diumenge, 6 de novembre de 2011

La reflexió de Diumenge.

Ha passat tots sants. Han dit a missa que tinguéssim un pensament per als desapareguts i també ha dit el rector que no ens penséssim que passaríem abans al cel que no pas els que ja no hi són.
El meu pare va fer molt per mí, però el pa que em donava, bé ara que tinc aquesta edat, sí que em va bé, però de jove, en pagar-me el col·legi burgès i els millors col·legis de Barcelona després, un curs i fins Nadal de l'any següent, va resultar que no anava ben encaminat.
No anava ben encaminat per a un bon progrés educatiu. El col·legi burgès tenia força alumnes en règim d'internat que tothom deia que no volien en daltres col·legis. Jo, i la meva generació, com em varen fer adonar al Hospital psiquiàtric de Dia el març i abril del 2009 després del meu segon intent d'autolisi en un període de vint anys, doncs la meva generació creixia en un regim de veure qui era el més irreverent... el més passota en deien... els grans devien parlar després de progre.
Resulta que, aquests dies me n'adono, tot era per a muntar-ho. Una generació ha de superar a l'altra o al menys ha de intentar-ho.
Pot passar que un vulgui fer les coses massa bé. O que les hi faci i generi enveges. O que competeixi a un nivell molt alt, amb cultures que desconeixíem, i amb seguretats que impliquen una major inversió. El meu germà es va fer enginyer superior. Després va resultar que era massa bo per a treballar al taller familiar que per discordància amb el nostre partit havia entrat en crisi, com tantes d'altres indústries justament l'any 72 amb la crisi del petroli.
És probable que fins i tot, el meu germà competís de jove amb mi, i que quan em deia, o millor dit li deia al meu pare que jo era un passota estigués discutint pels recursos. No és possible, suposo, perquè això passava quan jo tenia quinze anys.
El meu germà Jordi es va fer d'esquerres. No és pas tonto. El meu pare em deia, després de coneixer-me alguns anys al taller, que jo era dreta, i, és cert. Jo tampoc soc tonto.
El meu germà havia anat a Amèrica i a Nova Iorq el varen convidar, un sudamericà a un brunch. Per si hi ha algú que no ho sàpiga, un brunch, del que jo només he sentit a parlar a la tele, a internet i prou. Doncs em va explicar que era un esmorzar cap a les onze i sempre amb xampany. Si no no ho hagués sabut mai. Mai he fet un brunch, ni a la meva edat falta que em fa.
El meu germà era bebedor. No sé si molt. De joves nosatres erem bebedors també però jo gaireb´`e em faig mal molt d'hora. Per sort, o per desgràcia, vareig anar a parar a la cuneta de l'autopista de la vida disparat per la força centrífuga de les revolucions a la redonda que feia el meu cap intentant controlar el jovent d'aquesta comarca.
Jo als setze anys ja bebia i a partir dels dinou cada cop més. Fins als vint-i-dos o vint-i-tres. Un altre dia em llegeixo això que he publicat i segueixo el fil. No em deixeu sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada