dimecres, 24 de març de 2010

Somnis de la bombolla_F

1 de Maig del 2007. Dia de Sant Josep Obrer.

Quan ens donarem la mà en arribar, el dia del meu Sant, l’últim dia que ens veuríem amb el meu germà, ara amb el temps me n’adono que, ell va fer un gest de dolor a la panxa i jo vaig pensar que potser havia fet una mica massa de força al estrènyer l'encaixada. Era el càncer al fetge. Qui ho havia de dir. Com era molt de la broma vaig pensar que potser s’havia tenyit els cabells de blanc o potser se n’havia descuidat. Se n'havia descuidat de tenyir-se de moreno.

No enraonarem gaire. Una mica sobre Internet mentre ells seien davant la televisió, però me’n vaig anar a dalt. Llavors vaig baixar i ens acomiadarem. No va poder dir res en tota l’estona que va estar aquí malgrat havia parlat amb la meva mare per telèfon abans de sortir de Barcelona. Jo era més alt que ell, i ell tenia els ulls de color blau cel. Tenia cinquanta-dos anys. Anaven cap a casa de la seva sogra que es diu Maria José.

Un dia anàrem a dinar amb el meu germà Xavier a Barcelona. A prop de on ell treballava, en un carrer ample prop d’allà la Diagonal. Jo m’havia comprat un ordinador portàtil i una impressora i una càmera en un pack a La Tienda en Casa i no hi havia hagut manera de instal·lar-ho correctament. Això va ser a la tardor. Per la primavera de l’any anterior a la mort dels dos, el meu pare, com que em veia molt preocupat em va dir que anés un dia a veure el meu germà que hi treballava amb això dels ordinadors i que tenia un tècnic a veure que es podia fer. L’ordinador estava espatllat i es va haver d’enviar a Alemanya a que hi canviessin la placa mare. El meu germà va fer les gestions a La Tienda en Casa i per sort va entrar en garantia.

Quan anàrem a dinar, vaig veure que el meu germà es bevia de bon grat una gerra ben grossa de cervesa. Menjàrem arròs a la paella. Li vaig dir que bevia molta cervesa i em va dir que li costava digerir la carn. No en vaig fer més cas. Va morir d’un càncer de fetge i no el pogueren operar. Jo havia demanat una brotxeta però com que el meu germà va comentar que l’arròs tenia molt condiment i, jo anava passat de voltes, no me la vaig menjar. El cambrer de la barra, que em sembla que era l’amo, va dir a veure que en feia ara de la brotxeta i li vaig dir que no ho sabia. Val a dir que només em va cobrar mig menú, i, que el meu germà m’ho va fer notar. Llavors anàrem a fer un cafè al cafè di Roma, em sembla, era un cafè molt suau. Tant suau que semblava un cigaló sense crema ni res, per allò del fetge suposo. Recordo que en arribar a casa li vaig dir al meu pare allò de la cervesa.

El meu germà Xavier gairebé no va tenir oportunitat d’exercir un patriarcat familiar. Només dos mesos i a més estava ja molt malalt. Suposo que ell sentia que se li venia massa feina al damunt. Va fer una visita al taller en un dels gairebé cada diumenge que va venir a veure la seva mare des de la mort del nostre pare ens va assessorar que els preus fossin més alts per cobrir el nostre tipus de despeses. Tot molt superficial, quatre consultes més per telèfon, algun càlcul de traçat de desenvolupament d’alguna peça de caldereria, era enginyer industrial, i ja el van ingressar a l’hospital un dilluns al migdia, em sembla.

Ell, va anar a treballar, era Setmana Santa, no es va trobar bé i no sé si va anar-hi caminant, en taxi, el van acompanyar o com que el van ingressar. La meva mare m’ho va dir quan vaig arribar a dinar però no sé si era Dilluns o Dimarts.-Han ingressat en Xavier-. Com fos coneguda per tots la seva malaltia, mira!, lo del dia de la cervesa. Va morir un Dijous Sant després de desvariejar tota la setmana. Com al meu pare també li donaven unes famoses pastilles. Es veu que fins i tot, pobret, deia que tot i conscient de la seva marxa ell deia que es volia morir el Divendres com Nostre Senyor. Que el Dimecres al migdia, l’últim cop que veia la meva mare li va dir –Adiós mama- en un crit en mig de tot i de la gent que hi havia com si fora conscient que era l’últim. Que aquella setmana estava ell en aquell hospital amb els seus fills també per allà al voltant, fins i tot la petita que em sembla que tenia uns deu anys. Em sembla que va morir en posició de cunclilles o alguna història dels enginyers. Sé que en el moment d’espirar la seva senyora hi era i ell li va dir el moment en el que havia d’obrir la finestra. La posició de les seves mans en el taüt era la mateixa que tenia, i que jo li recordi, en el vídeo del seu casament amb els dits entrecreuats com un engranatge però aquest cop units amb força com un sol puny i els polzes lleugerament inclinats cap avall. Ho dic perquè al meu pare o si va quedar o li van posar les mans en una posició que l’altre meu germà deia que si estava a vegades.

Ells dos, mon pare i mon germà gran, a part de Sant Antoni Maria Claret son les úniques persones que he anat a veure mortes i a Sant Antoni, ..., bé a Sant Antoni em sembla que va ser de casualitat. Sé que mon germà es va pagar l’enterrament i els funerals al tanatori de Sant Gervasi. En un taüt transparent jo vaig entrar uns cinc minuts em sembla que era la primera tarda i em va semblar que em feia una rialla, però es que era un taüt transparent molt gruixut i a més t’havies d’ajupir una mica per veure’l sense distorsions.

Lo de exercir el patriarcat suposo que tampoc ho devia de veure amb massa il·lusió. De moment encara el cop de lo del meu pare i més la seva malaltia es va agreujar, malgrat les pastilles, molt de pressa. A casa tot i que com diria la meva mare ens estimem molt hi ha hagut anys de tot. Anys en que l’altre meu germà no ha volgut venir a casa per Nadal i s’ha produït un cert distanciament, jo diria que natural, per altra banda entre tots. Llavors es normal que tenint cinc fills, dues filles universitàries que han hagut de canviar de carrera tot i les bones notes escolars una empresa pròpia a Barcelona i prous altres problemes a part de la ja anomenada malaltia doncs jo diria que la malaltia que vés a saber quan feia que la tenia i a quin metge va anar, bé sí al doctor Joan Bosch de Barcelona, en un mes un mes i mig un càncer molt bèstia se’l va endur. Sé que també ha deixat estudis pagats i etzètera, però podria tractar-se d’una assegurança. Ho dic perquè a mi m’han ofert una coa semblant per telèfon però els vaig dir que no que era solter i com que sé que la meva germana és una urraca seria ben capaç d’envetzinar-me per cobrar-la ella, l’assegurança, i em vaig escapolir de l’escomesa.

Diu que el meu germà tenia tot el costellam per sobre el fetge diguéssim ple de nervis i que per això no el pogueren operar. Sé que quan no s’inflava de cervesa, el meu pare el devia renyar, bevia molta coca-cola, que hi ha qui diu que va bé per digerir però també fa malt al fetge. És ben bé que el meu germà era enginyer i no tenia coneixements de medicina. Si no pots digerir, és el fetge. L’alcohol no va bé pel fetge. La coca-cola tampoc. Si bé es cert que sé que em sembla que de jove havia begut ginebra o ell, o la meva germana també sé que després que l’acomiadessin de la Fira de Barcelona devia atipar-se de cafès, que tampoc van bé pel fetge per mirar d’acabar d’entrar suposo en el món dels ordinadors, per trobar una altre feina relacionada amb les fires que havia portat com ara Informat per arribar a tenir la seva pròpia empresa i llavors patam el teu pare i patam tu i a l’any següent gairebé patam la teva germana, la gran, una mica, un any, més petita que tu. Que no va morir un dia tretze, sinó un dia catorze, però si era nit de Diumenge com el seu pare.

Mireu, jo no puc ni refiar-me ni del meu psiquiatre. Bé de fet no és el meu psiquiatre, és el psiquiatre que la Seguretat Social ha posat a la meva disposició, bé que ens va recomanar el metge de capçalera, metge de tota la vida a Tona a més, d’ençà que fa aproximadament quinze anys un bon dia de ressaca, em sembla, vaig beure vi de la meva mare de la nevera al matí i li vaig dir al meu pare que no volia guarnir l’arbre de Nadal amb bombetes de colors com fèiem cada any per aquelles dates quan ell es disposava a fer-ho. Ho va haver de fer tot sol o el va ajudar la meva germana que em sembla que llavors encara era soltera. És molt estrany perquè ja feia mesos que no sortia ni amb la novia ni amb els amics. Potser em vaig escapar un dia o era un dia que tenia molta son i em vaig llevar de mala lluna atabalat pels crits de la meva mare perquè em llevés d’hora. Tal com es va decidir en l’hospital psiquiàtric de Santa Coloma on vaig passar les dues setmanes d’aquell Nadal i on venien a veurem els meus pares cada dia, em donen des de llavors risperidona.

Em sembla que es degut a la meva addicció a les pastilles d'èxtasi de jove, quan tenia dinou o vint anys. Primer me la donaven en pastilles, i d’ara fa tres o quatre anys me la donen en vial injectable cada quinze dies. Val a dir que qui em va haver de fer ingressar aquell dia de l’arbre va ser el mateix psiquiatre que visito des de fa quinze anys. M’he passat gairebé quinze anys intentant deixar de veure el psiquiatre però el meu pare va dir: –Sota la teva responsabilitat- d’una manera i em va espantar. Em sembla que després d’aquest parèntesi de quatre anys tornaré a l’atac encara que ara que tinc trenta-cinc anys no tinc cap pressa per res diguem, i també diguem que no em fa cap nosa el psiquiatre. Recordo que el dia del dinar a Barcelona amb el meu germà li vaig explicar al meu germà lo de l’arbre de Nadal, lo del vi, i lo del primer dia del psiquiatre i lo de el ingrés a Santa Coloma i lo de la Risperidona. També li vaig dir que ja feia quinze anys d’allò. També li vaig demanar si hi estava bé allà on era... en aquella fèina... que jo tenia un amic que...

Quan el meu germà va morir tenia cinquanta-dos anys, jo en tenia trenta-cinc. Quan jo tenia dos i tres anys, ell començava la universitat, i, poc després feia milícies.

Un dia per Reis es va emprenyar amb mi perquè li havia pres deu euros a la meva mare que resulta havien d’anar a la seva filla gran. Tot un drama que potser explicaré en millor ocasió.

Parlant de vi, enredera ha quedat aquell Nadal en que el meu germà Xavier va regalar al meu pare un estri que era com una agulla per punxar el tap de suro de les ampolles de vi i saber si el contingut era bo o no. També recordo la meva actitud de gelós menysteniment cap al meu germà com a nou empresari en propietat ficat ara a sibarita vinícola pesat últimament en els vins de les festes que es feien a casa menystenint ell l’assessorament que rebia el meu pare en quant al vi, en cara que a vegades se’n cuidava la meva germana, per part del majorista.

Sempre he tingut la mala costum de ser molt gelós de tot i tothom però en el cas del meu germà i en presencia de la meva mare el cas era greu. Recordo que un dia que el meu germà no es devia trobar bé la meva mare li va dir a veure si tenia el seu vi: -Tinc el meu vi, jo?- Va dir la mare. En Xavier va posaar cara de circumstàncies donats els nombrosos tipus de vi que s'intuïa consumia i comentava presumint després al meu pare i a ella quan l'anaven a veure a Barcelona tot sovint avans de traspassar tots dos.

Però en Xavier sempre ha estat l’exemple per tots. En paraules de la meva mare, amb un fill com en Xavier, i suposo que fins a que es va casar, que es quan compte, -Nosaltres- ella i el meu pare- ja ho hem demostrat que sabem pujar un fill-.

S’hi podrien haver dedicat i ens acaben de pujar a tots dic jo, no? Però aquesta dita era per quan en fèiem alguna i ja no estaven per haver-nos de treure les castanyes del foc. Ara, desenganyem-nos la nineta dels ulls és l’altre fill gran en Jordi i potser els néts. Jo sóc una mena de mig destorb que diríem en termes futbolístics que va bé per fer una mica de companyia al dematí i a la nit, i per fotre'm quatre crits de seguida. I Això no només per a la meva mare, si no per a tota la família. Ningú em fa cas, ni em té consideració ni respecte. Fa dos mesos que mig surto del pou però hauria de ser una altre cosa, penso.


2 de maig de 2003. Dimecres. Potser us estranyarà que ahir, essent l’aniversari del meu pare, passés el dia escrivint sobre el meu germà. És que tinguérem dinar familiar amb els altres dos germans i els seus respectius fills i el devia trobar a faltar per què vaig recordar aquell dia que vaig passar amb ell a la seva feina. De fet per tota una sèrie de problemes laborals que travesso, i dels que el meu germà gran n’estava al marge, es podria ben bé dir que estic enfadat amb el meu pare i amb els meus altres dos germans:

Per què la nena, la seva filla, la meva germana, no volia, ara fa molt temps una "responsabilitat tant gran" no vaig entrar com a assegurat fixo a l’empresa ara fa deu anys si no com a autònom. Deu anys d’autònom cobrant a més bastant poc que ara que vull marxar, no em donen dret a la prestació de l’atur ni a una indemnització per acomiadament que em correspondria normalment. A més l’empresa ja de quan ell hi era em deu força diners en concepte de despeses, que si gasolines de desplaçaments, dinars, hotels etc. I que se m’han quedat a deure precisament perquè he estat essent autònom però sense aclarir-se’m, no fos cas que em queixés suposo. El taller no dóna diners. Però una cosa és col·laborar i l’altre es ésser ruc. Així que laboralment parlant, i altres coses a part podem, ben bé dir que el meu pare ha marxat sense acomiadar-se de mi. De les coses que he fet per al meu pare al taller i de muntatge suposo que us en parlaré sempre sa sàpiga fer-ho entenedor i no massa pesat. Crec que podem dir que un fill sempre deu coses a son pare, però jo he ensopegat que ell era gran i dirigia una empresa estranyament poc rendible que va fer que al capdavall, i laboralment parlant aquella empresa em degui diners.

De fet com ja he dit algun cop abans, no era una empresa en realitat, i, si ho era a ell tant se li en fotia quina era, per què la seva dèria era pel taller. En aquell taller es tenia i de fet es té encara, i ara potser de manera cautelosa i exagerada, la mania de fer les coses de tipus campionat del món, dit amb tota l’estima, i que sigui dit que jo mateix sóc el primer de desbastar una peça de manera que quedi que no es vegi com està feta. Que no es vegi si té moltes parts afegides i no un sol component més car i bonic. Fèiem d'artistes.

Però de vegades el voler treballar tant bé esdevé, com digueren l’altre dia de les crisis del Barça a la ràdio, transitiu, i d’un operari passa a l’altre, i al delineant, i al director, i tot encareix el producte de manera espectacular, i després es presenta factura i no es cobra. Per això jo en dic de campionat del món. Però el meu pare deia que allò quedava i que s’havia fet allà al taller i per ell donava una mena d'status o categoria al taller. Sempre deia -No ho pot fer qualsevol taller, això-. El fotut és si el client final és molt llunyà i no sap qui ho ha construït, però tot i això, entre els clients relacionats se’n parla de qui ho ha fet, i amb sort tothom se n’assabenta.

Ara encara anem pitjor. Per posar un exemple, la meva germana, la mateixa persona que no em passa el sou íntegre cada mes demana al proveïdor que si veu un tub massa gruixut ja ens ho dirà o ja ens el canviarà, com si al proveïdor no li interessés vendre més kilograms de ferro, o tant li fes pagar més ports que de fet paga el client que som nosaltres. De vegades no sé qui és el que està més malalt en aquesta família, per risperdona que em donin.

La meva germana s’està tornant bastant creguda. Em sembla que en algun lloc o altre la llepen i força. No m’estranyaria que fos al col·legit dels nens o per Vic. A mi em té en molt poca consideració. Sobre tot des de la magnifica confessió de consums ordenada per el genial senyor psicòleg. Ja us he dit que no em passa la totalitat del sou per no sé què de no sé quines despeses. És una estafadora en miniatura però no us penseu pas que ho fa amb tothom, ho fa amb qui sap que no se n’adonarà, que es queixarà poc o que preferirà marxar a discutir amb una dona grassa i caparruda que comença a treure papers greixosos escrits a mà amb subratllats i coloraines fluorescents, i que és cridanera com és amb mi.

Com em va dir un cop un conductor un cop a qui volia donar-li un cop de ma a repassar un albarà de càrrega –Si em vols cardar... em cardaràs igualment- i carregarem sense repassar-lo.

A més em sembla que la meva germana beu i massa. Allà, a Sant Feliu de Codines, a la casa on estiueja la seva sogra. També hi estiueja el pintor que ens fa feines al taller. És de Sant Hipòlit i té més de cinc-cents clients, o tenia! Ara fa uns anys, compte que deuen ser més ara. A més també te pubs i discoteques, em sembla. La meva germana als seus quaranta i tants anys porta una doble vida.

Jo avui volia parlar-vos de tots els maldecaps que tinc, que son forces, psicològics, econòmics, laborals, familiars però ara estic cansat d’escriure, sóc lent, i una pàgina per dia està bé, em fa malt el pit d’estar ajupit amb l’ordinador als genolls. Només he parlat i una mica dels laborals. Demà continuaré.


3 de maig del 2007. Dijous. Avui m’han posat el injectable de risperdona al matí. També al matí he anat al metge de capçalera a que em fes el volant de continuïtat de baixa. Hem enraonat una mica sobre mi, sobre la mare, m’ha dit que no fumi tant i que camini de tant en tant. Li he dit que la setmana passada vaig fer vint-i-vuit quilòmetres en dos dies,caminant. Que vaig venir dos cops de Vic a Tona i que per tots aquests nervis que em feien abandonar el lloc de treball on no tenia res per fer i anar a cercar feina de lo que fos vaig anar a demanar la baixa pers motius psicològics. També li he dit que aquesta setmana sego una mica la gespa del jardí de casa de la meva mare com a distracció. Em va molt bé. Camino, em canso, tinc el cap ocupat, faig alguna cosa encara que no cobri.

La gespa de casa la meva mare la sego jo des de que tenia potser divuit o dinou anys. Jo diria que hi ha uns mil metres quadrats o més. Unes quatre hores de feina quan era jove i vigorós. Ara cap al juny també me n’hi estaré quatre però perquè tinc un tractor petit. De fet si vas a la idea tardes el mateix, si no és el cas que la gespa ha crescut molt, per que el pas del tractor, que és de segona mà és molt lent i a més has de collir, quan és ple, el pilot que deixa de gespa tallada del dipòsit de la màquina-tractor.

Una vegada amb la màquina petita vaig omplir disset sacs negres d’escombraries industrials per anar-los a abocar a la deixalleria. Era la primera segada de l’any i sempre és la pitjor perquè s’ensopeguen moltes pluges seguides, de vegades només en cap de setmana que és quan acostumo a tallar-la.

Demà tinc una entrevista de feina. És per anar a fer d’auxiliar de vigilant. L’empresa és Securitas. L’entrevista és a les onze a Vic. Diu que per la feina és imprescindible el cotxe. De la declaració de la renda diu el gestor que només cobraré tres-cents tretze euros. La liquidació diu l’empresa que me la pagarà de mica en mica o com puguin, que no tenen diners per mi i ara em venç l’assegurança. També m’ha dit el gestor que segurament cobraré d’aquí a dues o tres setmanes, d’hisenda, hauré de fer una assegurança de tres mesos i amb la resta dels diners que no seran gaires anar posant gasolina. Desitjo que m’agafin. També hi ha alguna cosa emparaulada per dissabte amb el senyor Coll de Talleres Rosal per anar de muntador també podria ser i potser és força més segur, s’haurà de veure quan es cobra a cada lloc i les condicions de treball. Ara mateix amb aquesta afició per escriure potser és millor d'auxiliar de vigilant però si convenço la meva mare. Em sembla que guanyaré molts més diners de muntador ja que és la feina que més ser fer i la que més o menys he estat fent fins ara i per tant on se’m valorarà més, però cal estudiar les possibilitats de promoció. Sé que em demanaren al servei de col·locació si tenia el títol de vigilant i l’empresa és forta. No ho sé, el meu pare no hi és per aconsellar-me, però ell em diria que anés al taller, això segur.


6 de maig del 2007. La meva mare ha dit que d’això de fer d’auxiliar de vigilant jurat res de res. Només em queda la possibilitat del senyor Coll que va passar per casa el Dissabte tot anant a Vic a fer uns encàrrecs. Va parlar de fer de muntador per una persona que és qui els fa els muntatges a ells, i també va comentar alguna cosa d’entrar a taller. Li vaig dir que si. També m’interessa entrar a taller es millor cobrar un sou encara que te’n gastis una part en gasolina que no cobrar-ne cap com estic ara. Em va dir que Dimarts o Dimecres em dirà alguna cosa. Espero que em doni un cop de mà. Em fa falta la feina. Tinc deutes i ganes de treballar per pagar-los. Serà una bona sensació posar-se al dia dels pagaments, una sensació de calma i prou d’ansietat. Una feina nova sempre és distreta, a veure com va, com és la gent, però encara no es pot dir res, esperarem a Dimarts o Dimecres.

Moltes vegades hi penso. No deixa de ser curiós que un noi que va passar una adolescència com la meva, en la que potser encara estic mig ficat, s’hagi passat bona part d’aquests últims quinze anys llevant-se tant d’hora per anar a treballar. De la meva adolescència ja us en parlaré. De llevar-me d’hora no m’ha anat mai bé em sembla. Ho dic per que ara mateix al Nàstic un que es diu Capó li ha fet un tir al pal. Hagués pogut estar el tres a zero per part del Llevant, rival directe que el deixa a nou punts i pràcticament l’envia a segona. Doncs bé aquest Capó m’ha fet pensar en un dia que jo era petit, i, que devia ser per aquesta part de l’any en que el sol surt d’hora però al matí encara fa fred a casa em vestiren de català. Amb camisa blanca, hermilla de ballut negre, pantalons fins al genoll amb botó també de ballut, mitjons blancs espardenyes u corbata de veta. També duia una barretina, i un sarró de pell d’ovella penjat al coll i un bastó petit, de la meva mida, de color taronja. Recordo sortir del garatge, el meu pare ja era a fora mentre ma mare i ma germana m’havien vestit, i que m’ensenyaren què hi havia allà a l’esquerra dos capons al terra, amb plomes negres més grossos que jo gairebé, posa’t allà que et farem una foto, i, jo ja demanava una escopeta per fer veure que els havia caçat jo mateix en cara que fos més alta que jo, però, ai!, que jo em pensava que eren morts i encara eren vius i amb un crit desesperat d’un dels capons quan li passava pel costat em vaig espantar. No sé si fins i tot plorava de l’ensurt que em va fúmer aquella bèstia en passar-li per darrera. El meu pare em sembla recordar insistia en que hi poses el peu al damunt, però em sembla que per sort la meva mare li deia que em podia picar amb el bec però, em sap greu no ho recordo bé. Potser la bèstia gemegava per què la deixés anar. No recordo que férem la resta d’aquell dia. Sé que no sabia què era el que en faríem d’unes bèsties vives i lligades. Que si deixaríem anar per aquí, que si els matarem els desplomarem i ens els menjarem, la qual cosa no m’agradava gaire perquè una cosa era anar a caçar-los i diguem matar-los en acte diguem heroic i l’altre tot i la por que feien era tenir-los allà lligats. Tot i això segueixo sense recordar que en férem em sembla que el meu pare se’ls va endur agafant-los per les potes lligades.

Em sembla recordar que el meu pare em va ensenyar la foto del dia dels capons al cap de uns anys i que hi vaig posar el peu al damunt tot plorant però no l’he vista mai més. O potser només aixecava el peu sense posar-lo al damunt ni a la vora i el meu pare em sembla que es va ajupir al terra per fer una mena de truc fotogràfic. No ho sé suposo que amb una mica de paciència li devia posar i fins i tot li devia etzibar una cossa aquell capó cridaner .Em sembla que un altre dia, ja una mica més gran em tornaren a vestir de patufet i em feren una altre foto ara sí més fotogènic però sense capons. No sé on deu ser la foto dels capons. Si el meu pare, en pau descansi, fos aquí, segur que m’ho diria i potser provarem de trobar-la. Al cel sigui.

Somnis de la bombolla_E

El capítol E és el somni de'n Noël que podeu trobar en aquest mateix bloc a desembre de 2009.

Somnis de la bombolla_D

Dimats da 27 de Febrer de 2007.

Avui he somniat que hi havia un sopar no oficial d’ex-al·lumnes del meu col·legi i que haviem quedat en un bar que no coneixia a la vila propera de Manlleu. Només d’arribar ja n’hi avia un que tenia les claus dels cotxe de una noia que no coneixiem, una noia baixeta i poca cosa diguéssim, i jo ja m’he picat per tenir aquestes claus. Quan hem sortit del bar, l’Edu, el que tenia les claus, s’ha disfressat de trsnsportista de vigues de formigó pels ponts i ell i els amics han desaparegut. Jo me trobat sol amb unes claus d’una noia que era ben maca, més que la baixeta, i he anat al bar a tornarles-hi però ja no hi hera. N’ha sortit un i estat a punt de donar-les-hi pero li he dit que no. Llavors tot seguit n’ha sortit un altre i tampoc les hi he deixat els he dit que si la coneixien deixaria el meu nom i el meu telefon en el bar ique si les volia que em telefonès. El cotxe semblava un Lotus o una cosa així com un sac de dormir amb rodes. Era molt guapo, de color verd clar.

Mentre esperava la noia he somniat també fins i tot en uns dibuixos animats que tancaven un furat rodó en el terra en forma de una reixa de tubos rodó i gros i llavors uns melenuts amb cueta, tot de color negre i verd clar, hi ballaven una mena de zapateado al damunt. Em sembla que la noia hi quedava tancada a dintre fins que es feia Dilluns al dematí.


Dissabte dia 10 de Març del 2007 a la matinada. Avui he somniat qu anava a treballar al migdia o a la tarda i que algu havia deixat ua furgoneta del tipus citroën c15 al trencant de l’Ajuntament de Gurb de tota la vida avans de que fecin la rotonda de l’Esperança.

-Es a buscar benzina- diu un-.
-Oh, doncs arrambem-la!-

Pero ningú ho volia fer i a la que m’he posat a remenar papers que duia per alla dins he notat que ja l’empenyien. Jo em semblava que erem afora de l’ajuntament on l’haviem arrambat pero ha començat a surtir aigua per tot arreu sense ploure i llavors resulta que érem dintre i que alla no era l’ajuntament, que era ple de grassa per tot arreu, i que hi havia un taller mecànic de cotxes i uns masovers. Llavors no sortia aigua i he trobat a la furgoneta una bosseta de paper que posava recambio para filtro 8210 i ha tornat a surtir aigua de sota terra jo anava descalç pero no me tallat i sortia tanta aigua groga i verda que no podia veure les botes.

A la furgoneta ara recordo que hi havia un movil de disseny.

Llavors he anat a explicar als masovers lo de la bossa del recanvi per si el de la furgoneta treballava en alguna depuradora i hi tiraven això per treure fangs amb amb aigua pero no els ha con vençut la idea. També hem parlat d’alguna cosa magnètica i la dona gran ha mirat el comptador de l’aigua, diu que només li han agafat nou litres llavors m’ha ensenyat un sistema que tenen per veure l’aigua he vist que era mes cristal·lina ens hem acomiadat i he aparcat be el Lancia, el meu cotxe d'avans, perquè jo també m’havia quedat sense benzina, anava a telefonar a la meva germana.

Per sort abans de despertar-me havia trobat les botes i els mitjons.

Somnis de la bombolla_C

Diumenge 12 de Novembre del 2006.

Avui he somniat amb el meu pare. Estàvem la meva mare i jo en un racó de món que se suposava era casa meva i teniem fred. Érem, però, una gent molt grossa per aquella casa. La llar de foc era molt petita i havíem d’entaforar les coses per encendre. Llavors el fred ja havia passat i la meva mare portava la llenya bona. No sé pas que ha passat al tenir la llenya que de cop no m’he donat compte de que tot a la casa era petit, que aquell racó de món era més petit, i en canvi m’ha semblat que aquell lloc estava tant ben ubicat a dalt d’una montanya i la vall a l’altre banda, i que jo, com que aquella casa era meva ara seria l’amo i senyor de tot el territori, per no dir de tot el món, i quan m’ho estava dient a mi mateix he sentit la veu del meu pare que em cridava:

-Si home!...

Llavors li he respost:

- Que Déu et beneeixi, papa.
-Gràcies!-

I aleshores m’ha semblat veure’l. O potser m’ha semblat veure’l quan li he respost. No ho recordo. Se’l veia més jove que quan va morir. Vull dir que pel que jo en sé, els anglesos o més ben dit en anglès, hi ha la salutació: "God bless you" que sempre és resposta amb un altre "God bless you"; però quan el meu pare en el somni m'ha dit: gràcies he pensat... bé quan un diu gràcies vol dir que li has donat alguna cosa que potser ara ja no tens. En pau descansi.


Dijous dia 9 de Novembre vaig tornar de Cartagena. Allà he vist un molí com el de cacau d'aquell dia allà al taller. N’hi havia un de igual però més gros, i uns quants de semblants però no iguals. Tots en una fila d’una segona o tercera planta en una fàbrica on els filtres que hem fet nosaltres son per farina de soja. Vem carregar els filres el nou d’Octubre i vaig acabar el montatge Dijous dia nou de Novembre del 2006. Els filtres fan aproximadament un metre i mig de diàmetre, i son de quaranta mànigues de quatre metres de llarg cadascuna. Porten un ventilador d’aspiració que pesa uns tres-cents quilos. Dos filtres son amb carteles i dos son amb potes. Van posats a la tercera i quarta plantes de la fàbrica. Les carteles van posades a catorze metres del terra. No havia treballat mai en una fàbrica tant alta, ni en una obra tant gran.


Dijous dia 16 de Novembre va ser l’aniversari de la meva mare. Per Tots Sants vaig ser a casa a veure la meva mare, a votar i a menjar castanyes i panellets. L’endemà altrecop a Cartagena però plovia fins i tot a dintre la nau. Vaig tornar cap aquí perquè era Divendres. Fa uns quants dies que la meva mare no es troba gaire bé. Ha anat al metge i tot. Li han donat unes pastilles per la depressió, i, també hora per a una metgessa, la doctora Berneta, a l’Hospital de La Santa Creu de Vic, per al Dilluns dia 27 de Novembre. Diu la mare que no es recorda del nom de algunes coses quan les vol dir, llavors busca algún nom que se li assembli, encara es posa més nerviosa, i no li surt. Li ha dit el doctor Terricabras, el metge de tota la vida des de que vivim aquí a Tona, que li sembla que es un problema de irrigació sanguínea al cervell. La mare havia près durant molts anys una Aspirina al dematí però una altra vegada que no es trobava bé, quan el pare encara era viu, el metge li va treure. Les pastilles que li han donat a la mare es diuen Essertia i són per a la depressió. El Dijous dia 16, la meva mare i la meva germana van anar a veure l’altre meva germana a Manresa i després vem dinar junts a casa. Vem bufar el pastís.


Divendres dia 17, es pot dir que vaig fer festa a la feina. Portava molts caps de setmana treballant en els filtres, des de principis d’Agost, i aquesta setmana ha set de recuperació. Es tic fent un bisenfí, el primer que prenc mides amb un ajudant, i dibuixo, i faig jo.

Dissabte vaig fer una mica de llenya al jardí.

Avui no he fet res, he reposat. El Diumenge avans de Tots Sants, em sembla que era es va morir una meva tieta, germana de la meva mare, la tieta Montserrat, que vivia a Manresa, però jo era a Cartagena i no vaig poder anar a l’enterrament. Feia temps que estava malalta i ja l’havien ingressat un cop a l’hospital, i l’havien anada a veure. En pau descansi.

dimarts, 23 de març de 2010

Somnis de la bombolla_B

Cinc de Juny de 2006.

Dilluns. Dia de la segona Pasqua. Avui he somniat amb el meu difunt germà Xavier. És el primer cop que somnio amb el meu germà des que es va morir. En Xavier va morir el passat dia tretze de Abril de 2006. He somniat que érem a la caseta, al garatge on el dia del somni hi havia el cotxe del meu pare. El meu germà em cridava perquè em despertés, que havíem de celebrar el dia dels difunts, i havia de ser el dia trenta, just després de Nadal. Discutíem sobre si era aquell dia o no que s’havia de celebrar allò. I ell deia que era aquell dia perquè havíem de coure la carn per si alguna bestiola salvatge se la menjava. Recordo veure el meu germà assegut davant un foc inexistent que, però, escalfava, i veure’l moure la paella, que era petita, com si fos un mirall per veure si l’oli era calent. Era en aquell moment en que ell em mirava, i m’ensenyava de lluny, si l’oli era calent, que sentia allò de la bestiola. Aquest ha estat el final del somni: S’ha de celebrar el trenta després de Nadal, i s’ha de celebrar de pressa per si alguna bestioleta s’emporta la carn abans de que arribem. És un somni molt estrany. Al garatge on ara hi ha el cotxe del meu pare no hi hem dormit ni cuinat mai, però si recordo haver somniat alguna vegada que hi dormia o que m’hi despertava.

Al lloc on el meu germà volia coure la carn, de cara al Nord, no recordo que hi hagi hagut mai cap cuina. Recordo l’espai però el lloc no era correcte. Això ho he somniat abans de despertar-me a les deu del matí quan la meva mare que ha tornat de missa em cridava.

Aquell any va resultar que el dia trenta de desembre, el dia trenta després de Nadal, els americans executaren Saddam Hussein a l’Iraq després d’un judici. El van penjar d’una corda. També digueren per la televisió que el trenta de Desembre segons el calendari musulmà era llavors la festivitat de sant Abraham, el profeta, i que se celebra matant un corder, em va semblar entendre. Us prego disculpeu el meu desconeixement d’aquesta cultura que mai ha estat al meu abast excepte a través dels mitjans de comunicació.


Són quarts de dotze. Ara somniava que era professor en un col·legi. No sé quina lliçó de Història explicava que l’esquema acabava en el punt:

7.-Drácula en acción: el conde Drácula.

En el somni tenia entre els alumnes a dos antics companys de classe. Havia esborrat la meitat de la pissarra i mentre jo copiava l’esquema a l’altre costat un d’ells ja havia acabat, i era el mateix esquema. He dit: Ah ja el tenies? Llavors l’altre antic company m’ha demanat què posava allà? Ho he rectificat, he identificat l’alumne que havia copiat l’esquema a la pissarra, que era l’altre antic company, he acabat de copiar l’esquema, el punt set, i m’he despertat. Recordo que em costava fer bona lletra, que ja sempre m’havia costat. Em sembla que és millor que no recordi tot l’esquema perquè era inconnex i abstracte. Recordo que jo escrivia al costat dret de la pissarra i que era partida, que tenia un afegit de dalt a baix. Que el guix segons com no escrivia fort. Que en segons quina paraula havia de explicar el perquè de cada lletra. Els companys eren el Edward, assegut al costat de una noia, na Eva, en un pupitre individual, al darrera de tot de l’aula, i el Jordi R. dret a la pissarra. El Sol entrava a la classe pel sud. La pissarra era a la banda de l'Oest. Això ho he somniat mentre la meva mare veia acabar el Vent del Pla a la televisió al menjador de dalt.


Dimecres 7 de Juny de 2006. Dema és el meu aniversari. Faré trenta-sis anys. Serà el primer aniversari en el que falten el meu pare i el meu germà gran. Per sant Josep, el meu pare ja no hi era, però van venir els de Vic i el meu germà, la seva senyora, el fill gran, en Xavier, i la petita, la Beatriz. Va ser el primer Sant Josep, sense el meu pare que també se’n deia. Em sembla que més tard va venir el meu germà Jordi i la seva família, però no n’estic segur. En Xavier no es podia quedar a dinar, potser per la malaltia. Jo tampoc no vaig dinar. Quan marxava en Xavier vaig baixar a acomiadar-me, i, em sembla que aquella vegada va ser la última que ens vèiem en vida. En Xavier i la Mireia em van regalar un clauer de plata que portava amb la clau del cotxe. En Xavier no es trobava bé. Estava molt blanc, fins i tot els cabells. Enraonava molt poc i s'ajupia i ara penso devia tenir molt mal, però no ens en donàrem compte. Jo no m’ho vaig imaginar. L’últim cop que ens vèiem.

Somnis de la bombolla_A

A continuació, i sota els títols de Els Somnis de la Bombolla, us remeto un seguit d'escrits que vareig fer ja fa anys amb la intenció d'escriure un llibre. No em demaneu perquè, senzillament vaig sentir la necessitat d'escriure, i ho vaig fer. Amb aquesta publicació aprofitaré per revisar-los i reescriure'ls. Els diferents capítols corresponen a les lletres A, B, C... etzètera. Bé començo:

Setmana del dia Dimecres, 24 de Maig de 2006 a dimecres 31 de Maig de 2006.

Espero que mai ningú llegeixi aquest escrit. Miraré de escriure-hi cada dia, si me’n recordo. Vull marxar a l’estranger però tinc deutes. No puc marxar. No puc marxar perquè tinc deutes i perrquè consegüentment no tinc diners; i per anar a l'estranger s'ha de tenir diners... s'hi ha d'anar amb cèntims.

El meu pare va morir la matinada del dilluns dia 13 de Febrer de 2006. El meu germà més gran també va morir un dia tretze, un Dijous, a la tarda. Era el mes de Abril, dos mesos justos després que el nostre pare. El meu germà tenia 52 anys, el meu pare 77, diuen, perquè a mi em sembla recordar que alguna vegada havia dit que havia nascut al 29. Havia nascut l'1 de Maig, festa del treball ara, dia de Sant Josep Obrer. Em sembla recordar que de petit no em volia dir Josep i recordo que de vegades la meva mare em reiterava amb èmfasi que el meu Sant era el 19 de Març. Això va durar poc perquè així que vaig aprendre el dia, ja era un nen que sabia quin dia era el meu Sant; però encara ara recordo que m’ho havia dit. Tinc un altre germà i dues germanes, tots més grans que jo. La meva germana més gran és soltera i viu en una residència per a disminuïts físics a Manresa. La meva germana era gairebé tetraplègica, va néixer amb dues voltes de cordó umbilical al coll i això li va afectar a la part motora. Als que els passa això o neixen morts o no els passa res, ella va estar en un entremig. Va morir el passat catorze de gener del 2007 d’una pneumònia derivada de la mateixa malaltia en una clínica de la capital del Bages. Tenia un any menys que el meu germà gran.

Els altres dos son casats i tenen dos fills cadascú. El meu germà, un nen i una nena. La meva germana dos nens petits. Visc a casa amb la meva mare viuda de setanta-cinc anys. Treballo en un taller amb el meu germà i la meva germana. El taller ens el va deixar el nostre pare. El meu germà gran no hi treballava però ens ajudava. El nostre avi, en pau descansi, que jo no vaig conèixer, també havia tingut un taller. Es deia TALLER DE MOLINERIA JAVIER SALVANS E HIJOS. Sé que van venir de la Seu d’Urgell a Vic a treballar a la fàbrica d’embotits, però no sé si va ser el meu avi, o, el del meu pare.

De molins no en sé absolutament res. No m'ha arribat la tecnologia. Un dia en van portar un de cacau al taller. El meu pare me’l va ensenyar. Em va dir-ne el nom. Vaig obrir-ne la tapa. A més, em sembla que llavors, o no sabia, o no vaig recordar, que el meu avi n’havia tingut un taller; no hi vaig caure. Els que feien al taller del meu avi eren fets amb ferro i fusta, i aquell, més petit, era de fet de tot metàl·lic i de fundició. Aquell no es podia tancar, tenia una vora girada a modus de junta, posada amb uns cargolets de punxa que era, em sembla, feta de xapa galvanitzada, i no es podia tancar sense xafar-ho o no en vaig saber veure el mecanisme. Ara que hi he pensat, em sembla que s'havia de tancar la circunferència, fent força, que feia la junta per deixarla escapar a dintre de la mirilla de plàstic o vidre perquè la vora girada no fes nosa i, a més, el molí pogués treballar amb la mirilla oberta sense perdre gènere.

El molí era de color marró fosc o grana. No era molt gros, uns setanta per setanta centímetres quadrats de superfície, era de costats arrodonits. Li vaig dir al meu pare, aquí el genero deu entrar i deu sortir disparat. Per la forma el que avui seria un CD portàtil amb càrrega frontal i una porta, la que no es podia tancar, lateral, i a mi, que sempre he tingut pressa treballant, em va semblar que ens volien enganyar.

De molins no en sé absolutament res, dic, però es que no en sé gaire de gaire res. He anat a col·legit.

Avui ha vingut un home al taller. Li havia fet uns silos el meu avi. Encara aguanten. Li han reparat el barret a un d’ells perquè va rebentar la soldadura circumferencial i venia a pagar la factura per equivocació. Venia de Manlleu però no hi eren, era el domicili particular o les oficines, i ha vingut al nostre taller. En pujar les escales ha dit:

-Tota la tarda que volto però perquè vull.

Ha reconegut la foto de l’Agi que hi a l’oficina i m’ha dit que els havia fet aquell senyor. M’ha dit que a la seva granja havien tingut fins a dues-centes tones de soja i gra. Ara té la granja arrendada. L’Agi va morir l’any 1966. El taller de l’avi, que jo sàpiga havia estat al carrer de La Fussina i van anar a on som ara l’any 1962. Que jo recordi m’hagi explicat algun cop el meu pare al carrer de La Fussina també havien fet algun silo. N’he vist una foto d’un que casi no els passava per la porta de petita que era, em sembla, a més, el carrer de la Fussina és molt estret. Aquell home que ha vingut, m’ha dit que era de Les Franqueses. A Les Franqueses, jo hi havia anat una vegada a reparar una mescladora que el meu pare em va dir que havia fet ell. D’això fa més de deu anys. Al taller, després de la mort de l’Agi em sembla que es van dir TALLERES SALVANS, i tenien unes lletres grosses il·luminades de plàstic vermell a sobre les oficines que es veien des de la carretera general. Ara som a les naus de darrera. La nau vella era la que havia de ser la de la pintura. Com que la meva iaia i el seu fill gran es van separar del meu pare van dividir les naus i els terrenys. El meu pare m’havia explicat que a TALLERES SALVANS volien fer suspensió de pagaments després de la crisi del petroli de l’any 1972. Però com que al meu pare li semblava que allò era enganyar als proveïdors i no en volia fer, ells dos van resoldre destituir el meu pare del seu càrrec. Era director tècnic. Llavors el meu pare va agafar la gent que va voler venir, i que va poder convèncer i es va instal·lar a la nau de la pintura per seguir treballant. Va venir gent que havia entrat més tard. El meu germà gran estudiava llavors per enginyer a Barcelona. Va començar al 72 o al 73. Ho he llegit en alguns dels seus primers llibres de la carrera que encara són per dalt. Jo tenia dos o tres anys. Recordo un dia que estaven, el meu pare i la meva mare asseguts al jardinet que hi havia darrera la nau ample, que el meu pare li va dir a la meva mare a veure que en farien d’allò i ella va dir que per en Josep, que sóc jo, per jugar.

El meu pare m’havia explicat que a TALLERES SALVANS hi havia hagut una plantilla de més de quaranta treballadors. També em va ensenyar una foto on hi eren els treballadors, i, el meu pare i el seu germà. Hi havia una fila de treballadors drets, una fila de treballadors asseguts amb el meu pare i el seu germà al mig, i una fila de treballadors ajupits. També m’havia explicat que tenien moltes màquines i molt bones, que ell em va dir, havia portat i havia vist marxar anys després amb llàgrimes als ulls. Un dia que vaig anar al taller, quan era petit, em va ensenyar la cisalla des de el pati de darrera, em va demanar si la veia. La veiem des del darrera, era de color verd clar i tenia tres llums, em sembla, en forma de paraigües que eren apagats. Es va sentir un soroll molt fort i em va demanar si havia sentit com tallava em sembla recordar que li vaig dir que sí, i que me n’anava a veure-la, però em va dir que no. Anys més tard m’havia explicat que aquella cisalla tallava xapa de 10 mil·límetres de gruix en dos cops, això a principis dels anys setanta. També em sembla que algun cop, li havia demanat si havien tingut cap torn i em va dir que dos.

Un dia es veu que el meu pare va fer venir una grua i va fer tallar el pòrtic alt del pati de darrera amb el ternal i se’l va endur al seu terreny per fer silos. Anys molt més tard el meu pare parlava de aquesta dèria del taller. També deia que l’Agi la tenia, una dèria pel taller.

Tinc records de encara més petit estant a dintre la nau ample. Un dia a la tarda, quan encara anava al parvulari érem al taller i el meu pare tenia una reunió em van portar a fer una fotocòpia de la meva mà amb la meva germana. Un dia al matí, un matí que feia molt Sol, érem a dalt de tot de les oficines de la nau ample i volia veure el meu pare, però era a una reunió. Em sembla recordar que com que em vaig posar trist em van deixar baixar a baix al taller des de les oficines. Hi havia una escala de ferro que feia molta por, estreta i molt dreta i llarga, de color taronja. Em sembla que el primer cop vaig baixar amb la meva germana i després el Chavo ens va dir: passa cap a dalt. Em sembla que no sé ni com vaig baixar però feia més por pujar encara, era molt amunt, i estreta i llarga i encara que tenia barana, era sense el que ara en diem rodapeus, però no n’estic segur. Em sembla que pujarem per l’escala d’obra però haguerem de trucar al timbre. El Chavo tenia un germà que en pau descansi, el Pepe, que tràgicament va morir en un accident laboral.

D’aquella foto de la plantilla, que ara recordi, he conegut més temps i de més gran en José Luis, que en pau descansi, però el meu pare em va dir que s’hi va estar poc temps. En José Luis va tornar anys després, quan jo ja era jove, i hi anava als estius. També recordo, de la foto, cares de nois joves que després van anar al taller: L’Antonio, l’Enric; amb l’Enric un dia anarem a la mútua perquè s’havia fet mal, i jo el vaig acompanyar, i després em va convidar a una Coca-cola a un bar que hi ha al costat, ell es va pendre un cafè en vas, li vaig dir al meu pare, o sigui un cigaló. Suposo que era el primer cop que entrava en un bar a part de La Ferreria, el bar restaurant del costat de casa. Era un bar petit i no hi havia gaire gent. El bar encara és obert ara. Em sembla recordar que vaig beure’m la cocacola a peu dret. L’Enric em va dir: seu però vaig fer que no amb el cap i em vaig posar a tambalejar-me. Algú va dir: -Pot caure. El tamboret era molt alt i la cocacola, a sobre de la barra era molt amunt. M’havia d’enfilar al reposapeus de la barra per agafar-la. Encara anava al parvulari. De tant en tant me la donava l’Enric. Vaig tardar molt a acabar-la, i fins i tot no sé si en va pagar l’envàs i el portarem al taller. -Al cotxe no beguis!, em sembla recordar. Després li vaig explicar al meu pare que no ho sabia. No sé si també havia vist, a la foto de la plantilla, el meu germà Xavier...o era en una foto de l’equip de futbol del taller. Són tres quarts de quatre del matí, fins demà.


Ara que parlem de quan era petit, un dia érem a Barcelona amb la meva mare. Em sembla que m’hi va portar en tren. Recordo que al Corte Inglés de la plaça Catalunya en una planta alta hi havia un senyor que hi tenia una paradeta i la meva mare m’hi va portar. A veure que hi tenen aquí i tot això. Tenien una guillotina que tallava cigarrets. Era petita. Li estaven ensenyant a un altre nen i darrera érem nosaltres. Va posar un cigarret i va baixar la guillotina molt rapit i el cigarret va quedar tallat. Llavors es tractava de posar-hi el dit. Em sembla que fins llavors l’home de la paradeta posava el seu dit, però ara volien que hi posés el meu. No em feia gaire gràcia. Vaig començar a mirar de deduir que podia passar, que si el dit es més fort que el cigarret, que si la ganiveta s’aixecava d’un cantó i em podia fer un tall al dit. Entre aquell senyor de mirada seriosa i la meva mare em van convèncer i li vaig posar. Va baixar la guillotina ràpid, vaig sentir un cop al dit, el soroll de la ganiveta en arribar al terra, vaig mirar el dit i encara hi era. La meva mare va dir comprem-ho. Vaig dir que no. Va dir, pel papa, i jo vaig dir no, que ho investigarà. Aquell senyor de mirada seriosa no em va agradar, i, no havia descobert el mecanisme abans de posar-hi el dit, i per tant em vaig encaparrar en que no. Ja està, va dir la meva mare. Ara em sap greu. No tinc gaire idea de quina edat tenia.

Un altre dia també em van portar a Barcelona amb la meva mare i no sé qui més. Vaig anar en ascensor i en metro. En tornar anava dient que havia anat a Barcelona i ja havia anat en tren i en ascensor, ara em faltava el vaixell i l’avió. La primera vegada que vaig anar en barca va ser a la pissina, i era una barca inflable. Després vaig anar en una barca pel pantà de Sau amb uns amics dels meus germans, fills de uns amics dels meus pares. El vaixell més gros en el que he anat era un ferry que anava de Calais a Dover cap a la Gran Bretanya al mig dia o a la tarda. Al cap de uns dies ens van tornar per la nit i després seguit cap a casa, en autocar. Es va parar a dinar però no sé si vaig menjar. L’anada me la vaig passar gastant part del diners que portava jugant a les màquines de marcians que hi havia al ferry. A la tornada no tenia ni un cèntim, era de nit, a coberta s’estava bé. La primera vegada que vaig anar en avió va ser fa uns sis o set anys, després de estar a València, i va ser un vol de Barcelona a Palma de Mallorca. El vol va ser al dematí en un avió una mica antic i petit, i en el mateix vol hi va anar el Miquel Calçada, en Mikimoto. He tornat de Palma en avió. He tornat a anar a Palma en avió al cap de un o dos anys, i vaig tornar per València en avió, perquè no hi havia places en cap vol a Barcelona aquella tarda o nit. Després autocar cap a Barcelona a la una o les dues de la nit. Vaig conèixer un noi que anava cap a Girona el vaig acompanyar al metro. Em sembla que li vaig pagar el bitllet de metro perquè a l’autocar vaig voler seure al lloc que indicava el número del meu bitllet. O potser era tancat encara i ens colarem o no era una estació d’entrada, no m’enrecordo. Del metro vaig agafar un autocar cap a Tona per arribar a les sis, quarts de set del dematí a casa.

Al 2007 vaig tornar a anar en avió per anar a Melilla a treballar. Hi vaig anar taqmbé de muntatge, com a Palma, i vaig fer escala a Màlaga. Recordo que vaig arribar massa just al taulell edl vol a Melilla i ens vàren pagar la nit d'hotel a Màlaga, en un hotel de quatre estrelles arran de mar. També, llògicament he tornat de Melilla, via Màlaga, en avió al cap d'aproximadament una setmana.

Al 2009 vaig anar en avió a Estocolm, d'Estocolm a Oslo, d'Oslo a Palma de Mallorca i de Palma a Barcelona entre un Divendres i un Dissabte quan me'n vaig anar per buscar fèina a l'estranger. Això suposo que ja us ho explicaré més endavant.

dimecres, 17 de març de 2010

El somni de la carretera imaginària.

Es diu que els nostres somnis acostumen a durar ente tres i cinc minuts. Jo abogo perquè els meus en duren més de deu o dotze... fins i tot més, i no perquè en ells vegi moltes coses i per allò de que "una imagen vale más de mil palabras" alhora d'explicar-ho en tardi més de tres o quatre, sinó perquè les coses que passen, les converses, els sentiments, de vegades el imaginar-se en el mateix somni que ho estàs explicant, vull dir el anar somniant el que somnies... anar imaginant la sensació que vols somniar, el repetir episodis del mateix somni per sentir el que volies tot somniant fins i tot, el fan sincerament més llarg.

En aquest que us explico per entrar-hi us heu d'imaginar l'autovia de Vic a Barcelona concretament en el seu pas per La Garriga. Doncs bé un cop passat el trencant de La Garriga, allà als mobles, vénen un parell de revolts i de seguida una baixada més pronunciada que va a petar a una pujada on a mitja distància hi havia l'ara abandonat Hotel del Vallès. En el punt de màxima baixada, quan ets ja al fons, he somniat, i no per primera vegada, que hi ha un trencant cap a la dreta que et porta a un polígon industrial on hi ha edificis d'oficines i de naus industrials. Després del trencant inicial cap a la dreta que desemboca en una rotonda grossa i una carretera cap a l'esquerra en pujada que porta al polígon.

Allà a la rotonda, és on he deixat el cotxe, un Seat Panda de color blau cel que havia tingut ara fa uns vint anys, i he enfilat a peu gairebé bosc a través per un camí on hi transitava més gent també a peu. Era al migdia i pel camí ens han donat una mica de menjar: verdures i una mica de salsa, o tàrtara o de iogurt. Quan després de menjar he arribat a dalt del turó, on hi ha el polígon, i he vist els primers edificis d'oficines de tres o quatre plantes amb unes enormes terrasses a cada pis, he trobat... més ben dit no sé d'on he tret la meva Vespino granate que tenia encara fa ara més anys. Suposo que l'he treta de la butxaca, i com que queia ja el capvespre, -era la tardor o l'hivern- m'hi he enfilat i carretera en obres enllà i avall he anat seguint tot el polígon fins gairebé a Sabadell on, en el lloc que havia de fer el reparto, o que havia de recollir no sé què, he trobat tancat i m'he adreçat a un taller industrial com més o menys el nostre, per el que treballava quan tenia el Vespino i el Panda on els he demanat per els absents del costat.

M'han dit que fins demà ja res i jo que m'he fixat en les màquines que estaven fent, uns bissenfins, els he demanat que quin acoplament feien servir per a la transmissió del motor-reductor elèctric a la helicoidal de ferro. Nosaltres en fem servir un de massis, que per tant exacte, a vegades es fa difícil de treure amb el pas del temps, la brutícia i el rovell, que va entrat exteriorment a l'eix sortint amb entalla a la claveta del motor i que després, aprofitant el furat de la peça hi encabeixen un eix i li solden per rebaixar-lo a la mida normalment més petita del tubo interior de l'helicoide.

Ells fèien servir unes peces de xapa estranyíssimes en forma de tubus que tallaven pel llarg i soldaven en forma cònica. Coses del somniar, que ara em sembla que no servien, però jo els he dit que no m'ho estudiava pas perquè al meu pare, el director del meu taller no li agradarien aquestes peces amb soldadura i ho he deixat estar , tot pensant per mi però, que havia vist un sistema nou.

He deixat aquell taller i he tirat carretera amunt altre vegada per anar cap a l'inici del polígon i cap al cotxe. Se m'ha fet fosc i tot, i en un dels revolts, on havia de passar amb les rodes per sobre una valla de fusta i fer-hi tot seguint-la una pirueta se m'ha espatllat la moto. No sé si m'he quedat sense benzina o només s'ha parat i no l'he sabuda tornar a engegar. El cert és que he desmontat unes peces que es veu que eren del manillar i que sevien per engegar la moto, com la pedra d'un encenedor però més gran, i tot i fer-ho manualment i no empenyent la moto o a pedals no l'he pogut engegar. M'he disposat a deixar la moto amagada allà al revolt i me n'he endut la pedra per engegar, una mena de demarré, perquè ningú no me la pogués pendre durant la nit i allà, de nit he començat a enfilar carretera amunt encara per arribar a la zona del edificis d'oficines.

Em sembla que he entrat en un bar i ha estat all'a que m'he trobat amb un amic, més gran que jo, també d'aquelles époques, en "Carlos" Puig, un home, fill d'un general que vivia a Madrid, i que havia estat a l'internat de "Campillos" en la seva joventut i que recordo ara m'havia explicat que com que ell tenia l'única habitació que donava a la posibilitat d'escapar-se a la nit i tornar abans del matí, a tots els que volien sortir els cobrava un peatge.

Doncs bé, en "Carlos", que no sé perquè no tenia cotxe, ha telefonat a un seu amic perquè ens fés de guia en aquella nit fosca cap al meu cotxe perquè el portés a ell a Torelló més tard. L'amic , en John Pol ha sortit del bar encara amb un telèfon a la mà tot estirant el cable de l'auricular que era molt llarg i donava molt de sí, un bon tros a peu, i després, en comptes de deixar-lo anar i que l'elasticitat de la molla que feia el cable en espiral el tornés gairebé a lloc, va tallar el cable, la quel cosa va fer empipar a en "Carlos". Vem parar a pixar, tot caminant, i seguint la carretera ens vem trobar per dues vegades amb joves que habitaven cases de pagès. Primer vuit joves, quatre nois i quatre noies que voltaven per allà fora en dos grups i que tenien una Derbi Variant.

Més endavant hem trobat una altra casa de pagès, on aleshores tancaven uns joves amb pany i forrellat, on també hi havia una Derbi Variant que aquest vol no m'he pogut estar d'endur-me'n. Val a dir que la Derbi la portava com si fós un pal d'escombra, no em costava res de dur amunt i avall sense enfilar-m'hi i sense engegar-la.

Després ens hem trobat una banda d'albano-kosovars que ens han atracat. A na mi, que romania en la penombra no m'han pres ni la Derbi nila pedra de l'altra moto, però a n'en "Carlos", un home de calés, l'han atracat més d'una vegada prenent-li més de quatre mil euros en sèries de mil quaranta euros, a més d'apallissar-lo una mica com a na'n John Pol. Després, com que no teníem diners m'he ofert per anar a parlar amb els albano-kosovars i que nes en tornessin uns quants. Hi he anat sense la Derbi. Els he dit que jo, tot i només conèixer-los d'oïdes, coneixia molt a un parell de¡'expresidiaris. No m'han tornat els cèntims però m'han donat una ampolla grossa de licor xinès que he anat a oferir als meus companys. Tots dos s'han queixat de que el dolent dels licors xinesos és que no saps mai quin volum de alcohol porten.

Un cop a mitja ampolla hem trobat un hostal on a na'n "Carlos" li donaven crèdit, i baldats com estaven s'hi han quedat a dormir. Les habitacions eren una espècie de hotel colmena d'aquesta del Japó, però en versió nínxul, i en "Carlos", que s'ha endut l'ampolla, s'ha anat a dutxar i mentrestant m'he acomiadat d'ell des de baix a l'escala. He seguit el meu camí i he anat amb la Derbi fins al cotxe, on l'he deixada, i negre nit com era he enfilat amb el cotxe l'autovia de Vic tot deixant la resta de repartiments per demà, quan aniria a cercar la Vespino.

En arribar a Hostalets de Balenyà, m'he trobat que ja era de dia i que anava amb bicicleta acompanyat per en Kamal, un traficant de drogues que conec una mica d'allà els Hostalets i que m'ha acompanyat fins a la variant de Vic on extranyament hi fèia una enorme pujada, i es que en aquell troç de pujada era a l'Himalaïa, on a uns cinc mil metres sobre el nivell del mar hi havien fet un pavelló d'extraordinàries diemnsions. Un pavelló tan gros que a la teulada i per aprofitar el sòl hi havien posat camps de conreu. El pavelló era mig encabit a la muntanya, vull dir que el sostre coincidia amb la part alta d'un turó de pedres planes i terra que accedint al pavelló per on jo venia havies de fer una pujada fortíssima fins a dalt del turó i del mateix pavelló.

Recordo que tot enfilant-me per la pujada i jugant el meu subconscient a imaginar el que venia i la dificultat que suposava, doncs m'he imaginat que amb la bicicleta havia de fer un gir cap amunt de 180 graus, per a la qual cosa necessitava dur suficient embranzida i no caure cap per avall. El cert és que segons s'ha anat veient si que hi ha hagut una pujada molt dreta que s'anava afluixant a mesura que també s'anava perdent embranzida i que requeria d'un esforç que jo, tot i que el dia que ho vaig somniar no ho vaig pensar, gairebé no hagués pogut fer a causa de la meva tendiditis al tendó rotuliar donat com dic l'extraordinari esforç de pedalada que cal per, no només pujar, sinó empènyer la bicicleta a na munt.

Un cop he sigut a dalt he aparcat la bicicleta una mica més avall i m'he disposat a conèixer una colla de trapelles que vivien irregularment a la teulada del pavelló. tenien diverses entrades secretes al recinte on s'hi accedia aixecant unes teles que eren com mantes i que eren per protegir l'interior de la pluja i del fred. Aleshores m'han ensenyat per on passaven ells un cop a dintre del recinte, es tractava de caminar per les vigues al llarg del perímetre per passar per entre la celosia de les arcades cada cop que en venia una. Recordo que un cop explicat el secret volien fer-me un ritual d'iniciació al grup i jo he hagut de fugir cames ajudeu-me per les vigues i per entre les arcades.

Al final he sortit a fora i m'he disposat a baixar d'aquelles alçades del pavelló i del món amb la bicicleta tot seguint un eslàlom de terra de parquet que assenyalava el recorregut exacte que s'havia de seguir per fer la baixada sota un greu perill en cas de que te'n desviessis. Ha estat en un d'aquells revolts que m'he despertat.