divendres, 4 de febrer de 2011

Quan era petit i la mort del pare.


Quan era petit, els dissabtes, els pares anaven a Vic al mercat i a la peluqueria i a na mi no m'hi duien. És cert que també hi havia a casa la Montserrat, la meva germana que no podia caminar i que jeia al llit al pis de dalt, i també és cert que des que un dissabte al matí van venir els meus amics a buscar-me per anar a jugar a pilota al pati del col·legi perquè els faltava gent la meva germana d'ulls blaus, la Maria Neus, es quedava també a casa i des de llavors, em despertava quan aquells havien arribat. Em vestia d'una revolada i anàvem a jugar. Sé que tot sovint ens enfadàvem amb els amics i tornava a casa més d'hora que no pas ells. Pots comptar, algun penalti que no era o alguna falta massa grossa o un xut massa fort en què algú s'havia fet mal.

Ja de més grandet, els amics no venien, o potser era de més jovenet encara, ara no ho recordo. Soposo que de més jovenet perquè si no venien els amics mirava La Bola de Cristal a la tele que ja tornaven la família de Vic i jo encara hi era encantat. No és pas que jo em quedés a casa i que tota la familia anés a passejar-se pel mercat, sinó que suposo que la mare anava a la perruqueria i el pare i en Jordi, el meu germà sord-mut anaven al taller.

Abans encara teníem el taller gros amb moltes oficines i moltes màquines i en Jordi devia tenir tretze o catorze anys. En acabat de l'acte devien anar tots tres o tots quatre quan hi havia la Neus que no m'havia de vigilar a donar un vol pel mercat. Portar a la Montse devia dur molta feina i a l'hivern feia massa fred per dur-la amb la cadira de rodes amunt i avall, no hi havia cadires de rodes pràctiques i a més pels vols de 1975 hyi devia haver moltes barreres arquitectòniques, dur-la amunt i avall mentre esperaven la mare que estigués i jo era massa petit i em quedava fent-li companyia. Recordo que no volien que es posés la tele al dematí. Recordo que la meva germana no sabia fer ous ferrats però de tota manera no es feia esmorzar en aquella casa fins que no hi haguessin els pares perquè així esmorzavem tots junts.

Quan anava amb els amics a jugar a pilota passava el matí sense esmorzar. Era normal. Fins fa ralativament poc que no esmorzava, els dissabtes i diumenges potser sí, si hi havia feina al jardí i m'havia llevat d'hora, però això de més grandet i de jove. Recordo que el meu para va morir ara farà cinc anys de retenció de líquids i encara esmorzava ous amb cansalada viada per pair tota la medicació que s'havia de prendre per l'arritmia del cor i per el post operatori de l'intestí gros. El medicament americà que li donaven per al post operatori li van deixar de donar i a més el van fer fora de la Vall d'Hebron. Recordo que a la Vall d'Hebron li van fer fins i tot una dieta alimentícia que la mare engelosida no va voler seguir. Al pare tot li estava bé. Va durar tres mesos des que el van fer fora al cap d'uns anys i no sabia on anar. No es va queixar però. Ni es lamentava. Prenia la medicació que li tocava com ara mateix estic fent jo i poc abans de morir encara deia que la ferida de l'estómac, la del post operatori ja s'havia tancat. Va ser tancar-se-li la ferida i començar a inflar-se-li les cames. Les tenia com butifarrons i s'havia de fer força per doblegar-les-hi i fer-lo seure al cotxe. Va morir amb derrames de sang per tota l'esquena i ofegat de líquids fins els pulmons tot prenent-se pastilles de no sé quin doctor de Vic, em sembla. Unes pastilles que anaven a granel quasi, com un pot de pastilles per aprimar o vitamines d'aquestes que es prenen els esportistes però de color vermell. Recordo que mentre li haviem posat el telèfon al costat del llit, l'endemà de la nit en que no havia pogut dormir i quan no sabia què fer per dormir, volia una altra pastilla i li vaig haver d'atançar el pot.

La nit anterior el vaig haver d'ajudar a pujar les escales perquè no s'hi veia amb cor, tenia por de caure, i en haver de portar-lo al labavo em va dir que tenia molt de mal als testicles. Els tenia inflats com globus i jo li vaig dir que no em prendria cap més de les pastilles aquelles. Aleshores podíem haver trucat a urgències. No podia aixecar-se. Va morir a l'hospital de la Santa Creu demanant un calmant doble però va deixar el llit cagat i pixat i gairebé ni era conscient d'on era. De tota manera va morir, em sembla, amb el cap bastant clar. Tenia una cita el dilluns. Precisament, ell va morir un diumenge, matinada de dilluns cap allà a quarts de tres, i aquell mateix dilluns i en aquell mateix hospital li havien de començar un tractament que no van iniciar mai. Potser ja s'havia gastat el cupo de gasto a la Seguretat social i estava ja massa apedaçat i n'havien fet totes les provatures que volien els metges, potser jo, que havia consumit el dia abans i que no em vaig llevar quan va sonar el mòvil per dir-me que s'havia mort i no me'n vaig assabentar fins a quarts de cinc que van venir tots els germans i la mare al cuarto, no li vaig fer prou costat. De fet no recordo pas que fossi una alarma de mort. De més grosses i perilloses en principi n'havíem passades. No m'ho pensava. Va marxar amb tota la dignitat que li era possible. L'amoïnava el no poder-se valdre. Jo li vaig dir que s'hi havia de començar a acostumar. Potser, amb sort, per estar segons com val més no viure... però ho dubto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada