dijous, 3 de març de 2011

Dos malsons... Dos!

Avui he tingut dos malsons seguits. M'he despertat a les tres i ja no he pogut tornar a dormir. Al final ho he anat a escriure a l'ordinador, perquè sinó, al matí no recordo què he somniat, i ara ho volia copiar i enganxar, però el blogspot no em deixa, així que el torno a escriure:

Somniava amb el meu pare al taller. Ell estava amoïnat perquè; és curiós, però ara fa cinc anys que el meu pare és mort, i, jo somniava que ell m'havia pagat la reparació de l'ordinador que tinc ara, a la botiga que vaig des de molt després que ell es morís, i pujava quaranta mil pessetes. Jo li he pagat llavors mateix amb els cèntims de la pensió, que només cobro des de fa un any, que eren uns bitllets transparents i de color vermell de mil dos-cents cincuanta euros cadascun. El tracte m'estava bé però fixeu-vos que, i ara me n'adono, li he pagat quatre-centes mil peles en comptes de quaranta.

Després m'ha donat les claus del furgó i he anat a cercar l'ordinador. Ha estat llavors que en sortir de l'oficina administrativa, on m'havia passat tot el matí, tot sol, que he sortit al pati i m'he trobat amb tot de construccions metàl·liques apilotades que aquell matí havien d'haver vingut a carregar però que no han fet, perquè una grua molt grossa, la que ho havia de carregar als camions, al girar s'ha carregat la meitat del lateral de la façana de la nau arrancant una part de la teulada. Hi havia potser trenta o quaranta obrers dels dos o tres que normalment contractàvem a l'empresa de treball temporal mirant d'arreglar-ho o fent veure que s'ho miraven. Quan he traspassat tot el problema he sentit una de les administratives o comercials de l'ETT que deia "Nosotros somos del Home Sweet Home!"

Un cop he sigut a Vic m'he trobat que la botiga del carrer Pare Gallissà no hi era. En el seu lloc i el de les cases adjacents hi estàven construint un pont del tren o de l'autovia a sobre tot aprofitant les parets nues que comuniquen les cases. Per un moment he pensat que el meu pare m'havia dit alguna cosa d'anar a l'ajuntament de Gurb, que és on rebíem el correu, però llavors me n'he despreocupat. He ficat la furgoneta tant endins com he pogut del carrer tallat i contra direcció perquè he pensat que només seria un moment tot passant pel damunt d'una colla de vigues de ferro. Fins i tot m'ha semblat sentir les sotragades tot somniant.

Mentre em preguntava exactament on devia caure la botiga m'he ficat en una d'aquelles cases sense façana i he trobat un basar que ben bé podia ser d'alguna pel·lícula de la "Guerra de las Galaxias" o de l'època medieval, doncs hi havia uns nans amb forma humana molt petits de un mig metre, però proporcionats, que semblaven ninos molt graciosos que de tant en tant es donaven cops ells mateixos i s'enfadaven tot sols donant voltes. Cap al final del mostrador me n'he trobat un d'una mica més gran, que així com estava enfilat, era fins i tot més alt que jo, i que duia els cabells llargs i que tot i que parlava català se li escapaven algunes expresions en un castellà que semblava del sud. Ha començat a explicar que ell feia ja molt de temps que estava bo i que feia bondat amb els altres i que a més estava abstinent i mentre jo li feia un gest d'assentiment i mirava una altra cosa poc llunyana que m'a permès seguir-lo de reüll, s'ha posat la mà a les parts i les ha sacsejat un parell de vegades com si mogués una pilota. Quan he fet la cantonada he vist que al cap d'un moment el mateix individu, amb el cap rapat es queixava del vi que li donaven i algú li ha respost: "¡Sí hombre! Yo te tengo que dar vino no cuvée".

En aquell mateix moment ha aparegut un personatge que recordo d'algun altre somni, en Rovira que m'ha demanat què hi feia allà. Feia temps que no somniava amb en Rovira i li he dit que tot just llavors tornava de la meva estada a les amèriques deu anys després d'acabar la carrera i que venia a cercar l'ordinador ed quan estudiava que me'l tenien en una botiga que ara no trobava. En Rovira m'ha dit que m'hi acompanyava de seguida però ell ha sortit més prest que jo que m'he trobat sentint com una ràdio per els altaveus d'ambient on deien: "¡A ver probando!" i tot seguit: "Ahora con el doble de carga" i jo he pensat com s'ho edvien fer per probar el pont amb el doble de càrrega, vull dir que primer han d'entrar els diferents camions carregats amb els àrids per probar el pont... però devia ser hidràulic!. Tot seguit han dit: "¡El triple!" i han començat a baixar els maons de le cases antigues mentre el pont s'aposentava.

Quan he pogut sortir a on hi havia el furgó m'he trobat uns operaris de les obres que lluny de retirar-lo amb una grua, l'estaven desballestant ja del xasís amb un bufador d'oxigen.

Després em mig despertava però he seguit somniant. Em notava tumbat al llit i a punt de despertar-me però he fet un esforç perquè m'agrada molt somniar encara que siguin coses dolentes. He sentit unes passes que pujaven l'escala, que entraven al quarto i tot i que per un moment fins i tot m'ha semblat sentir les interferències que feia el meu ràdio-despertador algun dia que l'havia sentit just abans de llevar-me, i, per a la meva sorpresa agradable, es tractava de la meva mare que m'acotxava. Jo he pensat que què passava allà, si la mare és a una residència... què hi feia a Tona?... i per a més INRI i per a ficar-me més en el somni ha resultat que l'havia d'acompanyar a Vic a veure un metge per que li donés unes pastilles per al pare que era a la Vall d'Hebrón encara.

M'he vestit ràpid i encara era de nit però hem anat cap a Vic a una zona que desconec. Era tot molt tètric i ruïnós. En una casa molt deixada hem passat a una estança amb el sostre molt baix deixant enrere el rebedor on hi havia els serveis sense tenir un espai tancat. La llum del dia ja entrava per una finestra o per un forat a la paret, no m'hi he fixat. El metge ha hagut d'avisar el que li dóna les pastilles i ens hem esperat a sota d'unes escales d'obra on hem sentit passar un tren de vapor dels moderns, em sembla. Feia : "Pííííííííí!". Hem sortit i ens hem trobat amb dos traficants diguem-ne del rotllo que ens han dit que posarien el botiquí del pare al nivell del de no sé quin jugador d'hoquei.

Un duia dos blisters d'unes pastilles semi-transparents, un dels qual de tant en tant encenia amb un metxero perquè veiéssim que les pastilles no contenien no sé ara quina droga i que eren canela fina. L'altre començava a parlar de com col·locaven les seves pastilles dient que primer et venia un baixón però que després et posaven com una moto i tot eufòric.

M'he trobat sol per aquells solars i ha aparegut un cotxe negre esportiu que derrapava conduït per la meva mare que m'ha demanat: "Cap a Barcelona, ara, on és?" i li he dit que seguís la carretera de dos carrils amb l'asfalt més nou i negre, m'ha dit "Vale!" i ha marxat tornant a derrapar. S'ha fet fosc i m'he tornat a sentir estirat al llit quan una gota de saliva que babejava jo mateix m'ha despertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada