dimarts, 29 de març de 2011

Ònsia!

El meu pare sempre deia Ònsia! o "Me cago'm la puta d'oros". Me cago'm la puta d'oros era més gruixut i només li he sentit a dir dos cops. Un no me'n recordo i l'altre va ser quan era petit i li havien retornat un rebut del banc. Ho va dir davant de la meva germana la Neus que era qui li havia informat del retornament. Aquell dia li vaig dir a la mare que el pare havia dit allò i la meva germana hi va afegir que ho deia moltes vegades. En canvi Ònsia! ho deia tot sovint. A les notícies... quan t'havies endescuidat alguna cosa... quan no li tornaves el canvi. Una vegada la meva germana s'havia endescuidat de fer un encàrreg propi i estava molt enfadada. Vull dir que no era res per al meu pare, era per ella mateixa i ens ho va explicar. Jo també hi era. El meu pare li va dir Ònsia! I la meva germana, que era joveneta i jo petit, i ella començava a sortir a les nits amb les amigues i això, i que segurament, i com que a part del nostre pare mai li he sentit a dir a ningú allò de Ònsia!, es devia pensar que el meu pare se n'enfotia tal i com i per exemple se'n pot enfotre un que quan li expliques una cosa et diu Hòstia! o en canvi et diu que t'han enganyat quan et diu Hòstia puta! Doncs el meu pare només deia Ònsia! de vegades Ònsia Manela! quan algú feia una soldadura molt grossa i valenta. El cas és que aquell dia de l'Ònsia! a la meva germana que estava tan emprenyada, la meva germana li va dir: "Vostè papa, quan diu Ònsia!, què vol dir?" perquè la meva germana era de la guerra i serrana. El meu pare li va respondre: "Res".

El dia del Mini.

Un dia d'estiu, a la tarda, que jo no anava al col·legi, ens va dur el meu germà Xavier, que tenia un mini verd d'aquells antics, a en Jordi i a na mi a treballar al taller. Devia ser per les vacances, perquè recordo que al taler no hi havia ningú. De sobte es va posar a ploure fort. Jo devia tenir uns deu o dotze anys i el meu germà em va demanar a veure si havia tancat la finestra. Jo li vaig dir que sí, que l'havia tancada ell, fins i tot ho vaig anar a mirar a mig ploure, però no em vaig recordar de la finestra del darrera ue s'obria cap enfora uns cinc centímetres, i que va fer que amb tot lo que va ploure el Mini quedés fet una pissina. El meu germà Xavier es va emprenyar com una abella i em va renyar molt fort i va dir que se n'anava a fer un encàrreg amb el pare i que quan tornés ho volia tot eixut. Jo no sabia ni com fer-ho per eixugar-lo... amb una galleda potser, però el meu germà Jordi em va ajudar. Va entrar el Mini al taller i després de que vem treure el més grós de l'aigua amb un pot hi va endollar un ventilador industrial per eixugar-lo. Vem quedar entre tots dos, en un pacte secret, que no li diríem res a en Xavier i ens vem posar a jugar a futbol amb el vell i gros cilindre de curvar xapa com a porteria. Recordo que ho passavem molt bé i que el meu germà Jordi em va animar molt fent crits quan feia jo un xut bo. Ell feia de porter. Quan va arribar en Xavier va trobar el mini tant eixut que es va quedar content a l'instant. Em sembla que em va fer un petó i tot però jo no estava per orgues. Va demanar com ho havíem fet... jo no li vaig dir, vaig dir que m'havia ajudat en Jordi i en Jordi sense que jo ho veiés li va assenyalar el ventilador. Llavors va venir en Xavier cap a mi i em va demanar un altre cop que com ho havia fet, jo ressentit no li vaig voler dir i ell em va aixecar pels aires com si ho hagués fet -dir-li- de cara al meu germà Jordi que no hi sent. Una mica més tard el meu germà Jordi també em va demanar si li ho havia dit. Li vaig dir que no. En Xavier em va dir a l'hora de plegar que a partir de llavors jo em quedaria als estius a ajudar a en Jordi a la fàbrica de plàstics amb la centrífuga. Em sembla que li havien concedit un crèdit. El meu pare no va dir res o no hi era. Potser en Xavier va anar a l'encàrreg amb la furgoneta del taller. Des de llavors que el meu germà Xavier i jo estàvem distanciats i ell em deia sempre "passota" i a na mi m'agradava tot i que era dit en termes despectius, era el més adient a l'ambient que tenia del col·legi on anava. El meu pare llavors m'acompanyava els dissabtes o els diumenges, ara no ho recordo, a fer footing. Anàvem a córrer i fèiem gimnasia sueca i trots a mig camí en uns descampats que ell trïava. No recordo perquè ho deixàrem de fer. Em sembla que ens vem posar a jugar al tennis que jo ni en sabia ni m'agradava i em deia el pare que jo havia de servir de retén a casa per si algú venia i volia fer un "dobles". "Per lo menos tornar-la bé" i ens vem enemistar tot i que havia jugat en alguna ocasió amb els senyors amics del pare quan hi faltava algú encara que no tenia raqueta bona i era més difícil. No recordo perquè vem deixar d'anar a fer footing. Recordo que hi va haver un temps en que m'hi feia anar a na mi sol i em controlava les pulsacions del cor i sabia llavors que jo no havia fet tota la volta i que havia agafat un camí més curt i me la feia repetir. No només era un passota sinó que a més era un xulo que no estava per a serveis en aquella casa. Parlant de seveis encara ara no sé sacar bé al tennis i això que n'hi ha una pista a casa. Em fa vergonya.

divendres, 25 de març de 2011

Un somni criminal:

Hola. Ahir dijous vaig tenir un somni sobre un crim i un robatori. En la primera part la meva cunyada ed Barcelona ens explicava al meu pare, a la meva germna i a mi que havia estat ella qui havia matat el meu germà a través del càncer. Deia que ho havia fet perquè ell li feia constantment el salt. Després i sense cap reflexió a posteriori el meu pare, la meva germana i jo anàvem al taller on els aprenents, que n'hi havia molts ens prenien una colecció ed monedes que tenia ael meu pare, d'una a una. Les monedes eren de vint duros i grosses com galetes.

dimarts, 22 de març de 2011

Un somni feliç

Avui he tingut un somni feliç amb el meu germà Xavier. No us el puc reproduir perquè no en recordo la totalitat. Només recordo que ell estava content i que donava el temps perdut des que es va morir per aprofitat si jo em feia enginyer. Ara mateix ho tinc pelut per fer-me enginyer. També deia que no es feia enginyer industiral, més ben dit no n'exercia, i ho deia irònicament, perquè li fallava un client. En fallen molts de clients en el món industiral perquè no és tan productiu com un medi en apogeu que és el ram informàtic, que és on treballava el meu germà darrerament, que dóna fins al moment molta productivitat. També em deia que el client que li fallava era el de l'oferta 2610/56.

dissabte, 19 de març de 2011

Nou currículum a la UOC:

Hola molt bon dia. Resideixo a Tona, a la comarca d'Osona, absolutament sol ara que han dut, els meus germans, la mare a una residencia. Avui precisament somniava que la mare venia un dia a dormir a casa i que marxava a les cinc del demati precisament per no passar tant fred. El fred va ser la causa principal de la seva marxa a Valldoreix i es que la mare te vuitanta anys i no esta per aventures sense calefaccio.

El meu pare va morir ara fa sis anys i ho va fer de sobte. Cinc anys despres de que
l'operessin d'un tumor benigne a la sortida de l'estomac i de que li donessin medicines americanes carissimes, que pagava el seguro, i que amb ell van poder provar els metges que el van intervenir i tractar. De cop i volta, ara se que, les medicines es van acabar i el pare va morir d'una retenció de liquids tot just un diumenge a la nit abans que el dilluns li comencessin un tractament a Vic. Per tant, em sembla que si fos pel meu pare, ell encara seria viu i tenint cura de tots i de la mare.

El taller familiar se'n va anar a norris. Potser el meu pare ho portava massa tot ell i va fer falta una previsio en la successio de la que se'n podia haver encarregat el meu germa Xavier que era el gran i Enginyer Industrial, pero que va morir tot just dos mesos despres sense que el meu pare sabes res del cancer que patia. Així que ens vem quedar sols i a mes es va morir una altra meva germana que estava en una residencia per a disminuits fisics de Manresa victima d'una pneumonia.

Jo vaig deixar de treballar i ara soc pensionista donada una maltia mental greu que
pateixo. Es una malaltia prou greu per a no treballar pero que no m'impedeix d'estudiar, fins ara una assignatura per semestre, i ara dues pero ja vaig de bolid. Esudiar m'agrada, i gaudir de la companyia de tos vosaltres encara mes. Es per aixo que de moment no penso deixar de matricular-me ni de incordiar tant com pugui participant de les aules i forums amb alegria i sentit de l'humor.

divendres, 18 de març de 2011

Indigneu-vos!

Aquest, en francès, és el títol d'un llibre que ha escrit un tal Hesel de 93 anys i que va estar en un camp de concentració nazi i que va participar també en la redacció de la declaració dels drets humans. Es veu que ha estat el llibre i regal de moda aquestes passades festes de Nadal a França i encara hi ha algú que se n'estranya.

Dic que hi ha algú que se n'estranya perquè es veu que a França estan que trinen amb la reforma de les pensions i l'endarreriment de l'edat de jubilació als seixanta-cinc anys. També deu estranyar que sigui un francès qui es queixi de que no es garanteixin els drets i els assoliments sindicals de fins ara i que això es manifesti i es vengui per Nadal.

A més el senyor Hesel és jueu. A na mi no m'estranya doncs. Ho dic per allò de celebrar que "El messies és nat!, o, "Ha arribat el messies" que se celebra per aquestes dates. Amb un nou messies tot està sol·lucionat. Nosaltres fem i desfem els sitemes de pensions, que donat el cas, a més si tots visquessim 93 anys se n'aniria per terra molt més ràpid encara, que ja passarà el messies, o la seva família a pagar.

No es tracta de cap manifest, té vint-i-quatre pàgines, i a més només val tres euros, raó ed més per al seu èxit ed vendes en els temps de crisi que vivim, un mil·lió d'exemplars, i aboga per la creativitat, la no violència i la resistència davant els fets que ens envolten -les retallades en drets socials-, i diu que a veure com pot ser això de les retallades si ara es produeix molt més que no pas després de la segona guerra mundial que Europa estava arruïnada.

Jo li diria al senyor Hesel que jo mateix tinc quaranta anys i tot i que no he estat mai en un camp de concentració pròpiament dit ja no soc apte per a segons quin treball, i, no només per la malaltia mental que pateixo, que un altre dia podríem atribuir o no a l'ofici que desenvolupava i les meves condicions sociològiques derivades del continuu treball i de no fer res més, el cap de setmana que treballar i anar a casa a veure el satèl·lit, sinó que també es dona el cas que no podria treballar com havia fet fins llavors, esforçant-me al màxim aixecant pèsos a la feina i fent girar peces amb el meu esforç, que de pont-grua feia molt poc que en teníem, i era lent, doncs que em va sorgir una tendinitis al tendó rotuliar que m'impedeix fer esforços més enllà de caminar, i caminar encara, si no vul tenir, per un dia de feina, mal a les cames durant dues setmanes, i a més els anti-inflamatoris només son recomanables per el dolor, no per a seguir treballant.

Malgrat tot això no és motiu de invalidesa i percebre una pensió. L'esquizofrènia sí. Llavors penso en tots aquells obrers, que no treballadors que com jo pateixen alguna d'aquestes malalties i no tenen la sort d'ésser esquizofrènics. De fet tampoc n'hi deu haver tants ara. En temps passats potser sí. Perquè treballar havent de vigilar i fer-te fer els actes bruscs no és treballar, és una altra cosa... manar per exemple. I jo encara era jove per treballar, i de jovenet era un bon esportista i un corredor excel·lent i un gran saltador.

Va ser el voler treballar massa. El voler anar massa ràpid. El mentre uns volien cobrar més hores extres per una feina trobar-te tú de compensador horari perquè ets un dels fills de l'amo i no estàs casat i no pots jugar a les guerres marxistes i del capital, i has de defendre l'empresa i compensar també els errors de càlcul del director que fa figa i que faria qualsevol cosa per anar tenint feina, i que per no quedar malament amb els consogres no s'ho va vendre tot i va deixar els fills al carrer... i no t'has de passar el dia posant nerviós a un director de més de seixanta-cinc anys que amb prou feines s'aguanta dret i a més mirant de robar un quart per aquí i un quart per allà perquè sinó allò no és viure i a més fer lloc a més treballadors només per gelosia de si el cap té un cotxe més gros i potent o una casa més maca. Penso que hi ha molta desvergonya, que tothom mira massa cap al seu melic i els seus problemes, que va massa en bicicleta a fer esport o massa al gimnàs on s'aprenen tonteries dels altres mascles parasitaris. Però qui no ho ha fet mai això? a banda de mi i d'algun altre malalt mental suposo que ningú.

dijous, 10 de març de 2011

I ara, què? Josep...

-Ja fa dies que tenim un temps gris! De fet, potser, son anys els que porto de temps gris. I no només de núvols...

En Josep deixava la gravadora damunt la tauleta de nit i es disposava a encendre un cigarret. Ara es feia de psicoanalista, ofici que coneixia de les pel·lícules americanes que tant li havia agradat veure sempre. De fet, i si no fos perquè quan era jove; ara tenia quaranta anys, els malalts mentals eren una altra cosa, podem dir que ell sempre havia estat un ferm candidat a patir una malaltia.

-Recordo la passió per el flipar, la empatia per els desvalguts i els incompresos. L'escoltar a qui ningú s'escolta. La grandesa...

Es va criar sol com a petit de cinc germans i se’n portava nou amb el seu immediat antecessor, tenia dos dels germans malalts, una que perquè havia nascut amb dues voltes de cordó umbilical al coll i no se li havia desenvolupat la part motora i per tant no podia caminar, i un altre que de petit havia patit, es veu, un refredat molt fort, el metge li havia donat estrectomicina i havia quedat sord, de tant petit que a hores de llavors encara no sabia enraonar.

La seva mare no era de Vic, ciutat on en Josep va néixer, de fet ell i gairebé tots els seus germans, i el seu pare... bé el seu pare sí que era de Vic de tota la vida però només feia dues generacions que els seus hi havien vingut des de la Seu d’Urgell. La mare, i per a més fermesa en la candidatura, era de Manresa. I és que abans hi havia menys lloc per a tothom, malgrat abans hi havia menys gent, també es veu que se sabia menys de medicina i s'havia d'investigar, i expliquen els llibres que fins i tot els ratolinets blancs s'esgotaven.

Es va criar en una casa amb jardí però no va tenir mai gos. De fet, el gos que tenia la família el regalaren perquè a en Josep li feia por. Va tenir una gata de la que se'n cuidava la mare. Ja de menudet es recordava com a partidari dels indis en les pel·lícules del Far West fruit de la manipulació que van fer els mitjans controlats per la dictadura programant pel·lícules on els perdedors eren bons i també carregades de melancolia. Malgrat tot i només el seu pare l’anomenava “muchacho” en referència a alguns reclutes de la cavalleria que sortien aquells dissabtes en que la pel·lícula era bona. Per més mala sort, la casa amb jardí era un palau comprada poc abans de la crisi del 72 i ell tenia per tot arreu on anava la fama de ser un txico-rico, com en deia la mare. Les coses passaven de ser blanc o negre a ser grises i la germana volia tenir un menut a casa, la nineta dels ulls de la mare, que fos dels perdedors bons, com els indis, ara que el negoci familiar anava a molt menys i que ella passava del col·legi de monges al Institut. El germà anterior, lisiat, també era de la banda dels afligits i crescut com havia estat en un món de inferioritat veia en el menut la possibilitat de fer-se valdre secretament... al secret del propi Josep, per a qui tot el món girava d’amagat.

I, és que tot el món no és col·legi! La seva pròpia mare, la persona que tenia més propera a ell, li havia dit en alguna ocasió en que per exemple en Josep, que havia acabat de fer la comunió, li demanava què es deia en aquell tros de missa o potser com es resava el que resava la mare: “Si t’ho explico en sabràs tant com jo”.

Va canviar de col·legi al iniciar els estudis de després del parvulari i el seu pare esportista com havia estat tota la vida, quan l’esport era honorable, només el mirava de tant en tant. De fet havia crescut entre dones i només per algun amic de l’escola amb ganes d’anar a un jardí a jugar i per jugar amb el nen poc espavilat que no era del carrer, però tampoc era tan ric com la gent en deia... i així li ho recordava però de “soslayo”.

-Tot era de “soslayo”. Amb sis mesets de vida em van portar al poble del costat i allà van fer criar-me sol... sol com un mussol. Qualsevol que vingués a aquella casa i que digués que era del barri i que tenia la meva edat i que sabia que hi havia un nen allà podia venir a jugar. Tafaneria!

Resulta que ningú li demanava quants diners guanyava el pare però sempre eren freqüents les preguntes de si hi havia alarma moderna a casa, televisió en color que no n’hi havia, fins i tot el seu amic “del carrer” la va tenir abans que ell, i el comandament a distància. Això sí, piscina i pista de tennis sí que n’hi havia, i fetes al 1975! O sigui que sempre sol i amb recordats amics imaginaris a tota hora de ben menudet va encaminar-se a la pubertat en aquell col·legi privat de renom entre els nous rics i abocador de desgràcies humanes entre els burgesos de ciutat. Tot lo dels estudis li anava molt bé, semblava mentida. A l’EGB sense estudiar ho aprovava tot. Al BUP li van venir més dolentes i va anar en progressió regressiva cap al suficient.

De sobte, i tal i com llavors mateix recordava, va arribar a un punt en que el seu propi pare li va dir que llavors a Europa, -ell ho devia haver vist a la televisió mentre en Josep era de gresca alcohòlica en gresca alcohòlica als dinou o vint anys-, als conductors imprudents se’ls deixava fer: “Tira! Tira!”. Per en Josep el seu pare encara vivia en els temps en que per la televisió es feien algunes coses bones, com ara país. La mateixa televisió i ràdio en que ara es parlava d’en Josep tot sovint, al menys a les seves orelles eixordides per la soledat, i que ara eren tant hàbils i ràpids a l’hora de respondre els estímuls que el mateix Josep els proposava a través de Internet. Ningú no vindria després de tot el que li havia passat a cercar-lo per anar a jugar a coses noves i anti-socials. El joc s’havia acabat i ell n’estava molt mal parat. De manera irreversible a més.

Va ser als vint-i-dos anyets que el van ingressar a un sanatori mental per un període de dues setmanes a les festes de Nadal. Des de llavors que li receptaven pastilles “para el comportamiento esquizoide” i tot sovint feia broma entre si eren per tenir-lo o per anar-ho mantenint. Venia de viure en un pis amb unes noies, de drogar-se fins més no poder nit rere nit. Va tenir un avortament de la novia...

-Aquestes coses a Barcelona no passen. No es deixa créixer ningú en la soledat. Sempre deu venir algú del barri a veure’t, a conèixer-te, a veure què fas... que després passen coses. És com si aquí al poble tothom tingués aspiracions polítiques i a na mi ja m’haguessin deixat de banda per poder-me menystenir.

Certament la vida, altre vegada, diferent de la del col·legi, l’havia colpejat. Qui sap si no definitivament apartant-lo de la vida social i tal i com abans havia estat un joc –l’automarginar-se- llavors li venia tant bé en la seva ferma candidatura.

Es va tancar al món del taller del seu pare, vistos uns anys enrere, i van passar deu anys. Un bon dia es va emborratxar tant que es va llençar a la cocaïna, “per no perdre el control”, com li havien dit de jove, i tot va venir de més capa caiguda. Va gastar-s’hi tots els diners estalviats que tenia i tots els que cobrava. Va aixafar el cotxe un dia de pluja, se’n va comprar un de massa car que no va poder pagar, es va morir el seu pare, el seu germà i hereu, la germana invàlida... Per postres la mare va agafar demència senil, ell va plegar de treballar i va acumular deutes amb els bancs arran d’una estafa.

La mare és ara a una residència i en Josep viu sol a la casa. Ara que cobrava una pensió a la seguretat social per la seva malaltia i que estava incapacitat judicialment i tenia un tutor assignat que li procurava els pagaments al banc, les coses tampoc li anaven prou bé. A sobre havia consumit després de tres mesos abstinent. El tutor lluny de compadir-lo, l’amenaçava, i tot una ombra de retallades planava al seu voltant.

-Amb amenaces no m’han dut mai enlloc, però ja em faig gran. Fins i tot per lluitar.

Però, llavors, això no ho sabia ningú. L’endemà, seria un altre dia al davant de l’ordinador. Podria sentir-se bé en llegir el treball del dia abans gràcies a la medicació del matí. Podria continuar amb els estudis on estava immers, el Grau en Llengua i Literatura catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Una nova i recent passa després de la desfeta. Qui ho sabia! Potser podria acabar fins i tot els estudis i obrir-se una nova porta. Però per a això faltava molt, potser massa.

-Cada dia és molt poc. Han de passar mesos, potser anys sense abaixar la guàrdia, però, de fet, és tant dolent?... Estic tant malalt?... Fa fred, tancaré els porticons, i me n’aniré a dormir. Sí, demà serà un altre dia.

dijous, 3 de març de 2011

Dos malsons... Dos!

Avui he tingut dos malsons seguits. M'he despertat a les tres i ja no he pogut tornar a dormir. Al final ho he anat a escriure a l'ordinador, perquè sinó, al matí no recordo què he somniat, i ara ho volia copiar i enganxar, però el blogspot no em deixa, així que el torno a escriure:

Somniava amb el meu pare al taller. Ell estava amoïnat perquè; és curiós, però ara fa cinc anys que el meu pare és mort, i, jo somniava que ell m'havia pagat la reparació de l'ordinador que tinc ara, a la botiga que vaig des de molt després que ell es morís, i pujava quaranta mil pessetes. Jo li he pagat llavors mateix amb els cèntims de la pensió, que només cobro des de fa un any, que eren uns bitllets transparents i de color vermell de mil dos-cents cincuanta euros cadascun. El tracte m'estava bé però fixeu-vos que, i ara me n'adono, li he pagat quatre-centes mil peles en comptes de quaranta.

Després m'ha donat les claus del furgó i he anat a cercar l'ordinador. Ha estat llavors que en sortir de l'oficina administrativa, on m'havia passat tot el matí, tot sol, que he sortit al pati i m'he trobat amb tot de construccions metàl·liques apilotades que aquell matí havien d'haver vingut a carregar però que no han fet, perquè una grua molt grossa, la que ho havia de carregar als camions, al girar s'ha carregat la meitat del lateral de la façana de la nau arrancant una part de la teulada. Hi havia potser trenta o quaranta obrers dels dos o tres que normalment contractàvem a l'empresa de treball temporal mirant d'arreglar-ho o fent veure que s'ho miraven. Quan he traspassat tot el problema he sentit una de les administratives o comercials de l'ETT que deia "Nosotros somos del Home Sweet Home!"

Un cop he sigut a Vic m'he trobat que la botiga del carrer Pare Gallissà no hi era. En el seu lloc i el de les cases adjacents hi estàven construint un pont del tren o de l'autovia a sobre tot aprofitant les parets nues que comuniquen les cases. Per un moment he pensat que el meu pare m'havia dit alguna cosa d'anar a l'ajuntament de Gurb, que és on rebíem el correu, però llavors me n'he despreocupat. He ficat la furgoneta tant endins com he pogut del carrer tallat i contra direcció perquè he pensat que només seria un moment tot passant pel damunt d'una colla de vigues de ferro. Fins i tot m'ha semblat sentir les sotragades tot somniant.

Mentre em preguntava exactament on devia caure la botiga m'he ficat en una d'aquelles cases sense façana i he trobat un basar que ben bé podia ser d'alguna pel·lícula de la "Guerra de las Galaxias" o de l'època medieval, doncs hi havia uns nans amb forma humana molt petits de un mig metre, però proporcionats, que semblaven ninos molt graciosos que de tant en tant es donaven cops ells mateixos i s'enfadaven tot sols donant voltes. Cap al final del mostrador me n'he trobat un d'una mica més gran, que així com estava enfilat, era fins i tot més alt que jo, i que duia els cabells llargs i que tot i que parlava català se li escapaven algunes expresions en un castellà que semblava del sud. Ha començat a explicar que ell feia ja molt de temps que estava bo i que feia bondat amb els altres i que a més estava abstinent i mentre jo li feia un gest d'assentiment i mirava una altra cosa poc llunyana que m'a permès seguir-lo de reüll, s'ha posat la mà a les parts i les ha sacsejat un parell de vegades com si mogués una pilota. Quan he fet la cantonada he vist que al cap d'un moment el mateix individu, amb el cap rapat es queixava del vi que li donaven i algú li ha respost: "¡Sí hombre! Yo te tengo que dar vino no cuvée".

En aquell mateix moment ha aparegut un personatge que recordo d'algun altre somni, en Rovira que m'ha demanat què hi feia allà. Feia temps que no somniava amb en Rovira i li he dit que tot just llavors tornava de la meva estada a les amèriques deu anys després d'acabar la carrera i que venia a cercar l'ordinador ed quan estudiava que me'l tenien en una botiga que ara no trobava. En Rovira m'ha dit que m'hi acompanyava de seguida però ell ha sortit més prest que jo que m'he trobat sentint com una ràdio per els altaveus d'ambient on deien: "¡A ver probando!" i tot seguit: "Ahora con el doble de carga" i jo he pensat com s'ho edvien fer per probar el pont amb el doble de càrrega, vull dir que primer han d'entrar els diferents camions carregats amb els àrids per probar el pont... però devia ser hidràulic!. Tot seguit han dit: "¡El triple!" i han començat a baixar els maons de le cases antigues mentre el pont s'aposentava.

Quan he pogut sortir a on hi havia el furgó m'he trobat uns operaris de les obres que lluny de retirar-lo amb una grua, l'estaven desballestant ja del xasís amb un bufador d'oxigen.

Després em mig despertava però he seguit somniant. Em notava tumbat al llit i a punt de despertar-me però he fet un esforç perquè m'agrada molt somniar encara que siguin coses dolentes. He sentit unes passes que pujaven l'escala, que entraven al quarto i tot i que per un moment fins i tot m'ha semblat sentir les interferències que feia el meu ràdio-despertador algun dia que l'havia sentit just abans de llevar-me, i, per a la meva sorpresa agradable, es tractava de la meva mare que m'acotxava. Jo he pensat que què passava allà, si la mare és a una residència... què hi feia a Tona?... i per a més INRI i per a ficar-me més en el somni ha resultat que l'havia d'acompanyar a Vic a veure un metge per que li donés unes pastilles per al pare que era a la Vall d'Hebrón encara.

M'he vestit ràpid i encara era de nit però hem anat cap a Vic a una zona que desconec. Era tot molt tètric i ruïnós. En una casa molt deixada hem passat a una estança amb el sostre molt baix deixant enrere el rebedor on hi havia els serveis sense tenir un espai tancat. La llum del dia ja entrava per una finestra o per un forat a la paret, no m'hi he fixat. El metge ha hagut d'avisar el que li dóna les pastilles i ens hem esperat a sota d'unes escales d'obra on hem sentit passar un tren de vapor dels moderns, em sembla. Feia : "Pííííííííí!". Hem sortit i ens hem trobat amb dos traficants diguem-ne del rotllo que ens han dit que posarien el botiquí del pare al nivell del de no sé quin jugador d'hoquei.

Un duia dos blisters d'unes pastilles semi-transparents, un dels qual de tant en tant encenia amb un metxero perquè veiéssim que les pastilles no contenien no sé ara quina droga i que eren canela fina. L'altre començava a parlar de com col·locaven les seves pastilles dient que primer et venia un baixón però que després et posaven com una moto i tot eufòric.

M'he trobat sol per aquells solars i ha aparegut un cotxe negre esportiu que derrapava conduït per la meva mare que m'ha demanat: "Cap a Barcelona, ara, on és?" i li he dit que seguís la carretera de dos carrils amb l'asfalt més nou i negre, m'ha dit "Vale!" i ha marxat tornant a derrapar. S'ha fet fosc i m'he tornat a sentir estirat al llit quan una gota de saliva que babejava jo mateix m'ha despertat.