diumenge, 26 de febrer de 2012

Hola bon dia! Resulta que estic espès...

Bon dia amics. Resulta que estic molt espès. Suposo que es tracta d'un tema de la medicació nova, ara prenc Olanzapines (Zyprexa genèric) que no només fa son, sinó que a més fa venir gana.

Així aquest cap de setmana m'he des controlat bastant. Vaig anar a veure la mare amb el meu germà i nom'havia dutxat perquè tenia fred. Avui encara tampoc m'he dutxat i no compto que vagi a missa. Em fa molta mandra i no m'agrada.

A més resulta que me'n vaig anar a dormir a les 17:00 hores i m'he lleçvat a les quatre. L'internet no funcionava i he hagut de trucar al 1004. M'ho han arreglat. He hagut de fer un reset al router. Ara ja està. pPerò he hagut de tornarme'n al llit perquè resulta que avui entre les 6:00 i les 8:00 canviaven un transformador elèctric i no hi havia llum, a casa.

Avui sembla que no fa tant de fred a casa. Potser podré estudiar una mica ara d'aqui a mitja hora quan m'hagi dutxat i afaitat.

La veritat és que amb tot això del traspàs de vivenda a Manresa estic molt trasbalçat. Aquest cap de setmana hi he rumiat i he decidit que continuaré els meus estudis a la UB. Així podré anar disposant de les t-10 de sis zones i si em convé venir a Vic a segar la gespa quan sigui necessari i no em quedaré tancat a Manresa sense diners ni poder venir a casa. És important.

Passa que no entenc el conte Gallines de Guinea, que per altra part és molt senzill, i que ens proposen d'analitzar a classe. Jo només hi sé veure un conte en el seu suposat ambient sociològic i a més oportunista, com tants altres contes en català o de la Rodoreda. No m'agrada la Rodoreda! Ja n'estic tip de la Rodoreda. De ben segur que va estudiar a la uB la Rodoreda i la promocionen, és clar.

A pendre pel sac la ROdoreda!

Benvolguts/des,

Penso interessant, donat el meu cas de alumne d'una certa edat, quaranta-un anys, el fet, que per altra banda ja es va comentar a classe, interessant deia que actualment estigui prohibit matar animals en públic.

Vull dir que no és permès de matar-los al mercat, i, perquè us feu una idea de la transcendència del conte, us diré que cap allà a... a partir de 1975 que es va morir en Franco i es començaven a llegir llibres en català a l'escola de manera general, i, tot i que jo partcularment no havia mai tingut contacte amb el conte en concret fins avui, si us diré que Mercè Rodoreda ve ésser generalment coneguda per la seva obra "La Plaça del Diamant" de la que en varen fer un serial per la televisió en català.

No recordo, i perdoneu, a quin any era, com tampoc recordo quina televisió ho va emetre, tot i que sí recordo que es va emetre en català, suposo que des de els estudis de Miramar.

Doncs bé, era comú a aquella tendre edat, i, tot i que no en vaig parlar mai directament amb la mare ni el pare, perquè era massa menut i distret i no trobava la diferència d'una carn a l'altre, ni us sabré dir si en menjava de carn més enllà de potser tastar-la abans que el pare per veure si m'agradava, tot ique a casa hi havia costum de servir primer al pare, deia que era comú llavors l'acudit d'aquell que matà un pollastre -posa-li gallina de Guinea- a la cuina de casa tallant-li el cap i que se li havia escapat tot ruixant de sang el terra i les parets al córrer-volar per dintre a casa.

O sigui que trobo revelador el fet que la carnissera comenti, encara que gairebé a la força, que escanyades primer siguin més bones, les gallines, com també deuen ser més bones matades del dia, i de fet així es varen vendre durant molt de temps matades en escorxadors propers a la ciutat, que tot això de tenir l'escorxador a dintre ciutat també ho varen prohibir per raons de salubritat.

Ara com ara ignoro si encara al mercat en venen encara de matades del dia. SUposo que debem ser molts més els qui comprem aquestes safates de polímer que embolcallen la carn en atmosfera protectora.

És perquè al meu entendre el conte és més que una senzilla fàbula d'un nen que potser perd la inocència o rep una clatellada de la vida -posem per dir,- molt probablment un avançar-se al seu temps en algun dels diferents viatges que la Rodoreda devia fer arreu d'Europa, o potser un acte de nostàlgia des de l'estranger.

Ara em repassaré la vida de la Rodoreda per ubicar-ne el text. Si puc. Tot i que cal dir que es pot llegir que la primera edició dels "Tots els Contes" és del 1979.

Ben cordialment.

Josep Salvans Arola

Benvolguts/des,

Ara que he ubicat el conte, recordo que el senyor doctor Albert Soler Llopart va dir que pertanyia al llibre "22 contes" que és de l'any 1958 quan ella residia a Ginebra al costat del seu amant Armand Obiols, em sembla, considero necessari exposar que tot i que alguna biografia explica que la Rodoreda no va publicar "La Plaça del Diamant" com a "Colometa" perquè ho trobava massa cursi: doncs certament ubicar el conte en el seu ambient sociològic com he fet en el missatge al que ara responc, pot ser ha estat una lleugeresa.

De ben segur que a més d'un/a li han explicat que ja era abans justament de la mort de'n Franco que no se sacrificaven gallines al mercat, personalment fins i tot recordo un episodi en que el meu pare, quan jo tenia quatre o cinc anys va portar un parell de galls d'Indi vius a casa, negres, grossos i vermells de cresta, al jardí, i que, lligats, va posar als meus peus vestit de Patufet i amb una escopeta, doncs recordo que aquells galls no només eren vius sinó que em varen pessigar a la cama. Suposo que eren actes de rebel·lia, aquests pessics, més enllà de coneixement de la fi que els esperava però això només ho sap qui hi tracta sovint.

Estic segur que hi haurà qui trobarà aquesta confessió fora de lloc, però ho considero rellevant donat que el meu pare els havia anat a cercar al mercat de Ripoll, -abans hi teníem una finca que vam haver de malvendre poc després de la crisi del petroli l'any setanta dos-, i que els va portar de Ripoll perquè segurament, volia mastegar "bona carn".

És només un suposar que aquesta activitat -de degustar bona carn,- fins i tot menjar-se els òrgans de l'animal com el fetge, el cor, la cresta fregida, etcètera, fos un habit comú en una época en que es devien començar a regular i unificar els pinsos, que , per altra part havia estat, la construcció de sitjes metal·liques per al seu emmagatzanament a les diferents i proclives granges en la comarca on resideixo, una de les activitats remunerades del taller del meu pare; fossi una... deiguem-n'hi queixa o mancança comuna.

Vull dir que, cal saber que hi devia haver algun gen degeneratiu; com es diu que és el de l'alvinisme, dic ara d'ença que es va comentar força durant els dies posteriors a la mort de Floquet de Neu, el goril·la blanc del zoo de Barcelona; gen degeneratiu deia en els diferents pollastres que es cuidaven i que escuiden que fa no només que l'animal sigui més mandrós i menys rebel i per tant de carn més flonja que no pas per exemple la carn de caça, és clar; fos doncs una preocupació comuna a tot Europa.

És clar que fins fa deu anys encara es podia comprar el fetge del porc, fins que el varen prohibir donada no recordo ara quina malaltia... ah! sí la malaltia de les vaques bojes; fetge que la mare donava a la gata de casa. Del pollastre encara fins fa no massa temps quatre o cinc anys encara se'ls escapava algun cor o algun ronyó en mig del pit no fletejat i amb òs. També recordo haver menjat carn de la perola com a tapa en el bar del poble abans de lo de les vaques bojes.

Però tot això ara és impensable, més tenint en compte que ara com ara, el pinso inclou aquestes deixalles que els animals es mengen com a canníbals així com és comuna l'importació d'animals vius acabats de deslletar, garrins de poques setmanes, o pollets procedents per exemple d'Holanda i Dinamarca com també importar d'allí el semen per prenyar les bésties i fer-les criar.

Coincidint doncs, aprofito la referència feta a classe per el senyor Pla i Arxé, sobre la marihuana (verdes venenos, hierbas letales de Valle Inclán) amb la desaparició de granes de collita pròpia i havent-les de comprar en diferents botigues, les llavors feminitzades i a uns cinc o deu euros, procedents també de modificacions genètiques provinents també d'Holanda.

Potser això ho fa més interessant i des d'ara podem dir que més nostàlgic que no pas avantguardista. El conte, és clar.

Penso que tot això fa el conte més absurd, cosa que considero necessària de comentar de cara a possibles sortides de tò. És evident.

Ben cordialment,

Josep Salvans Arola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada