divendres, 20 de gener de 2012

28/05/11 Sobre la paternitat i l'Internet

Sobre la paternitat i la "Spanish Revolution"
Sincerament, la paternitat em sembla una horterada. Vull dir que ha de ser una cosa per a "no egoístes" i per a malalts mentals. De la mateixa manera que considero un malalt mental a un escriptor de novel·les de més de dues-centes pàgines per l'esforç que això requereix d'imaginació i de possessió sobrenatural de les ments i els designis dels diferents personatges a més del coneixement dels diferents llocs on es desenvolupa l'acció, ja sigui de manera concreta o per referències d'altres autors, com per exemple en el cas de novel·les històriques; considero un malalt mental aquella persona que vol perpetuar-se a través del seu/s fill/s o filles. La meva mare deia que així alguna cosa d'ella vivia, quan ensenyava quelcom a les netes.

Jo personalment, tot i algun que altre somni i algun dia de desesperança per no tenir més família que la que tinc que és ara poqueta i que cada cop en som menys i més separats, no em veig tenint cura d'una criatura. Se'm fa pesat. I això que hi ha qui té fills com si res i no hi pensa en tot això de la pervivència, i, si ho fa, no ho diries mai. Ara mateix, no em veuria capaç de mantenir ni una relació de parella fora de lo estrictament atenent a la curiositat i la novetat. Imagina't un nen que l'has de vigilar tot el dia, que l'has d'alimentar, de netejar-li les caquetes, de portar-lo al col·legi o a l'escola, d'ajudar-lo a fer uns deures que no recordes de què van, de veure com el professor o la professora esdevenen més importants i savis que tu, de veure com es casa qmb qui tu no volies, o de veure com es fa homosexual... com cau en el món de les drogues i es gasta els diners en tonteries, de veure com li manca personalitat i es deixa endur per els amics. De no caure-li bé, de que no et tingui respecte, de que vulgui un cotxe tant sí com no... un cotxe que no em puc comprar ni per mi.

Què deuen pensar aquestes famílies de marroquins que tenen cinc o sis fills? que el cotxe també els hi regalaran com els regalen els cotxets? Que ja trobaran feina perquè xerren el català i han nascut aquí. Precisament en anys de crisi és quants més naixements hi està havent a Catalunya.

No veig cap criatura en els manifestants de la plaça Catalunya i m'estranya. Em sembla que tots son desencantats com jo que ni s'han casat ni tenen fills ni problemes "reals"





INTODUCCIÓ

L’objectiu del document, és veure de quina manera el fet de comunicar-nos amb les noves tecnologies (xat, twitter, facebook, blog...) influeix sobre els textos escrits estàndards (articles periodístics, cartes al director, queixes a l'administració...)?. Però més que això concretament, faré una anàlisi paral·lela d’abordament de la qüestió mitjançant la lectura de dos llibres, un en anglès i un en castellà, i el complement per a la redacció d’aquesta mateixa introducció del llibre: “Cultura 2.0 Técnicas de investigación en entornos digitales” de Domingo Barbolla i Alfonso Vázquez de l’editorial UOC a l’any 2010.

La raó d’aquest abordament paral·lel, és que per veure el tema en concret faria falta l’anàlisi de documents, alguns d'ells privats i explícits que quedaria fora de l’abast material de temps i mitjans i per al que una orientació de l’estudi requeriria un esforç per al que, en principi, no em veig capacitat, ni intel·lectualment –no soc cap coneixedor de les ciències del llenguatge- ni físicament –no disposo de temps material per recopilar i analitzar aquestes dades-. Dubto que es facin públics concretament els documents que van adreçats a l’Administració, a no ser que ja hagin estat redactats amb aquesta intenció, i és, penso, aquesta intenció de publicitat i de saber que seran llegits per altres persones, potser d’arreu del món, el que segurament fa canviar aquests documents en concret, com més endavant analitzaré –com pugui i sempre a través de deduccions personals i del que en tregui d’aquestes lectures que jo mateix m’he procurat-. A més, també cal dir com es manifesta en el esmentat llibre segons una cita de Goldstein: L'acumulació de fets, també si és molt nombrosa, no serveix de res si no han estat establerts d'una manera imperfecta, i, no condueix mai al coneixement de les coses tal i com son en la realitat. Així, exposaré una realitat, la de la web 2.0 que es dóna en aquests tres llibres, i la que he recopilat de manera no pretenciosa al llarg dels anys de connexió en diversos àmbits, i miraré de extrapolar-la a una possible tendència en el sempre incert futur, de manera que els raonaments ens ajudin a respondre la pregunta inicial objecte d’aquest estudi.

Penso que les observacions personals de que puc ser testimoni, poden ajudar a veure que els llibres, en la seva globalitat, siguin o no escrits amb intencionalitats comercials, més enllà de la seva indubtable i suposo que corroborable certitud pel que fa a aportació de dades, -en concret pel que fa al llibre de Francis Pisani i Dominique Piotet-, però que al meu entendre situa els canvis en una mena de revolució teorica que si bé és cert que potser es va produir, en el meu cas personal conec exemples d’aquesta evolució cap a la Web 2.0 que ja es donaven abans de que el concepte s’acunyés i rebés nom per part d’O’Reilly allà pel 2004. Concretament parlo dels “Clubs” de Lycos i dels seus “message boards” o taulers de missatges on era possible de manifestar les teves opinions a la resta de la comunitat. Això si sense que aquests continguts estessin sotmesos a la possibilitat d'edició un cop publicats.

Es dóna, en el llibre de Barbolla i Vázquez, una definició de cultura o civilització donada per Edward Tylor a Primitive Culture l’any 1871 que diu que: “En el sentit etnogràfic ampli, és aquell tot complert que inclou els coneixements, les creences, l’art, la moral, el dret, les costums i qualsevol hàbit i capacitats adquirides per l’home en quant a membre de la societat”. D’aquesta manera, exposant quines son aquestes característiques, les de la web 2.0, ens serà més fàcil intuir com influiran o de fet poden estar influint ja, aquestes característiques en la redacció dels documents més típics i “arcaics”, potser, que adrecen el ciutadà amb els organismes o amb d’altres ciutadans per uns canals que no són els, fins ara i de moment, pertanyents a la “web 2.0” i més propis del anomenat “món real” en contraposició al “món virtual” -fins no fa massa dies-, de la Web.

Personalment, tinc la sensació de que de la mateixa manera que la privacitat a la xarxa habilita els usuaris a la participació més sincera i de valor, el fet de fer-ho, en molts casos, des de casa o la intimitat de l’anonimat li treu substància a les mateixes participacions. És a dir, la web pot caure. No perquè hi participi ara molta gent de manera activa vol dir que en el futur, d’aquí a uns anys, no passi que deixi d’estar de moda o que hi passin coses com les que anomenen Francis Pisani i Dominique Piotet en el seu llibre “La alquimia de las multitudes. Cómo la web está cambiando el mundo”, de l’editorial Piadós, més concretament a la pàgina 160, on es comenta que hi ha tanta acumulació de dades a la xarxa i s’estan creant prous “metadades” –o encreuament de unes dades amb unes altres en taules, personals o públiques mitjançant el “Mashup” o coneixement de tècniques informàtiques i encreuament d’aquestes dades en taules, personals i públiques que poden fer servir les noves empreses facilitadores de serveis a d’altres empreses- de manera que una empresa d’assegurances podria esbrinar, tenint accés a l’historial mèdic d’una persona, si tot i ser propens al colesterol i els atacs de cor, i tenint accés també l’empresa esmentada a les dades de la compra al supermercat d’aquesta persona, pogués veure que té predilecció per alguns productes greixosos i per algunes begudes alcohòliques. De corroborar-se aquestes dades de la taula amb la realitat, podria ben bé passar que la prima de l’assegurança d’aquesta persona es disparés, cosa que ara no passa però que és, diuen Pisani i Piotet, cap a on s’encamina.

Només és un exemple, i als Estats Units la fitxa mèdica és privada, em sembla, tal com és públic el que una persona llegeix o sol·licita a una biblioteca, però em sembla que el comentari és rellevant. Així com ara hi ha moltes persones que eren i són fòbiques a la xarxa i que no hi volen aparèixer, sobretot persones grans i de gènere femení, segur que també hi haurà qui es penedirà de tenir més d’una tarja de client, i no només es penedirà a la xarxa sinó també a la “vida real”, essent víctima d’abusos publicitaris, en principi inofensius, però provocadors de possibles paranoies en el suposat subjecte que es manifesta a Internet en l’”anonimat”. I, com ara veiem, de repercussions fins i tot econòmiques greus; no però, mancades de justícia i amb els afectats sempre mancats de coneixements informàtics i globals, en tant que al que el fenomen 2.0 -i no 2.0, és a dir anterior- els pot afectar.

Així doncs es passarà a agredir l’agressor que es manté en l’anonimat per esbarjo interactuant ara amb el que són participants més actius o “webactors” en contraposició als “internautes”, amb una connotació de usuaris de mitjans de comunicació més passius que els actuals –a la web 2.0-. Vull dir que com per exemple a la pel·lícula de “Jerry MacGuire” una persona es pot veure afectada pel que diu a la xarxa en l'àmbit de vida laboral perjudicant-lo. I, dic agressor, perquè, en molts casos hi ha qui s’amaga, o s’amagava, en l’anonimat per fer manifestacions influenciadores i carregades de maldat. També hi ha qui en aquest anonimat vol esbargir-se del seu rol en la societat i cercar noves experiències amb gent diferent de la que tracta habitualment per exemple a la família o al treball, interactuant amb persones que sí que en principi es mostren al món tal com son, i tot això pot ara, si s’abaixa la guàrdia o si es produeix un pirateig en determinats ambients de la xarxa com ara les dades personals, siguin per exemple de consum o de serveis rebuts, pot repercutir-li en escàndols, que de moment no es donen, o no es fan públics; potser per la intencionalitat i partidarietat en el cas dels mitjans, i, en d’altres maldecaps que poden afectar a l’usuari. Molt especialment en cultures com ara la mediterrània on per exemple defraudar a Hisenda està fins i tot ben vist en segons quins ambients i on cada cop més s’exerceix una pressió repercutida en les dades personals. Per sort o per desgràcia el fenomen de recopilació de dades no s’ha estabilitzat i corren més els mentiders que els qui les recopilen, en principi amb finalitats lloables.

És per tot això que a mode introductori i basant-me precisament en el llibre de Pisani i Piotet passaré a exposar primerament què era i que és actualment la xarxa i el web 2.0 i què és el que l’ha fet modificar, tot i que el llibre em sembla apartat d’algunes realitats que la meva experiència em dóna i que ja he comentat, potser perquè no distingeixo les meves participacions en els continguts d’abans del 2005, per exemple, en un abans en el meu tarannà mediàtic o de participació fins llavors; i, el que es va iniciar, sempre segons el llibre esmentat, amb el Craiglist a SanFrancisco, o l’aparició a Amèrica de dades reals en un format de petits anuncis fora de les llistes físiques de pagament, i amb nom i cognom de dades i usuaris i l’acunyament a finals del 2004 del terme Web 2.0.




QUÈ ERA I QUÈ HA PASSAT A SER INTERNET?: LA WEB 2.0

Manca d’interès dels joves per la tecnologia, que, a part de simplificar l’accés a Internet a tothom –en la web 2.0 tot és més fàcil i assequible- fa que les empreses es replantegin la manera d’adreçar-se al públic/consumidor, i, en aquest cas, gran consumidor potencial –el jovent-, i ho faci tot més senzill i accessible. Lluny queden els temps de les pàgines amb enllaços per als “Webmasters” o persones amb un estatus cronològic i d’antiguitat, de també saber o tenir coneixements informàtics que no es feien públics lliurement com ara de programació que limitaven l’accés als profans en la matèria o els nouvinguts en determinats enllaços. S’ha passat de desconèixer-ho a obviar-ho.

S’ha perdut doncs la jerarquia de coneixement previ. La Web 2.0 és una invitació a la participació de qualsevol a partir de qualsevol moment, i, per dir qualsevol cosa. Es passa a la “saviesa de masses” i al concepte, rebatut, per altre banda, amb el anomenat “Maoisme digital”, “estupidesa de multituds” i el “desordre moral de la Web 2.0” per part dels detractors d’aquesta saviesa, quan es toquen per exemple temes religiosos, com ara els dels discordants Jaron Lanier o Nicholas Carr.

La web és una plataforma. I en aquest sentit alguns, com ara els periodistes, es poden aprofitar mitjançant el seu estatus i eines antigues com el correu electrònic de les col·laboracions desinteressades dels “webactors”, clar que sempre està en la seva última o penúltima decisió, si hi intervé l’editor, sobre els temes i les reflexions a escollir, per exemple. Amb la web 2.0 i els blocs, l’opinió que abans s’enviava íntima i secretament al personatge de manera personal ara es fa pública a determinats lectors que hi accedeixen si volen. Clar que en determinats ambients, aquestes participacions també son gestionables.

Eines en construcció permanent: El “beta” perpetu. Abans amb els PC s’esperava a l’aparició de noves i sofisticades versions de programari que ara queden desfasats per aplicacions que contenen el seu propi software i que no cal descarregar-se a l’ordinador o comprar. Google per exemple disposa de software que permet obrir els fitxers des del mateix Internet sense necessitat de programes al ordinador que no té, també ara, la necessitat de ésser l’únic des de el que ens connectem a Internet. També es donen casos de programes, com el AJAX amb els que es poden “tornar a pintar les parets sense necessitat de refer la casa sencera”: no cal recarregar una i altra vegada les pàgines senceres, i s’aprofiten continguts.

Fluxes RSS, les dades vénen al “webactor”. La primera expressió d’això va ser el MyYahoo(1999). A la mateixa UOC tenim el cas de La Meva UOC habilitada de manera universal per a tots els usuaris recentment.

Blocs/Podcast/Videocast i Wikis o posada en comú de coneixements i participació en els mateixos de diverses maneres, no només amb text.

El “Mashup” o mestissatge dels continguts en diferents taules en que el coneixedor de fonaments informàtics exposa les metadades, o encreuament de diferents dades de diferents lloc en un de sol, com seria el cas de les dades del cas exposat de l’empresa asseguradora.

La reducció de costos d’emmagatzematge ha fet que les unitats de memòria es tinguin a la pròpia Web; als “núvols”.

El software lliure(que no vol dir gratuït) i el “open source”(Programa amb el codi font d’accés obert) que ha obert, compartit i donat protagonisme a la intel·ligència col·lectiva sota la forma de discussió i intercanvi, i, mètodes de desenvolupament que creen programes que sempre son millorables, transformables, reutilitzables i que estan en constant evolució segons les necessitats de la comunitat d’usuaris.

La tecnologia desapareix en benefici, de moment, de les dades i de l’usuari final, com a conclusió a lo exposat fins ara.




Dit això, penso que el fenomen Web 2.0 continua podent caure. És més penso que es tracta d’una manipulació de dades i de informacions a escala mundial que fa que els mitjans audiovisuals de països no capdavanters però que segueixen el fil i les modes dels primerencs en el que fa a capacitat productiva tant de producte en si, com de cultura; i, que els nostres polítics tenen a bé en esmentar, seguir i idealitzar; quan es tracta d’una cosa més aviat narcisista. Estic segur que hi ha molta gent que no té un bloc, i la meva experiència m’ensenya que encara ara hi ha qui hi participa d’amagat, sense desvetllar la seva identitat potser perquè fa les coses d’amagat o potser perquè no està dotat de la maduresa que l’estabilitat per exemple en el treball, jo que soc pensionista, fa que s’abordin els temes amb més integritat personal i posant-hi nom i cognoms. De l’abaratiment dels mitjans d’emmagatzematge de dades o unitats de memòria ja fa temps que se’n parla.

Abans si volies una pàgina web te l’havies de costejar ara pots tenir un bloc amb, en principi, capacitat il·limitada de franc i de manera molt accessible. Qui ho paga tot això? Potser és que el fet de participar i de poder ser llegit i compartir doncs experiències amb persones properes i llunyanes satisfà un instint nou diferent del clàssic instint fabulador i que portem tant de temps veient la televisió i havent-nos d’empassar cada cop més anuncis sense poder participar que fan que Internet i la nostra opinió escoltada, seriosamnet o no per part d’aquests usuaris secrets i d’altres esdevingui prou atractiva com per fer que aportem tant i tant a la xarxa i més en concret a la 2.0 a canvi d’haver de pagar, normalment, les factures de la llum i el telèfon i perdre, sovint, el temps llegint a qualsevol i en qualsevol cas.

L’altre llibre “Cultura 2.0. Técnicas de investigación en entornos digitales” de Barbolla i Vázquez, parla de llocs web on malalts de càncer exposen les seves experiències, i, el cas de que la investigació després de la sol·licitud d’emplenament d’un breu qüestionari a aquestes persones i usuaris, ha donat lloc a la corroboració de que aquesta malaltia, diuen ells, en principi afecta més a fills primogènits i únics o a les dones en els casos en que son 2on o 3er fill dins de cases amb tot fills barons i que l’exercici de responsabilitat familiar que això suposa afecta directament al desenvolupament d’aquesta malaltia. Personalment, penso a veure si els 4rt i 5è fills també participen d’Internet en el cas de tenir la malaltia. Sempre és però un estudi del que implica la 2.0.

Així, la gent participa més –esdevenen “webactors”-, tot i que ho fan desinteressadament. Quina mena de sentiment o raonament ens mou a fer això? Potser és com he dit que abans no es podia, ni a Internet, ni encara abans a casa, i que encara avui en dia es pressuposen uns mínims de cultura i de capacitat econòmica per accedir a Internet. Però no és aquest el cas que ens ocupa. El que ens ocupa serà veure com l’ús de la Web 2.0 afecta i/o repercuteix en els mitjans i en els afers amb l’Administració.

En aquest sentit, penso que els mitjans, en concret , i a part de la intromissió partidista de les televisions per exemple en el fenomen d’Internet com a publicitat gratuïta en les notícies, en concret doncs, els diaris, tracen una projecció mercantilista i de màrqueting de la seva imatge en alguns casos com en El Periódico que reflecteix el que es viu a la xarxa amb el twitter o el facwebook o també en els coneguts i potser més propers missatges de text dels mòbils que els joves, per tal d’estalviar van començar a reduir de lletres, i emplenant les seves pàgines de referències actuals a la xarxa, i al que si cou, en una clara pretensió de característica de classe urbana, tal i com també fan molts diaris o periòdics rurals o de capitals de comarca manifestant-se la veu de la modernitat. En aquest sentit, penso, que no ho sé, que l’ABC o La Vanguardia no introduiran aquests temes, els de les referències lingüístiques a aquest tarannà de la Web i dels mòbils en portada al menys, perquè suposo que no volen arribar a un public tant jove, tan modern, i potser contestatari. Fins i tot revolucionari. No ho sé, perquè no puc permetre’m de comprar el diari cada dia donat que no tinc mitjans econòmics per fer-ho. Cobro seixanta euros setmanals amb els que m’haig de procurar menjar, quaranta euros, benzina per segar l’herba, onze euros, la tarja de deu viatges del bus de Tona a Vic, que me’n costa tretze i on, si tinc sort sí que puc agafar l’Sport o el mateix Periódico, a més de procurar-me el tabac més barat que hi ha i que costa un euro amb cinquanta el paquet per al que necessito quinze euros cada quinze dies. Així doncs tampoc podré analitzar les cartes al director i la seva evolució, de les que recordo amb nostàlgia la seva lectura a La Vanguardia quan vivia el meu pare i comprava el diari. Recordo que miraves d’empatitzar amb el que allí la gent expressava i que et semblava que havia de tenir més repercussió del que en realitat tenia i que eren precurssors del que ara és el fenomen 2.0 i en aquest sentit, de vegades que he pogut fullejar el nou nou, aprecio que hi ha molt espai destinat precisament a aquestes cartes.

Això vol dir que si hi ha com es diu al llibre de Pisani i Piotet una quarta part del món que té accés a Internet, un de cada quatre catalans, malgrat en aquest aspecte, els catalans devem comptar tots o gairebé tots en aquest nombre de persones que hi tenen accés, perquè d’accés n’hi tenim encara que la majoria, penso, no l’exerceixin, que saben de què va el rotllo 2.0 i que poden relacionar-se amb aquests titulars de El Periódico i comprendre’ls més del que jo mateix aconsegueixo entendre’ls i la resta continua encara ara llegint els diaris i pagant per fer-ho escollint temes que potser son candents a la xarxa i dels que no se’n dona repercussió escrita però que fa que hi hagi temes que es poden considerar de més interès perquè se sap que inquieten a més gent. Potser aviat haurem de distingir entre la gent amb cultura que llegeix a Internet i s’hi, més o menys relaciona, sense pagar més que la factura de la llum i del telèfon, i, que potser paguen però no fan servir, i viuen encara de la mateixa manera que es vivia i l’Internet i la web 2.0 és una cosa de joves i compren i llegeixen el diari i no falten a la cita amb les notícies. I la resta o desamparats contestataris en crisi del fenomen de Internet.

Penso que cal un equilibri mesurat entre les noves tecnologies de la informació i la comunicació i el dia a dia que només alguns que encara conserven la feina i que potser precisament no han cercat viure’n de la web i no s’hi ha llençat mai, no comparteixen. Potser hi ha una plusvàlua entre el que s’aporta i el que se’n treu de manera pràctica i més enllà del que és purament una distracció ociosa.




BIBLIOGRAFIA:

Francis Pisani i Dominique Piotet, “La alquimia de las multitudes. Cómo la web está cambiando el mundo”. Editorial Piadós (2009)




Domingo Barbolla i Alfonso Vázquez, “Cultura 2.0. Técnicas de investigación en entornos digitales”. Editorial UOC (2010)




Amy Shuen, “Web 2.0. A strategy Guide”. Editorial O’Reilly (2008)


Però no sé si aprovaré!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada