dijous, 10 de març de 2011

I ara, què? Josep...

-Ja fa dies que tenim un temps gris! De fet, potser, son anys els que porto de temps gris. I no només de núvols...

En Josep deixava la gravadora damunt la tauleta de nit i es disposava a encendre un cigarret. Ara es feia de psicoanalista, ofici que coneixia de les pel·lícules americanes que tant li havia agradat veure sempre. De fet, i si no fos perquè quan era jove; ara tenia quaranta anys, els malalts mentals eren una altra cosa, podem dir que ell sempre havia estat un ferm candidat a patir una malaltia.

-Recordo la passió per el flipar, la empatia per els desvalguts i els incompresos. L'escoltar a qui ningú s'escolta. La grandesa...

Es va criar sol com a petit de cinc germans i se’n portava nou amb el seu immediat antecessor, tenia dos dels germans malalts, una que perquè havia nascut amb dues voltes de cordó umbilical al coll i no se li havia desenvolupat la part motora i per tant no podia caminar, i un altre que de petit havia patit, es veu, un refredat molt fort, el metge li havia donat estrectomicina i havia quedat sord, de tant petit que a hores de llavors encara no sabia enraonar.

La seva mare no era de Vic, ciutat on en Josep va néixer, de fet ell i gairebé tots els seus germans, i el seu pare... bé el seu pare sí que era de Vic de tota la vida però només feia dues generacions que els seus hi havien vingut des de la Seu d’Urgell. La mare, i per a més fermesa en la candidatura, era de Manresa. I és que abans hi havia menys lloc per a tothom, malgrat abans hi havia menys gent, també es veu que se sabia menys de medicina i s'havia d'investigar, i expliquen els llibres que fins i tot els ratolinets blancs s'esgotaven.

Es va criar en una casa amb jardí però no va tenir mai gos. De fet, el gos que tenia la família el regalaren perquè a en Josep li feia por. Va tenir una gata de la que se'n cuidava la mare. Ja de menudet es recordava com a partidari dels indis en les pel·lícules del Far West fruit de la manipulació que van fer els mitjans controlats per la dictadura programant pel·lícules on els perdedors eren bons i també carregades de melancolia. Malgrat tot i només el seu pare l’anomenava “muchacho” en referència a alguns reclutes de la cavalleria que sortien aquells dissabtes en que la pel·lícula era bona. Per més mala sort, la casa amb jardí era un palau comprada poc abans de la crisi del 72 i ell tenia per tot arreu on anava la fama de ser un txico-rico, com en deia la mare. Les coses passaven de ser blanc o negre a ser grises i la germana volia tenir un menut a casa, la nineta dels ulls de la mare, que fos dels perdedors bons, com els indis, ara que el negoci familiar anava a molt menys i que ella passava del col·legi de monges al Institut. El germà anterior, lisiat, també era de la banda dels afligits i crescut com havia estat en un món de inferioritat veia en el menut la possibilitat de fer-se valdre secretament... al secret del propi Josep, per a qui tot el món girava d’amagat.

I, és que tot el món no és col·legi! La seva pròpia mare, la persona que tenia més propera a ell, li havia dit en alguna ocasió en que per exemple en Josep, que havia acabat de fer la comunió, li demanava què es deia en aquell tros de missa o potser com es resava el que resava la mare: “Si t’ho explico en sabràs tant com jo”.

Va canviar de col·legi al iniciar els estudis de després del parvulari i el seu pare esportista com havia estat tota la vida, quan l’esport era honorable, només el mirava de tant en tant. De fet havia crescut entre dones i només per algun amic de l’escola amb ganes d’anar a un jardí a jugar i per jugar amb el nen poc espavilat que no era del carrer, però tampoc era tan ric com la gent en deia... i així li ho recordava però de “soslayo”.

-Tot era de “soslayo”. Amb sis mesets de vida em van portar al poble del costat i allà van fer criar-me sol... sol com un mussol. Qualsevol que vingués a aquella casa i que digués que era del barri i que tenia la meva edat i que sabia que hi havia un nen allà podia venir a jugar. Tafaneria!

Resulta que ningú li demanava quants diners guanyava el pare però sempre eren freqüents les preguntes de si hi havia alarma moderna a casa, televisió en color que no n’hi havia, fins i tot el seu amic “del carrer” la va tenir abans que ell, i el comandament a distància. Això sí, piscina i pista de tennis sí que n’hi havia, i fetes al 1975! O sigui que sempre sol i amb recordats amics imaginaris a tota hora de ben menudet va encaminar-se a la pubertat en aquell col·legi privat de renom entre els nous rics i abocador de desgràcies humanes entre els burgesos de ciutat. Tot lo dels estudis li anava molt bé, semblava mentida. A l’EGB sense estudiar ho aprovava tot. Al BUP li van venir més dolentes i va anar en progressió regressiva cap al suficient.

De sobte, i tal i com llavors mateix recordava, va arribar a un punt en que el seu propi pare li va dir que llavors a Europa, -ell ho devia haver vist a la televisió mentre en Josep era de gresca alcohòlica en gresca alcohòlica als dinou o vint anys-, als conductors imprudents se’ls deixava fer: “Tira! Tira!”. Per en Josep el seu pare encara vivia en els temps en que per la televisió es feien algunes coses bones, com ara país. La mateixa televisió i ràdio en que ara es parlava d’en Josep tot sovint, al menys a les seves orelles eixordides per la soledat, i que ara eren tant hàbils i ràpids a l’hora de respondre els estímuls que el mateix Josep els proposava a través de Internet. Ningú no vindria després de tot el que li havia passat a cercar-lo per anar a jugar a coses noves i anti-socials. El joc s’havia acabat i ell n’estava molt mal parat. De manera irreversible a més.

Va ser als vint-i-dos anyets que el van ingressar a un sanatori mental per un període de dues setmanes a les festes de Nadal. Des de llavors que li receptaven pastilles “para el comportamiento esquizoide” i tot sovint feia broma entre si eren per tenir-lo o per anar-ho mantenint. Venia de viure en un pis amb unes noies, de drogar-se fins més no poder nit rere nit. Va tenir un avortament de la novia...

-Aquestes coses a Barcelona no passen. No es deixa créixer ningú en la soledat. Sempre deu venir algú del barri a veure’t, a conèixer-te, a veure què fas... que després passen coses. És com si aquí al poble tothom tingués aspiracions polítiques i a na mi ja m’haguessin deixat de banda per poder-me menystenir.

Certament la vida, altre vegada, diferent de la del col·legi, l’havia colpejat. Qui sap si no definitivament apartant-lo de la vida social i tal i com abans havia estat un joc –l’automarginar-se- llavors li venia tant bé en la seva ferma candidatura.

Es va tancar al món del taller del seu pare, vistos uns anys enrere, i van passar deu anys. Un bon dia es va emborratxar tant que es va llençar a la cocaïna, “per no perdre el control”, com li havien dit de jove, i tot va venir de més capa caiguda. Va gastar-s’hi tots els diners estalviats que tenia i tots els que cobrava. Va aixafar el cotxe un dia de pluja, se’n va comprar un de massa car que no va poder pagar, es va morir el seu pare, el seu germà i hereu, la germana invàlida... Per postres la mare va agafar demència senil, ell va plegar de treballar i va acumular deutes amb els bancs arran d’una estafa.

La mare és ara a una residència i en Josep viu sol a la casa. Ara que cobrava una pensió a la seguretat social per la seva malaltia i que estava incapacitat judicialment i tenia un tutor assignat que li procurava els pagaments al banc, les coses tampoc li anaven prou bé. A sobre havia consumit després de tres mesos abstinent. El tutor lluny de compadir-lo, l’amenaçava, i tot una ombra de retallades planava al seu voltant.

-Amb amenaces no m’han dut mai enlloc, però ja em faig gran. Fins i tot per lluitar.

Però, llavors, això no ho sabia ningú. L’endemà, seria un altre dia al davant de l’ordinador. Podria sentir-se bé en llegir el treball del dia abans gràcies a la medicació del matí. Podria continuar amb els estudis on estava immers, el Grau en Llengua i Literatura catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Una nova i recent passa després de la desfeta. Qui ho sabia! Potser podria acabar fins i tot els estudis i obrir-se una nova porta. Però per a això faltava molt, potser massa.

-Cada dia és molt poc. Han de passar mesos, potser anys sense abaixar la guàrdia, però, de fet, és tant dolent?... Estic tant malalt?... Fa fred, tancaré els porticons, i me n’aniré a dormir. Sí, demà serà un altre dia.

2 comentaris:

  1. Si em permets donar-te la meva opinió com a seguidora (ja em pots considerar una seguidora...) pots arribar a ser un redactor i comunicador de primera! Persuadeixes a la lectura amb la teva escriptura!
    Imagino q has viscut experiències dures, llegir-te em fa creure en la capacitat de superació que podem tenir les persones, quan sóm persones.
    Sembles molt motivat i segur que molts de nosaltres al llegir-te agrairem que continuis amb els estudis als que estas immers. Sempre hi ha molt per aprendre i molt per polir, en realitat la formació sempre és un camí sense fi si et proposes avançar i seguir, i aquest Grau en Llengua i Literatura catalanes a la UOC està fet per tu! m'alegra saber que vols aprofitar la ocasió per ser un millor escriptor!
    Com tu dius, 'Qui ho sabia!' potser fins i tot podries acabar els estudis i obrir-te noves portes... el més important és que vius el present tenint clara la ment, falti el temps que falti per acomplir aquest primer gran objectiu, el teu esforç ja es garantia que jo algun dia potser trobaré un volum teu a la llibreria... Salut i ànims!!!

    ResponElimina
  2. Hahaha! moonkoma, ets molt amable. Però em sembla que esperes massa de mi, al menys de moment. Ara com ara els estudis se'm compliquen... vull dir que tinc molta feina i poques ganes de ensortir-me'n. Potser hi fa que tot just ara acabo de deixar l'antidepressiu que em prenia cada dematí, potser és la primavera i la seva neurastènia o potser és que estem al final de semestre i apreten més. De moment, et diré que he rebut a la UOC un missatge en el que se'm recomana uns estudis complementaris sobre la meva expressió escrita. Quin daltabaix! Jo que em pensava que escrivia tant bé... hehehe!
    Moltes gràcies per les teves paraules i els teus ànims, espero progressar per poder publicar qualcom abans que t'oblidis del meu nom hahaha! Salutacions cordials.

    ResponElimina