dilluns, 28 de febrer de 2011

Dimecres comença el semestre a la UOC.

Hola. No us ho havia dit però vaig aprovar l'assignatura Introducció a l'estudi de la literatura amb un Notable i per tant, en vistes del bon resultat, aquest semestre m'he matriculat de dues: Llengua, cultura i societat i Introducció a les ciències del llenguatge. Gairebé ja tinc accés a les aules però encara no. Em sembla que anirem bé perquè he fet una bona tria. Ja tinc ganes de començar! Salutacions.

divendres, 25 de febrer de 2011

La meva vida és molt trista.

Hola. Avui pensava, un moment, que la meva vida és molt trista, i això que em prenc una fluoxetina de 20 cada dia que és un antidepresiu. Estava passejant pel jardí de casa i he vist la barbacoa. Una barbacoa que vem fer ara fa més de vint anys al taller i que està en molt bones condicions i he recordat aquells dinars que fèiem amb el meu germà Xavier i tota la família.

En Xavier es cuidava del foc i de coure la carn i quan ja estava tot i ell era ben suat es tirava a la pissina per dinar més fresc. La Neus, la meva germana i la mare paraven taula a la taula de pedra del jardí i el pare i jo ens banyàvem. de vegades, crec recordar, i molt especialment al principi, hi havia també el meu germà en Jordi que poc després també es va posar a festejar. Si faltava alguna cosa a mig dinar, jo agafava la moto, una moto imaginària, és clar, i anava a cercar-ho a dintre: Una gerra d'aigua, més pa, la sal, una altra ampolla de vi... aquell vi que compràvem a granel i que haviem d'encabir en aquelles ampolles de vidre de Jonhy Walker cada dia a ben dinat per posar-lo en fresc. Recordo que tot sovint vessàvem el vi, tant la meva germana com jo fins que el pare o la mare, ara no ho sé, no van comprar un embut especial anti-goteig.

A la tarda, se li havia d'anar a cercar un jersei o un xal a la mare perquè després de dinar la mare sempre tenia fred. Recordo que deia que "Un buen español, si bien ha comido, después de comer, siempre tiene frío". D'això se'n cuidava la Neus. A na mi em tocava ajudar a desparar la taula com a na tots i després jèiem al jardí o miràvem pel·lícula a dintre si era molt bona.

Recordo que per aquelles dates i també més cap a l'estiu el meu pare tenia costum també de sopar fora. Es posava una làmpara i la tele, una tele petita i portàtil i menjava a la terrassa de la cuina, però llavors jo ja era a dormir. Alguna vegada en dia de festa també hi havia sopat. Aquella tele petita i en blanc i negre, encara la trobaria per la caseta i també se l'enduïen al cuarto de dormir i la posaven a la nit. A na'l meu pare sempre li ha agradat molt de veure la tele i les notícies. Veure la tele era un festival. Fins i tot a na mi m'havien trobat alguna vegada a la nit al mig del passadís mirant-la des de fora del cuarto. ¿Us ho he dit que la meva mare va fer els quaranta anys el mateix any que jo vaig néixer? El meu pare en devia tenit llavors quaranta-un o quaranta-dos i bebia entre altres coses conyac Torres 10, el de l'ampolla embolcallada amb celofán groc. A casa es feien festes per tot: Per inaugurar la pista de tennis en van fer una llogant la Torre Simó només per fer el sopar i l'entrega de premis del "Torneig Pista Salvans" d'estiu. Torneig per a joves, sèniors i veterans però jo era massa petit per jugar al tennis. Abans no es començava pas de tant petit i les raquetes eren diferentes. De fet no m'ha agradat mai el tennis des de fa uns anys. De vegades jugàvem el cap de setmana amb el pare i /o amb el Xavier i en Jordi. Sempre en diumenge després de missa i després ens dutxàvem. A na'l meu pare sempre li havia agradat molt fer esport i normalment jugàven una colla de quatre amics tot l'hivern els diumenges. De jove havia fet atletisme i va arribar a ser campió d'Espanya de llançament de pès, però això em sembla que ja us ho he explicat. Va ser a Valladolid i va sortir la foto al diari, un diari que encara exposaven eamb motiu del 75è anniversari del Club Atlètic Vic al museu d'art de la pell de Vic.

Quan feia massa fred per jugar al tennis, fins i tot a les dotze del migdia, i quan els amics es varen anar fent grans per a la pràctica d'aquest esport, el meu pare solia anar a caminar o a córrer. De jo petitet hi anàvem plegats els dissabtes o els diumenges. Anàvem a fer el circuit i per l'entremig es dedicàvem a fer gimnàsia sueca i trots. Si no hagués estat jo un nen consentit i baliga-balaga hauria pogut fer alguna cosa en el món de l'esport amb un entrenador com ell. Recordo una vegada que vaig guanyar un cross a Tona perquè vaig córrer tal i com em va dir ell que s'havia de córrer aquell cross i fins i tot un amic meu que va venir a fer la preparació amb el pare i jo, tot just un parell d'hores abans de començar va fer setè o cinquè i això que no era cap dels nois del col·legit que destaquéssin en l'esport. Recordo que, absurdament, li vaig dir al meu pare després de dinar i quan em deixava anar al cinema el diumenge a la tarda perquè havia guanyat, que el que més m'havia agradat era el refresc de menta que m'havien donat.

No hi havia feeling amb le meu pare jo me n'aprofitava tant com podia perquè em donés cèntims o em fés cas i ell passava massa hores al taller, per a mantenir tota la família, el mateix taller i la casa. Al anar a un col·legi de pagament i tenir el meu pare cinquanta anys quan jo començava a raonar, suposo, em va fer que no el veiés mai com un ídol. El papa era pagès dintre lo que cap i no era tan cool com el meu germà Xavier que vivia a Barcelona i que era enginyer industrial. Segons la mare jo havia de fer el mateix, ser enginyer, però el meu pare, en l'edat de decidir necessitava un advocat pels seus assumptes i em vaig decidir per les lletres, em sembla que en un desafortunat cas. Dic desafortunat p0erquè mai he arribat a ser advocat, ni tant sols vaig aprofitar el primer curs. Després em vaig voler fer enginyer tant si com no amb el hundicap que suposava no haver fet ciències a COU. I vinga a perdre temps matriculant-me a la universitat a deshora.

El meu pare va tenir molta paciència amb mi. Jo era un pijo per un home de Vic. Li vaig fallar molt, tant que no recordo ara haver fet res per ell de jove i en canvi haver fet tant allà al taller dels vint-i-dos als trenta-sis anys i havent-ne tret tant poc a canvi, podem dir i en comparació d'altre gent que a la meva edat ja portaria vint anys cotitzats al règim general per exemple, però, i em sembla que ja ho he dit algun cop, em sembla encara estar en deute amb ell. Sempre ho estaré.

Penso poc en la mare. Només la vaig a veure un cop al mes. Està molt prima i té tremolors, però al matí, l'últim dia que la vaig anar a veure, dijous va fer una setmana, estava molt eixerida. Li vaig portar madalenes. El proper cop li duré també colònia perquè en tingui. Pobreta, allà sola tot el dia sense poder enraonar amb ningú de casa, com jo que tampoc enraono amb ningú de casa. Xerro amb la Consol, els diumenges després de missa però no és el mateix. Si em donen diners de butxaca la tutora els gastaré, si n'hi ha prous, en anar a veure-la un cop cada quinze dies.

Ahir, però, va ser un dia distret. Vaig anr a Balenyà estació a peu i en vaig tornar total per gastar-me cinc euros amb cinc per treure'm la "Tarjeta Dorada" amb la que em fan descomptes en els viatges en tren. Vaig trigar gairebé una hora a anar i una altra a tornar, al migdia que feia calor. Un dels que conec al centre de dia m'ha dit que em va veure i llavors em vaig trobar amb en Francesc que és un noi que té trastorn bipolar i que és de Tona i vem anar a cercar fondos per al seu projecte, bé de fet és una realitat, per la seva emissora de ràdio a Internet -crackfm.net-. Vem voltar per Torelló entrant ell a les botigues i demanant amb una fotocòpia diners per ésser inclòs a la pàgina web: Autoescoles, perruqueries, tendes de fotografia... en tres quarts d'hora es va fer quaranta euros i se'n va anar a pillar mig pollastre. Em volia convidar però li vaig dir que no, que jo estava abstinent de feia gairebé tres mesos. De fet els fa avui els tres mesos, però em va fer gràcia la manera de fer cèntims del no res. És molt decidit i habilidós. Ara ha obert una plana al facebook -sinpasta.es- i es vol passar els propers sis mesos viatjant per Espanya sense ni un duro, es comprarà una càmara i un portàtil amb una herència que cobrarà la setmana vinent i penjarà resums des d'arreu. A veure si li va bé. És molt bon xicot.

Salutacions cordials,

Josep Salvans Arola.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Demà passat farà tres mesos...

Demà passat dia vint-i-cinc, farà tres mesos des de l'última vegada que vaig consumir cocaïna. Estic molt content i a partir del primer passa volant, no te'n dones compte que ja en portes tres! El meu rècord és de quatre mesos en aquests vuit anys que fa que consumeixo i espero batre'l aquest vol. Salutacions cordials. Josep Salvans Arola

dimarts, 15 de febrer de 2011

Ja no vaig al centre de dia CADO ni al Tupí.

Hola. Des de ahir dilluns que ja no vaig al centre de dia CADo del carrer Sant Pere de Vic ni al menjador social del Tupí. El motiu és que m'he cansat del tractament i l'abandono. A més es dóna la casualitat que al grup de reinserció, que és al que m'han passat recentment donada la meva abstinència hi ha la noia que em venia la cocaïna i que és dels Hostalets de Balenyà.

Com que aquesta noia em va enredar i em va quedar a deure més de deu mil euros no tinc cap ganes de fer veure que no ha passat res i davant de la gent tractar-la com si res. Com si fossi normal, que no ho és, i anar fent de comparsa en la seva evolució mèdica. A més aquesta noia diu mentides i no m'agrada le gent que diu mentides. Ara no faré aquí públiques les mentides que diu sobre el seu tractament i tot això però sé del cert que en diu.

Si no vaig al centre de dia CADO no cal pas que vagi al Tupí i així em quedat amb la treballadora social. També diu que em cercarà un voluntariat per fer i ja m'ha donat hora per el treballador social de Salut Mental el proper dia vint-i-quatre de Març.

De moment vaig a buscar cada dia la medicació al CASD -Centre d'Atenció i Seguiment de les Drogodependències- que és a l'hospital General de Vic. Aprofito el matí i el desplaçament a Vic per connectar-me a Internet a la Seu de la UOC de la Plaça del Mil·lenari.

Al Pedrís m'han ofert dues hores a la setmana de tallers: AVD -Activitats de la vida diària- els dimarts a la tarda i un altre taller sobre la meva malaltia que es fa els dimecres a les 11:30 hores.

Passo uns dies malament. Això de deixar d'anar al CADO és un canvi molt fort i encara no m'hi he acostumat. Tinc la sensació de que no faig res en tot el dia però no tinc cap ganes de consumir, de fet ja espero amb anhel l'inici del semestre a la UOC el proper dia 2 de Març. De moment llegeixo lectures endarrerides del semestre passat. Penso que és important prendre's una estona per a llegir textos que s'han destacat com a significatius per a l'estudi de la literatura... No només important, també imprescindible, així que us deixo i vaig cap allà. Salutaciosn cordials.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Somni de la llei de protecció de dades:

Hola. Avui he tornat a tenir un somni que m'ha impressionat força. El meu pare i jo havíem anat de muntatge, cosa que només hem fet una vegada i ja havíem acabat i ens trobavem en un hotel a la carretera. És curiós perquè ha resultat que el meu pare era ja gran, envellit i m'ha estranyat que haguéssim anat de muntatge. Potser era de viatge.

El cas és que en aquell hotel de Castella i Lleó o potser que era de Saragossa les coses estaven distribuïdes gairebé com a casa. Vull dir que el meu llit estav orientat cap a l'Est i el del meu pare estava també orientat a la cara Est i era com si es tractés del llit del meu germà que a la meva habitació estan de costat. Recordo que ens hem estirat i després hem anat a sopar, on hem fet una mica el ridícul, sobretot jo, quan el meu pare amb les seves habilitats de senyor gran i fi amb el menjar demanava les coses i jo, amb un posat de no m'agrada anar amb el papa, he fet de pijo.

El meu pare mai m'havia renyat davant la gent ni davant els amics. No li agradava i m'ho va dir una vegada. Així que gràcies a ell hem pogut sopar mitjanament tranquils tot i el sofocament que hem patit, especialment jo.

Recordo que en haver d'anar al wàter, ja quan anavem a dormir, un wàter que era comunitari i semblava un dels de casa, doncs a l'entrar, he vist una persona a la banyera embolcalada en un llençol i ed seguida he pensat que hi havia overbooking a l'hotel, però jo havia de fer pipí, i en no encendre's el llum he anat a mirar si havien afluixat la bombeta. Així que, mig a les fosques, he anat cap al lavabo i donat que ja en savia la posició del llum, a sobre just de la tassa, he començat a roscar la bombeta. La rosca estava passada però la bombeta no s'encenïa, i llavors he pensat que potser m'havia deixat l'interruptor tancat, i he mirat de roscar la bombeta fins al punt que es quedés una mica forta per anar a provar-ho altre cop quan ha resultat que s'ha encès el llum i han aparegut uns amics meus de Tarragona de fa molts anys, de quan estudiava el COU a Barcelona i coincidíem al col·legi major.

-Enric! -li he dit-, quant de temps sense veure't!
-Si, molt de temps... quant fa?
-Més de vint anys. Qùè n'és de la teva vida? Et recordes de quan vareu venir a l'aplec del Matagalls? Aquest és el teu amic que també anava amb tu aquell dia?
-Sí, quina casualitat oi?
-Ostres tu- li he dit després de una breu xerrada amb tots dos mentre li explicava el desastre que he fet amb la meva vida i la cocaïna tot compungit mentre la gent ens escoltava i n'hi havien que donaven la raó a la traficant dels Hostalets i n'hi havien que me la donaven a na mi com a víctima fent crits i comentaris...- Però si hi ha també en Jordi!
-Hola, com anem?

Hem començat a fer gresca i bromes fins que ha arribat al punt que en Jordi se n'ha assabentat que jo una vegada i per Internet vaig fer un comentari sobrer els del barri del Serrallo de Tarragona i l'havia agafat a e n'ell com a referent i les seves bromes pesades i l'havia fet quedar molt malament davant de tot el seu barri. Llavors en Jordi volia fer més o massa broma i hi volia incloure e n'el meu pare que era per allà consumint alcohol de matinada. Jo he dit que no, i els he acomiadat bruscament, gairebé amb violència, i he portat el pare al llit. M'ha hagut d'ajudar un home a asseure'l perquè jo tot sol no podia de inflat per la retenció de líquids que el va matar com estava. Li he tret les sabates i li he afluixat el cinturó, i hem quedat per descansar i merxar demà al matí, pero eren quarts de sis... i demà era dijous trenta de juliol... si el deixava reposar tot un dia troberíem una embussada de cal ample a la carretera aisí que hem marxat sense que el meu pare pogués reposar bé.

De matinada encara, marxavem. Tot era mig fosc encara. i ha sortit el gerent de l'hotel a acomiadar-se. El meu pare s'ha acomiadat com un senyor i li ha hagafat una tarjeta. Jo que també volia quedar bé li he demanat que com es deia l'hotel, que li faria propaganda. M'ha dit que no calia, i que no ho mirés al lletrero, que no feia falta... que de veritat que no.

Però jo en pujar el cotxe espatarrant que duiem el pare i jo no me n'he pogut estar i he mirat. Es deia "Pee-pee'o". I llavors s'ha produit un esclat de renecs o de queixes mentre tancava la porta del cotxe.

Hem arribat a casa i hi ha hagut crit sen tre la mare i el pare. Els meus germans no hi eren:
-Aquí tens el teu fill! -li ha dit el pare
-Aquests! són els seus pantalons -li ha respost la mare tot ensenyant-ne dos o tres de nets i planxats-.

Llavors no sé com ha anat que la mare tot i no conèixer en Jordi, i després de que el meu pare li expliqués l'episodi a l'hotel, m'ha renyat i m'ha inquirit a veure si no em recordava de'n Mallol quan era petit allà al col·legi major, que què em pensava, que si em podia imaginar el pobre noi patint en mig del seu barri per aquella referència que n'havia fet ara feia uns anys. Que si no em feia vergonya.

Mentre la mare m'anava matxacant jo m'he tapat la cara i mentre la sentia embalar-se cridant-me mirava de escrutar amb les mans quina cara podia estar fent jo donat que una expressió interior s'ofegava en una barreja de quasi esclat de plor i quasi esclat de riure en pensar en aquell pobre noi en mig del seu barri assenyalat i menystingut pels veïns quan de sobte, i per no riure ni plorar m'he posat a cantar a viva veu:
-Toooooot el camp! Éééééés un clam!

dimarts, 8 de febrer de 2011

Demà surten les notes de la UOC.

Hola, demà dimecres dia nou de febrer surten les notes de la UOC. Jo m'he examinat només d'una assignatura i he quedat, tant amb la meva tutora civil, com amb la meva tutora a la UOC que si no era que treïa un notable de Introducció a l'estudi de la literatura no em matricularia pas de més d'una assignatura. En concret el tracte és que si aprovo amb notable em matricularé de dues: Llengua, cultura i societat; i Introducció a les ciències del llenguatge. Però si no trec un notable només em matricularé de Llengua, cultura i societat. Espero treure un notable perquè serà senyal que vaig agafant ritme d'estudi després del parèntesi que he tingut d'alguns anys sense estudiar i perquè en tinc moltes ganes. A més el semestre serà més entretingut si faig dues assignatures i progressaré en el grau de manera més ràpida.

De tota manera no em desatrau gens el fet de cursar només una assignatura. Si no trec notable voldrà dir que no estic preparat per fer dues assignatures i m'hauré de resignar sense problemes. Ara mateix ja faig moltes coses: l'èuscar, el blog, llegir lectures endarrerides de l'assignatura Introducció a l'estudi de la literatura, le llibre Dublinesos de J.Joyce, i tinc el centre de dia CADO i encara continua fent molt fred com per estudiar a la tarda, però si trec un notalbe m'hi obligaré a fer-ho i a treure'n dos, de notables, el semestre vinent.

Demà o dijous aniré a veure la mare a Valldoreix. Ja tinc els diners pel trajecte que em va donar ahir l'ajudant de la meva tutora. Avui no hi he pogut anar perquè a la tarda he quedat amb la tutora i el president de la Fundació Lar que vénen a arreglar els comptadors de la llum perquè pago massa. Pago tres comptadors i amb un n'hi ha d'haver prou. No sé com ho faran. Diu que vindrà també un electricista. El president de la fundació treballa a la Companyia.

Tinc ganes de vuere la mare. L'última vegada no em vaig quedar gaire tranquil. A veure si l'animo i posem unes quantes coses al lloc allà a la residència. Li portaré tres fotos, una del pare, una de'n Xavier i una de meva de quan era petit que podeu veure totes en aquest bloc si regireu una mica.

El dimecres i els divendres també tinc una entrevista amb la coordinadora del centre el Pedrís per anar a complimentar el meu tractament aquí a Vic. Diu, el divendres passat vàrem tenir una primera entrevista juntament amb la tutora, que hauré de realitzar alguna contraprestació si vull ser atès en aquell centre: algun voluntariat i tal. També ens hem marcat coma objectiu el trobar una feina complementària a la pensió -alguna feina de un parell d'hores o tres a la setmana- i per això parla la coordinadora de fer algun tractament mixt entre el centre de dia CADO, el Pedrís i la Oficina Tècnica Laboral. Totes tres institucions al carrer Sant Pere de Vic. Ja tinc ganes de començar.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Ressenya d'una obra de teatre: Imaginació.


El jardín de los cerezos de A.Chejov:

Personalment trobo l'obra prou interssant, i sempre a apartir del pròleg del llibre, com a relat de circumstàncies viscudes per els personatges durant una época determinada que el cinema, fins llavors, -doctor Zhivago- situava, en la meva persona, més enllà del 1917, any de l'esclat de la Revolució Russa d'Octubre, en plena Primera Guerra Mundial o Gran Guerra. Cal tenir doncs en compte que l'obra és de 1906 i que ja llavors, i pel que s'indica en els comentaris secundaris de l'obra -com per exemple que es vulgui vendre l'hort per fer-ne parcel·les per a fer-hi cases per als estiuejants-, donen a entreveure que la revolució industrial ha arribat a aquells territoris de Rússia i ha deixat prou beneficiaris com per què la gent es compri cases per estiuejar-hi. És a dir ha nascut la burgesia a Rússia, burgesia que també va donar lloc a la Revolució Francesa i així el personatge del servent i de petites, diguem-ne, "tribus" de servents per a sempre, queden abandonats a la casa en un trist final. La part noble dels rússos queda allà vilipendiant-se els diners, en petites quantitats com ara monedes, i se'n va a França, -París-, a conviure amb d'altres mil·lionaris i a tirar-se la "vida padre" en una, també, climatología menys hostil.

Trobo destacable, que sigui el servent qui informi als senyors què se'n feia d'aquells fruits traduïts com a cireres que abans es recollien i venien a la ciutat coma melmelada i altres conserves i que ara, en el moment del relat, i uns anys abans han quedat en desús com a pèrdua cultural penso en benefici d'altres menjars.

És de suposar que en un primer moment els obrers que anaven a ciutat cobraven més que treballant al camp i això es devia de utilitzar com a reclam, també devien créixer els salaris intermitjos de gestors i petits comerciants, però que un cop saturat el mercat laboral aquests sous primers devien perdre pès relatiu en benefici dels lloguers de pisos i petits apartaments en barriades que, per alguns una casa de estiueig en un lloc on el sòl és més barat resulta més atractiva.

De fet es resolt tot el procés de pèrdua de capital social i humà, com una enganyifa de cara al membre de tribu de servents que gasta tot lo acumulat en una vida per comprar el terreny dels cirerers i que com nosaltres ara sabem, anirà a parar a mans de la dictadura del proletariat, o més ben dit a mans d'uns quants "porcs" com els de la "Revel·lió a la granja" de George Orwell que ho deixaran perdre però que no tornaran aquest capital invertit a qui n'ha pagat el preu.

Així el tetrisme de l'obra ariba al punt de que la capital d'un lloc on hi ha hagut una revolució tant maca com la Francesa esdevé el refugi del primers en beneficiar-e de la situació de caos social que es viurà en els propers anys de cara a la Gran Guerra que recordem que esclata amb l'assassinat a mans d'un grup de joves rebels serbis, em sembla, del príncep Francesc Ferran de Saboïa, hereu del tron austríac.

Es a dir que l'obra esdevé un relat de circumstancies relatives i clarificadores de detalls relatius a l'expansió de la revolució industrial que tants beneficis havia de dur a tothom i de la revolució francesa com a lluita de classes o tribus llavors com a revenges gairebé personals entre els personatges que en la Revolució Francesa sembla er que es varen recompensar amb la mort a la guilotina dels rics i després dels pobres ingeniosos com el mateix Guillotein, -Una cosa tant trista-, després del conflicte del Marroc, a russia en una revolució que podríem anomenar segons la terminologia pròpia, sembla ser, dels francesos "revolució no completa" tal i com tampoc ho va ser abans l'americana en el seu procés d'independització de la Corona Anglesa, cosins dels últims Tzars de Rússia i de ulls blaus i no verds donaren lloc també als humananment més tristos episodis de la posterior i segona Guerra Mundial i inicis de netejes ètniques i genètiques.

dissabte, 5 de febrer de 2011

El marxisme, era literatura?


El marxisme, com a mínim, és il·legal. No es poden prendre els factors de producció per la cara i agenciar-se'ls... ni que sigui el proletariat. S'haurien de fer tota una sèrie de càlculs comptables per veure el que realment han pres els propietaris dels factors de producció, i dels recursos naturals és clar, per veure en quina quantitat s'ha menystingut a l'obrer. De fet, ara, i parlo per exemple a diferència del sistema productiu escalvista dels romans o dels egipcis: Si et fiques aquí i caves i em trobes carbó et donaré tants cèntims l'hora o al dia i no: Tu ficat aquí i cava, i, el teu fill que hauràs tingut en un contuberni, també cavarà, cavaràs sempre.

He tocat un dels temes més punyents, la mineria. A Espanya ens va passar molt abans que a Rússia per exemple i molt abans que no pas a sudamèrica. No va ser fins a la llei de mines del segle XIX, em sembla que no es va evitar que els estrangers, principalment anglesos, compressin terrenys i explotacions per arribar a gairebé acabar-ne els recursos i sense pagar res a l'Estat. Així estan al país basc, que ja no tenen ferro, com ja he dit en alguna vegada en aquest mateix espai, em sembla, l'últim dels grans alts forns , el Mariángeles sel van endur a la Índia. I es que abans es treia el ferro i en general dels llocs més propers i accessibles a les potències i com sempre d'on és més barat fer-ho. Si aquí havíem tingut mines de or i de plata a sudamèrica i havíem expol·liat el territori ara, bé ja des dels romans també, ens tocava el rebre.

Sobre aquests càlculs comptables hi ha molt a dir. ¿Correspon una quantitat d'aquests diners expol·liats, la plusvàlua, als antics obrers que van aportar experiència i saviesa a les explotacions per tal d'evitar més accidents laborals?. I, correspon pagar-los als països estrangers? o als enginyers que observaven i tal? ¿Correspon a Roma i els romans indemnitzar les terres del mediterrani? o amb el bagatge cultural, ed molts àmbits -lingüístic, laboral, legal...-, més o menys heretat ¿ens podem donar per satisfets i ben pagats?

T. Eagleton, un autor britànic d'aquest segle, ara ja passat, situa el marxisme en l'òrbita de l'anàlisi literari. El marxisme com una manera de veure els escrits de la Història. Un factor econòmic i de rol social, penso. La lluita de classes i la citada ja plusvàlua expol·liada, però si hi havia gent que a principis del segle XX veia la literatura com un ens al que se l'ha de aïllar del context i al que s'ha edstudiar com un mecanisme -els formalistes russos-, per què no podem dir que és una altra història? que en realitat els que ens ho hem passat d'allò més bé treballant hem estat els obrers, que hem gaudit de condicions dignes de treball, "descansos" de cap de setmana amb tots els ingredients que volguéssim imaginar per a l'oci, pagues extra, una vivenda, menjar, beure, sexe... i que en arribar aquí ha arribat un moment on els occidentals en aquest sistema nostre tant corrupte acceptem la violació dels drets humans que hi ha per exemple a la Xina i els hi comprem els productes. A la Gran Bretanya surten vaixells de residus plàstics en vaixell cap a la Xina i en tornen amb joguines de Nadal per als nens.

Avui dia ningú no es pot permetre ser d'esquerres... algun treballador de La Caixa -fins no fa gaire-, algun funcionari, algun càrrec del sindicat, algun pensionista o jubilat -per el compte que ens porta- i els que n'eren ja no tenen temps de pensar en la Xina si no és per dir que aquí estem molt bé i anar tirant de meta. Hi ha molt obrer de dretes, que té l'esperança de millorar més que els altres i arribar més amunt en la seva empresa i mentrestant fer-la pujar a ella, l'empresa, també més amunt amb més plusvàlua perduda. No ja només plusvàlua "real", és a dir plusvalua que s'extreu del diferent preu al que jo et pago el quilogram de carbó extret i el preu al que jo el venc a Londres, despeses de transport a part, sinó plusvalues socials que desgasten l'induvidu com a ésser humà i social.

Vull dir per exemple les traicions que es produeixen en un dinar entre treballadors d'una empresa amb una altra, el haver de vigilar que no me la fotin a l'hora de dinar que a la tarda es veurà, el voler treure cèntims d'aquí i d'allà amb més plusvàlues descrites anteriorment -per aquells enginyers- o plusvàlues per escriure. Si no es té competitivitat internacional perquè hi pot haver una guerra difícilment anirem enlloc.

Tota la crisi que tenim ara ve de l'Islamisme i del petroli i de la guerra de l'Iraq i del Golf i si occident es deixa portar al globalisme anirem tots per mal camí, perquè ja no sabrem ni tant sols qui és el pagès que sosté la nostra pastanaga davant de l'ase -que som nosaltres- perquè correm més. De fet això és el que està passant. Que ja no ens agrada la pastanaga, i això és molt trist.

divendres, 4 de febrer de 2011

L'èuscar.

Divendres passat vaig començar a anar a un taller d'èuscar a l'escola oficial d'idiomes de Vic. El curs està promogut per el Centre Cívic i el dóna una dona basca de nom Patricia Irañeta.
La Patricia deu tenir uns cuaranta-cinc anys i en fa, jo calculo que, uns deu, que viu a Catalunya. Dic que calculo que uns deu anys perquè ella mateixa va manifestar que quan va arribar no entenia ni el Buenafuente quan xerrava per TV3.

Devem ser uns vint-i-cinc al taller i moguts per diferentes motivacions. La majoria estan emparentats amb gent d'allà, els consogres, el nòvio, n'hi ha una que va venir de petiteta perquè el seu pare va trobar feina a Catalunya mentre ella aprenia la variant actual de l'èuscar, l'euskara batua, a col·legi i corregia la seva mare que li parlava en dialecte. Ara no es recorda de res i ha vingut al curs a veure si ho pot recuperar.

La veritat és que estem, avui, al segon dia del taller i ja se'm fa pesat anar-hi. És de 18:30 a 20:00 hores i normalment a aquella hora ja fa estona que dormo. Així vaig al centre de suport de la UOC a Vic i em connecto, com ara, a Internet, llegeixo coses endarrerides del curs i dono un volt a la tarda.

La setmana passada vaig assistir, el dijous, a un curs de flors però me n'he desdit perquè no m'interessa fer centres i guarniments amb flors i a més havia d'agafar dos autobusos que valen un euro amb trenta per anar-hi. Em sembla que ja ho vaig explicar aquí mateix. El taller d'èuscar encara m'interesssa però i no compto que a partir d'avui me'n retornin els diners si me'n desdic. La majoria de la gent va manifestar que el que li interessava era la llengua però em sembla que el que la Patricia ens té preparats és geografia història i costums populars a més de una mica, va dir, de gastronomia.

Quan era petit i la mort del pare.


Quan era petit, els dissabtes, els pares anaven a Vic al mercat i a la peluqueria i a na mi no m'hi duien. És cert que també hi havia a casa la Montserrat, la meva germana que no podia caminar i que jeia al llit al pis de dalt, i també és cert que des que un dissabte al matí van venir els meus amics a buscar-me per anar a jugar a pilota al pati del col·legi perquè els faltava gent la meva germana d'ulls blaus, la Maria Neus, es quedava també a casa i des de llavors, em despertava quan aquells havien arribat. Em vestia d'una revolada i anàvem a jugar. Sé que tot sovint ens enfadàvem amb els amics i tornava a casa més d'hora que no pas ells. Pots comptar, algun penalti que no era o alguna falta massa grossa o un xut massa fort en què algú s'havia fet mal.

Ja de més grandet, els amics no venien, o potser era de més jovenet encara, ara no ho recordo. Soposo que de més jovenet perquè si no venien els amics mirava La Bola de Cristal a la tele que ja tornaven la família de Vic i jo encara hi era encantat. No és pas que jo em quedés a casa i que tota la familia anés a passejar-se pel mercat, sinó que suposo que la mare anava a la perruqueria i el pare i en Jordi, el meu germà sord-mut anaven al taller.

Abans encara teníem el taller gros amb moltes oficines i moltes màquines i en Jordi devia tenir tretze o catorze anys. En acabat de l'acte devien anar tots tres o tots quatre quan hi havia la Neus que no m'havia de vigilar a donar un vol pel mercat. Portar a la Montse devia dur molta feina i a l'hivern feia massa fred per dur-la amb la cadira de rodes amunt i avall, no hi havia cadires de rodes pràctiques i a més pels vols de 1975 hyi devia haver moltes barreres arquitectòniques, dur-la amunt i avall mentre esperaven la mare que estigués i jo era massa petit i em quedava fent-li companyia. Recordo que no volien que es posés la tele al dematí. Recordo que la meva germana no sabia fer ous ferrats però de tota manera no es feia esmorzar en aquella casa fins que no hi haguessin els pares perquè així esmorzavem tots junts.

Quan anava amb els amics a jugar a pilota passava el matí sense esmorzar. Era normal. Fins fa ralativament poc que no esmorzava, els dissabtes i diumenges potser sí, si hi havia feina al jardí i m'havia llevat d'hora, però això de més grandet i de jove. Recordo que el meu para va morir ara farà cinc anys de retenció de líquids i encara esmorzava ous amb cansalada viada per pair tota la medicació que s'havia de prendre per l'arritmia del cor i per el post operatori de l'intestí gros. El medicament americà que li donaven per al post operatori li van deixar de donar i a més el van fer fora de la Vall d'Hebron. Recordo que a la Vall d'Hebron li van fer fins i tot una dieta alimentícia que la mare engelosida no va voler seguir. Al pare tot li estava bé. Va durar tres mesos des que el van fer fora al cap d'uns anys i no sabia on anar. No es va queixar però. Ni es lamentava. Prenia la medicació que li tocava com ara mateix estic fent jo i poc abans de morir encara deia que la ferida de l'estómac, la del post operatori ja s'havia tancat. Va ser tancar-se-li la ferida i començar a inflar-se-li les cames. Les tenia com butifarrons i s'havia de fer força per doblegar-les-hi i fer-lo seure al cotxe. Va morir amb derrames de sang per tota l'esquena i ofegat de líquids fins els pulmons tot prenent-se pastilles de no sé quin doctor de Vic, em sembla. Unes pastilles que anaven a granel quasi, com un pot de pastilles per aprimar o vitamines d'aquestes que es prenen els esportistes però de color vermell. Recordo que mentre li haviem posat el telèfon al costat del llit, l'endemà de la nit en que no havia pogut dormir i quan no sabia què fer per dormir, volia una altra pastilla i li vaig haver d'atançar el pot.

La nit anterior el vaig haver d'ajudar a pujar les escales perquè no s'hi veia amb cor, tenia por de caure, i en haver de portar-lo al labavo em va dir que tenia molt de mal als testicles. Els tenia inflats com globus i jo li vaig dir que no em prendria cap més de les pastilles aquelles. Aleshores podíem haver trucat a urgències. No podia aixecar-se. Va morir a l'hospital de la Santa Creu demanant un calmant doble però va deixar el llit cagat i pixat i gairebé ni era conscient d'on era. De tota manera va morir, em sembla, amb el cap bastant clar. Tenia una cita el dilluns. Precisament, ell va morir un diumenge, matinada de dilluns cap allà a quarts de tres, i aquell mateix dilluns i en aquell mateix hospital li havien de començar un tractament que no van iniciar mai. Potser ja s'havia gastat el cupo de gasto a la Seguretat social i estava ja massa apedaçat i n'havien fet totes les provatures que volien els metges, potser jo, que havia consumit el dia abans i que no em vaig llevar quan va sonar el mòvil per dir-me que s'havia mort i no me'n vaig assabentar fins a quarts de cinc que van venir tots els germans i la mare al cuarto, no li vaig fer prou costat. De fet no recordo pas que fossi una alarma de mort. De més grosses i perilloses en principi n'havíem passades. No m'ho pensava. Va marxar amb tota la dignitat que li era possible. L'amoïnava el no poder-se valdre. Jo li vaig dir que s'hi havia de començar a acostumar. Potser, amb sort, per estar segons com val més no viure... però ho dubto.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Un somni del dia:

Hola. Va resultar que ahir dimarts no vaig anar al centre de dia CADO i vaig anar a veure el mossèn de Tona. Mossèn Pere. Hi anava perquè mossèn Pere venia regularment cada primer divendres de mes a vaure la mare, que no sortia de casa i del jardí, a donar-li la comunió i des que la mare és a Valldoreix que jo no sabia si el mossèn n'estava al corrent o no. Al matí em vaig trobar em la meva germana que duïa els nens a col·legi al costat de casa i curisament es va parar a parlar amb mi. Dic curiosament perquè ara feia mesos que no em parlava. Potser, com que va veure la meva tutora, s'ha assabentat de que ara porto dos mesos sense consumir i per això i per quedar bé de cara en endavant em va saludar. També em va dir que quan vingués la noia del Servei d'Atenció al Domicili, si venia a ajudar-me a fer les feines de la casa, l'avisés, que ella també vindria i si podiem fer quatre habitacions en comptes d'una doncs millor.

La meva germana també em va demanar a veure què hi feia a Tona i si no anava al centre de dia i li vaig dir lo del mossèn. Ella em va comentar que ja l'havia telefonat a n'ella i que no savia com havia trobat el seu número.

Vaig anar igualment a veure el mossèn perquè volia aprofitar per confessar-me i poder així anar cada diumenge a missa a les 11:00 a Tona i combregar tranquilament.

Després i aprofitant que no anava a Vic, va venir la tutora i em va demanar, junt amb la seva ajudant, que li fés un relat de tots els fets rellevants a nivell acadèmic i a nivell de consum. Només ens va donar temps a fer lo del nivell acadèmic i les meves desventures universitàries -que no han donat gaire fruit de moment- i escolars.

Tant de xerrar de mi que a la nit he somniat coses barrejades en el temps. Així volia un ràdio-CD per al cotxe que tenia quan tenia vint anys i que tenia el casset empalmat de qualsevol manera però per aconseguir-lo feia ús d'una cosa tant actual com els anuncis de segona mà a l'internet. Ja em veia portant la meva col·lecció de CD's al cotxe. He anat a cercar el ràdio-CD a Vic i un home se m'ha endut de festa per bars i locals d'ambient imaginaris i després hem anat a un descampat a veure un traficant de drogues que venia ràdios. Ja me la tenia a punt. Recordo que no hem consumit cap droga en els locals, només alcohol.

Salut!