dimarts, 30 d’agost de 2011

Vivíem uns temps difícils.

És cert. Els any setanta i vuitanta van ser uns anys difícils per a l'educació dels fills. Els setanta potser no tant. No ho recordo. Potser l'Stardust del Bowie i el punk del 77 que no influïen a n'els pares de més de quaranta anys. Per cert, que aquí no hi ha cap control de Terra trucant al comandante Tom com en la cançó del Bowie que espero que recordeu. Ningú no em diu res i jo vaig fent la meva i així em va.



Els anys vuitanta eren de passotisme i de "Lessez faire". La música em va impactar molt. Sobretot a partir dels disset anys. Recordo aquelles cintes de casset del mundial que valien vint duros i per les que ciculaven músiques radicals que venien del País Basc i de més lluny fins i tot. També hi havia l'Odi social, i els Desperdicis clínics que vaig conèixer una mica més endavant.



Després em vaig afeccionar al rock dur: AC/DC, Hell ain't a bad place to Be. També al gòtic: The Cult, principalment l'Electric. Els Motorhëad i l'Ace of Spades i tants d'altres. Aquells eren els autèntics i no els que es passaven el dia estudiant o treballant, encara que una cosa no m'ha tret l'altre, vull dir que fins ara fa dos o tres anys havia treballat tota la vida, fins i tot els estius quan encara estudiava. Tothom tenia el seu grup favorit i t'explicava perquè aquell grup molava més que els altres.



No volgueu saber la quantitat de versions que se m'havien explicat de la mort de Bon Scott, el cantant dels AC/DC. Al final ho he hagut d'anar a mirar en un llibre. El llibre diu que molt probablement el van emmetzinar perquè acabés ofegat en el seu propi vòmit de tant torrat com anava mentre jeia amb el cap recolzat a la finestreta mig oberta del cotxe on l'havien deixat els seus companys que havien anat a cercar un metge perquè no sabien que li passava. Els últims, o millor dit penúltims cincuanta euros que he tingut ha estat de vendre'm un recopilatori pòstum del grup d'aquest autor.



Els últims cent els vaig demanar anticipats a qui li sego l'herba per a pagar una reparació inventada de la nevera que em vaig pulir en dos grams de farli el passat dissabte.



Es tractava de sentir la cançó, com bonament es pogués, enténdre-la i veure'n el vídeo que només passaven en locals de noctàmbuls bruts i deixats. Recordo veure els Creedence Clearwater Revival per primera vegada en la meva vida en un concert gravat a la pantalla de La Bestreta, a la carretera de Malla a Collsuspina.



Fa potser sis anys que no em compro un disc de música. M'he passat anys sense saber quins eren els temes d'actualitat. Ara poso ràdio Flaixbac sempre que vull escoltar música. Tot el dia posen les mateixes i això et fa estar al cas encara que com jo l'escoltis a primera hora del matí o al migdia. Si fossi més entès suposo que escoltaria Radio3.



De tota manera els discs no son cromos. Valen molt més, i ignoro com era que cadascú volia tenir una discografia. Jo en tenia una de molt bona penso però com ja us vaig dir me la vaig vendre. Encara els vinils son de les coses que conserven ara com ara més valor. Els vaig comprar per set-centes pessetes cadascun i els vaig vendre per cinc-centes cinquanta al cap de vint anys.



D'una pel·lícula en DVD te'n donen vint-i-cinc o cinquanta cèntims si te l'han de comprar de segona mà. Trobo que és un escàndol. De fet això de col·leccionar va ser molt més fort amb el vídeo que no pas amb el DVD. Hi ha vídeos a per tot arreu. A casa n'hi ha més de cent entre les col·leccions que va comprar el meu pare i les que vàrem grabar de la televisió. Fa temps que no col·lecciono res.



De fet penso que voler aprofundir en la música és un problema mental. Una submissió. Una cançó té èxit perquè agrada als disc-jockeys, i a còpia de posar-se i posar-se esdevé popular. També passa que un autor esdevé d'èxit i la gent compra el que ha fet abans com un acte de culte. Això també és submissió. Si no va tenir èxit en el seu moment, com passa a moltíssims autors, no cal ara fer-ne una revisió. Ho trobo patètic.



La música és per viure-la al moment. La resta son campanyes de mercat. Està tot molt pensat. Fins i tot el Bowie. Als anys setanta ja hi havia televisió i la gent no devia estar per ràdios. De fet, amb el Bowie et diuen que és de l'any 73 i a tu et sembla que és dels anys vuitanta. Et sembla molt més recent precisament perquè els disc jockeys han atabalat una vegada i una altra a la gent amb coses del passat. Amb la quantitat de discs que es treuen cada setmana!... Suposo.



De fet però ja s'estan esperant les noves cançons de setembre. Tot l'estiu que atabalen amb el mateix. Tot just fa una setmana que ha sortit em sembla el nou single de James Blunt que no sé com es diu. El "Simona.. we're getting older..." era molt bo. Però de fet, què vol dir que ens fem grans? Si per exemple no tenim fills. O no tenim hipoteca. O encara estem estudiant. O treballem a la tarda o al vespre. Però la gent en viu d'això.



Recordo quan teníem el Canal Satélite a casa que em vaig passar potser un any i mig mirant cada dematí a les sis fins a les set i mitja el canal de vídeos Video Hits 1. Les mateixes cançons que allà tenien èxit les podies escoltar a ràdio Flaixbac. Després van canviar la programació i van passar a fer al dematí el que fins llavors feien a la nit. El Chocolate o el Chill Out. Una merda! Els que ens llevàvem d'hora vem quedar ben cardats. Jo no podia pas anar-me'n a adormir a les dues per veure els programes que m'agradaven. Més que m'agradaven, vull dir els d'actualitat, barrejats amb de música més antiga. Estaven molt currats i era impactant escoltar segons quina música a les set del dematí per anar a treballar. De fet el canal se'n diu de Impacte: "Hits"



No sé tú, ja s'ho manegaran. Jo ara me'n vaig a dormir i potser a les 20:00 escolto el "Balles?" a Catalunya Ràdio que em sembla que es la última setmana que el fan. Però potser aquesta gent de la ràdio pública encara fan vacances fins més endavant. Tot depèn de quan comencin els col·legits. Al del cantó de casa, al PIVE, comencen demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada