dilluns, 31 de gener de 2011

Records des de la diada de 2008

Ara m'he estat mirant les estadístiques del meu bloc i he vist que una de les entrades més sol·licitades és la de la Diada a can Salvans del 2008. Val a dir que des d'aleshores i malgrat el parèntesi d'un any u tres mesos en que la meva germana i el seu marit van estar-se a casa, no s'ha comprat més pa a casa. Desde el maig i fins ara al desembre que va marxar la mare hem anat tirant amb pa bimbo o més ben dit pa Panrico de motlle.

A na la meva mare li'n duien edl dia abans i ella el rosegava durant tot el dia. En menjava una mica a mig matí, abans de dinar i després de l'àpet. Sí que menjava pa de motlle al matí quan jo li preparava l'esmorzar de dues llesques untades amb Flora i melmelada a més de un got de lle i una pasta o madalenes. La pasta i les madalenes sobre tot després de anar a dinar al Tupí ara al setembre on me'n donaven. Fins que no va fer fred la pasta se la menjava a la tarda però en fer-ne i anar a dormir d'hora va quedar a la nevera fins al matí que li escalfava amb el forn i ella es prenia amb la llet calenta. Ara recordo que abans d'anar al Tupí li donava galetes maria o madalenes.

La trobo a faltar la mare. Avui he somniat que era a casa. També he somniat que hi havia el meu pare i que aquest em renyava per veure'm el seu whisky amb el carajillo del matí. També em renyava per coses de la feina... de quan treballavem els dos al taller, em sembla que era un dilluns i no m'havia presentat a treballar perquè estava estudiant en una universitat imaginària on hi havia antics companys de col·legi i a la meva classe fèiem àlgebra i càlcul infinitessimal i jo estava emocionat perquè per fi ho entendria tot, i no només ho entenia sinó que ho savia fer, per això no anava a treballar, estava aprenent-ho. Fins i tot m'he llevat amb el propòsit de tornar-me a matricular d'àlgebra en el meu expedient d'estudiant d'enginyeria informàtica de sistemes a la UOC. Ara que faig filologia!

Ahir vaig telefonar a la mare. S'hi va posar però no ens vem entendre gaire. Li vaig demanar si havia vist la missa de la tele perquè es donava la casualitat de que jo no l'havia vista ja que hi vaig anar de forma presenciala ala Parròquia de Sant Andreu de Tona, cosa que no li vaig poder comentar a la mare, i ella em va dir i ara què?

Sé que a la missa de la tele comentava el capellà no sé què dels feliços i de les benaurances, però fa tant de fred a casa i durant tants dies que la tele, més ben dit la TDT si canvies de canal no es veu fins al cap d'una estona llarga i com que jo sempre tinc el 3/24 per veure el temps en posar la dos i variar-ho tres canals ja no es veia res i per tant me'n vaig anar a missa al poble. També deien les benaurances. Ara que ha sortit el capellà i el cor de Tona a la tele, que per cert diu la gent que no canta gaire bé, i a na mi em sembla que és perquè el diumenge següent hi van posar, a cantar, uns professionals de cant gregorià; aniré a veure el capellà i li portaré el meu conte que hi ha en el primer relat d'aquest bloc. El de S'ha mort en Mohammed que hi surt ell encara que amb no gaire bon final.

Val a dir que jo el capellà de Tona el tinc en molt bona consideració i mai no ha dit cap paraula que jo sàpiga en contra de la immigració, i que diu la Consol que l'acte de l'altre dia a la tele va ser molt maco i que ens va agradar molt a tot el veïnat. A més el mossèn que ara no recordo com es diu venia cada primer divendres de mes a donar la comunió a la mare a casa. És molt bon home i fins no fa massa atenia a qualsevol hora. Ara atén els dimarts i els dimecres de 12 a 13 i de 19 a 20.

Sobre els que ens hem de fer fotre per tot això del negoci familiar ja en parlaré un altre dia.

Salut!

divendres, 28 de gener de 2011

La Raquel i la Quimeta.

Havia fet molt de fred, i a la ràdio parlaven ara de nevades. El mal temps duraria fins dissabte. No estava pas essent un hivern especialement cru però Déu n'hi dó el fred que havia fet aquella setmana.

La Raquel es disposava a dutxar-se. Eren quarts de vuit. El seu home, seu i a més tot el que ella volia, havia sortit cap a la feina després d'esmorzar només unes galetes, un got de suc i cafè amb llet. Avui aniria al mercat a comprar peix, que feia dies que no en sopaven. Una mica de lluç amb cebetes, pebrot i tomàquet. Mentre es vestia, la Raquel pensava que aniria també a veure la seva cosina per a tornar-li la visita que aquella li havia fet ara feia quinze dies. No van estar bé, però no era qüestió de deixar passar més dies i el telèfon era car, a més hi havia un parell de cosetes que volia dir-li a la Quima a la cara per veure'n el que de veritat en pensava. Què era tot allò de que l'Enric no sabia fer-li un fill? I lo del no treballar, què volia dir?

No es va pas empolaïnar massa. Anava natural que és el que li esquèia prima i esbelta com era. Com sempre, també, semblava més jove del que en realitat era i duïa gorro i bufanda de llana. Va travessar els carrers de la freda ciutat d'una revolada i a quarts de deu ja trucava al pis de la Quimeta. La va entabanar amb coses de la tele i tot d'una li va deixar anar si creia que era massa gran per tenir un fill. Com si a l'última conversa que varen tenir lo de tenir un fill no hagués tingut cap importància segons lo referit. "No podré treballar, però" i "No em fa cap falta, ara".

La Quima va quedar absorta. No només no s'esperava aquella visita tant de matí sinó que es va sentir avergonyida per haver-li dit ara fa quinze dies que el seu home no savia fer-li un fill. Aquella no se l'esperava i lògicament va assentir en que no li feia falta cap nadó que cuidar llavors i que el millor que podia fer era posar-se a treballar i no veure tanta tele.

La Quima, rossa i d'ulls blaus, tenia set anys més que la Raquel i era soltera. S'entretenia durant la setmana anant al centre cívic a la tarda i feia unes hores d'ajudant en una perruqueria del veïnat, però el més preocupant de la situació és que ella, allò del fill i de la feina ho havia dit sense donar-hi cap importància i ara es veia atossegada per una cosa que ni li anava ni li venia en realitat. "Si no vols tenir el fill no el tinguis!" Va pensar per a ella mateixa. "No saps ni si vols nen o nena" també va dir-se. Certament envejava la seva cosina perquè en tenia prou amb ben poca cosa. Un maridet... una mica de llucet... la tele!

D'ençà que es va morir la mare de la Raquel, la seva tieta, que, ara recordava la Quima, s'havien vist més que no pas de jovenetes amb la Raquel però no fins al punt de fer-li de consellera, i menys de manera solemne. Ara hi pensava. Estava tant trasbalçada que pensava en quant li deia a la Raquel que farien més vida juntes, que no deixès enrera lo de casar-se, que anar a viure a la ciutat li provaria bé, que es podrien veure tot sovint. Però ella no sentia pas que l'havia enredada fins llavors, que el que li havia estat dient tot aquests anys era només per plànyer-la i que en realitat el que tenia era goig perquè a la cosineta li havia passat una desgràcia i ara ja no seria tant més feliç que ella mateixa com ho havia estat tota la vida.

"Pots comptar!" va espetar-li tot d'una. "No et veig canviant panyals i portant el nen a la guarderia. A més, de la manera que el teu home és encantat segur que et fa una nena. I jo no et faré pas de cangur, t'hauràs d'espavilar tu soleta".

La Raquel va comprar el lluç a desgana i va anar a la parada de verdures. Va menjar-se un entrepà fred i va tornar cap a casa sentint-se infeliç potser, però només de portes enfora. Badava pel veïnat tot anant cap a casa. "Avui li diré. Vull tenir un fill" va dir-se a l'hora de preparar el sopar... però no ho va fer.

Això de la mare:

Estic ben amoïnat per això de la mare. Tot avui que no em trobo bé. Dimecres perquè teníem un torneig de futbol-sala, dijous perquè dimarts havia anat d'excursió, però avui se me n'ha anat tot avall. A més ahir no em va anar bé el taller de flors. Jo em pensava que seria una altra cosa i resulta que ens van fer un centre de taula d'aquests de casament. A més el centre cívic de La Guixa està a la quinta punyeta de Vic. S'ha d'agafar un autobús. Jo hi vaig anar a peu i vaig trigar una hora, tenint en compte que haig d'agafar l'últim autocar que va a Tona a les 20:30 haig de plegar un quart abans de l'hora i passar fred tot esperant l'autobús urbà que val 1,30 Euros i després esperar vint-i-cinc minuts més a que passi el de Tona. Tot plegat cinc euros amb seixanta cada vegada. I perquè m'ensenyin a posar flors en un florer! I la matrícula val quaranta euros! Trenta del curs i deu de material. No hi penso anar més, ja n'he gastat prou de cèntims, em pensava que seria un taller de jardineria i horticultura però no.

No sé que faré amb la mare. Hauré d'anar a veure-la més sovint. Un cop cada quinze dies potser. Estic molt trist i enrabiat. Què en deuen fer de les dents? Perquè ue robin un collaret té sentit, o un braçalet, però unes dents! Potser les té la meva germana o es tracta d'una broma macabra d'algun altre vell o vella de la residència en plan: jo tinc les teves dents, ara, a menjar papilla com tots. I lo bo és que em sembla que li varen costar un dineral perquè estiguin podrint-se en un calaix de la tauleta de nit d'algun desquiciat que en comptes de voler collir fulles vulgui jugar a torturar el pròxim. Quina barra! I, si les tenen les infermeres, que me les donin! A veure si semblarà l'Holocaust això, amb dents cap aquí i cap allà. A més sense les dents la mare no sap enraonar gens i poc que l'entenies ara no clices res de res. Només que vol collir fulles.

No la puc pas renyar perquè no l'entengui, però potser ella se'n refïa de que em preocupi per entendre-la. I els braçalets! Qui els hi ha pres! Ella em va dir de obrir un calaix de la tauleta de nit de la companya de cambra que dormia tot dient: "¿Aviam tú?" però no ho vaig fer. Després em va dir de desar-li la fotografia meva que li havia portat al seu propi calaix de la tauleta de nit i hi vaig trobar el tercer braçalet i un anell de quincalla aixafat. Vaig tapar el braçalet amb la foto i ara no sé si em va dir "Molt bé" o "Ja està".

És ben trist que no hi hagi places en cap residència propera a casa on poder anar-hi cada dia o cada dos o tres dies. Si que n'hi ha d'avis i de residències qualsevol.

I la meva tutora? que no es preocupa per mi? Mira que matricular-me a un curs de flors. Deu tenir comissió. A més a més em van dir davant de la treballadora social que m'acompanyarien a visita amb el metge i avui tocava anar-hi i no m'han telefonat ni res. A na mi tant me fa que m'acompanyin o no... hi vaig molt bé sol jo a veure el metge psiquiatra, però si no ho han de fer... que no ho diguin! Que no m'amoïnin ni atabalin. A més avui he telefionat al telèfon d'urgències de la Fundació Lar per dir-los hi que no volia seguir endavant amb el curs de flors i no m'han dit res tampoc. I tenen una agenda! Per a què serveixen doncs les agendes? Al menys telefonar i dir que no vindrien al metge i que no em preocupés per lo del curset però no han dit res. Això sí, venir com vindran amb el president i l'electricista a remenar els comptadors de la llum perquè n'hi hagi un en comptes de tres i fer el xafastre sí, però res més. Ara fins el dia quatre que tenim la reunió amb la coordinadora d'El Pedrís res o fins al dilluns següent dia set de febrer que vindrà l'ajudant a passar comptes de la despesa en viatges per anar a veure la mare i a donar-me els diners per al tabac... Abans m'acompanyava a l'estanc! No anem pas bé.

dijous, 27 de gener de 2011

Gener de 2011

Hola. El passat dimarts, dia vint-i-cinc vaig anar a veure la mare a Valldoreix. Estava molt espantadissa i patïa perquè no tenia cèntims. No vull dir que no tenia diners, que a na mi no me'ls ha pas demanat, si no que li va dir a la Consol per telèfon, que no tenia cèntims.

Jo vaig pensar que ja n'havia feta alguna i ara estava avergonyida davant tothom per alguna novatada. Però no és així. Ella ve d'estar-se tot el dia a casa i jugar i no tant jugar, a collir fulles del jardí. Dic no tant jugar perquè en collia moltes de fulles. N'omplia tres cossis de dos-cents quaranta litres cada setmana, de fulles, i ara allà a la residència no ho pot fer.

La mare està acostumada a podríem dir-ne, ser una feliç pecadora. Ella fa feina i pot fer-ne alguna de tonterieta i se li deix passar perquè ha collit fulles. Però alla a residència no ho pot fer. S'ajup a fer veure que cull alguna cosa però no hi ha res. Tampoc no s'hi veu gaire. Té ganes de fer feina perquè sinó es deu donar compte ella mateixa de que perd. Perd presència. A més a més té una èrnia a la panxa i potser li cau.

Els altres avis no la tracten gaire bé. No en sap d'estar amb gent. És massa bona fe. Ha perdut dos braçalets d'or i les dents postisses. Sort que les galetes que li vaig portar i que m'han dit que n'hi donaran unes quantes cada dia eren daneses i no s'ha de mastegar gaire. L'última que li he fet és dir-los a la residència, a les cuidadores, que es diu Dolores en comptes de Dolors que és el que té escrit al DNI. Espero que li vagi bé. Els hi ho he dit, perquè la noia que m'atèn quan arribo sempre parla en castellà i em va semblar més proper.

Volia deixar-li cèntims però em van recomanar que ho deixés a Direcció i els vaig donar per perduts i vaig preferir quedar-me'ls jo per comprar-li unes ulleres d'aquestes de la farmàcia per veure-s'hi millor quan cal i prou. Si li han de graduar la vista no ho podré pagar!

Ella està conscient encara.

Jo avui començo el taller de flors a La Guixa i demà l'èuscar al carrer Pla de Balenyà. L'exàmen de la UOC m'ha anat força bé. Ara em llegiré el llibre "Els Dublinesos" a l'editorial Proa de J.Joyce. Ens retrobem

dilluns, 24 de gener de 2011

"A Mother" de James Joyce: Comentari.

quina relació té aquest papernd'una mare tan "forta" amb la ideologia del nacionalisme? És a dir, de quina manera la defensa de la "mare pàtria" imposa unes determinades coordenades subjectives???

Jo penso que per respondre a aquesta pregunta no n'hi ha prou amb llegir només aquesta obra de Joyce. Vull dir que es pot intuir alguna cosa, però de la mateixa manera que s'intueix de la lectura que el lector i el narrador o narratori estan en comunió amb determinats aspectes a destacar i valorar i tenir en compte del caràcter i atributs de la senyora Kearney com el seu tacte i "savoir faire" en determinats aspectes de la història com ara el fet de saber posar alguns dels participants en el concert amb majúscules en el programa o que alguns altres no els agradi aparèixer després de determinades actuacions o cançons, -que sempre l'autor dóna per conegudes al lector- els coneixements de dret contractual i les seves exigències en el moment precís, si permeten intuir un caràcter del autor o narratori, però no són suficients per a determinar fins a quin punt els escrits són nacionalistes o no. Fins i tot caldria conèixer més bé del que jo soc capaç ara mateix, i parlo per mi, el caràcter dels irlandesos en general, o la seva constitució i el que ells podrien entendre com a mare pàtria. Vull dir que s'hauria de conèixer en quin moment ed la Història neix la República d'Irlanda com a ens independent ed la Gran Bretanya i quins són els valors que es destaquen en els seus diguem-ne estatuts per tal de contrastar-los amb els valors de la mare, senyora Kearney, que l'autor embolcalla de dignitat de lloança i de teniment.

Perquè si suposem que la república d'Irlanda neix en el moment àlgid de colonialisme Britànic és molt possible que l'autor en destaqui aquest empar en front de diguem-ne fills deixats de la mà de déu per en aquest cas impossibilitat de la corona estrangera -anglesa- d'atendre'ls -a n'els fills deixats-.

També pot ser que Joyce escrigui aquest o aquests relats en una época en que es necessiti de saber quins són els valors que calen en aquell moment, abans o després del naixement de l'ens, de la història i no tot sigui a toro passat. Vull dir que no sigui una explicació del que ha passat si no del que ha de, o hauria de, passar per tal d'anar bé com a país o de reconèixer unes possibilitats de país. O sigui, que si tinguéssim una mare pàtria com aquesta tindriem aquestes solucions que ens deixen més emparats de la immunitat d'actuacions en un món gran com el de l'Imperi Britànic on quedariem deixats a l'avidesa d'alguns que o bé no sabrien fer el programa o el farien perquè sí o només per a fer diners, o no ens pagarien el que ens pertoca per els nostres serveis un cop realitzats, -com a exemples-.

Tot això sense tenir ni faba de a quin any es va independitzar Irlanda o Eire, si era a prop de quan ho van fer els americans dels EUA i quines eren les circumstàncies a l'interior de les illes britàniques en aquells anys. Només parlo per intuició del relat i del que a na mi em sembla conèixer.

Espero que algú amb coneixements més amplis aporti més llum al tema en qüestió.

Salutacions cordials i Bon i Feliç Any Nou a tots/es,

Josep Salvans Arola.

divendres, 21 de gener de 2011

Llei de proteció de dades

Demano excuses a tots els que he referit en els meus missatges i ara haig de rectificar-ne els noms. No pensava que tingués pas massa importancia i confïava en l'esperit benèvol de la gent, és a dir, que la gent actuava de bona fe. Em va dir l'ajudant de la meva tutora de la Fundació Lar que no, ni les edats de les persones es poden introduir. Tinc molta feina, a la UOC no tanta perquè és un campus tancat amb contrassenya d'accés. Tampoc sé perquè serveix exactament un blogg ni internet, sí que sé que es parlava d'ampliar la capacitat... l'esfera! de capacitat. Jo ho utilitzava per comunicar-me, ara no sé com ho faré. Ja en trobaré l'entrallat, suposo! De fet no tinc gaire feina ara... m'hi puc dedicar!

divendres, 14 de gener de 2011

L'entrada d'any.

Hola a tots/es:

Per aquest nou any 2011 tinc ara mateix força projectes. El primer i més important, com no, és anar a veure la mare a Valdoreix. Hi podré anar a partir del dia vint-i-quatre que tindré la reunió amb l'ajudanta de la meva tutora. Jo compto que el viatge a Barcelona valdrà uns set euros anat i set tornar. Més dos euros del metro anar, i dos tornar; i sis euros del doble trajecte a Valldoreix que corresponen a dues zones tarifàries. Hi ha un autobús que surt a les deu del matí de Vic i és directe a Barcelona i para al carrer Casp 34, amb lo que m'estalviaré un bitllet de metro però hauré de pagar el de Tona a Vic que agafaré per anar a recollir la medicació a tres quarts de deu al carrer Sant Pere. No sé quin dia de la setmana hi aniré.

El segon projecte correspon a una tasca iniciada l'any passat: l'exàmen de la UOC de l'assignatura Introducció a l'estudi de la literatura del Grau en Llengua i Literatura Catalanes. M'examino el dia dinou de gener a la tarda.

Un altre projecte, aquest vol encapçalat per la meva tutora i la seva ajudanta és comenar a estudiar l'éuscar al centre cívic de Vic els divendres a la tarda, i els dijous començar horticultura a La Guixa.

Amb tot això i lo del Centre de Dia, ja estic força entretingut una bona temporada. Passarem un hivern distrets.

Salutacions cordials.

dimecres, 5 de gener de 2011

Estat de comptes.

Hola. Ja fa dies que us vaig donant petites notícies sobre el meu estat. Així que sense parar-me a escriure-ho us indico com estic i els canvis que hi ha hagut. Avui dimecres que tinc temps us en faré cinc cèntims en un petit resum.

El divendres anterior al pont de la puríssima o de la Constitució van ingressar la meva mare en una residència a Valldoreix. Per dir-vos la veritat jo em vaig pensar aquell dia que la vestien i arreglaven que la duien al metge de capçalera per fer-li unes raceptes noves que li calien per a la incontinència i que la metgessa em va dir que li faria, i em vaig esperar sense deixar la casa sola de les nou a quarts de dotze. Després vaig anar a Vic al centre de dia que ja no hi havia anat el dijous perquè la mare no estava gaire eixerida i a dinar al Tupí. Quan vaig tornar que eren les dues del migdia i vaig veure que la mare no hi era em vareig preocupar. De seguida vaig pensar que per sort l'haurien duda a una residència per la incontinència i pel fred. El fred provoca incontinència. Però em va estranyar que no m'en digués res la meva germana que aquell matí era allà a casa mentre la Rosa María vestia i dutxava a la mare. Fins i tot després d'anar aquella tarda a l'Internet a la biblioteca del meu poble vaig anar a la policia local que em va preguntar a veure perquè m'amoïnava si la meva mare havia marxat amb la meva germana. De fet, vaig pensar que gràcies i que tenien raó i allò m'alleujava del fet d'haver anat a Vic i no estar-me esperant a casa fins a aquella mateixa hora.

Després vaig anar cap a casa i m'hi vaig trobar la meva germana que recollia cinc coses per la mare. Li vaig demanar que on era la mare i em va dir que a Valldoreig, en una residència i que per anar-la a veure hi podia anar l'endemà mateix i em va donar una tarjeta i em va dir que era aquell número de telèfon però que per a telefonar fins el dijous després del pont perquè segons va dir eren uns dies molt...

Al divendres seguent després del pont, o potser era l'altre, vaig telefonar la mare des de casa de la Consol i vem xerrar una mica. Després vaig collir quatre fulles del jardí de la Consol i me'n vaig anar cap a casa. La mare estava bé. Ho sé. I encara ho està. Fa molts anys que està a casa i tot i que em sembla que passa una mica de gana entrehores el canvi no li fa cap mal. Tot és nou, veus gent nova i ella es trova bé i va lleugera per voltar per tota la residència com em va dir la cuidadora de Valdoreix que feia.

Després d'allò vaig portar la medicació a Vic perquè me l'administréssin donat que casualment trobava a faltar capces de pastilles que la mare volia endreçar aquell dia i que va retirar del lloc on eren em penso. Per això no les trobava. Ara em donen la medicació cada dia a Vic i l'acumulada per al cap de setmana.

També va passar que un cop tenia la tarjeta del lloc on era la mare vaig anar a Vic des de Tona a peu i em vaig trobar amb el meu cosí Joan a Malla. Li vaig poder donar les dades i també, abans de telefonar, em vaig quedar més tranquil. Ara hi vaig uns dos cops a la setmana a Vic caminant però no em trobo al meu cosí. Un dia aniré a veure la seva germana que també viu a Malla.

Per Nadal va venir el meu germà a casa dels avis i em va dir que si volia anar amb ell el dia de Sant Esteve a veure la mare amb el cotxe. Jo, que aquella mateixa setmana havia tingut dues reunions am la meva nova tutora que m'han posat de la fundació Lar arran de la meva incapacitació per el jutjat de Vic, li vaig dir que no, que tal i com havíem quedat amb la meva tutora hi aniria el dimarts següent, dia vint-i-vuit, i que m'hi acompanyav ala mateixa tutora.

El dia vint-i-vuit va venir la tutora i la seva col·laboradora i després de tenir-me tot el cap de setmana de Nadal sense tabac i havent de gorrejar pel carrer, la seva col·laboradora, la Sílvia, em va acompanyar a la botiga de queviures de Can Calvet i va pagar amb tarjeta i després vem anar a l'estanc on ja hi havia encarregat el cartró de Coburn. Després de que la tutora anés mentrestant a veure l'assistenta social de l'Ajuntament vem anar amb cotxe cap a Valldoreix. Es va passar el trencant de l'autopista i vem haver de anar a girar gairebé a Sant Vicenç dels Horts. Vaig veure la mare molt bé. Li han tallat una mica els cabells i està una mica amoïnada amb el canvi i com us he dit em sembla que passa una mica de gana entrehores, però està bé dintre lo que cap.

La Consol em va regalar uns guants negres i grisos que vaig ahaver d'anar a buscar a Les Llanes. Com que a la botiga no en vénen de guants me'ls van anar a buscar expressament per a mi i només els vaig ahaver de passar a recollir. La Consol també m'ha regalat una bufanda que tenia a joc. O sigui que ja m'han passat els Reis.

Dilluns dia deu torna a venir la Sílvia. Em comprarà més tabac i els tiquets del autocar. Així vem quedar. Li demanaré diners per anar a veure la mare. No sé com anirà. A na mi m'ha tocat vint-i-quatre euros de la loteria de Nadal i si no ja sé en què me'ls puc gastar. Us seguiré informant. Dir-vos però que aquest Nadal he menjat canelons que m'ha donat la Siseta, una amiga de la Consol i pollastre farcit congelat que m'ha donat la mateixa Consol. També m'he comprat torró de Jijona i de xocolata que encetaré per Reis.

Feliç any.