divendres, 28 de gener de 2011

La Raquel i la Quimeta.

Havia fet molt de fred, i a la ràdio parlaven ara de nevades. El mal temps duraria fins dissabte. No estava pas essent un hivern especialement cru però Déu n'hi dó el fred que havia fet aquella setmana.

La Raquel es disposava a dutxar-se. Eren quarts de vuit. El seu home, seu i a més tot el que ella volia, havia sortit cap a la feina després d'esmorzar només unes galetes, un got de suc i cafè amb llet. Avui aniria al mercat a comprar peix, que feia dies que no en sopaven. Una mica de lluç amb cebetes, pebrot i tomàquet. Mentre es vestia, la Raquel pensava que aniria també a veure la seva cosina per a tornar-li la visita que aquella li havia fet ara feia quinze dies. No van estar bé, però no era qüestió de deixar passar més dies i el telèfon era car, a més hi havia un parell de cosetes que volia dir-li a la Quima a la cara per veure'n el que de veritat en pensava. Què era tot allò de que l'Enric no sabia fer-li un fill? I lo del no treballar, què volia dir?

No es va pas empolaïnar massa. Anava natural que és el que li esquèia prima i esbelta com era. Com sempre, també, semblava més jove del que en realitat era i duïa gorro i bufanda de llana. Va travessar els carrers de la freda ciutat d'una revolada i a quarts de deu ja trucava al pis de la Quimeta. La va entabanar amb coses de la tele i tot d'una li va deixar anar si creia que era massa gran per tenir un fill. Com si a l'última conversa que varen tenir lo de tenir un fill no hagués tingut cap importància segons lo referit. "No podré treballar, però" i "No em fa cap falta, ara".

La Quima va quedar absorta. No només no s'esperava aquella visita tant de matí sinó que es va sentir avergonyida per haver-li dit ara fa quinze dies que el seu home no savia fer-li un fill. Aquella no se l'esperava i lògicament va assentir en que no li feia falta cap nadó que cuidar llavors i que el millor que podia fer era posar-se a treballar i no veure tanta tele.

La Quima, rossa i d'ulls blaus, tenia set anys més que la Raquel i era soltera. S'entretenia durant la setmana anant al centre cívic a la tarda i feia unes hores d'ajudant en una perruqueria del veïnat, però el més preocupant de la situació és que ella, allò del fill i de la feina ho havia dit sense donar-hi cap importància i ara es veia atossegada per una cosa que ni li anava ni li venia en realitat. "Si no vols tenir el fill no el tinguis!" Va pensar per a ella mateixa. "No saps ni si vols nen o nena" també va dir-se. Certament envejava la seva cosina perquè en tenia prou amb ben poca cosa. Un maridet... una mica de llucet... la tele!

D'ençà que es va morir la mare de la Raquel, la seva tieta, que, ara recordava la Quima, s'havien vist més que no pas de jovenetes amb la Raquel però no fins al punt de fer-li de consellera, i menys de manera solemne. Ara hi pensava. Estava tant trasbalçada que pensava en quant li deia a la Raquel que farien més vida juntes, que no deixès enrera lo de casar-se, que anar a viure a la ciutat li provaria bé, que es podrien veure tot sovint. Però ella no sentia pas que l'havia enredada fins llavors, que el que li havia estat dient tot aquests anys era només per plànyer-la i que en realitat el que tenia era goig perquè a la cosineta li havia passat una desgràcia i ara ja no seria tant més feliç que ella mateixa com ho havia estat tota la vida.

"Pots comptar!" va espetar-li tot d'una. "No et veig canviant panyals i portant el nen a la guarderia. A més, de la manera que el teu home és encantat segur que et fa una nena. I jo no et faré pas de cangur, t'hauràs d'espavilar tu soleta".

La Raquel va comprar el lluç a desgana i va anar a la parada de verdures. Va menjar-se un entrepà fred i va tornar cap a casa sentint-se infeliç potser, però només de portes enfora. Badava pel veïnat tot anant cap a casa. "Avui li diré. Vull tenir un fill" va dir-se a l'hora de preparar el sopar... però no ho va fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada