dissabte, 22 de maig de 2010

Més somnis.

Ahir somniava que la meva germana li deia a la mare que s'arreglés que havien d'anar al taller on vindria el director del banc. La meva mare li ha dit que no, que no hi anava. Al taller hi he anat jo, i hi he entrat a vigilar la meva germana per la teulada, com fan les bandes d'alvano-kosovars per entrar a robar.

Jo que sabia la ubicació d'unes sitjes a l'interior de la nau on anar a caure després d'entrar, i evitar així de fer un descens massa alt, he tret la peça d'uralita i hi he entrat sense que la meva germana que encara era al banc a confirmar la visita em veiés. M'he esperat i quan ellla ha arribat he vist que no feia res allà només esperava fins que s'ha adormit amb les mans recolzades al damunt de la pantalla de l'ordinador i el cap ben bé a sobre.

Al final ha vingut un treballador que m'ha descobert i li he dit que no digués res. Ell m'ha dit que m'espavilés a tancar allò si no quedaria obert tota la nit. Llavors he vist una banda d'alvano kosovars que venien per terra i m'he afanyat molt a tancar i he marxat cames ajudeu-me perquè no m'obliguéssin a tornar a obrir el furat al sostre. Acte seguit era en unes golfes de prop del taller on hem quedat amb la mestressa que quan tornés jo d'Alemanya li aregalaria el desordre d'allà. El director del banc no ha vingut.

La meva germana deu més diners que jo encara. A na mi em deu més de deu mil euros i al meu germà encara li'n deu més. Això sense comptar el que deu a la resta de treballadors que varen anar plegant per aquest motiu -de falta de pagament de les nòmines- i el que deu al proveïdors.

Avui, i ja completament a part, somniava que veiem una pel·lícula de l'any de la francesa en la que hi erem ficats mentre somniavem, jo i un parell de col·legues. La pel·lícula passava a Vic i a Taradell i vèiem en ella escenes de cotxes antics que sortien per una antiga sortida de Vic que ara està en desús. A la pel·lícula hi havia els tres o quatre protagonistes que anaven de bar en bar a prendre cerveses. Primer eren uns pubs després uns drugstores i finalment bars que ja obrien al dematí. Vinga a cerveses.

A Vic es feien a més actes culturals com la caminada de matinada per la ciutat mejant pa amb tomàquet i pernil. Et donaven un troç de pa amb tomàquet i un taco de pernil que havies de rosegar i que t'havia de durar fins al final de la caminada. Allà, al final de la caminada, et donaven un altre troç de pa amb pernil aquest vol més tendre i sense tants nervis com a premi. En les tres caminades que s'han ofert he obtingut una bona posició i m'he adreçat a l'Artur Mas, un polític reconegut, per parlar amb ell. Li he dit que me n'anava reposar després de la caminada i que després la faríem grossa, però quan he tornat ja no tenia ganes de res i a més la gent no em feia massa cas. Ell que havia organitzat una mica d'acte per la meva presència ha quedat trasbalçat en veure que ningú no en feia ni més ni menys i que difícilment podia jo parlar en l'acte donada la meva anonimitat. Jo l'he anat a saludar i li he donat la mà a ell i a unes dones que hi havia al seu voltant i ens hem acomiadat.

Després he somniat que erem a un hotel de més de trenta plantes on disposava del llit a la UOC en que m'havia matricuat i l'hem anat a veure. Recordo que portàvem cap a l'habitació bosses de plàstic petites amb caramels amb pal que eren de droga i allà els amagàvem. Primer jo i després un company que no conec de res i que a més era de color de pell bruna.

Recordo que l'ascensor era super ràpid i que les cambres eren al'aire lliure i molt espaioses, que hi havia més gent que s'incorporava a la cambra i que no podien trobar el que jo portava -els caramels amb pal-, però que no hi havien armaris ni calixos distribuïts tancats amb clau.

Això és tot.

dijous, 20 de maig de 2010

Avui he somniat...

Avui he tornat a somniar amb el meu pare. No és la primera vegada. A més, tampoc és la primera vegada que somnio que el meu pare no és mort i que estava de viatge. A més, em convenço a mi mateix mentre somnio de que el meu pare no és mort: "Ah! no, que el papa no és mort. Estava de viatge. Ara ha tornat."

No només no havia mort el meu pare sinó que també per una altra vegada el meu pare em soluciona els problemes amb la seva reaparició. Ara mateix no recordo quin problema em va solventar les altres vegades aque he somniat que ell no havia mort. Potser em solucionava el problema del tabac, del que vaig escàs normalment, sobretot al cap del mes o alguna menudència important per a mi, però aquest vol el problema que solventava era gros. Ni més ni menys que l'embargament del meu cotxe, que vaig retornar a la financera perquè el subastés ara deu fer un any, i que en el somni em retornaven a mi perquè s'havien desdit de l'operació gràcies al meu pare que tornava amb tan valuós present.

La veritat és que a na mi el cotxe m'agradava molt i estava content de tornar-lo a tenir, fins i tot ja feia plans per a la pensió que percebo i anulava alguns pagaments o més ben dit els reduïa donada la nova mensualitat a pagar.

Fixeu-vos com són els de la financera, que t'embarguen el cotxe pqerquè no pots pagar uns tres-cents i escaig d'euros al mes i llavors acte seguit et reclamen la totalitat del deute pendent amb un judici monitori i l'avís d'embargament a la meva mare que em va avalar. Però si no en puc pagar tres-cents setanta al més com n'haig de poder pagar cinc mil?! A més cinc mil que està per veure perquè a na mi em faltaven uns nou mil per amortitzar i el cotxe el varen vendre per deu mil.

El fet és que el meu pare em tornava el cotxe i a més ho feia al taller, on jo tornava a treballar i que ara està "ocupat" per la meva germana, on treballavem altre cop de valent fent construccions grosses. Allà al taller han vingut els de la concesionària a parlar amb el meu pare del preu del cotxe per tornar-me'l a quedar i no s'han entès massa. Mil i escaig d'euros en volien però el meu pare ha dit que no i aquell home de la concessionària que després s'ha deixat el mòbil al taller ha marxat tot irritat apercebint-nos de vaques magres i la necessitat que hi hagués un comercial al nostre taller donat que si no les vendes es reduïen massa, -tal i com va pasar al final després que el meu pare morís- o això és el que he interpretat jo del seu comentari en sortir de la reunió.

Després arrivaven les vuit i l'hora de plegar però el meu pare no volia marxar cap a casa perquè esperava el propietari, que no sabiem del cert qui era, del mòbil, i com que a més era divendres doncs a esperar i a esperar. No plegàvem mai. Mentrestant, el taller s'anava poblant de gats que s'esbarallaven i que jo sentia miolar. A un dels treballadors li he vist una bandúrria i li he demanat pel fet. M'ha dit que allò era de ser de pagès, que com que era de pagès la tocava. Jo li he dit que el meu germà Xavier també la tocava i ell no era pas de pagès, "Bueno... era de Calders" li he dit. El meu germà Jordi s'havia dutxat al taller i havia gastat molt sabó de rentar les mans que ara era a terra la pica en pilotets i li he fet notar, i mentre me n'anava cap a la fàbrica de plàstics, prop del vestuari, m'he trobat un altre dels treballadors aquest però era dels antics, dels que fa anys que ja no hi treballen i no sé de què em parlat. Alguna cosa de si ell havia estat més treballador que jo a la seva época.

Quan arribàvem a casa la mare estava ben trasbalçada i jo provava d'apagar un llum que té un interruptor de voltes i no hi havia manera que s'apagués ho ha hagut de fer ella. A més, jo tenia feina a traslladar l'ordinador de l'estudi la meva cambra i havia de comprar per correu un gravador de vinils a CD's. No saba com fer-m'ho amb els cèntims i m'atabalava la quantitat de feina que hi havia a anar gravant cada vinil a un CD amb la feinada que tinc a llegir els estudis de la universitat, "vint minuts estudiant i cap a dalt a canviar la cara"... "en un CD hi quep un vinil i mig"... Recordo a més que tenia un ultim disc d'una banda australiana en la que una cançó era una penjada del baixista que es quedava tot sol tocant una bona estona un ritme repetitiu que jo memoritzava. Un altre dels discs era fet de fregall tipus "scotch britte" i l'agulla del tocadiscs s'hi enganxava.

Ja ho vull fer ja, de conservar els vinils però no sé pas si m'en sortiré amb l'experiència d'avui. I es que en tinc més de setanta, per anar-me'ls gravant d'un a un. Amb lo ràpid que és fer clic a l'ordinador. I a més el meu pare ha desaparegut en arribar a casa.

Bé no és un somni gaire maco, o gaire entretingut i distès més ben dit, perquè sí que és maco somniar que el pare no ha mort. Però és el que hi ha. Salutacions.

dijous, 13 de maig de 2010

La meva malaltia.

La meva malaltia, la que m'han diagnosticat, és l'esquizofrènia paranoide. De l'esquizofrènia ja us en vaig passar al principi del blog, una definició enciclopèdica a l'agost del 2008, però de paranoide, diu l'enciclopèdia que és un adjectiu que significa semblant a la paranoia, però amb símptomes més llleus o amb trets més atípics.

De la paranoia, diu també l'enciclopèdia que és una malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d'idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l'argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d'una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de reciocini, sempre que la seva aplicació no afecti al tema del deliri. El paranoic és doncs una persona d'aparença normal i de comportament raonable mentre no l'afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d'injustícia.

"Predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte": Suposo que té a veure amb la predisposició diguem-ne conjuntural del subjecte... Mireu: una paranoia comuna és "Es parla de mi a la televisió o a la ràdio", suposo que serà un deliri ed grandesa i/o persecució, per això deu tenir molt a veure amb la comunicació i amb l'estadística. Així si parlen de mi o em parlen a mi a la televisió haig de deduir que formo part del percentage més comú que és a qui s'adrecen els comentaris i no a mi personalment. És a dir, soc "el espectador" tipus i a més soc el qui segueix el fil argumental de la producció televisiva indirecta: el que segueix la posició de la mà o dels dits del comunicador abans de pasar per exemple a la següent informació o comunicador, el que el va veure ahir fent el mateix o quelcom de semblant, el que es recorda del que va pasar l'última setmana o l'últim cop que el va veure, ara ja, per a aquesta cadena. I dic ara ja, perquè passa que determinats personatjes, la majoria, tenen una imatge per a cada cadena o sector social i fins i tot geogràfic que han de mantenir i cuidar si no volen ser menystiguts per l'audiència. A l'espectador li sembla que ha de cercar la comunicació directa, per allò de la predisposició, amb el qui parla en aquell moment a la pantalla i se sent al·ludit donat que forma part del percentatge més comú que us dèia i que mira el programa o la televisió a aquella hora i ja posats, que és el consumidor de qualsevol dels productes que ens puguin oferir: informació i consumibles, amb tot el que significa: també som consumidors d'opinió respecte a un tema, d'abast intenacional o no, que s'estigui donant en aquell moment. Així es produeixen els impactes mediàtics, quan un rep la informació directe que es creu, en aparença, personalitzada a l'indivudu espectador però de caire gairebé personal.

El que passa, és que amb l'ús de les noves tecnologies el problema s'accentua. Així jo que per exemple abans tenia una paranoica o una parabòlica i internet a casa ara m'he vist deslliurat de molts potenciadors de la meva malaltia i a més no emprenyo. Ho dic perquè, per exemple, els meus metges no em demanen gairebé mai si encara tinc aquestes al·lucinacions. Però es troba a faltar la interacció d'escriure a determinats llocs d'internet i de les repercussions que això pot tenir en per exemple allò que en diuen el "boca a boca" i que esdevingui tema d'actualitat a l'informatiu del capvespre. A la ràdio el tema es produeix amb més celeritat i pot esdevenir tema del proper informatiu de l'hora en punt. Com que el paranoic és predisposat, pot passar que amb una paraula li sigui suficient per pensar-se que ha sortit a les notícies i el fenomen pot esdevenir vertiginós entre hora i hora.

En un dels capítols de "Somnis de la bombolla" el H, d'abril del 2010 d'aquest mateix espai, us parlava del que em va passar en un dels meus primers xats quan li vareig dir sense voler a una noia americana que m'agradaria fer-ho en comptes de a mi també m'agrada (I'd like it to per I'd like it too) en referència a unes enormes tempestes amb llamps i trons que em va dir ella que en aquell moment s'estaven produint al golf cubà, i l'endemà o el divendres, el Manolo, un suposat cambrer de Madrid que sortia al matí de Catalunya ràdio quan ho resentava l'Antoni Bassas i que també l'havia acompanyat a programens de televisió com l'"Aquest any cent", va dir "¿qué tal con el tiempo?". Alguns/es direu: I què? Però jo penso que lo bo del cas és que ho vareig sentir jo a la ràdio i per mi valia. Podem suposar que fins i tot, tot i ser una broma comuna la de barrejar el temps de clima i el temps que fa que un no es menja una rosca, i que jo havia sentit de petitet, doncs que passés aquella broma involuntària amb aquella noia lletja i grassa ho podia haver posat de moda a tot Internet altra vegada vom ho havia estat fa anys i el divendres a l'aparició de manolo fossi tema d'actualitat per al percentatge més comú.

Així participes però no en treus res més que un suposat moment de glòria intangible i, si més no dubtós per al públic en general i a més passa que et poden dir: I què?. Això m'ha passat també amb melodies d'anuncis i noms que he fet servir com a nom d'usuari com l'altre exemple del "Somnis de la bombolla_H", del Passenger que jo utilitzava i quan la Telefónica la va fer servir a les seves campanyes publicitàries la melodia que va popularitzar Iggy Pop. I què?, de fet jo ho puc haver posat de moda i els Royalties se'ls enduu qui se'ls ha d'endur que no és altre que l'autor de la cançó amb la campanya televisiva. Participes, participes, i contribueixes a creear estats d'opinió, perquè tot el que surt a la televisió influeix, però tu no en treus res i a més gastes: telèfon, corrent... i temps! Però lo bo d'aquell cas es que jo feia molt de temps que no sentia aquella cançó i que va ser cartell de campanya, i que somniar truites de que se m'escolta i se'm té en consideració, és molt somniar quan le que volen és vendre i com la cocacola, a quanta més gent millor. I tu pagués per un servei capdavanter com l'internet i la parabòlica i t'expolïen tot i que amb la parabòlica no passa tant i a més et poden recompensar posant el vídeo de la cançó en un moment donat i en el que tu l'estiguis veient, que sempre és gratificant, i en canvi de l'altre manera et sents robat.

Doncs no hi havia manera! Hores i hores a l'Internet i creativitat a dojo perduda i vilipendiada entre bits de la que no en queda res més que algun record esporàdic. Bé continuaré exposant-me en algun altre moment que ara haig de marxar. Salut i peles!