dimecres, 11 d’agost de 2010

L'Espol.

A l’Espol se li en anava la vida. Es fonia en només breus i petits gestos davant la llum de fanal que entrava per la finestra d’aquella seva vella cambra. En aquells moments prou feia si obria tancava els ulls vermellosos de sang acumulada i densa que tot just ara li obstruïa gairebé totes les parts del cos, i, jeia mig distret davant el moment que se li acostava i que era, a la fi, a tocar.

Massa jocs amb la pròpia vida que li queien a sobre com un reclam per tots els mals moments passats. Aquest vol però era l’últim... o el penúltim potser: Qui ho sap? Perquè tot i el mal tràngul que ara passava: S’ofegava i a més no podia estar-se ni un moment quiet sense que una rampa li molestés les extremitats. Tampoc podia pensar massa, no més de cinc minuts en una sola cosa.

Jeia a sobre del llit, primer d’una banda i després de l’altra, al final s’havia d’aixecar i caminar una mica tot anant d’una banda a l’altre. D’una banda a l’altre de l’habitació i d’una a l’altre banda també topant amb tots els mobles i recolzant-s’hi. Havia pres quinze o vint neurolèptics i alguna que altre píndola per dormir. Ho estava passant malament però malgrat tot lluitava. Lluitava tant com podia per vèncer la son i el desmai i mantenir-se ferm en el propòsit de anar fent d’una banda a l’altre.

Va provar fins i tot d’escriure alguna cosa, deixar un missatge per a algú del perquè d’aquell acte seu, però no podia. S’hi va estar cinc minuts provant d’explicar el que li passava però els ulls se li varen ennuegar i amb prou feines podia llegir el que escrivia, tot cohibit va poder posar-se dret, que era el que li demanaven les cames que fes i va deixar el paper moll de llàgrimes a l’abast de qualsevol que entrés a la seva cambra.

Va provar d’ajeure’s al llit aquest cop per dormir. Es posava de cantó i separava els peus perquè l’un al damunt de l’altre li feia venir rampa. Va fer tomba i tomba i torna a tombar, fins que sense adonar-se’n havia aconseguit de reposar uns cinc minuts.

-Està baixant l’efecte.- Va pensar, i encoratjat per la victòria es va deixar anar en una altra tombada només reposant, amb els ulls clucs, esperant, entre rampa i rampa el devenir quotidià de qualsevol altre dia. Sabia que a les set arribaria la veïna i faria el soroll habitual a la porta. Sentia els ocellets xisclant a mitja tarda. Algun cotxe que passava... i així mig distret va acabar per adormir-se després de tan nefasta experiència. Dormia per despertar-se l’endemà, però qui sap si ho aconseguiria.

La vida de l’Espol havia estat certament trista. Era el menut de cinc germans amb uns nou anys de diferència amb la seva germana més propera, i per tant havia crescut sol. Per a més coses, els seus pares acabaven de comprar una casa nova tot just néixer ell i els jocs amb amics imaginaris que voltaven pel jardí i per tota la casa eren habituals mentre els seus germans eren fora el cap de setmana.
Vivia a la part allunyada del poble nou i no es va fer mai massa amic dels nois de l’escola. Massa voler ser graciós, massa voler-los ésser simpàtic. Va progressar però més que ells en els estudis però no va saber aprofitar l’oportunitat d’estudiar a la ciutat que per un any li va oferir el seu pare. Un any i prou... més ben dit, un curs i tres mesos, perquè per Nadal, l’Espol ja era a ca seva amb els llibres a treballar en el taller de son pare i amb el propòsit d’aquest de fer-lo estudiar a les tardes, al mateix taller. Però l’Espol s’adormia davant els llibres de dret i semblava més distret treballant al taller que no pas amb els estudis. Ho varen deixar córrer però l’Espol sempre havia volgut seguir estudiant, potser una altra cosa diferent, però volia tenir carrera i per això es matriculava un curs darrera un altre en alguna universitat sense massa fortuna. Tampoc va destacar en els esports que es va decidir a practicar, ni hi va fer massa amics sincers; era massa tard.

Els caps de setmana veia primer uns altres amics del poble que havia conegut anant als bars i s’emborratxaven a més no poder de divendres a diumenge, per això potser no se’n sortia amb els estudis. Després varen venir altre cop els amics del col·legi i les experiències amb les drogues, de moment totes nefastes fins que no va provar l’èxtasi i s’hi va enganxar. Va deixar el pis de joves on vivia, també la novia que llavors tenia i va tornar a ca seva per treballar i fer-se un home de profit. Però no ho va aconseguir prou.

Va ser llavors que varen començar les visites al centre de salut mental i el seu primer ingrés en un hospital psiquiàtric, quan tenia vint-i-un anys. En va sortir tant escaldat d’aquelles dues setmanes, que va trigar anys a tornar a sortir de casa, només anava a treballar. Es va comprar un cotxe i va fer fortuna estudiant en una universitat propera una carrera de tres anys dels que l’Espol en va cursar un curs i mig, aprovant-ho tot amb notables i excel·lents. Tenia vint-i-sis anys.

Va deixar els estudis perquè no l’atreia cap especialització i a més va haver de marxar fora obligat per el seu pare a treballar de muntador. Va viure una experiència molt dolenta amb uns treballadors de barriada i en tornar a casa va anar a veure els amics del col·legi i les drogues. Aquest cop s’havia afeccionat a la cocaïna i tants cèntims com havia estalviat treballant i no sortint se’n van anar per aquell furat menyspreable. Tot el que tenia i tot el que guanyava i encara va quedar endeutat per a uns quants anys.

L’última que li havia passat després de la mort del seu pare, i motiu de la ingesta medicamentosa referida més amunt era cobrar la seva paga de pensionista de sis-cents euros i gastar-se-la amb uns amics que li havien de donar feina. Però la feina no vingué i es va decidir a convertir el seu estómac en una farmàcia. Aquest cop l’Espol es va despertar.



dimarts, 10 d’agost de 2010

Benvolguda senyora.

Aquesta carta la vaig enviar a la Rectora de la Universitat Oberta de Catalunya a Juny-Juliol del 2007. De cara al curs següent 2008-2009 ja hi havia la possibilitat d'accedir al campus virtual amb qualsevol plataforma, i així m'ho va fer saber abans un dels vicerectors, el senyor Villaverde en un missatge. Ara ja no tinc aquell ordinador perquè es va espatllar en una fuga d'aigua que hi va haver en l'estudi on el tenia. Tinc una torre de segona mà. Us poso aquesta carta aquí perquè la trobo entretinguda i simpàtica, i soposo que la senyora Rectora també ho va trobar així. Espero.

L'altre dia seguint les indicacions telefòniques institucionals vaig haver de personalitzar el meu accés al campus virtual i imprimir la seva preciosa carta d'admissió per als meus estudis de la Llicenciatura en Humanitats en castellà donat que haig de fer el trasllat del meu expedient des de la UNED, però malahuradament en aquell instant, acabava de caviar el cartutx de tinta a la impresora i no m'havia recordat d'alinear-la. Es tracta d'una impresora i escáner també. Llavors com que el sistema operatiu Windows XP que tinc al meu ordenador portátil no donava a l'abast amb l'alineament i la connexió al campus, i, a més, resulta que Windows XP a més, s'estava actualitzant automàticament, ho vaig tancar tot ràpidament i vaig provar d'alinear la impresora i anar pam a pam.

Després em vaig tornar a conectar al campus. Al cap de una mica de conectarme em va aparèixer una finestreta procedent de …WINDOWS NT/AUTHORITY/SYSTEM… dient-me que m'havia desconnectat massa rapid I que no sé exactament què passaria d'allí a seixanta segons. Jo m'havia trobat d'altres vegades que se'm desconectava del campus si no feia clic a un botó d'acord per evitar-ho però en aquest cas no hi havia tal botó. Vaig esperar i per a la meva sorpresa l'ordinador portátil nou de fa dos o tres anys, amb el que feia poc que em connectava, va fer un reset i es va apagar i tornar a encendre de manera irregular. Val a dir que aquell mateix dia això va succeir fins a tres vegades. Permetim que li expliqui que aquest ordenador el vaig comprar a la tienda en casa i que ja va donar problemas a l'hora de instalar els diversos components fins al punt que l'enviaren a Alemanya i segons el resum de la factura que, per sort, va entrar en el termini de garantia hagueren de caviar la placa madre. La placa en qüestió, és carísima i els reset li són molt perjudicials.

Jo vaig pensar que havia passat alguna cosa amb el campus i que a l'abandonar sobtadament alguna part amb accés restringit a la meva persona determinada del mateix els administradors del sistema del campus m'havien renyat, però no era així, era un problema del mateix Windows XP. Estic tip de el meu ordenador faci coses tot sol o de que faci coses per què li diu el Windows tot sol. De vegades em poso fins i tot paranoic, i jo rebo tractament mèdic i no puc adquirir coneixements segons com.

Al Febrer del 2.008 farà exactament deu anys que vaig estudiar l'assignatura Multimedia i Comunicació a la UOC, encara recordo la conferencia que se'ns va fer treballar llavors de Nicholas Negroponte. Diu que aquest que te la virtud de tirar endavant tot el que comença, encapçala un projecte de fabricació d'ordinadors per l'accés a Internet en països del tercer món. Deien a Radio3 que com que en aquests països no hi ha connexions elèctriques els faran anar amb una mena de dinamo similar a una corda com les que arranquen un motor foraborda. Els ordinadors ja estan llestos, valdran uns cent setenta-nou dòlars. I es parla de fer servir una altra plataforma diferent de la de Windows, concretament Linux que és gratuita. També deien que el seixanta per cent del preu que paguem a l'adquirir un ordinador són despeses de publicitat, embalatge i distribució, i, un vint per cent corresponen a despeses de cost per tal de fer l'ordinador suficientment potent per al sistema operatiu que ha de dur, el vint per cent restant deien que va dir Negroponte, corresponen normalment a beneficis bruts.

No seré jo qui li digui quina plataforma ha de fer servir aquesta Universitat però penso que el tema està esdevenit violent.

Espero haver-li aportat informació que consideri del seu interès i resto a l'espera de notícies on vostè consideri oportú. A reveure.