divendres, 25 de febrer de 2011

La meva vida és molt trista.

Hola. Avui pensava, un moment, que la meva vida és molt trista, i això que em prenc una fluoxetina de 20 cada dia que és un antidepresiu. Estava passejant pel jardí de casa i he vist la barbacoa. Una barbacoa que vem fer ara fa més de vint anys al taller i que està en molt bones condicions i he recordat aquells dinars que fèiem amb el meu germà Xavier i tota la família.

En Xavier es cuidava del foc i de coure la carn i quan ja estava tot i ell era ben suat es tirava a la pissina per dinar més fresc. La Neus, la meva germana i la mare paraven taula a la taula de pedra del jardí i el pare i jo ens banyàvem. de vegades, crec recordar, i molt especialment al principi, hi havia també el meu germà en Jordi que poc després també es va posar a festejar. Si faltava alguna cosa a mig dinar, jo agafava la moto, una moto imaginària, és clar, i anava a cercar-ho a dintre: Una gerra d'aigua, més pa, la sal, una altra ampolla de vi... aquell vi que compràvem a granel i que haviem d'encabir en aquelles ampolles de vidre de Jonhy Walker cada dia a ben dinat per posar-lo en fresc. Recordo que tot sovint vessàvem el vi, tant la meva germana com jo fins que el pare o la mare, ara no ho sé, no van comprar un embut especial anti-goteig.

A la tarda, se li havia d'anar a cercar un jersei o un xal a la mare perquè després de dinar la mare sempre tenia fred. Recordo que deia que "Un buen español, si bien ha comido, después de comer, siempre tiene frío". D'això se'n cuidava la Neus. A na mi em tocava ajudar a desparar la taula com a na tots i després jèiem al jardí o miràvem pel·lícula a dintre si era molt bona.

Recordo que per aquelles dates i també més cap a l'estiu el meu pare tenia costum també de sopar fora. Es posava una làmpara i la tele, una tele petita i portàtil i menjava a la terrassa de la cuina, però llavors jo ja era a dormir. Alguna vegada en dia de festa també hi havia sopat. Aquella tele petita i en blanc i negre, encara la trobaria per la caseta i també se l'enduïen al cuarto de dormir i la posaven a la nit. A na'l meu pare sempre li ha agradat molt de veure la tele i les notícies. Veure la tele era un festival. Fins i tot a na mi m'havien trobat alguna vegada a la nit al mig del passadís mirant-la des de fora del cuarto. ¿Us ho he dit que la meva mare va fer els quaranta anys el mateix any que jo vaig néixer? El meu pare en devia tenit llavors quaranta-un o quaranta-dos i bebia entre altres coses conyac Torres 10, el de l'ampolla embolcallada amb celofán groc. A casa es feien festes per tot: Per inaugurar la pista de tennis en van fer una llogant la Torre Simó només per fer el sopar i l'entrega de premis del "Torneig Pista Salvans" d'estiu. Torneig per a joves, sèniors i veterans però jo era massa petit per jugar al tennis. Abans no es començava pas de tant petit i les raquetes eren diferentes. De fet no m'ha agradat mai el tennis des de fa uns anys. De vegades jugàvem el cap de setmana amb el pare i /o amb el Xavier i en Jordi. Sempre en diumenge després de missa i després ens dutxàvem. A na'l meu pare sempre li havia agradat molt fer esport i normalment jugàven una colla de quatre amics tot l'hivern els diumenges. De jove havia fet atletisme i va arribar a ser campió d'Espanya de llançament de pès, però això em sembla que ja us ho he explicat. Va ser a Valladolid i va sortir la foto al diari, un diari que encara exposaven eamb motiu del 75è anniversari del Club Atlètic Vic al museu d'art de la pell de Vic.

Quan feia massa fred per jugar al tennis, fins i tot a les dotze del migdia, i quan els amics es varen anar fent grans per a la pràctica d'aquest esport, el meu pare solia anar a caminar o a córrer. De jo petitet hi anàvem plegats els dissabtes o els diumenges. Anàvem a fer el circuit i per l'entremig es dedicàvem a fer gimnàsia sueca i trots. Si no hagués estat jo un nen consentit i baliga-balaga hauria pogut fer alguna cosa en el món de l'esport amb un entrenador com ell. Recordo una vegada que vaig guanyar un cross a Tona perquè vaig córrer tal i com em va dir ell que s'havia de córrer aquell cross i fins i tot un amic meu que va venir a fer la preparació amb el pare i jo, tot just un parell d'hores abans de començar va fer setè o cinquè i això que no era cap dels nois del col·legit que destaquéssin en l'esport. Recordo que, absurdament, li vaig dir al meu pare després de dinar i quan em deixava anar al cinema el diumenge a la tarda perquè havia guanyat, que el que més m'havia agradat era el refresc de menta que m'havien donat.

No hi havia feeling amb le meu pare jo me n'aprofitava tant com podia perquè em donés cèntims o em fés cas i ell passava massa hores al taller, per a mantenir tota la família, el mateix taller i la casa. Al anar a un col·legi de pagament i tenir el meu pare cinquanta anys quan jo començava a raonar, suposo, em va fer que no el veiés mai com un ídol. El papa era pagès dintre lo que cap i no era tan cool com el meu germà Xavier que vivia a Barcelona i que era enginyer industrial. Segons la mare jo havia de fer el mateix, ser enginyer, però el meu pare, en l'edat de decidir necessitava un advocat pels seus assumptes i em vaig decidir per les lletres, em sembla que en un desafortunat cas. Dic desafortunat p0erquè mai he arribat a ser advocat, ni tant sols vaig aprofitar el primer curs. Després em vaig voler fer enginyer tant si com no amb el hundicap que suposava no haver fet ciències a COU. I vinga a perdre temps matriculant-me a la universitat a deshora.

El meu pare va tenir molta paciència amb mi. Jo era un pijo per un home de Vic. Li vaig fallar molt, tant que no recordo ara haver fet res per ell de jove i en canvi haver fet tant allà al taller dels vint-i-dos als trenta-sis anys i havent-ne tret tant poc a canvi, podem dir i en comparació d'altre gent que a la meva edat ja portaria vint anys cotitzats al règim general per exemple, però, i em sembla que ja ho he dit algun cop, em sembla encara estar en deute amb ell. Sempre ho estaré.

Penso poc en la mare. Només la vaig a veure un cop al mes. Està molt prima i té tremolors, però al matí, l'últim dia que la vaig anar a veure, dijous va fer una setmana, estava molt eixerida. Li vaig portar madalenes. El proper cop li duré també colònia perquè en tingui. Pobreta, allà sola tot el dia sense poder enraonar amb ningú de casa, com jo que tampoc enraono amb ningú de casa. Xerro amb la Consol, els diumenges després de missa però no és el mateix. Si em donen diners de butxaca la tutora els gastaré, si n'hi ha prous, en anar a veure-la un cop cada quinze dies.

Ahir, però, va ser un dia distret. Vaig anr a Balenyà estació a peu i en vaig tornar total per gastar-me cinc euros amb cinc per treure'm la "Tarjeta Dorada" amb la que em fan descomptes en els viatges en tren. Vaig trigar gairebé una hora a anar i una altra a tornar, al migdia que feia calor. Un dels que conec al centre de dia m'ha dit que em va veure i llavors em vaig trobar amb en Francesc que és un noi que té trastorn bipolar i que és de Tona i vem anar a cercar fondos per al seu projecte, bé de fet és una realitat, per la seva emissora de ràdio a Internet -crackfm.net-. Vem voltar per Torelló entrant ell a les botigues i demanant amb una fotocòpia diners per ésser inclòs a la pàgina web: Autoescoles, perruqueries, tendes de fotografia... en tres quarts d'hora es va fer quaranta euros i se'n va anar a pillar mig pollastre. Em volia convidar però li vaig dir que no, que jo estava abstinent de feia gairebé tres mesos. De fet els fa avui els tres mesos, però em va fer gràcia la manera de fer cèntims del no res. És molt decidit i habilidós. Ara ha obert una plana al facebook -sinpasta.es- i es vol passar els propers sis mesos viatjant per Espanya sense ni un duro, es comprarà una càmara i un portàtil amb una herència que cobrarà la setmana vinent i penjarà resums des d'arreu. A veure si li va bé. És molt bon xicot.

Salutacions cordials,

Josep Salvans Arola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada