dissabte, 5 de febrer de 2011

El marxisme, era literatura?


El marxisme, com a mínim, és il·legal. No es poden prendre els factors de producció per la cara i agenciar-se'ls... ni que sigui el proletariat. S'haurien de fer tota una sèrie de càlculs comptables per veure el que realment han pres els propietaris dels factors de producció, i dels recursos naturals és clar, per veure en quina quantitat s'ha menystingut a l'obrer. De fet, ara, i parlo per exemple a diferència del sistema productiu escalvista dels romans o dels egipcis: Si et fiques aquí i caves i em trobes carbó et donaré tants cèntims l'hora o al dia i no: Tu ficat aquí i cava, i, el teu fill que hauràs tingut en un contuberni, també cavarà, cavaràs sempre.

He tocat un dels temes més punyents, la mineria. A Espanya ens va passar molt abans que a Rússia per exemple i molt abans que no pas a sudamèrica. No va ser fins a la llei de mines del segle XIX, em sembla que no es va evitar que els estrangers, principalment anglesos, compressin terrenys i explotacions per arribar a gairebé acabar-ne els recursos i sense pagar res a l'Estat. Així estan al país basc, que ja no tenen ferro, com ja he dit en alguna vegada en aquest mateix espai, em sembla, l'últim dels grans alts forns , el Mariángeles sel van endur a la Índia. I es que abans es treia el ferro i en general dels llocs més propers i accessibles a les potències i com sempre d'on és més barat fer-ho. Si aquí havíem tingut mines de or i de plata a sudamèrica i havíem expol·liat el territori ara, bé ja des dels romans també, ens tocava el rebre.

Sobre aquests càlculs comptables hi ha molt a dir. ¿Correspon una quantitat d'aquests diners expol·liats, la plusvàlua, als antics obrers que van aportar experiència i saviesa a les explotacions per tal d'evitar més accidents laborals?. I, correspon pagar-los als països estrangers? o als enginyers que observaven i tal? ¿Correspon a Roma i els romans indemnitzar les terres del mediterrani? o amb el bagatge cultural, ed molts àmbits -lingüístic, laboral, legal...-, més o menys heretat ¿ens podem donar per satisfets i ben pagats?

T. Eagleton, un autor britànic d'aquest segle, ara ja passat, situa el marxisme en l'òrbita de l'anàlisi literari. El marxisme com una manera de veure els escrits de la Història. Un factor econòmic i de rol social, penso. La lluita de classes i la citada ja plusvàlua expol·liada, però si hi havia gent que a principis del segle XX veia la literatura com un ens al que se l'ha de aïllar del context i al que s'ha edstudiar com un mecanisme -els formalistes russos-, per què no podem dir que és una altra història? que en realitat els que ens ho hem passat d'allò més bé treballant hem estat els obrers, que hem gaudit de condicions dignes de treball, "descansos" de cap de setmana amb tots els ingredients que volguéssim imaginar per a l'oci, pagues extra, una vivenda, menjar, beure, sexe... i que en arribar aquí ha arribat un moment on els occidentals en aquest sistema nostre tant corrupte acceptem la violació dels drets humans que hi ha per exemple a la Xina i els hi comprem els productes. A la Gran Bretanya surten vaixells de residus plàstics en vaixell cap a la Xina i en tornen amb joguines de Nadal per als nens.

Avui dia ningú no es pot permetre ser d'esquerres... algun treballador de La Caixa -fins no fa gaire-, algun funcionari, algun càrrec del sindicat, algun pensionista o jubilat -per el compte que ens porta- i els que n'eren ja no tenen temps de pensar en la Xina si no és per dir que aquí estem molt bé i anar tirant de meta. Hi ha molt obrer de dretes, que té l'esperança de millorar més que els altres i arribar més amunt en la seva empresa i mentrestant fer-la pujar a ella, l'empresa, també més amunt amb més plusvàlua perduda. No ja només plusvàlua "real", és a dir plusvalua que s'extreu del diferent preu al que jo et pago el quilogram de carbó extret i el preu al que jo el venc a Londres, despeses de transport a part, sinó plusvalues socials que desgasten l'induvidu com a ésser humà i social.

Vull dir per exemple les traicions que es produeixen en un dinar entre treballadors d'una empresa amb una altra, el haver de vigilar que no me la fotin a l'hora de dinar que a la tarda es veurà, el voler treure cèntims d'aquí i d'allà amb més plusvàlues descrites anteriorment -per aquells enginyers- o plusvàlues per escriure. Si no es té competitivitat internacional perquè hi pot haver una guerra difícilment anirem enlloc.

Tota la crisi que tenim ara ve de l'Islamisme i del petroli i de la guerra de l'Iraq i del Golf i si occident es deixa portar al globalisme anirem tots per mal camí, perquè ja no sabrem ni tant sols qui és el pagès que sosté la nostra pastanaga davant de l'ase -que som nosaltres- perquè correm més. De fet això és el que està passant. Que ja no ens agrada la pastanaga, i això és molt trist.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada