dimarts, 20 d’abril de 2010

Somnis de la bombolla_H

12 de maig de 2007. Dissabte.

Avui he somniat amb el meu pare. No l’he vist, bé si l’he vist però només un moment, només n’he tingut una imatge. Era una imatge de potser uns dos anys abans de morir i feia cara de content com tot seguit ara us explicaré. Malgrat haver somniat amb el meu pare al no haver entès el somni encara ara a la tarda, al matí he volgut escriure sobre la meva adolescència. Se m’ha fet molt feixuc i a més era incoherent amb la traça de tot el relat fins ara, que és viu podem dir. Es perdien moltes coses a més, penso que és difícil escriure sobre aquell passat així de sobte, per explicar detalls i és lent i com ja he dit feixuc i laboriós. Suposo que hom deu tenir les seves tàctiques com elaborar uns esquemes o esbossos mentals del que es vol dir i no posar-se a escriure simplement com fas quan parles del present o del passat immediat. Com ja he dit també posar-me ara a escriure sobre un tema tant apart tampoc m’ha semblat correcte i per a mi era quelcom que complicava l’escrit. Mai de fer públics aquests relats, tal com és ara mateix la meva intenció el títol estarà relacionat amb la paraula somnis i la meva adolescència fins ara no hi ha aparegut, hagués estat una llicència massa desproporcionada trobo.

En el somni amb el meu pare des de on recordo érem al taller, a dalt a la oficina i jo li ensenyava un peça que havia fet. Era una peça composada de diverses altres peces que encaixaven. Dos furats grossos i vuit de petits repartits quatre i quatre a noranta graus cadascun. En el furat gros que tenia més a prop meu tot encaixava correctament però al meu entendre sobraven els quatre furats petits del conjunt de l’altre furat gros. Aleshores al no entendre-ho ha estat quan he mirat al meu pare per veure què passava. Val a dir que en tot el somni no s’ha creuat ni una paraula. Aleshores ha estat quan el meu pare ha posat la cara de satisfacció i ha deixat anar una rialla per sota el nas.

En aquell moment jo mateix, adormit m’he adonat que somniava i adormit encara he volgut continuar somniant, ha estat llavors, em sembla quan el somni s’ha torçat. Suposo que a molts de vosaltres us deu haver passat això de somniar i adormits voler continuar el somni i llavors somniar alguna cosa que acaba en quelcom que et fa despertar de la gràcia que et fa, o com en aquest cas es torça el somni lleugerament i també, al voler fer alguna cosa conscientment, et despertes. A partir de que m’ha semblat que he volgut continuar somniant la peça principal que era bastant gruixuda s’ha tornat prima i apedaçada i torta i s’hi ha fet una esquerda i amb l’ungla se n’ha pogut arrancar un trosset. Jo no sé si llavors o ja abans en el somni portava una jaqueta amb les mànigues amb uns penjolls de roba que semblaven fetes de caps, d’aquells draps de fil, que en el moment en que s’ha arrencat el trosset de xapa de la peça per distreure el meu pare ha resultat que era nova i les mànigues semblaven una bufanda d’aquelles de cantant de cabaret de noves i netes que eren. El meu pare sense creuar paraula semblava que insistís en que ho tapés soldant però amb aquella jaqueta nova no es podia fer i llavors apareixien les persones que voltaven per el polígon venent les jaquetes.

A la oficina no hi havia les finestres i aquella colla de venedors entre el que hi havia una rossa platí com aquella dona de la cocaïna o com la Judit Mascó que justament al matí ha aparegut de seguida citada a la ràdio per no sé què de la campanya de Jordi Hereu han volgut posar-se sota el cel fora de la nau perquè els toqués la pluja o la llum de la lluna i les estrelles. Semblaven d’un circ i anaven tres o quatre. Llavors m’he despertat.


13 de maig del 2007. Diumenge. Avui he tingut un altre somni. Només en recordo, ara al migdia la primera part. Era molt estrany.

Estava al rierol que hi ha a prop de casa, era de dia, darrera el parc que hi ha on hi havia hagut un manantial d’aigües de la puda o medicinals que se’n deien, hi havia una gran esplanada asfaltada. Jo havia de fer una gran maniobra amb un camió articulat. Cap al migdia hi havia cotxes a primera fila davant del rierol, he fet la maniobra, m’ha semblat que m’hi ajudava un conductor de camió articulat que conec i que no he vist però que n’he recordat el nom mentre feia la maniobra: en Cecilio. He aparcat el camió alineat darrera els cotxes a la gran esplanada, estava ben estacionat, alineat correctament entre els cotxes. Llavors he baixat i he vist que a la caixa del camió hi posava ‘Valeo’ que em sembla que és una marca de lubrificants per a motors. De sobte ja era en una mena de cova on m’havien de donar deu figuretes metàl·liques cada cop més valuoses i més lluents amb motius de siluetes femenines. Jo les agafava i comptava i les tenia a les mans, davant meu, però quan he tingut la daurada no he sabut si feia la nou o la deu, o no la he volguda i hi ha hagut un embolic. Llavors una mena de ballarina amb penjolls al front i arrecades m’ha demanat -vols aquesta?- i ha desaparegut per una cortina. No sé exactament que ha passat ni si m’he endut totes les figuretes que em tocaven però sé que en aquella mena d’exposició hi havia gent preparada, que fins i tot en la seva absència, davant d’un pupitre que he vist darrere meu a la dreta, que era al terra, hi tenia una serp petitona d’uns cinc centímetres que s’anava menjant algunes de les nombroses mosques que hi havia damunt. He vist com la serp se n’empassava una. Al pupitre no hi havia res més que mosques caminant i revolant i una o dues serps petites i potser u tros de pal cilíndric que podia fer de llapis o punter. Hi havia més gent i darrera el pupitre s’endevinava la llum del sol i l’aparcament i la sortida. Sé que hi havia una altre part de somni que ara no recordo. Al dematí tampoc n’hi he volgut fer cas.

Hi ha una tortugueta al jardí. Una d’aquestes com la que surt ara a la televisió en una campanya de TV3. Fa uns quinze centímetres de diàmetre i avança cap al rierol precisament. Se li deu haver escapat a algú. Ja la vaig veure ahir a l’altre banda del jardí també cap al migdia mentre segava l’herba. La closca és de color groc i verd. No n’havia vist mai cap de tant grossa. No l’he pas tocada. La seva gran gesta serà travessar el carrer que és fet d’adoquins que hi ha aquí al costat que potser fa uns vuit metres lineals, després ja ve un tros de camí i el rierol. Ara ja deu ser a cal veí. Tampoc sabia si serà capaç de viure tota sola al rierol, si és el seu habitat.

En quan a lo del pupitre del somni ahir mentre estrenava arxiu per escriure i mirava de recordar com funcionava el corrector de català i la selecció d’idioma, que encara no he trobat, he hagut de tallar i copiar en una arxiu en blanc, vaig veure no sé què de llengües índies i em va cridar l’atenció. Ho dic per què aquell pupitre i aquella serp feien tota la pinta de ser hindús, però la dona dels penjolls semblava més una gitana d’aquelles de pel·lícula en tipus ‘La zíngara’, amb ulls grossos. Em sembla que fins i tot en el somni la dona apareixia en blanc i negre i dels pocs colors que recordo per no dir l’únic és el daurat de l’ultima figureta en litigi que no recordo si m’he quedat o no.

Ja és la segona vegada que somnio i al dematí d’hora, tot i recordar el somni no en vull fer cas. Avui fins i tot s’ha perdut una part de somni. Ahir em va semblar que havia de posar-me a escriure per exemple sobre la meva adolescència millor que un somni amb el meu pare i ho vaig intentar. Més tard em vaig imaginar a mi mateix portant tota una pila d’arxius a un editor que després de llegir-los em preguntava a veure perquè em pensava que la meva vida era prou interessant com per publicar-la i vaig trobar que tenia raó. Ja us dic ara, abans d’escriure-la que no ho és pas. Més aviat és quelcom trista, gairebé dramàtica, fixeu-vos una persona que no creix en un entorn de drogues i alcohol i als dotze o tretze anys n’hi vol tenir contacte només perquè en sent a parlar amb companys denota un falta de personalitat gran, per altra banda normal per a aquella edat sobre tot envoltat com estava llavors en aquell curs de repetidors i gent més gran que jo i més mal educats amb els professors amb els qui m’ajuntava perquè eren del poble, per exemple, o el fet de viure en una casa grossa de tres pisos amb un jardí enorme i una pista de tennis i una piscina que em feien ajuntar-me amb els que potser no anaven més ben vestits i que semblaven més pobres entre els rics d’aquell col·legi, tot i que no us penseu pas que malgrat els passius la meva adolescència no va pas passar potser en la opulència ni en el despilfarro, malgrat no em va faltar mai de res que em fes falta en realitat. Així doncs en comptes de tirar cap amunt i buscar posicions incòmodes cercava la comoditat i la facilitat, i potser la ociositat. No he estat mai massa aplicat ni treballador de jovenet, no en tenia necessitat potser anava sobrat i tenia massa temps per l’oci. La meva mare es va posar a donar classes de solfeig i de piano i jo quedava descuidat voltant pel carrer o mirant la televisió o jugant també amb els interns del col·legi. El camí es va començar a tòrcer en una època important però com que les notes anaven mitjanament bé no hi havia massa problemes. Els deures es feien en cinc minuts i d’una revolada, si n’hi havia. L’any i mig a Barcelona va ser en certs aspectes temps perdut, encara que el recordo amb estimació, a més no hi havia diners i jo notava que a casa es feia un esforç massa gran. Es va fer tard. La joventut es va exhaurir amb l’alcohol. Després algunes drogues, tot molt ràpid. Finalment un daltabaix psicològic i un ingrés per Nadal al psiquiàtric a Santa Coloma. Des de llavors una vida completament diferent amb retorns al passat de cap de setmana, o d’algun dia a l’estiu o per alguna festa, de tan en tan m’esvero, voldria tornar al passat però la fera es va amansant. Cada cop el sentiment de ridícul és més gran al dia següent i les sortides s’allarguen entre una i l’altre gràcies a déu. Al final després d’una experiència laboral nefasta del foc vaig anar a parar a les brases amb la cocaïna. No hi ha gaire res més per explicar tret d’una bona experiència universitària no acabada i potser molt però com us he dit no crec que cap editor ho trobi prou interessant.

Penso que el valor d’aquests escrits està en el moment de la meva vida en el que passa. El meu pare només es morirà un cop. El meu germà i la meva germana també. Somniaré amb ells poques vegades a la meva vida i escriure-ho m’ajuda a passar l’estona a mantenir una certa activitat mental i no se sap mai que en pot sortir de tot això. He tingut alguns professors que m’han dit que escric bé i potser algun dia tinc prou material i prou ganes per dedicar-me a mirar de compartir-ho. Ara torno a estar mig bé, fa tres mesos que no compro droga i encara que quinze o vint fulls no donen per un llibre potser si escric cada dia i amb un cert fil argumental puc arribar a tenir alguna cosa que publicar d’aquí a dos anys potser. Ara s’acosta el meu aniversari potser tinc un altre somni o alguna idea sobre la que escriure més pausadament i amb més calma i detall.

La veritat és que no ho han pas dit massa professors que escrivia bé. En concret un professor d’anglès a la universitat quan li presentava treballs que gairebé eren copiar i enganxar textos econòmics complicats en una altre llengua que no trobava altre manera d’escriure. Em va dir –escrius bé- i em va fer repetir els treballs. Vaig triar uns altres temes més senzills. Tampoc hi ha precedents d’escriptors a la família, ni professionals ni aficionats. Tampoc he tingut mai relació amb escriptors exceptuant una setmana a l’estiu que vaig compartir un tauler de missatges en un campus virtual amb el senyor Joan Barril que presentava el seu llibre ‘Parada obligatòria’ quan jo estudiava en una altra universitat. Al tauler es presentaven dos fragments del llibre que feien referència a l’alegria i a la tristesa. Passaven els dies i ningú no participava en el debat i se’m va ocórrer de trencar el gel amb una participació que vaig anomenar jo mateix "el màxim d’espotània". Em va sortir de les ganes de participar, una mena de composició lírica en prosa en que parlava de l’alegria i a tristesa com la mateixa cosa per a dues persones diferents contraposades com a emoció o sentiment i en canvi quelcom a comentar només per a algú que ho pogués estar comentant "d’allà estant" -vaig dir. Gairebé era una composició ofensiva sense voler-ho, però es que jo estava ofès sense motiu per part de l’autor que en l’apartat de la tristesa posava com a exemple una bústia buida. Per bústies buides la meva en aquella universitat, i sense voler-ho vaig escriure agressivament malgrat que com diuen els castellans –menos da una piedra-, perquè com ja he dit passats uns dies el tauler era buit. Després de uns altres pocs missatges ell va respondre’ns a tots en un sol missatge de dues o tres pàgines i va parlar sobre quelcom d’escriure guanyar-s’hi la vida i tenir un públic lector i quelcom de fer anys que estàs ja "criant malves", va dir, contraposada amb una obra literària de podríem dir-ne valor o quelcom així. Ara no ho sabria explicar. Va citar una obra ‘Quaderns de Malte’ de l’editorial Proa. Una nòvia que havia tingut jo i que m’havia deixat potser mal record havia anat a l’escola Proa i sempre parlava de l’espontaneïtat i la originalitat; que parlava, l'obra dels quaderns de que per a saber escriure s’havia de haver estat amb els moribunds i amb no sé qui més...Ara tampoc ho sabria explicar... No em va dir directament mal educat però poc se’n va faltar. Tinc el missatge a dalt a l’altre ordinador però també tinc la mania de que a Internet et poden canviar els textos dels missatges quan els deses a l’ordinador i que és fet per viure-ho en directe i a més hi he agafat mania per tant no el revisaré. Em vaig comprar el llibre de ‘Parada obligatòria’ però no l’he llegit, vaig cercar el de ‘Quaderns de Malte’ però no el vaig trobar a la venda. Potser he estat esperant tots aquests anys, des de finals dels noranta per escriure. Potser no en sabre mai. Potser ja en sabia. Aquell mateix estiu també hi havia en Toni Solé de TV3, no sé quin programa feia a la televisió llavors, en un altre tauler i també vaig ser el primer de participar exceptuant-lo a ell. S’havia mort la seva mare feia poc i es va post-posar el debat sobre el seu llibre ‘Història de Catalunya’. Ell si em va respondre directament, responia un per un. Es més jove i estava més familiaritzat amb l’entorn informàtic, es va excusar Joan Barril. La seva dona és de La Gornal i jo hi havia anat a treballar i ho havia posat al meu web al campus però me’n vaig assabentar després que ella era d’allà. Coses del món digital.


14 de maig del 2007. Dilluns. Planol- A la dreta – petit mur a saltar – anar-hi abans de que poses la bomba- paper wn minúscules i dibuix de niño cantor. – trucada que rebo no se on bàsket desde un hos pital -un metge- silos grossos- no sabem quants- s’ha de fer un aval metge ha d’anar a l’argentina a defenser els dretsde l catalanisme- adalt al terrat pujem les xapes i soldem-despertar.

Avui he fet tàctica, que dèiem de joves. M’he llevat deu minuts abans de l’hora i he anotat uns apunts aquí a l’ordinador que us deixo. El primer somni era amb el meu pare. El meu germà Jordi havia de posar una bomba i el meu pare i jo ens en miràvem un plànol. El lloc era a la dreta de on estava o on dormia i podia ben bé ser a casa del veí. El meu pare deia que com que havia de saltar un petit mur i era el meu pare de quan ja tenia retenció de líquids i les cames i els genolls inflats i caminava amb un bastó, i s’havia de passar per sobre de un petit mur hi volia anar abans de que hi anés ell per evitar les corredisses. Després m’ha ensenyat un paper que podria ser de quan ell anava a col·legi on hi havia un dibuix que no recordo i una frase principal en principi incoherent de la que recordo les paraules -niño cantor- llavors hi havia tot un paràgraf escrit en minúscules, cossa molt estranya en el meu pare que sempre ho feia en el que els anglesos anomenen “capitals”.

Llavors, em sembla que érem en l’altre somni, rebo una trucada per la que haig de pagar, se m’informa de la mateixa a través d’un paper escrit a maquina o amb ordinador, prové de un hospital. És un metge que vol uns silos grossos però sabem encara quants, tres o quatre. Jo li dic que per l’operació s’ha de fer una aval i ell ja davant meu sense afaitar, tenia el cabell blanc i ondulat, la cara prima però el cap gros, em diu que no pot, que ell ha d’anar a l’Argentina a defensar els drets del Català o del catalanisme. Després som al taller a dalt un terrat de formigó estem pujant els silos preparats a pedaços, són petits i aquell metge és allà ajudant-nos. Hi ha una altra persona a banda del metge el meu germà i jo. Després ens posem a soldar a dalt al terrat. Feia sol al somni.

Després m’he llevat em sembla que eren les quarts de sis i gairebé ja no he pogut dormir més.


Del meu intent de diguem contacte o participació amb Joan Barril del que us parlava ahir, aquest matí n’he recordat més detalls. Ja us vaig dir que feia uns dies que s’havia encetat la data del debat i ningú no hi participava. Jo al capvespre d’un dia entre setmana m’havia llegit els bocins del llibre que s’havien penjat al tauler i en sentir també que era gairebé insultant que ningú no hi digués res vaig pensar que entre una cosa i l’altre feien prous motius per dir-hi alguna cosa. Vaig començar amb allò de la espontaneïtat i llavors vaig mirar d’adreçar-me a un escriptor parlant-li d’un altre allò de per similitud. Val adir que l’altre escriptor triat no era gaire afí amb Joan Barril. Es tractava ni més ni menys que de Stephen King un conegut escriptor americà de novel·les de terror que era de l’únic que recordava haver-ne llegit fer-li una entrevista al diari. Suposo que jo mateix em preguntava el perquè de triar escriure i li vaig comentar que aquell senyor havia dit que escrivia les històries que escrivia per evitar que passessin. Aleshores com que no ho recordava em vaig permetre allò que en diuen una llicència i vaig dir que no havia pogut copçar si volia evitar que passessin en el mon o en la seva ment per allò de escriure com a teràpia i llavors vaig passar a la meva composició prosaica. Una dona que va intervenir després va parlar de experiència colpidora i de la subsegüent capacitat creativa. Em sembla que era la meva tutora disfressada en pla nen no juguis amb el tauler del debat perquè ara recordo que abans dels ‘Quaderns de Malte’ Joan Barril va parlar de patologies entre les que va anomenar la de un nen que juga. El Dijous em toca la injecció. Després a la tarda miraré d’anar a cercar aquella composició.

Doncs no va anar així, senyors!. Disculpeu-me!. Primer vaig dir comentar lo de la espontaneïtat i llavors vaig dir-hi la meva. Lo de l’Stephen King va venir després d’una altra intervenció en el debat en la que jo paranoic com estava, al·ludit o no per lo de l’experiència colpidora, em sembla, vaig contraatacar. La meva composició inicial després de la lectura resava així:

De les diferents expressions de la tristesa que vostè detalla i que he de dir que la majoria he experimentat diguem, en carne propia, m’agradaria afegir que la tristesa és llevar-te una vegada i una altre, i en el moment d’entrar en contacte amb la gent que tens a la vora, adonar-te que no són com a tu t’agradaria que fossin. La tristesa és tenir la sensació de ser la “Proud Mary” sense ser tu qui rodoles, per què és el món qui rodola al teu voltant i dir també que l’alegria és exactament el mateix i que a més és simultània per a qui se sent aquesta Mary i per a qui s’ho mira d’allà estant

Val a dir que la meva malaltia em juga males passades de vegades. Si abans mirava de portar una vida ordenada amb un ordinador per a defugir el comportament esquizoide i no ser un –veleta- que ara fa així ara fa d’una altra manera, ara la dissociació en els records que vaig llegir a l’enciclopèdia catalana associada a l’esquizofrènia pot ben bé valdrem com a excusa per a aquests escrits i d’aquí a uns anys si per exemple deixo de cotitzar a la seguretat social i no hi ha més medicament podré consultar-los amb l’ajut del senyor. Llavors moriré en la més absoluta indigència com tants d’altres artistes, alguns recordats d’altres no. "A morir a res" deia el meu pare. Ara mateix he pogut consultar un ordinador i malgrat no me’n refïi massa, i tingui la importància que tingui, em passa sovint que quelcom que creia recordar perfectament era ara, en un altre moment, a l’inrevés. Ai mare de déu...bromes a part, preocupa, com preocupa el problema de la meva mare que ja us vaig comentar que no encerta amb les paraules i que perd el fil del que anava a dir i llavors no recorda. A mi em passa escrivint, no se què anava a dir i perdo el fil de lent com vaig i se me’n va el sant al cel que diuen.

Voldria ara, si mai es donés el cas, demanar disculpes des de aquí a qui pogués ofendre aquells dies en que estava tant irritable i agressiu. Uns bons companys parlaven al seu fòrum de la carrera de Humanitats allà a la universitat de la calor que certament era molta. Hi havia una cançó de les que jo escoltava de jove que deia "que la cultura es tortura, no nos vamos a engañar".


15 de maig del 2007. Dimarts. Avui he telefonat a la universitat. Vull apuntar-m’hi de cara al setembre. Si bé ahir volia acabar les ciències empresarials que tinc començades a la universitat de Vic a la Universitat Oberta de Catalunya, avui he telefonat a la UNED, la Universidad Nacional de Educación a Distancia. A la Universitat oberta no em són ara simpàtics. El primer dia i ja vaig tenir problemes amb els del servei telefònic d’ajuda informàtica. És una universitat en explosió i tenen molts clients però a mi no m’agrada com t’atenen. Passen de tu. Recordo que quan hi vaig intentar estudiar dret, la tutora sempre responia que no formava part de les seves tasques tal o tal altra cosa. Al final quan li demanava alguna cosa ja li posava jo mateix en el missatge i per avantmà si formava part de les seves tasques això o allò. Una consultora responia amb missatges tipus i fas una pregunta i t’engaltava un missatge que ja tenia preparat i que no era exactament el que demanaves, i això varies vegades. L’altre any, una l’altre consultora em va enviar a fotocopiar una pàgina d’un llibre a Manresa. Sort que vaig quedar ben distret amb l’anècdota d’economia, que ara se’m fa difícil reproduir, i no vaig pensar en les mil pessetes de gasolina i les dues hores i mitja que havia gairebé perdut. A més no va voler acceptar un error que hi havia de més entre els nombrosos que ja s’havien detectat en els mòduls didàctics que teníem per escrit. Total tres anys per aprovar tres assignatures i intentar estudiar enginyeria informàtica degut als nombrosos problemes que tenia amb el ordinador i que volia conèixer. A més em trobava molt sol perdia i molt temps sense fer res i el material quan no era complementat era suprimit en part o era difícilment llegible al estar elaborat per super-catedràtics que estaven més preocupats per una suposo altíssima qualitat del material que no pas per a fer-los entenedors tenint en compte que s’havien d’estudiar a distància.

La UNED és més maternal com a nacional i com a de educación. Hi vull fer sociologia. El primer exàmen que vaig aprovar a nivell universitari va ser a la Universitat de Vic i era de sociologia del treball. Vaig treure un nou. A més la professora, uns dies abans, concretament l’últim dia de classe quan retornava els petits treballs que havíem entregat durant el curs em va dir –me descubro ante ti-. És lògic dons que hom vulgui dedicar-se al que bé se li dona. Queda molt fins a mitjans de juny que és quan m’han dit que fan la pre-inscripció. Ja veurem com estic i amb quines ganes. Penso que de cara a fer els quaranta-cinc anys estaria bé tenir una llicenciatura. Si una professora et diu que es descobreix davant teu quan fa potser cinc anys que no estudiaves o es que potser no sap que no tens com la resta vint anys si no que en tens vint-i-sis o és que realment hi tens una facilitat innata en això de la sociologia. Si déu vol al setembre ho veurem. Una vegada vaig veure en una d’aquests telefilms americans que fan a la televisió que li deien a una promesa d’esport d’elit que si havia de ser una estrella estudiés sociologia. Que jo recordi eren bàsicament comentaris de text aquella assignatura.

No veieu com m’estic posant aquests dos dies de tabac. El psiquiatre em va treure el relaxant que prenia abans d’anar a dormir i ara em costa agafar el son. Si abans cap a les deu ja dormia, ara a les onze encara tinc els ulls com taronges. A més al matí m’aixeco més nerviós, ahir va ser el primer dia de tornada al treball per provar-ho des de la baixa i em vaig fumar un paquet només al matí i el cos ja deu haver assimilat la risperidona. Actualment estic perillós. Em sembla que tinc certs deliris fins i tot m’imagino que escriuré grans coses i donaré grans conferències, bé, tot és possible, però em sembla que en faig un gra massa. El tabac que jo fumo és molt fort i normalment en fumo un paquet al dia. Ahir gairebé en vaig fumar dos paquets potser es això. Potser la setmana passada vaig tenir massa emocions i el meu cos va assimilar massa risperidona i els cinquanta miligrams de la dosi quinzenal s’han fet curts. Potser és la primavera o la calor, això que ahir al matí tinguérem tempesta amb ventada i tot. Necessito una mica de estabilitat laboral i diners, pagar uns quants deutes immediats endarrerits amb la devolució de la declaració del la renda, pagar l’assegurança del cotxe amb la paga extraordinària de juliol i amb una mica de ganes potser posar-me a estudiar.

Ara a la tarda mentre escoltava música tot pintant les portes del garatge, que han folrat els fusters, amb imprimació selladora pensava que li escrivia les cançons d’un àlbum a una coneguda artista nord-americana i que era un èxit. Quina ximpleria! Ja tenia tema i tot per als dotze títols, bé m’hi havia d’ajudar algun dependent de la fnac. Jo pensava triar-li en Sinclair del llibre Demian de Herman Hesse com a un dels motius es tractava de trobar onze joves personatges literaris del segle dinou principis del vint i llegir-se els seus llibres per escriure’n les cançons que ella mateixa es musicaria. Que si no estan encara, que si les he acabat a dalt de l’avió mentre anava cap allà a Nova Iorq a portar-les-hi. Escriure en prosa encara me’n mig surto però cançons sense musicar trobo que és molt difícil, i a més ara busca tu onze personatges romàntics juvenils de literatura adients que no siguin semblants. Una altra cançó suposo que seria "la pequeña Perla" per aquell llibre de La Letra Roja de Nathaniel Hawthorne que també em va agradar molt i a més passa a Boston prop de Nova Iorq de on és l’artista aquesta que m’he imaginat. Ja us ho dic: delirium tabaquensis.

L’artista musical pop en qüestió era Anastacia i resulta que el seu últim èxit musical que jo recordi ara mateix és una cançó que es diu –Pieces of a dream-, peces d’un somni. Val a dir que en els últims dos anys tinc la costum, al hivern de llevar-me d’hora i abans d’anar a treballar mirar un canal de vídeos musicals estranger. El vídeo d’aquesta cançó l’he vist però no em demaneu pas però que diu la lletra perquè no ho sé. Tampoc us sé dir de quan és el tema musical i quan començo jo a redactar aquest escrit. De fet ella deu parlar de un somni molt important i que potser es repeteix del qual en té unes peces a la memòria i jo parlo dels diferents somnis que vaig tenint al llarg del temps. Em sembla que després va gravar un tema amb Eros Ramazzotti i aquest va dir que Anastacia era tota una artista per una sèrie de detalls que el van impressionar. També sé, però potser no està bé dir-ho que Anastacia s’està o s’estava recuperant d’un càncer de pit. Suposo que Anastacia, que és rossa, deu tenir els ulls de color marró com la Madonna o com aquella nòvia de l’escola Proa que vaig tenir o com també tenia aquella dona de la cocaïna. Són perilloses. És broma, però jo que no hi entenc res en senyores diria que ho son.

En quan al deliri, bé, els poetes preferits de Jim Morrison, un cantant hippie nord-americà de finals dels anys seixanta, tenia com a preferits uns poetes francesos que em sembla eren del segle dinou, que deliraven tots a causa d’una enfermetat de tipus venèri que els matava, la sífilis, i de la qual ell també es volia morir. Jim Morrison va morir en una banyera a París, tinc entès, i està enterrat al cementiri Pierre Lachâise d’aquesta mateixa ciutat, igual que Oscar Wilde i, tinc entès, que molts d’altres artistes. Oscar Wilde també va morir en la més absoluta indigència i l’altre dia parlaven de Mussorgsky a la ràdio. De Wilde em vaig assabentar que era homosexual quan en vaig anar a veure una pel·lícula que s’estrenava al cinema, vaig anar al Verdi, ara deu fer vuit o deu anys. Quan el veia fer en la pel·lícula, a qualsevol hora del dia em va recordar aquella nòvia de l’escola proa que jo havia tingut i em vaig sentir estafat. Estafat per ella, evidentment. La pel·lícula és bastant forta. De Wilde n’havia llegit el fantasma de Canterville i de jovenet m’havia agradat molt, però era molt al principi de llegir i al professor del col·legi se li havia acudit de dir-nos, no potser sense raó, que lo important de un llibre eren el títol i l’editorial i no va ser fins a mitja pel·lícula que vaig saber qui era aquell Oscar Wilde però no em feu cas no fos cas que em passi com amb el debat amb Joan Barril que hi havia dissociacions memorístiques. Recordo ara que casualment el dia que Joan Barril ens va respondre va dir que ho feia breument perquè havia estat enraonant a través de l’ordinador amb un Òscar que se n’anava a Anglaterra i es casava amb una anglesa. L’Òscar deia. El món digital.


He estat pensant en un títol per als meus escrits. Ja fa dos dies que em balla pel cap el de “Somnis de la bombolla”. En català és més maco que en castellà però més ampli. Així en castellà seria “Sueños de la pompa” per allò de les –pompas de jabón-, perquè penso que la meva manera de escriure es com una seguit de bombolles de sabó que van i venen i que en relacionar-se al cap de uns paràgrafs s’esvaeixen. A més, per una altra part, s’adiu amb el problema que tenim tant jo al escriure quan perdo de vegades el fil i que la meva, a qui vull dedicar aquest seguit d’escrits, té encara més agreujat. És només una idea. Penso que hom el que fa és deixar el títol per al final o potser és el primer que fan, no ho sé.


16 de maig del 2007. Dimecres. Ahir abans d’escriure l’últim paràgraf vaig veure el nou vídeo de Shakira. És força impactant i em va cridar l’atenció. Avui al dematí hi he pensat. La cantant colombiana llueix una perruca amb cabells de color blau elèctric, que haig d’agrair-li que no es canviï en tot el vídeo, donada la costum que hi ha per part de les artistes de lluir diversos pentinats per no parlar ja de diversos vestits en un mateix vídeo. La cançó es diu –las de la intuición- referint-se suposo al gènere femení. És gairebé obscena però tot el vídeo és molt novedós. Malgrat tot Shakira és rossa i té els ulls de color marró, per tant, i, al meu ignorant però personalment valuós entendre, és perillosa.

Tinc un conegut amb qui vaig esta a León treballant, just abans d’abocar-me a la cocaïna i precisament de comprar-me l’únic CD que tinc de Shakira, el Grandes éxitos, que deia que era colombiana, de pare libanès i de mare mexicana. L’any passat, al juliol, li ho vaig comentar a un altre company de muntatge que vaig tenir quan era a Melilla, un altre viatge amb avió que no havia comentat en aquests escrits, que era mexicà. Em va dir: -se confunde usted con Salma Hyek-, ja sabeu, aquella actriu que van fer fora del show de Bill Cosby per tallar-li el cap a un pollastre i mig nua lluir-lo enlaire i embrutar-se amb la seva sang tot fent suposada màgia negra. La cosa va quedar en que totes dues podien ser de pare libanès i mare mexicana, però ara amb el temps jo dic que curiosament Shakira sembla ben rossa. També comentàrem amb aquest amic mexicà que es diu Porfirio, i, que no havia conegut cap altre Porfirio fora del seu pare i el seu avi, que aquests fruits tant bonics de creuaments tant llunyans i que podem veure que eren agradables a la vista resultaven potser els que ens ensenyaven de molts d’altres de desagradables en clara referència a les pel·lícules medievals de fills de creuaments entre sarraïns i cristians. Em va sortir la vena pariòtica. Val a dir que no fa pas massa va sortir un Porfirio per la televisió, un senyor que té una xurreria al barri de Sant Gervasi de Barcelona i al que volen fer fora. Ho vaig veure al telenotícies. No fa cara de mexicà i em sembla recordar que va dir que feia més de vint anys que era en aquella cantonada. Val a dir que tant Salma Hyek com Shakira tot i la seva edat encara fan cara de noies joves, especialment Shakira, que a més explota la seva vessant adolescent en la seva imatge especialment en els seus vídeos, potser no tant en les seves actuacions en directe on se la veu molt més madura. Ja he dit jo que era perillosa.

En el que a la cançó fa referència haig de dir que no entenc la meitat de la lletra, quelcom molt comú en aquesta artista que canta com fent gorgoritos i de la intuició no en sé pas res jo. De la premonició potser si, o de com se digui... no voldria barrejar una cosa amb l’altre i de l’altre tampoc en sé massa, només m’ha cridat l’atenció el vídeo. I que comentéssim lo d’aquesta noia amb el mexicà, doncs va venir de que allà a Melilla vaig haver d’enfilar un dosificador, que és una màquina, que potser aixecada per una banda pesava doncs, no ho sé, diem uns seixanta o potser setanta kilograms, que vaig haver d’aixecar jo tot sol a uns dos metres del terra en dos temps, com un d’aquells que fan halteres, per que ell el pengés amb dues famelles dels seus tirants. Allà mateix i després de fer l’esforç vaig sentir que un dels que hi havia cridava per allà treballant –Mañooo!- que em cridava l’atenció per no fer treballar massa a tothom, i a mi el dia següent mentre soldava els anclatjes de la sitja al terra em va donar per cantar allò del –hips don’t lie- que era l’èxit del moment de la Shakira i que voldir els melucs no enganyen, fent referència a l’esforç que vaig haver de fer i a lo content que estava per que la feina difícil ja estava feta. A més per aixecar seixanta o setanta kilograms a dos metres de terra i aguantar-los s’ha de tenir força a les cames.

Aquell mateix agost, al cap de tres setmanes justes vaig tenir tendinitis als genolls. Concretament al tendó rotuliar, que és el que hi ha a la part de baix de la ròtula, de manera més pronunciada al de la cama dreta per què a la cama esquerra hi tinc una altra lesió que em vaig fer de jove també treballant i suposo que de manera ja inconscient carrego més pes a la dreta. La tendinitis ja la venia arrossegant de feia temps, vull dir que potser feia mig any o més que en notava el dolor amb més o menys intensitat, depenent del tipus de feina que em toqués fer, però aquell agost es va fer insuportable: feia potser dos dies que només dormia una horeta davant del televisor al migdia tot escoltant les notícies després de dinar. Més tard vaig descobrir que segurament era gràcies a la miqueta de conyac que la meva mare acostuma a posar al tall per coure’l, llavors un dia a la tarda estava segant la gespa i va caure una mica de xàfec i vaig decidir, en haver de parar, anar a urgències aquí al CAP del poble a veure que em deia el metge. Em va enviar a l’especialista per al cap d’uns dies a Vic. De l’especialista va sortir el diagnòstic del tendó rotuliar. Ja ho havia provat gairebé tot: alguns anti-inflamatoris que tenia per casa no recordava de quan, però baixava la inflamació i, notar els tendons al caminar com passaven l’un per sobre de l’altre encara era més anguniós així que ho havia deixat. L’especialista em va donar hora a l’hospital per que em fessin electroteràpia, quinze sessions, em va anar molt bé però de fet el dolor va durar mentre vaig treballar físicament a ple rendiment i ben bé un mes o un mes i mig més, es a dir, fins Nadal. Treballar de delineant també és molest per als genolls però no tant.

De les diferents patologies que tinc ara us en explicaré una que potser us farà gràcia o que potser vosaltres mateixos si en feu la prova us quedareu sorpresos. Mireu: Dubto que mai em guanyi la vida amb la meva veu. El motiu es que quan per exemple de vegades estic sol a casa i tot distret o no em poso a enraonar sol a casa, i m’escolto, i em sento, per dir-ho d’una manera, sento un timbre de veu. Doncs mireu, l’ultima vegada que em vaig gravar la veu, i, vaig utilitzar un ràdio-casset normal, va ser llegint uns esquemes d’unes lliçons de dret per a escoltar-les al cotxe tot conduint cap a un exàmen que era a Manresa. Doncs bé, el timbre de veu , la veu en si, no és la que em sento jo a mi mateix, i, a més, resulta que és molt semblant, per no dir clavada, a la de un amic del qual, molt probablement per culpa d’aquella nòvia meva de l’escola proa, em devia mig enamorar o alguna cosa així. Us ho dic de veritat, em vaig disgustar amb mi mateix i tot, que al enraonar fes la veu de una altra persona! No ho sé! Feu la prova. Dec ser la única persona que em sento amb la meva veu, allò “del món qui rodola al teu voltant” però no era pas per això, em sembla.

Aquell meu amic, que és d’aquí del poble, ara és en un centre de rehabilitació per a toxicòmans a Igualada. El van enxampar aquí abaix a Castelló que venia de ves a saber on amb quatre quilos i mig de cocaïna, i per reduir condemna ha anat al centre. Sempre estava amb que jo li tenia gelosia per això i per allò, tenia un cert magnetisme, i no només per introduir la gent a les drogues. Potser tenia raó però es que jo sempre he tingut gelosia de tot i tothom. Em sembla que a més has de tenir diners per pagar el centre i t’hi has d’estar un any sense sortir-ne. El conec des que teníem sis anys. Férem de primer a vuitè junts. Després ens trobàrem de joves en un altre àmbit. És perillós. Des que tenia jo vint-i-un anys i fins i tot abans que encara no havia parat de drogar-se malgrat que quan jo havia tornat de León i el vaig veure i em va portar amb aquella dona de la cocaïna per a la meva desgràcia, em va confessar que ja havia estat nou mesos en un centre.

L’últim concert de rock al que vaig anar va ser a Badalona, al pavelló olímpic, el tartufo, em sembla que en diuen. Va ser al desembre just abans de que es morís el meu pare. El concert era de un grup escocès, els Franz Ferdinand. Curiosament, i sense jo saber-ho uns dies abans, havia mort també un estiuejant que havia estat veí nostre, el senyor Fernando que tenia un fill que es diu Francisco i una filla, la Fernanda, que és la cosina de l'únic Noël de qui he tingut referència mai, i de qui us parlava unes pàgines enllà.

Vaig anar al concert i m’ho vaig passar "cañón". Vaig entrar jo al recinte i van pujar ells a l’escenari llavors mateix per començar a actuar. Per fora algú demanava alguna cosa de la llista de convidats: "els qui siguin de la lista de convidats que vagin passant", jo vaig dir.li que volia comprar una entrada. Hi vaig anar per què n’havia vist el videoclip de més èxit que era "Do you want to?" en el que quatre joves que portaven la mateixa caçadora esportiva de beisbol o de bàsket universitari i t’anaven demanant en la cançó que volies mentre entraven en una exposició d’art i es posaven a fer el trinxa i a caminar enrere sense mirar qui hi havia i si atropellaven algú. El vaig trobar simpàtic i quan va sortir el CD el tres d’octubre que era un dia que hi havia un eclipsi, bé no jo el vaig comprar el dia quatre per què ara recordo que el dia tres entregarem una sitja de dos-cents vint metres cúbics de capacitat, el tercer de quatre que en férem i que van anar a Riudellots de la Selva.

Àlex, el cantant, o un dels altres, al començament del concert va dir que només hi havia una estrella allà aquella nit, i que vestia vermell. Allò no em va agradar. Àlex duia una camisa vermella. Però ell duia una mena de sabatilles d’estar per casa llargarudes i semblaven els peus d'un "teleñeco", m’hi vaig fixar cap al final. Jo duia les Martin’s negres. Em sembla que al concert em van dedicar una cançó i tot, cap al final mentre era al servei, a fer unes ratlles de cocaïna em va semblar sentir – Per en Josep!- i després van cantar-ne una que deia –This life is (nosequé, trencada o alguna cosa així): love this city!-, i van plegar, però això no va sortir a la crítica del diari, que tinc aquí a casa. A l’endemà va tocar la grossa de Nadal a Vic. És al mateix diari.


17 de maig del 2007. Dijous. Molt al principi de posar-me amb aquests escrits vaig especificar tots els viatges que havia fet en avió. També en vaixell. No son gaires ni gaire lluny per una persona de la meva edat i per als temps que estem. De fet ahir mateix gairebé tretze mil pericos van fer un desplaçament en avió més llarg del que jo he fet mai, i casualitats, l’Espanyol es va estavellar a la final de la copa de la UEFA contra un Equip que vestia de color vermell. Malgrat això jo ja he estat en un altre continent, és el continent més proper a Europa que hi ha, Àfrica, però jo ja hi he estat malgrat que fa anys que no trepitjo sòl de fora del país. He estat a Melilla. Primer vaig fer escala a Màlaga per què no hi ha vol directe des de Barcelona. Per un retard vaig perdre la connexió i vaig haver de fer nit en un hotel pagat de quatre o cinc estrelles a la vora del mar. L’endemà a primera hora arribava a Melilla. A Màlaga ja tenen TGV vaig veure la via a través de la finestreta de l’avió i estan ampliant l’aeroport, potser hi havia set o vuit grues. L’aeroport de Melilla deu ser dels més petits del món i no hi poden aterrar reactors, només avions am hèlices. Fas molta frenada al aterrar i enlairar-te també impressiona.

A Melilla han fet catorze quilometres de frontera amb ferros i filferros gruixuts i formigó i vigues de ferro i càmeres de vigilància. Portàrem una sitja des de Vic, bé la portaren uns transportistes especialitzats que feia tres metres i quaranta centímetres de diàmetre i on hi havia de cabrien aproximadament uns vuitanta-sis metres cúbics de calç per la depuradora de una planta dessaladora d’aigua de mar.

Vaig anar a Melilla cap a finals de juliol del 2006, un Dilluns, i en vaig tornar el mateix dissabte fent escala també a Màlaga. A Màlaga hi havia retard de tres o quatre hores i a Barcelona no ens van donar l’equipatge perquè hi havia vaga. Me’l van portar per missatger després d’anar a omplir una reclamació el Dilluns següent al mateix aeroport.

Ara m’he fixat que ahir, inconscientment, no nomes vaig predir el color de l’estrella de la final europea de futbol, el vermell, sinó que també durant el dia vaig escriure dos colors el blau de la perruca de la Shakira i el vermell de la camisa d’aquell concert que encara que no exactament són els colors del meu equip. Això en un dia tant especial per al dia del gran rival de la ciutat i del país.

Abans d’ahir vaig somniar una mica. Feia de company a una artista adolescent de la televisió que era filipina. Els seus pares eren els pares de la pretesa nòvia de Steve Urkel aquell noi prim i camallarg de les ulleres que apareixia en una sèrie de la televisió. La noia era més prima però que aquella grassoneta que sortia a la sèrie. El seu pare, aquell home gras i de color, treballava d'operador de càmera, i la seva mare també treballava a la televisió. Érem en una mena de cel obert d’un bloc de pisos en construcció i hi havia un contenidor de runa. No recordo res més. La noia lluia un dels nombroso pentinats que porta Nelly Furtado en el seu videoclip de l’helicòpter que està ara tant de moda i que em sembla es diu –say it right- concretament el pentinat del -flequillo- i el cabell llis i llarg.


18 de maig de 2007. Divendres. No sé si Julián Sorel seria tema apropiat per aquell àlbum que li havia de preparar en imaginacions meves a Anastacia. El personatge literari juvenil de Julián Sorel és molt anterior al de Sinclair. Si Sinclair pertany a finals del segle dinou principis del vint, Julián Sorel figura que viu just després de la revolució francesa. Julián Sorel és aquell jove que s’enamora de la mare, la senyora de Rênal, i de la filla després, la Matilde, en una mateixa obra, val a dir que la obra és llarga, -Rojo y Negro- que va escriure un general de Napoleó amb el pseudònim de Sthendal. A Julián Sorel ben bé se li pot dedicar un poema que algú es pot dedicar a musicar, no sé si a ritme de pop o no.

El senyor Fernando, pare de Francisco i de Fernanda, ambdós cosins de l’únic Noël de qui he tingut referència en aquesta vida a banda del del somni que us explicava, era nét d'un altre senyor que es deia Joan Llussà, que era arquitecte, i que dona nom al carrer on visc. L’avi del senyor Fernando tenia dues germanes la senyora Teresa i la senyora Adelaida, a les que a més de a la seva dona Matilde va construir una casa per cadascuna, total tres cases, en aquest mateix carrer, de manera correlativa, amb estructura i ornaments similars. Aquí al poble es coneixen com les torres Llussà. El senyor Joan Llussà, a més, que nosaltres sapiguem, va tenir una filla a qui van posar Matilde com la seva mare, i a qui jo havia conegut de petit i que en pau descansi. Era la mare del senyor Fernando i venia a passar els estius a la casa del costat. La nostra casa és la que duu el nom de Teresa, i és la del mig de les tres.

Perdoneu ara que us faci un incís sobre un tema que està en principi tancat ja en aquests escrits però que ara, aquest matí, mentre donava la mà d’esmalt a les portes del garatge i escoltava la ràdio, al sentir una notícia de reducció de tarifes de Movistar, i recordar que aquella dona de la cocaïna n’era clienta m’hi ha fet pensar. L’últim dia que vaig parlar amb ella per telèfon, des de casa, ja us vaig dir que per uns moment ella havia tingut com una crisi nerviosa, certa o simulada, i es va posar tossuda i repetitiva per que li tornés el cotxe. Repetia una o dues frases tossudament sense semblar atendre als raonaments que jo li exposava així que li vaig dir que penjava i vaig penjar. Al cap de mitja horeta vaig rebre dos missatges al mòbil, eren seus. Van resultar uns missatges tranquils, asserenats, amb frases com –vamos a hablar como las personas- i tal. Com que no m’amenaçava de mort ni res d’això la vaig tornar a trucar. El primer que em va dir va ser que havia trucat al concessionari, que li havien dit que el cotxe encara era allà, i que ja tenia aquell noi que hi feia d’empleat que estava a favor d’ella per dir que jo hi havia anat com a avalador. Fixeu-vos fins a quin grau allò era doncs una estafa en pla –oye dame el coche que tu eres sólo avalador, yo soy la propietaria y ahora a pagar como un tonto y yo a vivir y tal-. Li vaig haver d’explicar, a la seva renovada memòria, que el permís de circulació del vehicle, el document més important, estava al meu nom, i que per tant jo n’era el propietari legal i que podia fer-ne el que volgués, i que no li donava perquè no me’l pagava, i a més feia temps que conduïa sense assegurança. Llavors va ser quan va començar a demanar-me si l’havia enganyat de manera tossuda i repetitiva. Vaig dir-li que no, que havia anat així, i va dir que m’atengués a les conseqüències, fins i tot li vaig demanar quines serien i va penjar. No s’ho esperava. Jo mateix no m’ho esperava de mi. Va esdevenir necessari.

El semestre següent al debat amb el senyor Joan Barril i en Toni Solé em sembla que no em vaig matricular a la universitat oberta, tot i això tenia accés a Internet. Estava massa inquiet i nerviós per estudiar, a més, no m’integrava ni amb la tutora, ni amb la majoria de consultors, ni feia companys. Per postres el servei d’ajuda informàtica no em solucionava nombrosos dubtes que se’m plantejaven davant un món desconegut com el dels internautes. En aquells temps era normal escriure alguna cosa a Internet i trobar-te que al telenotícies se’n feia referència de forma directa o indirecta, o que potser només m’ho semblés... però era així. D’aquesta manera vaig optar per deixar d’estudiar i deambular per la xarxa a veure què se m’oferia deixant també de banda els telenotícies per no carregar en sobre manera la meva medicada ment i els meus exaltats nervis.

La primera de les coses que et trobes a Internet són els cercadors. Jo vaig triar el Lycos perquè tenia entès que era un robot, i, remenant per la seva pàgina principal em vaig inscriure en el que va una cosa molt de moda aleshores sobretot si havies predefinit el teu navegador perquè tries pàgines amb continguts en anglès nord-americà: els clubs. Així que em vaig inscriure, vaig haver de triar una àlies, llavors vaig agafar un llibre de filosofia que tenia de quan vaig estudiar el curs pre-universitari i va resultar que es va obrir per una pàgina on posava el nom de Malebranche, que era un filòsof que mirava de reinterpretar la filosofia a partir de no sé quin altre filòsof pagà i adaptar-ho tot a les creences religioses vigents fins llavors. Em sembla que es tractava de Descartes però no n’estic segur, a més, aquell llibre de filosofia que havia estat guardant durant molts anys i molts d’altres que tenia a l’estudi com el de -parada obligatòria-, van anar a parar a la deixalleria després que el meu pare tot i advertir-lo jo un Divendres al vespre, va decidir marxar el Dissabte al matí cap a Vic a cercar la meva mare i adonar un vol a l’hipermercat deixant l’aixeta oberta tot hi degotar el tub d’entrada d’aigua als dipòsits de la casa. Quan van tornar baixava un riu d’aigua per l’escala i a dalt a l’estudi tot era completament moll. La tuberia que era de plom havia cedit per l’excés de pressió. L’altre dia encara vaig llençar apunts que tenia de la universitat de Vic i de la universitat oberta tot endreçant. Del mullader deu fer uns dos anys.

Amb aquell àlies, un nord americà, ara no recordo el seu, em va triar per al seu club. Allà es van produir un contacte a través de la xarxa amb una persona d’origen estranger força curiós. Va ver el meu primer xat fora del campus universitari i amb una persona de l’altra banda de l’oceà atlàntic. Parlàrem que si érem jo d’aquí ella de tal lloc i li vaig demanar a veure quin temps feia per allà. De sobte, i de resultes que feia el seu temps preferit, va deixar una parrafada que em va semblar entendre volia dir que plovia amb tempesta, vent, llamps i trons i llavors es va produir una cosa fora de la meva voluntat de la que jo en el moment no me’n vaig ni donar compte. Li vaig dir al oblidar-me de teclejar una lletra, coses de l’anglès, que a mi també m’agradaria fer-ho en comptes de dir-li que a mi també m’agradava aquell temps, - I'd like it to" per "I'd like it too", i em sembla que a ella li va semblar una proposició de caire sexual, per tot això dels llamps i els trons suposo, per què em va dir que alguna cosa l’havia deixat distreta. Acabàrem una conversa de circumstàncies i ens acomiadàrem. Aleshores va arribar una fotografia d’aquella noia al meu ordinador que no s’havia carregat al principi perquè abans tot era molt lent. Era una noia morena, que ben bé podria passar per una noia d’origen filipí i era grassíssima, quelcom molt americà. Aquells dies o vaig somniar amb aquell porter d’edifici espanyol a Nova Jersey que en viola una de dona grassíssima i després ella el mata a la pel·lícula -Happiness- o va resultar que poc després la van estrenar... bé no recordo. Fins i tot em va semblar que per aquells dies el Manolo, aquell suposat cambrer que apareixia al matí de Catalunya Ràdio cap allà a les dotze del migdia feia conya amb no se què del temps, us ho dic de veritat.

A més el dirigent del club va penjar de sobte un missatge ple d’admiracions en el que posava quelcom semblant a que alguns membres del club s’havien pensat que la ciber-violació era divertida. Caram! Vaig preparar un escrit que després del mullader de l’estudi ara no tinc a ma. Allà vaig posar que tenia molta feina. Que tenia feina a traduir del català, a l’anglès i que llavors es podien produir alguns errors. Que jo vivia en un lloc, la mediterrània, origen del món tal i com el coneixem, on xerrar era normal i sinó que no fessin servir la paraula xat que vol dir xerrada entre amics, informal. Que encetessin un club i hi posessin totes les normes de protocol que volguessin en el seus clubs i que l’acabessin amb ".usa". Que el podrien anomenar "Lloc de Freaks". Tot això perquè m’havia descuidat de teclejar una doble ‘o’!. Si no vaig posar exactament això aquesta és la impressió que em va donar a mi al llegir-me el borrador l’endemà, doncs per a la meva sorpresa el missatge que jo havia penjat al club, bé el tauler sencer havia estat esborrat per el dirigent, suposo. Al cap de uns pocs dies Telefónica va comprar Lycos.


19 de maig del 2007. Dissabte. Després d’aquell missatge que va ésser esborrat en qüestió d’hores de la xarxa, però que no va passar desapercebut, vaig rebre un parell de missatges perquè m’unís a un parell de clubs més. Un d’ells era regentat per una noia de vint-i-tres anys, de àlies Persèfona23. El seu club era -Vent this!- on es tractava d’esventar qualsevol cosa que et fes una certa ràbia. Afortunadament el meu sentit de l’humor havia estat apreciat per una noia de Massachussetts de pare d’ascendència holandesa. No vaig tenir temps de participar massa que ara recordi, estava impressionat perquè m'havien esborrat un missatge que era molt maco, i amb el temps va resultar que allò era per passar el temps fins que a Pers li va sortir una feina millor com a superior de no se quantes persones. Uns dies més tard ens ho va confessar en un missatge i d’una revolada, tenia molta feina. Així que va quedar en no res.

L’altre club va ser –Garage dayz- que era regentat per una altra noia en aquest cas de una ciutat a la part més meridional d’Austràlia, Adelaida. Era una altra cosa. A aquella suposada noia de vint-i-més anys també que mantenia converses de caire sexual amb amb persones de l’altre gènere que després feia públiques i a qui li agradaven els Metallica, com a trets que jo ara en recordi no em feia la gràcia que,certament em feia la Pers. Dayzed va transportar el seu club a un altre servidor, un de Microsoft, més ben dit la van fer fora, al·ludint-li que la majoria dels usuaris de Lycos eren joves adolescents, i els continguts del seu club estaven esdevenint per a adults. Uns dies més tard vaig mirar de connectar-me al Garage per veure si veia un company que si que era d’Adelaida, perquè, va resultar al cap de un any que Dayzed era una mena de geni de la informàtica de uns quaranta-cinc anys de gènere femení i d’origen argentí que havia fet servir fotografies de si mateixa de quan era jove, que hi havia un lletreret a la porta del club que posava –members only-. Em va xocar que després de convidar-te te’n facin fora. Però no em va importar. Allò dels clubs es va anar refredant i vaig pasar un temps sense connectar-me a la xarxa o jugant al casino o al póker, ara no recordo si va passar mot de temps entre una cosa i l’altra.

Quan vaig descobrir la possibilitat de jugar al póker a través de la xarxa m’hi passava força hores i em distreia molt. Vaig triar com a nom de usuari el de ‘passenger’ per què ningú no m’explicava res de com anaven les xarxes i els ordinadors i estava decidit a estar com en un vol. Al cap de poc temps Telefónica va treure un anunci amb aquella cançó que ni sé si era de l’Iggy Pop o dels Stooges i que no sé que diu exactament. Jugant al póker hi havia un ambient agradable, ideal per passar-hi les hores, i creieu-me que van ser moltes fins i tot després de tornar de León i molt especialment llavors.

Estava ara mirant de trobar un altre heroi juvenil de literatura de finals del segle dinou principis del vint i no me’n ve cap al cap. Pensava, dels pocs llibres que he llegit en aquell jove del llibre de David Brischoff –Juegos de guerra- però res a veure i a més és dels anys vuitanta. Aquest llibre el vaig llegir pels voltants de quan vaig llegir el Demian. L’any següent estudiava el curs pre-universitari a Barcelona i va arribar a les meves mans, bé, el vaig agafar de dalt a les coses del meu germà gran un llibre que vaig llegir amb moltes ganes i que precisament vaig haver de acabar a corre cuita per què va resultar que en feren llavors la pel·lícula per la televisió. No hi havia cap heroi juvenil perquè era un llibre bèlic ambientat en la segona guerra mundial. Es tractava de –Ha llegado el àguila- un llibre de Jack Higgins en el que un grup de soldats alemanys viatgen d’incògnit a Anglaterra per assassinar a Winston Churchill. Al final resulta que Churchill tenia un doble i no el maten però recordo haver llegir el llibre amb falera i emoció gairebé. El protagonista, un oficial alemany també fumava molt, com jo. En aquell cas cigarrets russos. Ara m’ha vingut al cap aquell llibre, llegit en aquella mateixa època que he volgut compartir amb vosaltres. Tinc mal de cap.

L’exemplar que tenia del Demian me’l vaig canviar amb aquella nòvia que havia tingut de l’escola proa. Ella em va donar el llibre que li havien fet llegir a llengua catalana quan tenia aproximadament setze anys també. Es tractava de –Cròniques de la veritat oculta- de Pere Calders. Encara tinc aquest llibre perquè ella no sabia que n’havia fet del Demian. Anys més tard vaig trobar un exemplar del Demian disponible per en venda per correu però era en castellà. Malgrat tot el vaig comprar. També vaig comprar el –Siddartha- del mateix autor però aquest últim no el vaig llegir mai. No sé si va ser el canvi de llengua o la perspectiva dels anys o els canvi de llengua que van fer l’experiència diferent. Si –Sinclair,estimat...- feia el llibre simplement literari i antic, aleshores –Sinclair, querido...- li donava un caire certament amb connotacions homosexuals del que espantat vaig mirar d’abstreure-me’n. Era quan estudiava a la universitat oberta i només em faltava, a banda de la soledat preocupar-me per altres factors sexuals que considerava tan perillosos en aquesta explosiva combinació així que no vaig poder gaudir massa de la lectura i ho vaig fer d’una revolada. Suposo que hagués estat bé d’aturar-me meditar-ho i fer-ho d’una forma madura i tal però la meva vida tenia llavors massa experiències. No compto que el Demian se salvés del mullader. Devia estar a la pila dels llibres llegits que també va rebre, a més era una edició de butxaca de baixa qualitat. El dia que llençava llibres desfets no tenia cap ganes de veure quins eren, i si ja els havia llegit doncs al menys ja els havia llegit i el cop era menor.

Avui he fet una mica de migdiada i he tingut un altre somni. Estava cansat de tant de trèfec amb les portes del garatge aquests últims dies i m’hi he abocat de valent. M’he despertat un o dos segons abans de que la meva mare entrés a l’habitació a veure què. Somniava amb un espectacle que deia –Only to my old friends-.

En el somni he com començat a somniar que volia anar a dormir a un altre lloc. Concretament a l’habitació de quan era petit, però primer m’havia de canviar de roba, i en duia molta i de molt variada. Camisetes, una i una altre, algunes de molt velles però elàstiques en les que invertia molt de temps. Mentrestant la meva mare era, em sembla amb la meva germana, la Montserrat, que en pau descansi, i miraven la televisió que estava en marxa. Llavors la meva mare ha baixat cap a baix i jo he sospitat que havia tret la alarma amb el comandament. Volia baixar amb qualsevol excusa, menjar una mica o qualsevulla altra cosa. De sobte he patit perquè no sabia quina hora era, mirava el rellotge que és digital tot i que senzill i antic i apareixien unes pantalles enormes davant dels meus ulls on era impossible dirimir quin caraina d’hora era jo encara tenia pijames posats que havia d’anar endreçant per trobar després quan pugés. En concret duia una hermilla amb cremallera del treball i dos pijames sense mànigues iguals que eren estampats en una roba que no havia vist mai per aquí a casa. Mentre baixava per l’escala, m’he donat compte que la part de baix de casa no era igual que la nostra, i, a més, anava al darrera d’un furgó ple de caixes de cartró, al costat de la porta lateral, o per la porta de darrera han introduït una noia rossa amb el cabell molt ondulat, que tenia un nas, vist de perfil, com el de aquella dona de la cocaïna, en principi segrestada, que havia de participar en un espectacle juvenil per a la televisió que farien a partir d’ara avui era Dijous o Dimecres, cada dia al vespre, relacionat amb les diferents seccions del futbol club Barcelona o quelcom de semblant relacionat amb la nit i el jovent que havia de durar quatre nits. O sigui que era un segrest només per filmar. Llavors ja érem en una garatge gros on hi havia un congelador i hem sortit tots do alhora cadascun per una porta. No cal dir que l’espectacle de televisió s’havia de dir –Only to my old friends- frase que s’ha repetit tres i fins i tot potser quatre vegades, i que jo diria era pronunciada per el mateix senyor Antoni Basses de Catalunya ràdio. Jo que estava en la part de baix de una casa que no era la meva em preguntava per la meva mare. De sobte he despertat i en un segon ella ha entrat per la porta de l’habitació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada