dijous, 13 de maig de 2010

La meva malaltia.

La meva malaltia, la que m'han diagnosticat, és l'esquizofrènia paranoide. De l'esquizofrènia ja us en vaig passar al principi del blog, una definició enciclopèdica a l'agost del 2008, però de paranoide, diu l'enciclopèdia que és un adjectiu que significa semblant a la paranoia, però amb símptomes més llleus o amb trets més atípics.

De la paranoia, diu també l'enciclopèdia que és una malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d'idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l'argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d'una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de reciocini, sempre que la seva aplicació no afecti al tema del deliri. El paranoic és doncs una persona d'aparença normal i de comportament raonable mentre no l'afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d'injustícia.

"Predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte": Suposo que té a veure amb la predisposició diguem-ne conjuntural del subjecte... Mireu: una paranoia comuna és "Es parla de mi a la televisió o a la ràdio", suposo que serà un deliri ed grandesa i/o persecució, per això deu tenir molt a veure amb la comunicació i amb l'estadística. Així si parlen de mi o em parlen a mi a la televisió haig de deduir que formo part del percentage més comú que és a qui s'adrecen els comentaris i no a mi personalment. És a dir, soc "el espectador" tipus i a més soc el qui segueix el fil argumental de la producció televisiva indirecta: el que segueix la posició de la mà o dels dits del comunicador abans de pasar per exemple a la següent informació o comunicador, el que el va veure ahir fent el mateix o quelcom de semblant, el que es recorda del que va pasar l'última setmana o l'últim cop que el va veure, ara ja, per a aquesta cadena. I dic ara ja, perquè passa que determinats personatjes, la majoria, tenen una imatge per a cada cadena o sector social i fins i tot geogràfic que han de mantenir i cuidar si no volen ser menystiguts per l'audiència. A l'espectador li sembla que ha de cercar la comunicació directa, per allò de la predisposició, amb el qui parla en aquell moment a la pantalla i se sent al·ludit donat que forma part del percentatge més comú que us dèia i que mira el programa o la televisió a aquella hora i ja posats, que és el consumidor de qualsevol dels productes que ens puguin oferir: informació i consumibles, amb tot el que significa: també som consumidors d'opinió respecte a un tema, d'abast intenacional o no, que s'estigui donant en aquell moment. Així es produeixen els impactes mediàtics, quan un rep la informació directe que es creu, en aparença, personalitzada a l'indivudu espectador però de caire gairebé personal.

El que passa, és que amb l'ús de les noves tecnologies el problema s'accentua. Així jo que per exemple abans tenia una paranoica o una parabòlica i internet a casa ara m'he vist deslliurat de molts potenciadors de la meva malaltia i a més no emprenyo. Ho dic perquè, per exemple, els meus metges no em demanen gairebé mai si encara tinc aquestes al·lucinacions. Però es troba a faltar la interacció d'escriure a determinats llocs d'internet i de les repercussions que això pot tenir en per exemple allò que en diuen el "boca a boca" i que esdevingui tema d'actualitat a l'informatiu del capvespre. A la ràdio el tema es produeix amb més celeritat i pot esdevenir tema del proper informatiu de l'hora en punt. Com que el paranoic és predisposat, pot passar que amb una paraula li sigui suficient per pensar-se que ha sortit a les notícies i el fenomen pot esdevenir vertiginós entre hora i hora.

En un dels capítols de "Somnis de la bombolla" el H, d'abril del 2010 d'aquest mateix espai, us parlava del que em va passar en un dels meus primers xats quan li vareig dir sense voler a una noia americana que m'agradaria fer-ho en comptes de a mi també m'agrada (I'd like it to per I'd like it too) en referència a unes enormes tempestes amb llamps i trons que em va dir ella que en aquell moment s'estaven produint al golf cubà, i l'endemà o el divendres, el Manolo, un suposat cambrer de Madrid que sortia al matí de Catalunya ràdio quan ho resentava l'Antoni Bassas i que també l'havia acompanyat a programens de televisió com l'"Aquest any cent", va dir "¿qué tal con el tiempo?". Alguns/es direu: I què? Però jo penso que lo bo del cas és que ho vareig sentir jo a la ràdio i per mi valia. Podem suposar que fins i tot, tot i ser una broma comuna la de barrejar el temps de clima i el temps que fa que un no es menja una rosca, i que jo havia sentit de petitet, doncs que passés aquella broma involuntària amb aquella noia lletja i grassa ho podia haver posat de moda a tot Internet altra vegada vom ho havia estat fa anys i el divendres a l'aparició de manolo fossi tema d'actualitat per al percentatge més comú.

Així participes però no en treus res més que un suposat moment de glòria intangible i, si més no dubtós per al públic en general i a més passa que et poden dir: I què?. Això m'ha passat també amb melodies d'anuncis i noms que he fet servir com a nom d'usuari com l'altre exemple del "Somnis de la bombolla_H", del Passenger que jo utilitzava i quan la Telefónica la va fer servir a les seves campanyes publicitàries la melodia que va popularitzar Iggy Pop. I què?, de fet jo ho puc haver posat de moda i els Royalties se'ls enduu qui se'ls ha d'endur que no és altre que l'autor de la cançó amb la campanya televisiva. Participes, participes, i contribueixes a creear estats d'opinió, perquè tot el que surt a la televisió influeix, però tu no en treus res i a més gastes: telèfon, corrent... i temps! Però lo bo d'aquell cas es que jo feia molt de temps que no sentia aquella cançó i que va ser cartell de campanya, i que somniar truites de que se m'escolta i se'm té en consideració, és molt somniar quan le que volen és vendre i com la cocacola, a quanta més gent millor. I tu pagués per un servei capdavanter com l'internet i la parabòlica i t'expolïen tot i que amb la parabòlica no passa tant i a més et poden recompensar posant el vídeo de la cançó en un moment donat i en el que tu l'estiguis veient, que sempre és gratificant, i en canvi de l'altre manera et sents robat.

Doncs no hi havia manera! Hores i hores a l'Internet i creativitat a dojo perduda i vilipendiada entre bits de la que no en queda res més que algun record esporàdic. Bé continuaré exposant-me en algun altre moment que ara haig de marxar. Salut i peles!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada