dimarts, 28 de febrer de 2012

Avui vaig a Can Soler.

Ahir me'n va fer donar compte un senyor amic meu. De fet només és una idea però podria ésser ben veritat. Resulta que ahir em van demanar, aquest senyor, que li expliqués com funcionava això d'Internet i una de les coses que em va demanr era com podia comprar entrades per al cique du Soleil, remarcant-me que era de "Soleil".

Quan vaig anar a dormir, no em podia treure del cap la idea que jo no estava anant a una de les quatre.centes millors universitats de lmón, sinó que a Can Soleil, donat que el responsable dels estudis es diu Soler.

Estava també molt potxo, perquè aquest home és el pare d'un amic meu que es va suicidar ara deu fer deu anys. De fet la seva mort va ésser una de les coses que em va engegar per investgar el món de la cocaïna i una de les reincidències de la que gairebñe no me'n surto, si és que me n'he sortit. Ara, havent dormit i presa la medicació, em trobo suficientment bé com per explicar-ho. Toto i que fa de mal parlar per respecte a n'aquell noi.

De fet, i encara, la cocaïna no és tan dolenta, hi ha coses pitjors com el cavall o punxar-se, i malalties derivades que arrossegues de per vida com l'hepatitis C o la SIDA, de les que gràcies a déu me n'he pogut mantenir-me al marge.

Però no és moment de parlar d'això. Demá tinc la valoració a Manresa i tot i que a desgana hauré, si m'hi volen, de marxar de casa. Ja us ho explicaré. hi vaig amb la Assumpta, em sembla. Hem quedat a les onze al HDA.

Avui no aniré a VIc fins a les 9:30 perquè haig de passar per la farmàcia a cercar el Risperdal CONSTA per demà que toca l'injectable. També em sembla que avui em tornaran a canviar la medicació. SI veig la doctora. Salutacions cordials.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Hola a tothom.

Hola. Comença una setmana cabdal per al meu proper futur, malgrat que tot això no privi del trasbalç que sento per tal i com es troba la mare. Però no parlaré d'això perquè no ho considero oportú. Tot i això, us diré que donat que abans sempre estava ajupida a la cadira de cansada que anava, ara passa que li posen un coixí a l'esquena i la lliguen endarrera tot el dia. El tenir una persona a una residència d'ancians és una cosa que no us recomano gens. Tant de bo no us hi trobeu.

Dit això us explico que aquesta setmana aniré a l'entrevista pel pis tutelat a Manresa. Hem quedat el dia 29 a les onze a HDA. Espero que m'hi acompanyi la Assumnta perquè haig de negociar amb ella unes demandes com ara el tabac, fulls de papaer per escriure i tinta per a la impresora.

Adéu.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Hola bon dia! Resulta que estic espès...

Bon dia amics. Resulta que estic molt espès. Suposo que es tracta d'un tema de la medicació nova, ara prenc Olanzapines (Zyprexa genèric) que no només fa son, sinó que a més fa venir gana.

Així aquest cap de setmana m'he des controlat bastant. Vaig anar a veure la mare amb el meu germà i nom'havia dutxat perquè tenia fred. Avui encara tampoc m'he dutxat i no compto que vagi a missa. Em fa molta mandra i no m'agrada.

A més resulta que me'n vaig anar a dormir a les 17:00 hores i m'he lleçvat a les quatre. L'internet no funcionava i he hagut de trucar al 1004. M'ho han arreglat. He hagut de fer un reset al router. Ara ja està. pPerò he hagut de tornarme'n al llit perquè resulta que avui entre les 6:00 i les 8:00 canviaven un transformador elèctric i no hi havia llum, a casa.

Avui sembla que no fa tant de fred a casa. Potser podré estudiar una mica ara d'aqui a mitja hora quan m'hagi dutxat i afaitat.

La veritat és que amb tot això del traspàs de vivenda a Manresa estic molt trasbalçat. Aquest cap de setmana hi he rumiat i he decidit que continuaré els meus estudis a la UB. Així podré anar disposant de les t-10 de sis zones i si em convé venir a Vic a segar la gespa quan sigui necessari i no em quedaré tancat a Manresa sense diners ni poder venir a casa. És important.

Passa que no entenc el conte Gallines de Guinea, que per altra part és molt senzill, i que ens proposen d'analitzar a classe. Jo només hi sé veure un conte en el seu suposat ambient sociològic i a més oportunista, com tants altres contes en català o de la Rodoreda. No m'agrada la Rodoreda! Ja n'estic tip de la Rodoreda. De ben segur que va estudiar a la uB la Rodoreda i la promocionen, és clar.

A pendre pel sac la ROdoreda!

Benvolguts/des,

Penso interessant, donat el meu cas de alumne d'una certa edat, quaranta-un anys, el fet, que per altra banda ja es va comentar a classe, interessant deia que actualment estigui prohibit matar animals en públic.

Vull dir que no és permès de matar-los al mercat, i, perquè us feu una idea de la transcendència del conte, us diré que cap allà a... a partir de 1975 que es va morir en Franco i es començaven a llegir llibres en català a l'escola de manera general, i, tot i que jo partcularment no havia mai tingut contacte amb el conte en concret fins avui, si us diré que Mercè Rodoreda ve ésser generalment coneguda per la seva obra "La Plaça del Diamant" de la que en varen fer un serial per la televisió en català.

No recordo, i perdoneu, a quin any era, com tampoc recordo quina televisió ho va emetre, tot i que sí recordo que es va emetre en català, suposo que des de els estudis de Miramar.

Doncs bé, era comú a aquella tendre edat, i, tot i que no en vaig parlar mai directament amb la mare ni el pare, perquè era massa menut i distret i no trobava la diferència d'una carn a l'altre, ni us sabré dir si en menjava de carn més enllà de potser tastar-la abans que el pare per veure si m'agradava, tot ique a casa hi havia costum de servir primer al pare, deia que era comú llavors l'acudit d'aquell que matà un pollastre -posa-li gallina de Guinea- a la cuina de casa tallant-li el cap i que se li havia escapat tot ruixant de sang el terra i les parets al córrer-volar per dintre a casa.

O sigui que trobo revelador el fet que la carnissera comenti, encara que gairebé a la força, que escanyades primer siguin més bones, les gallines, com també deuen ser més bones matades del dia, i de fet així es varen vendre durant molt de temps matades en escorxadors propers a la ciutat, que tot això de tenir l'escorxador a dintre ciutat també ho varen prohibir per raons de salubritat.

Ara com ara ignoro si encara al mercat en venen encara de matades del dia. SUposo que debem ser molts més els qui comprem aquestes safates de polímer que embolcallen la carn en atmosfera protectora.

És perquè al meu entendre el conte és més que una senzilla fàbula d'un nen que potser perd la inocència o rep una clatellada de la vida -posem per dir,- molt probablment un avançar-se al seu temps en algun dels diferents viatges que la Rodoreda devia fer arreu d'Europa, o potser un acte de nostàlgia des de l'estranger.

Ara em repassaré la vida de la Rodoreda per ubicar-ne el text. Si puc. Tot i que cal dir que es pot llegir que la primera edició dels "Tots els Contes" és del 1979.

Ben cordialment.

Josep Salvans Arola

Benvolguts/des,

Ara que he ubicat el conte, recordo que el senyor doctor Albert Soler Llopart va dir que pertanyia al llibre "22 contes" que és de l'any 1958 quan ella residia a Ginebra al costat del seu amant Armand Obiols, em sembla, considero necessari exposar que tot i que alguna biografia explica que la Rodoreda no va publicar "La Plaça del Diamant" com a "Colometa" perquè ho trobava massa cursi: doncs certament ubicar el conte en el seu ambient sociològic com he fet en el missatge al que ara responc, pot ser ha estat una lleugeresa.

De ben segur que a més d'un/a li han explicat que ja era abans justament de la mort de'n Franco que no se sacrificaven gallines al mercat, personalment fins i tot recordo un episodi en que el meu pare, quan jo tenia quatre o cinc anys va portar un parell de galls d'Indi vius a casa, negres, grossos i vermells de cresta, al jardí, i que, lligats, va posar als meus peus vestit de Patufet i amb una escopeta, doncs recordo que aquells galls no només eren vius sinó que em varen pessigar a la cama. Suposo que eren actes de rebel·lia, aquests pessics, més enllà de coneixement de la fi que els esperava però això només ho sap qui hi tracta sovint.

Estic segur que hi haurà qui trobarà aquesta confessió fora de lloc, però ho considero rellevant donat que el meu pare els havia anat a cercar al mercat de Ripoll, -abans hi teníem una finca que vam haver de malvendre poc després de la crisi del petroli l'any setanta dos-, i que els va portar de Ripoll perquè segurament, volia mastegar "bona carn".

És només un suposar que aquesta activitat -de degustar bona carn,- fins i tot menjar-se els òrgans de l'animal com el fetge, el cor, la cresta fregida, etcètera, fos un habit comú en una época en que es devien començar a regular i unificar els pinsos, que , per altra part havia estat, la construcció de sitjes metal·liques per al seu emmagatzanament a les diferents i proclives granges en la comarca on resideixo, una de les activitats remunerades del taller del meu pare; fossi una... deiguem-n'hi queixa o mancança comuna.

Vull dir que, cal saber que hi devia haver algun gen degeneratiu; com es diu que és el de l'alvinisme, dic ara d'ença que es va comentar força durant els dies posteriors a la mort de Floquet de Neu, el goril·la blanc del zoo de Barcelona; gen degeneratiu deia en els diferents pollastres que es cuidaven i que escuiden que fa no només que l'animal sigui més mandrós i menys rebel i per tant de carn més flonja que no pas per exemple la carn de caça, és clar; fos doncs una preocupació comuna a tot Europa.

És clar que fins fa deu anys encara es podia comprar el fetge del porc, fins que el varen prohibir donada no recordo ara quina malaltia... ah! sí la malaltia de les vaques bojes; fetge que la mare donava a la gata de casa. Del pollastre encara fins fa no massa temps quatre o cinc anys encara se'ls escapava algun cor o algun ronyó en mig del pit no fletejat i amb òs. També recordo haver menjat carn de la perola com a tapa en el bar del poble abans de lo de les vaques bojes.

Però tot això ara és impensable, més tenint en compte que ara com ara, el pinso inclou aquestes deixalles que els animals es mengen com a canníbals així com és comuna l'importació d'animals vius acabats de deslletar, garrins de poques setmanes, o pollets procedents per exemple d'Holanda i Dinamarca com també importar d'allí el semen per prenyar les bésties i fer-les criar.

Coincidint doncs, aprofito la referència feta a classe per el senyor Pla i Arxé, sobre la marihuana (verdes venenos, hierbas letales de Valle Inclán) amb la desaparició de granes de collita pròpia i havent-les de comprar en diferents botigues, les llavors feminitzades i a uns cinc o deu euros, procedents també de modificacions genètiques provinents també d'Holanda.

Potser això ho fa més interessant i des d'ara podem dir que més nostàlgic que no pas avantguardista. El conte, és clar.

Penso que tot això fa el conte més absurd, cosa que considero necessària de comentar de cara a possibles sortides de tò. És evident.

Ben cordialment,

Josep Salvans Arola.

Avui he tingut somnis estranys. Malsons terribles:

Era Nadal. Feia molt fred i tots en patíem, la mare el apre el meu germà de Barcelons , la Montse tots. llavors erem ja aavi i m'ha telefonat un enginyer de mines a veure que perqu`q havíem tancat el taller i m'ha demanat a veure qun quina intalació haviem fet ser vir el color blau. No ho he recordat, després m'ah semblat recordar que Montuïri, però alla encara hi havia el pare viu. No sabia com avisar l'Hermida que m'ha dit que era a Tona a les 4 carreteres. Ni tenia cotxe ni temps d'anar a cer car-lo peruq llavors havia d'entrar llenya a la caseta que en cpotaven un camió, la mare anava amb el calbell motl curt , gairebé rapat i m'ha convidat a anar a cla caseta... Terrible patiment que només s'ha eleugerit despertant-me.

dissabte, 25 de febrer de 2012

Avui vaig a veure la mare!

Sí-sí. Avui vaig a veure la mare a Valldoreix. Hi anirem amb el meu germà Jordi. Hi anem aproximadament cada quinze dies. Ja us ho expicaré.

divendres, 24 de febrer de 2012

Tinc notícies sobre el trasllat a Manresa.

Hola. Avui m'han dit de part del treballador social, senyor Marc Riera Bigas, que aquest mateix ha contactat amb Fundació Lar per sol·licitar que m'acompanyin el proper dimecres dia vint-i-nou de Febrer a una entrevista amb qui es responsabilitza dels pisos tutelats a la ciutat de Manresa. Quina gran notícia!

Així doncs, el proper dimecres, hem quedat a les onze a l'Hospital de Dia, aniré a Manres a veure si m'accepten i cubreixo plaça.

Diu que llavors segurament ja podré anar cap a Manres apartir del mes de Març. Em fa molta il·lusió tot això de deixar d'estar sol a casa. Conviuré amb al menys quatre persones i diu que a més com que està subvencionat resulta tot molt econòmic. A na mi em va semblar entendre que es paguen cent vint euros al mes de fiança, la qual cosa trobo exagerada donat que ara mateix, cent-vint euros és el em gasto per mi sol en menjar cada mes. S'ha de comptar la llum, el gas, l'aigua, la calefacció i totes aquestes coses.

Però sí que m'ha dit el treballador social que tindria diners per a mi, que podria seguir estudiant a Barcelona, o si ho prefereixo a Bellaterra o qui sap? potser fins i tot canvïo de carrera i estudïo Enginyeria de mines a la mateixa Manresa.

Enginyeri de mines a la mateixa Manresa va ser el que va estudiar l'Hermida, un amic de feina del meu pare, a la mateixa Manresa encara que d'això fa molts anys, però haig de dir que el senyor Hermida és un dels millors enginyers que he conegut mai. A destacar entre els sis o set que més comunt ment m'he trobat a la feina treballant
per al meu pare.

Per l'Hermida he fet els muntatges de Cartagena i Melilla i molt abans el de Cotegran, una empresa del Baix Llobregat pera qui vàrem treballar dues vegades.

El que passa amb l'Hermid és que guanya tants diners que es pot tirar tres anys sense treballar i després tornari sempre amb tecnologia novedosa i capdavantera en el sector. Si més no capdavantera pel que fa a la meva comarca. L'Hermida tenia un altre soci, dl que es va separar amb el que havien dissanyat més de cent filtres diferents i altra maquinària per al tractament de productes a granel: Pols de vidre, ciment, polímers granulats, productes cohesius, hidròxid de calci i moltes altres coses.

Per l'Hermida es traballa a gust però molt just de preu. Es treballa tant a gust que et sents recompensat per la feina que fas. De moltes maneres. També és un gran expert en pintures i recobriments del material, ferro. A més és molt trempat. Les últimes feines que vaig fer en la meva vida laboral passada van ser per Filtrasol, l'empresa de l'Hermida per a qui treballava un enginyer mexicà, el senyor Porfirio Marquet amb qui vem estar a Cartagena i ambqui vem fer unes màquines molt ben parides per una fàbrica de farina de soja. Després us en pasaré unes fotos.

De totes maneres, tot i anar a Manresa no penso deixar penjats els estudis de Barcelona. Continuaré fins el Juny. N'haig de parlar amb l'Assumnta per fer enginyeria de Mines i també haig de veure les notes de tall de la selectivitat per veure si tinc opcions d'entrar tot i que donada la meva condició de disminuït tinc gairebé plaça assegurada perquè hi ha unes places reservades a disminuïts.

Suposo que a Manresa em podré endur l'ordinador i que hi haurà Internet. Però tot és negociable. No tinc ni faba de què em trobaré allà ni què passarà. Tampoc sé si mudar-me molt o poc. VUll dir que si em p'osaré lo més bo que tinc i més modern o aniré tal qual. Bé és igual, dimecres ho veurem. Ja us ho explicaré.

Hauré de preparar-me en matemàtiques ara que... no us ho havia dit! He trobat el CD de matemàtiques especials per a la enginyeria informàtica de la uOC que era a sota d'un llibre i podré preparar-me a l'estiu.

Salutacions cordials.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Les últimes coses que he explicat al fòrum de tutoria de la UOC. (També sense resposta)

Benvolgut Ernest i companys/es,

Em trobo immers en una época de canvis. Primer el canvi de universitat i la novetat de desplaçaments a la capital. Com ja he comentat durant el proper semestre, també, em traslladen a viure a Manresa donada la insostenibilitat de recursos motivada per l'excessiva despesa que suposa viure en una casa gran tot sol. Supòs que no cal que expliqui les nombroses despeses que haig d'afrontar cada mes (750€) que haig de vèncer amb catorze pagues de 599,19.

La Fundació fins i tot m'ha racionat l consum de tabac a dos paquets de Bull Brand setmanals -costen 1,70€- que, es dóna el cas, han estat suministrats el passat divndres dia 3 en un total de deu unitats que han de durar fins el proper setze de Març i dels que ja en porto fumats sis.

A més a més, se m'han suministrat 4 T-10s de Vic-Tona per anar a HDA per a cinc setmanes tenint en compte que durant dos dies per setmana marxo al migdia des de Vic i ens estalvïem dues tornades.

Així mateix, s'ha donat el cas que no quedant-me que només un trajecte de T-10 cinc zones que feia servir abans de l'ingrés a HDA, és a dir, el semestre passat, he estat proveït amb només dues T-10s de sis zones, i, encara diu que em donaran una de cada (5z i 6z) per tornar a Tona que está, evidentment, una zona més ençà.

Doncs bé! No tinc prou viatge per a desplaçar-me a la Trobada de Vilanova que tanta il·lusió em fa.

Així mateix, -i donat que, com et vareig comentar en el missatge informan-te del meu dessistiment en la matrícula d'una assignatura a la UOC,- em costa molt de seguir les classes a Barclona de la UB, que per altra part considero que alumnes de nova fornada preuniversitària suficientment preparada i amb prou bagatge de lletres deu seguir amb normalitat, i jo, que em conec i sé que el dia de l'exàmen, si no m'apunto a les notes de classe determinats detalls clarificadors de les diferents explicacions dels professors i senyors doctors no em recordaré de res donat que essiguent francs, gairebé res pel meu compte he llegit, i, en canvi, amb aquests detalls de ben segur que, com sempre he fet durant la meva vida estudiantil tindré prou menatge per exposar els diferents continguts que altrament hauria de memoritzar feixugament, em veig amb la impossibilitat de renunciar a cap classe i per tant cap viatge dels que tinc administrats fins el dia 16/03/2012.

A més a més, es dóna el cas que precisament arran de l'ingrés al HDA s'estava discutint la possibilitat de no anar a estudiar a Barcelona he optat com molt oportunament em veu recomanar per administrar també recursos intelectuals, i, a més ja m'havia perdut dues classes, les dues primeres -dimarts i dijous dies 7 i 9 de febrer- esdevenint-me impensable assistir a la Trobada

On informo? Perquè ja havia manifestat a la web de l'enllaç que va proporcionar la Dolors Vergara que ... vaig confirmar la meva assistència, ara què faig?

Ben cordialment,

Josep Salvans Aorla.


No sé si us he explicat que, ara, em faran anar a viure a Manresa. Manresa!-Manresa! (declamació) és la ciutat on va néixer la meva mare que es diu Dolors Arola, però moltes vegades havia dit que de petita havia viscut a Barcelona. Fins i tot recordo que havia explicat que durant la guerra civil , els alemanys van bombardejar i el seu pare, que es deia Joan Arola no va voler anar al refugi i es va quedar a casa.

Un bon dia el van venir a buscar els rojos i va i la meva àvia, que no recordo com es diu/eia, potser Dolors també, els va dir que no el deixessin anar sol i el va fer acompanyar per el meu oncle Pere. qUan se'n va donar compte del que havia proposat es va trastocar i no va tornar a ser mai més la mateixa.

Al meu avi li van tirar un tret de gràcia la senyora Pasionaria a no recordo quina plaça de Barcelona però el tiet pere se'n va sortir. De fet, ara ho recordo enrabassadament i a casa no s'hi ha donat mai prou importancia de les coses de la Guerra, com ara per fer-ne una llei de memòria històrica, i perdoneu la divagació que considero d'actualitat amb tot això del "super juez Baltasar", doncs deia que em sembla que no va ésser d'aquest arrestament que no en va sortir. Ja no li puc demanar. No cal. L'altre dia no sé quin conductor d'autobús em va demanar no sé què de la Passionaria, va dir ell. Em sembla que era un tal Vicenç Puigvendrelló que ara treballa amb el Sagalés i que havia posat benzina a les quatre carreteres.

Ja n'hi ha ja de gent sonada.

Considero digne de record tota aquesta... potser aquest, batalla interior a les famílies, la meva àvia es deia Sors i tenia, és clar, els ulls blaus com la mare el dia de Santa Gertrudis aquest any a Valldoreix, on està ingressada en plaça pública.

Clar que la meva germana montserrat, que es deia com una tieta que també, va morir, i també a manresa d'una pneumònia fruit de la pròpia malaltia que patia, un subdesenvolupament de la part motora a rran, també, d'un part difícil... com el meu.

Recordo que el meu pare havia dit alguna vegada allò de "eren altres temps, Josep!". Al meu pare li van posar el nom del sant del dia que va néixer, l'u de maig del 1929: Sant Josep Obrer, el pare de Jesús. EL meu Sant és un personatge bíblic dels més antics que va ésser venut com a esclau pels seus germans donat que, molt probalblement era fill d'uan altra mare i a més tenia uns somnis reveladors hehehe que eren l'enveja del seu pare... posem Job va! i la gelosia dels seus germans que com ja he dit el varen vendre coma a esclau i va arribar a treballar com a escrivent del conegudíssim sacerdot de posem Ramsés II, va! PUTIFAR, que era calb, es clar.

Una altre dia us explico més coses.



Sí-sí. D'això, deia que al meu pare li van posar el nom del sant del dia, la qual cosa li feia força "vergonya" o potser volia ser el patriarca i no l'importantísiim pare solter de Jesús de Natzaret, de fet a col·legi sen feia força conya de tot això. Doncs bé! al meu pare sí que, supòs que donat que era el petit, li van posar el sant del dia i no com a l'Onofre Bouvila de La Ciutat dels Prodigis que vaig veure al cinema i a qui es veu que el seu pare va tirar a un gorg a veure si sobrevisquia. Supòs, també que a l'estiu, és clar.

dissabte, 18 de febrer de 2012

He tingut aviu un somni tranquilitzador. Encara que noens soucona res.

Resulta, que ja he explicat a http://noucanjosep.blogspot.com, el somni de dimecres que podeu llegit. I també resulta que ahir vaig tenir un somni molt fatigós sobre la mort del pare i la del meu germà Xavier del que no en recordo gaire res. Només sé que hi donava una explicció lògica a les morts dels dos Salvans amb per exemple el detall que en Xavier ja tenia el cancer galopant abans que no es morís el pare abans, d'entusiasme. Magradaria tornar a tenir el somni de dijous. Però, podrà ser?

En el somni d'avui, que era el segon, el primer ha estat una bajenada eròtica, jo estava tallant unes plantes que s'havien plantat el jardí i que s'havien d'esporgar d'arrel. Una cosa així com les peònies. Anava fent fila per fila però em deixava força racons.

Sé que poc abans del impàs al jardí resultava que jo havia pillat cinc grams i un mig i un altre gram de speed, que en realitat era farlopa ssegons la forma que tenia. Ara penso en quan li vaig endevinar el cafà que es prenia el meu germà el dia que vaig anar a dinar amb ell a Barcelona ique em va fer reparar el primer portàtil que vaig tenir. Va fer cara que no ho sabia hehe

Doncs no sé què feia entre fila i fila fde truanes petites i carnoses al jardí. Però sé que ha aparegut el meu pare que m'ha dit com ho havia d'acabar de fer per anar bé. De fet una mica abans he vist un home que feia el mateix ue jo a la pista de tennis i que es tractava de tallar-les de socarrel i anarles cremant, com qui crema un cigarro i que jo apilava dins d'una bossa d'aspirador on hi havien les cendres quecada vegada que saccejaves la bossa s'apilaven més bé i en menys espai. Amb un saquet n'he tingut gairebé prou, al final.

Doncs al meu pare li he dit que jo ja, quan no es va cobrar per primera vegada en força anys la nòmina al cap del mes i es veia venir que no hi havia feina, doncs livaig oferir a la meva germana de fer fora el treballador temporal, i els dos treballadors en negre que tenien i que ja tenien una altra feina de funcionaris, un era policia local i l'altre duia des de feia poc que va deixar lo del contracte temporal per fer-se conductor de màquina de escombrar carrers i que ara està casat i des de a llavors ha tingut al menys una filla i que ens quedéssim els de la casa. Fins i tot li vaig dir que si havia de caure mort soldant ho faria. Sense problemes i sense cobrar si feia falta. I ho deia de debò.

En el somni li explicava tot això al meu pare davant de la meva germana que s'anava sentint dolgut i m'anava donant la raó. Peò tant el meu germà Jordi com el meu germana Neus no es van posar d'acord. És més van contractar un delineant autònom en negre perquè li fes la feina del pare a qui tampoc varen voler acomiada i a qui no feia falta tenir en plantilla perquè per més bon delineant que fossi i segurament millor que jo en tnçenia tanta idea com jo en els curr´culums que hus he esplicat alguna vegada ela UOC. VUll dir que jo també soc delineant mecànic i que no en feia servir al taller res per a fer silos tot i que m'en va ensenyar el pare i així mateix en una visita llampec li vaig haver d'espliciar jo al delinenat un dia que van fer un silo.

La meva germana és tan subnormal, que l'últim de marxar de l taller a banda delmoro a qui varen arreglar els papers en un acte del que em vaig desentendre completament l'últim de marxar va ser l'ultim d'arribar, el delineant.

Seguramnet la meva germana es va pensar que les ofertes que li passavem i feiem a l'Hermida seria un tarannà comú per a tots els clients de anys i anys. Recordo en concret una oferta de BREINCO en la que vaig parlar amb el senyor Ramon. Ens van, li van fer comptar la factura oo ofrta al delineant quan jo ja no hi era i no sé què va pasar. Diu la meva germana que van fer els silos de breinco amb el delineant nou i una empresa que és la que li ha comprat part del desguaç que ha fet al taller que inclou vigues que no eren de la societat ique eren propietat de la mare i ara coma ra dels hereus. En Jordi, la propia Neus, jo i els cinc fills de la cunyada de Barcelona.

Val a dir que Jo, a Breinco hi vaig estar set fills, al meu germà cinc mesos. Breinco treballa d'una manera menys preable, Va a alemanya a veure fèbriques, tira fotos es fa fer una màquina iguala, pel meu pare i després compra un màquina iguala i s'hi gasta molts m´´es diner amb una d'holandesa.

A més bREINCO I EN CONCRET EL SENYOR ànGEL passa que després fa venir gent del sud a veure la màquina que ha fet el meu pare perquè la copiïn en comptes de donant-se la feina.

Però això no e´s re s de lsomni, son probes de la incompet`ència de la meva germana com a gerent, carreg en el que maría neus Salvans Arola es va rigir amb maquinacions insidiose correspostes amb la gestoria de VIc Ausònia.

Atentament, Josep

divendres, 17 de febrer de 2012

D'això de Manresa.

Ja us he explicat això de Manresa. M'hi faran anar si m'admeten esclar. Haig de fer una entrevista a la que m'acompanyarà la delegada de tutoria, na Assumpta, però de moment ja han omplert tots els papers i només falta la resposta de la Generalitat. Resposta que s'ha de produïr en els següents trenta dies.

Mirat d'una manera, anar a Manresa em fa fins i tot il·lusió. Viure a ciutat i tot això. També estaré acompanyat per jovent, m'han dit, i, per tant no tant sol.

M'ha dit l'Assumpta que la fundació lar hi va un cop a la setmana a Manres, i m'ha dit el treballador social Marc Riera que a Manresa tenen els mateixos recursos que a Osona: Hospital de dia, Centre de salut mental amb servei de psiquiatria, etcètera

També, ja us ho he dit, hi ha forces autocars ara cap a Manresa des de Vic de l'ordre de sis o set durant el dia, i des de ben dematí fins cap allà a les 19:30, així que podré venir a tallar la gespa de la casa i la dels veïns i cobrar els dinerets que em fan tanta falta: M'haig de comprar unes bambes, uns pantalons i moltes coses, i, a més encara haig de pagar el jardiner que va esporgar l'alzina i el tiler.

El jardiner ha caigut d'una escala i s'ha trencat no sé pas què que li han eguixat els dos braços fixos i sembla un cranc. Es veu que l'han de péixer i netejar-li el culet.

També podré continuar estudiant a la UB i anar en tren o suposo que autobús a Barcelona els dos dies a la setmana que hi vaig anant. Per cert, vaig començar a anar a classe el passat dia catorze. Porto quatre classes, dues de Literatura catalana: Terminologia i Metodologia i dues de Anàlisi de Textos d'una hora i mitja cadascuna. Total sis hores i dotze fulles d'apunts que encara ara haig de passar a net, la qual cosa em va molt bé per a estudiar, molt millor que per exemple llegir i rellegir i mirar de memoritzar a aquestes alçades del curs en el que importa és seguir bé les classes i estar al dia del que es va comentant.

També, avui mateix, m'he demanat un llibre en préstec a la biblioteca Joan Triadú de Vic. Un d'en Jakobson. Espero que sigui fàcil de llegir.

Passa que, a classe, estic ben segur que hi ha molta gent que segueix les clases sense el més mínim esforç tot gaudint d'un bagatge cultural i formatiu adient als estudis que cursem. Vull dir que segur que hi ha gent que havia sentit a parlar abans de la definició que fa Plató de la Poètica i tot això que a na mi m'és completament novedós perquè potser he oblidat dels meus anys de estudiant de COU, més que res perquè això de Plató ho vem donar a Filosofia i no a Literatura i no es parlava de la Poètica per a res encanvi sí que del món de les idees i tot això; i, per tant dominen i no el cal anotar la meitat dels coneixements que jo apunto i que trobo imprescindibles de cara a la repassada abans d'exàmen, sense la qual segur que no sabria què explicar llavors.

EN el cs que m'ocupa haig doncs de apuntar com un ximple durant tres hores cada dos dies i la feina se m'acumula. Però així practico l'escriptura hològrafa i ara no faig tanta mala lletra, que ni jo mateix era capaç de mantenir inteligible durant més de dues línies, sis mesos ençà. Estic molt content d'això.

A la UB també s'ha de fer avaluació continuada i hi ha força feina que comença ben aviat. Així que m'en vaig a veure si entre avui i demà passo aquests apunts aquí a la biblioteca de Tona que hi ha calefacció i em vaig posant al dia de manera que el desdesori no esdevingui inabastable.

Salutacions cordials.

dijous, 16 de febrer de 2012

Somni d'avui dimecres a la nit:

Avui m'ha passat això:

Benvolguts/des,

Passa que avui mateix, m'ha dit el treballador social del Centre de Salut mental Osona, senyor MARC RIERA BIGAS que aquest mateix matí li han ofert una plaça en un pis tutelat a Manresa i m'ha dit d'anar-hi.

M'ha dit, entre altres coses, d'anar a Manresa perquè entre el Bages i Osona es veu que hi ha un tractat d'intercanvi de malalts mentals. Així mateix m'ha dit:

-La Meritxell, sí home! No saps que tenim una prenyada? Ve de Manresa.

També m'ha dit que hi ha molts autobusos de Manresa Vic. Fins i tot s'ha molestat a mirar els horaris. Em sembla que haig de mirar que em treguin la medicació del matí.

També ha xerrat, el senyor Riera, que es veu que es tracta d'un recurs subvencionat per la Generalitat de Catalunya, la "Gene", i que només s'ha de pagar cent-vint euros de fiança mensual en concepte de factures i manutenció.

Certament el projecte és llaminer. Però podria tractar-se de la típica broma de Hospital Psiquiàtric, és clar. Més havent-hi una "prenyada" i més tenint en compte que ahir a un "moreno" -home de pell bruna- de vint-i-tres anys del Senegal que fa set anys que és aquí i que en té, diu, tres de cotitzats i que parla molt bé el català i, que ahir em va demanar un cigarro, li vaig dir que si en tenia cinc i una malaltia mental reconeguda, cosa que no té, té un brot psicòtic de fumar porros, doncs si té una malaltia mental reconeguda i cinc anys cotitzats pot treure's una pensió de la seguretat social. També li vaig dir que si tenia tres anys cotitzats segur que tenia alguna cosa de "paro". Que li demanés al Treballador social, que preguntés per ell a la infermera.

El pavo no es va tallar un pèl i li ho vadir. Va dir que li "aniria molt bé" i ara me la fan ballar a na mi.

Doncs jo hi aniria a Manresa. A més diu que si la casa de la meva mare es ven, cosa que us haig de dir a manera de confessió, que ni en pintura; jo seria una persona amb patrimoni i per tant no podria optar al recurs que d'altra manera, és a dir beneficiant-me'n ara, no seria però cancel·lat.

Manresa és la ciutat on va néixer la meva mare. Hi vivia la meva tieta Montserrat en pau descansi i itinc uns cosins el Bartolo i el Ignasi.

Bé tot és xerrar i xerrar, de fet no sé pas que hi faig al HDA a part de que em demanin a veure si vaig a dormir a les deu de la nit o no i em llevo més tard i faig uns horaris més normals.

Jo també li he dit a en Marc, que a Manresa hi ha una associació de malalts de Transtorn Bipolar del Bages, Berguedà i Solsona.

A veure que passarà demà?

Ben cordialment.


Aquest que us he copïat i enganxat és el missatge que he enviat al Fòrum de tutoria de la UOC. Ara us explico el somni.

Érem al taller que representava que havia estat adaptat, encara que no físicament -vull dir que hi havia els mateixos bancs de treball i màquines de sempre i no mobiliari adaptat a HDA,- i érem amb una noia molt guapa de la que no en recordo la cara... la fesonomia.

Amb aquesta noia, he somniat una mica abans ja m'havia estat tota una nit i matinada jugant a les cartes perquè ella estava deprimida. Representava qua avui, el que necessitav companyia i companyonia era jo perquè se m'ha fet tard per marxar i tot i que era fosc el somni era ben clar amb les llums del taller.

Hem jugat a un joc de cartes ben estrany, al que no hi havia jugat mai, i n'jçanàvem aprenent sobre la marxa. llavors s'hi ha afegit en Jaume, l'auxiliar d'infermeria de l'HDA. A na mi m'havien regalat una baralla mot ben embolicada però que tenia unes cartes molt extranyes i que estàvem mirant de repassar peque`donada la forma de les figures negres i rojes no estavem segur de que hi fossin totes.

Fèiem per això, en comptes de posar-les per escala, mirar si hi havia totes les parelles... que és del que anava el joc.

Estàvem així tot entretinguts quan ha vingut dos camions petits a descarregar. No sé com ha anat que m'he trobat assegut al volant d'un d'ells a dintre la nau i ha vingut un txarnego que parlava català i que representava que havia estat treballador del taller i m'ha posat una cinta al furgó del taller que era de rock dur. Llavors ha pujat un dels portuguesos del camió i ens hem partit tabac perquè representav que el que m'ha portat la cinta havia de marxar. Recordo que li he donat un cigarret Habanos a cadascú i que el portugés n'ha destrossat un tot ensenyant-me, cosa que ja sabia, que a la punta del cigarret, el tabac dels Habanos és més espés.

Li he dit que no el destrossés, li he agafat i si no hagués estat perquè era encès per més enllà encara de la banda destrossada, per una fisura a mig cigarro, hagués somniat jo mateix que me'l fumava. Però l'he llençat al cendrer.

Llavors ha aparegut el meu pare dient als portuguesos alguna cosa. Ells s'han dit entre ells que "Nos va a pagar en acciones" i no ho volien. Al final ho han acceptat i s'ha fet un acte a la antiga fàbrica de plàstics del taller on hi havia tot de gent. EL meu pare a qui quan anava a firmar li he dit que no era ell perquè duia el cabell larg i arrissat i no li he deixat firmar... Un noi d'uns quaranta-cinc anys, curiosament l'edat del mossèn de Tona, que ben be podrien ésser la mateixa persona però a qui jo no he conegut, he confós amb un advocat i he fet fora. Un noi que no sé qui era i el meu amic de joventut Santi a qui li he cantat:

I tuuuuuuuuu... què em vens a dar tuuuuuuuuu
què és el que em vens a dar tuuuuuuuuu
què és el que em vens a dar tuuuuuuuuu

i així. Ja em despertava i llavors he somniat que apagava l'ordinador, que no hi hahagut mai a la fàbrica de plàstics, ordinador qe figurava que era del mau germà Jordi i m'he despertat.

He fet el ferm propòsit d'esplicarli a a en Santi que allò que li vaig dir un dia que la mar m'havia donat una puolsera perquè la vengués i la canviés per droga no era cert, que m'ho vaig inventar un dia que anava torrat. AMén.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Ja he començat les classes a la UB

Ja hn començat les classes. De fet, ho varen fer el dilluns passat dia 6 però jo no hi vaig poder anar donat que tenia una agenda de la UB en que s'hi posava que començaven el dia 13!

Tot i saber que tenia classe, no hi vaig poder anar perquè la Fundació Lar no va reaccionar a temps a la necessitat de t-10s per anar-hi i em vaig quedar sense.

La Fundació Lar, a més, només em visitarà un cop al mes (cada quatre setmanes). Ara tinc massa fred per escriure, sis sota zero. Potser al migdia us explico més coses en aquest mateix missatge.

Salutacions cordials.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Avui he tingut un somni forç coherent... fins i tot curiós:

Resulta que jo he anat de festa, amb amistats de quan era jove,i arrivaba a casa el dissabte al migdia. Ha passat que en el somni, tot i ésser jove, em duia el mòbil que tinc d'ara fa un parell d'anys, un samsung d'aquells que regala la Telefónica per vint-i-cinc euros.

Abans just de tornar de festa hem anat a casa d'una amiga cambrera que viu unes cases més amunt i ha trucat des de el cotxe mateix al meu mòbil.

També recordo encara que ara no vingui al cas els llocs on hem anat de festa més o menys i eren llocs de quan érem joves. Doncs bé la cambrera m'ha fet uan perduda i jo ha resultat que he tornat a casa a peu, m'he endut una bronca dels meus pares i del eu gremà gran que havia vingut a passar el cap de setmana a casa amb dos o tres de ls seus cinc fills que eren petits, més o menys i m'he anat a dormir.

Deu haver representat en el somni que m'havia adormit perquè qun m'he llevat i era de dia, he pensat també que hauria d'haver segat la gespa però estava molt cansat el meu germà m'ha demanat que li passes el número de la cambrera amiga meva i més gran que jo perquè volia que vingués a servir el sopar als seus fills i així els nenes veurien no sé què exactament.

Ha resultat que de domir-hi vestit, el mòvil meu estava aixafat i no-operatiu, fins i tot la pantalla estava trencada i no podíem veure el número que m'havia fet la perduda. Al cap de un rato li he dit al meu germà a veure si tenia cap mòbil que hi posaríem la meva tarjeta PIN o SIN i miraríem a veure el número aquest.

Així ho hem fet i deaprés d'apuntar-se el número me l'ha tornat, la tarjeta. He somniat una mica més amb un amic del meu germà i després li he recordat al meu germà que tenia la meva tarjeta i me l'ha donada, però en cercar a la cartera per desar-la en el millor lloc que tinc per a aquest efecte i conservar-la en condicions i a més durla sempre a sobre m'he adonat somniant que ja la tenia la tarja PIN i que m'havia donat la seva. Llavors li he tornat i m'he despertat.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Actualitat: Ha mort Withney Houston

Hola. Avui m'he dutxat tot i que diu que a Roda estàvem a vuit sota zero. I a més passa que només he posat vint minuts el calefactor al lavabo, o sigui que tinc un fred que em pelo.

Com molts de vosaltres haureu pogut experimentar avui, Withney Houston era morta o no, segons on miréssis d'internet. La dona aquesta estava adiccionada ala cocaïna, la marihuana, la meva no deu ésser bona però avui em faré un porret, i les píndoles.

Per sort soc solter.

dijous, 9 de febrer de 2012

La meva germana s'està venent el taller...

Hola. El diumenge va venir el meu germà tot acelerat que ja no hi havia el pont grúa al taller. Era un pont grua a quinze metres del terra amb un ternal nou, nou de quan jo ja no hi treballava i que van posar doncs a partir de desembre del 2007. Hem de tenir en compte que estava parat des d'abans que plegués el meu germà ara fa, com a mínim dos anys.

També diu la meva germana que potser li compren la nau i el terreny. Diu que ha de pagar deutes i hipoteques que hi ha sobre la mateixa nau i la casa de Tona. És clar que de totes aquestes hipoteques jo no en sé res. Jo ja no treballava al taller quan es va endeutar tant fent-li firmar coses a la mare per anar-se apoltronant ella i mantenir el ritme de vida dels treballadors, excepte el meu germà, que ja tenien a més altres feines.

Al meu germà li vaig dir que es cerqués un advocat de confiança, un amic que es mirés tot el que està fent la meva germana per el seu compte com a persona no discapacitada que no només té el carnet de identitat de la mare, sinó que va ser prou llesta per a guanyar-se la confiança dels bancs en aquest sentit. Clar que els banca, com tothom... o gairebé tothom, no es pararan a veure si els teus germans estan d'acord per a fer una hipoteca que de ben segur, tard o d'hora es pagarà.

És curiós que coincidís la meva dicció a la cocaïna amb la mort del pare i l'hereu. QUe poc després la meva germana i jo mateix decidiíssim que per tal que els creditors dels meus deutes, i dels deutes que m'havia fet contraure la persona que m'havia enredat en demanr-li un crèdit i comprar-li un cotxe, doncs decidíssim vendre'm les accions de l'empresa per tal que no ens embarguessin. I va haver una bona temporada i de fet encara ho penso que tenia aveure amb el fet que la meva germana s'hagués casat amb un noi que es deia Martínez. Fins i tot penso que consegüenment tant li feia que es digués Rodríguez o Sánchez... el meu pare deia sempre i els muñoz!

Així doncs tot això de la cocaïna son coses de la família i encara bo que estic viu, es clar.

Passa que potser, si la meva germana es ven la nau em podré comprar roba. Per exemple. Que bé! Ja us n'aniré parlant.

dimecres, 8 de febrer de 2012

Somni.

Anàvem amb autobus. Tota una gent. Jo anava cap al davant a la dreta del conductor. No sé de què parlaven de les races que una dona, la que tenia al costat, m'ha dit:
-Vosotros soys negros, no?
Li he dit que no, que erem de Aràbia Saudita i que ens devien "petróleo". Tothom ha rigut, fins i tot el conductor que s'ha estimbat. Em sentit, llavors, un soroll molt fort com si vingués en contra-direcció per l'autovia un camió molt gros més enllà del revol i la baixada on ens faltava poc per arribar allà al marge.
El conductor ha dit de volcar l'autobús i ens hem posat tos a la dreta i hem fet un moviment cap a un costat i a un altre i l'lhem tombat. De mentres hem vist que el que venia era un cotxe esportiu d'alta gama i vermell. No sé què era pitjor el camió que ens havia d'arrollar o el cotxe que s'havia escapolit i que voliem aturar en la seva actitud irresponsable. Ha resultat, però, que amb el cul de l'autocar i mentres lliscavem pel terraplè de l'Esclat, hem pogut tocar el cotxe que havia sortit de recte per la carretera entre aquesta i el centre comercial.

-Ara vindràn aper nosaltres! Aixequem l'autobus! -i així ho hem fet i hem fugit. El cotxe ens venia a darera. Hem anat fugint carretera desconeguda enllà fins que hem baixat de l'autobús i he acabat corrent per una caretera i tot s'ha fet completament fosc. Llavors he intentat despertar-me però no he pogut i se m'ha barrejat un altra somni:
Era a casa a la nit i era divendres i hi havia la meva germana que li sonava el mobil a la cuïna li he anat a dur però el que sonava era un altre que tenia damunt també de la taula. Jo no m'hi veia i no el trobava però sí que he trobat el seu tabac i llavors li he agafat un cigarret i ha pasat que han arribat els pares de comprar a l'Esclat. En comptes de pernil com cada disssatbe havien comprat una altra cosa i jo tenia gana.
Llavors encara se m'ha barrejat un altre somni que havia tingut abans: Havia consumit i m'havia llevat tard i havia d'anar a Vic al Hospital de Dia a cercar la medi. M'hi havien d'acompanyar la meva germana i els seus fills però jo no volia.

He sortit a fora i se m'ha trencat el mòbil amb el que telefonava a la policia per a que avisessin que no tenia la medicació. A la tonada de la policia i mentre no contestaven anaven dient en una cançó "Donde he puesto el mobi... no encuentro el mobil..." etcètera.
Hem sortit al carrer i he hagut de renyar uns holandesos que acampaven una autocaravana davant de casa i els he fet fora. Llavors la meva germana m'ha convidat a fumar.

He passat un altre somni. Era al cuarto i provava de llevar-me. Fins i tot m'he notat assegut a sobre el coixí obrint els ulls que no veien res. Havien tret el llum. M'he tirat de cap a terra i he passat per entre els llits. On hi tinc les diferents sabates que em poso i alguns mitjons, no hi havia res. Llavors s'entreveia una mica de llum del dia i m'he posat dret per obrir el porticons. Devien ser les deu he pensat. Haig d'anar buscar la medicació a Vic. Però erem molts anys enrera. El meu germà encara vivia a casa i estava molt prim. Faltava un dels dos llits que ens va regalar la veïna de barcelona que tenia un quarto igual. Ell estava a davant d'un teatre de juguina de guarniments com les cortines i es calçava esparverit. Fugia. M'ha ensenyat els diners que havia cobrat al taller i marxava. Li he dit que jo també vindria. M'ha ensenyat una cantimplora de bicicleta moderna i ha dit que beuriem allò. M'he començat a treure coses de les butxaques per canviarme. Entre les coses de la butxaca hi havia molts mitjons. I centims. Tenia trenta cinc euros que m'he ensenyat i passat pel nas. He fet veure que em mocava amb la màniga, o millor dit que em passava una camisa de màniges grosses pel nas ell ha rigut i ha dit en una llengua perfecte "Pásalo". Jo he dit "Pasa el balón" i m'he despertat tot mirant els diners que eren en una cadira al costat de l'endoll que no puc fer servir.

dilluns, 6 de febrer de 2012

L'odi... s'ha de medicar? Sí. Qui ho ha de decidir? Tú.

Personalment i no fa pas massa dies estava ressentit, li vaig di a la nova psiquiatre que tinc i vem quedar en una etumina de 40 a barrejar amb Lormetazepam de 2. Des de llavors no tinc aquella agressivitat ni ganes de despotricar.

De totes maneres a segons quina edat considero que potser no és recomanable edicar el ressentiment. Potser quan ets jove... jo recordo un nòvia que tenia que sempre parlava d'allò que en dèiem rebaixar-se: Rebaixar-se a tornar a parlar amb algú quan t'hi has enfadat etcètera.

Quan ets més gran en canvi i estàs malalt, no és convenient anar irat per la vida. Per més raó que tinguis. Ja ho deia en Fortuny a el "Cruci" de la Vanguardia que la ira ens torna cecs.

Per exemple, jo sento ira cada vegada que vaig a comprar tabac... perquè el necessito i no tinc mai prou cèntims i perquè jo ja ho entenc: Cada vegada que hi vaig entre setmana i no tinc prou diners per a un paquet o una paquetilla -ara n'hi tornen ha haver- i només em gasto vint cèntims en un mini puret dec atabalar. Però el que em posa més indisciplent és que a la ràdio me'n cobren du cinquanta i no ho entenc.
El tabac no el fïen. El diari sí. Mira! És com si jo fos funcionari, ja fés força anys que no pujen el meu sou els de la Generalitat, i m'assabentés que aquest govern que va ésser creat per al benestar general del 'ús del poble ha pagat no sé quants mil·Lions per la Illa de Buda que ara amb el transvassament de l'Ebre es desfarà perquè està al delta. E que mono, i els propietaris de la illa son mil·lionaris... encra més del qu ja ho eren! Tóma. O per exempe que m'assabento que la generalitat ha comprat el Port del Compte i l'ajuntament de Barcelona fa destinar les inversions a La Molina per a les olimpiades el noséquant.

Però amb la ràdio no hi cap problema. Ningú fa veure que es tà morint. hehe

diumenge, 5 de febrer de 2012

La meva mare... una súper àvia! hehe

Hola. Arran del post de na benvolguda Júlia a http://lapanxadelbou.blogspot.com amb data del 4 o 5 de febrer d'aquest any 2012 en referència a la senyora Francitorra que ha fet cent anys i que cerca col·laboracions per a publicar no sé quin llibre sobre les pretensions aeroportuàries de la societat civil -una vegada el meu professor de dret fiscal a la Universitat de Vic, senyor Antoni Molas Casas va dir que això de la societat civil era "una collonada, que no volia dir res" malgrat que certament, fins i tot jo dubto que fessi servir aquesta expressió: collonada.- doncs bé la senyora Francitorra que fa cent anys, ha perdut el marit i cinc fills, entre elles la coneguda bloggaire Montserrat Roig... doncs m'he esperonat. M'explico.

No fa pas massa dies vaig teceljar tot això al fòrum de tutoria del campus que ara us copïo i enganxo -vaig teclejar tot això i molt més que ara no ve al cas-:

Sempre pots acudir al teu centre del Salut Mental més proper o en el seu defecte als serveis socials del teu ajuntament o so poso que també barri i demanar per la assistent/a social que tinguis assignada. Bé, primer has de demanar per una visita al psiquiatre/a que t'ha de diagnosticar un trastorn mental, -però tot això m'ho sembla, eh?- pot ésser que només amb la visita a la assistent social i exposant un cas direm que determinat et tramiti un grau de disminució reconegut per la Generalitat de Catalunya i et citi per a un exàmen mèdic que es fa de manera itinerant per tot Catalunya, vull dir que en diferents dates es fa l'exàmen a diferents centres hospitalaris en els que es reconeixen diferents malalties -físiques o psíquiques- i el consegüent grau de disminució que no s'evalua en un nivell inferior al 33%. Sinó potser t'envien allà al Paralel i te'l reconeixen ells mateixos... essent de Barcelona! Jo mateix... ostres ara no recordo perquè el vaig tramitar aproximadament el 2008 si veia el psiquiatre i vaig tenir el primer ingrés a un centre psiquiàtric el 1992 a Santa Coloma de Gramanet. Em sembla que es parlava ja llavors, el 2008, de cobrar una pensió. Tenia deutes, havia plegat de la feina per incompatibilitats amb els meus germans i la meva adicció a la cocaïna que va derivar en una estafa- que em varen fer (12.000 euros)- i vaig engegar-ho tot a rodar. Em veia perfectament capaç de exposar-ho tot davant d'un jutge... sense problemes. Però el temps va anar passant, el jutge no deia res, i va passar que el psiquiatre que visitava regularment es va fotre una galeta fent esquí acuàtic. Em va veure a partir de llavors iper un període de quatre mesos el metge resident el doctor quintí Fuguet que era a més de gairebé psiquiatre em sembla, estomatòleg i em va dir que si tramitava el grau de disminució podria cobrar una pensió. Així que endavant. Després l'assistenta social em va dir que no hi havia res malgrat el grau de disminució i la pensió promesa no va venir encara que sí el meu primer diagnostic oficial plasmat en un informe: DISCAPACITAT IDIOPÀTICA. ESQUIZOFRÈNIA PARANOIDE. Això ha derivat ja darrerament, el 2010 quan vaig tramitar la pensió de la SegSocial gràcies als onze anys d'autònom cotitzats i a que el últim any i mig va ésser un contracte fixo per a la mateixa empresa on havia cotitzat d'autònom, doncs tot em computa al règim general i és com si hagués cotitzat onze anys de fixo... o això és el que va dir després la assistenta social per que`ho tirés endavant. Tot plegat una altra visita a Barcelona, ara a l'Hospital Militar i només 600 euros al mes, catorze pagues anuals. També, quan començava a atabalar als serveis socials i a les Oficines Tècniques Laborals en recerca de feina per a disminuïts em vaig assabentar per la mateixa persona que em suministrava la cocaïna que podia cobrar una PIRMI o renda mínima d'inserció i de fet ho vaig fer durant set o vuit mesos que es va tallar amb la incapacitació laboral (SS). Un cop cobrava la penmsió de la SS em van Incapacitar civilment, i ara com ara no remeno més diners que els aproximadament set-cents que cobro fent de jardiner en negre per a uns veïns de Barcelona i amb els que l'any passat em subministrava benzina i oli i coses. La resta se la queda la Fundació Lar que és qui ha assolit la meva tutela derivada del judici d'incapacitació civil al jutjat nº2 de Vic per part del senyor jutge Gómez-Arbona. Fins i tot ja, per llei, ja no soc jo qui rep la prestació (14 anuals de sis-cents) a la meva llibreta sinó la mateixa Fundació. Resulta que la tutora delegada que tinc assignada estudïa també a la UOC: Assumpta Casadevall Prat (acasadevallpr@uoc.edu) i és ella i les seves reunions quinzenals qui han d'aprovar les meves despeses. Però això ja son figues d'un altre paner. El que sí volia dir-te és que no serà la primera vegada que se sent a dir que això del grau de disminució ho tindríem tots si ens ho busquéssim i ho va dir un psicòleg d'una empresa de rentats industrials Calandra de Vic que tenen a tota la planmtilla amb certificat de grau de disminució, cobrant vuit-cents euros i treballant vuit hores.


Doncs bé, resulta que en el període entre que vaig plegar de treballar, el 2007 (Novembre) i el mateix novembre del 2008 que vaig començar a cobrar la Renda mínima d'inserció que com explico en el post aue us he copiat vaig assaventar-me que podia cobrar perquè m'ho va dir la traficant de drogues i que ella també cobrava des de feia poc i que em va dir que tóo el mundo lo cobra doncs li vaig explicar a la assistenta social, senyora Pilar Mas Sanfiz, que no em vol veure més em va dir:

-M'han dit que puc cobrar un Pimmi. Que tothom el cobra.
-Una PIRMI! Això es tramita des de els Ajuntaments!

I em va donar un paper amb el núero de telèfon dels serveis socials de la Mancomunitat la Plana i el nom de la assistenta social que hi havia allà, la única llavors, ara n'hi ha dues. Vaig demanar hora i quan vem quedar li vaig explicar el rotllo. La treballadora social em va dir a títol explicatiu:

-Tú tens una malaltia mental!

I, pertant, s'entenia que llavors i molt més que ara tenia un risc d'exclusió social i la va tramitar. Em van citar per anar a barcelona, prop del mar i em van demanr el número de compte i em van dir que només havia de seguir el tractament mèdic i informar a la assistenta social de l'Ajuntament de qualsevol canvi. Que el pirmi funcionava així.

Doncs bé, quan ja cobrava el pimmi de tant en tant encara anava a veure la assistenta social del CADO (Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona) la pIlar, a qui no només vaig confessar que des que cobrava el pimmi havia consumit algun cop, sinó que li vaig explicar que me n'anava a Suècia amb mil euros ue m'havia deixat una veïna a cercar feina. La Pilar va dir que se m'havia posat al cap.

També de vegades l'atabalava amb problemes menors com la falta de menjar o diners per al referit i havia passat alguna vegada que l'Ajuntament de Tona, donat que al cap del mes cobraria uns diners, del pimmi, em va deixar cinquanta euros per al menjar sota el requerimant de la Pilar és clar. També li demanava diners pel gasoil, en el període en què ens vam quedar la mare i jo sols a casa i recordo que li vaig dir textualment:

-LA GENT GRAN ÉS MOLT VALENTA
-Sí -va dir la Pilar-

Ara que hi penso, potser la Pilar que és una experta en tirar pilotes fora, no ho va dir en el sentit que tot seguit jo us explicaré ara. De fet ni en vem parlar d'això, però és una evidència que qualsevol ab una certa edat pot corroborar.

La mare, cap allà al dos mil, o dos mil u... per cap d'any del 2001 (01/01/2001) ho sé perquè recordo que irant sol a casa el satèlit SKY News vaig veure com els escocesos celebraven el nou mil·leni amb un desfile militar doncs la mar es va passar tot el període d'hospitalització del pare uns tres o quatre mesos dormint en una cadira de l'hospital mig ajaguda. Cada dia. Durant tres o quatre mesos.

Va veure dos o tres companys d'habitació entre ells un guaperes que li va dir bonica a la infermera i que jo no vaig conèixer -el guaperes- i la infermera li va dir al meu pare: I tú José, no me dices nada?. El meu pare li va respondre ¡Estoy aprendiendo!.

Doncs bé, la mare a banda del reconeixement meu i suòs que dels meus germans que només li van agrair, és clar, venint-la a veure el cap de setmana quan es va morir el pare, i, però, el que venia es va morir als dos mesos, Despré es va passar tot un any esmorzant pa bimbo amb mantega i melmelada que li preparava jo amb unes madalenes i llet calent i fent un només altra àpat al dia que li duïa la meva germana i que s'havia d'empassar en vint minuts, en l que no hi havia gaire carn que a més es menjava ella -la germana- i un llogurt que li feia menjar de postres i que no li deixava guardar-se per a sopar. Jo també hi posava amb el diners del pimmi un parell de llogurts BIO de fruites perquè hi tenia una hèrnia a ls budells.

A més va passar una rigorosa tardor amb fred engegant la calefacció cada dos o tres dies i amb un tiimo de radiador d'oli que la meva germana es va endur quan la va portar a la residència un divendres que havien de anar a la doctora de capçalera a que li fes unes recptes per a uns panyals donat que el fred li provocava incontinència, dormint amb un edredó vell de plomes, això ho va fer durant dos anys, però l'any anterior engegaven la calefacció tres hores a la nit que hi havia el patriarca el meu cunyat Pedro Martínez i sortint cada dia, per sort i com podreu recordar la tardor del 2010 gairebé no va ploure, al Sol a collir fulles tot i l'hèrnia.

Observeu el patiment que li suposava que era comuna la dèria d'ajupir-se a collir fins i tot quan va ingressar a la residència i donada la seva malaltia als ulls, no s'hi veu gaire, confondre les taques de les pedres del mosaic de dintre de la residència amb fulles caigudes i volerles collir. Ningú encara li ha comprat unes ulleres. És collonut això dels avis.

Ara ho han dit! A la ràdio! Demà no farà tant fred! Fins aviat.

Millenium: La Trilogia.

Jo sempre havia volgut ésser escrivent. Vull dir... fins i tot ho varem fer una vegada de manera conjunta amb la meva germana Maria Neus per un període de sis o set mesos, tot just acabats els meus estudis a distància de delineant mecànic, doncs, volia dir que jo el que volia era portar els números de l'empresa.

Fins i tot la meva germana, que té dus o tres dentadures que li van costar dos milions de pessetes, que no sap ningú d'on va treure, em deia a vegades, quan anava de muntatge que ella també volia venir amb mi... a soldar.

Jo sempre he dit que len nenes no poden soldar. Al menys no tal i com soldàvem nosaltres, a peu dret i sobre una junta a un,5 metres del terra, perquè se'ls cremen les mamelles amb les diferents espurnes que en salten... i de diferents mides... i que cremen molt i fonen la roba de poliester i fan una pilota de plàstic que s'enganxa a la pell: del canell, del braç, del cap -tot travessant la gorra i cremant aquella pell tan fina de la closca- i també cremant la pell de l'esternó.

Una altra cosa és jugar a soldar com fan en les cadenes de producció que a més cobren per tant com solden. Uns vendidos. No vull ni parlar-ne.

Sobre la sèrie aquesta del Millenium, ni me l'he llegida ni minteressa. A pendre pel sac! Em sembla que al seu autor el varen expulsar de no sé quina universitat o no el van admetre. No serà pas el primer artista que ve abalat per alguna mena de feixisme nacionalista del caire dels Rolling Stones amb Anglaterra o els mateixos Beatles. De ben segur que el libre ni l'ha escrit ell, ni la pel·lícula hi té gaire a veure, ni la majoria de gent que n'opina i fins i tot com a escrivent d'alguna empreseta de allà a pagès on guanyen tants diners perquè la gent vingui a que els serveixin, i de qualsevol manera, doncs passa que n'opinen tot i no haver llegit el llibre ni haver vist la pel·lícula. A pendre pel sac! A pndre pel sac en Dalí!

dissabte, 4 de febrer de 2012

Quan jo era petit. Una mica.

Penso que recordo poc de quan era petit. Detalls que vénen a la meva memòria de manera esporàdica i aleatòria. Vull dir que tot d'un plegat com avui, que ja he explicat en un fòrum de tutoria de la UOC, on parlàvem de la fredorada que ens envolta, amb temperatures mínimes avui i màximes per sota de zero graus a la meitat Nord de Catalunya, doncs deia que avui he anat a cercar sal a l'Ajuntament.

Es tracta de sal o potser potassa per a les gelades, a l'Ajuntament en donen, dos quilos per persona i llar. N'he agafat dues bosses, una per mi i una altra per la Consol. De fet ha estat per la Consol que hi he anat, sinó no compto que me n'hagués assabentat.

De ben segur però que si hagués mirat la guixeta de casa hauria trobat el paper de l'Ajuntament on no només es convida a la gent a anar-hi, a cercar sal, sinó on hi ha diferents números de telèfon de la policia i serveis, que m'ha comentat la Pepeta, aqui he anat a veure de bon matí, cap allà a les deu i a qui he demanat vint cèntims. La Pepeta, molt bona dona i que em coneix des que era un marrec, i qui em va donar menjar cada dia durant més de tres mesos; i menjar bo, que ella era la cuinera de la Ferreria, m'ha deixat dos euros i vint cèntims. Hem quedat que li pagaria quan cobrés de fer de jardiner pels veins ara cap al febrer. A la tarda li he anat a tirar sal a la seva escala. Li he dit que avui a la tarda hi tornaria. Potser hi aniré al dematí, però, també.

Doncs bé, això de la sal m'ha fet pensar en una vegada que era petit i vem veure amb el pare una pel·lícula de contrabandistes. Va resultar que el dilluns no l'havia vista ningú més a col·legi i la vaig haver d'explicar abans d'entrar a classe. Suposo que la recordo per aquests dos detalls: Primer, que el pare em va cridar l'atenció, amb força subterfugi, val a dir-ho, sobres l'invent que van fer els contrabandistes segons la pel·lícula, i, que es va reproduir molts anys més tard quan el meu germà li va cridar l'atenció al seu fill gran, -bé! de fet el el tercer fill darrere de dues noies- perquè es mirés com s'ho feien a la industria per tombar els bastons d'nar a la muntanya. VUll dir com curvaven el mànec de fusta que segur heu vist en forma de U a molts d'aquests estris. Ho fan amb vapor, a dintre d'uns càmara. Però jo que no m'he fet enginyer... encara... No us ha sabria pas dir quina fusta triaven, ni com ho refredaven. El meu nebot tampoc us podrà ajudar perquè també era molt petit malgrat que no tant com jo quan vaig veure la pel·lícula de contrabandistes, em sembla, i perquè a més tampoc s'ha fet enginyer. Estudia per abogat.

Bé doncs, tornem al dia del col·legi quan jo era petit. Als deu o dotze anys era comú xerrar de futbol. Que si el barça havia guanyat, recordo un divendres que tant en Carles Roqueta Mauri com jo fèiem tard, doncs havia guanyat però... bé ara mateix ni jo ho recordo què havia passat, però si recordo haver après que en camp eçcontrari els gols valen el doble, sí, però només en cas d'empat i en eliminatòries concretes com ara la Copa del Rei, o potser era, en aquells temps la Copa de la UEFA. Ho vaig aprendre... ostres! jo no sé què esmorzava la canalla llavors. Sí recordo que jo amb prou feines em bevia un vas de llet calenta que em preparava la mare i que prenia cap allà a les nou menys un minut. Tinc el col·legi a un tiro de piedra que deia el senyor Artur. Doncs bé, en Roqueta anava tant acelerat que gairebé m'empenyia quan m'ho explicava i em tirava tot de capellans xerrant. Suposo que el barça havia perdut, i hi devia haver alguna discusió sobres quin era el pare que en sabia més de futbol. Potser fins i tot havien canviat la norma. Potser el pare em va enredar perquè anés content a col·legi... potser perquè potser soc de l'Espanyol, com el pare de la mare, l'avi Joan, que mai no vaig conèixer, i que -encara que no sé perquè ho faig- us explicaré que quan es va assabentar que la mere es casava li va dir al pare: "No deus pas ha ser del Barça tú?" hehe

Doncs bé, aquell dia dels contrabandistes, el dilluns vull dir, n'hi havia tot una colla que fèiem tard. En Roqueta, és clar, i amb qui hi ha hagut sempre molta competència donat que és un gran jugador de tennis, ja de petit quan anava al'escola de tennis de Vic gairebé cada tarda, i, que es fotia de mi quan entrenava jo, una mica, amb el pare els dissabtes o els diumenges al dematí aquí a la pista de casa -resulta que llavors qualsevol que hagués tingut una pista de tennis a casa heuria esta una gran figura!.-

Personalment només vaig viure amb intensitat la primera victòria de Sergi Bruguera a Roland Garrós contra aquell de la gorra Nike. Però no m'ha agradat mai el tennis, i, fins i tot el pare va passar a mirar-se el tennis de noies, una temporada, mes que no pas el de nois perquè tot eren trallassos. Bé! és igual, no és el cas... Van trigar molts anys a explicar que la superficie de Flushing Meadows o la gespa requerien, més que no pas unes pilotes diferents amb, es veu, oxigen a dintre que botaven més hahaha bé! que van passar anys i panys des de la victòria de Manolo Santana al US Open, que segurament el pare que l'endemà havia d'anar a treballar de valent i que molt probablement ni el varen transmetre en directe i si ho van fer no devien avisar, o potser encara no teníem la pista de tennis... què polles! que era un joc diferent irreproduïble a la nostra pista. A pendre pel sac! He vingut a parlar dels contrabandistes!

Doncs aquell dilluns, em sembla que era, hi havia també que feia tard en Jordi Sanabra i Valle que quan li vaig demanar quina pel·lícula havia vist aquell cap de setmana li vaig dir també, que una d'un invent a uns canals de no sé quina ciutat americana, suposo que Nova Iorq a l'època de la prohibició. Resulta que els manguis, preveient una redada, van preparar les caixes de fusta d'unes dotze ampolles cadascuna amb uns diferents globus d'aire d'una mda concreta i estudiada que per si sols, els diferents conjunts caixa-globus s'enfonsaven en l'aigua, i així ho van preparar i van deixar enfonsar-se al canal -secundari és clar,- va passar la redada i llavors van tirar força sacs de sal perquè suressin altra op. I així va passar. però la gent de col·legi no em creia i no ho vaig saber explicar o potser no s'havia d'explicar a col·legi o potser es tractava de que per anar a col·legi aquell dilluns s'havia d'haver... primerament, esmorzat, i després haver vist una altra pel·lícula diferent a la dels contrabandistes que jo encara recordo.

Salutacions cordials. Josep Salvans Arola.

dijous, 2 de febrer de 2012

Avui, dia de la Candelera, he anat a missa a Vic. Us ho explico:

Hola bona tarda. Ara mateix son passats dos quarts de quatre quan començo a redactar aquest post. L'hora que apareixerà quan l'acabi serà el mateix que ara quan l'inicio. Ara mateix a Google em parlen de la necessitat d'una política única de cara al gaudi de l'usuari i del actor en les seves experiències en les diferents activitats de Google: que si Gmail, You tube, els blogspots etcètera. Suposo que el comentari és encaminat a que procurem no desviar la atenció de per exemple el You tube de cara a la duplicitat, o fins i tot multiplicitat de arxius en un mateix entorn. VUll dir, però només ho suposo que no és gaire adequat de fer, millor dit de enganxar videos encara que siguin del mateix youtube als posts perquè creen una xarxa massa espessa d'enllaços i la multiplicitat que us deia. Però això només és un suposar! Jo mateix no penjo videos perquè no en sé, i, a més, les fotos que penjo son originals i poquetes. Suposo que ja advertiran més endavant.

Avui és el dia que s'han de retirar els pessebres de les diferents teulades... ai! teulades, volia dir postades i taules de les cases. Personalment, i, des de l'any passat -el 2010- que no faig pessebres perquè visc sol i no tinc temps per entreteneir-m'hi, ni tampoc ve ningú a casa com per admirar-los o felicitar-me... si es donés el cas.

I es que es veu que han passat quaranta dies des de el Nadal i en passaran, aquest any, quaranta més, diu el mossèn de Tona, fins a la Pasqua Florida. Jo he anat a missa a Vic i només s'ha mullat el rector del Carme en lo dels quaranta dies des de el Nadal, que per altra part és força matemàtic. No hi ha res a dir. Però altres anys ha passat que eren més dels quaranta dies fins que arribava la Setmana Santa, que és un curiosíssim calendari estacional que coincideix per exemple amb la floració d'algunes espècies vegetals i també normalment la marxa del fred i la temporada d'esquí, per dir alguna altra cosa. Jo suposo... bé això de calendari estacional ho va dir, i en un cert tò despectiu i esperit de superació en Josep Cuní als matins precisament quan ja s'havia mort el meu pare, o sigui que si reviseu alguns calendaris atrassats veureu per exemple el de l'any que es varen morir el meu pare i el meu germà, els 2006 que el Dijous Sant quèia en 13 de Abril i que els quaranta dies no es veien per enlloc, si no era fins a la Pasqua Granada.

Val a dir que el mossèn estava prou atabalat en el seu primer sermó. Primera missa des que va ser nomenat rector pel bisbe de Vic, senyor Romà Casanova, un parell de preveres i un altre diaca. Va passar que després de la missa en què va participar el senyor bisbe, hi va haver un diumenge en que la missa la va dir un mossèn de edat semblant a la de l'antic rector que duïa ulleres també. Ara no m'he fixat diumenge passat a veure si el mossèn d'ara, de quaranta-cinc anys d'edat en duu també.

El mossèn d'edat semblant a la de l'antic rector va llegir l'evangeli de un tal Jonàs que com en patufet i en Pinotxo anaven a petar al ventre d'una ballena i ens va parlar del sentit de l'humar de déu que encomana tasques a qui no les vol fer. No sé si té a veure amb el fet del nomenament del nou rector donat que la lectura de l'Evangeli és comuna a totes les parròquies. Potser aquest sentit de l'humor de déu en la lectura de l'Evangeli, que, per cert, ja ens va dir el mossèn mateix que reviséssim no és tal, malgrat que jo he llegit l'Evangeli del dia en qüestió en una altra parròquia i ha passat que deien el mateix -sobres el sentit de l'humor.-

L'altre mossèn, el jove, va venir finalment al diumenge següent. Potser tenia coses per fer i ens va fer la lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Corint, que eren grecs, sobres la necessitat de que els homes solters es dediquin a les coses de déu i els casats i les casades, a les coses del món i a agradar a llurs respectives parelles. Com molt bé va dir el mateix mossèn en el sermó això deu voler dir que hi devia haver algun desdesori.

Però el motiu per el que he anat a missa a VIc no ha estat cap d'aquests. La raó principal hja estat que aquest matí quan m'he llevat, amb el fred de costum i he posat a la cuïna tot tafanejant per Internet mentre esperava les notícies de les quatre, han dit que havia nevat a la comarca de La Selva, el Vallès Oriental i Tona i Taradell. Al dematí hi havia quatre dits de neu encara al jardí i al carrer i feia prou fred com perquè la neu no s'anés fonent. M'he posat a fer camí per les pedres i la acera. Cap a les sis m'he dutxat i tot i que tenia intenció de anar a missa a Tona, el fred i la espera que calia me n'ha desdit.

He agafat l'autobús de les 7:30 i he anat a l'Hospital de Dia a esperar-me. Després se m'ha acudit d'anar al Carme a missa. M'han regalat una espelma.

També el dia de la Candelera és el dia de l'aniversari de casament de la meva mare. Avui a la tarda la telefonaré. Ja us vaig explicar, em sembla, a Somnis de la Bombolla que el 2003 va fer cinquanta anys del casament dels meus pares i que quèia en diumenge, a més primer de mes i feien la missa des de Montserrat per TV3. Nosaltres no en savíem res però ens ho va dir una veïna de TOna que ens va veure. Va veure el meu germà Xavier quan per la tele, i a missa, esclar, deien a les pregàries, "Per en Josep Salvans i la Maria Dolors Arola, pels seus cinquanta anyus de casats..." i tal.

Avui a HDA ens han deixar marxar a un quart d'onze i diuen que demà no hi anem. Salutacions cordials, Josep Salvans Arola.

Al tanto els de la Plana de Vic!

M'ha dit la meva germana que el diari portava temperatures, el dissabte de menys dinou (-19ºC) a Vic i menys cinc de màxima. Salutacions cordials.

Què? Com passareu el fred?

Avui ha nevat i encara no fa fred, però diu que ve una onada de fred que farà baixar els termómetres entre quatre i sis graus C. Això vol dir, per exemple, que hauré de deixar un fil d'aigua a l'aixeta, prim com una agulla perquè no es glaci res. De totes maneres, amb la temperatura esperada (-8ºC i progressiu de cara al cap de setmana) -Penseu que fins ara no era estrany el dia que arribàvem aquí a Tona i a Vic als cinc sota zero.- Es un bon truc això del fil d'aigua. Feu-ho!... Durant la nit i matinada.

Jo potser divendres a la nit o dissabte a la matinada engegaré una hora la calefacció de la casa. Fins ara, vaig passant, tot i que he fet una reestructuració de recursos calefàctics: He passat de passar es matinades a partir de les tres i fins a les sis del matí a la cuïna amb el ordinador i el radiador d'oli, a engegar-lo a menys potència -té termostat- tota la nit a l'habitació. També em poso una placa d'aquestes de fluorescents al bany mitja hora abans de dutxar-me.

Diu que si et dutxes amb aigua ben calenta, i jo ho he provat, a poc que vigilis no tens fred durant una hora o dues, però després al migdia les passes canutes perquè es veu que mentres dormim la suor que produïm crea una capa de greix que a l'endemà no només ens protegeix del fred sinó que també dels refredats. Tenia un amic quan era jovenet, en Dalmau de Manresa, que vivia al Passeig Pere III, on fa poc hi ha hagut una explosió de gas, però penso que el carrer Passeig Pere III -i a més de Manresa,- deu ser molt llarg; que deia, el meu amic, que la majoria dels refredats s'agafen perquè la gent es dutxa massa. Jo em dutxo uns dos dies sí un dia no, depenent de si he suat molt en dormir.

Em fa patir la impressora, que és aquí a la cuïna on hi fa molt fred. Estic fins i tot per fer avui la pica donat que podria ser que glacés a dintre i es trenquessin les tasses de cafè amb llet... hehe és broma!

De fet, si no és que neva molt, i han dit que no ho farà pas, ha nevat quatre dits i han dit que potser avui a la tarda tornaria a fer-ho encara que no és probable, i tot i que m'espanta més el fred que no pas la neu, i, malgrat que els convé que la gent n'estigui al cas seguint els noticiaris i engreixant els índexos d'audiència dels diferents mitjans, -encara resulta que el pronòstic més fiable últimament, i parlo per experiència pròpia és el de La Vanguardia- que encerta sobretot a l'estiu quan ha de ploure i quan no, més que TV3, el 3/24 i Catalunya Ràdio... fins i tot més que Ràdio Flaixbac i RAC 105.

Avui justament, he somniat que el meu pare era viu i que es cuidava de buïdar les canonades d'aigua de la calefacció i de deixar el rajolí a l'aixeta del bany: jo ho faig a la de l'aigua calenta perquè tinc el calentador de gas a una mena de quartet cobert del terrat i és a més molt car- el calentador-.

Clar que a Barcelona l'aigua és molt més cara, em sembla... hehe, però la factura s'ho val. De fet, dec ser l'únic del carrer que ho fa i n'hi ha prou per a tot el veïnat. Hi ha qui diu que amb això del fred s'acabarà el paro: que la gent trobarà feina a embolcallar les canonades desprotegides amb fibra de vidre, que s'ha de ben lligar, perquè sinó un que passi pel carrer se la pot endur; lligar per exemple amb brides de plàstic negre o blanc resistent d'electricista que costen molt de tallar i/o arrencar.

El llibre "El vigilant an el camp de sègol" de Salinger és una penjada. Potser en anglès és més bo però l'edició catalana de 1991 de Josep-Maria Fonalleras, col·laborador de La Vanguardia i ferm opositor a la acusació de plagiador contra Quim Monzó; és fluixa i repetitiva. No sé quants anys tenia Salinger quan ho va escriure, però ja li val.

L'acabaré perquè diu als resums i comentaris que he consultat a Internet que acaba amb el jove Holden a un psiquiàtric, gairebé com jo, però considero que bé! deu ser una obra que s'ha de situar en el temps i context i veure si és que era, posem pel cas, novedosa i trencadora, perquè passa que jo mateix que no he llegit gaires llibres d'aventures juvenils, considero molt més intrigant El Rojo i el Negro de Sthendal, que resulta també que eés molt més llarg i que malgrat que gairebé no passa res, vull dir que recordo que el pare es vol vendre un fill, en Julián, que es veu que se sap un llibre sencer en llatí i que és molt bleda i enamoradís, s'enamora d'una jove que es veu que és també un portent i la lia cap al final tirant-li els trastos a la mare de la Matilde -el portent-. Tot un poema és clar, que em sembla que acaba amb l'execució de'n Julián Sorel a la Guillotina.

També, de literatura juvenil, m'agrada molt més el Juegos de Guerra de David Brischoff, que és molt més entretingut i toca el temes d'una manera molt més sana i desdramatitzada.

És molt més bo, també, el Demian de Hermann Hesse malgrat sigui del tot imaginari i contrastable a possibles experiències que podrien ésser comunes a un adolescent del nostre país que podríen coincidir amb les de Holden -El guardian entre el campo de centeno-

Bé lo bo del cas és que l'edició de 1991 no té pròleg ni prefaci ni introducció ni res de res la qual cosa deu mirar de fer-lo més atractiu, esclar... i més llegit.

Com diu en Francesc Puigcarbó que té un blog a blogspot.com també, no n'hi ha per tant.

Malgrat reculli experiències concretes expressades sobretot en les primeres trenta pàgines molt coincidents amb qualsevol dels brots psicòtics que hagi pogut patir jo o qualsevol persona malalta, o no, o, només afectada pel brot, de manera magistral. Després perd força. Però jo no soc cap entès.

Estigueu al cas dels termòmetres aquesta tarda-vespre i nit. Records.

Josep Salvans Arola