divendres, 2 de setembre de 2011

Es prepara una nova Diada a Can Salvans.

Hola. Ja som a dos de Setembre i la data de la Diada del nostre país s'aproxima. De fet, és aquest diumenge no, l'altre. A casa seré jo sol i penso beure xampany que en tinc una ampolla petita de Pere Ventura. També espero poder fer alguna cosa especial per dinar que no sigui massa complicada. Vull dir que miraré de menjar tall per dinar. També telefonaré a la mare que és a la residència. Aquest any penso escoltar el concert al matí i mirar la pel·lícula de la tarda després de dinar.



Un dia d'aquesta setmana miraré d'anar a la caseta a veure si trobo la senyera que va penjar el meu pare per les Olimpíades de Barcelona, però em sembla que se la va tornar a vendre. Ara mateix no tinc possibilitats de comprar-ne cap. Recordo que la senyera va estar penjada a tota la façana de la casa, des de la finestra de dalt de tot al mirador fins a la porta de l'entrada amb una petit bandera amb els aros olímpics totes les Olimpíades i va quedar penjada fins l'Onze de Setembre.



Les Olimpíades van ser molt maques. L'any que ve en tornen a fer. Us demano que reviseu el meu escrit: "S'han acabat les Olimpíades" de suposo agost o setembre del 2008 quan es van acabar les de Pekín. Penso que és força original i engrescador.



Una altra cosa que puc fer de cara a la Diada és endreçar el jardí. Com que demà plourà, han dit, aquesta tarda segaré la gespa. Tota la que pugui. Estic fins i tot per fer un pilot amb la que no em quèpiga als contenidors i ja l'abocaré dimarts. Em sembla que s'ha d'aprofitar que plogui. Han dit que plourà demà i diumenge.



Suposo que ja sabeu que a la gespa, després de tallar-la, li convé una regada. Sempre depenent molt del tipus de gespa en concret, si no es rega i fa calor n'hi ha que es rosteix de seguida i queda groga. És el que em va passar a davant quan la vaig segar ara fa dos diumenges. L'he hagut de regar. S'ha refet una mica i li convé molt la pluja que han dit que caurà demà.



Ara pensava que per la Diada podria fins i tot comprar mig pollastre -no sé amb quins cèntims!-. Però no ho faré.



Deia Jordi Pujol que de la claudicació de Rafel de Casanova, alcalde de Barcelona el 1714 i veí de Moià, on per cet, han pogut pagar el 85% de la nòmina dels treballadors del seu ajuntament aquest 31 d'Agost, els catalans en faríem una victòria. Penso que de fet ja l'hem feta una victòria quan ho celebrem i fins i tot quan ho celebren alguns amb aires reivindicatius. Vull dir que alguns ho celebren reclamant més autogovern i fins i tot la independència, però en unes altres circumstàncies, per exemple les de una repressió diferent després del 1714 en vers Catalunya com no és el cas, i, que s'ha perllongat fins als nostres dies amb algun parèntesi com ara els de les Repúbliques, els catalans i els castellans podríem celebrar la nostra unió definitiva més recent si a tot l'Estat fossi festa.



Estaria bé que a n'els catalans se'ns rebés en aquestes dates com a "Benvinguts a la Corona! Ara estem tots junts! Només falten els portuguesos!" Però això no passa. Penso que de la mateixa manera que ens diu Ferran Soldevila en el seu llibre de Resum d'Història dels Països Catalans que es determina gairebé arbitràriament el naixement del País Català amb la actitud de Guifré el Pilós de desvinclar-se de la Corona de Carlemany per inoperància d'aquest i es dóna lloc a les primeres manifestacions d'autogovern, la data del 1714 també s'ha posat arbitràriament. Però quan hi penso crec que és molt definitòria de l'esperit nacionalista català: "Vàrem perdre però ens recuperarem, recuperarem el nostre autogovern" i això malgrat l'atemptat de Nova Iorq.



No sé què podríem celebrar si no. Molta gent ha manifestat que per la diada de Sant Jordi, el vint-i-tres d'Abril és molt maco que no sigui festa i sigui un dia laborable. Quan no cau en cap de setmana. Per Sant Jordi, com molts de vosaltres ja sabeu, suposo, els catalans tenim costum de regalar a les nostres dones preferides com l'esposa, la mare, la germana o la nòvia, una rosa. Elles a canvi tenen costum de regalar-nos un llibre. Això ho fan també des de ara no fa gaire al Japó.



Els cànons diuen que es regalen roses i llibres. A na mi no m'han regalat cap llibre mai per Sant Jordi ni ara recordo haver regalat cap rosa excepte quan tenia nòvia em sembla. Vull dir que no recordo haver-li regalat cap rosa a la Mariàngels, però potser sí.



A casa, la mare no ens regalava cap llibre. El pare li regalava una rosa a la mare que anava a comprar la meva germana des del taller a Vic. Hi anava en cotxe. El meu germà Jordi, de solter, no recordo que li hagués regalat cap rosa a la mare. Un cop casat i amb fills potser sí. De fet, gairebé es varen ajuntar les que li regalaven el meu para, el meu germà i el meu nebot Jordi.



Penso que la llegenda de Sant Jordi, per molt que diguin que passi a Montblanc no és prou arrelada per extensió culturalment com per ser la Diada de Catalunya. L'Onze de Setembre m'està molt bé.



Això que deia de "Benvinguts a la Corona!" sembla estrany que no passi. Ara mateix amb tot això dels cascos blaus i la ONU encara serà que Gaddaffi participarà a les eleccions. Potser dic una bajenada però és cert. És curiós la importància que es donava a les guerres abans. Suposo que perquè devien de suposar un gran esforç econòmic i s'havia d'amortitzar. De fet, d'un temps ença, hi ha qui ha sabut ser més diplomàtic en les victòries donats els casos. Per exemple el nacisme alemany a qui molta gent atribueix l'apogeu gràcies a les humiliants clàusules de rendició de la Primera Guerra Mundial. Això va fer que Alemanya hagués de pagar molts cèntims. Però així els va anar.



Vull dir que fins la Primera Guerra Mundial, Alemanya no era cap país influent, em sembla. No tenia colònies i va haver d'espavilar-se en la indústria química perquè no tenia matèries primeres. Deien que antigament, abans dels grans vaixells, tothom qui volia anar a l'Est havia de passar per la Porta de Brandenburg, però culturalment, fins i tot, no ha estat fins molt recentment que Alemanya ha aportat a la universalitat. Potser una llengua tan rica ha fet que hi haguessin grans escriptors i filòsofs però mai una potència econòmica de l'abast de l'Alemanya Nassi.



Estic molt content de ésser català!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada