dimarts, 29 de març de 2011

El dia del Mini.

Un dia d'estiu, a la tarda, que jo no anava al col·legi, ens va dur el meu germà Xavier, que tenia un mini verd d'aquells antics, a en Jordi i a na mi a treballar al taller. Devia ser per les vacances, perquè recordo que al taler no hi havia ningú. De sobte es va posar a ploure fort. Jo devia tenir uns deu o dotze anys i el meu germà em va demanar a veure si havia tancat la finestra. Jo li vaig dir que sí, que l'havia tancada ell, fins i tot ho vaig anar a mirar a mig ploure, però no em vaig recordar de la finestra del darrera ue s'obria cap enfora uns cinc centímetres, i que va fer que amb tot lo que va ploure el Mini quedés fet una pissina. El meu germà Xavier es va emprenyar com una abella i em va renyar molt fort i va dir que se n'anava a fer un encàrreg amb el pare i que quan tornés ho volia tot eixut. Jo no sabia ni com fer-ho per eixugar-lo... amb una galleda potser, però el meu germà Jordi em va ajudar. Va entrar el Mini al taller i després de que vem treure el més grós de l'aigua amb un pot hi va endollar un ventilador industrial per eixugar-lo. Vem quedar entre tots dos, en un pacte secret, que no li diríem res a en Xavier i ens vem posar a jugar a futbol amb el vell i gros cilindre de curvar xapa com a porteria. Recordo que ho passavem molt bé i que el meu germà Jordi em va animar molt fent crits quan feia jo un xut bo. Ell feia de porter. Quan va arribar en Xavier va trobar el mini tant eixut que es va quedar content a l'instant. Em sembla que em va fer un petó i tot però jo no estava per orgues. Va demanar com ho havíem fet... jo no li vaig dir, vaig dir que m'havia ajudat en Jordi i en Jordi sense que jo ho veiés li va assenyalar el ventilador. Llavors va venir en Xavier cap a mi i em va demanar un altre cop que com ho havia fet, jo ressentit no li vaig voler dir i ell em va aixecar pels aires com si ho hagués fet -dir-li- de cara al meu germà Jordi que no hi sent. Una mica més tard el meu germà Jordi també em va demanar si li ho havia dit. Li vaig dir que no. En Xavier em va dir a l'hora de plegar que a partir de llavors jo em quedaria als estius a ajudar a en Jordi a la fàbrica de plàstics amb la centrífuga. Em sembla que li havien concedit un crèdit. El meu pare no va dir res o no hi era. Potser en Xavier va anar a l'encàrreg amb la furgoneta del taller. Des de llavors que el meu germà Xavier i jo estàvem distanciats i ell em deia sempre "passota" i a na mi m'agradava tot i que era dit en termes despectius, era el més adient a l'ambient que tenia del col·legi on anava. El meu pare llavors m'acompanyava els dissabtes o els diumenges, ara no ho recordo, a fer footing. Anàvem a córrer i fèiem gimnasia sueca i trots a mig camí en uns descampats que ell trïava. No recordo perquè ho deixàrem de fer. Em sembla que ens vem posar a jugar al tennis que jo ni en sabia ni m'agradava i em deia el pare que jo havia de servir de retén a casa per si algú venia i volia fer un "dobles". "Per lo menos tornar-la bé" i ens vem enemistar tot i que havia jugat en alguna ocasió amb els senyors amics del pare quan hi faltava algú encara que no tenia raqueta bona i era més difícil. No recordo perquè vem deixar d'anar a fer footing. Recordo que hi va haver un temps en que m'hi feia anar a na mi sol i em controlava les pulsacions del cor i sabia llavors que jo no havia fet tota la volta i que havia agafat un camí més curt i me la feia repetir. No només era un passota sinó que a més era un xulo que no estava per a serveis en aquella casa. Parlant de seveis encara ara no sé sacar bé al tennis i això que n'hi ha una pista a casa. Em fa vergonya.

2 comentaris:

  1. El dia del Mini, una història amb molta personalitat! m'ha agradat molt llegir-te Josep. A vegades ens trobem amb situacions en aquesta vida que en principi poden semblar negatives, però extraient-ne la part positiva finalment són records q un pot explicar amb el cor...En l'aventura que expliques, en aquest cas entre germans, la complicitat dona un resultat satisfactori a uns fets que inicialment semblava q podrien demostrar el contrari. De tot aprenem i amb tot creixem!! ben cert... Ah, i jo tambe he agafat moltes vegades una raqueta i encara no sé jugar a tennis... Salutacions des de la Plana!

    ResponElimina
  2. Tens molta raó. De tot, i a n'aquella edat sobretot, se n'aprèn. El que em va cridar l'atenció va ser recordar-ho... fins i tot em sembla que un dia el meu germà Xavier, ja fa molts anys, em va demanar si me'n recordava del dia del mini, i es possible que el meu germà Jordi també. Potser per això ho recordo i no recordo en canvi tantes altres coses a n'aquella edat. La història és però fins i tot més entranyable del que sembla i és que el meu germà era molt tocat i posat. Llavors ja era enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya i s'havia tret la carrera en cinc anys. També s'havia passat tot el batxillerat al quadre d'honor dels Hermanos Maristes. Estava a punt o també havia acabat un màster de l'IESE. Tot això ara no es diu ni se'n presumeix, però abans no hi havia tants graduats. Si fins llavors jo era en Josep, el petit, el que també havia de ser enginyer i anar a estudiar a Barcelona, vaig passar a ser en Josep el que no ens estimem, o el que ens estimem massa, i gairebé no ens vem veure en molts anys. Només per Nadal. El mimat era ell... jo era el petit, i ell menystenia el meu pare per la seva manca de formació. El meu pare era molt important però no me n'he donat compte fins de gran. La veritat és que no sé què va passar aquell dia tot just després per exemple, a l'hora de sopar, posem pel cas.
    És difícil. Gràcies per les teves paraules. Això del tennis ens ho haurem de fer mirar hahaha!

    ResponElimina