diumenge, 5 de febrer de 2012

La meva mare... una súper àvia! hehe

Hola. Arran del post de na benvolguda Júlia a http://lapanxadelbou.blogspot.com amb data del 4 o 5 de febrer d'aquest any 2012 en referència a la senyora Francitorra que ha fet cent anys i que cerca col·laboracions per a publicar no sé quin llibre sobre les pretensions aeroportuàries de la societat civil -una vegada el meu professor de dret fiscal a la Universitat de Vic, senyor Antoni Molas Casas va dir que això de la societat civil era "una collonada, que no volia dir res" malgrat que certament, fins i tot jo dubto que fessi servir aquesta expressió: collonada.- doncs bé la senyora Francitorra que fa cent anys, ha perdut el marit i cinc fills, entre elles la coneguda bloggaire Montserrat Roig... doncs m'he esperonat. M'explico.

No fa pas massa dies vaig teceljar tot això al fòrum de tutoria del campus que ara us copïo i enganxo -vaig teclejar tot això i molt més que ara no ve al cas-:

Sempre pots acudir al teu centre del Salut Mental més proper o en el seu defecte als serveis socials del teu ajuntament o so poso que també barri i demanar per la assistent/a social que tinguis assignada. Bé, primer has de demanar per una visita al psiquiatre/a que t'ha de diagnosticar un trastorn mental, -però tot això m'ho sembla, eh?- pot ésser que només amb la visita a la assistent social i exposant un cas direm que determinat et tramiti un grau de disminució reconegut per la Generalitat de Catalunya i et citi per a un exàmen mèdic que es fa de manera itinerant per tot Catalunya, vull dir que en diferents dates es fa l'exàmen a diferents centres hospitalaris en els que es reconeixen diferents malalties -físiques o psíquiques- i el consegüent grau de disminució que no s'evalua en un nivell inferior al 33%. Sinó potser t'envien allà al Paralel i te'l reconeixen ells mateixos... essent de Barcelona! Jo mateix... ostres ara no recordo perquè el vaig tramitar aproximadament el 2008 si veia el psiquiatre i vaig tenir el primer ingrés a un centre psiquiàtric el 1992 a Santa Coloma de Gramanet. Em sembla que es parlava ja llavors, el 2008, de cobrar una pensió. Tenia deutes, havia plegat de la feina per incompatibilitats amb els meus germans i la meva adicció a la cocaïna que va derivar en una estafa- que em varen fer (12.000 euros)- i vaig engegar-ho tot a rodar. Em veia perfectament capaç de exposar-ho tot davant d'un jutge... sense problemes. Però el temps va anar passant, el jutge no deia res, i va passar que el psiquiatre que visitava regularment es va fotre una galeta fent esquí acuàtic. Em va veure a partir de llavors iper un període de quatre mesos el metge resident el doctor quintí Fuguet que era a més de gairebé psiquiatre em sembla, estomatòleg i em va dir que si tramitava el grau de disminució podria cobrar una pensió. Així que endavant. Després l'assistenta social em va dir que no hi havia res malgrat el grau de disminució i la pensió promesa no va venir encara que sí el meu primer diagnostic oficial plasmat en un informe: DISCAPACITAT IDIOPÀTICA. ESQUIZOFRÈNIA PARANOIDE. Això ha derivat ja darrerament, el 2010 quan vaig tramitar la pensió de la SegSocial gràcies als onze anys d'autònom cotitzats i a que el últim any i mig va ésser un contracte fixo per a la mateixa empresa on havia cotitzat d'autònom, doncs tot em computa al règim general i és com si hagués cotitzat onze anys de fixo... o això és el que va dir després la assistenta social per que`ho tirés endavant. Tot plegat una altra visita a Barcelona, ara a l'Hospital Militar i només 600 euros al mes, catorze pagues anuals. També, quan començava a atabalar als serveis socials i a les Oficines Tècniques Laborals en recerca de feina per a disminuïts em vaig assabentar per la mateixa persona que em suministrava la cocaïna que podia cobrar una PIRMI o renda mínima d'inserció i de fet ho vaig fer durant set o vuit mesos que es va tallar amb la incapacitació laboral (SS). Un cop cobrava la penmsió de la SS em van Incapacitar civilment, i ara com ara no remeno més diners que els aproximadament set-cents que cobro fent de jardiner en negre per a uns veïns de Barcelona i amb els que l'any passat em subministrava benzina i oli i coses. La resta se la queda la Fundació Lar que és qui ha assolit la meva tutela derivada del judici d'incapacitació civil al jutjat nº2 de Vic per part del senyor jutge Gómez-Arbona. Fins i tot ja, per llei, ja no soc jo qui rep la prestació (14 anuals de sis-cents) a la meva llibreta sinó la mateixa Fundació. Resulta que la tutora delegada que tinc assignada estudïa també a la UOC: Assumpta Casadevall Prat (acasadevallpr@uoc.edu) i és ella i les seves reunions quinzenals qui han d'aprovar les meves despeses. Però això ja son figues d'un altre paner. El que sí volia dir-te és que no serà la primera vegada que se sent a dir que això del grau de disminució ho tindríem tots si ens ho busquéssim i ho va dir un psicòleg d'una empresa de rentats industrials Calandra de Vic que tenen a tota la planmtilla amb certificat de grau de disminució, cobrant vuit-cents euros i treballant vuit hores.


Doncs bé, resulta que en el període entre que vaig plegar de treballar, el 2007 (Novembre) i el mateix novembre del 2008 que vaig començar a cobrar la Renda mínima d'inserció que com explico en el post aue us he copiat vaig assaventar-me que podia cobrar perquè m'ho va dir la traficant de drogues i que ella també cobrava des de feia poc i que em va dir que tóo el mundo lo cobra doncs li vaig explicar a la assistenta social, senyora Pilar Mas Sanfiz, que no em vol veure més em va dir:

-M'han dit que puc cobrar un Pimmi. Que tothom el cobra.
-Una PIRMI! Això es tramita des de els Ajuntaments!

I em va donar un paper amb el núero de telèfon dels serveis socials de la Mancomunitat la Plana i el nom de la assistenta social que hi havia allà, la única llavors, ara n'hi ha dues. Vaig demanar hora i quan vem quedar li vaig explicar el rotllo. La treballadora social em va dir a títol explicatiu:

-Tú tens una malaltia mental!

I, pertant, s'entenia que llavors i molt més que ara tenia un risc d'exclusió social i la va tramitar. Em van citar per anar a barcelona, prop del mar i em van demanr el número de compte i em van dir que només havia de seguir el tractament mèdic i informar a la assistenta social de l'Ajuntament de qualsevol canvi. Que el pirmi funcionava així.

Doncs bé, quan ja cobrava el pimmi de tant en tant encara anava a veure la assistenta social del CADO (Centre d'Atenció a les Drogodependències d'Osona) la pIlar, a qui no només vaig confessar que des que cobrava el pimmi havia consumit algun cop, sinó que li vaig explicar que me n'anava a Suècia amb mil euros ue m'havia deixat una veïna a cercar feina. La Pilar va dir que se m'havia posat al cap.

També de vegades l'atabalava amb problemes menors com la falta de menjar o diners per al referit i havia passat alguna vegada que l'Ajuntament de Tona, donat que al cap del mes cobraria uns diners, del pimmi, em va deixar cinquanta euros per al menjar sota el requerimant de la Pilar és clar. També li demanava diners pel gasoil, en el període en què ens vam quedar la mare i jo sols a casa i recordo que li vaig dir textualment:

-LA GENT GRAN ÉS MOLT VALENTA
-Sí -va dir la Pilar-

Ara que hi penso, potser la Pilar que és una experta en tirar pilotes fora, no ho va dir en el sentit que tot seguit jo us explicaré ara. De fet ni en vem parlar d'això, però és una evidència que qualsevol ab una certa edat pot corroborar.

La mare, cap allà al dos mil, o dos mil u... per cap d'any del 2001 (01/01/2001) ho sé perquè recordo que irant sol a casa el satèlit SKY News vaig veure com els escocesos celebraven el nou mil·leni amb un desfile militar doncs la mar es va passar tot el període d'hospitalització del pare uns tres o quatre mesos dormint en una cadira de l'hospital mig ajaguda. Cada dia. Durant tres o quatre mesos.

Va veure dos o tres companys d'habitació entre ells un guaperes que li va dir bonica a la infermera i que jo no vaig conèixer -el guaperes- i la infermera li va dir al meu pare: I tú José, no me dices nada?. El meu pare li va respondre ¡Estoy aprendiendo!.

Doncs bé, la mare a banda del reconeixement meu i suòs que dels meus germans que només li van agrair, és clar, venint-la a veure el cap de setmana quan es va morir el pare, i, però, el que venia es va morir als dos mesos, Despré es va passar tot un any esmorzant pa bimbo amb mantega i melmelada que li preparava jo amb unes madalenes i llet calent i fent un només altra àpat al dia que li duïa la meva germana i que s'havia d'empassar en vint minuts, en l que no hi havia gaire carn que a més es menjava ella -la germana- i un llogurt que li feia menjar de postres i que no li deixava guardar-se per a sopar. Jo també hi posava amb el diners del pimmi un parell de llogurts BIO de fruites perquè hi tenia una hèrnia a ls budells.

A més va passar una rigorosa tardor amb fred engegant la calefacció cada dos o tres dies i amb un tiimo de radiador d'oli que la meva germana es va endur quan la va portar a la residència un divendres que havien de anar a la doctora de capçalera a que li fes unes recptes per a uns panyals donat que el fred li provocava incontinència, dormint amb un edredó vell de plomes, això ho va fer durant dos anys, però l'any anterior engegaven la calefacció tres hores a la nit que hi havia el patriarca el meu cunyat Pedro Martínez i sortint cada dia, per sort i com podreu recordar la tardor del 2010 gairebé no va ploure, al Sol a collir fulles tot i l'hèrnia.

Observeu el patiment que li suposava que era comuna la dèria d'ajupir-se a collir fins i tot quan va ingressar a la residència i donada la seva malaltia als ulls, no s'hi veu gaire, confondre les taques de les pedres del mosaic de dintre de la residència amb fulles caigudes i volerles collir. Ningú encara li ha comprat unes ulleres. És collonut això dels avis.

Ara ho han dit! A la ràdio! Demà no farà tant fred! Fins aviat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada