divendres, 27 de maig de 2011

Somni de paternitat.

Són dos quarts de tres de la matinada. Em sembla que ja ho he dit tot. Amb les píndoles per dormir ja acostuma a passar-me que dormo unes cinc o sis hores bé i profumdament. Llavors em desperto perquè he somniat alguna cosa. Penso que els somnis van a temporades o millor dit a dies. Passes uns dies que somnies coses i després quan més ganes en tens potser passa que no somnies. Què hi farem?

Havia sortit de festa un divendres i havia consumit cocaïna. Però no me’n recordava de què havia passat a la matinada de diumenge en que estava en un pis amb jovent de vint i pocs anys aquí a Tona. M’he escurat el nas i em trobava més bé, sense ressaca d’alcohol. Hi havia una noia molt maca que m’ha venut/regalat un aparell electrònic que t’havies de posar al coll amb una goma i que després d'un lapsus de temps que ara no recordo, apareixia a la pantalla, en el meu cas, el següent missatge: “Desorden emocional cada cinco horas”. Jo he pensat que es tractava del jovent que jugava amb mi, que em deia tonteries perquè encara anava torrat i que estava fora de lloc, però no ho recordo; no recordo res de entre que em donà l'aparell i que apareixia el missatge. El missatge ha aparegut fins a dues vegades. Potser en el mateix somni m'adormia i en un tit-tit de l'aparell em despertava. M’he tret l’aparell i li he anat a tornar a la noia que m’ha dit que no me l'hauria d'haver tret perquè ara, a la central, no sabrien qui era. M’ha dit que m’hi introduiria el nom i el reprogramaria i mentrestant he pensat que em farien pagar. Quan ha tornat a venir li he demanat que quant em costaria. No m’ha dit el preu però tampoc ha deixat veure que fossi gratuït. Me l’he posat i deprés de veure, al cap d'una estona, que aquesta noia maca quan es pensava que no la veia deia en castellà d'Aragó: "Yo con los catalanufos esos no tengo ningún problema" i he entrat a una habitació grossa que semblava descoberta on hi havia tot de noies de la vida, joves i primes, més primes que la de l’aparell, i que em tocaven i em feien petons molt dolços. Llavors una d’elles, em tenia la mà al paquet i jo li he fet dos tocs per advertir-la. Ella ha reaccionat com si l’hagués triada i se m’ha endut un tros enllà. Mentre jo mirava de fer veure que no la volia, que no em podia gastar cèntims i que no en tenia ella m’anava fent copets al dit anular. Li he demanat si era que volia casar-se i m’ha dit que ho necessitava i que “pariríamos a aquel”, en clara referència a un fill que evidentment encara no tinc. Li he dit que havia de venir a casa, on jo, no sé si del somni anterior o d’aquest mateix encara hi tenia els pares. Ha acabat el torn i s’ha anat a canviar a un lavabo. Hi havia primer dos i en acabat cinc nois que l’esperaven. Suposo que eren clients habituals, que li feien petons i la tocaven. Jo els he dit que ara es casaria amb mi i que tot això s’havia acabat. Que marxàvem. Ella ha vingut fent veure que tenia una mica de desgana.

En aquest impàs desagradable del somni hem tornat, representava que a l’endemà, a la casa de barrets. A na mi un home menut, gairebé un nan, m’ha convidat a seure en una taula dels reservats i a sopar i esperar-me a que acabés la jornada com un “Tonto de honor”. Li he demanat a ella que si ho havia de fer, esperar-me allà. Ella ha dit que “es muy...” suposo que " ...importante". Després de la jornada per a la que ella anava disfressada de negreta amb bigoti fi i llarg de xinès, o potser llavors mateix, no ho sé, Jo volia anar cap a baix a una altra sala on hi havia les noies més maques, les del dia abans i ella que ja s’havia canviat m’ha dit que m’esperés a l’entrada, al peu de l’escala i com que ja estava canviada i desmaquillada s’ha posat a cridar: “¡Alto! policia” En aquell moment ha començat a sonar dins el meu cap la melodia del tema “On the floor” de la Jenniffer López però més lenta, gairebé de música clàssica o de pel·lícula. Jo he sortit a fora després de les detencions i ha arribat llavors un cotxe de policia amb matrícula txeca. Ha sortit ella i ha cridat “Hola mare”. Jo m’he trobat a terra una tarja electrònica com la que m’havien regalat i era aixafada. No sé si era la meva o no. No m'he comprovat el coll però li he etzibat diversos cops tot arrossegant el peu per terra per a desintegrar-la. He agafat un silló de la terrassa per anar reposant i un bastó i m’he posat a caminar cap a casa. Més endavant, però no gaire, en un camí de carro hi havia un control dels mossos i m’he despertat. La música no ha parat fins llavors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada