dimarts, 30 d’agost de 2011

Ara em sembla que no aniré a estudiar a Barcelona.

Hi ha males astrogances. De moment, resulta que la noia que fa d'ajudant a la meva tutora plega de la feina avui dia 31 d'Agost, i, resulta que ahir va portar els diners per a tot el mes de Setembre de la compra del menjar, 35X4=140 Euros que va entregar a la Fina que és la dona que em fa el Servei d'Atenció al Domicili. A més, la noia de la Fundació Lar em va fer entrega de tres tarjetes del bus de Vic a Tona i em va comprar tabac per a tres setmanes en previsió de que la nova incorporació a la plantilla de la Fundació ho faci d'aquí a un temps.



No em va dir res dels diners que em faran falta ni per a la benzina de la màquina de tallar la gespa, que de moment no necessito, ni per els viatges a Barcelona que comencen el dia tretze de Setembre.



Si contem les setmanes, dóna dimarts dia trenta, dimarts dia 6 i dimarts dia tretze que per ara queden coberts. Clar que em poden fer l'ingrés a la llibreta el dilluns dia dotze però no ho sé. De moment em van dir que per anar a Barcelona havia de deixar de consumir, i aquest fet no s'ha produit. Vaig consumir el dissabte passat dia 27 d'Agost.



Ara, tot just farà quatre dies que no consumeixo. El meu récord de aquesta etapa és de cinc dies. Dijous, però, encara marcaré com a positiu en el consum, donat que els controls d'orina tenen en compte els últims cinc dies i vaig consumir el dissabte a la tarda-nit.



De fet, ara mateix no tinc cap ganes d'anar a Barcelona. Ahir vaig tenir un "craving" (desig de consumir) molt fort quan vaig veure un camell que venia aquí a Tona i que passava per la carretera a portar farlopa a no sé qui. Va passar, el camell, cap allà a les quatre per davant de la biblioteca que està a la carretera antiga, la de abans que fessin la variant del poble. Va passar en direcció Nord i al cap de cinc o deu minuts en direcció Sud.



Estava tant neguitós, que tot i prendre'm les pastilles, inclosa la de dormir, no podia pas fer-ho. Fins i tot un cop al llit em vaig tornar a aixecar perquè... bé per lo del desig de consumir, però també es va donar la casualitat que a Catalunya Ràdio van fer un mini programa, una secció dins d'un programa, dedicat a David Bowie. Va resultar que vaig saber coses d'aquest artista que desconeixia i va ser molt interessant encara que només van posar tres cançons.



Resulta que a na la meva ex-nòvia, de qui ja us he parlat, li agradava molt el Bowie, i tot plegat em va servir d'excusa per anar al poble a gastar-me el euro i mig que em quedava en un rasca de cinquanta cèntims i una 7/39 de l'ONCE. Vaig pensar que era un bon moment per fer allò que diuen de "afortunado en el juego, desgraciado en amores", i em va semblar, en la meva al·lucinació motivada pel desig irrefrenable de gastar que tinc cada dia i més des que consumeixo, que si feien un programa sobre l'artista preferit de la Mariàngels podria tenir sort en el joc.



Fixem-nos però que diu que s'ha de ser afortunat en el joc per a que comporti una desgràcia contínua en l'amor, i no que una desgràcia en l'amor comporti sort en el joc. Clar que hi haurà qui dirà que l'ordre dels factors no altera el producte, però és que el rasca que vaig fer no em va donar ni un euro. El premi era de dos euros però no em va sortir res. El set trenta-nou és per a aquest dijous dia u de setembre i hi ha cinc mil·lions d'euros de pot acumulat.



Per si un cas la casualitat del Bowie, artista preferit de tanta gent, i el fet que segurament no em puc queixar del balanç que podríem obtenir de la meva relació amb la Mariàngels, tot i que ara mateix no respon ni als meus missatges a través del Facebook, -n'hi he enviat tres-; fan que hagi optat per resar a Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer una pregària de l'estampeta i nou Parenostres i nou Avemaries, a més dels nou Glòria corresponents, he dit: "perquè em toqui un premi important" aquest dijous.



Resulta que no serà la primera vegada que passa que reso els Parenostres, les Avemaries i els Glòria corresponents i tocar si que toca, però el rentegrament o com a molt els vuit euros de treure un tres. Ara fa dues setmanes em van tocar, també en un set trenta-nou, deu euros perquè havia encertat quatre números. És el premi més gros que he tret mai en un sorteig de lotería primitiva. Era la primera butlleta de 7/39 que feia en la meva vida, la sort dels principiants.



A la setmana següent en vaig fer dues de butlletes de set trenta-nou, però només em va tocar un reintegrament.



El que últimament està molt fotut, son els rasca de cinquanta cèntims. Abans sempre treia per exemple un euro, o dos... o un euro i mig, i, ara fa dues o tres setmanes que no trec res.



Ara deu fer tres setmanes també em van tocar tres euros en un rasca de la Lotto Ràpid d'un euro. Ja estaria bé ja, que em toqués un premi gros. Tot i que em sembla que quan demanes una cosa no es pot explicar fins que no ha passat, però així en quedarà constància. Encara segurament avui tornaré a demanar un desig i resaré deu parenostres i etzètera.



Passa que quan demano un desig a l'estampeta de Sant Josepmaria, tant si es compleix, com si no es compleix reso a cada desig un parenostre més que abans. Així fins que arribo a deu i llavors torno a començar amb un parenostre etzètera. Per exemple vaig demanar que Espanya passes a semi finals del mundial, que passés a la final, i que guanyés. I va passar. Recordo que també consumia l'estiu passat. Encara hi havia la mare a casa que dormia mentres es jugaven els partits.

Vivíem uns temps difícils.

És cert. Els any setanta i vuitanta van ser uns anys difícils per a l'educació dels fills. Els setanta potser no tant. No ho recordo. Potser l'Stardust del Bowie i el punk del 77 que no influïen a n'els pares de més de quaranta anys. Per cert, que aquí no hi ha cap control de Terra trucant al comandante Tom com en la cançó del Bowie que espero que recordeu. Ningú no em diu res i jo vaig fent la meva i així em va.



Els anys vuitanta eren de passotisme i de "Lessez faire". La música em va impactar molt. Sobretot a partir dels disset anys. Recordo aquelles cintes de casset del mundial que valien vint duros i per les que ciculaven músiques radicals que venien del País Basc i de més lluny fins i tot. També hi havia l'Odi social, i els Desperdicis clínics que vaig conèixer una mica més endavant.



Després em vaig afeccionar al rock dur: AC/DC, Hell ain't a bad place to Be. També al gòtic: The Cult, principalment l'Electric. Els Motorhëad i l'Ace of Spades i tants d'altres. Aquells eren els autèntics i no els que es passaven el dia estudiant o treballant, encara que una cosa no m'ha tret l'altre, vull dir que fins ara fa dos o tres anys havia treballat tota la vida, fins i tot els estius quan encara estudiava. Tothom tenia el seu grup favorit i t'explicava perquè aquell grup molava més que els altres.



No volgueu saber la quantitat de versions que se m'havien explicat de la mort de Bon Scott, el cantant dels AC/DC. Al final ho he hagut d'anar a mirar en un llibre. El llibre diu que molt probablement el van emmetzinar perquè acabés ofegat en el seu propi vòmit de tant torrat com anava mentre jeia amb el cap recolzat a la finestreta mig oberta del cotxe on l'havien deixat els seus companys que havien anat a cercar un metge perquè no sabien que li passava. Els últims, o millor dit penúltims cincuanta euros que he tingut ha estat de vendre'm un recopilatori pòstum del grup d'aquest autor.



Els últims cent els vaig demanar anticipats a qui li sego l'herba per a pagar una reparació inventada de la nevera que em vaig pulir en dos grams de farli el passat dissabte.



Es tractava de sentir la cançó, com bonament es pogués, enténdre-la i veure'n el vídeo que només passaven en locals de noctàmbuls bruts i deixats. Recordo veure els Creedence Clearwater Revival per primera vegada en la meva vida en un concert gravat a la pantalla de La Bestreta, a la carretera de Malla a Collsuspina.



Fa potser sis anys que no em compro un disc de música. M'he passat anys sense saber quins eren els temes d'actualitat. Ara poso ràdio Flaixbac sempre que vull escoltar música. Tot el dia posen les mateixes i això et fa estar al cas encara que com jo l'escoltis a primera hora del matí o al migdia. Si fossi més entès suposo que escoltaria Radio3.



De tota manera els discs no son cromos. Valen molt més, i ignoro com era que cadascú volia tenir una discografia. Jo en tenia una de molt bona penso però com ja us vaig dir me la vaig vendre. Encara els vinils son de les coses que conserven ara com ara més valor. Els vaig comprar per set-centes pessetes cadascun i els vaig vendre per cinc-centes cinquanta al cap de vint anys.



D'una pel·lícula en DVD te'n donen vint-i-cinc o cinquanta cèntims si te l'han de comprar de segona mà. Trobo que és un escàndol. De fet això de col·leccionar va ser molt més fort amb el vídeo que no pas amb el DVD. Hi ha vídeos a per tot arreu. A casa n'hi ha més de cent entre les col·leccions que va comprar el meu pare i les que vàrem grabar de la televisió. Fa temps que no col·lecciono res.



De fet penso que voler aprofundir en la música és un problema mental. Una submissió. Una cançó té èxit perquè agrada als disc-jockeys, i a còpia de posar-se i posar-se esdevé popular. També passa que un autor esdevé d'èxit i la gent compra el que ha fet abans com un acte de culte. Això també és submissió. Si no va tenir èxit en el seu moment, com passa a moltíssims autors, no cal ara fer-ne una revisió. Ho trobo patètic.



La música és per viure-la al moment. La resta son campanyes de mercat. Està tot molt pensat. Fins i tot el Bowie. Als anys setanta ja hi havia televisió i la gent no devia estar per ràdios. De fet, amb el Bowie et diuen que és de l'any 73 i a tu et sembla que és dels anys vuitanta. Et sembla molt més recent precisament perquè els disc jockeys han atabalat una vegada i una altra a la gent amb coses del passat. Amb la quantitat de discs que es treuen cada setmana!... Suposo.



De fet però ja s'estan esperant les noves cançons de setembre. Tot l'estiu que atabalen amb el mateix. Tot just fa una setmana que ha sortit em sembla el nou single de James Blunt que no sé com es diu. El "Simona.. we're getting older..." era molt bo. Però de fet, què vol dir que ens fem grans? Si per exemple no tenim fills. O no tenim hipoteca. O encara estem estudiant. O treballem a la tarda o al vespre. Però la gent en viu d'això.



Recordo quan teníem el Canal Satélite a casa que em vaig passar potser un any i mig mirant cada dematí a les sis fins a les set i mitja el canal de vídeos Video Hits 1. Les mateixes cançons que allà tenien èxit les podies escoltar a ràdio Flaixbac. Després van canviar la programació i van passar a fer al dematí el que fins llavors feien a la nit. El Chocolate o el Chill Out. Una merda! Els que ens llevàvem d'hora vem quedar ben cardats. Jo no podia pas anar-me'n a adormir a les dues per veure els programes que m'agradaven. Més que m'agradaven, vull dir els d'actualitat, barrejats amb de música més antiga. Estaven molt currats i era impactant escoltar segons quina música a les set del dematí per anar a treballar. De fet el canal se'n diu de Impacte: "Hits"



No sé tú, ja s'ho manegaran. Jo ara me'n vaig a dormir i potser a les 20:00 escolto el "Balles?" a Catalunya Ràdio que em sembla que es la última setmana que el fan. Però potser aquesta gent de la ràdio pública encara fan vacances fins més endavant. Tot depèn de quan comencin els col·legits. Al del cantó de casa, al PIVE, comencen demà.

dijous, 25 d’agost de 2011

Recordo quan el meu germà gran es va casar.

Recordo quan el meu germà gran es va casar. Jo feia tercer de BUP i tenia quinze o setze anys. Va ser tot un aconteixement i la mare estava força atabalada peruè pel que es veia llavors, en Xavier es casava amb una noia de família molt bona.



Vem anar a casament a la catedral de Barcelona al capvespre, prop del mar, em sembla, i el convit el van fer al resturant La Masía, al Baix Llobregat. A na mí m'havien hagut de comprar un pantaló gris i una americana blau marí semblant a la que duien els nens del col·legi de l'Opus del Viaró, que era el modelet que duien els germanns petits de la núvia.



De viatge de noces van anar a Amèrica. A nova Iorq, a Harvard i també al Cap Kennedy a veure naus espacials. Van portar fotos i algun adesiu, també de Disneyworld. Després va néixer la Patrícia quan tothom volia un nen. Recordo que la Mireia no va voler saber-ne el sexe fins el dia del naixement. Potser jo era l'unic que volia una nena.



Però jo no estava massa per a afers familiars. Com ja us he dit més d'una vegada, a aquella edat la meva màxima preocupació era sortir el cap de setmana fins més enllà de les dotze, suposo, i fer allò que tothom trobava tant divertit que era emborratxar-se. Ningú no parlava de les ressaques però, i jo n'he patides, ja llavors, o potser una mica més tard, de molt fortes.



Fixeu-vos que la majoria de vegades que anavem de gresca, a l'endemà, o millor dit a l'hora de dinar del dissabte o del diumenge, no aconseguia mai recordar-me de com ho havia fet per tornar a casa. No recordava res des que estàvem de gresca per exemple a Ripoll. Ni el tancar de la discoteca, ni el viatge de tornada, ni tampoc l'arribar a casa.



Aquels dies de primers contactes amb l'alcohol, i força efusius, tenia la costum de cada cap de setmana clavar-me un imperdible a la orella. Ho feia en fred, de viu en viu, en qualsevol bar, on escalfava la punxa de l'imperdible amb un encenedor i me l'anava clavant lentament per les quatre capes de pell o cartíleg de l'orella. L'endemà, si no m'havia recordat de treurem-lo de l'orella la meva mare em feia molts crits.



A n'el meu germà no el vèiem només que per nadal i quan les nens van ser petits a l'estiu. El meu germà Jordi es va casar al cap de poc de l'incident jugant a futbol al jardí que ja us vaig explicar i cansat d'haver d'estar amb un minyó. Va tenir el fill, mascle, després de que el meu germà gran tingués dues filles i abans de que en Xavier tingués doncs el primer noi. TOto i això, la seva dona, la Maria Rosa va perdre un fioll abans de tenir l'hereu.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Carta al professor de la UOC:

Hola. Per trencar la monotonia i l'avorriment de les meves desventures amb la cocaïna us aporto la carta que he envïat al responsable d'una assignatura de la UOC i a la seva colaboradora i consultora de la referida:



Benvolguts:



El motiu d'aquest missatge no és altre que comunicar-els-hi, al senyor Josep Anton per primera vegada, em sembla, el meu trasllat a la Universitat de Barcelona, concretament a la Facultat de Filologia, per iniciar o més ben dit continuar, si és que al final aconsegueixo reunir la paperassa corresponent i es dóna el cas que les assignatures superades a la UOC: Introducció als estudis literaris, Introducció a les ciències del llenguatge i Llengua, Cultura i Societat, siguin finalment convalidades o reconegudes; els meus estudis de Grau. En aquest nou cas serà de Grau en Filologia Catalana.



Haig de manifestar, per dir-ho d'alguna manera, que m'ho vinc passant força bé a la UOC. L'experiència és molt enriquidora i trobo que fins ara, i generalment, m'he vingut trobant un professorat força preocupat per la docència i que imparteix uns valors molt dignes i propis de la Universitat a distància.



Malgrat això, em trobo que al no tenir cap estudis universitaris finalitzats, la idea d'acabar un grau, en aquest cas, no abans de a deu anys vista se'm fa molt feixuc. Carregós. Fins i tot diria que inviable donat que tot i que estudïo el que estudïo perquè tinc una gran estimació per la nostra llengua i, a més, es dóna el cas que aquesta disciplina no m'és dificultosa, ans al contrari, i que també, com ja he dit, i a part del que he dit, la trobo molt enriquidora i com és de suposar i espero que entenguin el sentit em resulta desinhibidora en la manera en que em capacita de coneixements i experiències de la nostra cultura, la qual cosa fa que pugui parlar, quan parlo en català i comento temes del català i fins i tot quan segons lo proposat en l'assignatura que ens ha ocupat, escric una miqueta amb pretensions culturals, pugui fer-ho amb més propietat i coneixement de causa i tot i que podria donar-se el cas, que de moment no es dóna, que coneixent més, trobis que queda menys per dir; és per tot això que tinc la necessitat de progressar més ràpidament.



Podria fer-ho matriculant-me de més assignatures aquí a la UOC i fer-ho d'una revolada, preocupant-me, pràcticament, només de superar l'avaluació contínua i veurem-les només amb la prova de validació, però l'experiència personal dels casos assolits fins ara em diu que el fruit no seria el que desitjo.



És clar que donant-se'm la oportunitat en el meu cas personal de pensionista d'assistir a classe i poder-me desplaçar a un preu raonable a estudiar en una universitat presencial ho aprofiti. Més tenint en compte que soc un estudiant que gaudeix d'una gran capacitat de retentiva visual i auditiva que els llibres no em deixen desenvolupar i que penso, i espero no anar errat, les classes presencials i les lliçons magistrals que potser es donen en cursos més desenvolupats pel que fa als coneixements a tractar, em faran viure unes experiències inolvidables per, com dic, una major presència de factors a retenir o mitjançant els quals, retenir.



Clar que la universitat a distància és molt més personal i fins i tot més humana i participativa potser, però la idea d'anar a classe i que m'exlpliquin dos cops per setmana el que haig de treballar, m'ho recordin i em resolguin dubtes comuns que la soledat del treball a casa fa que aquests, moltes vegades, siguin plantejats i donats a entendre de manera molt, o massa, individual; m'atrau força.



Malgrat tot, espero poder adreçar-me a vostès sempre, i, permetin-me dir-els-hi que estic molt content i fins i tot cofoi d'haver pogut participar de les seves consideracions i de tot el que vostès han volgut comunicar-nos al llarg del semestre i en les ocasions puntuals. Penso que he tingut una gran sort de tenir-los com a consultor i responsable de 'lassignatura, com ja vaig poder tenir-los ara deu fer tres anys en cursar en la Llicenciatura en Humanitats l'assignatura Llengua Catalana Primera.



Penso que és clar, i fins a cert punt potser fins i tot recíproc, que una comunicació més propera i un intercanvi oral i presencial d'experiències, fins i tot algunes fora de la docència pròpiament, hauria pogut fer l'experiència molt més enriquidora en tots els sentits. I que això hauria fet que ens recordéssim millor els uns dels altres: vostès i jo i jo i els companys.



Estic molt animat i amb moltes ganes. Tant de bo en aquesta nova experiència a Barcelona trobi uns tant excel·lents companys de camí com vostès i una companyonia i una guia en vers l'enemic a abatre que sempre va bé de tenir per progressar més efusivament. Penso.



Rebin la meva més cordial salutació i els meus millors desitjos i record per a sempre.



Atentament, Josep Salvans Arola.





dimarts, 23 d’agost de 2011

Avui és dimarts: He tornat a consumir.

Ja n'estic fart. No hi ha manera de deixar de consumir. Aquest vol va de veres. A més ara ja no tinc cèntims de fer de pintor perquè se m'ha acabat la feina. No hi ha més cèntims extra fins al setembre. A més, com us vaig dir l'altre dia, ara els diners que em donava la Fundació Lar per a comprar-me el menjar, el tabac, la gasolina de la màquina de segar l'herba, i les tarjetes del bus per anar de Vic a Tona, ja no me'ls administro jo, sinó que m'acompanyen.



Avui ha tornat de vacances la Fina, la treballadora familiar de Serveis Socials de la Manconunitat La Plana i després de que a les nou del dematí es presentés també la tutora de la fundació i li donés els cèntims hem anat a comprar. Ha estat un dia accidentat, perquè tot i que es veu que la Fina va deixar, quan va marxar de vances, el cotxe d'empresa a la Mancomunitat perquè el portessin a fer la ITV i li reparessin el canvi de marxes perquè no anava massa bé resulta que durant les vacances no han fet res i avui noteníem cotxe.



No ha estat però cap inconvenient per això per fer la nostra. Hem anat a comprar aquí a Tona però, al Dia, i després ella ha telefonat a l'empresa perquè ens vingués a recollir un noi a nosaltres i als paquets. Aquest noi, que no m'han dit com es deia, ens ha portat a una altra plaça d'aquí a Tona a comprar la car al Bona Area i després ens ha dut a casa a deixar la compra. Encara ens han sobrat cinc euros per anar després tot caminant a l'estanc a posar saldo al mòbil.



Després he tornat a casa perquè havia de venir un senyor que es veu que vol comprar la casa de la meva mare que és on jo habito actualment. Ha vist tota la casa. Li ha demanat el preu a la meva germana que li ha dit que amb la pista de tennis i tot el terreny costava uns 2,8 milions d'euros, que son quatre-cents cinquanta milions de les antigues pessetes. Si tenim en compte que la mare té demència i no pot fer aquesta operació, només cal que ens posem d'acord les quatre parts que representem els quatre germans. La meva germana la Maria Neus, el meu germà en Jordi, la meva cunyada la Mireia que representarà els interessos dels seus cinc fills i jo.



Entre les plusvàlues i tot em sembla que em tocaran uns cent o vuitant a milions de pessetes. Potser, si la Fundació em deixa em compraré un pis a Barcelona en comptes de a Vic, però no ho sé. Diu la meva germana que té un parell més de compradors. Aquest home que vol comprar ara és gestor, o sigui que em sembla que no li ha afectat massa la crisi. Diu que té una casa a Sant Julià de Vilatorta i que també té un jardí d'un total de sis-cents cinquanta metres quadrats que se li ha quedat petit. Tant de bo la compri. Tinc ganes de marxar de casa.



El consum de diumenge va ser un accident. De fet jo estava esperant la trucada d'un amic que no consumeix i que em va dir que em deixaria cèntims per a pagar la peluqueria a la residència de la meva mare. Com que no em trucava vaig anar a un Bar de prop de casa seu a veure si el veia, perquè sé que ell hi va. Allà em vaig trobar amb un de Granada que conec fa poc i que consumeix. Ell va comprar mig pollastre i em va convidar. Després jo en vaig demanar mig de fïat i ens vem tornar a trobar, llavors el vaig convidar jo. Despré com que no teníem cèntims vem tornar a anar a veure aquest meu amic, que coneixem tots dos per si, com va fer l'altre dia, ens deixava cèntims per comprar mig pollastre més. Resulta que a n'aquell meu amic no li va donar cèntims el caixer i no ens va pagar ni les cerveses. El de Granada bebia cubata però que va pagar ell.



Després vem anar a casa meva a jugar el dòmino. No vaig haver d'insistir massa perquè el meu amic em pagués un mig que va demanar fiat a un de Tona. Vaig tornar a consumir i vem jugar al dòmino amb la seva nova nòvia. Ells no van consumir. Només vaig guanyar dues partides al dòmino d'unes deu. Ells se'n van anar a dormir, jo vaig anar a mirar la tele i quan se'm va acabar vaig pujar a dalt a demanar-li cèntims però dormia com un tronc i els hi vaig agafar de la cartera. Vaig anar a Vic amb el seu cotxe i sense carnet a comprar mig pollastre més que vaig pagar a trenta-cinc euros perquè el camell em deia que no em volia servir, que dormia llavors. Potser el vaig trucar tres vegades.



Al dematí, el meu amic em va dir que deixés aquesta merda. Té raó. Em sembla que està emprenyat però no sap que li vaig agafar el cotxe. A l'autovia hi havia un accident just abans de la meva incorporació a la via, a la sortida de Tona Nord. Hi havia dos cotxes del mossos però per sort estaven aturant el trànsit que venia de Barcelona i per tant vaig poder anar, en principi, tranquil fins a Vic.



Demà ve la noia encarregada per la Mancomunitat a ajudar.me a netejar la casa. Ve a dos quarts de nou. El que no sé és si hi haurà la tutora que en un principi i segons van dir la setmana passada hauria de ser-hi. No compto però que la tutora es presenti a quarts de vuit. Potser més tard. Demà ajudaré a aquella noia així tots dos farem més feina. La veritat es que ho tinc una mica deixat. Al principi de viure sol netejava més, després, amb tot això de fer de jardiner i de cossetxar em vaig anar tornant una mica més deixat. Ara ens posarem al dia.



Salutacions cordials.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Avui és diumenge: Ara fa tres dies que no consumeixo.

Sí. Des de dijous a la tarda-nit que no consumeixo. Ahir vaig mirar d'aconseguir diners però per sort no me'n vaig sortir. Suposo que és millor així. Demà passaré un punt crític perquè a la tarda després de treballar, tindré diners: uns quaranta o cinquanta euros. Hauré d'afanyar-me a anar a la fàbrica de les camises a comprar-me uns shorts que em fan molta falta. Espero que no tinguin tancat per vacances.


El problema de consumir, és que cada dia que passa, només passa un dia i en un petit consum ho tires tot per terra, tots els dies que faci que no consumeixes, que queden en no res. Clar que si has fet un esforç, com ha passat altres vegades durant per exemple tres mesos i un dia consumeixes, els tres mesos que has estat sense consumir son un esforç que encara s'ha de tenir en compte, és clar. Però has d'anar amb molta cura per no tornar a consumir de seguida perquè llavors et pot passar com a na mi que ho tires tot avall i la feina llavors és teva i ningú no t'hi ajuda.


La Fundació Lar, m'ajuda no deixant-me disposar de diners en metàl·lic i fent l'esforç de fer venir una noia, en aquest cas la tutora, a comprar. Diu que la setmana que ve no, l'altre, es posaran en contacte amb la Fina, la noia de l'ASjuntament que ara fa vacances, per a passar-li a ella els diners i que m'acompanyi com feia sempre. Em sembla que anirem més bé perquè la Fina segur que em deixa que em quedi el canvi que normalment son uns cinc euros per a fer cafès, però no ho sé segur. Esperem que sí.


De moment dormo molt. Ahir em vaig prendre tres pastilles per a dormir quan normalment només n'haig de prendre una. El motiu de que en tingui tantes és que la medicació me la va donar l'Ana que no sap que amb la meva infermera, que també està de vacances, com el meu psiquatre i com els de Martorell, l'hem reduït a una al dia.


Parlant de la medicació demà dilluns que vaig a cercar-la, i com us explicava, tinc pautades oficialment dos milígrams de Lormetazepam, que és la de dormir, encara que l'haguem reduït amb la Sònia, doncs quan vagi a cercar la medicació els haig de pensar a demanar de que em donin un altre cop la pastilla o càpsula antidfepressiva, per a passar aquests dies. Resulta que tampoc em farà efecte fins d'aquí a uns dies, però espero que el fet de prendreme-la actui psicològicament sobre el meu cervell i estigui més content i prest a activitats positives.


De fet ara que hi penso encara no fa exactament els tres dies des de l'últim consum. Els farà aquesta tarda. Demà miraré de connectar-me per explicar-vos què n'he fet dels diners i per obligar-me una mica, ara que estic en contacte amb vosaltres, a no consumir.


Salutacions cordials.

dissabte, 20 d’agost de 2011

No compto que accepti l'ingrés.

No compto que accepti l'ingrés perquè aquest es produiria no abans de la setmana que ve. És a dir, que aquesta setmana vinent que comença demà passat, no es produirè l'ingrés. Per llavors d'aquesta setmana ja portaré uns quants dies sense consumir i ja no em farà falta ingressar per acabar de passar el mono físic de deu dies. No ho veig necessari. Encara a sobre m'han dit que a Martorell potser fan vacances.


A Martorell hi ha el centre de patologia dual: addiccions i malaltia mental on anem tots els de la comarca i d'altres llocs. A més el primer que em va demanar el psicòleg era a veure com em prenia la cocaïna. Jo li vaig dir que esnifada, i per això suposo que tenen preferència els que se la punxen o es fumen la base. Em sembla que el mono és més fort.


Li vaig dir al psicòleg que dimarts vinent tenia hora amb el treballador social corresponent de Salut Mental de Vic i em va dir ell que per a llavors dubtava que encara sapiguéssim res. És això el que m'ha fet pensar que l'ingrés no es produiria fins l'altre setmana, quan ja no m'interessa.


La feina de pintor se m'acaba dilluns. Dilluns serà l'últim dia que tindré cèntims, uns quaranta o cinquanta euros. No sé què passarà. Ara fa uns dies us diria que m'aniria a la fàbrica de les camises a comprar-me uns pantalons curts, i que després em guardaria la resta per passar la setmana.


El problema però és que dec quaranta euros més a un camell del poble que s'ha enrotllat molt bé amb mí, suposo que perquè sap que treballo, i me'l trobo pel poble dos o tres cops per setmana. Li hauré de pagar. Ja n'hi devia primer vint, n'hi vaig pagar quaranta i vaig comprar-li mig gram, quedàvem a deu de deute. Però al vespre d'aquell mateix dijous passat li vaig anar a cercar mig gram més fïat i ara quedem per quaranta euros. Son massa ceèntims per pagar de cop, ho sé. N'hi ha d'altres camells que els en dec més encara però no es queixen. Aquest el veuré cada dia durant tot l'hivern. Li pagaré de deu euros en deu o de cinc en cinc a ell li anirà bé. A més li dec 220 euros de fa més de tres anys. M'ha dit que ho deixi apart.


Ara som a dia vint d'agost i les classes a la Universitat de Barcelona comencen el dimarts tretze de setembre. Falten vint-i-quatre dies.


La planteta de marihuana va fent. Ara comença a fer els cogollets, però em sembla que farà poca producció perquè la vaig plantar tard. Fa molt bona olor però. Em sembla que la planta és molt bona. N'he vistes de més grosses però segur que no fan la olor d'aquesta a perfum.


Salutacions cordials. Estarem en contacte, perquè comunicar-me mentre passo el mono em va bé. Salut.

dijous, 18 d’agost de 2011

Potser m'ingressen.

Haig de parlar demà amb el psicòleg. Se m'ha ocorregut que la millor manera per deixar de consumir és un ingrés de deu o quinze dies en un centre o a la planta de l'Hospital General de Vic. Sé que d'altre gent ho ha fet i de fet és pràctica normal. El que passa és que no hi ha manera de passar els deu dies preceptius de dependència física a la cocaïna i torno a consumir. Ja fa ara un mes i mig que no paro. Tot va començar amb la trucada d'aquell meu amic del cossetxar i des de llavors no han passat mai deu dies sense consumir. Necessito fer-ho.



Demà parlaré amb el psicòleg, tinc hora igualment, i li demanaré. Sé, m'ho han dit avui, que a la planta de l'Hospital General estan molt plens perquè l'Hospital psiquiatric d'adults tanca el mes d'Agost i estan tots allà. A més si no recordo malament només hi ha lloc per unes vint persones. La meva idea és la d'anar al centre de patologia Dual de Martorell i fer un ingrés curt. El just i necessari per passar la dependència física. La dependència psicològica em sembla que no es passa mai, potser sí i potser jo ja l'havia passada però ara torno a estar malament i penso que és necessari fer aquest pas, si és viable administrativament, abans de començar a la Universitat de Barcelona i d'anar cada dia a ciutat i estar en contacte amb tanta gent.



No crec que el meu psiquiatre s'hi oposi. Ans al contrari. De fet la última vegada que el vaig veure fa precisament un mes i mig i acabava de fer el petit consum amb el meu amic. En principi no havia, llavors, de passar res, però va passar que el meu amic es va fer mal a l'esquena i vaig haver d'anar a ajudar-lo. Per cert ell em va dir que em pagaria deu o vint euros cada dia i que només hi hauria d'anar al dematí d'hora a engrassar la màquina. A tall d'exemple us diré que per l'últim dia de feina que van suposar dotze hores -des de les set del matí a quarts de vuit del vespre- només em va pagar deu euros. L'any que ve no hi penso anar. Estan mal acostumats.



Doncs bé, el meu psiauatre em sembla que no sap pas que estic consumint seguidament des de fa aquest temps. Es d'esperar que hi doni el vist-i-plau i fins i tot que em doni preferència. Penso que és necessari.



Pel que fa a la feina que faig a casa de la veïna de pintar i rascar porticons i persianes, m'ha dit que dilluns acabarem. Que ja ho farem. El gendre, que m'ajudava ja n'està tip i avui no ha tornat a fer res. Està en el seu dret. Ell no cobra per la tasca. Hem fet força feina. Lo més gros i que es veu més. Jo li demanaré al psicòleg d'ingressar dimecres vinent a la tarda. No compto que em deixi opció però. Si s'ha de fer l'ingrés serà quan es pugui.



Salutacions cordials.

divendres, 12 d’agost de 2011

Ja ha passat la meitat de l'estiu!

Hola. Som a la setmana gairebé de la Mare de Déu de l'Ascensió i tothom fa vacances. Encara hi ha però algun bar obert aquí al meu poble, sobretot els de la Plaça Major. Els del carrer on es posa la fira de les atraccions fan tots vacances. També hi ha molts negocis tancats com ara fleques.



Jo vaig fent de ajudant de pintor. Rasco el vernís antic de porticons de la casa i portes del garatge i hi escampo el vernís nou. Ja us vaig dir que era una feina més cansada que la de jardiner. Normalment faig unes tres hores al matí i unes dues o una i mitja a la tarda, però molts dies no hi vaig o al matí o a la tarda. Ahir no hi vaig anar en tot el dia, perquè al matí havia d'anar a Vic a cercar la medicació i a Salut Mental a fer el taller de lectura i vaig arribar a la una tocades, gairebé dos quarts de dues. A més després cap allà a les tres, vaig anar a segar la gespa del mossèn, que ara sí que em paga -em va pagar quinze euros per una hora i vint minuts de feina- i com que eren les cinc en punt, l'hora d'anar a casa de la veïna a pintar, i jo encara era a la Plaça de l'Església, vaig telefonar i em van dir que no hi anés que havien de marxar.



Avui hi he anat tres hores al matí. He cobrat però només vint-i-cinc euros perquè l'últim dia, el dimecres, va quedar un saldo de cinc euros al meu favor donat que la veïna no tenia canvi, ni jo tampoc, i només havia fet quatre hores i mitja. Tot i l'esforç de quaranta-cinc euros, la veïna me'n va pagar cinquanta i avui s'ha cobrat els cinc restants.



Amb els cinquanta euros de dimecres em vaig comprar una motxilla Altus per anar a estudiar a Barcelona i endur-m'hi la carpeta i el dinar. És una motxilla molt maca, no gaire grossa de colors negre i verd clar. Almenys amb els diners que he arribat a cobrar aquest estiu m'he pogut comprar alguna cosa. Potser arribarà just per comprar-me també la jaqueta Bomber que tanta falta em fa per a aquest hivern. Val cent vint-i-nou euros, em sembla, i potser amb lo que treballi dimarts al dematí, a la tarda haig d'anar a comprar amb la tutora, i si hi vaig dimecres tot el dia i un troç de dijous i potser divendres, en tindré prou per a la jaqueta.



Es tracta de no gastar res. Dels vint-i-cinc euros que he cobrat avui, només me'n puc gastar cinc en tot el cap de setmana i guardar-ne vint. Dimarts segurament en cobraré trenta, dimecres: quaranta-cinc o cinquanta i dijous espero que vint més. Encara me'n faltaran deu per arribar a la jaqueta, però dubto que divendres que ve encara estigui pintant. Em sembla que se'ls allarga i ja volen anar per enllestir-ho. A més, s'acaben els porticons i n'hi ha alguns que no estan tant malmesos i que ells no volen envernissar per dintre, només rascar una mica per fora i una capa. Això és perquè ni els hi toca tant el Sol i no es fan tant malbé com els altres.



Tots els porticons els he fregat a mà amb paper de vidre. És, com us he dit, una feina molt pesada i les mans et queden adolorides. També tinc un dit adolorit de pintar i fer anar amunt i avall i a dreta i esquerra la brotxa. Bé, més aviat es tracta d'un pinzell gros, i tinc el dit gairebé encetat tot i que em poso guants per pintar.



M'ajuda en Ron, un home californià de cinquanta-un anys que és el gendre de la senyora Nuri, i marit de la Mònica, però ja fa tres dies que no apareix. Dimecres se'n va anar a pescar, i avui divendres no sé pas on era.



Aquests dies de festa, concretament aquest cap de setmana miraré de dedicar-los al jardí de casa. Hi tinc força feina: haig de tallar truanes, arrencar eura, acabar encara de passar la màquina de segar l'herba i altres coses. Tinc tres dies per fer-ho. Espero que agafi ànims per dedicar-m'hi.



Fet i fet he passat l'estiu força entretingut entre el cossetxar, el fer de jardiner i el fer de pintor. L'any que ve però no aniré pas a cossetxar, molta feina i molt mal pagada. Encara, per cert. em fala cobrar uns vint euros d'aquest any, de l'últim dia que em varen avisar i que m'hi vaig estar de les set del matí a gairebé les vuit del vespre. El dia vint-i-cinc, que sé que cobra el pare els trucaré per demanar-els-hi.



Suposo que la tutora em donarà una bona bronca per haver consumit i haver consumit tant, però no hi vaig poder fer res, o ben poca cosa. Els diners encara em cremen a la butxaca i els haig de gastar. De fet si dimecres mateix no m'hagués gastat els cinquanta euros en la motxilla, és gairebé segur que avui no els tindria o no pas tots. De fet si començo a gastar-me'n vint-i-cinc o trenta al cap de unes poques hores me'n gasto més per comprar més cocaïna. Fins i tot el diumenge, que vaig demanar cinquanta euros a la veïna i que era el que em devia fins llavors, vaig anar a la Plaça de l'Església a comprar-ne i el camel em va oferir un gram a cinquanta, jo que volia anar a comprar tabac i prendre una cerveseta o un cubata a la Plaça Major, i li vaig comprar. A més er4a un acocaïna no gaire bona, que no espitava massa i tot plegat va ser un desastre.



El que passa és que el camell d'Hostalets que la té bona no m'agafa el telèfon perquè el meu amic de cossetxar li va quedar a deure mig gram. L'altre camell que la té bona, l'Abdul de Taradell, va resultar que un dia que no tenia calés el vaig fer venir expressament i li volia pagar amb unes ulleres Ray-Ban de Sol que valen cent-vint euros i no ho va acceptar. A més es va enfadar i tampoc no m'agafa el telèfon.



Les ulleres de Sol van anar a parar a Vic a un altre camell que la té també força bona i que tot i que vàrem quedar que li pagaria el dilluns al matí quan cobrés de la Fundació Lar va resultar que em va dir que les ulleres se les quedava per el mig gram anterior.



En Marc Riera, el meu assistent social i la Montse Colom, la directora del Pedrís, el centre de Salut mental on hi haig d'anar els dilluns i els dijous després del control d'orina i de recollir la medicació han telefonat a la Fundació Lar i els han dit lo del consum. Dimarts em va telefonar la Cristina, un psicòloga de la fundació, perquè la meva tutora és de vacances i em va dir que temporalment deixaria de cobrar els seixanta euros setmanals per tal d'evitar que me'ls gasti en cocaïna i que vindria, va dir dijous, la tutora a ajudar-me a comprar. Va dir que era temporalment.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Hola, què tal?

Ja he acabat la feina dels veïns. Vull dir la de tallar les truanes de la tanca. Al final vaig haver de fer venir un jardiner professional perquè fes les de dintre, les que donen al col·legi que son més delicades. Va quedar molt bé. Ho va fer un diumenge al dematí i s'hi va estar tres hores i mitja amb la màquina que té. Em va costar cinquanta euros que vaig repercutir a la factura dels veïns. Al final en vaig cobrar quatre-cents deu que la setmana passada emvaig gastar en consum amb el meu amic de la cossetxadora i la seva nòvia que havia vingut de Madrid.

No vem esperar ni a la festa Major. Ens ho vem gastar tot en dos o tres consums esbojarrats. Ara em sap una mica de greu, però no us penseu, dec estar tant drogat encara, tot i que l'últim consum va ser el divendres passat dia vint-i-nou de Juliol, que no em sap tant de greu com altres vegades.

A més, he trobat més feina a pintar i embarnissar portes i porticons d'un altre veí de Barcelona a deu euros l'hora. També els haig de rascar i cansa bastant. És més bona feina la de jardiner, però aquest mes d'Agost m'ha dit el veí primer que ja li tallarà la gespa el gendre perquè li agrada fer de jardiner i perquè , encara que no m'ho ha dit, és engorrós anar a treballar a una casa on estan fent vacances. Son una gent molt reservada.

Ahir vem anar a pagar la matrícula de la Universitat de Barcelona amb la ajudant de la tutora. Vem anar a Catalunya Caixa i vem haver de pagar setanta euros en concepte de taxes i d'obertura de l'expedient tot i matricular-me de trenta-sis crèdits. Hauré d'anar a Barcelona dos cops per setmana durant aquest primer semestre, però seran de dematí i tarda. A veure si la Fundació Lar em dóna cèntims per al dinar dels dos dies i no m'haig d'endur els biquinis de casa. Anar al macdonalds costa menys de cinc euros i el menjar té bon gust. No compto que passi res per menjar-hi dos dies a la setmana.

El segon semestre hi hauré d'anar quatre dies a la setmana, però només al matí. A més, estic matriculat en el torn de tarda, però haig de posar-me en contacte amb el professor, que en dues de les assignatures és el mateix en els dos horaris per advertir-lo de la meva presència al matí en comptes de a la tarda. L'altra assignatura de què m'he matriculat té professors diferents en els dos torns, però m'han dit que podré assistir al torn de matí i que m'hauré d'espavilar.

Els cèntims del cossetxar, també han marxat tots en consum. M'en falten cobrar trenta o quaranta i la feina de dos o tres dies. Jo ja compto que marxaran en consum, i, espero que els de fer de pintor me'ls pugui guardar. M'haig de comprar una motxilla per dur la carpeta, el paraigües i el dinar o l'esmorzar. També m'aniria bé comprar-me una jaqueta, perquè només en tinc una i es pot mullar un dia de pluja i aleshores, què faré? A Can Taberner de Vic venen Bombers a cent vint-i-nou euros. També tinc posat l'ull en unes Marten's que he vist al Noel de Barcelona i que valen cent trenta-vuit euros. Son molt xules.

Per sort, el meu amic del cossetxar que és un consumidor habitual marxa aquesta setmana de la Festa Major o la següent i no consumirem l'un per l'altre. Això del cossetxar és un desastre. Primera perquè m'he fet mal a una cama, una rascada força profunda que tot i que és de fa més d'una setmana encara té la crosta que no s'arranca i això que ja me l'he arrancada un cop. Després, peruè tot lo que he cobrat se n'ha anat en consum. Després perquè la feina cansa i fa molta calor. Té com a avantatge que et conviden a dinar els dies que t'hi estàs fins al migdia, i si no et conviden a esmorzar a casa seva i menjes tnat com vols. A més és una feina distreta i son molt amables. Potser demà al dematí hi haig d'anar, ara el telfonaré a veure si avui està cossetxant. Això que han dit que avui al vespre plouria.

He anat al Pedrís, els centre de rehabilitació de salut mental de Vic, a dir-los que havia tingut un consum fort , i , el pitjor, que no em sabia garie greu. M'han dit que vagi a fer els controls d'orina al centre de dia CADO i allà podré xerrar una mica amb els professionals que no facin vacances. Jo em pensava que potser hi hauria alguna xerrada o algun curset per part del psicòleg, però no. De totes maneres al psicòleg l'haig de veure divendres que ve al hospital.

Us seguiré informant.