dissabte, 4 de febrer de 2012

Quan jo era petit. Una mica.

Penso que recordo poc de quan era petit. Detalls que vénen a la meva memòria de manera esporàdica i aleatòria. Vull dir que tot d'un plegat com avui, que ja he explicat en un fòrum de tutoria de la UOC, on parlàvem de la fredorada que ens envolta, amb temperatures mínimes avui i màximes per sota de zero graus a la meitat Nord de Catalunya, doncs deia que avui he anat a cercar sal a l'Ajuntament.

Es tracta de sal o potser potassa per a les gelades, a l'Ajuntament en donen, dos quilos per persona i llar. N'he agafat dues bosses, una per mi i una altra per la Consol. De fet ha estat per la Consol que hi he anat, sinó no compto que me n'hagués assabentat.

De ben segur però que si hagués mirat la guixeta de casa hauria trobat el paper de l'Ajuntament on no només es convida a la gent a anar-hi, a cercar sal, sinó on hi ha diferents números de telèfon de la policia i serveis, que m'ha comentat la Pepeta, aqui he anat a veure de bon matí, cap allà a les deu i a qui he demanat vint cèntims. La Pepeta, molt bona dona i que em coneix des que era un marrec, i qui em va donar menjar cada dia durant més de tres mesos; i menjar bo, que ella era la cuinera de la Ferreria, m'ha deixat dos euros i vint cèntims. Hem quedat que li pagaria quan cobrés de fer de jardiner pels veins ara cap al febrer. A la tarda li he anat a tirar sal a la seva escala. Li he dit que avui a la tarda hi tornaria. Potser hi aniré al dematí, però, també.

Doncs bé, això de la sal m'ha fet pensar en una vegada que era petit i vem veure amb el pare una pel·lícula de contrabandistes. Va resultar que el dilluns no l'havia vista ningú més a col·legi i la vaig haver d'explicar abans d'entrar a classe. Suposo que la recordo per aquests dos detalls: Primer, que el pare em va cridar l'atenció, amb força subterfugi, val a dir-ho, sobres l'invent que van fer els contrabandistes segons la pel·lícula, i, que es va reproduir molts anys més tard quan el meu germà li va cridar l'atenció al seu fill gran, -bé! de fet el el tercer fill darrere de dues noies- perquè es mirés com s'ho feien a la industria per tombar els bastons d'nar a la muntanya. VUll dir com curvaven el mànec de fusta que segur heu vist en forma de U a molts d'aquests estris. Ho fan amb vapor, a dintre d'uns càmara. Però jo que no m'he fet enginyer... encara... No us ha sabria pas dir quina fusta triaven, ni com ho refredaven. El meu nebot tampoc us podrà ajudar perquè també era molt petit malgrat que no tant com jo quan vaig veure la pel·lícula de contrabandistes, em sembla, i perquè a més tampoc s'ha fet enginyer. Estudia per abogat.

Bé doncs, tornem al dia del col·legi quan jo era petit. Als deu o dotze anys era comú xerrar de futbol. Que si el barça havia guanyat, recordo un divendres que tant en Carles Roqueta Mauri com jo fèiem tard, doncs havia guanyat però... bé ara mateix ni jo ho recordo què havia passat, però si recordo haver après que en camp eçcontrari els gols valen el doble, sí, però només en cas d'empat i en eliminatòries concretes com ara la Copa del Rei, o potser era, en aquells temps la Copa de la UEFA. Ho vaig aprendre... ostres! jo no sé què esmorzava la canalla llavors. Sí recordo que jo amb prou feines em bevia un vas de llet calenta que em preparava la mare i que prenia cap allà a les nou menys un minut. Tinc el col·legi a un tiro de piedra que deia el senyor Artur. Doncs bé, en Roqueta anava tant acelerat que gairebé m'empenyia quan m'ho explicava i em tirava tot de capellans xerrant. Suposo que el barça havia perdut, i hi devia haver alguna discusió sobres quin era el pare que en sabia més de futbol. Potser fins i tot havien canviat la norma. Potser el pare em va enredar perquè anés content a col·legi... potser perquè potser soc de l'Espanyol, com el pare de la mare, l'avi Joan, que mai no vaig conèixer, i que -encara que no sé perquè ho faig- us explicaré que quan es va assabentar que la mere es casava li va dir al pare: "No deus pas ha ser del Barça tú?" hehe

Doncs bé, aquell dia dels contrabandistes, el dilluns vull dir, n'hi havia tot una colla que fèiem tard. En Roqueta, és clar, i amb qui hi ha hagut sempre molta competència donat que és un gran jugador de tennis, ja de petit quan anava al'escola de tennis de Vic gairebé cada tarda, i, que es fotia de mi quan entrenava jo, una mica, amb el pare els dissabtes o els diumenges al dematí aquí a la pista de casa -resulta que llavors qualsevol que hagués tingut una pista de tennis a casa heuria esta una gran figura!.-

Personalment només vaig viure amb intensitat la primera victòria de Sergi Bruguera a Roland Garrós contra aquell de la gorra Nike. Però no m'ha agradat mai el tennis, i, fins i tot el pare va passar a mirar-se el tennis de noies, una temporada, mes que no pas el de nois perquè tot eren trallassos. Bé! és igual, no és el cas... Van trigar molts anys a explicar que la superficie de Flushing Meadows o la gespa requerien, més que no pas unes pilotes diferents amb, es veu, oxigen a dintre que botaven més hahaha bé! que van passar anys i panys des de la victòria de Manolo Santana al US Open, que segurament el pare que l'endemà havia d'anar a treballar de valent i que molt probablement ni el varen transmetre en directe i si ho van fer no devien avisar, o potser encara no teníem la pista de tennis... què polles! que era un joc diferent irreproduïble a la nostra pista. A pendre pel sac! He vingut a parlar dels contrabandistes!

Doncs aquell dilluns, em sembla que era, hi havia també que feia tard en Jordi Sanabra i Valle que quan li vaig demanar quina pel·lícula havia vist aquell cap de setmana li vaig dir també, que una d'un invent a uns canals de no sé quina ciutat americana, suposo que Nova Iorq a l'època de la prohibició. Resulta que els manguis, preveient una redada, van preparar les caixes de fusta d'unes dotze ampolles cadascuna amb uns diferents globus d'aire d'una mda concreta i estudiada que per si sols, els diferents conjunts caixa-globus s'enfonsaven en l'aigua, i així ho van preparar i van deixar enfonsar-se al canal -secundari és clar,- va passar la redada i llavors van tirar força sacs de sal perquè suressin altra op. I així va passar. però la gent de col·legi no em creia i no ho vaig saber explicar o potser no s'havia d'explicar a col·legi o potser es tractava de que per anar a col·legi aquell dilluns s'havia d'haver... primerament, esmorzat, i després haver vist una altra pel·lícula diferent a la dels contrabandistes que jo encara recordo.

Salutacions cordials. Josep Salvans Arola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada