dijous, 2 de febrer de 2012

Què? Com passareu el fred?

Avui ha nevat i encara no fa fred, però diu que ve una onada de fred que farà baixar els termómetres entre quatre i sis graus C. Això vol dir, per exemple, que hauré de deixar un fil d'aigua a l'aixeta, prim com una agulla perquè no es glaci res. De totes maneres, amb la temperatura esperada (-8ºC i progressiu de cara al cap de setmana) -Penseu que fins ara no era estrany el dia que arribàvem aquí a Tona i a Vic als cinc sota zero.- Es un bon truc això del fil d'aigua. Feu-ho!... Durant la nit i matinada.

Jo potser divendres a la nit o dissabte a la matinada engegaré una hora la calefacció de la casa. Fins ara, vaig passant, tot i que he fet una reestructuració de recursos calefàctics: He passat de passar es matinades a partir de les tres i fins a les sis del matí a la cuïna amb el ordinador i el radiador d'oli, a engegar-lo a menys potència -té termostat- tota la nit a l'habitació. També em poso una placa d'aquestes de fluorescents al bany mitja hora abans de dutxar-me.

Diu que si et dutxes amb aigua ben calenta, i jo ho he provat, a poc que vigilis no tens fred durant una hora o dues, però després al migdia les passes canutes perquè es veu que mentres dormim la suor que produïm crea una capa de greix que a l'endemà no només ens protegeix del fred sinó que també dels refredats. Tenia un amic quan era jovenet, en Dalmau de Manresa, que vivia al Passeig Pere III, on fa poc hi ha hagut una explosió de gas, però penso que el carrer Passeig Pere III -i a més de Manresa,- deu ser molt llarg; que deia, el meu amic, que la majoria dels refredats s'agafen perquè la gent es dutxa massa. Jo em dutxo uns dos dies sí un dia no, depenent de si he suat molt en dormir.

Em fa patir la impressora, que és aquí a la cuïna on hi fa molt fred. Estic fins i tot per fer avui la pica donat que podria ser que glacés a dintre i es trenquessin les tasses de cafè amb llet... hehe és broma!

De fet, si no és que neva molt, i han dit que no ho farà pas, ha nevat quatre dits i han dit que potser avui a la tarda tornaria a fer-ho encara que no és probable, i tot i que m'espanta més el fred que no pas la neu, i, malgrat que els convé que la gent n'estigui al cas seguint els noticiaris i engreixant els índexos d'audiència dels diferents mitjans, -encara resulta que el pronòstic més fiable últimament, i parlo per experiència pròpia és el de La Vanguardia- que encerta sobretot a l'estiu quan ha de ploure i quan no, més que TV3, el 3/24 i Catalunya Ràdio... fins i tot més que Ràdio Flaixbac i RAC 105.

Avui justament, he somniat que el meu pare era viu i que es cuidava de buïdar les canonades d'aigua de la calefacció i de deixar el rajolí a l'aixeta del bany: jo ho faig a la de l'aigua calenta perquè tinc el calentador de gas a una mena de quartet cobert del terrat i és a més molt car- el calentador-.

Clar que a Barcelona l'aigua és molt més cara, em sembla... hehe, però la factura s'ho val. De fet, dec ser l'únic del carrer que ho fa i n'hi ha prou per a tot el veïnat. Hi ha qui diu que amb això del fred s'acabarà el paro: que la gent trobarà feina a embolcallar les canonades desprotegides amb fibra de vidre, que s'ha de ben lligar, perquè sinó un que passi pel carrer se la pot endur; lligar per exemple amb brides de plàstic negre o blanc resistent d'electricista que costen molt de tallar i/o arrencar.

El llibre "El vigilant an el camp de sègol" de Salinger és una penjada. Potser en anglès és més bo però l'edició catalana de 1991 de Josep-Maria Fonalleras, col·laborador de La Vanguardia i ferm opositor a la acusació de plagiador contra Quim Monzó; és fluixa i repetitiva. No sé quants anys tenia Salinger quan ho va escriure, però ja li val.

L'acabaré perquè diu als resums i comentaris que he consultat a Internet que acaba amb el jove Holden a un psiquiàtric, gairebé com jo, però considero que bé! deu ser una obra que s'ha de situar en el temps i context i veure si és que era, posem pel cas, novedosa i trencadora, perquè passa que jo mateix que no he llegit gaires llibres d'aventures juvenils, considero molt més intrigant El Rojo i el Negro de Sthendal, que resulta també que eés molt més llarg i que malgrat que gairebé no passa res, vull dir que recordo que el pare es vol vendre un fill, en Julián, que es veu que se sap un llibre sencer en llatí i que és molt bleda i enamoradís, s'enamora d'una jove que es veu que és també un portent i la lia cap al final tirant-li els trastos a la mare de la Matilde -el portent-. Tot un poema és clar, que em sembla que acaba amb l'execució de'n Julián Sorel a la Guillotina.

També, de literatura juvenil, m'agrada molt més el Juegos de Guerra de David Brischoff, que és molt més entretingut i toca el temes d'una manera molt més sana i desdramatitzada.

És molt més bo, també, el Demian de Hermann Hesse malgrat sigui del tot imaginari i contrastable a possibles experiències que podrien ésser comunes a un adolescent del nostre país que podríen coincidir amb les de Holden -El guardian entre el campo de centeno-

Bé lo bo del cas és que l'edició de 1991 no té pròleg ni prefaci ni introducció ni res de res la qual cosa deu mirar de fer-lo més atractiu, esclar... i més llegit.

Com diu en Francesc Puigcarbó que té un blog a blogspot.com també, no n'hi ha per tant.

Malgrat reculli experiències concretes expressades sobretot en les primeres trenta pàgines molt coincidents amb qualsevol dels brots psicòtics que hagi pogut patir jo o qualsevol persona malalta, o no, o, només afectada pel brot, de manera magistral. Després perd força. Però jo no soc cap entès.

Estigueu al cas dels termòmetres aquesta tarda-vespre i nit. Records.

Josep Salvans Arola

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada