqués la pluja o la llum de la lluna i les estrelles. Semblaven d’un circ i anaven tres o quatre. Llavors m’he despertat.


13 de maig del 2007. Diumenge. Avui he tingut un altre somni. Només en recordo, ara al migdia la primera part. Era molt estrany.

Estava al rierol que hi ha a prop de casa, era de dia, darrera el parc que hi ha on hi havia hagut un manantial d’aigües de la puda o medicinals que se’n deien, hi havia una gran esplanada asfaltada. Jo havia de fer una gran maniobra amb un camió articulat. Cap al migdia hi havia cotxes a primera fila davant del rierol, he fet la maniobra, m’ha semblat que m’hi ajudava un conductor de camió articulat que conec i que no he vist però que n’he recordat el nom mentre feia la maniobra: en Cecilio. He aparcat el camió alineat darrera els cotxes a la gran esplanada, estava ben estacionat, alineat correctament entre els cotxes. Llavors he baixat i he vist que a la caixa del camió hi posava ‘Valeo’ que em sembla que és una marca de lubrificants per a motors. De sobte ja era en una mena de cova on m’havien de donar deu figuretes metàl·liques cada cop més valuoses i més lluents amb motius de siluetes femenines. Jo les agafava i comptava i les tenia a les mans, davant meu, però quan he tingut la daurada no he sabut si feia la nou o la deu, o no la he volguda i hi ha hagut un embolic. Llavors una mena de ballarina amb penjolls al front i arrecades m’ha demanat -vols aquesta?- i ha desaparegut per una cortina. No sé exactament que ha passat ni si m’he endut totes les figuretes que em tocaven però sé que en aquella mena d’exposició hi havia gent preparada, que fins i tot en la seva absència, davant d’un pupitre que he vist darrere meu a la dreta, que era al terra, hi tenia una serp petitona d’uns cinc centímetres que s’anava menjant algunes de les nombroses mosques que hi havia damunt. He vist com la serp se n’empassava una. Al pupitre no hi havia res més que mosques caminant i revolant i una o dues serps petites i potser u tros de pal cilíndric que podia fer de llapis o punter. Hi havia més gent i darrera el pupitre s’endevinava la llum del sol i l’aparcament i la sortida. Sé que hi havia una altre part de somni que ara no recordo. Al dematí tampoc n’hi he volgut fer cas.

Hi ha una tortugueta al jardí. Una d’aquestes com la que surt ara a la televisió en una campanya de TV3. Fa uns quinze centímetres de diàmetre i avança cap al rierol precisament. Se li deu haver escapat a algú. Ja la vaig veure ahir a l’altre banda del jardí també cap al migdia mentre segava l’herba. La closca és de color groc i verd. No n’havia vist mai cap de tant grossa. No l’he pas tocada. La seva gran gesta serà travessar el carrer que és fet d’adoquins que hi ha aquí al costat que potser fa uns vuit metres lineals, després ja ve un tros de camí i el rierol. Ara ja deu ser a cal veí. Tampoc sabia si serà capaç de viure tota sola al rierol, si és el seu habitat.

En quan a lo del pupitre del somni ahir mentre estrenava arxiu per escriure i mirava de recordar com funcionava el corrector de català i la selecció d’idioma, que encara no he trobat, he hagut de tallar i copiar en una arxiu en blanc, vaig veure no sé què de llengües índies i em va cridar l’atenció. Ho dic per què aquell pupitre i aquella serp feien tota la pinta de ser hindús, però la dona dels penjolls semblava més una gitana d’aquelles de pel·lícula en tipus ‘La zíngara’, amb ulls grossos. Em sembla que fins i tot en el somni la dona apareixia en blanc i negre i dels pocs colors que recordo per no dir l’únic és el daurat de l’ultima figureta en litigi que no recordo si m’he quedat o no.

Ja és la segona vegada que somnio i al dematí d’hora, tot i recordar el somni no en vull fer cas. Avui fins i tot s’ha perdut una part de somni. Ahir em va semblar que havia de posar-me a escriure per exemple sobre la meva adolescència millor que un somni amb el meu pare i ho vaig intentar. Més tard em vaig imaginar a mi mateix portant tota una pila d’arxius a un editor que després de llegir-los em preguntava a veure perquè em pensava que la meva vida era prou interessant com per publicar-la i vaig trobar que tenia raó. Ja us dic ara, abans d’escriure-la que no ho és pas. Més aviat és quelcom trista, gairebé dramàtica, fixeu-vos una persona que no creix en un entorn de drogues i alcohol i als dotze o tretze anys n’hi vol tenir contacte només perquè en sent a parlar amb companys denota un falta de personalitat gran, per altra banda normal per a aquella edat sobre tot envoltat com estava llavors en aquell curs de repetidors i gent més gran que jo i més mal educats amb els professors amb els qui m’ajuntava perquè eren del poble, per exemple, o el fet de viure en una casa grossa de tres pisos amb un jardí enorme i una pista de tennis i una piscina que em feien ajuntar-me amb els que potser no anaven més ben vestits i que semblaven més pobres entre els rics d’aquell col·legi, tot i que no us penseu pas que malgrat els passius la meva adolescència no va pas passar potser en la opulència ni en el despilfarro, malgrat no em va faltar mai de res que em fes falta en realitat. Així doncs en comptes de tirar cap amunt i buscar posicions incòmodes cercava la comoditat i la facilitat, i potser la ociositat. No he estat mai massa aplicat ni treballador de jovenet, no en tenia necessitat potser anava sobrat i tenia massa temps per l’oci. La meva mare es va posar a donar classes de solfeig i de piano i jo quedava descuidat voltant pel carrer o mirant la televisió o jugant també amb els interns del col·legi. El camí es va començar a tòrcer en una època important però com que les notes anaven mitjanament bé no hi havia massa problemes. Els deures es feien en cinc minuts i d’una revolada, si n’hi havia. L’any i mig a Barcelona va ser en certs aspectes temps perdut, encara que el recordo amb estimació, a més no hi havia diners i jo notava que a casa es feia un esforç massa gran. Es va fer tard. La joventut es va exhaurir amb l’alcohol. Després algunes drogues, tot molt ràpid. Finalment un daltabaix psicològic i un ingrés per Nadal al psiquiàtric a Santa Coloma. Des de llavors una vida completament diferent amb retorns al passat de cap de setmana, o d’algun dia a l’estiu o per alguna festa, de tan en tan m’esvero, voldria tornar al passat però la fera es va amansant. Cada cop el sentiment de ridícul és més gran al dia següent i les sortides s’allarguen entre una i l’altre gràcies a déu. Al final després d’una experiència laboral nefasta del foc vaig anar a parar a les brases amb la cocaïna. No hi ha gaire res més per explicar tret d’una bona experiència universitària no acabada i potser molt però com us he dit no crec que cap editor ho trobi prou interessant.

Penso que el valor d’aquests escrits està en el moment de la meva vida en el que passa. El meu pare només es morirà un cop. El meu germà i la meva germana també. Somniaré amb ells poques vegades a la meva vida i escriure-ho m’ajuda a passar l’estona a mantenir una certa activitat mental i no se sap mai que en pot sortir de tot això. He tingut alguns professors que m’han dit que escric bé i potser algun dia tinc prou material i prou ganes per dedicar-me a mirar de compartir-ho. Ara torno a estar mig bé, fa tres mesos que no compro droga i encara que quinze o vint fulls no donen per un llibre potser si escric cada dia i amb un cert fil argumental puc arribar a tenir alguna cosa que publicar d’aquí a dos anys potser. Ara s’acosta el meu aniversari potser tinc un altre somni o alguna idea sobre la que escriure més pausadament i amb més calma i detall.

La veritat és que no ho han pas dit massa professors que escrivia bé. En concret un professor d’anglès a la universitat quan li presentava treballs que gairebé eren copiar i enganxar textos econòmics complicats en una altre llengua que no trobava altre manera d’escriure. Em va dir –escrius bé- i em va fer repetir els treballs. Vaig triar uns altres temes més senzills. Tampoc hi ha precedents d’escriptors a la família, ni professionals ni aficionats. Tampoc he tingut mai relació amb escriptors exceptuant una setmana a l’estiu que vaig compartir un tauler de missatges en un campus virtual amb el senyor Joan Barril que presentava el seu llibre ‘Parada obligatòria’ quan jo estudiava en una altra universitat. Al tauler es presentaven dos fragments del llibre que feien referència a l’alegria i a la tristesa. Passaven els dies i ningú no participava en el debat i se’m va ocórrer de trencar el gel amb una participació que vaig anomenar jo mateix "el màxim d’espotània". Em va sortir de les ganes de participar, una mena de composició lírica en prosa en que parlava de l’alegria i a tristesa com la mateixa cosa per a dues persones diferents contraposades com a emoció o sentiment i en canvi quelcom a comentar només per a algú que ho pogués estar comentant "d’allà estant" -vaig dir. Gairebé era una composició ofensiva sense voler-ho, però es que jo estava ofès sense motiu per part de l’autor que en l’apartat de la tristesa posava com a exemple una bústia buida. Per bústies buides la meva en aquella universitat, i sense voler-ho vaig escriure agressivament malgrat que com diuen els castellans –menos da una piedra-, perquè com ja he dit passats uns dies el tauler era buit. Després de uns altres pocs missatges ell va respondre’ns a tots en un sol missatge de dues o tres pàgines i va parlar sobre quelcom d’escriure guanyar-s’hi la vida i tenir un públic lector i quelcom de fer anys que estàs ja "criant malves", va dir, contraposada amb una obra literària de podríem dir-ne valor o quelcom així. Ara no ho sabria explicar. Va citar una obra ‘Quaderns de Malte’ de l’editorial Proa. Una nòvia que havia tingut jo i que m’havia deixat potser mal record havia anat a l’escola Proa i sempre parlava de l’espontaneïtat i la originalitat; que parlava, l'obra dels quaderns de que per a saber escriure s’havia de haver estat amb els moribunds i amb no sé qui més...Ara tampoc ho sabria explicar... No em va dir directament mal educat però poc se’n va faltar. Tinc el missatge a dalt a l’altre ordinador però també tinc la mania de que a Internet et poden canviar els textos dels missatges quan els deses a l’ordinador i que és fet per viure-ho en directe i a més hi he agafat mania per tant no el revisaré. Em vaig comprar el llibre de ‘Parada obligatòria’ però no l’he llegit, vaig cercar el de ‘Quaderns de Malte’ però no el vaig trobar a la venda. Potser he estat esperant tots aquests anys, des de finals dels noranta per escriure. Potser no en sabre mai. Potser ja en sabia. Aquell mateix estiu també hi havia en Toni Solé de TV3, no sé quin programa feia a la televisió llavors, en un altre tauler i també vaig ser el primer de participar exceptuant-lo a ell. S’havia mort la seva mare feia poc i es va post-posar el debat sobre el seu llibre ‘Història de Catalunya’. Ell si em va respondre directament, responia un per un. Es més jove i estava més familiaritzat amb l’entorn informàtic, es va excusar Joan Barril. La seva dona és de La Gornal i jo hi havia anat a treballar i ho havia posat al meu web al campus però me’n vaig assabentar després que ella era d’allà. Coses del món digital.


14 de maig del 2007. Dilluns. Planol- A la dreta – petit mur a saltar – anar-hi abans de que poses la bomba- paper wn minúscules i dibuix de niño cantor. – trucada que rebo no se on bàsket desde un hos pital -un metge- silos grossos- no sabem quants- s’ha de fer un aval metge ha d’anar a l’argentina a defenser els dretsde l catalanisme- adalt al terrat pujem les xapes i soldem-despertar.

Avui he fet tàctica, que dèiem de joves. M’he llevat deu minuts abans de l’hora i he anotat uns apunts aquí a l’ordinador que us deixo. El primer somni era amb el meu pare. El meu germà Jordi havia de posar una bomba i el meu pare i jo ens en miràvem un plànol. El lloc era a la dreta de on estava o on dormia i podia ben bé ser a casa del veí. El meu pare deia que com que havia de saltar un petit mur i era el meu pare de quan ja tenia retenció de líquids i les cames i els genolls inflats i caminava amb un bastó, i s’havia de passar per sobre de un petit mur hi volia anar abans de que hi anés ell per evitar les corredisses. Després m’ha ensenyat un paper que podria ser de quan ell anava a col·legi on hi havia un dibuix que no recordo i una frase principal en principi incoherent de la que recordo les paraules -niño cantor- llavors hi havia tot un paràgraf escrit en minúscules, cossa molt estranya en el meu pare que sempre ho feia en el que els anglesos anomenen “capitals”.

Llavors, em sembla que érem en l’altre somni, rebo una trucada per la que haig de pagar, se m’informa de la mateixa a través d’un paper escrit a maquina o amb ordinador, prové de un hospital. És un metge que vol uns silos grossos però sabem encara quants, tres o quatre. Jo li dic que per l’operació s’ha de fer una aval i ell ja davant meu sense afaitar, tenia el cabell blanc i ondulat, la cara prima però el cap gros, em diu que no pot, que ell ha d’anar a l’Argentina a defensar els drets del Català o del catalanisme. Després som al taller a dalt un terrat de formigó estem pujant els silos preparats a pedaços, són petits i aquell metge és allà ajudant-nos. Hi ha una altra persona a banda del metge el meu germà i jo. Després ens posem a soldar a dalt al terrat. Feia sol al somni.

Després m’he llevat em sembla que eren les quarts de sis i gairebé ja no he pogut dormir més.


Del meu intent de diguem contacte o participació amb Joan Barril del que us parlava ahir, aquest matí n’he recordat més detalls. Ja us vaig dir que feia uns dies que s’havia encetat la data del debat i ningú no hi participava. Jo al capvespre d’un dia entre setmana m’havia llegit els bocins del llibre que s’havien penjat al tauler i en sentir també que era gairebé insultant que ningú no hi digués res vaig pensar que entre una cosa i l’altre feien prous motius per dir-hi alguna cosa. Vaig començar amb allò de la espontaneïtat i llavors vaig mirar d’adreçar-me a un escriptor parlant-li d’un altre allò de per similitud. Val adir que l’altre escriptor triat no era gaire afí amb Joan Barril. Es tractava ni més ni menys que de Stephen King un conegut escriptor americà de novel·les de terror que era de l’únic que recordava haver-ne llegit fer-li una entrevista al diari. Suposo que jo mateix em preguntava el perquè de triar escriure i li vaig comentar que aquell senyor havia dit que escrivia les històries que escrivia per evitar que passessin. Aleshores com que no ho recordava em vaig permetre allò que en diuen una llicència i vaig dir que no havia pogut copçar si volia evitar que passessin en el mon o en la seva ment per allò de escriure com a teràpia i llavors vaig passar a la meva composició prosaica. Una dona que va intervenir després va parlar de experiència colpidora i de la subsegüent capacitat creativa. Em sembla que era la meva tutora disfressada en pla nen no juguis amb el tauler del debat perquè ara recordo que abans dels ‘Quaderns de Malte’ Joan Barril va parlar de patologies entre les que va anomenar la de un nen que juga. El Dijous em toca la injecció. Després a la tarda miraré d’anar a cercar aquella composició.

Doncs no va anar així, senyors!. Disculpeu-me!. Primer vaig dir comentar lo de la espontaneïtat i llavors vaig dir-hi la meva. Lo de l’Stephen King va venir després d’una altra intervenció en el debat en la que jo paranoic com estava, al·ludit o no per lo de l’experiència colpidora, em sembla, vaig contraatacar. La meva composició inicial després de la lectura resava així:

De les diferents expressions de la tristesa que vostè detalla i que he de dir que la majoria he experimentat diguem, en carne propia, m’agradaria afegir que la tristesa és llevar-te una vegada i una altre, i en el moment d’entrar en contacte amb la gent que tens a la vora, adonar-te que no són com a tu t’agradaria que fossin. La tristesa és tenir la sensació de ser la “Proud Mary” sense ser tu qui rodoles, per què és el món qui rodola al teu voltant i dir també que l’alegria és exactament el mateix i que a més és simultània per a qui se sent aquesta Mary i per a qui s’ho mira d’allà estant

Val a dir que la meva malaltia em juga males passades de vegades. Si abans mirava de portar una vida ordenada amb un ordinador per a defugir el comportament esquizoide i no ser un –veleta- que ara fa així ara fa d’una altra manera, ara la dissociació en els records que vaig llegir a l’enciclopèdia catalana associada a l’esquizofrènia pot ben bé valdrem com a excusa per a aquests escrits i d’aquí a uns anys si per exemple deixo de cotitzar a la seguretat social i no hi ha més medicament podré consultar-los amb l’ajut del senyor. Llavors moriré en la més absoluta indigència com tants d’altres artistes, alguns recordats d’altres no. "A morir a res" deia el meu pare. Ara mateix he pogut consultar un ordinador i malgrat no me’n refïi massa, i tingui la importància que tingui, em passa sovint que quelcom que creia recordar perfectament era ara, en un altre moment, a l’inrevés. Ai mare de déu...bromes a part, preocupa, com preocupa el problema de la meva mare que ja us vaig comentar que no encerta amb les paraules i que perd el fil del que anava a dir i llavors no recorda. A mi em passa escrivint, no se què anava a dir i perdo el fil de lent com vaig i se me’n va el sant al cel que diuen.

Voldria ara, si mai es donés el cas, demanar disculpes des de aquí a qui pogués ofendre aquells dies en que estava tant irritable i agressiu. Uns bons companys parlaven al seu fòrum de la carrera de Humanitats allà a la universitat de la calor que certament era molta. Hi havia una cançó de les que jo escoltava de jove que deia "que la cultura es tortura, no nos vamos a engañar".


15 de maig del 2007. Dimarts. Avui he telefonat a la universitat. Vull apuntar-m’hi de cara al setembre. Si bé ahir volia acabar les ciències empresarials que tinc començades a la universitat de Vic a la Universitat Oberta de Catalunya, avui he telefonat a la UNED, la Universidad Nacional de Educación a Distancia. A la Universitat oberta no em són ara simpàtics. El primer dia i ja vaig tenir problemes amb els del servei telefònic d’ajuda informàtica. És una universitat en explosió i tenen molts clients però a mi no m’agrada com t’atenen. Passen de tu. Recordo que quan hi vaig intentar estudiar dret, la tutora sempre responia que no formava part de les seves tasques tal o tal altra cosa. Al final quan li demanava alguna cosa ja li posava jo mateix en el missatge i per avantmà si formava part de les seves tasques això o allò. Una consultora responia amb missatges tipus i fas una pregunta i t’engaltava un missatge que ja tenia preparat i que no era exactament el que demanaves, i això varies vegades. L’altre any, una l’altre consultora em va enviar a fotocopiar una pàgina d’un llibre a Manresa. Sort que vaig quedar ben distret amb l’anècdota d’economia, que ara se’m fa difícil reproduir, i no vaig pensar en les mil pessetes de gasolina i les dues hores i mitja que havia gairebé perdut. A més no va voler acceptar un error que hi havia de més entre els nombrosos que ja s’havien detectat en els mòduls didàctics que teníem per escrit. Total tres anys per aprovar tres assignatures i intentar estudiar enginyeria informàtica degut als nombrosos problemes que tenia amb el ordinador i que volia conèixer. A més em trobava molt sol perdia i molt temps sense fer res i el material quan no era complementat era suprimit en part o era difícilment llegible al estar elaborat per super-catedràtics que estaven més preocupats per una suposo altíssima qualitat del material que no pas per a fer-los entenedors tenint en compte que s’havien d’estudiar a distància.

La UNED és més maternal com a nacional i com a de educación. Hi vull fer sociologia. El primer exàmen que vaig aprovar a nivell universitari va ser a la Universitat de Vic i era de sociologia del treball. Vaig treure un nou. A més la professora, uns dies abans, concretament l’últim dia de classe quan retornava els petits treballs que havíem entregat durant el curs em va dir –me descubro ante ti-. És lògic dons que hom vulgui dedicar-se al que bé se li dona. Queda molt fins a mitjans de juny que és quan m’han dit que fan la pre-inscripció. Ja veurem com estic i amb quines ganes. Penso que de cara a fer els quaranta-cinc anys estaria bé tenir una llicenciatura. Si una professora et diu que es descobreix davant teu quan fa potser cinc anys que no estudiaves o es que potser no sap que no tens com la resta vint anys si no que en tens vint-i-sis o és que realment hi tens una facilitat innata en això de la sociologia. Si déu vol al setembre ho veurem. Una vegada vaig veure en una d’aquests telefilms americans que fan a la televisió que li deien a una promesa d’esport d’elit que si havia de ser una estrella estudiés sociologia. Que jo recordi eren bàsicament comentaris de text aquella assignatura.

No veieu com m’estic posant aquests dos dies de tabac. El psiquiatre em va treure el relaxant que prenia abans d’anar a dormir i ara em costa agafar el son. Si abans cap a les deu ja dormia, ara a les onze encara tinc els ulls com taronges. A més al matí m’aixeco més nerviós, ahir va ser el primer dia de tornada al treball per provar-ho des de la baixa i em vaig fumar un paquet només al matí i el cos ja deu haver assimilat la risperidona. Actualment estic perillós. Em sembla que tinc certs deliris fins i tot m’imagino que escriuré grans coses i donaré grans conferències, bé, tot és possible, però em sembla que en faig un gra massa. El tabac que jo fumo és molt fort i normalment en fumo un paquet al dia. Ahir gairebé en vaig fumar dos paquets potser es això. Potser la setmana passada vaig tenir massa emocions i el meu cos va assimilar massa risperidona i els cinquanta miligrams de la dosi quinzenal s’han fet curts. Potser és la primavera o la calor, això que ahir al matí tinguérem tempesta amb ventada i tot. Necessito una mica de estabilitat laboral i diners, pagar uns quants deutes immediats endarrerits amb la devolució de la declaració del la renda, pagar l’assegurança del cotxe amb la paga extraordinària de juliol i amb una mica de ganes potser posar-me a estudiar.

Ara a la tarda mentre escoltava música tot pintant les portes del garatge, que han folrat els fusters, amb imprimació selladora pensava que li escrivia les cançons d’un àlbum a una coneguda artista nord-americana i que era un èxit. Quina ximpleria! Ja tenia tema i tot per als dotze títols, bé m’hi havia d’ajudar algun dependent de la fnac. Jo pensava triar-li en Sinclair del llibre Demian de Herman Hesse com a un dels motius es tractava de trobar onze joves personatges literaris del segle dinou principis del vint i llegir-se els seus llibres per escriure’n les cançons que ella mateixa es musicaria. Que si no estan encara, que si les he acabat a dalt de l’avió mentre anava cap allà a Nova Iorq a portar-les-hi. Escriure en prosa encara me’n mig surto però cançons sense musicar trobo que és molt difícil, i a més ara busca tu onze personatges romàntics juvenils de literatura adients que no siguin semblants. Una altra cançó suposo que seria "la pequeña Perla" per aquell llibre de La Letra Roja de Nathaniel Hawthorne que també em va agradar molt i a més passa a Boston prop de Nova Iorq de on és l’artista aquesta que m’he imaginat. Ja us ho dic: delirium tabaquensis.

L’artista musical pop en qüestió era Anastacia i resulta que el seu últim èxit musical que jo recordi ara mateix és una cançó que es diu –Pieces of a dream-, peces d’un somni. Val a dir que en els últims dos anys tinc la costum, al hivern de llevar-me d’hora i abans d’anar a treballar mirar un canal de vídeos musicals estranger. El vídeo d’aquesta cançó l’he vist però no em demaneu pas però que diu la lletra perquè no ho sé. Tampoc us sé dir de quan és el tema musical i quan començo jo a redactar aquest escrit. De fet ella deu parlar de un somni molt important i que potser es repeteix del qual en té unes peces a la memòria i jo parlo dels diferents somnis que vaig tenint al llarg del temps. Em sembla que després va gravar un tema amb Eros Ramazzotti i aquest va dir que Anastacia era tota una artista per una sèrie de detalls que el van impressionar. També sé, però potser no està bé dir-ho que Anastacia s’està o s’estava recuperant d’un càncer de pit. Suposo que Anastacia, que és rossa, deu tenir els ulls de color marró com la Madonna o com aquella nòvia de l’escola Proa que vaig tenir o com també tenia aquella dona de la cocaïna. Són perilloses. És broma, però jo que no hi entenc res en senyores diria que ho son.

En quan al deliri, bé, els poetes preferits de Jim Morrison, un cantant hippie nord-americà de finals dels anys seixanta, tenia com a preferits uns poetes francesos que em sembla eren del segle dinou, que deliraven tots a causa d’una enfermetat de tipus venèri que els matava, la sífilis, i de la qual ell també es volia morir. Jim Morrison va morir en una banyera a París, tinc entès, i està enterrat al cementiri Pierre Lachâise d’aquesta mateixa ciutat, igual que Oscar Wilde i, tinc entès, que molts d’altres artistes. Oscar Wilde també va morir en la més absoluta indigència i l’altre dia parlaven de Mussorgsky a la ràdio. De Wilde em vaig assabentar que era homosexual quan en vaig anar a veure una pel·lícula que s’estrenava al cinema, vaig anar al Verdi, ara deu fer vuit o deu anys. Quan el veia fer en la pel·lícula, a qualsevol hora del dia em va recordar aquella nòvia de l’escola proa que jo havia tingut i em vaig sentir estafat. Estafat per ella, evidentment. La pel·lícula és bastant forta. De Wilde n’havia llegit el fantasma de Canterville i de jovenet m’havia agradat molt, però era molt al principi de llegir i al professor del col·legi se li havia acudit de dir-nos, no potser sense raó, que lo important de un llibre eren el títol i l’editorial i no va ser fins a mitja pel·lícula que vaig saber qui era aquell Oscar Wilde però no em feu cas no fos cas que em passi com amb el debat amb Joan Barril que hi havia dissociacions memorístiques. Recordo ara que casualment el dia que Joan Barril ens va respondre va dir que ho feia breument perquè havia estat enraonant a través de l’ordinador amb un Òscar que se n’anava a Anglaterra i es casava amb una anglesa. L’Òscar deia. El món digital.


He estat pensant en un títol per als meus escrits. Ja fa dos dies que em balla pel cap el de “Somnis de la bombolla”. En català és més maco que en castellà però més ampli. Així en castellà seria “Sueños de la pompa” per allò de les –pompas de jabón-, perquè penso que la meva manera de escriure es com una seguit de bombolles de sabó que van i venen i que en relacionar-se al cap de uns paràgrafs s’esvaeixen. A més, per una altra part, s’adiu amb el problema que tenim tant jo al escriure quan perdo de vegades el fil i que la meva, a qui vull dedicar aquest seguit d’escrits, té encara més agreujat. És només una idea. Penso que hom el que fa és deixar el títol per al final o potser és el primer que fan, no ho sé.


16 de maig del 2007. Dimecres. Ahir abans d’escriure l’últim paràgraf vaig veure el nou vídeo de Shakira. És força impactant i em va cridar l’atenció. Avui al dematí hi he pensat. La cantant colombiana llueix una perruca amb cabells de color blau elèctric, que haig d’agrair-li que no es canviï en tot el vídeo, donada la costum que hi ha per part de les artistes de lluir diversos pentinats per no parlar ja de diversos vestits en un mateix vídeo. La cançó es diu –las de la intuición- referint-se suposo al gènere femení. És gairebé obscena però tot el vídeo és molt novedós. Malgrat tot Shakira és rossa i té els ulls de color marró, per tant, i, al meu ignorant però personalment valuós entendre, és perillosa.

Tinc un conegut amb qui vaig esta a León treballant, just abans d’abocar-me a la cocaïna i precisament de comprar-me l’únic CD que tinc de Shakira, el Grandes éxitos, que deia que era colombiana, de pare libanès i de mare mexicana. L’any passat, al juliol, li ho vaig comentar a un altre company de muntatge que vaig tenir quan era a Melilla, un altre viatge amb avió que no havia comentat en aquests escrits, que era mexicà. Em va dir: -se confunde usted con Salma Hyek-, ja sabeu, aquella actriu que van fer fora del show de Bill Cosby per tallar-li el cap a un pollastre i mig nua lluir-lo enlaire i embrutar-se amb la seva sang tot fent suposada màgia negra. La cosa va quedar en que totes dues podien ser de pare libanès i mare mexicana, però ara amb el temps jo dic que curiosament Shakira sembla ben rossa. També comentàrem amb aquest amic mexicà que es diu Porfirio, i, que no havia conegut cap altre Porfirio fora del seu pare i el seu avi, que aquests fruits tant bonics de creuaments tant llunyans i que podem veure que eren agradables a la vista resultaven potser els que ens ensenyaven de molts d’altres de desagradables en clara referència a les pel·lícules medievals de fills de creuaments entre sarraïns i cristians. Em va sortir la vena pariòtica. Val a dir que no fa pas massa va sortir un Porfirio per la televisió, un senyor que té una xurreria al barri de Sant Gervasi de Barcelona i al que volen fer fora. Ho vaig veure al telenotícies. No fa cara de mexicà i em sembla recordar que va dir que feia més de vint anys que era en aquella cantonada. Val a dir que tant Salma Hyek com Shakira tot i la seva edat encara fan cara de noies joves, especialment Shakira, que a més explota la seva vessant adolescent en la seva imatge especialment en els seus vídeos, potser no tant en les seves actuacions en directe on se la veu molt més madura. Ja he dit jo que era perillosa.

En el que a la cançó fa referència haig de dir que no entenc la meitat de la lletra, quelcom molt comú en aquesta artista que canta com fent gorgoritos i de la intuició no en sé pas res jo. De la premonició potser si, o de com se digui... no voldria barrejar una cosa amb l’altre i de l’altre tampoc en sé massa, només m’ha cridat l’atenció el vídeo. I que comentéssim lo d’aquesta noia amb el mexicà, doncs va venir de que allà a Melilla vaig haver d’enfilar un dosificador, que és una màquina, que potser aixecada per una banda pesava doncs, no ho sé, diem uns seixanta o potser setanta kilograms, que vaig haver d’aixecar jo tot sol a uns dos metres del terra en dos temps, com un d’aquells que fan halteres, per que ell el pengés amb dues famelles dels seus tirants. Allà mateix i després de fer l’esforç vaig sentir que un dels que hi havia cridava per allà treballant –Mañooo!- que em cridava l’atenció per no fer treballar massa a tothom, i a mi el dia següent mentre soldava els anclatjes de la sitja al terra em va donar per cantar allò del –hips don’t lie- que era l’èxit del moment de la Shakira i que voldir els melucs no enganyen, fent referència a l’esforç que vaig haver de fer i a lo content que estava per que la feina difícil ja estava feta. A més per aixecar seixanta o setanta kilograms a dos metres de terra i aguantar-los s’ha de tenir força a les cames.

Aquell mateix agost, al cap de tres setmanes justes vaig tenir tendinitis als genolls. Concretament al tendó rotuliar, que és el que hi ha a la part de baix de la ròtula, de manera més pronunciada al de la cama dreta per què a la cama esquerra hi tinc una altra lesió que em vaig fer de jove també treballant i suposo que de manera ja inconscient carrego més pes a la dreta. La tendinitis ja la venia arrossegant de feia temps, vull dir que potser feia mig any o més que en notava el dolor amb més o menys intensitat, depenent del tipus de feina que em toqués fer, però aquell agost es va fer insuportable: feia potser dos dies que només dormia una horeta davant del televisor al migdia tot escoltant les notícies després de dinar. Més tard vaig descobrir que segurament era gràcies a la miqueta de conyac que la meva mare acostuma a posar al tall per coure’l, llavors un dia a la tarda estava segant la gespa i va caure una mica de xàfec i vaig decidir, en haver de parar, anar a urgències aquí al CAP del poble a veure que em deia el metge. Em va enviar a l’especialista per al cap d’uns dies a Vic. De l’especialista va sortir el diagnòstic del tendó rotuliar. Ja ho havia provat gairebé tot: alguns anti-inflamatoris que tenia per casa no recordava de quan, però baixava la inflamació i, notar els tendons al caminar com passaven l’un per sobre de l’altre encara era més anguniós així que ho havia deixat. L’especialista em va donar hora a l’hospital per que em fessin electroteràpia, quinze sessions, em va anar molt bé però de fet el dolor va durar mentre vaig treballar físicament a ple rendiment i ben bé un mes o un mes i mig més, es a dir, fins Nadal. Treballar de delineant també és molest per als genolls però no tant.

De les diferents patologies que tinc ara us en explicaré una que potser us farà gràcia o que potser vosaltres mateixos si en feu la prova us quedareu sorpresos. Mireu: Dubto que mai em guanyi la vida amb la meva veu. El motiu es que quan per exemple de vegades estic sol a casa i tot distret o no em poso a enraonar sol a casa, i m’escolto, i em sento, per dir-ho d’una manera, sento un timbre de veu. Doncs mireu, l’ultima vegada que em vaig gravar la veu, i, vaig utilitzar un ràdio-casset normal, va ser llegint uns esquemes d’unes lliçons de dret per a escoltar-les al cotxe tot conduint cap a un exàmen que era a Manresa. Doncs bé, el timbre de veu , la veu en si, no és la que em sento jo a mi mateix, i, a més, resulta que és molt semblant, per no dir clavada, a la de un amic del qual, molt probablement per culpa d’aquella nòvia meva de l’escola proa, em devia mig enamorar o alguna cosa així. Us ho dic de veritat, em vaig disgustar amb mi mateix i tot, que al enraonar fes la veu de una altra persona! No ho sé! Feu la prova. Dec ser la única persona que em sento amb la meva veu, allò “del món qui rodola al teu voltant” però no era pas per això, em sembla.

Aquell meu amic, que és d’aquí del poble, ara és en un centre de rehabilitació per a toxicòmans a Igualada. El van enxampar aquí abaix a Castelló que venia de ves a saber on amb quatre quilos i mig de cocaïna, i per reduir condemna ha anat al centre. Sempre estava amb que jo li tenia gelosia per això i per allò, tenia un cert magnetisme, i no només per introduir la gent a les drogues. Potser tenia raó però es que jo sempre he tingut gelosia de tot i tothom. Em sembla que a més has de tenir diners per pagar el centre i t’hi has d’estar un any sense sortir-ne. El conec des que teníem sis anys. Férem de primer a vuitè junts. Després ens trobàrem de joves en un altre àmbit. És perillós. Des que tenia jo vint-i-un anys i fins i tot abans que encara no havia parat de drogar-se malgrat que quan jo havia tornat de León i el vaig veure i em va portar amb aquella dona de la cocaïna per a la meva desgràcia, em va confessar que ja havia estat nou mesos en un centre.

L’últim concert de rock al que vaig anar va ser a Badalona, al pavelló olímpic, el tartufo, em sembla que en diuen. Va ser al desembre just abans de que es morís el meu pare. El concert era de un grup escocès, els Franz Ferdinand. Curiosament, i sense jo saber-ho uns dies abans, havia mort també un estiuejant que havia estat veí nostre, el senyor Fernando que tenia un fill que es diu Francisco i una filla, la Fernanda, que és la cosina de l'únic Noël de qui he tingut referència mai, i de qui us parlava unes pàgines enllà.

Vaig anar al concert i m’ho vaig passar "cañón". Vaig entrar jo al recinte i van pujar ells a l’escenari llavors mateix per començar a actuar. Per fora algú demanava alguna cosa de la llista de convidats: "els qui siguin de la lista de convidats que vagin passant", jo vaig dir.li que volia comprar una entrada. Hi vaig anar per què n’havia vist el videoclip de més èxit que era "Do you want to?" en el que quatre joves que portaven la mateixa caçadora esportiva de beisbol o de bàsket universitari i t’anaven demanant en la cançó que volies mentre entraven en una exposició d’art i es posaven a fer el trinxa i a caminar enrere sense mirar qui hi havia i si atropellaven algú. El vaig trobar simpàtic i quan va sortir el CD el tres d’octubre que era un dia que hi havia un eclipsi, bé no jo el vaig comprar el dia quatre per què ara recordo que el dia tres entregarem una sitja de dos-cents vint metres cúbics de capacitat, el tercer de quatre que en férem i que van anar a Riudellots de la Selva.

Àlex, el cantant, o un dels altres, al començament del concert va dir que només hi havia una estrella allà aquella nit, i que vestia vermell. Allò no em va agradar. Àlex duia una camisa vermella. Però ell duia una mena de sabatilles d’estar per casa llargarudes i semblaven els peus d'un "teleñeco", m’hi vaig fixar cap al final. Jo duia les Martin’s negres. Em sembla que al concert em van dedicar una cançó i tot, cap al final mentre era al servei, a fer unes ratlles de cocaïna em va semblar sentir – Per en Josep!- i després van cantar-ne una que deia –This life is (nosequé, trencada o alguna cosa així): love this city!-, i van plegar, però això no va sortir a la crítica del diari, que tinc aquí a casa. A l’endemà va tocar la grossa de Nadal a Vic. És al mateix diari.


17 de maig del 2007. Dijous. Molt al principi de posar-me amb aquests escrits vaig especificar tots els viatges que havia fet en avió. També en vaixell. No son gaires ni gaire lluny per una persona de la meva edat i per als temps que estem. De fet ahir mateix gairebé tretze mil pericos van fer un desplaçament en avió més llarg del que jo he fet mai, i casualitats, l’Espanyol es va estavellar a la final de la copa de la UEFA contra un Equip que vestia de color vermell. Malgrat això jo ja he estat en un altre continent, és el continent més proper a Europa que hi ha, Àfrica, però jo ja hi he estat malgrat que fa anys que no trepitjo sòl de fora del país. He estat a Melilla. Primer vaig fer escala a Màlaga per què no hi ha vol directe des de Barcelona. Per un retard vaig perdre la connexió i vaig haver de fer nit en un hotel pagat de quatre o cinc estrelles a la vora del mar. L’endemà a primera hora arribava a Melilla. A Màlaga ja tenen TGV vaig veure la via a través de la finestreta de l’avió i estan ampliant l’aeroport, potser hi havia set o vuit grues. L’aeroport de Melilla deu ser dels més petits del món i no hi poden aterrar reactors, només avions am hèlices. Fas molta frenada al aterrar i enlairar-te també impressiona.

A Melilla han fet catorze quilometres de frontera amb ferros i filferros gruixuts i formigó i vigues de ferro i càmeres de vigilància. Portàrem una sitja des de Vic, bé la portaren uns transportistes especialitzats que feia tres metres i quaranta centímetres de diàmetre i on hi havia de cabrien aproximadament uns vuitanta-sis metres cúbics de calç per la depuradora de una planta dessaladora d’aigua de mar.

Vaig anar a Melilla cap a finals de juliol del 2006, un Dilluns, i en vaig tornar el mateix dissabte fent escala també a Màlaga. A Màlaga hi havia retard de tres o quatre hores i a Barcelona no ens van donar l’equipatge perquè hi havia vaga. Me’l van portar per missatger després d’anar a omplir una reclamació el Dilluns següent al mateix aeroport.

Ara m’he fixat que ahir, inconscientment, no nomes vaig predir el color de l’estrella de la final europea de futbol, el vermell, sinó que també durant el dia vaig escriure dos colors el blau de la perruca de la Shakira i el vermell de la camisa d’aquell concert que encara que no exactament són els colors del meu equip. Això en un dia tant especial per al dia del gran rival de la ciutat i del país.

Abans d’ahir vaig somniar una mica. Feia de company a una artista adolescent de la televisió que era filipina. Els seus pares eren els pares de la pretesa nòvia de Steve Urkel aquell noi prim i camallarg de les ulleres que apareixia en una sèrie de la televisió. La noia era més prima però que aquella grassoneta que sortia a la sèrie. El seu pare, aquell home gras i de color, treballava d'operador de càmera, i la seva mare també treballava a la televisió. Érem en una mena de cel obert d’un bloc de pisos en construcció i hi havia un contenidor de runa. No recordo res més. La noia lluia un dels nombroso pentinats que porta Nelly Furtado en el seu videoclip de l’helicòpter que està ara tant de moda i que em sembla es diu –say it right- concretament el pentinat del -flequillo- i el cabell llis i llarg.


18 de maig de 2007. Divendres. No sé si Julián Sorel seria tema apropiat per aquell àlbum que li havia de preparar en imaginacions meves a Anastacia. El personatge literari juvenil de Julián Sorel és molt anterior al de Sinclair. Si Sinclair pertany a finals del segle dinou principis del vint, Julián Sorel figura que viu just després de la revolució francesa. Julián Sorel és aquell jove que s’enamora de la mare, la senyora de Rênal, i de la filla després, la Matilde, en una mateixa obra, val a dir que la obra és llarga, -Rojo y Negro- que va escriure un general de Napoleó amb el pseudònim de Sthendal. A Julián Sorel ben bé se li pot dedicar un poema que algú es pot dedicar a musicar, no sé si a ritme de pop o no.

El senyor Fernando, pare de Francisco i de Fernanda, ambdós cosins de l’únic Noël de qui he tingut referència en aquesta vida a banda del del somni que us explicava, era nét d'un altre senyor que es deia Joan Llussà, que era arquitecte, i que dona nom al carrer on visc. L’avi del senyor Fernando tenia dues germanes la senyora Teresa i la senyora Adelaida, a les que a més de a la seva dona Matilde va construir una casa per cadascuna, total tres cases, en aquest mateix carrer, de manera correlativa, amb estructura i ornaments similars. Aquí al poble es coneixen com les torres Llussà. El senyor Joan Llussà, a més, que nosaltres sapiguem, va tenir una filla a qui van posar Matilde com la seva mare, i a qui jo havia conegut de petit i que en pau descansi. Era la mare del senyor Fernando i venia a passar els estius a la casa del costat. La nostra casa és la que duu el nom de Teresa, i és la del mig de les tres.

Perdoneu ara que us faci un incís sobre un tema que està en principi tancat ja en aquests escrits però que ara, aquest matí, mentre donava la mà d’esmalt a les portes del garatge i escoltava la ràdio, al sentir una notícia de reducció de tarifes de Movistar, i recordar que aquella dona de la cocaïna n’era clienta m’hi ha fet pensar. L’últim dia que vaig parlar amb ella per telèfon, des de casa, ja us vaig dir que per uns moment ella havia tingut com una crisi nerviosa, certa o simulada, i es va posar tossuda i repetitiva per que li tornés el cotxe. Repetia una o dues frases tossudament sense semblar atendre als raonaments que jo li exposava així que li vaig dir que penjava i vaig penjar. Al cap de mitja horeta vaig rebre dos missatges al mòbil, eren seus. Van resultar uns missatges tranquils, asserenats, amb frases com –vamos a hablar como las personas- i tal. Com que no m’amenaçava de mort ni res d’això la vaig tornar a trucar. El primer que em va dir va ser que havia trucat al concessionari, que li havien dit que el cotxe encara era allà, i que ja tenia aquell noi que hi feia d’empleat que estava a favor d’ella per dir que jo hi havia anat com a avalador. Fixeu-vos fins a quin grau allò era doncs una estafa en pla –oye dame el coche que tu eres sólo avalador, yo soy la propietaria y ahora a pagar como un tonto y yo a vivir y tal-. Li vaig haver d’explicar, a la seva renovada memòria, que el permís de circulació del vehicle, el document més important, estava al meu nom, i que per tant jo n’era el propietari legal i que podia fer-ne el que volgués, i que no li donava perquè no me’l pagava, i a més feia temps que conduïa sense assegurança. Llavors va ser quan va començar a demanar-me si l’havia enganyat de manera tossuda i repetitiva. Vaig dir-li que no, que havia anat així, i va dir que m’atengués a les conseqüències, fins i tot li vaig demanar quines serien i va penjar. No s’ho esperava. Jo mateix no m’ho esperava de mi. Va esdevenir necessari.

El semestre següent al debat amb el senyor Joan Barril i en Toni Solé em sembla que no em vaig matricular a la universitat oberta, tot i això tenia accés a Internet. Estava massa inquiet i nerviós per estudiar, a més, no m’integrava ni amb la tutora, ni amb la majoria de consultors, ni feia companys. Per postres el servei d’ajuda informàtica no em solucionava nombrosos dubtes que se’m plantejaven davant un món desconegut com el dels internautes. En aquells temps era normal escriure alguna cosa a Internet i trobar-te que al telenotícies se’n feia referència de forma directa o indirecta, o que potser només m’ho semblés... però era així. D’aquesta manera vaig optar per deixar d’estudiar i deambular per la xarxa a veure què se m’oferia deixant també de banda els telenotícies per no carregar en sobre manera la meva medicada ment i els meus exaltats nervis.

La primera de les coses que et trobes a Internet són els cercadors. Jo vaig triar el Lycos perquè tenia entès que era un robot, i, remenant per la seva pàgina principal em vaig inscriure en el que va una cosa molt de moda aleshores sobretot si havies predefinit el teu navegador perquè tries pàgines amb continguts en anglès nord-americà: els clubs. Així que em vaig inscriure, vaig haver de triar una àlies, llavors vaig agafar un llibre de filosofia que tenia de quan vaig estudiar el curs pre-universitari i va resultar que es va obrir per una pàgina on posava el nom de Malebranche, que era un filòsof que mirava de reinterpretar la filosofia a partir de no sé quin altre filòsof pagà i adaptar-ho tot a les creences religioses vigents fins llavors. Em sembla que es tractava de Descartes però no n’estic segur, a més, aquell llibre de filosofia que havia estat guardant durant molts anys i molts d’altres que tenia a l’estudi com el de -parada obligatòria-, van anar a parar a la deixalleria després que el meu pare tot i advertir-lo jo un Divendres al vespre, va decidir marxar el Dissabte al matí cap a Vic a cercar la meva mare i adonar un vol a l’hipermercat deixant l’aixeta oberta tot hi degotar el tub d’entrada d’aigua als dipòsits de la casa. Quan van tornar baixava un riu d’aigua per l’escala i a dalt a l’estudi tot era completament moll. La tuberia que era de plom havia cedit per l’excés de pressió. L’altre dia encara vaig llençar apunts que tenia de la universitat de Vic i de la universitat oberta tot endreçant. Del mullader deu fer uns dos anys.

Amb aquell àlies, un nord americà, ara no recordo el seu, em va triar per al seu club. Allà es van produir un contacte a través de la xarxa amb una persona d’origen estranger força curiós. Va ver el meu primer xat fora del campus universitari i amb una persona de l’altra banda de l’oceà atlàntic. Parlàrem que si érem jo d’aquí ella de tal lloc i li vaig demanar a veure quin temps feia per allà. De sobte, i de resultes que feia el seu temps preferit, va deixar una parrafada que em va semblar entendre volia dir que plovia amb tempesta, vent, llamps i trons i llavors es va produir una cosa fora de la meva voluntat de la que jo en el moment no me’n vaig ni donar compte. Li vaig dir al oblidar-me de teclejar una lletra, coses de l’anglès, que a mi també m’agradaria fer-ho en comptes de dir-li que a mi també m’agradava aquell temps, - I'd like it to" per "I'd like it too", i em sembla que a ella li va semblar una proposició de caire sexual, per tot això dels llamps i els trons suposo, per què em va dir que alguna cosa l’havia deixat distreta. Acabàrem una conversa de circumstàncies i ens acomiadàrem. Aleshores va arribar una fotografia d’aquella noia al meu ordinador que no s’havia carregat al principi perquè abans tot era molt lent. Era una noia morena, que ben bé podria passar per una noia d’origen filipí i era grassíssima, quelcom molt americà. Aquells dies o vaig somniar amb aquell porter d’edifici espanyol a Nova Jersey que en viola una de dona grassíssima i després ella el mata a la pel·lícula -Happiness- o va resultar que poc després la van estrenar... bé no recordo. Fins i tot em va semblar que per aquells dies el Manolo, aquell suposat cambrer que apareixia al matí de Catalunya Ràdio cap allà a les dotze del migdia feia conya amb no se què del temps, us ho dic de veritat.

A més el dirigent del club va penjar de sobte un missatge ple d’admiracions en el que posava quelcom semblant a que alguns membres del club s’havien pensat que la ciber-violació era divertida. Caram! Vaig preparar un escrit que després del mullader de l’estudi ara no tinc a ma. Allà vaig posar que tenia molta feina. Que tenia feina a traduir del català, a l’anglès i que llavors es podien produir alguns errors. Que jo vivia en un lloc, la mediterrània, origen del món tal i com el coneixem, on xerrar era normal i sinó que no fessin servir la paraula xat que vol dir xerrada entre amics, informal. Que encetessin un club i hi posessin totes les normes de protocol que volguessin en el seus clubs i que l’acabessin amb ".usa". Que el podrien anomenar "Lloc de Freaks". Tot això perquè m’havia descuidat de teclejar una doble ‘o’!. Si no vaig posar exactament això aquesta és la impressió que em va donar a mi al llegir-me el borrador l’endemà, doncs per a la meva sorpresa el missatge que jo havia penjat al club, bé el tauler sencer havia estat esborrat per el dirigent, suposo. Al cap de uns pocs dies Telefónica va comprar Lycos.


19 de maig del 2007. Dissabte. Després d’aquell missatge que va ésser esborrat en qüestió d’hores de la xarxa, però que no va passar desapercebut, vaig rebre un parell de missatges perquè m’unís a un parell de clubs més. Un d’ells era regentat per una noia de vint-i-tres anys, de àlies Persèfona23. El seu club era -Vent this!- on es tractava d’esventar qualsevol cosa que et fes una certa ràbia. Afortunadament el meu sentit de l’humor havia estat apreciat per una noia de Massachussetts de pare d’ascendència holandesa. No vaig tenir temps de participar massa que ara recordi, estava impressionat perquè m'havien esborrat un missatge que era molt maco, i amb el temps va resultar que allò era per passar el temps fins que a Pers li va sortir una feina millor com a superior de no se quantes persones. Uns dies més tard ens ho va confessar en un missatge i d’una revolada, tenia molta feina. Així que va quedar en no res.

L’altre club va ser –Garage dayz- que era regentat per una altra noia en aquest cas de una ciutat a la part més meridional d’Austràlia, Adelaida. Era una altra cosa. A aquella suposada noia de vint-i-més anys també que mantenia converses de caire sexual amb amb persones de l’altre gènere que després feia públiques i a qui li agradaven els Metallica, com a trets que jo ara en recordi no em feia la gràcia que,certament em feia la Pers. Dayzed va transportar el seu club a un altre servidor, un de Microsoft, més ben dit la van fer fora, al·ludint-li que la majoria dels usuaris de Lycos eren joves adolescents, i els continguts del seu club estaven esdevenint per a adults. Uns dies més tard vaig mirar de connectar-me al Garage per veure si veia un company que si que era d’Adelaida, perquè, va resultar al cap de un any que Dayzed era una mena de geni de la informàtica de uns quaranta-cinc anys de gènere femení i d’origen argentí que havia fet servir fotografies de si mateixa de quan era jove, que hi havia un lletreret a la porta del club que posava –members only-. Em va xocar que després de convidar-te te’n facin fora. Però no em va importar. Allò dels clubs es va anar refredant i vaig pasar un temps sense connectar-me a la xarxa o jugant al casino o al póker, ara no recordo si va passar mot de temps entre una cosa i l’altra.

Quan vaig descobrir la possibilitat de jugar al póker a través de la xarxa m’hi passava força hores i em distreia molt. Vaig triar com a nom de usuari el de ‘passenger’ per què ningú no m’explicava res de com anaven les xarxes i els ordinadors i estava decidit a estar com en un vol. Al cap de poc temps Telefónica va treure un anunci amb aquella cançó que ni sé si era de l’Iggy Pop o dels Stooges i que no sé que diu exactament. Jugant al póker hi havia un ambient agradable, ideal per passar-hi les hores, i creieu-me que van ser moltes fins i tot després de tornar de León i molt especialment llavors.

Estava ara mirant de trobar un altre heroi juvenil de literatura de finals del segle dinou principis del vint i no me’n ve cap al cap. Pensava, dels pocs llibres que he llegit en aquell jove del llibre de David Brischoff –Juegos de guerra- però res a veure i a més és dels anys vuitanta. Aquest llibre el vaig llegir pels voltants de quan vaig llegir el Demian. L’any següent estudiava el curs pre-universitari a Barcelona i va arribar a les meves mans, bé, el vaig agafar de dalt a les coses del meu germà gran un llibre que vaig llegir amb moltes ganes i que precisament vaig haver de acabar a corre cuita per què va resultar que en feren llavors la pel·lícula per la televisió. No hi havia cap heroi juvenil perquè era un llibre bèlic ambientat en la segona guerra mundial. Es tractava de –Ha llegado el àguila- un llibre de Jack Higgins en el que un grup de soldats alemanys viatgen d’incògnit a Anglaterra per assassinar a Winston Churchill. Al final resulta que Churchill tenia un doble i no el maten però recordo haver llegir el llibre amb falera i emoció gairebé. El protagonista, un oficial alemany també fumava molt, com jo. En aquell cas cigarrets russos. Ara m’ha vingut al cap aquell llibre, llegit en aquella mateixa època que he volgut compartir amb vosaltres. Tinc mal de cap.

L’exemplar que tenia del Demian me’l vaig canviar amb aquella nòvia que havia tingut de l’escola proa. Ella em va donar el llibre que li havien fet llegir a llengua catalana quan tenia aproximadament setze anys també. Es tractava de –Cròniques de la veritat oculta- de Pere Calders. Encara tinc aquest llibre perquè ella no sabia que n’havia fet del Demian. Anys més tard vaig trobar un exemplar del Demian disponible per en venda per correu però era en castellà. Malgrat tot el vaig comprar. També vaig comprar el –Siddartha- del mateix autor però aquest últim no el vaig llegir mai. No sé si va ser el canvi de llengua o la perspectiva dels anys o els canvi de llengua que van fer l’experiència diferent. Si –Sinclair,estimat...- feia el llibre simplement literari i antic, aleshores –Sinclair, querido...- li donava un caire certament amb connotacions homosexuals del que espantat vaig mirar d’abstreure-me’n. Era quan estudiava a la universitat oberta i només em faltava, a banda de la soledat preocupar-me per altres factors sexuals que considerava tan perillosos en aquesta explosiva combinació així que no vaig poder gaudir massa de la lectura i ho vaig fer d’una revolada. Suposo que hagués estat bé d’aturar-me meditar-ho i fer-ho d’una forma madura i tal però la meva vida tenia llavors massa experiències. No compto que el Demian se salvés del mullader. Devia estar a la pila dels llibres llegits que també va rebre, a més era una edició de butxaca de baixa qualitat. El dia que llençava llibres desfets no tenia cap ganes de veure quins eren, i si ja els havia llegit doncs al menys ja els havia llegit i el cop era menor.

Avui he fet una mica de migdiada i he tingut un altre somni. Estava cansat de tant de trèfec amb les portes del garatge aquests últims dies i m’hi he abocat de valent. M’he despertat un o dos segons abans de que la meva mare entrés a l’habitació a veure què. Somniava amb un espectacle que deia –Only to my old friends-.

En el somni he com començat a somniar que volia anar a dormir a un altre lloc. Concretament a l’habitació de quan era petit, però primer m’havia de canviar de roba, i en duia molta i de molt variada. Camisetes, una i una altre, algunes de molt velles però elàstiques en les que invertia molt de temps. Mentrestant la meva mare era, em sembla amb la meva germana, la Montserrat, que en pau descansi, i miraven la televisió que estava en marxa. Llavors la meva mare ha baixat cap a baix i jo he sospitat que havia tret la alarma amb el comandament. Volia baixar amb qualsevol excusa, menjar una mica o qualsevulla altra cosa. De sobte he patit perquè no sabia quina hora era, mirava el rellotge que és digital tot i que senzill i antic i apareixien unes pantalles enormes davant dels meus ulls on era impossible dirimir quin caraina d’hora era jo encara tenia pijames posats que havia d’anar endreçant per trobar després quan pugés. En concret duia una hermilla amb cremallera del treball i dos pijames sense mànigues iguals que eren estampats en una roba que no havia vist mai per aquí a casa. Mentre baixava per l’escala, m’he donat compte que la part de baix de casa no era igual que la nostra, i, a més, anava al darrera d’un furgó ple de caixes de cartró, al costat de la porta lateral, o per la porta de darrera han introduït una noia rossa amb el cabell molt ondulat, que tenia un nas, vist de perfil, com el de aquella dona de la cocaïna, en principi segrestada, que havia de participar en un espectacle juvenil per a la televisió que farien a partir d’ara avui era Dijous o Dimecres, cada dia al vespre, relacionat amb les diferents seccions del futbol club Barcelona o quelcom de semblant relacionat amb la nit i el jovent que havia de durar quatre nits. O sigui que era un segrest només per filmar. Llavors ja érem en una garatge gros on hi havia un congelador i hem sortit tots do alhora cadascun per una porta. No cal dir que l’espectacle de televisió s’havia de dir –Only to my old friends- frase que s’ha repetit tres i fins i tot potser quatre vegades, i que jo diria era pronunciada per el mateix senyor Antoni Basses de Catalunya ràdio. Jo que estava en la part de baix de una casa que no era la meva em preguntava per la meva mare. De sobte he despertat i en un segon ella ha entrat per la porta de l’habitació.