divendres, 18 de març de 2011

Indigneu-vos!

Aquest, en francès, és el títol d'un llibre que ha escrit un tal Hesel de 93 anys i que va estar en un camp de concentració nazi i que va participar també en la redacció de la declaració dels drets humans. Es veu que ha estat el llibre i regal de moda aquestes passades festes de Nadal a França i encara hi ha algú que se n'estranya.

Dic que hi ha algú que se n'estranya perquè es veu que a França estan que trinen amb la reforma de les pensions i l'endarreriment de l'edat de jubilació als seixanta-cinc anys. També deu estranyar que sigui un francès qui es queixi de que no es garanteixin els drets i els assoliments sindicals de fins ara i que això es manifesti i es vengui per Nadal.

A més el senyor Hesel és jueu. A na mi no m'estranya doncs. Ho dic per allò de celebrar que "El messies és nat!, o, "Ha arribat el messies" que se celebra per aquestes dates. Amb un nou messies tot està sol·lucionat. Nosaltres fem i desfem els sitemes de pensions, que donat el cas, a més si tots visquessim 93 anys se n'aniria per terra molt més ràpid encara, que ja passarà el messies, o la seva família a pagar.

No es tracta de cap manifest, té vint-i-quatre pàgines, i a més només val tres euros, raó ed més per al seu èxit ed vendes en els temps de crisi que vivim, un mil·lió d'exemplars, i aboga per la creativitat, la no violència i la resistència davant els fets que ens envolten -les retallades en drets socials-, i diu que a veure com pot ser això de les retallades si ara es produeix molt més que no pas després de la segona guerra mundial que Europa estava arruïnada.

Jo li diria al senyor Hesel que jo mateix tinc quaranta anys i tot i que no he estat mai en un camp de concentració pròpiament dit ja no soc apte per a segons quin treball, i, no només per la malaltia mental que pateixo, que un altre dia podríem atribuir o no a l'ofici que desenvolupava i les meves condicions sociològiques derivades del continuu treball i de no fer res més, el cap de setmana que treballar i anar a casa a veure el satèl·lit, sinó que també es dona el cas que no podria treballar com havia fet fins llavors, esforçant-me al màxim aixecant pèsos a la feina i fent girar peces amb el meu esforç, que de pont-grua feia molt poc que en teníem, i era lent, doncs que em va sorgir una tendinitis al tendó rotuliar que m'impedeix fer esforços més enllà de caminar, i caminar encara, si no vul tenir, per un dia de feina, mal a les cames durant dues setmanes, i a més els anti-inflamatoris només son recomanables per el dolor, no per a seguir treballant.

Malgrat tot això no és motiu de invalidesa i percebre una pensió. L'esquizofrènia sí. Llavors penso en tots aquells obrers, que no treballadors que com jo pateixen alguna d'aquestes malalties i no tenen la sort d'ésser esquizofrènics. De fet tampoc n'hi deu haver tants ara. En temps passats potser sí. Perquè treballar havent de vigilar i fer-te fer els actes bruscs no és treballar, és una altra cosa... manar per exemple. I jo encara era jove per treballar, i de jovenet era un bon esportista i un corredor excel·lent i un gran saltador.

Va ser el voler treballar massa. El voler anar massa ràpid. El mentre uns volien cobrar més hores extres per una feina trobar-te tú de compensador horari perquè ets un dels fills de l'amo i no estàs casat i no pots jugar a les guerres marxistes i del capital, i has de defendre l'empresa i compensar també els errors de càlcul del director que fa figa i que faria qualsevol cosa per anar tenint feina, i que per no quedar malament amb els consogres no s'ho va vendre tot i va deixar els fills al carrer... i no t'has de passar el dia posant nerviós a un director de més de seixanta-cinc anys que amb prou feines s'aguanta dret i a més mirant de robar un quart per aquí i un quart per allà perquè sinó allò no és viure i a més fer lloc a més treballadors només per gelosia de si el cap té un cotxe més gros i potent o una casa més maca. Penso que hi ha molta desvergonya, que tothom mira massa cap al seu melic i els seus problemes, que va massa en bicicleta a fer esport o massa al gimnàs on s'aprenen tonteries dels altres mascles parasitaris. Però qui no ho ha fet mai això? a banda de mi i d'algun altre malalt mental suposo que ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada