dissabte, 12 de febrer de 2011

Somni de la llei de protecció de dades:

Hola. Avui he tornat a tenir un somni que m'ha impressionat força. El meu pare i jo havíem anat de muntatge, cosa que només hem fet una vegada i ja havíem acabat i ens trobavem en un hotel a la carretera. És curiós perquè ha resultat que el meu pare era ja gran, envellit i m'ha estranyat que haguéssim anat de muntatge. Potser era de viatge.

El cas és que en aquell hotel de Castella i Lleó o potser que era de Saragossa les coses estaven distribuïdes gairebé com a casa. Vull dir que el meu llit estav orientat cap a l'Est i el del meu pare estava també orientat a la cara Est i era com si es tractés del llit del meu germà que a la meva habitació estan de costat. Recordo que ens hem estirat i després hem anat a sopar, on hem fet una mica el ridícul, sobretot jo, quan el meu pare amb les seves habilitats de senyor gran i fi amb el menjar demanava les coses i jo, amb un posat de no m'agrada anar amb el papa, he fet de pijo.

El meu pare mai m'havia renyat davant la gent ni davant els amics. No li agradava i m'ho va dir una vegada. Així que gràcies a ell hem pogut sopar mitjanament tranquils tot i el sofocament que hem patit, especialment jo.

Recordo que en haver d'anar al wàter, ja quan anavem a dormir, un wàter que era comunitari i semblava un dels de casa, doncs a l'entrar, he vist una persona a la banyera embolcalada en un llençol i ed seguida he pensat que hi havia overbooking a l'hotel, però jo havia de fer pipí, i en no encendre's el llum he anat a mirar si havien afluixat la bombeta. Així que, mig a les fosques, he anat cap al lavabo i donat que ja en savia la posició del llum, a sobre just de la tassa, he començat a roscar la bombeta. La rosca estava passada però la bombeta no s'encenïa, i llavors he pensat que potser m'havia deixat l'interruptor tancat, i he mirat de roscar la bombeta fins al punt que es quedés una mica forta per anar a provar-ho altre cop quan ha resultat que s'ha encès el llum i han aparegut uns amics meus de Tarragona de fa molts anys, de quan estudiava el COU a Barcelona i coincidíem al col·legi major.

-Enric! -li he dit-, quant de temps sense veure't!
-Si, molt de temps... quant fa?
-Més de vint anys. Qùè n'és de la teva vida? Et recordes de quan vareu venir a l'aplec del Matagalls? Aquest és el teu amic que també anava amb tu aquell dia?
-Sí, quina casualitat oi?
-Ostres tu- li he dit després de una breu xerrada amb tots dos mentre li explicava el desastre que he fet amb la meva vida i la cocaïna tot compungit mentre la gent ens escoltava i n'hi havien que donaven la raó a la traficant dels Hostalets i n'hi havien que me la donaven a na mi com a víctima fent crits i comentaris...- Però si hi ha també en Jordi!
-Hola, com anem?

Hem començat a fer gresca i bromes fins que ha arribat al punt que en Jordi se n'ha assabentat que jo una vegada i per Internet vaig fer un comentari sobrer els del barri del Serrallo de Tarragona i l'havia agafat a e n'ell com a referent i les seves bromes pesades i l'havia fet quedar molt malament davant de tot el seu barri. Llavors en Jordi volia fer més o massa broma i hi volia incloure e n'el meu pare que era per allà consumint alcohol de matinada. Jo he dit que no, i els he acomiadat bruscament, gairebé amb violència, i he portat el pare al llit. M'ha hagut d'ajudar un home a asseure'l perquè jo tot sol no podia de inflat per la retenció de líquids que el va matar com estava. Li he tret les sabates i li he afluixat el cinturó, i hem quedat per descansar i merxar demà al matí, pero eren quarts de sis... i demà era dijous trenta de juliol... si el deixava reposar tot un dia troberíem una embussada de cal ample a la carretera aisí que hem marxat sense que el meu pare pogués reposar bé.

De matinada encara, marxavem. Tot era mig fosc encara. i ha sortit el gerent de l'hotel a acomiadar-se. El meu pare s'ha acomiadat com un senyor i li ha hagafat una tarjeta. Jo que també volia quedar bé li he demanat que com es deia l'hotel, que li faria propaganda. M'ha dit que no calia, i que no ho mirés al lletrero, que no feia falta... que de veritat que no.

Però jo en pujar el cotxe espatarrant que duiem el pare i jo no me n'he pogut estar i he mirat. Es deia "Pee-pee'o". I llavors s'ha produit un esclat de renecs o de queixes mentre tancava la porta del cotxe.

Hem arribat a casa i hi ha hagut crit sen tre la mare i el pare. Els meus germans no hi eren:
-Aquí tens el teu fill! -li ha dit el pare
-Aquests! són els seus pantalons -li ha respost la mare tot ensenyant-ne dos o tres de nets i planxats-.

Llavors no sé com ha anat que la mare tot i no conèixer en Jordi, i després de que el meu pare li expliqués l'episodi a l'hotel, m'ha renyat i m'ha inquirit a veure si no em recordava de'n Mallol quan era petit allà al col·legi major, que què em pensava, que si em podia imaginar el pobre noi patint en mig del seu barri per aquella referència que n'havia fet ara feia uns anys. Que si no em feia vergonya.

Mentre la mare m'anava matxacant jo m'he tapat la cara i mentre la sentia embalar-se cridant-me mirava de escrutar amb les mans quina cara podia estar fent jo donat que una expressió interior s'ofegava en una barreja de quasi esclat de plor i quasi esclat de riure en pensar en aquell pobre noi en mig del seu barri assenyalat i menystingut pels veïns quan de sobte, i per no riure ni plorar m'he posat a cantar a viva veu:
-Toooooot el camp! Éééééés un clam!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada