diumenge, 6 de novembre de 2011

Continuu la relfexió avui que encara és Diumenge.

El Barça ha empatat en un gran partit. Tant el meu pare com el meu germà gran, en pau descansin eren del Barça. Jo que tota la vida que soc del Barça i efusivament, resulta que em comenta un d'aquests amics que tenia de jove, -i dels que em va fer veure, llavors, que tenir-ho controlat no feia falta... no era convenient,- em diu que o soc o em faci de l'Espanyol; i, tot i que el futbol és sempre un bon tema de conversa, passaré a exposar els meus torbaments, que em vénen més de gust, comprenc millor, em sembla, i que son el propòsit d'aquest missatje.
El meu germà gran, ja us ho he dit, era bebedor. No l'he vist mai borratxo, però. Sí que li recordo una época... haureu de disculpar la meva incertesa en els anys concrets en que es corresponen els records que tampoc puc controlar, donat que fa molts anys, i, que la maltia que tinc no hi col·labori; doncs suposo que era poc després d'acabar la seva carrera cap allà a l'any 77 o 78.
Recordo i perdoneu la sinceritat, que el meu germà alguns dissabtes al dematí... abans us explicará una altra cosa: Quan el meu germà va acabar els estudis d'enginyeria Industrial superior a Barcelona i li va dir a la mare que ja era ingenier, la meva mare el va tirar a la pissina.
El meu germà, els dissbtes al dematí, o potser més tard els diumenges, badava. Potser tenia una novia d'aquestes de Barcelona que fan patir. Ho dic, i perdoneu, perquè algunes vegades quan jo era petit el meu germà es quedava com en trance i no responia als meus comentaris tot i que la mare ens havia cridat a dinar. Concretament aquell dia es rascava les parts posat de cunclillas i fent cara de mirar de recordar què havia passat, potser el dijous, que és el dia que surten els estudiants o potser el divendres, que m'estranyaria i li costava molt entrar a dinar.
El meu germà havia volgut ser capellà. La mare va dir que no. El gran no. Se'n devia cuidar el meu pare i resulta que al cap d'uns anys estava atabalat per formar una família, m'ho va dir un capellà que el recordava, en contraposició als meus postulats, encara verds, però no tendres, quan vaig anar jo a Barcelona. Ell volia una familia seva, lluny del meu passotisme suposo, i de les ganes de fer-lo baixar del núvol dels seus assoliments que no eren però pas pocs, i també, suposo, una família en la que es fes el que ell deia, on ell governés i se li fes cas.
Jo a la vora del meu pare de més gran que no pas ell, el meu germà, va ja marxar cap aBarceloan a viure, he tingut la ocasió de sentir a dir en pel·lícules i en programes de televisió, a casa s'ha mirat sempre molt la tele, tot i que no recordo si això va ser per TV3 o pel satèl·lit que pagava el meu pare doncs, penso ara, que el meu germà es considerava en la posessió d'una veritat absoluta: Ell era bo, ell havia fent tant com havia pogut, estudiant molt, la carrera d'enginyeria la va treure en cinc anys, casant-se bé: De les seves aventures amoroses no en sé gaire, però si sé que una vegada va portar, a casa a dinar, una noia de Vic, L'Antònia Maria, amb qui la meva mare va dir que no s'hi havia de casar perquè era massa jove.
La reacció davant d'això, no és la primera vegada que passa a casa, i, tot i que no recordo ni m'han explicat mai com va ésser la relació entre els pares, que per altra banda l'educació rebuda tota la vida m'imposa ignorar-ho i pensar que doncs a partir del matrimoni aquestes coses no tenen perquè compartir-se amb els fills, -tot i que s'ha de saber portar, és clar,- i que potser a na'l meu germà sí que li van explicar; i, cal tenir en compte que abans, em sembla intuir, es donaven casos de que, dins el cristianisme que té factors de gairebé comunisme, no allunyat del feixisme ja de capa caiguda al 72, -duraria fins el 75-, doncs cristianisme de comarques, de Vic, ell que havia anat als Hermanos maristes i que s'havia passat tot el batxillerat al quadre d'honor, aquest cristianisme molt especialment marcat a Vic ciutat, també, afegit que el meu germà tenia uns ulls molt blaus, i això determina, doncs resulta que segurament va marxar cap a Barcelona amb alguns esperits o desig, o potser allò que em trobo ara recentment amb el meu amic que em diu que soc de l'Espanyol, i, que és pagès, quan em parla de coses que vaig fer de jove i que diu que ho vaig fer amb cèntims seus, cultura de la que no s'ha parlat mai a casa, on el meu pare va fer el servei militar a marina i la meva mare, es va saber més tard era música, tocava el piano, devia passar que d'alguna persona amb ganes de dir-hi la seva i aprofitar la oportunitat que el meu germà tenia, donat que li pagaven els estudis i bé, és com aquell que parla amb un polític, aquell que vol influir, però des de la seva posició i circumstàncies sap que ell mateix i potser el seu fill en tingui o no en tingui, tampoc podrà, o no vol complicacions de persones que son campions, com el meu germà, també un gran esportista, doncs si no podrà fer-ho correctament, o com dic en l'altre blog, el de "Nou Can Josep", doncs més que influir potser se'l follava de manera indirecte, amb potser llatí o literatura... en una fugaç transgressió que no té perquè ésser malèvola ni mal intencionada, pero que carrega de saviesa, i que donada a procedència, i de fet el no fer-ho un mateix i com deien els AC/DC poc després, malgrat que no sé si el meu germà els escoltava, doncs el AC/DC deien: "Let me put my love into you" o deixa'm posar el meu amor dintre teu, doncs potser, i això sí que ho va dir el meu pare un dia al taller: No estiris més el braç que la màniga, doncs el meu germà va morir amb cinquanta dos anys, víctima d'un càncer molt béstia.^Potser va ésser aquell brunch al que li van convidar a Nova Iorq feia molts anys o potser que més recentment en un viatge amb la seva dona de Barcelona amb qui havia tingut cinc fills, i que havia estudiat Història a la Central, la universitat on vaig jo ara, i recordo que el meu germà havia dit més d'una vegada que la seva filla gran estudiaria a la mateixa universitat que ell la Universitat Politècnica de Catalunya, doncs pot ser, jo recordo al meu germà una mica passota en aquells anys en que treballava pel seu compte, i que després de treballar molts anys a la Fira, va aconseguir treballar per a un expresident del FC Barcelona i en pocs anys acumular els diners necesaris per comprar l'empresa en la que treballava i crear-la nova: es va introduir en la informàtica. El viatge va ser a Londres, pero ell bevia vi de marca i diuen que n'hi ha d'antic que porta malaltíes. Són gairebé les dotze. Canvi de dia. Ojalà em recordi de continuar la reflexió diumenge que ve i de passada que el Barça hagi guanyat. Per demanar que no quedi! Bona setmana a tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada