divendres, 23 de juliol de 2010

Telepatia.

Uns quants anys fa ja de l'experiència que us proposo avui. Ja us he dit en alguna ocasió que soc consumidor de cocaïna, encara que ara molt menys que per les dates que us relataré. Més que res perquè ara no disposo dels diners de que disposava llavors -tots els meus estalvis d'anys de sacrificis- perquè si els tingués ara encara, molt probablement estaria consumint el mateix que consumia aleshores. Ho sé del cert.

A l'època que us vull relatar, el meu pare encara era viu, o sigui que seria per abans de febrer del 2006, i va ser precisament amb ell que vareig tenir l'experiència telepàtica motiu d'aquest missatge.

No feia massa dies que, llavors jo ja no mirava la televisió al vespre amb els pares com havia fet en l'època anterior a començar a consumir quan fins i tot hi feia algun cop de cap i anavem tots a dormir a la mateixa hora després de veure alguna pel·lícula pel satèlit, si no que em quedava a la cuina sol i me n'anava a dormir més aviat que no pas ells perquè no m'agradava distreure els meus pares amb les meves paranoies mentre miravem la parabòlica.

Aquell dia, després de sopar em vaig quedar a la cuina consumint, d'amagat, és clar, i al cap d'una mitja hora o tres quarts de reflexió me'n vaig anar cap a dormir. La porta que hi ha entre la cuina i la saleta de baix fa soroll, i soposo que el meu pare em va sentir venir, quan a la pel·lícula de la tele deien:

-Mi hijo es un adicto.
-Pero no es culpa tuya.

No sé si ho feia que les pel·lícules pel satèlit eren en estéreo o que el meu pare posava la tele molt fort que no era pas la primera vegada que un parell de frases de la tele em donaven voltes tota la nit mentre consumia sol al cuarto. Sempre pasava el mateix: segons el que es deia a la tele quan jo passava cap a dormir m'anava així la nit.

Va passar però que el dia de que us parlo, o potser un parell de dies més tard, no ho sé, vareig trobar el meu pare cansat quan se n'anava a dormir. A més jo em trobava malament amb mi mateix per gastar-me tants diners d'aquella manera i l'ambient, quan la mare ja dormia era trist.

No és pas que suposéssim llavors que el meu pare s'havia de morir aviat, ans al contrari, la malaltia que se'l va endur va venir de sobte, i de sobte ens varem quedar sense ell. És només que el meu pare també n'estava cansat suposo, de la meva actitud de desgana per tot i de no estar amb ells al vespre mirant la tele com abans i fer-els-hi companyia, i de la meva tristor.

Així que un dia, de ben entrada la nit, em vareig posar a pensar com havia fet tantes vegades en la meva desgràcia estirat al llit, i em va venir al cap aquell troç d'escena de la tele de l'altre dia al vespre, la del fill adicte i el que no en té culpa, i jo volent descarregar a mon pare de massa trasbalços vaig pensar per mi mateix que, bé jo era un adicte, però com deien a la pel·lícula, no era culpa del meu pare. En aquell moment vaig sentir un esbofec d'alleujament per part del meu pare que va traspassar les dues portes de les habitacions i jo em vaig mig espantar, de manera que em vaig posar a pensar de qui devia ser culpa.

Si no és culpa del pare tots el primer que suposo que pensem és que deu ser culpa de la mare, tot i que vareig revisar aquella nit gairebé tota la meva infantesa cercant-ne els culpables: Que si amb aquell anavem a comprar "txutxes" i em va ensenyar a agafar els diners de la bossa de la mare; que si amb aquell altre vaig començar a fumar... etzètera.

Vaig reduir però que la culpa era de la massa estimació que havia rebut de la mare. Li va tocar el rebre. I, de fet, tant és possible que sigui cert que és culpa de la mare com que lo meu no sigui vagància i manca de personalitat no incurable. Tot i que, és clar, per curar-la a segons quina edat ja faré tard.

L'altre dia vaig tenir un somni apassionant, amb morts i sang i fetge de consum de drogues i fins i tot caníbals i em vaig despertar estorat. No sabia quina hora era, i el meu ràdio-despertador el'ectric que té l'hora que es llegeix en la foscor li acabo de regalar precisament a la mare que el fa menester per escoltar cada dia a les set el rosari que fan a ràdio Estel. Llavors vaig pensar: bé, dons és igual, no sabré quina hora era quan de sobte vareig sentir un cop de queixa o de ràbia que venia de l'habitació de la mare -abans dels pares- i vaig il·luminar el despertador de piles que tinc ara a la tauleta de nit per veure que eren quarts de sis del matí. És curiós. Com si la mare s'hagués queixat de que li doni les culpes de les meves insatisfaccions i li pugui tocar el rebre per part d'algú altre.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Espanya campiona del món!

Sí sembla increïble però és cert. Espanya ha guanyat el mundial de Sudàfrica i es converteix en la primera selecció europea en fer-ho lluny de les seves contrades. Un valor afegit, sens dubte, ja que només el Brasil havia guanyat a Suècia i més tard a Corea i el Japó.

És ben curiós i penso que ha estat relativament fàcil. Així després de la derrota contra Suïssa i la posterior victòria amb els Hondurenys, primera de la història infringida per més d'un gol en una fase final a Hondures, i el partit de tràmit contra Xile que gairebé sens en va de les mans, va arribar el creuament de vuitens amb Portugal, el de quarts a mb Paraguai i l'aigualida semi-final amb Alemanya. Dic aigualida perquè els Alemanys varen sortir a deixar jugar els espanyols a darrera sense fer presió a tot el camp i així els va anar. La final amb Holanda va estar bé si no fossi per la gran agresivitat exhibida per els taronges, i Espanya es va convertir en un just guanyador.

Penso que no soc pas l'únic que ha dit alguna vegada que Espanya no guanyaria mai un mundial i m'he equivocat. L'enhorabona a tots. Ja hi haurà temps per a més reflexions.