dimarts, 20 d’abril de 2010

Somnis de la bombolla_J

21 i 22 de maig del 2007. Dilluns i Dimarts. Em proposo ara dedicar un espai en aquests escrits al meu pare. Reprendre el fil allà on més o menys l’havia deixat abans de la bona nova del cotxe recuperat.

Recordo que una vegada el meu pare em va treure al jardí la nit de reis quan ja la cavalcada havia passat i em va ensenyar l’estrella de l’Epifania del senyor. Cap al Desembre és al cantó Est del cel i per Reis és al Zenit en l’espai. Aquell dia també m’explicava que si els reis baixarien amb els seus camells de l’estel amb tots els regals i els ajudants mentre anàvem a tancar les portes del jardí i em deia que no havia de tenir tanta por, doncs m'havia excusat d'anar-les a tancar jo tot sol degut a aquesta basarda. Certament jo era un noi molt poruc de petit, que si monstres i no sé què més, que si la porta de l’habitació una mica oberta perquè entri llum des del passadís i aquestes coses. Aquell dia el meu pare em va dir que no havia de tenir por, que els catòlics no havíem de tenir por perquè vivíem en una gàbia i ningú no ens podia fer res. Aquest desembre passat, després de la seva mort, vaig veure aquella estrella un dia mentre tancava les portes de fora, va ser per casualitat.

Penso que si ens ho haguessin demanat abans hauríem dit que ens trobaríem a faltar més del que en realitat en sembla que ens trobem a faltar. Segur que la meva mare ho subscriu. El primer any va ésser molt difícil, especialment per ella, tota sola a casa gairebé tot el dia. Per mi era com una mena d’aventura o d’experiència, encara ara em sembla que no me’n faig a la idea. Suposo que la meva mare i jo, aquí a casa, ens fem tanta companyia com podem de manera que omplim els buits de temps per pensar. Anem a dormir més d’hora i ens llevem més d’hora, estem més estona junts, parlem més del que parlàvem encara que sigui de qualsevol cosa. El Dissabte la vaig a cercar a la perruqueria i anem un moment a l’hipermercat. El Diumenge l’acompanyo i la vaig a buscar a missa aquí al poble. Però francament em pensava que el cop seria més dur. Recordo fins i tot que els primers dies la meva mare deia que què devia fer el meu pare a dalt al cel tot sol i aquestes coses. Al cap de dos mesos el meu germà gran, com ja us he dit el va acompanyar, i al cap de onze mesos la meva germana Montserrat també hi ha anat. Ara són tres allà dalt i quedem quatre aquí a baix. I això de família directe per no parlar dels néts o nebots o també de oncles i tietes meves que han mort recentment.

El meu pare havia estat campió d’Espanya de la modalitat atlètica de llançament de pes l’any 1952 a Valladolid. Havia doncs estat un gran esportista. Es va casar però el febrer de 1953. Duia el nom del sant del dia que va néixer, sant Josep obrer. Tenia un germà, de nom Jordi, més gran que ell. La seva mare cosia per senyores de Vic i ell explicava, quan en feien les pel·lícules per la televisió, que de petit escoltava les novel·les franceses que venien en fascicles, amagat sota la taula, com ara – El conde de Montecristo- o –Los Miserables-. De petit el ficaven dins una caixa de fusta i el tibaven amb una corda carrer de la Riera avall o jugaven a conquerir el castell amb espases de fusta al carrer de’n Verdaguer on ara hi ha la oficina de la Caixa i explicava que aconseguir pujar a dalt dels tres esgraons era un gran èxit. El seu pare va estar un temps de la post guerra al bàndol dels nacionals i no podia tornar així que ells van anar a pagès amb un seu oncle que es deia Joaquim i uns seus cosins entre els que hi havia en Quimet. Diu que un dia, com que a Vic no hi havia ous en Quimet es va fer un tip de plorar perquè un dia en obrir-ne un se li va rebentar el rovell. Tenia més cosins però quan vaig néixer jo ja no es relacionaven tant i no els conec i ara no us en sabria dir els noms.

Ja de més jovenets tenien un cosí que treballava al cinema i els deixava passar. Se les empassaven totes i de vegades de tant en tant de dolentes com eren hi dormien i tot. Era una de les passions del meu pare, el cinema de Hollywood. També havia anat als minyons escolta amb no sé quins capellans i anaven a fer excursions i xerrades. Després va venir l’esport. També havia fet de bateria en una petita orquestra d’aficionats. Es deien "Els brillants".

Ell i la meva mare havien estat uns grans ballarins i encara ara en són recordats com a tals per les seus coetanis. Diu que anaven a totes les festes majors per poder-hi ballar. Hi tenien traça.

Acabats de casar van anar a viure a l’Arola, a Calders, i allà va néixer el meu germà gran. Després van anar cap a Vic. No puc explicar gaire coses de la vida matrimonial dels meu pares perquè l’he viscuda ja de grans. La meva mare en tenia quaranta quan em va tenir a mi, i sóc el petit de la família. Així doncs la meva personal imatge del meu pare és de un home casolà molt afeccionat a la televisió i al futbol i molt treballador. A casa érem cinc germans, com em sembla que ja us he dit, i si bé a casa de la meva mare ja eren colla també potser per al meu pare que només eren dos germans ja érem massa així que no vaig tenir cap germà més petit. També va ser esportista fins ben tard, es va fer construir una pista de tennis quan tenia quaranta-cinc anys aproximadament i hi jugava gairebé cada cap de setmana. A l’estiu fins i tot hi havia organitzat campionat amb veïns i coneguts però jo de tot aquest món n’estava al marge per què era molt petit. Tot i això el meu pare tenia temps per a mi de tant en tant.

Recordo una vegada que anàrem al monestir de Sant Xavier, recordo que anàvem amb el Dodge la meva mare, el meu pare i jo, en direcció Oest per la B-30, i que els meus germans ja havien marxat més d’hora. Jo era petit i per el camí la meva mare em va ensenyar una cançó d’aquestes que no acaben mai, i que encara recordo, que parlava d’un biciclista de pegadolça que va caure al fang. El meu pare era molt seriós .Em sembla que la resta del camí em vaig adormir. San Javier era dalt d’un turó i el meu germà m’hi va dur enfilat dalt del clatell. Feia fred.

Diu que una vegada acabats de casar va anar amb el nen a plaça a parlar de les proves que farien a la reunió atlètica de l’endemà. El meu pare va tornar tot engrescat cap a casa i s’havia deixat en Xavier a plaça, va haver de tornar a cercar-lo. Van viure en un pis al carrer de Gurb pràcticament fins l’any mil nou-cents setanta, quan jo vaig néixer.

També recordo haver anat a l’acte de jura de bandera del meu germà Xavier a Sant Climent, aquest cop amb els meus germans al mateix cotxe i que la meva mare m’acabava una bufanda pel camí; ja m’havia fet una gorra de la mateixa llana. També hi anàrem amb el Dodge.

La relació doncs amb el meu pare en la meva infantesa va estar llunyana. No em demaneu perquè. Em sembla que en bona part era presa per la meva mare qui tenia més cura de mi. Tampoc teníem xerrades setmanals encara que recordo una època en que anàvem a fer footing cada Dissabte tots dos al matí i em va ensenyar a fer un entrenament quan devia tenir uns tretze o catorze anys. Només xerràvem de l’entrenament per això i de algunes coses de quan ell era jove i atleta. Suposo que tenia ganes que fos jo també un atleta i de fet al cap de un any o potser llavors mateix vaig començar d’anar a l’estadi però la gent que hi havia per allí era molt diferent de com érem per exemple al col·legi i no em vaig adaptar gens. Vaig fer marca per els campionats de Catalunya de tres-cents metres llisos, i no em vaig recordar de dir-li al meu pare perquè em va semblar que el Dissabte que era el dia que més reposava dormint a casa i no l’havia de despertar a les sis del dematí per què m’acompanyés a Vic a agafar l’autocar i a més em vaig distreure estranyament durant la setmana. De tota manera el dia que vaig fer la marca per als campionats el meu pare m’havia vingut a veure a l’estadi i em va dir que havia corregut molt bé. Diguem que amb l’any a Barcelona i després el sortir i el beure em vaig distreure del meu possible futur com a atleta i el meu pare tampoc no hi va insistir, hi havia altres preocupacions a casa llavors, i jo estava massa deixat estar amb el conte de que anava a col·legit. Potser ens va mancar capacitat de reacció davant el daltabaix estudiantil de la meva part però ja us he dit que l’esforç econòmic era molt gran i jo ho notava, començava doncs un nou tipus de vida que no vaig saber aprofitar i en el que l’esport no hi tenia lloc en la meva memòria. Senzillament me’n vaig oblidar. Potser si haguessin fet la nova pista d’atletisme on és ara, prop del taller, uns quants anys abans hi hagués pogut anar algun dia entre setmana però no va ser així, a més, tampoc en guardava bon record i no m’hi vaig sobre posar. Llavors mateix, i també que ara recordi, hi va haver una falera molt gran per el bàsket en la que jo mateix m’hi vaig veure immers. Així vaig jugar una any amb un equip B del club bàsket Vic en el que si no recordo malament no vaig encistellar cap punt en tota la temporada, i un any al CB Tona, on si bé si vaig encistellar, no guanyàrem cap partit tampoc en la temporada. Haig de dir però que les meves aptituds eren com a saltador i atleta en general, i que la vessant tècnica d’aquest esport era la meva part més fluixa. Tampoc vaig tenir massa minuts al Vic i el Tona era de nova creació. Després va venir l’any i mig d’estudis a Barcelona.

Amb el meu germà Xavier també havíem anat a fer footing però era diferent. Fèiem una volta més llarga i l’entrenament era més llarg també i seguit de manera que arribava més cansat, de vegades marejat i tot. Llavors es va casar. La volta que fèiem va quedar tancada per unes obres en mig de la muntanya d’una torre d’alta tensió i la subsegüent deixadesa d’alguns camins. De tant en tant provava d’anar a fer-la i l’havia de fer caminant per les pedres que hi havia en el caminet o les males herbes que s’hi acumulaven. És curiós que quan em començava a relacionar amb el meu pare li donés al meu germà per aparèixer i per desaparèixer després, Potser li va demanar el meu opare per tal de que fes un entrenament més fort. Suposo que a casa ens estimàvem molt.

Fi de somnis de la bombolla primera part. La única part que està escrita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada