divendres, 15 de gener de 2010

20 de maig del 2007

Diumenge. Un dels muntatges, sóc muntador, en els que m’ho he passat més bé mai ha estat a Cartagena. Allà vaig poder desenvolupar totes les meves aptituds coma operari encara que en una tasca certament difícil, feixuga i complicada. A més, l’hotel era però un desastre, i la ciutat no la visitàrem, només treballar. Malgrat això, tractant-se de la primera vegada que es feia una feina d’aquest tipus sense la presència del meu pare i la seva inestimable experiència penso, i el temps em dona la raó, que me’n vaig sortir prou bé.

Al Sr. Porfirio, el mexicà de Madrid, tot cercant un petit benefici on no s’ha de fer mai, se li va ocórrer de telefonar a la mateixa agència de viatges de la que havia sol·licitat servei quan anàrem immediatament abans, a Melilla i aquest cop també volia, més tard, anar pel seu compte i cercar de l’hotel una rebaixa en el preu. Val a dir que a l’agència no badaven i l’hotel va resultar-ne un de tres estrelles però escasses donada la maniobra de Melilla. Tenia vàries ales i segons on et tocava, per les diferents vegades que hi férem entrada, era gairebé fastigós a més de estret i mal fotut. Recordo que la nit de Tots Sants no vaig poder dormir del xivarri que hi havia a l’habitació de dalt i cap allà a les tres de la matinada vaig decidir vestir-me de feina i anar a dormir al cotxe preparat ja per la propera jornada laboral en festiu. Capa allà a les sis o potser eren quarts de set, quan el dia clarejava, encara va sortir un home despullat amb la roba a les mans i posant-se la dentadura allà al mig de l’aparcament descobert. Devia de ser el de l’habitació de dalt.

El menú cansava i era el mateix per dinar que per sopar i els plats es repetien varis dies. Vaig acabar malament del fetge de tants ous en plats combinats i tants cafès amb llet per esmorzar. Hi estarem aproximadament un mes.

A l’obra era diferent per això. Hi havia molta gent. Tot molt professional, control a l’entrada, revisió de proteccions i aquestes coses. Hi havia aquell ambient de gairebé fraternitat obrera que només es dóna a les obres on hi ha molta gent de fora treballant-hi. L’ambient de muntatge és maco i nosaltres portàvem unes bones màquines, de seguida es va veure. Hi havia soldadors de tuberia i muntadors de maquinària, també paletes, etc. Tothom amb el seu casc i la seva zona de treball. Al principi havíem de pujar totes les eines al matí i baixar-les al capvespre. Era una quarta planta de una fàbrica nova. Jo una tendinitis amb la que vèia les estrelles de dolor cada dia.

Les màquines eren bones i ben fetes però encara s’havien d’acabar, i, es que degut a les seves dimensions i per fer-les transportables i maniobrables es van deixar parts de la màquina sense acabar. A més, no hi havia hagut temps i el client per necessitats en el procés de construcció de la fàbrica havia posat unes penalitzacions, de les quals nosaltres no en sabíem res, que s’havien de respectar. Després va resultar que si haguéssim acabat els filtres, les màquines que portarem, al taller hauríem anat més bé. Coses de la programació. Se’ns va dir per exemple, un cop ja a Cartagena, que s’havia de cobrir la fàbrica, posar-hi la teulada, i un cop entrats els filtres a la quarta planta així ho van fer, però fixeu-vos que la van posar solapada al revés, de manera que, quan al cap de uns dies va posar-se a ploure, entrava l’aigua a dins de la fàbrica i en rebotar els degoters per les estructures metàl·liques, semblava que plogués més a dintre que no pas a fora. Quan es va posar a ploure, ja cap al final del muntatge, jo me’n vaig anar a casa. Tot un seguit de despropòsits que m’anaven fent pujar la mosca al nas. En un mes vaig fer potser quatre viatges a Vic, un però per què era Tots Sants i volia anar a veure la meva mare l’any que per primera vegada no hi havia el meu pare ni el meu germà, s'havien mort el 13 de febrer i el tretze d'abril respectivament.

El dia més divertit, com sempre, va ser el dia de la grua. Quan vaig veure que venia una cent cinquanta tones vaig passar tot lo ràpid que vaig poder cap a dalt. Al final del dia s’havia liat un pollastre que no vegis. L’endemà a les vuit dues grues que havien estat contractades de la mateixa empresa es quedaven sense servei. La veritat es que quan va aparèixer la grua per el muntatge, el meu company i jo, ja ens havíem fotut una bona pallissa a pujar material per un munta càrregues improvisat Dissabtes, Diumenges i festius inclosos, i li ho férem pagar a aquell home de la grua amb bigoti. El company només havia estat en la seva vida en un muntatge, el de Melilla, i a més, la feina que havia estat desenvolupant els últims anys era de gerent de un restaurant a Madrid. Ens van donar dos walkies, un per ell i un per mi. Ell va anar a la teulada perquè és menys pesat que jo. Quan ja tenia el filtre a sobre meu vaig dir pel walkie –cable!- i sento que ell li diu –baja!- dic –No!, es cable!... A tomar por culo!- i vaig deixar el walkie al damunt de una caixa. El feia servir de càmera de vigilància, també mirava el satèl·lit i li feia senyals. El polonès que hi havia per allà flipava. Fins i tot va pujar l’encarregat de l’obra per que el pobre de la grua no es devia d’assabentar de la moguda i em diu -¿Dónde está tu walkie?- dic -El mio li he dejado ahí encima-. Jo, com si n’hi haguessin tres. Quan va veure que feia servir la pantalla de quars líquid de càmera va fer pujar dos tipus d’una altra empresa del pla de prevenció de riscos a controlar. Al cap de una estona em feien de missatgers amb el de la grua, en sabien més que no pas el mexicà i jo tenia feina a fer passar cada filtre. No em refiava d’aquell mexicà, me la volia fer ballar.

A partir d’aquí tot va anar mes o menys com jo volia. El mexicà va quedar contrariat i va fer bondat tot el dia. Acabarem cap allà a les set, quan es feia fosc, una bona pallissa de dia com per haver d’aguantar-li les tonteries i incompetències al mexicà, a partir d’aquí es va picar per tot el muntatge però la feina de la grua ja estava feta. El mateix dia de la grua després de tot un dia de "puja i baixa" quatre plantes em va fer posar les vuit tapes als quatre filtres per si plovia. Tot havia anat bé.

Després vaig haver de construir les baranes als filtres que eren rodons. Ja portava material preparat del taller i no vaig voler que m’ajudés. Vaig començar de fer-me el boig per poder anar cap a casa un parell de dies. Havíem treballat festius Dissabtes i Diumenges i jo m’havia d’estar de genolls muntant les baranes força estona. A més no hi havia prou lloc per a tots dos a dalt del filtre fent la barana i totes les maquines que em feien falta per construir-les... ens haguéssim fet nosa. Va ser una mala decisió. El mexicà es dedicava a tocar la moral aquí i allà així que un bon dia li vaig dir que em tocava la injecció i que me n’anava a Vic a que me la posessin i que em miressin els genolls. També li vaig dir que m’estava carregant i que no sabia fins a quin punt ell m’estava enganyant i a veure quina feina s’havia dedicat a fer a bans de fer de gerent de restaurant. No vaig obtenir resposta i li vaig dir que no anava a dinar que feia les vuit hores seguides i me n’anava cap a casa per allò de la injecció, a més, ens feia falta el material per a uns registres que havien d’anar al filtre i que el client havia demanat de tipus diferent. Va accedir, va poder comprovar que estava nerviós. Els de ca la grua pressionaven per allà a la obra començava a haver-hi problemes, a la feina i a l’hotel. Ell també va marxar. De fet el que la va liar amb la grua va ser ell però és igual, i, a més, jo no em vaig pas tallar, però de mi si que tenen les dades professionals i les seves no. Ell dret a llei no podia ni entrar a l’obra i hi va estar d’estranquis fins l’últim dia.

No vaig poder anar a que em miressin els genolls. Era cap de setmana. Havia de fer un esforç final. Vaig muntar les baranes que faltaven i li vaig ensenyar a muntar un calderí. Els altres tres els va fer muntar i soldar per gent d’allà perquè jo estava fet pols, vaig haver de soldar les baranes, tot ho havíem de fer dues vegades fins que ell ho entengués, vaig tornar a marxar.

Vaig portar imprimació perquè s’havia fet malbé i altre material. Ja acabàvem posàrem les mànigues i final del muntatge, vaig marxar el dia nou de novembre a mig matí. Encara hi havia mànigues per posar. Ho farien amb un marroquí que havia contractat a hores, també va contractar pintors. Vaig tirar unes fotos i vaig marxar. Em vaig acomiadar del polonès que treballava per una empresa de Vilanova. Adéu a la dàrsena d’Escombreras i la central elèctrica amb dues xemeneies metàl·liques de potser setanta-cinc metres d’alçada. No crec que hi torni mai més. Tampoc a Melilla. Adéu.