dimarts, 20 d’abril de 2010

Somnis de la bombolla_J

21 i 22 de maig del 2007. Dilluns i Dimarts. Em proposo ara dedicar un espai en aquests escrits al meu pare. Reprendre el fil allà on més o menys l’havia deixat abans de la bona nova del cotxe recuperat.

Recordo que una vegada el meu pare em va treure al jardí la nit de reis quan ja la cavalcada havia passat i em va ensenyar l’estrella de l’Epifania del senyor. Cap al Desembre és al cantó Est del cel i per Reis és al Zenit en l’espai. Aquell dia també m’explicava que si els reis baixarien amb els seus camells de l’estel amb tots els regals i els ajudants mentre anàvem a tancar les portes del jardí i em deia que no havia de tenir tanta por, doncs m'havia excusat d'anar-les a tancar jo tot sol degut a aquesta basarda. Certament jo era un noi molt poruc de petit, que si monstres i no sé què més, que si la porta de l’habitació una mica oberta perquè entri llum des del passadís i aquestes coses. Aquell dia el meu pare em va dir que no havia de tenir por, que els catòlics no havíem de tenir por perquè vivíem en una gàbia i ningú no ens podia fer res. Aquest desembre passat, després de la seva mort, vaig veure aquella estrella un dia mentre tancava les portes de fora, va ser per casualitat.

Penso que si ens ho haguessin demanat abans hauríem dit que ens trobaríem a faltar més del que en realitat en sembla que ens trobem a faltar. Segur que la meva mare ho subscriu. El primer any va ésser molt difícil, especialment per ella, tota sola a casa gairebé tot el dia. Per mi era com una mena d’aventura o d’experiència, encara ara em sembla que no me’n faig a la idea. Suposo que la meva mare i jo, aquí a casa, ens fem tanta companyia com podem de manera que omplim els buits de temps per pensar. Anem a dormir més d’hora i ens llevem més d’hora, estem més estona junts, parlem més del que parlàvem encara que sigui de qualsevol cosa. El Dissabte la vaig a cercar a la perruqueria i anem un moment a l’hipermercat. El Diumenge l’acompanyo i la vaig a buscar a missa aquí al poble. Però francament em pensava que el cop seria més dur. Recordo fins i tot que els primers dies la meva mare deia que què devia fer el meu pare a dalt al cel tot sol i aquestes coses. Al cap de dos mesos el meu germà gran, com ja us he dit el va acompanyar, i al cap de onze mesos la meva germana Montserrat també hi ha anat. Ara són tres allà dalt i quedem quatre aquí a baix. I això de família directe per no parlar dels néts o nebots o també de oncles i tietes meves que han mort recentment.

El meu pare havia estat campió d’Espanya de la modalitat atlètica de llançament de pes l’any 1952 a Valladolid. Havia doncs estat un gran esportista. Es va casar però el febrer de 1953. Duia el nom del sant del dia que va néixer, sant Josep obrer. Tenia un germà, de nom Jordi, més gran que ell. La seva mare cosia per senyores de Vic i ell explicava, quan en feien les pel·lícules per la televisió, que de petit escoltava les novel·les franceses que venien en fascicles, amagat sota la taula, com ara – El conde de Montecristo- o –Los Miserables-. De petit el ficaven dins una caixa de fusta i el tibaven amb una corda carrer de la Riera avall o jugaven a conquerir el castell amb espases de fusta al carrer de’n Verdaguer on ara hi ha la oficina de la Caixa i explicava que aconseguir pujar a dalt dels tres esgraons era un gran èxit. El seu pare va estar un temps de la post guerra al bàndol dels nacionals i no podia tornar així que ells van anar a pagès amb un seu oncle que es deia Joaquim i uns seus cosins entre els que hi havia en Quimet. Diu que un dia, com que a Vic no hi havia ous en Quimet es va fer un tip de plorar perquè un dia en obrir-ne un se li va rebentar el rovell. Tenia més cosins però quan vaig néixer jo ja no es relacionaven tant i no els conec i ara no us en sabria dir els noms.

Ja de més jovenets tenien un cosí que treballava al cinema i els deixava passar. Se les empassaven totes i de vegades de tant en tant de dolentes com eren hi dormien i tot. Era una de les passions del meu pare, el cinema de Hollywood. També havia anat als minyons escolta amb no sé quins capellans i anaven a fer excursions i xerrades. Després va venir l’esport. També havia fet de bateria en una petita orquestra d’aficionats. Es deien "Els brillants".

Ell i la meva mare havien estat uns grans ballarins i encara ara en són recordats com a tals per les seus coetanis. Diu que anaven a totes les festes majors per poder-hi ballar. Hi tenien traça.

Acabats de casar van anar a viure a l’Arola, a Calders, i allà va néixer el meu germà gran. Després van anar cap a Vic. No puc explicar gaire coses de la vida matrimonial dels meu pares perquè l’he viscuda ja de grans. La meva mare en tenia quaranta quan em va tenir a mi, i sóc el petit de la família. Així doncs la meva personal imatge del meu pare és de un home casolà molt afeccionat a la televisió i al futbol i molt treballador. A casa érem cinc germans, com em sembla que ja us he dit, i si bé a casa de la meva mare ja eren colla també potser per al meu pare que només eren dos germans ja érem massa així que no vaig tenir cap germà més petit. També va ser esportista fins ben tard, es va fer construir una pista de tennis quan tenia quaranta-cinc anys aproximadament i hi jugava gairebé cada cap de setmana. A l’estiu fins i tot hi havia organitzat campionat amb veïns i coneguts però jo de tot aquest món n’estava al marge per què era molt petit. Tot i això el meu pare tenia temps per a mi de tant en tant.

Recordo una vegada que anàrem al monestir de Sant Xavier, recordo que anàvem amb el Dodge la meva mare, el meu pare i jo, en direcció Oest per la B-30, i que els meus germans ja havien marxat més d’hora. Jo era petit i per el camí la meva mare em va ensenyar una cançó d’aquestes que no acaben mai, i que encara recordo, que parlava d’un biciclista de pegadolça que va caure al fang. El meu pare era molt seriós .Em sembla que la resta del camí em vaig adormir. San Javier era dalt d’un turó i el meu germà m’hi va dur enfilat dalt del clatell. Feia fred.

Diu que una vegada acabats de casar va anar amb el nen a plaça a parlar de les proves que farien a la reunió atlètica de l’endemà. El meu pare va tornar tot engrescat cap a casa i s’havia deixat en Xavier a plaça, va haver de tornar a cercar-lo. Van viure en un pis al carrer de Gurb pràcticament fins l’any mil nou-cents setanta, quan jo vaig néixer.

També recordo haver anat a l’acte de jura de bandera del meu germà Xavier a Sant Climent, aquest cop amb els meus germans al mateix cotxe i que la meva mare m’acabava una bufanda pel camí; ja m’havia fet una gorra de la mateixa llana. També hi anàrem amb el Dodge.

La relació doncs amb el meu pare en la meva infantesa va estar llunyana. No em demaneu perquè. Em sembla que en bona part era presa per la meva mare qui tenia més cura de mi. Tampoc teníem xerrades setmanals encara que recordo una època en que anàvem a fer footing cada Dissabte tots dos al matí i em va ensenyar a fer un entrenament quan devia tenir uns tretze o catorze anys. Només xerràvem de l’entrenament per això i de algunes coses de quan ell era jove i atleta. Suposo que tenia ganes que fos jo també un atleta i de fet al cap de un any o potser llavors mateix vaig començar d’anar a l’estadi però la gent que hi havia per allí era molt diferent de com érem per exemple al col·legi i no em vaig adaptar gens. Vaig fer marca per els campionats de Catalunya de tres-cents metres llisos, i no em vaig recordar de dir-li al meu pare perquè em va semblar que el Dissabte que era el dia que més reposava dormint a casa i no l’havia de despertar a les sis del dematí per què m’acompanyés a Vic a agafar l’autocar i a més em vaig distreure estranyament durant la setmana. De tota manera el dia que vaig fer la marca per als campionats el meu pare m’havia vingut a veure a l’estadi i em va dir que havia corregut molt bé. Diguem que amb l’any a Barcelona i després el sortir i el beure em vaig distreure del meu possible futur com a atleta i el meu pare tampoc no hi va insistir, hi havia altres preocupacions a casa llavors, i jo estava massa deixat estar amb el conte de que anava a col·legit. Potser ens va mancar capacitat de reacció davant el daltabaix estudiantil de la meva part però ja us he dit que l’esforç econòmic era molt gran i jo ho notava, començava doncs un nou tipus de vida que no vaig saber aprofitar i en el que l’esport no hi tenia lloc en la meva memòria. Senzillament me’n vaig oblidar. Potser si haguessin fet la nova pista d’atletisme on és ara, prop del taller, uns quants anys abans hi hagués pogut anar algun dia entre setmana però no va ser així, a més, tampoc en guardava bon record i no m’hi vaig sobre posar. Llavors mateix, i també que ara recordi, hi va haver una falera molt gran per el bàsket en la que jo mateix m’hi vaig veure immers. Així vaig jugar una any amb un equip B del club bàsket Vic en el que si no recordo malament no vaig encistellar cap punt en tota la temporada, i un any al CB Tona, on si bé si vaig encistellar, no guanyàrem cap partit tampoc en la temporada. Haig de dir però que les meves aptituds eren com a saltador i atleta en general, i que la vessant tècnica d’aquest esport era la meva part més fluixa. Tampoc vaig tenir massa minuts al Vic i el Tona era de nova creació. Després va venir l’any i mig d’estudis a Barcelona.

Amb el meu germà Xavier també havíem anat a fer footing però era diferent. Fèiem una volta més llarga i l’entrenament era més llarg també i seguit de manera que arribava més cansat, de vegades marejat i tot. Llavors es va casar. La volta que fèiem va quedar tancada per unes obres en mig de la muntanya d’una torre d’alta tensió i la subsegüent deixadesa d’alguns camins. De tant en tant provava d’anar a fer-la i l’havia de fer caminant per les pedres que hi havia en el caminet o les males herbes que s’hi acumulaven. És curiós que quan em començava a relacionar amb el meu pare li donés al meu germà per aparèixer i per desaparèixer després, Potser li va demanar el meu opare per tal de que fes un entrenament més fort. Suposo que a casa ens estimàvem molt.

Fi de somnis de la bombolla primera part. La única part que està escrita.

Somnis de la bombolla_I

El capítol somnis de la bombolla_I correspon al relat "20 de maig del 2007" que podeu trobar al mes de gener del 2010 en aquest mateix bloc

Somnis de la bombolla_H

12 de maig de 2007. Dissabte.

Avui he somniat amb el meu pare. No l’he vist, bé si l’he vist però només un moment, només n’he tingut una imatge. Era una imatge de potser uns dos anys abans de morir i feia cara de content com tot seguit ara us explicaré. Malgrat haver somniat amb el meu pare al no haver entès el somni encara ara a la tarda, al matí he volgut escriure sobre la meva adolescència. Se m’ha fet molt feixuc i a més era incoherent amb la traça de tot el relat fins ara, que és viu podem dir. Es perdien moltes coses a més, penso que és difícil escriure sobre aquell passat així de sobte, per explicar detalls i és lent i com ja he dit feixuc i laboriós. Suposo que hom deu tenir les seves tàctiques com elaborar uns esquemes o esbossos mentals del que es vol dir i no posar-se a escriure simplement com fas quan parles del present o del passat immediat. Com ja he dit també posar-me ara a escriure sobre un tema tant apart tampoc m’ha semblat correcte i per a mi era quelcom que complicava l’escrit. Mai de fer públics aquests relats, tal com és ara mateix la meva intenció el títol estarà relacionat amb la paraula somnis i la meva adolescència fins ara no hi ha aparegut, hagués estat una llicència massa desproporcionada trobo.

En el somni amb el meu pare des de on recordo érem al taller, a dalt a la oficina i jo li ensenyava un peça que havia fet. Era una peça composada de diverses altres peces que encaixaven. Dos furats grossos i vuit de petits repartits quatre i quatre a noranta graus cadascun. En el furat gros que tenia més a prop meu tot encaixava correctament però al meu entendre sobraven els quatre furats petits del conjunt de l’altre furat gros. Aleshores al no entendre-ho ha estat quan he mirat al meu pare per veure què passava. Val a dir que en tot el somni no s’ha creuat ni una paraula. Aleshores ha estat quan el meu pare ha posat la cara de satisfacció i ha deixat anar una rialla per sota el nas.

En aquell moment jo mateix, adormit m’he adonat que somniava i adormit encara he volgut continuar somniant, ha estat llavors, em sembla quan el somni s’ha torçat. Suposo que a molts de vosaltres us deu haver passat això de somniar i adormits voler continuar el somni i llavors somniar alguna cosa que acaba en quelcom que et fa despertar de la gràcia que et fa, o com en aquest cas es torça el somni lleugerament i també, al voler fer alguna cosa conscientment, et despertes. A partir de que m’ha semblat que he volgut continuar somniant la peça principal que era bastant gruixuda s’ha tornat prima i apedaçada i torta i s’hi ha fet una esquerda i amb l’ungla se n’ha pogut arrancar un trosset. Jo no sé si llavors o ja abans en el somni portava una jaqueta amb les mànigues amb uns penjolls de roba que semblaven fetes de caps, d’aquells draps de fil, que en el moment en que s’ha arrencat el trosset de xapa de la peça per distreure el meu pare ha resultat que era nova i les mànigues semblaven una bufanda d’aquelles de cantant de cabaret de noves i netes que eren. El meu pare sense creuar paraula semblava que insistís en que ho tapés soldant però amb aquella jaqueta nova no es podia fer i llavors apareixien les persones que voltaven per el polígon venent les jaquetes.

A la oficina no hi havia les finestres i aquella colla de venedors entre el que hi havia una rossa platí com aquella dona de la cocaïna o com la Judit Mascó que justament al matí ha aparegut de seguida citada a la ràdio per no sé què de la campanya de Jordi Hereu han volgut posar-se sota el cel fora de la nau perquè els toqués la pluja o la llum de la lluna i les estrelles. Semblaven d’un circ i anaven tres o quatre. Llavors m’he despertat.


13 de maig del 2007. Diumenge. Avui he tingut un altre somni. Només en recordo, ara al migdia la primera part. Era molt estrany.

Estava al rierol que hi ha a prop de casa, era de dia, darrera el parc que hi ha on hi havia hagut un manantial d’aigües de la puda o medicinals que se’n deien, hi havia una gran esplanada asfaltada. Jo havia de fer una gran maniobra amb un camió articulat. Cap al migdia hi havia cotxes a primera fila davant del rierol, he fet la maniobra, m’ha semblat que m’hi ajudava un conductor de camió articulat que conec i que no he vist però que n’he recordat el nom mentre feia la maniobra: en Cecilio. He aparcat el camió alineat darrera els cotxes a la gran esplanada, estava ben estacionat, alineat correctament entre els cotxes. Llavors he baixat i he vist que a la caixa del camió hi posava ‘Valeo’ que em sembla que és una marca de lubrificants per a motors. De sobte ja era en una mena de cova on m’havien de donar deu figuretes metàl·liques cada cop més valuoses i més lluents amb motius de siluetes femenines. Jo les agafava i comptava i les tenia a les mans, davant meu, però quan he tingut la daurada no he sabut si feia la nou o la deu, o no la he volguda i hi ha hagut un embolic. Llavors una mena de ballarina amb penjolls al front i arrecades m’ha demanat -vols aquesta?- i ha desaparegut per una cortina. No sé exactament que ha passat ni si m’he endut totes les figuretes que em tocaven però sé que en aquella mena d’exposició hi havia gent preparada, que fins i tot en la seva absència, davant d’un pupitre que he vist darrere meu a la dreta, que era al terra, hi tenia una serp petitona d’uns cinc centímetres que s’anava menjant algunes de les nombroses mosques que hi havia damunt. He vist com la serp se n’empassava una. Al pupitre no hi havia res més que mosques caminant i revolant i una o dues serps petites i potser u tros de pal cilíndric que podia fer de llapis o punter. Hi havia més gent i darrera el pupitre s’endevinava la llum del sol i l’aparcament i la sortida. Sé que hi havia una altre part de somni que ara no recordo. Al dematí tampoc n’hi he volgut fer cas.

Hi ha una tortugueta al jardí. Una d’aquestes com la que surt ara a la televisió en una campanya de TV3. Fa uns quinze centímetres de diàmetre i avança cap al rierol precisament. Se li deu haver escapat a algú. Ja la vaig veure ahir a l’altre banda del jardí també cap al migdia mentre segava l’herba. La closca és de color groc i verd. No n’havia vist mai cap de tant grossa. No l’he pas tocada. La seva gran gesta serà travessar el carrer que és fet d’adoquins que hi ha aquí al costat que potser fa uns vuit metres lineals, després ja ve un tros de camí i el rierol. Ara ja deu ser a cal veí. Tampoc sabia si serà capaç de viure tota sola al rierol, si és el seu habitat.

En quan a lo del pupitre del somni ahir mentre estrenava arxiu per escriure i mirava de recordar com funcionava el corrector de català i la selecció d’idioma, que encara no he trobat, he hagut de tallar i copiar en una arxiu en blanc, vaig veure no sé què de llengües índies i em va cridar l’atenció. Ho dic per què aquell pupitre i aquella serp feien tota la pinta de ser hindús, però la dona dels penjolls semblava més una gitana d’aquelles de pel·lícula en tipus ‘La zíngara’, amb ulls grossos. Em sembla que fins i tot en el somni la dona apareixia en blanc i negre i dels pocs colors que recordo per no dir l’únic és el daurat de l’ultima figureta en litigi que no recordo si m’he quedat o no.

Ja és la segona vegada que somnio i al dematí d’hora, tot i recordar el somni no en vull fer cas. Avui fins i tot s’ha perdut una part de somni. Ahir em va semblar que havia de posar-me a escriure per exemple sobre la meva adolescència millor que un somni amb el meu pare i ho vaig intentar. Més tard em vaig imaginar a mi mateix portant tota una pila d’arxius a un editor que després de llegir-los em preguntava a veure perquè em pensava que la meva vida era prou interessant com per publicar-la i vaig trobar que tenia raó. Ja us dic ara, abans d’escriure-la que no ho és pas. Més aviat és quelcom trista, gairebé dramàtica, fixeu-vos una persona que no creix en un entorn de drogues i alcohol i als dotze o tretze anys n’hi vol tenir contacte només perquè en sent a parlar amb companys denota un falta de personalitat gran, per altra banda normal per a aquella edat sobre tot envoltat com estava llavors en aquell curs de repetidors i gent més gran que jo i més mal educats amb els professors amb els qui m’ajuntava perquè eren del poble, per exemple, o el fet de viure en una casa grossa de tres pisos amb un jardí enorme i una pista de tennis i una piscina que em feien ajuntar-me amb els que potser no anaven més ben vestits i que semblaven més pobres entre els rics d’aquell col·legi, tot i que no us penseu pas que malgrat els passius la meva adolescència no va pas passar potser en la opulència ni en el despilfarro, malgrat no em va faltar mai de res que em fes falta en realitat. Així doncs en comptes de tirar cap amunt i buscar posicions incòmodes cercava la comoditat i la facilitat, i potser la ociositat. No he estat mai massa aplicat ni treballador de jovenet, no en tenia necessitat potser anava sobrat i tenia massa temps per l’oci. La meva mare es va posar a donar classes de solfeig i de piano i jo quedava descuidat voltant pel carrer o mirant la televisió o jugant també amb els interns del col·legi. El camí es va començar a tòrcer en una època important però com que les notes anaven mitjanament bé no hi havia massa problemes. Els deures es feien en cinc minuts i d’una revolada, si n’hi havia. L’any i mig a Barcelona va ser en certs aspectes temps perdut, encara que el recordo amb estimació, a més no hi havia diners i jo notava que a casa es feia un esforç massa gran. Es va fer tard. La joventut es va exhaurir amb l’alcohol. Després algunes drogues, tot molt ràpid. Finalment un daltabaix psicològic i un ingrés per Nadal al psiquiàtric a Santa Coloma. Des de llavors una vida completament diferent amb retorns al passat de cap de setmana, o d’algun dia a l’estiu o per alguna festa, de tan en tan m’esvero, voldria tornar al passat però la fera es va amansant. Cada cop el sentiment de ridícul és més gran al dia següent i les sortides s’allarguen entre una i l’altre gràcies a déu. Al final després d’una experiència laboral nefasta del foc vaig anar a parar a les brases amb la cocaïna. No hi ha gaire res més per explicar tret d’una bona experiència universitària no acabada i potser molt però com us he dit no crec que cap editor ho trobi prou interessant.

Penso que el valor d’aquests escrits està en el moment de la meva vida en el que passa. El meu pare només es morirà un cop. El meu germà i la meva germana també. Somniaré amb ells poques vegades a la meva vida i escriure-ho m’ajuda a passar l’estona a mantenir una certa activitat mental i no se sap mai que en pot sortir de tot això. He tingut alguns professors que m’han dit que escric bé i potser algun dia tinc prou material i prou ganes per dedicar-me a mirar de compartir-ho. Ara torno a estar mig bé, fa tres mesos que no compro droga i encara que quinze o vint fulls no donen per un llibre potser si escric cada dia i amb un cert fil argumental puc arribar a tenir alguna cosa que publicar d’aquí a dos anys potser. Ara s’acosta el meu aniversari potser tinc un altre somni o alguna idea sobre la que escriure més pausadament i amb més calma i detall.

La veritat és que no ho han pas dit massa professors que escrivia bé. En concret un professor d’anglès a la universitat quan li presentava treballs que gairebé eren copiar i enganxar textos econòmics complicats en una altre llengua que no trobava altre manera d’escriure. Em va dir –escrius bé- i em va fer repetir els treballs. Vaig triar uns altres temes més senzills. Tampoc hi ha precedents d’escriptors a la família, ni professionals ni aficionats. Tampoc he tingut mai relació amb escriptors exceptuant una setmana a l’estiu que vaig compartir un tauler de missatges en un campus virtual amb el senyor Joan Barril que presentava el seu llibre ‘Parada obligatòria’ quan jo estudiava en una altra universitat. Al tauler es presentaven dos fragments del llibre que feien referència a l’alegria i a la tristesa. Passaven els dies i ningú no participava en el debat i se’m va ocórrer de trencar el gel amb una participació que vaig anomenar jo mateix "el màxim d’espotània". Em va sortir de les ganes de participar, una mena de composició lírica en prosa en que parlava de l’alegria i a tristesa com la mateixa cosa per a dues persones diferents contraposades com a emoció o sentiment i en canvi quelcom a comentar només per a algú que ho pogués estar comentant "d’allà estant" -vaig dir. Gairebé era una composició ofensiva sense voler-ho, però es que jo estava ofès sense motiu per part de l’autor que en l’apartat de la tristesa posava com a exemple una bústia buida. Per bústies buides la meva en aquella universitat, i sense voler-ho vaig escriure agressivament malgrat que com diuen els castellans –menos da una piedra-, perquè com ja he dit passats uns dies el tauler era buit. Després de uns altres pocs missatges ell va respondre’ns a tots en un sol missatge de dues o tres pàgines i va parlar sobre quelcom d’escriure guanyar-s’hi la vida i tenir un públic lector i quelcom de fer anys que estàs ja "criant malves", va dir, contraposada amb una obra literària de podríem dir-ne valor o quelcom així. Ara no ho sabria explicar. Va citar una obra ‘Quaderns de Malte’ de l’editorial Proa. Una nòvia que havia tingut jo i que m’havia deixat potser mal record havia anat a l’escola Proa i sempre parlava de l’espontaneïtat i la originalitat; que parlava, l'obra dels quaderns de que per a saber escriure s’havia de haver estat amb els moribunds i amb no sé qui més...Ara tampoc ho sabria explicar... No em va dir directament mal educat però poc se’n va faltar. Tinc el missatge a dalt a l’altre ordinador però també tinc la mania de que a Internet et poden canviar els textos dels missatges quan els deses a l’ordinador i que és fet per viure-ho en directe i a més hi he agafat mania per tant no el revisaré. Em vaig comprar el llibre de ‘Parada obligatòria’ però no l’he llegit, vaig cercar el de ‘Quaderns de Malte’ però no el vaig trobar a la venda. Potser he estat esperant tots aquests anys, des de finals dels noranta per escriure. Potser no en sabre mai. Potser ja en sabia. Aquell mateix estiu també hi havia en Toni Solé de TV3, no sé quin programa feia a la televisió llavors, en un altre tauler i també vaig ser el primer de participar exceptuant-lo a ell. S’havia mort la seva mare feia poc i es va post-posar el debat sobre el seu llibre ‘Història de Catalunya’. Ell si em va respondre directament, responia un per un. Es més jove i estava més familiaritzat amb l’entorn informàtic, es va excusar Joan Barril. La seva dona és de La Gornal i jo hi havia anat a treballar i ho havia posat al meu web al campus però me’n vaig assabentar després que ella era d’allà. Coses del món digital.


14 de maig del 2007. Dilluns. Planol- A la dreta – petit mur a saltar – anar-hi abans de que poses la bomba- paper wn minúscules i dibuix de niño cantor. – trucada que rebo no se on bàsket desde un hos pital -un metge- silos grossos- no sabem quants- s’ha de fer un aval metge ha d’anar a l’argentina a defenser els dretsde l catalanisme- adalt al terrat pujem les xapes i soldem-despertar.

Avui he fet tàctica, que dèiem de joves. M’he llevat deu minuts abans de l’hora i he anotat uns apunts aquí a l’ordinador que us deixo. El primer somni era amb el meu pare. El meu germà Jordi havia de posar una bomba i el meu pare i jo ens en miràvem un plànol. El lloc era a la dreta de on estava o on dormia i podia ben bé ser a casa del veí. El meu pare deia que com que havia de saltar un petit mur i era el meu pare de quan ja tenia retenció de líquids i les cames i els genolls inflats i caminava amb un bastó, i s’havia de passar per sobre de un petit mur hi volia anar abans de que hi anés ell per evitar les corredisses. Després m’ha ensenyat un paper que podria ser de quan ell anava a col·legi on hi havia un dibuix que no recordo i una frase principal en principi incoherent de la que recordo les paraules -niño cantor- llavors hi havia tot un paràgraf escrit en minúscules, cossa molt estranya en el meu pare que sempre ho feia en el que els anglesos anomenen “capitals”.

Llavors, em sembla que érem en l’altre somni, rebo una trucada per la que haig de pagar, se m’informa de la mateixa a través d’un paper escrit a maquina o amb ordinador, prové de un hospital. És un metge que vol uns silos grossos però sabem encara quants, tres o quatre. Jo li dic que per l’operació s’ha de fer una aval i ell ja davant meu sense afaitar, tenia el cabell blanc i ondulat, la cara prima però el cap gros, em diu que no pot, que ell ha d’anar a l’Argentina a defensar els drets del Català o del catalanisme. Després som al taller a dalt un terrat de formigó estem pujant els silos preparats a pedaços, són petits i aquell metge és allà ajudant-nos. Hi ha una altra persona a banda del metge el meu germà i jo. Després ens posem a soldar a dalt al terrat. Feia sol al somni.

Després m’he llevat em sembla que eren les quarts de sis i gairebé ja no he pogut dormir més.


Del meu intent de diguem contacte o participació amb Joan Barril del que us parlava ahir, aquest matí n’he recordat més detalls. Ja us vaig dir que feia uns dies que s’havia encetat la data del debat i ningú no hi participava. Jo al capvespre d’un dia entre setmana m’havia llegit els bocins del llibre que s’havien penjat al tauler i en sentir també que era gairebé insultant que ningú no hi digués res vaig pensar que entre una cosa i l’altre feien prous motius per dir-hi alguna cosa. Vaig començar amb allò de la espontaneïtat i llavors vaig mirar d’adreçar-me a un escriptor parlant-li d’un altre allò de per similitud. Val adir que l’altre escriptor triat no era gaire afí amb Joan Barril. Es tractava ni més ni menys que de Stephen King un conegut escriptor americà de novel·les de terror que era de l’únic que recordava haver-ne llegit fer-li una entrevista al diari. Suposo que jo mateix em preguntava el perquè de triar escriure i li vaig comentar que aquell senyor havia dit que escrivia les històries que escrivia per evitar que passessin. Aleshores com que no ho recordava em vaig permetre allò que en diuen una llicència i vaig dir que no havia pogut copçar si volia evitar que passessin en el mon o en la seva ment per allò de escriure com a teràpia i llavors vaig passar a la meva composició prosaica. Una dona que va intervenir després va parlar de experiència colpidora i de la subsegüent capacitat creativa. Em sembla que era la meva tutora disfressada en pla nen no juguis amb el tauler del debat perquè ara recordo que abans dels ‘Quaderns de Malte’ Joan Barril va parlar de patologies entre les que va anomenar la de un nen que juga. El Dijous em toca la injecció. Després a la tarda miraré d’anar a cercar aquella composició.

Doncs no va anar així, senyors!. Disculpeu-me!. Primer vaig dir comentar lo de la espontaneïtat i llavors vaig dir-hi la meva. Lo de l’Stephen King va venir després d’una altra intervenció en el debat en la que jo paranoic com estava, al·ludit o no per lo de l’experiència colpidora, em sembla, vaig contraatacar. La meva composició inicial després de la lectura resava així:

De les diferents expressions de la tristesa que vostè detalla i que he de dir que la majoria he experimentat diguem, en carne propia, m’agradaria afegir que la tristesa és llevar-te una vegada i una altre, i en el moment d’entrar en contacte amb la gent que tens a la vora, adonar-te que no són com a tu t’agradaria que fossin. La tristesa és tenir la sensació de ser la “Proud Mary” sense ser tu qui rodoles, per què és el món qui rodola al teu voltant i dir també que l’alegria és exactament el mateix i que a més és simultània per a qui se sent aquesta Mary i per a qui s’ho mira d’allà estant

Val a dir que la meva malaltia em juga males passades de vegades. Si abans mirava de portar una vida ordenada amb un ordinador per a defugir el comportament esquizoide i no ser un –veleta- que ara fa així ara fa d’una altra manera, ara la dissociació en els records que vaig llegir a l’enciclopèdia catalana associada a l’esquizofrènia pot ben bé valdrem com a excusa per a aquests escrits i d’aquí a uns anys si per exemple deixo de cotitzar a la seguretat social i no hi ha més medicament podré consultar-los amb l’ajut del senyor. Llavors moriré en la més absoluta indigència com tants d’altres artistes, alguns recordats d’altres no. "A morir a res" deia el meu pare. Ara mateix he pogut consultar un ordinador i malgrat no me’n refïi massa, i tingui la importància que tingui, em passa sovint que quelcom que creia recordar perfectament era ara, en un altre moment, a l’inrevés. Ai mare de déu...bromes a part, preocupa, com preocupa el problema de la meva mare que ja us vaig comentar que no encerta amb les paraules i que perd el fil del que anava a dir i llavors no recorda. A mi em passa escrivint, no se què anava a dir i perdo el fil de lent com vaig i se me’n va el sant al cel que diuen.

Voldria ara, si mai es donés el cas, demanar disculpes des de aquí a qui pogués ofendre aquells dies en que estava tant irritable i agressiu. Uns bons companys parlaven al seu fòrum de la carrera de Humanitats allà a la universitat de la calor que certament era molta. Hi havia una cançó de les que jo escoltava de jove que deia "que la cultura es tortura, no nos vamos a engañar".


15 de maig del 2007. Dimarts. Avui he telefonat a la universitat. Vull apuntar-m’hi de cara al setembre. Si bé ahir volia acabar les ciències empresarials que tinc començades a la universitat de Vic a la Universitat Oberta de Catalunya, avui he telefonat a la UNED, la Universidad Nacional de Educación a Distancia. A la Universitat oberta no em són ara simpàtics. El primer dia i ja vaig tenir problemes amb els del servei telefònic d’ajuda informàtica. És una universitat en explosió i tenen molts clients però a mi no m’agrada com t’atenen. Passen de tu. Recordo que quan hi vaig intentar estudiar dret, la tutora sempre responia que no formava part de les seves tasques tal o tal altra cosa. Al final quan li demanava alguna cosa ja li posava jo mateix en el missatge i per avantmà si formava part de les seves tasques això o allò. Una consultora responia amb missatges tipus i fas una pregunta i t’engaltava un missatge que ja tenia preparat i que no era exactament el que demanaves, i això varies vegades. L’altre any, una l’altre consultora em va enviar a fotocopiar una pàgina d’un llibre a Manresa. Sort que vaig quedar ben distret amb l’anècdota d’economia, que ara se’m fa difícil reproduir, i no vaig pensar en les mil pessetes de gasolina i les dues hores i mitja que havia gairebé perdut. A més no va voler acceptar un error que hi havia de més entre els nombrosos que ja s’havien detectat en els mòduls didàctics que teníem per escrit. Total tres anys per aprovar tres assignatures i intentar estudiar enginyeria informàtica degut als nombrosos problemes que tenia amb el ordinador i que volia conèixer. A més em trobava molt sol perdia i molt temps sense fer res i el material quan no era complementat era suprimit en part o era difícilment llegible al estar elaborat per super-catedràtics que estaven més preocupats per una suposo altíssima qualitat del material que no pas per a fer-los entenedors tenint en compte que s’havien d’estudiar a distància.

La UNED és més maternal com a nacional i com a de educación. Hi vull fer sociologia. El primer exàmen que vaig aprovar a nivell universitari va ser a la Universitat de Vic i era de sociologia del treball. Vaig treure un nou. A més la professora, uns dies abans, concretament l’últim dia de classe quan retornava els petits treballs que havíem entregat durant el curs em va dir –me descubro ante ti-. És lògic dons que hom vulgui dedicar-se al que bé se li dona. Queda molt fins a mitjans de juny que és quan m’han dit que fan la pre-inscripció. Ja veurem com estic i amb quines ganes. Penso que de cara a fer els quaranta-cinc anys estaria bé tenir una llicenciatura. Si una professora et diu que es descobreix davant teu quan fa potser cinc anys que no estudiaves o es que potser no sap que no tens com la resta vint anys si no que en tens vint-i-sis o és que realment hi tens una facilitat innata en això de la sociologia. Si déu vol al setembre ho veurem. Una vegada vaig veure en una d’aquests telefilms americans que fan a la televisió que li deien a una promesa d’esport d’elit que si havia de ser una estrella estudiés sociologia. Que jo recordi eren bàsicament comentaris de text aquella assignatura.

No veieu com m’estic posant aquests dos dies de tabac. El psiquiatre em va treure el relaxant que prenia abans d’anar a dormir i ara em costa agafar el son. Si abans cap a les deu ja dormia, ara a les onze encara tinc els ulls com taronges. A més al matí m’aixeco més nerviós, ahir va ser el primer dia de tornada al treball per provar-ho des de la baixa i em vaig fumar un paquet només al matí i el cos ja deu haver assimilat la risperidona. Actualment estic perillós. Em sembla que tinc certs deliris fins i tot m’imagino que escriuré grans coses i donaré grans conferències, bé, tot és possible, però em sembla que en faig un gra massa. El tabac que jo fumo és molt fort i normalment en fumo un paquet al dia. Ahir gairebé en vaig fumar dos paquets potser es això. Potser la setmana passada vaig tenir massa emocions i el meu cos va assimilar massa risperidona i els cinquanta miligrams de la dosi quinzenal s’han fet curts. Potser és la primavera o la calor, això que ahir al matí tinguérem tempesta amb ventada i tot. Necessito una mica de estabilitat laboral i diners, pagar uns quants deutes immediats endarrerits amb la devolució de la declaració del la renda, pagar l’assegurança del cotxe amb la paga extraordinària de juliol i amb una mica de ganes potser posar-me a estudiar.

Ara a la tarda mentre escoltava música tot pintant les portes del garatge, que han folrat els fusters, amb imprimació selladora pensava que li escrivia les cançons d’un àlbum a una coneguda artista nord-americana i que era un èxit. Quina ximpleria! Ja tenia tema i tot per als dotze títols, bé m’hi havia d’ajudar algun dependent de la fnac. Jo pensava triar-li en Sinclair del llibre Demian de Herman Hesse com a un dels motius es tractava de trobar onze joves personatges literaris del segle dinou principis del vint i llegir-se els seus llibres per escriure’n les cançons que ella mateixa es musicaria. Que si no estan encara, que si les he acabat a dalt de l’avió mentre anava cap allà a Nova Iorq a portar-les-hi. Escriure en prosa encara me’n mig surto però cançons sense musicar trobo que és molt difícil, i a més ara busca tu onze personatges romàntics juvenils de literatura adients que no siguin semblants. Una altra cançó suposo que seria "la pequeña Perla" per aquell llibre de La Letra Roja de Nathaniel Hawthorne que també em va agradar molt i a més passa a Boston prop de Nova Iorq de on és l’artista aquesta que m’he imaginat. Ja us ho dic: delirium tabaquensis.

L’artista musical pop en qüestió era Anastacia i resulta que el seu últim èxit musical que jo recordi ara mateix és una cançó que es diu –Pieces of a dream-, peces d’un somni. Val a dir que en els últims dos anys tinc la costum, al hivern de llevar-me d’hora i abans d’anar a treballar mirar un canal de vídeos musicals estranger. El vídeo d’aquesta cançó l’he vist però no em demaneu pas però que diu la lletra perquè no ho sé. Tampoc us sé dir de quan és el tema musical i quan començo jo a redactar aquest escrit. De fet ella deu parlar de un somni molt important i que potser es repeteix del qual en té unes peces a la memòria i jo parlo dels diferents somnis que vaig tenint al llarg del temps. Em sembla que després va gravar un tema amb Eros Ramazzotti i aquest va dir que Anastacia era tota una artista per una sèrie de detalls que el van impressionar. També sé, però potser no està bé dir-ho que Anastacia s’està o s’estava recuperant d’un càncer de pit. Suposo que Anastacia, que és rossa, deu tenir els ulls de color marró com la Madonna o com aquella nòvia de l’escola Proa que vaig tenir o com també tenia aquella dona de la cocaïna. Són perilloses. És broma, però jo que no hi entenc res en senyores diria que ho son.

En quan al deliri, bé, els poetes preferits de Jim Morrison, un cantant hippie nord-americà de finals dels anys seixanta, tenia com a preferits uns poetes francesos que em sembla eren del segle dinou, que deliraven tots a causa d’una enfermetat de tipus venèri que els matava, la sífilis, i de la qual ell també es volia morir. Jim Morrison va morir en una banyera a París, tinc entès, i està enterrat al cementiri Pierre Lachâise d’aquesta mateixa ciutat, igual que Oscar Wilde i, tinc entès, que molts d’altres artistes. Oscar Wilde també va morir en la més absoluta indigència i l’altre dia parlaven de Mussorgsky a la ràdio. De Wilde em vaig assabentar que era homosexual quan en vaig anar a veure una pel·lícula que s’estrenava al cinema, vaig anar al Verdi, ara deu fer vuit o deu anys. Quan el veia fer en la pel·lícula, a qualsevol hora del dia em va recordar aquella nòvia de l’escola proa que jo havia tingut i em vaig sentir estafat. Estafat per ella, evidentment. La pel·lícula és bastant forta. De Wilde n’havia llegit el fantasma de Canterville i de jovenet m’havia agradat molt, però era molt al principi de llegir i al professor del col·legi se li havia acudit de dir-nos, no potser sense raó, que lo important de un llibre eren el títol i l’editorial i no va ser fins a mitja pel·lícula que vaig saber qui era aquell Oscar Wilde però no em feu cas no fos cas que em passi com amb el debat amb Joan Barril que hi havia dissociacions memorístiques. Recordo ara que casualment el dia que Joan Barril ens va respondre va dir que ho feia breument perquè havia estat enraonant a través de l’ordinador amb un Òscar que se n’anava a Anglaterra i es casava amb una anglesa. L’Òscar deia. El món digital.


He estat pensant en un títol per als meus escrits. Ja fa dos dies que em balla pel cap el de “Somnis de la bombolla”. En català és més maco que en castellà però més ampli. Així en castellà seria “Sueños de la pompa” per allò de les –pompas de jabón-, perquè penso que la meva manera de escriure es com una seguit de bombolles de sabó que van i venen i que en relacionar-se al cap de uns paràgrafs s’esvaeixen. A més, per una altra part, s’adiu amb el problema que tenim tant jo al escriure quan perdo de vegades el fil i que la meva, a qui vull dedicar aquest seguit d’escrits, té encara més agreujat. És només una idea. Penso que hom el que fa és deixar el títol per al final o potser és el primer que fan, no ho sé.


16 de maig del 2007. Dimecres. Ahir abans d’escriure l’últim paràgraf vaig veure el nou vídeo de Shakira. És força impactant i em va cridar l’atenció. Avui al dematí hi he pensat. La cantant colombiana llueix una perruca amb cabells de color blau elèctric, que haig d’agrair-li que no es canviï en tot el vídeo, donada la costum que hi ha per part de les artistes de lluir diversos pentinats per no parlar ja de diversos vestits en un mateix vídeo. La cançó es diu –las de la intuición- referint-se suposo al gènere femení. És gairebé obscena però tot el vídeo és molt novedós. Malgrat tot Shakira és rossa i té els ulls de color marró, per tant, i, al meu ignorant però personalment valuós entendre, és perillosa.

Tinc un conegut amb qui vaig esta a León treballant, just abans d’abocar-me a la cocaïna i precisament de comprar-me l’únic CD que tinc de Shakira, el Grandes éxitos, que deia que era colombiana, de pare libanès i de mare mexicana. L’any passat, al juliol, li ho vaig comentar a un altre company de muntatge que vaig tenir quan era a Melilla, un altre viatge amb avió que no havia comentat en aquests escrits, que era mexicà. Em va dir: -se confunde usted con Salma Hyek-, ja sabeu, aquella actriu que van fer fora del show de Bill Cosby per tallar-li el cap a un pollastre i mig nua lluir-lo enlaire i embrutar-se amb la seva sang tot fent suposada màgia negra. La cosa va quedar en que totes dues podien ser de pare libanès i mare mexicana, però ara amb el temps jo dic que curiosament Shakira sembla ben rossa. També comentàrem amb aquest amic mexicà que es diu Porfirio, i, que no havia conegut cap altre Porfirio fora del seu pare i el seu avi, que aquests fruits tant bonics de creuaments tant llunyans i que podem veure que eren agradables a la vista resultaven potser els que ens ensenyaven de molts d’altres de desagradables en clara referència a les pel·lícules medievals de fills de creuaments entre sarraïns i cristians. Em va sortir la vena pariòtica. Val a dir que no fa pas massa va sortir un Porfirio per la televisió, un senyor que té una xurreria al barri de Sant Gervasi de Barcelona i al que volen fer fora. Ho vaig veure al telenotícies. No fa cara de mexicà i em sembla recordar que va dir que feia més de vint anys que era en aquella cantonada. Val a dir que tant Salma Hyek com Shakira tot i la seva edat encara fan cara de noies joves, especialment Shakira, que a més explota la seva vessant adolescent en la seva imatge especialment en els seus vídeos, potser no tant en les seves actuacions en directe on se la veu molt més madura. Ja he dit jo que era perillosa.

En el que a la cançó fa referència haig de dir que no entenc la meitat de la lletra, quelcom molt comú en aquesta artista que canta com fent gorgoritos i de la intuició no en sé pas res jo. De la premonició potser si, o de com se digui... no voldria barrejar una cosa amb l’altre i de l’altre tampoc en sé massa, només m’ha cridat l’atenció el vídeo. I que comentéssim lo d’aquesta noia amb el mexicà, doncs va venir de que allà a Melilla vaig haver d’enfilar un dosificador, que és una màquina, que potser aixecada per una banda pesava doncs, no ho sé, diem uns seixanta o potser setanta kilograms, que vaig haver d’aixecar jo tot sol a uns dos metres del terra en dos temps, com un d’aquells que fan halteres, per que ell el pengés amb dues famelles dels seus tirants. Allà mateix i després de fer l’esforç vaig sentir que un dels que hi havia cridava per allà treballant –Mañooo!- que em cridava l’atenció per no fer treballar massa a tothom, i a mi el dia següent mentre soldava els anclatjes de la sitja al terra em va donar per cantar allò del –hips don’t lie- que era l’èxit del moment de la Shakira i que voldir els melucs no enganyen, fent referència a l’esforç que vaig haver de fer i a lo content que estava per que la feina difícil ja estava feta. A més per aixecar seixanta o setanta kilograms a dos metres de terra i aguantar-los s’ha de tenir força a les cames.

Aquell mateix agost, al cap de tres setmanes justes vaig tenir tendinitis als genolls. Concretament al tendó rotuliar, que és el que hi ha a la part de baix de la ròtula, de manera més pronunciada al de la cama dreta per què a la cama esquerra hi tinc una altra lesió que em vaig fer de jove també treballant i suposo que de manera ja inconscient carrego més pes a la dreta. La tendinitis ja la venia arrossegant de feia temps, vull dir que potser feia mig any o més que en notava el dolor amb més o menys intensitat, depenent del tipus de feina que em toqués fer, però aquell agost es va fer insuportable: feia potser dos dies que només dormia una horeta davant del televisor al migdia tot escoltant les notícies després de dinar. Més tard vaig descobrir que segurament era gràcies a la miqueta de conyac que la meva mare acostuma a posar al tall per coure’l, llavors un dia a la tarda estava segant la gespa i va caure una mica de xàfec i vaig decidir, en haver de parar, anar a urgències aquí al CAP del poble a veure que em deia el metge. Em va enviar a l’especialista per al cap d’uns dies a Vic. De l’especialista va sortir el diagnòstic del tendó rotuliar. Ja ho havia provat gairebé tot: alguns anti-inflamatoris que tenia per casa no recordava de quan, però baixava la inflamació i, notar els tendons al caminar com passaven l’un per sobre de l’altre encara era més anguniós així que ho havia deixat. L’especialista em va donar hora a l’hospital per que em fessin electroteràpia, quinze sessions, em va anar molt bé però de fet el dolor va durar mentre vaig treballar físicament a ple rendiment i ben bé un mes o un mes i mig més, es a dir, fins Nadal. Treballar de delineant també és molest per als genolls però no tant.

De les diferents patologies que tinc ara us en explicaré una que potser us farà gràcia o que potser vosaltres mateixos si en feu la prova us quedareu sorpresos. Mireu: Dubto que mai em guanyi la vida amb la meva veu. El motiu es que quan per exemple de vegades estic sol a casa i tot distret o no em poso a enraonar sol a casa, i m’escolto, i em sento, per dir-ho d’una manera, sento un timbre de veu. Doncs mireu, l’ultima vegada que em vaig gravar la veu, i, vaig utilitzar un ràdio-casset normal, va ser llegint uns esquemes d’unes lliçons de dret per a escoltar-les al cotxe tot conduint cap a un exàmen que era a Manresa. Doncs bé, el timbre de veu , la veu en si, no és la que em sento jo a mi mateix, i, a més, resulta que és molt semblant, per no dir clavada, a la de un amic del qual, molt probablement per culpa d’aquella nòvia meva de l’escola proa, em devia mig enamorar o alguna cosa així. Us ho dic de veritat, em vaig disgustar amb mi mateix i tot, que al enraonar fes la veu de una altra persona! No ho sé! Feu la prova. Dec ser la única persona que em sento amb la meva veu, allò “del món qui rodola al teu voltant” però no era pas per això, em sembla.

Aquell meu amic, que és d’aquí del poble, ara és en un centre de rehabilitació per a toxicòmans a Igualada. El van enxampar aquí abaix a Castelló que venia de ves a saber on amb quatre quilos i mig de cocaïna, i per reduir condemna ha anat al centre. Sempre estava amb que jo li tenia gelosia per això i per allò, tenia un cert magnetisme, i no només per introduir la gent a les drogues. Potser tenia raó però es que jo sempre he tingut gelosia de tot i tothom. Em sembla que a més has de tenir diners per pagar el centre i t’hi has d’estar un any sense sortir-ne. El conec des que teníem sis anys. Férem de primer a vuitè junts. Després ens trobàrem de joves en un altre àmbit. És perillós. Des que tenia jo vint-i-un anys i fins i tot abans que encara no havia parat de drogar-se malgrat que quan jo havia tornat de León i el vaig veure i em va portar amb aquella dona de la cocaïna per a la meva desgràcia, em va confessar que ja havia estat nou mesos en un centre.

L’últim concert de rock al que vaig anar va ser a Badalona, al pavelló olímpic, el tartufo, em sembla que en diuen. Va ser al desembre just abans de que es morís el meu pare. El concert era de un grup escocès, els Franz Ferdinand. Curiosament, i sense jo saber-ho uns dies abans, havia mort també un estiuejant que havia estat veí nostre, el senyor Fernando que tenia un fill que es diu Francisco i una filla, la Fernanda, que és la cosina de l'únic Noël de qui he tingut referència mai, i de qui us parlava unes pàgines enllà.

Vaig anar al concert i m’ho vaig passar "cañón". Vaig entrar jo al recinte i van pujar ells a l’escenari llavors mateix per començar a actuar. Per fora algú demanava alguna cosa de la llista de convidats: "els qui siguin de la lista de convidats que vagin passant", jo vaig dir.li que volia comprar una entrada. Hi vaig anar per què n’havia vist el videoclip de més èxit que era "Do you want to?" en el que quatre joves que portaven la mateixa caçadora esportiva de beisbol o de bàsket universitari i t’anaven demanant en la cançó que volies mentre entraven en una exposició d’art i es posaven a fer el trinxa i a caminar enrere sense mirar qui hi havia i si atropellaven algú. El vaig trobar simpàtic i quan va sortir el CD el tres d’octubre que era un dia que hi havia un eclipsi, bé no jo el vaig comprar el dia quatre per què ara recordo que el dia tres entregarem una sitja de dos-cents vint metres cúbics de capacitat, el tercer de quatre que en férem i que van anar a Riudellots de la Selva.

Àlex, el cantant, o un dels altres, al començament del concert va dir que només hi havia una estrella allà aquella nit, i que vestia vermell. Allò no em va agradar. Àlex duia una camisa vermella. Però ell duia una mena de sabatilles d’estar per casa llargarudes i semblaven els peus d'un "teleñeco", m’hi vaig fixar cap al final. Jo duia les Martin’s negres. Em sembla que al concert em van dedicar una cançó i tot, cap al final mentre era al servei, a fer unes ratlles de cocaïna em va semblar sentir – Per en Josep!- i després van cantar-ne una que deia –This life is (nosequé, trencada o alguna cosa així): love this city!-, i van plegar, però això no va sortir a la crítica del diari, que tinc aquí a casa. A l’endemà va tocar la grossa de Nadal a Vic. És al mateix diari.


17 de maig del 2007. Dijous. Molt al principi de posar-me amb aquests escrits vaig especificar tots els viatges que havia fet en avió. També en vaixell. No son gaires ni gaire lluny per una persona de la meva edat i per als temps que estem. De fet ahir mateix gairebé tretze mil pericos van fer un desplaçament en avió més llarg del que jo he fet mai, i casualitats, l’Espanyol es va estavellar a la final de la copa de la UEFA contra un Equip que vestia de color vermell. Malgrat això jo ja he estat en un altre continent, és el continent més proper a Europa que hi ha, Àfrica, però jo ja hi he estat malgrat que fa anys que no trepitjo sòl de fora del país. He estat a Melilla. Primer vaig fer escala a Màlaga per què no hi ha vol directe des de Barcelona. Per un retard vaig perdre la connexió i vaig haver de fer nit en un hotel pagat de quatre o cinc estrelles a la vora del mar. L’endemà a primera hora arribava a Melilla. A Màlaga ja tenen TGV vaig veure la via a través de la finestreta de l’avió i estan ampliant l’aeroport, potser hi havia set o vuit grues. L’aeroport de Melilla deu ser dels més petits del món i no hi poden aterrar reactors, només avions am hèlices. Fas molta frenada al aterrar i enlairar-te també impressiona.

A Melilla han fet catorze quilometres de frontera amb ferros i filferros gruixuts i formigó i vigues de ferro i càmeres de vigilància. Portàrem una sitja des de Vic, bé la portaren uns transportistes especialitzats que feia tres metres i quaranta centímetres de diàmetre i on hi havia de cabrien aproximadament uns vuitanta-sis metres cúbics de calç per la depuradora de una planta dessaladora d’aigua de mar.

Vaig anar a Melilla cap a finals de juliol del 2006, un Dilluns, i en vaig tornar el mateix dissabte fent escala també a Màlaga. A Màlaga hi havia retard de tres o quatre hores i a Barcelona no ens van donar l’equipatge perquè hi havia vaga. Me’l van portar per missatger després d’anar a omplir una reclamació el Dilluns següent al mateix aeroport.

Ara m’he fixat que ahir, inconscientment, no nomes vaig predir el color de l’estrella de la final europea de futbol, el vermell, sinó que també durant el dia vaig escriure dos colors el blau de la perruca de la Shakira i el vermell de la camisa d’aquell concert que encara que no exactament són els colors del meu equip. Això en un dia tant especial per al dia del gran rival de la ciutat i del país.

Abans d’ahir vaig somniar una mica. Feia de company a una artista adolescent de la televisió que era filipina. Els seus pares eren els pares de la pretesa nòvia de Steve Urkel aquell noi prim i camallarg de les ulleres que apareixia en una sèrie de la televisió. La noia era més prima però que aquella grassoneta que sortia a la sèrie. El seu pare, aquell home gras i de color, treballava d'operador de càmera, i la seva mare també treballava a la televisió. Érem en una mena de cel obert d’un bloc de pisos en construcció i hi havia un contenidor de runa. No recordo res més. La noia lluia un dels nombroso pentinats que porta Nelly Furtado en el seu videoclip de l’helicòpter que està ara tant de moda i que em sembla es diu –say it right- concretament el pentinat del -flequillo- i el cabell llis i llarg.


18 de maig de 2007. Divendres. No sé si Julián Sorel seria tema apropiat per aquell àlbum que li havia de preparar en imaginacions meves a Anastacia. El personatge literari juvenil de Julián Sorel és molt anterior al de Sinclair. Si Sinclair pertany a finals del segle dinou principis del vint, Julián Sorel figura que viu just després de la revolució francesa. Julián Sorel és aquell jove que s’enamora de la mare, la senyora de Rênal, i de la filla després, la Matilde, en una mateixa obra, val a dir que la obra és llarga, -Rojo y Negro- que va escriure un general de Napoleó amb el pseudònim de Sthendal. A Julián Sorel ben bé se li pot dedicar un poema que algú es pot dedicar a musicar, no sé si a ritme de pop o no.

El senyor Fernando, pare de Francisco i de Fernanda, ambdós cosins de l’únic Noël de qui he tingut referència en aquesta vida a banda del del somni que us explicava, era nét d'un altre senyor que es deia Joan Llussà, que era arquitecte, i que dona nom al carrer on visc. L’avi del senyor Fernando tenia dues germanes la senyora Teresa i la senyora Adelaida, a les que a més de a la seva dona Matilde va construir una casa per cadascuna, total tres cases, en aquest mateix carrer, de manera correlativa, amb estructura i ornaments similars. Aquí al poble es coneixen com les torres Llussà. El senyor Joan Llussà, a més, que nosaltres sapiguem, va tenir una filla a qui van posar Matilde com la seva mare, i a qui jo havia conegut de petit i que en pau descansi. Era la mare del senyor Fernando i venia a passar els estius a la casa del costat. La nostra casa és la que duu el nom de Teresa, i és la del mig de les tres.

Perdoneu ara que us faci un incís sobre un tema que està en principi tancat ja en aquests escrits però que ara, aquest matí, mentre donava la mà d’esmalt a les portes del garatge i escoltava la ràdio, al sentir una notícia de reducció de tarifes de Movistar, i recordar que aquella dona de la cocaïna n’era clienta m’hi ha fet pensar. L’últim dia que vaig parlar amb ella per telèfon, des de casa, ja us vaig dir que per uns moment ella havia tingut com una crisi nerviosa, certa o simulada, i es va posar tossuda i repetitiva per que li tornés el cotxe. Repetia una o dues frases tossudament sense semblar atendre als raonaments que jo li exposava així que li vaig dir que penjava i vaig penjar. Al cap de mitja horeta vaig rebre dos missatges al mòbil, eren seus. Van resultar uns missatges tranquils, asserenats, amb frases com –vamos a hablar como las personas- i tal. Com que no m’amenaçava de mort ni res d’això la vaig tornar a trucar. El primer que em va dir va ser que havia trucat al concessionari, que li havien dit que el cotxe encara era allà, i que ja tenia aquell noi que hi feia d’empleat que estava a favor d’ella per dir que jo hi havia anat com a avalador. Fixeu-vos fins a quin grau allò era doncs una estafa en pla –oye dame el coche que tu eres sólo avalador, yo soy la propietaria y ahora a pagar como un tonto y yo a vivir y tal-. Li vaig haver d’explicar, a la seva renovada memòria, que el permís de circulació del vehicle, el document més important, estava al meu nom, i que per tant jo n’era el propietari legal i que podia fer-ne el que volgués, i que no li donava perquè no me’l pagava, i a més feia temps que conduïa sense assegurança. Llavors va ser quan va començar a demanar-me si l’havia enganyat de manera tossuda i repetitiva. Vaig dir-li que no, que havia anat així, i va dir que m’atengués a les conseqüències, fins i tot li vaig demanar quines serien i va penjar. No s’ho esperava. Jo mateix no m’ho esperava de mi. Va esdevenir necessari.

El semestre següent al debat amb el senyor Joan Barril i en Toni Solé em sembla que no em vaig matricular a la universitat oberta, tot i això tenia accés a Internet. Estava massa inquiet i nerviós per estudiar, a més, no m’integrava ni amb la tutora, ni amb la majoria de consultors, ni feia companys. Per postres el servei d’ajuda informàtica no em solucionava nombrosos dubtes que se’m plantejaven davant un món desconegut com el dels internautes. En aquells temps era normal escriure alguna cosa a Internet i trobar-te que al telenotícies se’n feia referència de forma directa o indirecta, o que potser només m’ho semblés... però era així. D’aquesta manera vaig optar per deixar d’estudiar i deambular per la xarxa a veure què se m’oferia deixant també de banda els telenotícies per no carregar en sobre manera la meva medicada ment i els meus exaltats nervis.

La primera de les coses que et trobes a Internet són els cercadors. Jo vaig triar el Lycos perquè tenia entès que era un robot, i, remenant per la seva pàgina principal em vaig inscriure en el que va una cosa molt de moda aleshores sobretot si havies predefinit el teu navegador perquè tries pàgines amb continguts en anglès nord-americà: els clubs. Així que em vaig inscriure, vaig haver de triar una àlies, llavors vaig agafar un llibre de filosofia que tenia de quan vaig estudiar el curs pre-universitari i va resultar que es va obrir per una pàgina on posava el nom de Malebranche, que era un filòsof que mirava de reinterpretar la filosofia a partir de no sé quin altre filòsof pagà i adaptar-ho tot a les creences religioses vigents fins llavors. Em sembla que es tractava de Descartes però no n’estic segur, a més, aquell llibre de filosofia que havia estat guardant durant molts anys i molts d’altres que tenia a l’estudi com el de -parada obligatòria-, van anar a parar a la deixalleria després que el meu pare tot i advertir-lo jo un Divendres al vespre, va decidir marxar el Dissabte al matí cap a Vic a cercar la meva mare i adonar un vol a l’hipermercat deixant l’aixeta oberta tot hi degotar el tub d’entrada d’aigua als dipòsits de la casa. Quan van tornar baixava un riu d’aigua per l’escala i a dalt a l’estudi tot era completament moll. La tuberia que era de plom havia cedit per l’excés de pressió. L’altre dia encara vaig llençar apunts que tenia de la universitat de Vic i de la universitat oberta tot endreçant. Del mullader deu fer uns dos anys.

Amb aquell àlies, un nord americà, ara no recordo el seu, em va triar per al seu club. Allà es van produir un contacte a través de la xarxa amb una persona d’origen estranger força curiós. Va ver el meu primer xat fora del campus universitari i amb una persona de l’altra banda de l’oceà atlàntic. Parlàrem que si érem jo d’aquí ella de tal lloc i li vaig demanar a veure quin temps feia per allà. De sobte, i de resultes que feia el seu temps preferit, va deixar una parrafada que em va semblar entendre volia dir que plovia amb tempesta, vent, llamps i trons i llavors es va produir una cosa fora de la meva voluntat de la que jo en el moment no me’n vaig ni donar compte. Li vaig dir al oblidar-me de teclejar una lletra, coses de l’anglès, que a mi també m’agradaria fer-ho en comptes de dir-li que a mi també m’agradava aquell temps, - I'd like it to" per "I'd like it too", i em sembla que a ella li va semblar una proposició de caire sexual, per tot això dels llamps i els trons suposo, per què em va dir que alguna cosa l’havia deixat distreta. Acabàrem una conversa de circumstàncies i ens acomiadàrem. Aleshores va arribar una fotografia d’aquella noia al meu ordinador que no s’havia carregat al principi perquè abans tot era molt lent. Era una noia morena, que ben bé podria passar per una noia d’origen filipí i era grassíssima, quelcom molt americà. Aquells dies o vaig somniar amb aquell porter d’edifici espanyol a Nova Jersey que en viola una de dona grassíssima i després ella el mata a la pel·lícula -Happiness- o va resultar que poc després la van estrenar... bé no recordo. Fins i tot em va semblar que per aquells dies el Manolo, aquell suposat cambrer que apareixia al matí de Catalunya Ràdio cap allà a les dotze del migdia feia conya amb no se què del temps, us ho dic de veritat.

A més el dirigent del club va penjar de sobte un missatge ple d’admiracions en el que posava quelcom semblant a que alguns membres del club s’havien pensat que la ciber-violació era divertida. Caram! Vaig preparar un escrit que després del mullader de l’estudi ara no tinc a ma. Allà vaig posar que tenia molta feina. Que tenia feina a traduir del català, a l’anglès i que llavors es podien produir alguns errors. Que jo vivia en un lloc, la mediterrània, origen del món tal i com el coneixem, on xerrar era normal i sinó que no fessin servir la paraula xat que vol dir xerrada entre amics, informal. Que encetessin un club i hi posessin totes les normes de protocol que volguessin en el seus clubs i que l’acabessin amb ".usa". Que el podrien anomenar "Lloc de Freaks". Tot això perquè m’havia descuidat de teclejar una doble ‘o’!. Si no vaig posar exactament això aquesta és la impressió que em va donar a mi al llegir-me el borrador l’endemà, doncs per a la meva sorpresa el missatge que jo havia penjat al club, bé el tauler sencer havia estat esborrat per el dirigent, suposo. Al cap de uns pocs dies Telefónica va comprar Lycos.


19 de maig del 2007. Dissabte. Després d’aquell missatge que va ésser esborrat en qüestió d’hores de la xarxa, però que no va passar desapercebut, vaig rebre un parell de missatges perquè m’unís a un parell de clubs més. Un d’ells era regentat per una noia de vint-i-tres anys, de àlies Persèfona23. El seu club era -Vent this!- on es tractava d’esventar qualsevol cosa que et fes una certa ràbia. Afortunadament el meu sentit de l’humor havia estat apreciat per una noia de Massachussetts de pare d’ascendència holandesa. No vaig tenir temps de participar massa que ara recordi, estava impressionat perquè m'havien esborrat un missatge que era molt maco, i amb el temps va resultar que allò era per passar el temps fins que a Pers li va sortir una feina millor com a superior de no se quantes persones. Uns dies més tard ens ho va confessar en un missatge i d’una revolada, tenia molta feina. Així que va quedar en no res.

L’altre club va ser –Garage dayz- que era regentat per una altra noia en aquest cas de una ciutat a la part més meridional d’Austràlia, Adelaida. Era una altra cosa. A aquella suposada noia de vint-i-més anys també que mantenia converses de caire sexual amb amb persones de l’altre gènere que després feia públiques i a qui li agradaven els Metallica, com a trets que jo ara en recordi no em feia la gràcia que,certament em feia la Pers. Dayzed va transportar el seu club a un altre servidor, un de Microsoft, més ben dit la van fer fora, al·ludint-li que la majoria dels usuaris de Lycos eren joves adolescents, i els continguts del seu club estaven esdevenint per a adults. Uns dies més tard vaig mirar de connectar-me al Garage per veure si veia un company que si que era d’Adelaida, perquè, va resultar al cap de un any que Dayzed era una mena de geni de la informàtica de uns quaranta-cinc anys de gènere femení i d’origen argentí que havia fet servir fotografies de si mateixa de quan era jove, que hi havia un lletreret a la porta del club que posava –members only-. Em va xocar que després de convidar-te te’n facin fora. Però no em va importar. Allò dels clubs es va anar refredant i vaig pasar un temps sense connectar-me a la xarxa o jugant al casino o al póker, ara no recordo si va passar mot de temps entre una cosa i l’altra.

Quan vaig descobrir la possibilitat de jugar al póker a través de la xarxa m’hi passava força hores i em distreia molt. Vaig triar com a nom de usuari el de ‘passenger’ per què ningú no m’explicava res de com anaven les xarxes i els ordinadors i estava decidit a estar com en un vol. Al cap de poc temps Telefónica va treure un anunci amb aquella cançó que ni sé si era de l’Iggy Pop o dels Stooges i que no sé que diu exactament. Jugant al póker hi havia un ambient agradable, ideal per passar-hi les hores, i creieu-me que van ser moltes fins i tot després de tornar de León i molt especialment llavors.

Estava ara mirant de trobar un altre heroi juvenil de literatura de finals del segle dinou principis del vint i no me’n ve cap al cap. Pensava, dels pocs llibres que he llegit en aquell jove del llibre de David Brischoff –Juegos de guerra- però res a veure i a més és dels anys vuitanta. Aquest llibre el vaig llegir pels voltants de quan vaig llegir el Demian. L’any següent estudiava el curs pre-universitari a Barcelona i va arribar a les meves mans, bé, el vaig agafar de dalt a les coses del meu germà gran un llibre que vaig llegir amb moltes ganes i que precisament vaig haver de acabar a corre cuita per què va resultar que en feren llavors la pel·lícula per la televisió. No hi havia cap heroi juvenil perquè era un llibre bèlic ambientat en la segona guerra mundial. Es tractava de –Ha llegado el àguila- un llibre de Jack Higgins en el que un grup de soldats alemanys viatgen d’incògnit a Anglaterra per assassinar a Winston Churchill. Al final resulta que Churchill tenia un doble i no el maten però recordo haver llegir el llibre amb falera i emoció gairebé. El protagonista, un oficial alemany també fumava molt, com jo. En aquell cas cigarrets russos. Ara m’ha vingut al cap aquell llibre, llegit en aquella mateixa època que he volgut compartir amb vosaltres. Tinc mal de cap.

L’exemplar que tenia del Demian me’l vaig canviar amb aquella nòvia que havia tingut de l’escola proa. Ella em va donar el llibre que li havien fet llegir a llengua catalana quan tenia aproximadament setze anys també. Es tractava de –Cròniques de la veritat oculta- de Pere Calders. Encara tinc aquest llibre perquè ella no sabia que n’havia fet del Demian. Anys més tard vaig trobar un exemplar del Demian disponible per en venda per correu però era en castellà. Malgrat tot el vaig comprar. També vaig comprar el –Siddartha- del mateix autor però aquest últim no el vaig llegir mai. No sé si va ser el canvi de llengua o la perspectiva dels anys o els canvi de llengua que van fer l’experiència diferent. Si –Sinclair,estimat...- feia el llibre simplement literari i antic, aleshores –Sinclair, querido...- li donava un caire certament amb connotacions homosexuals del que espantat vaig mirar d’abstreure-me’n. Era quan estudiava a la universitat oberta i només em faltava, a banda de la soledat preocupar-me per altres factors sexuals que considerava tan perillosos en aquesta explosiva combinació així que no vaig poder gaudir massa de la lectura i ho vaig fer d’una revolada. Suposo que hagués estat bé d’aturar-me meditar-ho i fer-ho d’una forma madura i tal però la meva vida tenia llavors massa experiències. No compto que el Demian se salvés del mullader. Devia estar a la pila dels llibres llegits que també va rebre, a més era una edició de butxaca de baixa qualitat. El dia que llençava llibres desfets no tenia cap ganes de veure quins eren, i si ja els havia llegit doncs al menys ja els havia llegit i el cop era menor.

Avui he fet una mica de migdiada i he tingut un altre somni. Estava cansat de tant de trèfec amb les portes del garatge aquests últims dies i m’hi he abocat de valent. M’he despertat un o dos segons abans de que la meva mare entrés a l’habitació a veure què. Somniava amb un espectacle que deia –Only to my old friends-.

En el somni he com començat a somniar que volia anar a dormir a un altre lloc. Concretament a l’habitació de quan era petit, però primer m’havia de canviar de roba, i en duia molta i de molt variada. Camisetes, una i una altre, algunes de molt velles però elàstiques en les que invertia molt de temps. Mentrestant la meva mare era, em sembla amb la meva germana, la Montserrat, que en pau descansi, i miraven la televisió que estava en marxa. Llavors la meva mare ha baixat cap a baix i jo he sospitat que havia tret la alarma amb el comandament. Volia baixar amb qualsevol excusa, menjar una mica o qualsevulla altra cosa. De sobte he patit perquè no sabia quina hora era, mirava el rellotge que és digital tot i que senzill i antic i apareixien unes pantalles enormes davant dels meus ulls on era impossible dirimir quin caraina d’hora era jo encara tenia pijames posats que havia d’anar endreçant per trobar després quan pugés. En concret duia una hermilla amb cremallera del treball i dos pijames sense mànigues iguals que eren estampats en una roba que no havia vist mai per aquí a casa. Mentre baixava per l’escala, m’he donat compte que la part de baix de casa no era igual que la nostra, i, a més, anava al darrera d’un furgó ple de caixes de cartró, al costat de la porta lateral, o per la porta de darrera han introduït una noia rossa amb el cabell molt ondulat, que tenia un nas, vist de perfil, com el de aquella dona de la cocaïna, en principi segrestada, que havia de participar en un espectacle juvenil per a la televisió que farien a partir d’ara avui era Dijous o Dimecres, cada dia al vespre, relacionat amb les diferents seccions del futbol club Barcelona o quelcom de semblant relacionat amb la nit i el jovent que havia de durar quatre nits. O sigui que era un segrest només per filmar. Llavors ja érem en una garatge gros on hi havia un congelador i hem sortit tots do alhora cadascun per una porta. No cal dir que l’espectacle de televisió s’havia de dir –Only to my old friends- frase que s’ha repetit tres i fins i tot potser quatre vegades, i que jo diria era pronunciada per el mateix senyor Antoni Basses de Catalunya ràdio. Jo que estava en la part de baix de una casa que no era la meva em preguntava per la meva mare. De sobte he despertat i en un segon ella ha entrat per la porta de l’habitació.

Somnis de la bombolla_G

9 de maig del 2007. Dimecres.

Avui n’he feta una de grossa. Un exercici de responsabilitat però. Mireu, se m’ha presentat una oportunitat ineludible de la qual si no n’exerceixo el dret hagués pogut penedir-me’n tota la vida. Resulta que aquest Nadal, bé entre Nadal i Cap d’any, tot i que la cosa venia d’uns dies enllà, una dona una mica més gran que jo em va ensarronar per què li fes d’avalador per comprar un cotxe. La dona em trucava els caps de setmana a la tarda per quedar per anar a prendre alguna cosa i enraonar una estona. Ella tenia problemes i el seu marit no hi era, era a la presó. Es trobava sola i tenia un negoci entre mans. Em va venir amb el compte de la lletera diguem, que si podria apartar uns dinerets per aquí, uns dinerets per allà i que només necessitava una fulla de salari per fer-li d’avalador. Haig de confessar que alguna vegada havia sentit exclamar al meu pare –un aval!- volen dir quelcom com un aval és com endeutar-te tu mateix però era el primer Nadal sense ell i aquella mala persona sense escrúpols va aprofitar el buit que es creava a casa sense ell ni el meu germà. A més jo anava drogat tot aquell temps. Del meu affair amb les drogues us en parlaré suposo més endavant amb més calma. Fa més de quatre anys que em tornava a drogar, vaig començar de jove, ara prenc cocaïna o alguna cosa que se li assembla, però també haig de dir ara ja que fa més de tres mesos que ja no en compro.

El negoci de aquella dona era la cocaïna. La compren a trenta-cinc euros el gram aproximadament i en fan dosis de mig gram o un gram i les venen a trenta euros o vint-i-cinc, em sembla, el mig gram depèn del client i de la zona. Si ets un penjat com jo, i no estàs ben relacionat, fins i tot quatre anys després de anar-ne comprant al mateix lloc, a aquella dona la pagues a seixanta el gram. A més cal tenir en compte que de cinc grams se'n poden treure sis i mig o set, això fa que dels vint-i-cinc que se'n guanya per gram de cinc grams, més els seixanta dels grams extres per un negoci de trenta-cinc per cinc grams que són cent setanta-cinc euros, se'n puguin treure tres-cents noranta més o menys. Sembla un negoci rodó, però és arriscat i llaminer, molt llaminer i perillós. Aquella dona en qüestió de una o dues setmanes, i jo que encara drogat, em va tornar a ensarronar perquè li deixés un total de tres mil vuit-cents euros més en varies quantitats en metàl·lic. Primer sis-cents, després quatre-cents i després dos mil i després més tard el mateix dia vuit-cents euros més. Total dues visa gold i un CrediAgil de quatre mil euros. La operació puja amb números rodons, comptant i interessos i tirant curt uns quinze mil euros que haig de pagar jo en sis anys. El cotxe valia set mil i pico d’euros a pagar en sis anys uns cent quaranta-set. El crèdit de quatre mil uns cent cinquanta en quatre anys. Una de les visa gold cent euros al mes en deu o dotze mesos perquè era un mini crèdit de mil euros i l’altre visa gold pagues una mica com vols uns cinquanta euros al mes en ves a saber quant de temps, depèn dels interessos.

Ella amb la compta de la lletera m’havia d’anar pagant tres-cents euros cada mes des de per exemple el mes febrer. Cent cinquanta del cotxe i cent cinquanta del crèdit. El dia dels dos mil vuit-cents euros es va enfadar. Jo després de comprar-li un cotxe i endeutar-me per sis anys i passar el dia u del mes i no veure els cent cinquanta euros del cotxe havia d’endeutar-me també per quatre anys demanar quatre mil euros i sense ni un euro a la llibreta donar-li tots quatre mil. Aquella dona era ximple, i ho és encara. No se pas qui es pensa que és. La caixa ja se’n va quedar sis-cents. Aquella dona espensa respecte a mi que és una mena de baronessa o comtessa o una cosa així i jo el seu servent. La caixa se’n va quedar sis-cents per pagar el meu cotxe perquè jo a més no havia cobrat ni la paga extra de Nadal ni la nòmina de Gener. Això fan tres mil quatre-cents i els altres sis-cents que havien de ser per mi per tenir alguns diners per anar tirant uns dies me’ls vaig gastar en el negoci d’aquella dona en dos dies. Que no li donés quatre mil euros de cop era la seva excusa per no pagar-me però com s’ha pogut veure a la llarga el problema era un altre, i és que com ja us he dit és un assumpte molt llaminer i perillós. De fet no m’ha donat ni un duro en mà que no hagin estat cinc euros per exemple per posar gasolina per acompanyar-la a algun lloc, de vegades alguna ratlleta per acompanyar-la amb el cotxe a sortir. De vegades un mig per posar la gasolina i el risc per anar a Mataró i acompanyar-la a buscar droga, total unes tres o quatre vegades. Quan em trucava per sortir em convidava a una ratlleta però a vegades se n’escapava no deixant-me pujar al seu pis i dient-me que baixava de seguida quan jo trucava al timbre, encara que cap al final em vaig adonar que sortir volia dir anar carregada de mitjos que podia tirar dintre del cotxe si ens parava la policia i ella dir que tot allò era meu i carregar-me a mi les culpes del tràfec de drogues de la sortida... O sigui que la cosa cada cop anava pitjor: les ratlletes eren mes escasses les sortides ja no convenien, m’insultava m’ofenia, una vegada li vaig veure regalar un mig a l’amo d’un bar davant meu i a mi que em devia tants i tants diners res de res per què segons em dir allà mateix jo ja no li podia deixar cinquanta euros en un moment donat o no li podia portar clients... bevia molt sens dubte però últimament menys perquè suposo tenia menys coses que celebrar i menys diners per gastar en whiski. Ja no pagava ni el lloguer del pis on vivia. Tot s’ho gastava en cocaïna. Avui diu que l’han fet fora i volia el cotxe que el tinc jo a custodia per anar-hi a dormir. Un altre pel·lícula que aquest cop no m’he empassat.

Per sort, quan anàrem a comprar el cotxe el vint-i-vuit o vint-i-nou de desembre va resultar que la seva llibreta havia estat embargada per una jutgessa i els de la financera se’n devien donar compte o potser els mateixos del concessionari, i, el venedor al cap de una estona em va demanar a mi si en tenia cap de llibreta de estalvi. Jo li vaig dir que no sabia quina donar-li però no us penseu pas que en volgués amagar cap, es que no hi tenia ni un euro a cap, però li vaig donar la que m’hi haurien d’haver estat passant la nòmina cada mes. Al final i sense que jo me n’assabentés aquell mateix dia de drogat com anava va resultar que, repeteixo, per sort, em vengueren el cotxe a mi, sinó ella hagués pogut tenir el cotxe al seu nom, i jo com a avalador, pagant, en paraules del que m’ha fet la pòlissa aquest matí per treure’l del concessionari on va entrar abans d’ahir avariat en garantia però encara, pagant com un mussol. Al cap d’un o dos dies ens van entregar el vehicle. Jo en el meu desconeixement els vaig acompanyar a ella i a un conductor, ella de nit no pot conduir es veu, vaig firmar més papers encara i li van entregar el vehicle. Mai vaig tocar la clau. Ell, el venedor, em va dir -em firmes això conforme t’has comprat un cotxe de segona mà- però jo estava caparrut en que ja faríem el canvi de domiciliació bancària etc. I caparrut també en que aquell cotxe el comprava ella. Ella també es pensava que el comprava ella sense pagar res i sense firmar res, fins i tot en moments del dia d’avui. Més tard, drogat encara em van telefonar que ja tenien la documentació del vehicle i que ja la podia anar a recollir, hi vaig anar i vaig fer un viatge expressament fins a Vic i als Hostalets per dur-li. Vaig veure que anava al meu nom. Vaig sentir que el procés era ja irreversible i m’era indiferent sempre que em convidés a una ratlla. No recordo si ho va fer. Jo actuava com un gos.

Hauré d’estar sempre agraït al concessionari Autopark Vic de Ford que em venguessin el cotxe a mi. Potser no tenien altre elecció. La operació financera la van acceptar a Madrid i a mi em va estranyar molt. L’estiu passat havia demanat un crèdit de quatre mil euros a una altre entitat de Madrid i em van dir que no. Aquesta gent volen vendre.

Quan he tingut el cotxe avariat al concessionari se m’ha encès el llum. He sabut que circulaven sense assegurança. De fet ja havia vist la carta de Mapfre damunt la taula del pis d’aquella dona. No tenien assegurança del vehicle de feia un mes i deu dies i a més el cotxe entre altres coses el feien servir per anar a comprar droga a Granollers i tornar, amb la qual cosa qualsevol dia es munta una persecució atropellen algú per no dir ja una dona amb un cotxet o un dona embarassada, i, sense assegurança del vehicle, sóc jo qui rebo i de valent. Per això dic que he fet un exercici de responsabilitat i he complert amb un deure com a ciutadà, i els he pres la capça de llumins a aquests nens que hi juguen. Gràcies a déu aquests no sabien ni engegar un cotxe diesel i al final se’ls ha creuat la bateria en quatre mesos. Déu m’ha beneït. Us ho continuaré explicant demà, em fa mal el pit. Arreveure.



10 de maig del 2007. Dijous. Avui haig d’anar al psiquiatre a la tarda. Li explicaré això del cotxe. Per mi és com tota una gesta, no deixa de ser una putada però més putada és prometre tres-cents euros al mes i no pagar-ne cap sobre tot quan ja han passat quatre mesos i a més manifestant la no voluntat de pagar.

Aquella dona, últimament, que jo sàpiga deixava el cotxe els diumenges al matí o potser ja els dissabtes a la nit al cunyat del seu marit que és de Centelles. Suposo que ell anava de festa i després al matí anava cap a la presó Modelo de Barcelona a veure’l. Quan es va comprar el cotxe es va parlar de una necessitat de mantenir uns clients de Tona i de Centelles i màxim de lluny de Aiguafreda que s’anaven perdent perquè aquella dona no tenia mitjà de desplaçament. També passava que gairebé cada diumenge l’havia d’acompanyar al metge d’urgències a Centelles i així hi podria anar ella tot sola. Em sembla que tot era una trama. Suposo que el que s’havia parlat es va mantenir durant un o dos mesos, durant el hivern. Crec que lo de anar a buscar droga a Granollers feia tot just un mes que ho feien, des de que el traficant de Roda de Ter no la volia servir. Precisament un mes, el temps que feia que no tenia assegurança al vehicle, i jo ho sé del cert perquè un cop la vaig haver de acompanyar a La Garriga a buscar el contacte que està fet un Fittipaldi: aparca a les voreres per comprar tabac, una mica més i es posa en contra direcció en una via de dos carrils amb mitjana, canvis de sentit bastant perillosos i incorectes, xerrant per el mòbil tot conduint, bé ja us ho podeu imaginar. Pujant cap als Hostalets li fotia canya al cotxe i com que el cotxe no era seu encara deia davant meu –es como un gasolina- l’home deu tenir cap a uns cinquanta anys. D’això fa un parell de setmanes.

Un d’aquests Diumenges que el cunyat tornava de la Modelo suposo que parant a cada poble a fer la cervesa per què se li va avariar el cotxe fora de l’autovia i a més no anava sol. Encara que no sé a quina hora, el cotxe va dir prou. Diu que anava conduint i que va quedar com parat. Per mi que se li va calar i com que cap d’ells arranca correctament un diesel la bateria va es va creuar. Va dir que el van provar d’engegar que van mirar fusibles que els llums i el neteja-para-brises anaven, que la bateria tenia líquid, que fins i tot els van empènyer i no es va engegar, llavors el van estacionar i al anar sense assegurança perquè no li treguin punts del carnet de conduir van esperar a dilluns i em van telefonar a mi que sóc el propietari i en aquests dies estem de bones. Amb la tarja de Ford Asisténcia, que va al meu nom, que també havia donat un dia a aquella dona encara que l’havia rebuda al meu domicili però en el temps en que la vaig rebre ja us he explicat com em comportava i que feia qualsevol cosa per guanyar punts per una ratlla que en aquest cas si que recordo que no es va veure recompensat, va venir una grua i van dur el cotxe al concessionari. Amb la meva garantia com a comprador del vehicle a Ford per un any, que va al meu nom, s’ha reparat el vehicle sense cap cost, aparent, i ara aquella dona volia que li tornés per anar-hi a dormir com una gitaneta o per fer-lo servir d’armari per la seva roba deia, bé, és igual que no li torno que és meu que l’estic pagant jo, com puc, i que jo en sóc el responsable, i ara altre volta el conte de la llagrimeta, això ho havia d’haver pensat abans home!, ja us he dit que es creu que jo sóc el seu fidel servent medieval i ella una baronessa o una comtessa. Em sembla que entre el que arriba a beure el poc que menja la medicació que ara pren, ara no pren i la cocaïna que es fot gairebé delira ja! Li anirà bé que faci el que li he dit i no estigui tanta estona sola mirant la televisió sense fer res i vagi a viure a casa del cunyat del seu marit amb la seva dona i la seva filla que tenen una casa de dos pisos. Em va dir ahir per telèfon que el cunyat ja se li havia endut la televisió. Doncs que s’endugui la roba també i si son família algun lloc hi ha d’haver a casa, a més el cotxe se li va espatllar a ell i aquella dona es la dona del germà de la seva. Jo ja l’he ajudat, massa i com un tonto per què em va dir ahir per telèfon que com que l’havia enganyat m’havia d’atenir a les conseqüències que deu voler dir que, i perdoneu la ironia, a partir d’ara deixaré de cobrar el deute que tant gentilment ella abonava amb sa graciosa companyia. Al menys al final ja no plorava i gemegava reiterativament i al trobar lloc on dormir i viure va guanyar punts ella mateixa com a persona i van passar-li els nervis. Em va fer cas.

A més ha resultat que al pis on vivia s'hi ha estat fins a febrer del 2010.

Hauré de mirar de vendre el cotxe a algú. Haig d’acabar el deute amb la financera per això o sigui que es tracta de fer un doble finançament per pagar la diferència de preu entre el que me’n donaran a mi i el que en vaig pagar jo que segurament només pot fer el mateix banc i per tant em sembla que el cotxe es passarà temps al garatge. Us deixo em fa mal l’esquena. Fins aviat.



Penso que seria bo parlar amb ella però ara no deu ser el moment. Potser no ho serà mai. No crec que malgrat tot em tingui gaire en consideració. Em deu tenir per un client tonto que en paraules seves –no está bien de la cabeza-. A veure si resultarà que tant insistir i tant portar-se com un fidel servent i aguantar tractes vexatoris i humiliants de vegades, ha servit per continuar mantenint el contacte i que quan se’ls ha espatllat el cotxe m’avisin a mi igualment i hagi pogut recuperar el vehicle. De fet era una responsabilitat mantenir-hi el contacte. Una altre persona potser l’hagués engegada a la merda, li hagués dit mala puta i ja hagués rebut multes per correu o alguna citació per un judici- Una altre persona hagués mirat de prendre-li la clau en un descuit, i una altre senzillament li hagués fotut una pallissa i li hagués agafat la clau. Jo he actuat amb perseverança i sort i l’ajut de déu i decisió. Em pensava que m’amenaçaria de mort com ja va fer per Nadal quan li havia de deixar uns diners per desempenyorar unes joies que també ara ha perdut quan lo de les llàgrimes pre-nadalenques, entre elles un anell de la seva mare morta. Haig de dir que jo només m’hi vaig oferir per ajudar allò de –bé si puc fer alguna cosa- i com ja m’han dit a mi de petit aquesta gent els dones un dit i t’agafen tot el braç, i t’amenacen de mort.

Va ser la primera visa gold perquè havia de cobrar la paga extra de Nadal i no la vaig cobrar em va dir que em tallaria el coll i que em mataria, però jo que hi podia fer! Al final es va arreglar a temps amb una petita prórroga de l’empenyorament. Uns mesos més tard va haver de tornar a la mateixa casa on els havia anomenat lladres i estafadors i va deixar-hi totes les del seu marit excepte l’anell de la seva mare tal com li havia dit jo. Per l’anell d’or de la seva mare li’n donaven vint euros, no valia la pena. Aquest cop no m’ha amenaçat de mort però suposo que no havent de pagar res de moment ja en té ben prou, de fet aquella dona té dies, i moments, bé jo diria que té dies i moments de xerrameca en que et diu en mig de ratlletes que si que et pagaria i que tal i que qual però tot és cocaïna. Aquella dona no pagarà mai. Potser el seu marit quan surti de la presó si es porta com un senyor. També podria ser.



11 de maig del 2007. Divendres. Ara aviat aniré a veure la infermera a Vic. Hi haig d’anar un cop cada mes i mig o cada dos mesos des que he demanat que em posin les injeccions aquí a Tona al dematí per no haver de caminar tres quarts d’hora d’anar i tres quarts més de tornar cada quinze dies al centre de salut mental. Ja hi haig d’anar per veure al psiquiatre i al psicòleg perquè no sé si us ho he explicat no tinc diners per posar gasolina al meu cotxe, i, ara, a més, m’ha vençut a mi també l’assegurança del vehicle que de moment no puc pagar. També li podré explicar lo del cotxe a la infermera.

Aquella dona és de Badajoz. Té dos fills, un noi i una noia amb un altre home. Ja pel gener i sense que jo li digués res em deia que el seu fill coneixia gitanos d’allà al barri de La Mina que tirarien el cotxe barranc avall i li calarien foc i quedaria per la ferralla, que posaria sucre al dipòsit del gasoil i el faria mal bé o sigui que era ben conscient de que era un robatori allò del cotxe, i com us he dit, tot sense que jo li’n digués res al respecte. Sort que no se’l podia vendre. Sort que anava al meu nom. Vivia al carrer Centelles número 6, em sembla, quart pis, porta quinze dels Hostalets de Balenyà. Es diu Ana Josefa Jiménez Domínguez. Té fins i tot la el nas desfigurat per la cocaïna. Diu que té el nas desfigurat de no fer servir el seu propi tub per esnifar i canviar-se’l amb un i una i l’altre va agafar una infecció. De una tal Patrícia va dir un dia. La quantitat de cocaïna que prenia també hi va ajudar i se li va fer un tall a la diguem-ne comissura del furat del nas amb la part de sota l’ull, a sobre la boca, llavors a més va tenir un accident de cotxe que en picar amb el volant li va tallar el frenillo, que no sé com es diu en català, que és aquesta part de carn i pell que ajunta el nas amb la part de sobre la boca per enmig dels dos furats del nas. Al tenir el tabiq nasal completament menjat per la infecció i per la cocaïna i no tenir el frenillo connectat el nas gairebé li penja i n’hi falta un tros de la banda esquerra. Només li manté lleugerament ferm les cremes i la seva joventut. Té cap a uns quaranta anys. Però tot i que li han dit que per operar s’ha d’estar un any sense prendre cocaïna ella no para. De vegades està prou de temps sense prendre’n com per superar el mono físic, que em sembla que es de una setmana o uns quinze dies, però el psicològic no el supera, està mal acostumada. Està acostumada a tenir-ne molta i que a ella no li costi diners de la seva butxaca tot just ara li’n costa. Que jo sàpiga cobra una pensió de quatre-cents trenta-cinc euros que la última vegada van anar tots al negoci i aquest mes de maig va pagar uns deutes al bar, en guardava per pagar la llum del pis i va comprar més droga per vendre’n i prendre’n ella i anar tirant. Ho sé perquè l’he acompanyada dos cops al caixer ara que no té tarja i hi ha d’anar amb la llibreta perquè es veu que no sap com va.


Ja he tornat de la infermera. Aquella dona ja parlava al desembre de que en aquell poble, els Hostalets, estava morta. Que hi havia poc moviment. Ara potser és en una casa d’hostes a Centelles com estava el seu soci i del seu marit quan el va detenir la policia nacional cap allà al mes de juny o juliol. Jo també hi vaig ser aquell dia. Per aquells dies ella era com una clienta més i el negoci estava en mans del soci o del seu marit. La vaig acompanyar a comprar-ne a la casa d’hostes un Dilluns al migdia on hi havia el soci com ja havia fet el Diumenge dos cops i ens va sortir la policia nacional ensenyant-nos la placa de la porta de les escales quan va trucar al timbre després de cridar-lo com una beneita des del carrer. Això d’anar de clienta era com un joc entre ells suposo. Sé que estava emprenyada amb el seu marit també perquè li havia dit que se n’anava de vacances a Melilla suposo que és d’on és ell. –Éste se va i no vuelve- deia aquells dies. Jo no podia estar-ne al cas i a mi em van dir que marxés després de veure que no portava ni un euro i de regirar-me de dalt a baix a mi i al meu cotxe. Ella va dir que érem consumidors de cocaïna i es va asseure a les escales i va demanar per fumar. Com que el primer que va dir és que el soci , el Manolo, era –su primo- i jo me n’assabentava llavors mateix, i a ella li van demanar si jo –era de la família- i va dir que no, i em sembla i va dir que el seu marit era camioner a mi em van fer sortir cap a fora, ens van separar, i després de regirar-me em van demanar el número de mòbil i em van dir que anés cap a casa. Vaig dir que a veure si podia anar a treballar i em van dir que si. Em van prendre un bat de beisbol que duia al cotxe des que tenia el Panda. Els vaig dir que un dia el vaig carregar al cotxe per ensenyar-lo i des de feia anys no havia trobat el moment de tornar-lo a casa. És un bat especial, me’l va comprar la meva mare quan tenia dotze anys i el meu pare, en pau descansi el va gravar amb un ferro roent amb la ‘S’ de Salvans. Era per jugar a pitxi. Però al col·legi ens ho van prohibir per si a algú se li escapava el bat i va quedar a casa. Vaig dir a la policia que a veure si me’l tornarien i em van dir –el palo ya se lo devolveremos- i si -¿irà usted a declarar?- encara no he rebut la citació. Jo em pensava que seria més ràpid, fins i tot vaig deixar el cotxe un parell de dies regirat en pla si ho ha de veure el jutge. Al soci li van trobar vint grams de cocaïna a la casa d’hostes i al marit que també és reincident però més li tenen trucades de mòbil gravades demanant que li prepari cinc grams i coses així. A ella la van tenir cinc dies a la presó i la van deixar anar però havia d’anar a firmar dos cops a la setmana a Vic al jutjat fins no fa gaire. No m’havia pas trucat i al cap de dos mesos tip de l’altre lloc on anava a comprar-ne vaig pasar per casa seva i vaig veure la finestra oberta , em vaig pensar que hi hauria el seu marit i vaig trucar a un número que m’havia donat un dia. Llavors va resultar que el Manolo no era el seu cosí, em va dir ella, bé no va dir ni que sí ni que no, va dir que no es recordava d’aquell dia. Cap allà al novembre, suposo que ja n’havia trobat un altre de –primo- que era jo, el que si que era, i això ja ho sabia de feia temps el nebot de un treballador que hi havia hagut al taller del meu pare quan era del meu germà gran i del meu pare cap allà a finals dels anys vuitanta principis dels noranta. El treballador, si no recordo haver llegit malament a la fitxa del rellotge del taller es deia Ángel Benítez Vázquez, i quan va marxar va haver-hi problemes i l’empresa va haver de pagar molts diners per indemnitzar-lo. Ángel També era d’Extremadura i era l'oncle del Manolo. Jo li havia fet d’ajudant perquè ningú el volia ajudar allà al taller. Però no té res que veure una cosa amb l’altre. Suposo.

Per postres, ara deu fer unes tres setmanes a aquella don li va passar una desgràcia que li va costar la meitat del negoci. Resulta que un dia entre setmana, de matinada es va llevar a beure un vas d’aigua i va sentir veus al passadís. De sobte uns cops ben forts a la porta i va endevinar per la xerrameca que era la policia. Va agafar la mercaderia que tenia preparada en dosis, uns quatre grams i mig, els va embolicar en paper i els va tirar wàter avall. Va agafar l’estri de pesar les dosis i el va amagar entre la roba bruta, es va posar alguna cosa a sobre i va obrir la porta del pis. –Usted pase para dentro-. Resulta que la policia estava esbotzant la porta del pis del costat, el pis d’un home i una dona de pell bruna que es veu que tenien tràfec per Vic amb heroïna. Diu que potser hi havia quatre o cinc cotxes de la policia al carrer. Els van regirar el pis de dalt a baix, els van arrancar el paper pintat, els armaris empotrats etc. La dona de color li va ensenyar a ella. A l’home de color se’l van endur aquella mateixa nit. A n'aquell home jo l’havia vist un cop fa dos estius quan va arribar, amb un golf antic de matrícula francesa, em sembla, amb un adhesiu amb la bandera belga. A aquella dona que llavors comprava la mercaderia de deu grams en deu li va suposar la meitat de la remesa, uns cent setanta euros i a més potser per això el seu traficant de Roda de Ter ja no li volia servir una quantitat tant petita de cinc grams. Tot això m’ho va explicar ella mateixa un dia que vaig anar a veure-la. Tenia la carta de l’assegurança a sobre la taula. Deia que almenys ara no era la única del barri que tenia fama de traficar amb drogues. Potser fa més de tres setmanes. Quan jo li vaig comprar el cotxe i li vaig posar a la seva disposició i ella em deia que el tiraria barranc avall i li calaria foc o que li posaria sucre al dipòsit en veurem arribar, és a dir al gener o al febrer, just també després de la injecció de capital dels tres mil vuit-cents euros de la meva part, aquella dona comprava la droga de trenta grams en trenta. Quan passava un temps ja eren vint, i deu, i ara cinc. Jo ho sento molt podem dir per tot el temps que fa que la conec i per el que hem pogut riure junts que no ha estat molt tot sigui dit, a més diners gastats en el negoci més riure, però més del que he fet jo per ella no ho ha fet ningú, potser el traficant de Roda però ho dubto, dubto que el traficant s’hagi endeutat per quinze mil euros durant sis anys com he fet jo. Però no ho tornaria pas a fer. Mai més. Per ningú. Estic escarmentat, i, més de la manera que m’ho ha estat agraint aquella dona. Frases com –Tú te has portado bien conmigo- donen idea de una posició de superba de gairebé deliri si es té en compte que quan les diu han passat tres mesos des que m’havia d’haver anat pagant tres-cents euros cada mes, que jo li explico que en comptes de cobrar els mil cent que diu la meva fulla de salari en cobro sis o set-cents que tinc els deutes endarrerits i que com que no li puc deixar cinquanta euros en un moment donat no em dona cap mig gram a compte com m’havia dit que aniria fent i si li dona davant meu a un altre. O sigui que ja no és allò de sentir ploure, és vacil·lar o és no tocar-hi gaire o és no tenir-me respecte. Però bo és el que bé acaba i dintre de el que podia arribar a passar això ha acabat bé. Potser el somni d’en Noël i aquella cançoneta del convidar era un advertiment sobre aquesta setmana tant moguda. Ho dic perquè mai n’he conegut cap altre de Noël i podem dir que el pare noël ha passat al mes de maig, el mes de la Mare de Déu i m’ha portat el cotxe. Jo que tot i que sóc relativament creient no vaig a missa, malgrat reso cada dia amb la meva mare i de vegades sol i tot. Aquell somni va ser el dia de la mare de déu de Montserrat a la nit, 27 d’abril, el sant de la meva germana, al cel sigui.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Somni del Castell de Tona i dels ulls verds.

Érem a una reunió familiar ben curiosa. Estàvem en una rotllana a la saleta de casa, a l'espai on hi ha la televisió, i hi havia força gent desconeguda que representava que eren familiars. En concret eren els sogres d'un dels meus germans i els de la meva germana, però no eren ells, i, a més hi havia algun personatge que pel que sé és difunt. També hi havia canalla. Així el sogre de la meva germana que és mort fa anys era mig calb i de cabells grisos i a més tenia tot de dents i queixals separats que li sortien més que el llavi de dalt i a més li donaven la volta a tot el cap aguantant-se sobre un coll de camisa metàl·lic. No sé quin gest a fet que la seva dona en el somni, ha dit que no fés el fastigós amb això dels queixals. Ara no ho recordo bé.

Tot d'una s'ha dit que jo havia de dir algunes paraules. Primer m'ha fet vergonya, no he parlat gaire bé mai en públic, però poc després he pensat que què caram! no hi ha millor companyia per fer aquestes coses que la família i he pensat que no havia de tenir vergonya de res. Llavors han volgut que em posés d'empeus a un altre dels llocs de la rotllana i jo tot content fins i tot agafava una cadira per alçar-m'hi dret a sobre i fer el discurs. Però no sé què ha passat que m'he trobat al mateix lloc on estava de bon principi ratllant el parquet amb uns ganxets i recordo que la meva mare s'ha enfadat. Tot d'una ha sortit el meu pare i ha dit que allò era perquè no menjava bé i la mare s'ha posat a fer peix per a mi. Llavors ja estàvem només part de la família, el meu pare, jo que menjava el peix a terra, la meva germana que feia cara de jove i soltera encara, i, que s'ha menjat tres talls de peix que eren per mi, d'un peix que tenia espines molt gruixudes i en una forma semblant a la vela d'un vaixell oriental com aquells de la illa de Java, i la meva cunyada de Barcelona de la qual no hi havien els pares en la reunió anterior i amb qui, després de donar-li al meu pare una safata petita amb peix i dues culleres de la mida de les sopa i cinc o sis de les de cafè amb llet, he compartit un plat de peix. Més ben dit li he destriat un peix que sobresortia del plat i he tacat les estovalles. Un cop destriat he anat a la cuina a dir-li a la mare que m'ha dit que agafés uns draps de la cuina i li anés a portar a la meva cunyada. Eren tres draps de tovallola amb estampats verdosos i recordo que en anar-els hi a deixar sobre d'una cadira he plegat el que era d'un to verd-blavós de manera que no es veiés recordant que el seu marit, el meu germà m'havia dit una vegada que jo tenia els ulls d'un color molt maco.

Permeteu-me l'incís, però els meus ulls són de color verd clar, amb un naixement a la pupila de color marró clar que sembla desgastat i amb estries, però per això molta gent em diu que tinc els ulls de color marró i a mi no m'agrada. Bé jo els voldria tenir d'un sol color, però això només passa alguns dies o al dematí d'hora.

Ha estat llavors que m'he trobat a dalt de la teulada del Castell de Tona quan era fosc amb tot de jovenalla que em seguia, i, als que havia d'ensenyar l'antic itinerari de pujada a la torre del campanar. Quan hem set al davant d'una finestra i hem vist l'entrada el meu nebot Xavier, el fill gran de la meva cunyada de Barcelona, gran dels nois però que té dues noies al davant, s'ha avançat a tothom i m'ha dit tot llençant-se a agafar una mena de corda que es veia dins la foscor:

- Gràcies per portar-nos fins aquí Josep, però ara ja no ens fas falta!

Malauradament la corda ha resultat ser una cadena com les del wàter però sense agafador i el meu nebot ha caigut per un furat que hi havia al terra m'ha semblat sentir dos pisos. I és que aquella quitxalla no sabia que no es pujava pas per allà. Jo des de dalt i tenint en compte que no m'havia ni donat temps a dir-li compte! al meu nebot he tret el cap pel furat fosc i li he demanat al Xavier si estava bé i si podia moure's. M'ha dit que no ho sabia. M'he preocupat i m'he decidit a anar a cercar un metge però mentre tornava per on he vingut, en creuar-me amb alguna de la jovenalla que em seguien, dos xicots de més o menys l'edat de'n Xavier als que tinc vistos de per aquí però no sé d'on, m'han demanat pel camí correcte per pujar al castell. Ha estat llavors que ens hem avingut tots tres a que si jo advertia al meu nebot de la conducta que havia de tenir al poble ells anirien a buscar el metge. Llavors li he dit al meu nebot:

- No facis lespavilat a Tona que ja veus què passa. A Tona s'ha d'anar amb compte.

Llavors quan ja havia vingut el metge i tothom havia marxat els he dit a aquells dos nois que jo baixava pel dret de la muntanya i així ho he fet però m'he trobat, en comptes del perill que representa fer-ho de nit i amb sabates a dintre d'una casa mirant a la televisió un programa que m'agradava i que tot seguit s'ha acabat. Jo que estava de pas volia apagar la televisió però no en savia i quan ja anava a desendollar-la ha aparegut un missatge que deia "Archivo_1" i he volgut córrer cap al balcó per saltar fugint d'allà però l'ensurt de veure el cap d'un noi alt com el balcó que passava d'una banda a l'altre de la finestra fent un gest de: Sí, sí, sí. m'ha aturat. M'he esperat a que passés i he tret el cap per la finestra veient que hi havia un altre home fent feina dins una màquina de remenar terra o un tractor i un altre noi jove que m'han vist. M'han vist a na mi i a les valuosíssimes coses robades del costat de la tele: un troç de cordill i un troç enrotllat de goma que he fet veure que volia fer servir per baixar per la finestra, però després de dissimular me n'he tornat enrera.

Llavors m'he trobat assegut a la cambra de darrera de la de la tele en una taula amb un altre xicotet molt jove de cabell rosset, en el que semblava una taverna. Tot seguit han entrat dos homes que s'han esbarallat. Un era molt més alt que l'altre però a sigut el que ha anat a espategar d'esquena a sobre la taula, després de que el baixet l'agafés pel coll i aprofitant la inèrcia de l'escomesa i la intenció de l'home gros d'escapolir-se del que semblava anava a ser un cop de puny ha volat fins al damunt de la taula caient-hi com he dit d'esquena.

L'home alt li ha dit al baixet que allò no li feia a no sé pas qui i el baixet enfurismat li ha dit que ell ho feia a qualsevol, que a veure si no savia qui era "el cántabro" i que ell atonyinava a qualsevol que se li posés al davant i més ben dit que ara anava a fer-ho i han marxat.

Gairebé al mateix moment uns altres dos de la taula del costat també s'han posat a atonyinar-se i el meu company de taula m'ha preguntat si ens quedàvem igualment. Jo li he respost tot pensat en el cap que havia vist abans per la finestra que: Sí, sí, sí.

No sé com ha vingut al cas que l'altre meu nebot de Barcelona el que és més petit que en Xavier ha aparegut en una imatge de quan era petit i a la platja amb el cabell moreno i els ulls foscos, ell que és ros i té els ulls de color verd clar com els meus a vegades, remenant no sé què amb una pala de plàstic i dient-li a la seva germana petita, la meva fillola, que aquest vol era morena també i també amb els ulls foscos ella que els té blau cel i és rossa, dient-li que fes no sé què si volia ser la seva nòvia fins que fes tres anys, però en castellà, que és la llengua que parlen els dos petits de cinc germans de manera comú entre ells.

Llavors el meu nebot ha aparegut a la taula on érem jo i aquell xicotet molt jove allà a la taverna i de sobte han aparegut tres bolígrafs de plàstic que ens haviem de repartir. Eren un bolígraf de colors, un bolígraf blanc i un bolígraf mig blanc i mig verd clar. El meu nebot ha volgut el de colors, i ni el xicotet jove ni jo, que ens hem mirat, volíem el blanc. El xicotet jove ha dit que ell en volia un que guixés verd. Aleshores he fet guixar el bolígraf blanc i he vist que guixava verd i li he donat i amb l'altre bolígraf a la mà tancada, quan també l'he fet guixar he dit: - Mira almenys també guixa verd! com si no sapigués que el que quedava per mi era el blanc i verd clar. Ha estat llavors que m'he despertat.