dissabte, 31 de març de 2012

Avui també he somiat molt.

Avui també he tingut un somni ben feixuc. Es tractava de que havia d'anar a un concert el divendres, era dijous i no tenia els diners. Fins i tot somiava que me'ls havia de donar al meu pare que és mort. Ha estat molt extrany perquè hi havia alguna cosa que no deixava que el meu pare em donés els diners. També he mirat de prendre'la ala mare però no en tenia, no li havien pagat les clases de música. He regirat tota la casa i una part de la casa que no era a casa nostra. Es tractava d'un grup de música estranger molt bo i no estar al concert hagués estat un desgavell. Fins i tot tenia cotxe per a nar-hi. El concert era a Vic a prop de l'institut Jaume callís... cap allà on teníem el taller.

La meva germana es veu que treballa.

Estic a la biblioteca de Tona. Aquest teclat va molt més bé que el que tinc a casa. És curiós. He demanat dos llibres en préstec que m'ha recomanat la bibliotecària: El cavaller de l'armadura rovellada i Nosaltres som una part de la terra que son molt curtets. Un és extremadament curtet i de lletres grosses. Em sembla que faré curt.

ja us ho aniré explicant però ara tinc dies d'estar a casa fins dilluns al migdia que haig d'anar a Manresa. Intentaré que dijous em deixin tornara venir capa casa perquè a lmenys a csa hi tinc l'ordinador i Internet. Sinó m'aburiré com un xinès. Deixaré les patates i els macarrons i la salsa de tomàquet a casa. També els cigrons l'arròs i el peix per a aquells dies.

Dilluns en principi m'ha de fer un ingrés la fundació per a la alimentació. És així com hem quedat que em farien un igrés però no sé de quants diners. Suposo que trnta euros. Podré comprar tabac que ja se m'acava. TOta la setmana que fumo tbac de liar. AL principi de l paquet va molt bé però després queden els "rostolls" i costen molt de liar i em queden uns cigarros que semblen uns porros mal fets... hehe

A la tarda haig de segar una mica l'herba, però no estic segur que ho faci. Ara que he tornat, amb al meu germà, de veure la mare a Valldoreix, hi hem anat en cotxe, em fa tot molta mandra. Potser deprés de dinar i de fer una bacina ho veig tot més clar. Arreveure!

dijous, 29 de març de 2012

Ja soc a Manresa!

Hola. No sé com tenia això del blog. Em sembla que tinc un post fet des de casa a les tantes de la nit i encara l'haig de corregir. Demà des de casa i amb temps m'hi poso. Em penso que anav d'un somni però no el recordo. Molt probablement es tracta d'un desacord emocional com el que vaig tenir ahir,em sembla i que anava d'un somni en el que havia inventat una nova manera de jugar a futbol amb un nou tipus d'estadi o terrenye joc i tot, posat en diagonal i amb les diferents arees que eren circulars i tal, Una horterada i despropòsit que jo mateix, tot i la emoció motivada per la medicació que ja us vaig comentar que m'havien augmentat doncs vaig afanyar-me a recordar fent un esforç memorístic tot a cabat de llevar també a la matinada però que a na mi mateix cap allà a les set del dematí quan em vaig llevar no em va semblar rellevant, doncs això, que no sé com tinc el blog de desendreçat.

Suposo que no us amoineu pas normal ment i que us en feu càrreg.

Ara estic escrivint-vos des de la biblioteca del casino de Manresa on disposo d'una sessió de vint minuts que s'acaba a les cinc. Em queden deu minuts. Avui he conegut els nous companys de pis, un guineà que es diu Rubén-Sebastián, en José María que és de sant vicenç de castellet i que ja coneixia de l'última visita quan vem venir a veure el pis i en Pedro que és el més esquerp. Tots tres estan tant o més penjats que jo.

M'han advertit sobre en Rubén Sebastian que es veu que beu i demana diners. En josé María és del madrit però és molt sociable i m'ha tractat amb molta amabilitat i ha estat el primer d'arribar al dematí cap a llà a les 11:20 quan hem arribat nosaltres, amb l'ana de la fundació lar i la Sandra dels serveis socials de manresa.

Demà m'esperaré que vingui la Ino, Inocencia, i després puc marxar cap a Tona amb l'autobús de l'Eix Bus. Amb l'Ana hem anat a comprar deu tiquets. També hem anat a comprar una mica més de menjar ihe dinat un entrepà.

M'estaré a Tona fins dilluns al migdia. AL dematí de dilluns haig d'anar a Hospital de Dia a que em facin l'alta i em donin medicació per a tota la Setmana Santa. No hi ha massa moviment pels carrers. Tampoc aquí a Manresa que algunes botigues tenien la persiana mig abaixada per si venien els piquets. Ara a la tarda hi ha algun bar obert de xinesos, alguna farmècia i la biblioteca, és clar.

No hem trobat interrupcions a la carretera, perquè han dit a la ràdio que hi havia l'Eix tallat, però era a l'alçada de VIc i nosaltres venint des de TOna ho sorteigem per l'oest en direcció Prats de Lluçanès.

Bona vaga a tothom!

dilluns, 26 de març de 2012

Somni de la tropa de xoc.

A vui he soniat, bçno sé si en dos somnis seguits o tot de cope que estava en un xèrcit estranger, amricà o espanols però hi duiem dues setmanes, perquè havia fet dos pernçmisos. Quan feiem ermisos, en el primer ens miràvem l'agens de tot l que havíem fet durant la setmana i el cap de setmana i ens odonaven les fotos de grup.
Recordo que en una de es primeres fotos formàvem tots al damunt d'una cascassa d'avió que ens ha repel·lit de sobte i que hem anat tots a parar a terra. Algú ha dit:"No os movais, así primero pinto el avión y luego a vosotros encima", com si ho hagués de pintar a l'oli. la segona setmana ens van fer presentar-nos hi vestits de baturricos i/o pastors i vem ahaver d'agafar el tren a B alenyà estació. Però no ven agafar el tren tot i qurçe vem quedar i personar,nos a l'estació. Allà tothom reia de la fila que feiem amb barretina, però no vem haver de pujar a l tren ens van desplaçar en helicòpter fins a seva, on hi passava la via del tren i fins a Balenyà. ALtre op era cap de setmana i jo anava molt carregat de coses per a casa, que si les fotos, una pal·LÍCULA, O UN PARELL PERQUÈ EM SEMBLA QUE LA SEMANA ANTRIOR em vaig descuidar de mirar-la amb el pare que aquesta setmana idesprés de que jo sortís almb els amics sans de tona i totallment recomanables i els hi deixés una pel3LÍCULA i veiés el meu pare segant l'erba anavem a sopar. he pogut veure que a csa dels amics no hi comptaven amb mi a sopar i he pensat que 'aniria adutxar, ha estat llavors que he vist al pare que ja plegava de segar la gespa i també s'anava a dutxar en un lavabo on no hi feia gens de fred i li h demanat com estava. M'ha dit que havien preparat una seva bossa amb roba, que la bossa l'havien anat a comprar a un lloc determinat i expressament per que no sela quedessin però així ho van fer, no sé si els bancs els del sindicat o els rojos. També s'havien endut els sostre falsos del cuarto dels pares i del quarto de les noies, que son de canya. Tot això m'ho ha explicat quan he sentit que es posava la pel·lícula a dalt i en sentia la música. A la mare no l'h vista però quella mateixa nit, per Vic he trobat el noi de cossetxar que anava amb un altre amic de joventut, del tot recomanable i qu ees campió d'espanya d'slots que es veu que estaven de festa S'han fet unes ratles davant meu, però no sé si es que m'han convidat ho no les he volgut. VUll dir que no sé si no m'na convidat o no les he volgut.
Recordo un altre episodi del somni on havia de cagar en unes terrasses amb banys habilitats i que eren bruts i només he trobar un tovalló brut per fregar-ne un però no he trobat res per fregar-me el cul. Tant se val. Això ha passat abans de trobar-me l'aic del cossetxar.

Arreveure.

diumenge, 25 de març de 2012

Hosti! però què passa?

Estic trasbalçat i a més em penso que té a veure amb la medicació. No vaig pas molt errat, la medicació influeix sobretot si la fas bé. Si la fas de qualsevol manera no te'n enteres i vas fent, quan tens son dorms i quan tens gana menges. Et lleves en una franja horèria que oscila unes tres o quatre hores i fas la teva, com jo abans d'ingressar a hospital de dia.

Em llevava cada dia entre les dotze i les quatre de la matinada i feia la meva vida emparanoiat o potser no tant amb la ràdio, que seguia. Dilluns em donen l'alta del HDA. I tot el que he aconseguit és esser un home ordinari amb costums ordinàries com llevar-me a les set del dematí. Es tic tant content de deixar el HDA que fins i tot avui que canviaven l'hora m'he levat dues hores abans. Tenioa feina al jardí.

Dimecres o dijous farem la segona incursió o primer trasllat al pis de manresa, però suposo que per setmana Santa estaré a casa. Ja tinc feina a segar l'herba.
Després us explico més coses ara no em ve bé escruire.

dijous, 22 de març de 2012

Dijous 22 de Març del dosmil dotze

Hola. Donada la pluja m'he decidit a anar a Barcelona, més que res per evitar passar el dia de fred tancat a casa i gastant calefacció, o sigui, el radiador d'oli al tope, o passar-me el dia ficat al llit.
L'exàmen del dimarts em va anar molt malament, em sembla. Era un rollo.
No tinc gens de ganes de fer classe. Però potser avui comencem tema nou. Tinc, per a tornar cap a casa, un tren abans de les quatre o l'autobús de les cinc trenta que arriba a Tona passades les set. Un altre rollo. Em sembla que me'n entorno cap a casa ara mateix hehe.

Salutacions cordials

dimarts, 20 de març de 2012

Avui tinc un exàmen.

Avui tinc un parcial alliberatori em sembla de literatura catalana: Terminologia i metodologia. Ara em posaré a estudiar un mica. Es tracta d'un bon rotllo sobre la poètica, la literatura i l'estètica. No tinc gens de ganes de posar-m'hi.

Avui havíem d'anar a comprar amb la Fina de la Mancomunitat la Plana però ella tenia, altra volta aquesta semana, igual que la anterior, una reunió.

Em va molt bé però que em doni els diners i que jo ja li portaré tiquets la setmana que bé. Així, ara, he pogut anar a fer un cafè amb llet i un crosant a l'Orxateria La Valenciana del carrer aribau i més tard, quan em posi a estudiar podré fer un cafè de màquina d'aquests que hi ha tant bons a quí a la Facultat de Filologia.

Ara mateix em sap greu no continuar els estudis de Filologia. Però no és culpa meva. Jo no soc el culpable que com voltors ens posin en el segon semestre assignatures de matrícula forçosa perecisament amb els catedràtics i antics de la UB. Certament les classes de llengua espanyola: Gramàtica normativa de l'espanyol eren molt més divertides i per circumstàncies que ara no vénen al cas, o potser sí, queden molt distants.

S'ha passat d'un ambient pràctiucament preuniversitari al deliri en les explicacions. Jo mateix ja us he advertit que el professor de metodologia i terminologia, senyor Ramon Pla i Arxé, es mostra incapaç de repetir les seves explicacions de classe dues vegades seguides. No perquè no li agradi repetir, sinó perquè no sap com ho ha dit. No ho trobo propi de uns inicis universitaris. Es tracta d'un catxondeo xavacà. Segur que l'exàmen resulta molt més fàcil del que em penso.

Malgrat que segurament faltaré, durant el semestre, a força classes tinc el ferm propòsit d'examinar-me al juny-juliol. Per sort sí hi ha una relació dels continguts tractats per part dels consultors a les diferents classes. Així, en les dues assignatures que tenia intenció de seguir i ade les que s'imparteix classe els dimarts i els dijous a la tarda tinc els continguts tractats, en principi, a l'abast dins el campus virtual de la UB. No així amb la tercera assignatura de que em vaig matricular: èpoques literaries de la Literatura catalana que imparteix els dilluns el senyor Murgades que només ha penjat el pla docent.

Tinc l'estranya sensació que només per haver vingut al matí estic més content d'estudiar a la facutat de filologia de Barcelona. Però només és una sensació. No seré jo el primer que podria dir que a la tarda és un merda. Ni laprimera vegada que ho sento a dir. Va passar quan feia empresarials a la Universitat de VIc quan era centre adscrit a la Universitat de Barcelona l'any 1996. També se'n parlava a Terrassa quan volia cursar enginyeria industrial superior, però allà en canvi es deia que les classes de la tarda eren més fàcils. No és el cas que m'ocupa.

Més aviat em preocupa que no trobo similituds entre el diguem-ne meu raonament i el dels professors. Quan tractem un tema d'estudi, per exemple el comentari d'un text de calsse com podrien sel el Gallines de Guinea de la Rodoreda o el trasplantat de Narcís Oller no endevino de que anirà el comentari del consultor, això em cohibeix i em preocupa. És més ja s'ha advertit que no es permeten les divagacions pròpies, a exàmen, però jo faig de les meves al campus on m'expresso amb total llibertat malgrat després s'esborrin els fòrums quan es caduquen. Potser per alguna intervenció meva o potser per que no es vol que es continui tenint accés per part de l'estudiantat no presencial a aquests comentaris. No ho sé. El fet es que el fòrum Gallines de Guinea ha desaparegut del campus virtual i jo hi havia participat i força. També podria tractar-se d'una paranoïa total meva i un desajust de raonaments lineals.

És cert que no s'admeten divagacions, però penso i trobo adequat parlar del context de bonança econòmica, encara que no per a tothom, és cert, a Europa després de la Revolució Industrial, i la consgüent, suposo influència en els relats de Narcís Oller i de Anton Txékhov. Malgrat a tots dos es faci de manera indirecta: AL de Narcís Oller es parla dels diferents trens que travessen la ciutat, de despilfarro, per dir-ho d'una manera, en l'obertura del negoci del fill que disposa de les difernets monedes que ha heretat de la mare morta ja i que el pare anava recopilant durant anys amb el negoci de forner. Un negoci, per cert, gremial encara que no es comenti. Potser precisament perquè el Target Audience dels relats i d'aquest en concret, sigui precisament par a aquesta burgesia incipient. Incipient però des de fa força anys. Recordo que la Revolució francesa és una revolució eminentment burgesa.

Anton chéjov fa referencia a uns compradors de terenys anglesos allà per els començaments del segle vint. Hom sap de les diferents i productives colònies d'escocesos a arreu d'europa durant aquestes époques que ocupen els relats. Malgrat el text de txékhov és més reivindicatiu i explícit... i d'esquerres... i adreçat a un públic més obert.

El relat de Narcís Oller és un advertiment a les diferents generacions altra hora punyents i indecises. No penso que precisament les vulgui estimular a fer un trasllat i pretén doncs que es quedin al poble i que treballin tota la vida. O que no permetin de fer el que vulguin als fills. No té tanta concreció com el relat de Tchéjov.

Un altre dia us en parlaré més, ara vaig a estudiar a la sala d'estudi

dilluns, 19 de març de 2012

El puto carnet de conduir

Hola. Ja tinc el volant provisional per a conduir. Diuen que d'aquí a tres setmanes rebré el definitiu per correu. Ara va fer dos anys, el 2010, que en vaig sol·licitar la renovació pagant vuitanta euros. La gernet de CEMPLA Centre mèdic La Plana encara em volia fer pagar 4,40 euros de no sé quina taxa, que ja estava pagada el 2010 i que han hagut de comprovar al seu arxiu.
He hagut de pagar quatre euros de totes maneres, però per unes fotos, que també vaig pagar ara fa dos anys. UNA COLLA DE LLADRES i xupons. El psicòleg del CEMPLA me l'ha renovat per NOMÉS UN ANY. És el mateix psicòleg de l'empresa subvencionada CALANDRA que treblla amb disminuïts psiquics a qui paga el salari mínim interprofessional i que donat el cas que era em va decidir a tramitar-me la pensió.
Per treballar vuit hores diàries i cobrar sis-cents-cinquanta m'estimo més no haver de fer res i cobrar-ne sis-cents.
Filpo amb el mamaoneo que hi ha a Vic amb això dels psicòlegs.
Per sort me'n vaig a ciutat!
No estic però amb masses ganes de res. Em donen dos lormetazepams de 2mg diaris, la qual cosa és més de la dosi recomanable i no sé si de lla permesa. Ahir em vaig passar el dia dormint. Només em vaig llevar, i, tard, per anar a missa i per menjar. Estic aburrit de casa. Ja tinc ganes de anar al pis nou i veure la gent amb qui conviuré. També tinc ganes de començar estudis nous. Els trasblços i el desengany m'han fet renunciar a la filologia. Potser més endavant.
Ara estic a la biblioteca de Tona. Tinc mandra per tot, no tinc ganes de res. I a més lo del carnet m'ha posat de mala lluna. És escandalós quan et dones compte de que només van a robar. Jo havia vist la foto en la documentació a la que van adjuntar l'informa del metge que els vaig portar la setmana passada. QUAN VAIG PASSAR LA REVISÓ MÈDICA ANAVA BEN DROGAT. Un escàndol.
Avui sembla que potser sí que plourà, ja toca.
No sé com treure'm la mala lluna. La ràdio m'avorreix. La tele no es veu. A internet ningú no diu res!

dissabte, 17 de març de 2012

El Trasplantat, Narcís Oller, 1879.

Podeu trobar el relat "El trasplantat" al llibre croquis del natural de Narcís Oller.

Doncs jo penso que tal i com diu la García, la recança explica tota la narració molt bé. La recança per la dona morta i el fill lliure de fer el que vulgui. La buïdor per deixar de treballar.

Penso, és més, que el conte flaqueja per irreal i en canvi resulta com la vida mateixa d'un cas de mort sobtada. Vull dir que per el cas que conec, el del meu pare, va... diguem-ne lluitar tota la vida per el seu taller de caldereria. Una dèria, deia, com la que tenia el seu pare pel joc i altres coses, com també un taller de molineria.

Vull dir que trobo despersonalitzat l'home-forner. Tot li ve rodat, o millor dit donat, i ell no es manifesta en cap opinió. Penso que el fill li pren el pèl. És més, podríem imaginar que els periodistes son amics de farra universitària o formativa del fill en els seus estudis, tant importants, de perruqueria a Barcelona.

Clar que antigament n'hi havia menys de periodistes, però també i precisament per això passaven més gana i els hi era molt més fàcil i obligatori participar dels actes com el de la inauguració.

Penso que el protagonista és molt poca persona i també, com en el cas de la Rodoreda un utensili de les divagacions de l'autor. Diré més, gairebé trobo el conte una ximpleria per a mainada. No se'n pot extreure cap anàlisi real. No mostra cap realitat concreta i és ubicable en un període molt diferent del de 1879. Potser aquesta és la única gràcia que se trobar en el conte: que sigui escrit tant abans i que les circumstàncies derivin en un país despilfarrador de recursos com va ésser Catalunya abans de la guerra civil amb el senyor Gubern com a exemple de justicier i asserenador d'ànims i la pàtria esdevingués una rauxa.

A banda d'això, i, com ja he dit, no compto que sigui el tema del relat però la buïdor en la vida d'aquest no proletari és símptoma de bonança econòmica i despreocupament per la persona mateixa: el forner



És més, i atenent al cas del meu pare, que a n'el meu avi no el vaig aribar a conèixer, no el considero un fracassat perquè el seu taller se n'hagi anat a norris.

El que miro d'exposar és que per a unes generacions, que seran urbanes o no ho seran, és molt més important, en general, el què faran els fills a l'hora de continuar el negoci familiar. Trobo en el text, també, només un moment, però també, de recança per què el fill es fa perruquer.

Passa però que es dóna molta més importància a la fecunditat del negoci, la perruqueria, que a d'altres valors provincians o de comarques. Valors que jo tot just suposo coma fet donat de la meva cohetanietat amb opinions contrastades amb l'experiència pròpia, i que no poden anar més enllà del meu cas i experiències concretes.

Trobo doncs perfectament legítim que el fill es dediqui a un negoci de bonança malgrat no es relati en cap moment una conversa entre forner-perruquer.

L'ofici de tota la vida, el de forner, potser gremial i per tant no a disposició de qualsevol que en principi aprengui l'ofici... vull dir que encara que sapiguéssis fer pa, i, no sé exactament fins a quin any, no podies obrir una fleca. Potser fins i tot avui en dia passa això de no poder obrir concretament una fleca o panaderia. Penso que el relat exposa aquesta condició de lliberalitat encara que, sí, de manera molt supèrflua, i, condicionada per la disponibilitat de diners.

Trobaria, i permeteu-me, fins i tot afinitats amb l'obra de Txékhov, L'hort dels cirerers, que no eren cirerers sinò una fruita típica de les latituds russes el cultiu de les quals se'n perd el coneixement a través dels anys i de precisament generacions que no segueixen, per dir-ho així, l'ofici del pare.

Potser es tracta d'una preocupació de temporada, el llibre de txékhov em sembla que es de 1914 i es podria posar en entredit, els suposats, i, per altre part contrastables a curt termini, fins i tot per a tot un país o colectivitat, beneficis de les oportunitats devengades amb la revolució Industrial.

Perdoneu però em sembla un fil interessant de debat, i fins i tot m'atreviria a dir que motiu de encimballament del text i el seu entorn, -perdoneu,- sociològic.

dijous, 15 de març de 2012

Avui vaig a Manresa

Avui vaig a fer la tercera valoració per assolir la plaça al pis tutelat. Ja n'he fetes, és clar, dues i també he presentat tots els papers que m'han demanat: nous i vells. Suposo que seguirem amb el tema de psicologia per veure el meu CI i després em deixaran veure d'una vegada el pis. Desijto que m'agradi.

Res no m'agradaria tant, però , com que el Chelsea eliminés al Madrit en el sorteig que es farà demà.

Salutaicons cordials.

dimecres, 14 de març de 2012

dilluns, 12 de març de 2012

Dels deliris mentals... o sociològics

No us enganyo. La situació va ésser terrible. La meva mar llegia llibres de religió i a més no dormia. Jo després de tres anys de la mort del pare, vaig tenir un intent d'autolisi que es va reproduir al cap de sis mesos.

Ja no treballava, era a l'any 2009 i m'acabava de gastar uns sis mil euros d'un pla de pensions que havia rescatat a la Caixa. Després encara en vaig rescatar un altre, al cap d'un any i de menor import uns dos mil quatre cents dels que la meva germana se'n va quedar mil quatre-cents per la cara. Aquells diners eren meus i la Caixa Catalunya els va deixar treure a la meva germana.

La caixa em va fer una mala jugada donada la doble titularitat del compte que es va procurar, precisament quan vaig tenir el ingrés a una granja després de la pimera autolisi el febrer del 2009. L'ingrés i la venda de les accions de l'empresa per cent vint-i-cinc o cent trenta-il pessetes van servir per a pagar el meu ingrés al centre de desintoxicació on vaig ingressar per un període de tres setmanes, només, es va cuidar la meva germana de cobrar-los dues vegades, una a na mi i l'altra al seu marit.

El seu marit estava dels nervis sempre i fins i tot un dia em va argedir. El vaig denunciar per violència domèstica i vem fer un judici ràpid. Vaig perdre el judici, però en va quedar constància i al cap de pocs dies van marxar de casa. La meva germana, el seu marit i els dos nens. Era a la primavera del dos mil deu. La mare va aguantar fins el tres de desembre del mateix any sense calefacció i després la van portar a Valldoreix. Sense les ulleres. Va caure i ara va en cadira de rodes.

Justament la meva germanan ens vol presentar uns papers dels suposats deutes de la mare derivats de la seva, de la meva germana, nefasta actuació comercial, i ens vol fer creure que els deutes contrets no son per un deliri dels de l'estil del meu pare quan es despedia del taller.

No hi havia cèntims i va llogar una noia que li portés la comptabilitat. La noia va demanar la baixa i ara té la llerga enfermetat, o sigui que es va passar dos anys cobrant de l'empresa i sense treballar.

Després va contractar un delineant, quan ja hi era jo per exemple per fer la feina que aquell dròpol feia i que li venia grossa. El delineant que cobrava en negre va durar més que fins i tot el meu germà a l'empresa. També es va quedar el moro i el Manel Garrido. Després la meva germana, completament boja, va voler seguint fent soilos amb la col·laboració d'altres tallers i operaris i suposo que de la mateixa manera que delirava el meu pare, va assolir tants deutes com va poder per tal de mantenir-se com a mestressa, fins i tot realitzant negocis jurídics nefastos com ho va fer el meu pare just abans de morir i segons deia ell per poders. Es a dir, que és molt probable que de tots aquests delictes no en tingui la firma legítima de la mare i que ho hagi fet en conxorxa amb la Marta de çl carrer verdaguer de Catalunya caixa. Portant a la ruïna a tota la familia i continuant ella sense treballar.

Ara la meva germana em diu que els dies que estigu a Manresa i que decideixi de venir a Tona a segar la gespa, l'avisi que em portarà dinar i tal. És ximple. L'altre dia em va dir que li digués al meu germà que anés a casa seva un dia al vespre sense que li comentés a la meva cunyada. El meu germà no hi va anar. Jo tampoc la penso avisar quan vingui. A més a més em diu que tancarem el graix per dintre, amb la balda i que entrarem per la cuïna i que només en tindrem al clau ells i jo. Jo em sembla que haig d'anar a un advocat d'ofici.

Val a dir que l'acte o negoci jurídic realitzat pel meu pare d'unas vint metres quadrats de terren que vem pagar a vuit mil pessetes el pam al senyor Ferrer de Felipeix que va realitzar el meu pare per poders pretén ésser l'import per el que es vol vendre tota la nau i construccións de dos mil metres quadrats, i diu també que son altres temps. I tot això ho ha fet sense treballar cap dia de la seva vida.

Recordo que el dia que es va morir el meu pare vaig telefonar, poc després de que l'ingressessin a la meva germana. Li vaig dir que estava molt cansat i que què feia, que m'estava adormint. Em va dir: vés a dormir. Poc després, això eren cap a les onze i a les tres o quarts de tres van telefonar fins a quatre vagades perquè em despertés i anés a veure el pare mort a VIc, però no em vaig llevar i van venir tots els germans a casa a dir-m'ho. El papá s'ha mort va dir el meu germà. I ja va estar.

També recordo que poc abans de morir el meu germà, érem a Barcelona i va telefonar a la Neus i enraonaven, em va fer posar el meu germà al telèfon amb la neus que va enraonar molt baixet i va fer apropar-me molt al telèfon. EL meu germà va dir "Doncs molt bé! Neus"

La meva germana deia tot sovint que el meu pare poc abans de morir "es veia molt valent assentat en una" de fet però, i segons en quin món vivim la meva germana és la més normal de tots els de casa, esclar.

diumenge, 11 de març de 2012

De les morts sobtades i els devenirs mentals... Vull dir devenirs sociològics.

Ja us he comentat alguna vegada lo de la mort del pare. També he fet esment de les pèrdues del meu germà Xavier de Barcelona i de la meva germana Montserrat en una clínica de Manresa. El pare i el germà varen morir al febrer i Abril i la germana al gener de l'any següent.

Considero interessant el fer una reflexió sobres l'ambient sociològic o social previ a les pèrdues. Durant els anys dos mil cinc i voltants aproximadament. Passava que jo des de el dos mil dos, tretze de desembre que em veia embrancat en el consum de cocaïna. Tota una revolució que marca i marcarà la meva vida per a sempre... també.

Per exemple, abans de l'addicció a la cocaïna feia un vida normal. Acostumava a matricular-me, normalment al setembre, a alguna assignatura a la UOC prò després la feina i els desencís sobre les expectatives que despertaven els diferents títols de les assignatures feien tornat les aigues al seu cabal.

Vull dir que l'ordinador i els treballs a distància, que no es veien recompensats amb les expectatives dipositades en fer-los, es veien substituits per hores de feina al taller. També passava que es produïen desavinces amb d'altres estudiants en àmbits diversos com ara els fòrums que alteraven el meu tarannà virtual. Així, és molt probable... vull dir que en tinc la sensació, passava que per alguna desavinença que la meva moralitat i educació catòlica engreixava el problema.

Ja llavors, abans de la data fatídica del 2002, -d'això fa deu anys!- tenia la malaltia encara que no diagnosticada oficialment. Vull dir que no tenia cap informe mèdic on constés la meva malaltia de manera reconeguda, i no va ser fins cap al dos mil vuit que donat que vivia en la més absoluta indigència, per dir-ho així -no cobrava res d'enlloc, i, així va ser després d'abandonar la feina,- doncs va ser deia que després de que el meu psiquiatre de capçalera es trenqués un genoll en una aventura amb l'esquí acuàtic durant les vacances, i, llavors em visités un metge resident, el doctor Quintí Fuguet, que es va produir aquest diagnòstic concret de l'esquiofrènia Paranoide.

El motiu era, bé va venir tot gairebé rodat dintre lo que cap i el que la perspectiva històrica depara després de més de uns altres deu anys visitant el psiquiatre de capçalera que, per cert, va resumir aquest període durant el judici de la meva incapacitació, i donat que no es guarden informes ni diagnòstics ni comentaris informatitzats d'aquest període (1992-2003) va resumir deia en que es feia seguiment pel metge de capçalera, desempallegan-se'n.

Deia que va venir rodat el informe del psiquiatre i el cobrar la PIRMI o renda mínima d'inserció que va tramitar la noia dels serveis social de l'ajuntament de Tona després de que em derivés allà la treballadora del CADO senyora Pilar Mas, i per a aquest efecte em fossi requerit el donat informe que encara conservo. Així esdevé, però, que des de llavors se m'ha vingut apartant de l'ambit laboral que altres vegades, és cert, m'empresonava.

M'empresonava fins al punt que tot just abans de caure en la cocaïna havia intentat de seguir el meu estudis universitaris a la Universitat de Vic, i de fet quan em va tocar anar a León, estava matriculat d'un munt d'assignatures que seguia prou bé, i si no hagués estat per que vaig haver de deixar els estudis durant les tres setmanes que vaig anar a León, ara segurament seria Diplomat en Ciències Empresarials, doncs va passar tot el contrari. Ara mateix no tinc cap títol universitari i estic en un pou molt profund.

És cert que a banda d'estudiar enginyeria poques coses estan relacionades amb el treball que realitzava des de feia anys fins i tot jo diria que en règim de semi esclavatge donat que vaig passar força anys sense assegurar i quan em van assegurar va ser com a autònom. Precisament l'any que es va crear la societat de germans, el 1996, donat que m'havia de comprar un cotxe per anar precisament a Manres a estudiar enginyeria tècnica industrial especialitat en mecànica. Aquell cotxe sí que el vaig pagar.

Va passar també que per mirar de sortir-me de la cocaïna em vaig voler matricular el dos mil tres, em sembla, dels mateixos estudis a la UNED i un dia de pluja forta, en que no em responien al telèfon els de la seu de terrassa vaig decidir marxar escopetejat cap a la secreteria ja que era l'últim dia de matriculació i a més era divendres. El meu pare encara vivia i em va dir si no podia esperar a la tarda. Tant de bo li hagués fet cas. M'hauria estalviat la topada que vaig tenir tot sol a la carretera, a l'alçada de Tagamanent.

El meu pare va insistir en que em comprés un cotxe nou. Jo irreflexivament i en el núvol de la cocïna em vaig comprar un audi del que vaig pagar més cèntims que l'altre cotxe i encara me'l van pendre i subastar i encara ara n'arrossego un deute. Quantes altres coses haguessin pogut passar si per exemple hagués demanat el finançament a quatre anys i no a cinc. Llavors segurament m'hagués pogut quedar... m'hagués hagut de quedar treballant per finalitzar el pagament i el fet d'assoliment dels deutes que m va fer contraure aquella golfa d'hostalets tant mal intencionada en el període que m'ocupava de donada la recent mort del pare i el germà amb dos mesos i el mateix dia del mes, i ara ve el que us volia comentar dels devenirs mentals o sociològic, doncs passava que ben be teníem la sensació, la mare i jo que vivíem sols a casa, doncs teníem la sensació que d'això nostro algú en faria un llibre o una pel·Lícula, que era molt gros. Ningú va venir ni tant solos a investigar amb tal propòsit.

dissabte, 10 de març de 2012

Avui he somiat que no volia anar a Manresa.

Hola, avui he somiat que no volia anar a Manresa. Ha estat un somni terribl, amb consum i tot. Jo només sé ue no volia anar a Manresa al pis tutelat. També era festa major al poble de Tona i venia drogues als estiuejants, a més ha passat que he consumit unes píndoles, més aviat eren uns xurros aplanats i de coloraines, me n'he menjat un com qui es menja un tall de cansalada i he consumit doncs. M'he llevat a més amb molta mandra.

Ara vaig a l jardí a collir l'ultima remesa de branqes de l'alzina. Ahir vaig anar al jardí de la veïna que em va pagar vint euros i vaig comprar tabac i cocacola de 2L.

Ara vinc de gastar-me un euro amb quaranta més en una FREE Damm sense alcohol i amb llimona i un paquet de xiclets. He fet la meitat de la llenya de l'alzina i m'he preaprat un "potaje" amb patata, ceba, sigrons, salami i arròs que em menjaré per dinar a les dues.

Avui m'he llevat a les nou perquè no tinc res per fer. Podria estudiar, esclar, però em fa mandra. A més tinc la sensació que estudiar no em servirà per a res perquè me n'oblidaré donat que no tinc l'exàmen fins al dia 20 de març. Haig d'estudiar poètica, literatura i estètica. Un pal tremendo. Potser a la tarda m'hi poso.

Aviu no fa gaire fred però al matí en feia prou com per no llevar-me sense motiu. Així recupero son. M'haig de fer el llit i he endreçat la cuïna. També he posat un rentaplats que ja està. Ara l'endreçaré. Després de dinar fregaré el terra. O potser ho faig ara mentre s'aixuga acabo lo de l'alzina i després dino. Sí, vaig a fer això. Adéu.

dilluns, 5 de març de 2012

Doncs jo, i permeteu-me, considero important que més que potser una pèrdua d'innocència, que no posaré en dubte que es produeixi, es tracta d'un conte educador. Jo mateix, a na la tendre edat que es relata, dubto si no hagués fugit sense ajudar la botiguera amb el pa i la xocolata, que per altra part, i aquest fet també el considero educador el nen no es menja fins al final tot i que aquest plaer, el menjar-se-la sola esdevingui nociu per a les dents i les càries. No és el primer personatge de la Rodoreda que em trobo desdentegat.

Salutacions cordials

Hola, Josep! No dubto que una experiència com la que relata el conte no tingui un efecte educatiu per a un nen, però del que es tracta aquí és de si en aquest conte hi ha algun element formal que indiqui que el nen aprèn alguna cosa; i no només si hi ha algun element, que potser hi és, sinó si aquest element té un paper rellevant en la narració.



Hola Marcos! i hola senyor Albert, i hola a tots!

Certament, i començo per aquí, ningú no ens diu que el nen n'aprengui res de l'experiència. Fins i tot pel posat del discurs, podríem intuir que tampoc té perquè ésser el nen, qui de més grandet o al cap d'uns dies, li explicà els fets a la Rodoreda i així ella ho repercuteixi, però penso que això no és cert.

Es tracta, penso, d'un conte amb ganes d'esdevenir un conte: En Quimet, no esdevindrà mai cap personatge important ni rellevant com perquè ens interessi el que li passa de menut ni com per a que aquest trauma li marqui la vida, i per tant en Quimet és un utensili de la Rodoreda.

Així, tot i ésser un motiu universal, el menjar carn o una possible pèrdua d'innocència, o un senzill mal tràngul, a en Quimet podria haver-li tocat veure sacrificar una oca, la que volia lligar-li la pota i anomenar-la "avellaneta" i veure-ho fer, molt provablement d'una altra manera. Fins i tot hi ha la consciència de'n quimet de que sense els diners per a comprar la oca no es podria oposar a la mort de l'avellaneta encara que la veiés... sense penjar-la pel coll primer, i potser fins i tot morta només sota comanda prèvia.

Jo personalment penso que la Rdoreda es val d'un estereotip infantil i fins i tot masculí que forma part de l'ideari literari comú i universal com per exemple el de Marcelino Pan y Vino o el Zampabollos o qualsevol del altres exemples que hi ha en aquest senti de joves aventurers.

Posem pel cas que el minyó hagues estat una nena: No s'hauria mogut de l'escala de casa. Així el nen rep perquè la curiositat mata el gat i trobo increïble que el nen acabi ajudant a la dona de la parada. Penso rotundament que la intenció de la Rodoreda és la de formar els infants que llegeixen el conte amb actes de maduresa com és el de, tot i estar en desacord, i no només ell, amb la forma de matar les gallines de Guinea; posar-se a creure i fer el que li diuen.

Penso, i ho dic sincerament, que és fet amb finalitats terapéutiques per a minyons i per a educadors -que faran llegir el conte a més quantitat de menuts-. Jo mateix segur que hauria marxat i fins i tot sense la xocolata ni el pa que haurien caigut a terra. També dubto que m'hagués quedat a veure una segona gallina penjada. Ningú no li diu a la mare que està trist quan veu d'amagat d'ella que li havia dit que no es mogués de la plaça i ell es fica al mercat. Com a molt un nen li diu un Mama saps què?

Els catalans i la nostra literatura som més de dretes del que ens pensem. Posem per cas que la intenció de la Parareda fossi la de beneïr els escorxadors i la indústria càrnia i la venda de carn morta per evitar precisament que els nens es trobessin amb aquests trasbalços de veure morir els animals prop de casa. Personal ment el trobo un conte feixista. Tot i que amb molta trascendència... o molt ben aprofitat... Però fantàstic, increible.

En Quimet només li serveix a la parareda per traslladar-nos per un ambient sàdic amb la llicència de l'escriptora que s'aprofita de la circumstància per a relatar coses que altrament ningú gosaria explicar a nens... però potser sí a estrangers ignorants.

Bé! Suposo que tens raó. Potser estic cercant massa coses on no hi son. Potser esperava massa de l'assignatura. Potser quan la vaig fer a la UOC, amb caire internacional els contes que allà es proposaven volien dir, recordo "Mort a Samarra", i de fet deien moltes més coses que les morts meticulosament descrites d'unes gallines, per més que siguin de Guinea... curiosament ex colonia espanyola. Fins i tot podria tractar-se aquell dir quelcom més que el propi relat en el si d'una ambientació produïda només per el traductor.

Penso i ho dic amb tot el convenciment de que soc capaç que malgrat no conèixer pràcticament de res la Rodoreda, i trobar "La Plaça del diamant" un deliri com qualsevol altre que la senyora aquesta, la Parareda era feixista en pro del comercialisme i de la indústria.

És més considero el conte prou ambiguu com per no voler dir res en concret. És un conte doncs on no es veu res a part del que relata... és magre. De fet jo he menjat força pintades, la mare quan cuinava les feia molt bones: amb prunes i pinyons. Però penso que no existeix cap simbolisme en les gallines. Potser la fam assediava tota europa llavors i venia el menjar bo, del que segons sembla no se n'estava la parareda allà a ginebra, de l'Àfrica, que és relativament a prop.

La Parareda tenia un fill malalt mental del que se n'amagava. No la considero exemple de res. És més em mostro decebut per els continguts de l'assignatura.

De fet, hagués trobat molt més instructiu que peguessin el nen i li prenguessin la xocolata. És com si la literatura catalana l'haguéssim de valorar només els mateixos catalans en determinades campanyes... fins i tot universitàries. Qualsevol dels contes de per exemple pere calders esdevenen més sorprenents i ben escrits. Fins i tot més ben expressats.

Penso que hi falta una tasca docent en tot aquest treball. Fins i tot de debat. És com si s'haguessín tret en comptes d'una gallina de guinea, un conill del barret. Tot plegat una ximpleria insulsa. Res comparable amb el thànatos de l'espriu... és clar, per més de mal gust que sigui.

De fet trobo de menysteniment que s'hagi de conèixer l'autor per entendre el conte. Això deu ser que el conte no és la millor obra del autor i per tant en pro de la diversitat, suposo, es posin contes de segona. Repeteixo, estic decebut. Segur que hi ha més de mil contes més complerts que aquest. Repulsiu. En fi, cadascú fa amb casa seva el que vol, esclar.

De fet trobo massa poètic tot això d'explicar el que passava a barcelona per exemple, sense ser-hi, estan a Ginebra o on fossi que estigués quan va escriure la Colometa.

Benvolguts,


els professors de l'assignatura volem manifestar una qüestió important sobre algunes de les darreres intervencions que s'han produït al fòrum de "Gallines de Guinea":


1. Els fòrums de l'assignatura han de servir només per expressar opinions fonamentades i ben raonades al voltant dels textos que ens ocupen i de la literatura en general.


2. No són el lloc per expressar opinions personals, gratuïtes i, encara molt menys, que puguin resultar ofensives. Les opinions d’aquesta mena que s’hi expressin no mereixen ser preses en consideració i, per tant, cal evitar absolutament entrar en aquesta mena de debats.

Roger Canadell i Albert Soler


No ho saba que la novel·la La pPlaça del diamant hagués estat traduïda a quatre idiomes. i Haig de manifestar que quan la van fer per la tel·levisió la mare no me la deixava veure. Recordo, en la pel·lícula, que quan la Colometa fornicava, no es veia res... només una mà que s'agafava amunt i avall d'uns bastons arrodonits del llit tot lliscant-hi. Però és igual suposo que no és el tema que ens hauria d'ocupar: La plaça del diamant. On és el diamant? El diamant és la Colometa? Qui era aquesta Colometa que sabia tantes coses de Barcelona com per escriure-les a distància? De ben segur que una dona ben amoïnada que com tantes altres escrivia cartes a l'estranger que devien passar a França d'amagat i que els solemnes burgesos i burgeses, perquè desenganyem-nos, marxar va marxar molta gent però només uns pocs estaven prou ben contactats comper rebre diners seguir vivint fora d'un camp de presoners o de concentració encara que fos a la França no ocupada i posar-se a escriure sobres bases de altres dones que sense el marit no van voler fugir o novaren poder. Ara no recordo si la colometa va tenir cap fill. Bé es igual.

El que miro de dir és que la rodoreda precisament va escriure sobre el que li deien els altres no sobre el que li passava a n'ella. Una mica el que han fet els de TV3 amb en Benet i Jornet i les campanyes "explique'ns la teva vida" sense pagar drets d'autor. Llavors surt el Benet aquest amb l'Antoni Bassas, truca un oïent i li diu que les històries que conta en Benet i Jornet sembla que hagin passat de veritat, en Jornet es queda mut i en Bassas diu que això és el millor que se li pot dir a un escriptor. Si això no és també feixisme! Que baje Dios y lo vea!

A part de tot això, ara que m'he teclejat el conte per aprofundir-hi més us el copïo i enganxo

RE: Mercè Rodoreda 1958

Benvolguts/des,

Penso interessant, donat el meu cas de alumne d'una certa edat, quaranta-un anys, el fet, que per altra banda ja es va comentar a classe, interessant deia que actualment estigui prohibit matar animals en públic.

Vull dir que no és permès de matar-los al mercat, i, perquè us feu una idea de la transcendència del conte, us diré que cap allà a... a partir de 1975 que es va morir en Franco i es començaven a llegir llibres en català a l'escola de manera general, i, tot i que jo partcularment no havia mai tingut contacte amb el conte en concret fins avui, si us diré que Mercè Rodoreda ve ésser generalment coneguda per la seva obra "La Plaça del Diamant" de la que en varen fer un serial per la televisió en català.

No recordo, i perdoneu, a quin any era, com tampoc recordo quina televisió ho va emetre, tot i que sí recordo que es va emetre en català, suposo que des de els estudis de Miramar.

Doncs bé, era comú a aquella tendre edat, i, tot i que no en vaig parlar mai directament amb la mare ni el pare, perquè era massa menut i distret i no trobava la diferència d'una carn a l'altre, ni us sabré dir si en menjava de carn més enllà de potser tastar-la abans que el pare per veure si m'agradava, tot ique a casa hi havia costum de servir primer al pare, deia que era comú llavors l'acudit d'aquell que matà un pollastre -posa-li gallina de Guinea- a la cuina de casa tallant-li el cap i que se li havia escapat tot ruixant de sang el terra i les parets al córrer-volar per dintre a casa.

O sigui que trobo revelador el fet que la carnissera comenti, encara que gairebé a la força, que escanyades primer siguin més bones, les gallines, com també deuen ser més bones matades del dia, i de fet així es varen vendre durant molt de temps matades en escorxadors propers a la ciutat, que tot això de tenir l'escorxador a dintre ciutat també ho varen prohibir per raons de salubritat.

Ara com ara ignoro si encara al mercat en venen encara de matades del dia. SUposo que debem ser molts més els qui comprem aquestes safates de polímer que embolcallen la carn en atmosfera protectora.

És perquè al meu entendre el conte és més que una senzilla fàbula d'un nen que potser perd la inocència o rep una clatellada de la vida -posem per dir,- molt probablment un avançar-se al seu temps en algun dels diferents viatges que la Rodoreda devia fer arreu d'Europa, o potser un acte de nostàlgia des de l'estranger.

Ara em repassaré la vida de la Rodoreda per ubicar-ne el text. Si puc. Tot i que cal dir que es pot llegir que la primera edició dels "Tots els Contes" és del 1979.

Ben cordialment.

Josep Salvans Arola

Benvolguts/des,

Ara que he ubicat el conte, recordo que el senyor doctor Albert Soler Llopart va dir que pertanyia al llibre "22 contes" que és de l'any 1958 quan ella residia a Ginebra al costat del seu amant Armand Obiols, em sembla, considero necessari exposar que tot i que alguna biografia explica que la Rodoreda no va publicar "La Plaça del Diamant" com a "Colometa" perquè ho trobava massa cursi: doncs certament ubicar el conte en el seu ambient sociològic com he fet en el missatge al que ara responc, pot ser ha estat una lleugeresa.

De ben segur que a més d'un/a li han explicat que ja era abans justament de la mort de'n Franco que no se sacrificaven gallines al mercat, personalment fins i tot recordo un episodi en que el meu pare, quan jo tenia quatre o cinc anys va portar un parell de galls d'Indi vius a casa, negres, grossos i vermells de cresta, al jardí, i que, lligats, va posar als meus peus vestit de Patufet i amb una escopeta, doncs recordo que aquells galls no només eren vius sinó que em varen pessigar a la cama. Suposo que eren actes de rebel·lia, aquests pessics, més enllà de coneixement de la fi que els esperava però això només ho sap qui hi tracta sovint.

Estic segur que hi haurà qui trobarà aquesta confessió fora de lloc, però ho considero rellevant donat que el meu pare els havia anat a cercar al mercat de Ripoll, -abans hi teníem una finca que vam haver de malvendre poc després de la crisi del petroli l'any setanta dos-, i que els va portar de Ripoll perquè segurament, volia mastegar "bona carn".

És només un suposar que aquesta activitat -de degustar bona carn,- fins i tot menjar-se els òrgans de l'animal com el fetge, el cor, la cresta fregida, etcètera, fos un habit comú en una época en que es devien començar a regular i unificar els pinsos, que , per altra part havia estat, la construcció de sitjes metal·liques per al seu emmagatzanament a les diferents i proclives granges en la comarca on resideixo, una de les activitats remunerades del taller del meu pare; fossi una... deiguem-n'hi queixa o mancança comuna.

Vull dir que, cal saber que hi devia haver algun gen degeneratiu; com es diu que és el de l'alvinisme, dic ara d'ença que es va comentar força durant els dies posteriors a la mort de Floquet de Neu, el goril·la blanc del zoo de Barcelona; gen degeneratiu deia en els diferents pollastres que es cuidaven i que escuiden que fa no només que l'animal sigui més mandrós i menys rebel i per tant de carn més flonja que no pas per exemple la carn de caça, és clar; fos doncs una preocupació comuna a tot Europa.

És clar que fins fa deu anys encara es podia comprar el fetge del porc, fins que el varen prohibir donada no recordo ara quina malaltia... ah! sí la malaltia de les vaques bojes; fetge que la mare donava a la gata de casa. Del pollastre encara fins fa no massa temps quatre o cinc anys encara se'ls escapava algun cor o algun ronyó en mig del pit no fletejat i amb òs. També recordo haver menjat carn de la perola com a tapa en el bar del poble abans de lo de les vaques bojes.

Però tot això ara és impensable, més tenint en compte que ara com ara, el pinso inclou aquestes deixalles que els animals es mengen com a canníbals així com és comuna l'importació d'animals vius acabats de deslletar, garrins de poques setmanes, o pollets procedents per exemple d'Holanda i Dinamarca com també importar d'allí el semen per prenyar les bésties i fer-les criar.

Coincidint doncs, aprofito la referència feta a classe per el senyor Pla i Arxé, sobre la marihuana (verdes venenos, hierbas letales de Valle Inclán) amb la desaparició de granes de collita pròpia i havent-les de comprar en diferents botigues, les llavors feminitzades i a uns cinc o deu euros, procedents també de modificacions genètiques provinents també d'Holanda.

Potser això ho fa més interessant i des d'ara podem dir que més nostàlgic que no pas avantguardista. El conte, és clar.

Penso que tot això fa el conte més absurd, cosa que considero necessària de comentar de cara a possibles sortides de tò. És evident.

Ben cordialment,

Josep Salvans Arola.

També us diré que quan tenia quinze o setze anys era comú que ens comentessin, els nens de Barcelona que estiuejaven al poble, i fins i tot els interns a l'es cola on anava, que feien cursets d'anglès a l'estranger, fixeu-vos que la primera impressió dels 22 contes es fa a Mèxic, doncs era comú que t'expliquessin que els americans els demanéssin a veure si a Espanya hi havia neveres.

Suposo que per guarda la carn i no haver de trajinar les gallines amunt i avall dels mercats amb tot el que això suposo. Sens dubte el conte té el dò de la la oportunitat.

Atentament,

Josep Salvans Arola

diumenge, 4 de març de 2012

Mercè Rodorera 1958

Havien canviat de casa ii era la primera nit que vivien en el pis nou. Tot estava capgirat i en desordre: la roba fora dels armaris, les cassoles i els plats per terra el menjador, els llums desmuntats, els sacs de carbó al passadís, al costat la màquina de cosir, els dos miralls arraconats de cara a la paret, els quadres i el calendari sobre la taula.
En quimet havia dormit malament: per una escletxa del finestró mal ajustat, un raig de claror, dret com una espasa, havia entrat a la cambra en fer-se de dia, amb tot el renou del mercat. Havia soomiat que un noi més gran que ell es menjava una presa de xocolata i que es tornava negre a poc a poc.
La seva mare li havia rentat la cara i l'havia pentinat. Tenia un remolí de cabells rebecs al bell mig del cap que res no podia amansir, un genoll pelat, les ungles bastant fosques, una piga marro al front i les orelles lleugerament en forma de ventall.
-Vés a jugar a baix, però sobretot no et moguis de la plaça. Té: quan t'hagis menjat el pa i la xocolata, puja a beure la llet. Sigues bon minyó i no et mengis la xocolata sola.
Amb els pantalons balders, llargs fins al genoll, fets amb uns pantalons vells del seu pare, i un jersei blanc una mica destenyit i una mica just. Quimet sortí al replà de l'escala.
Clavà mossegada a la llesca de pa; quan l'hauria acabada, menjaria la presa de xocolata. Era més bona sola: dolça i pastosa, s'enganxava a les dents, al paladar; la llengua la desencastava a poc a poc i es convertia en una mena d'aixarop diví. Baixà l'escala lentament, a sotracs, perquè, amb la mà a la barana, només avançava, per prudència, amb un peu.
Sortí a fora, es sentí una mica foraster i s'assegué en un graó de l'escala. La plaça era rodona, no massa gran; hi convergien quatre carrers. Al mig es dreçava el mercat. Tenia quatre portalades, una enfront de cada carrer, i, a cada una hi havia unes grans cortines de lona ratllada de blanc i vermell.
Quimet mirava. El cel era cobert, descolorit, un cel tardorenc buit d'orenetes. Davant seu, ran de vorera, hi havia un pilot d'escombraries. Tot queixalant el pa amb calma, hi descobrí un ram de flors marcides, un clavell fosc encara fresc, fulles de col i d'enciam, cues de porro i uns quants tomàquet esberlats, plens de llavors blanques i lluents. Li vingueren ganes d'agafar-ne i de posar-les a la caixa de llumins buïda que duia a la butxaca; després les plantaria en un test i el posaria al balcó. Però estava tot a dormit per culpa de la nit maldormida. EL dit gros li anava fent un clot a la presa de xocolata.
Passaven dones atrafagades, carregades amb cistells, que desapareixien mercat endins; del mercat sortia un gran brogit. Passà una vella tota decidida, amb una berruga a la punta de la barba. Duia un cabàs ple de provisions i gairebé li fregà pel nas. D'una banda del cabàs sortia un cap d'un conill. Quedà embadalit. Oh, aquelles orelles tan llargues i el morret desficiós i rosat, amb els bigotis llargs per a estirar...
De la banda oposada a la vella venia un home, vestit de blau, que empenyia un caretó curull de caixes d'aviram. Per entre els barrots de fusta les gallines i els pollastres treien el cap. A la caixa del cim, barrejada amb gallines, una oca blanca, oriental amb el bec d'un groc esclatant i els ulls negres com agulles de picar, estirava un coll llarguíssim.
Si fos meva, pensà Quimet, li lligaria una corda a la pota i la trauria a passejar. Li diria "Avellaneta".
S'aixecà i seguí l'home del carretó. L'home es va aturar davant la porta del mercat i començà a descarregar caixes.
Plantat al seu davant, Quimet no el perdia de vista. L'home agafà una caixa i entrà al mercat. Quimet, d'esma el seguí. Li semblava que l'oca s'havia adonat d'ell i aquells ullets inexpressius el miraven.
Dintre el mercat la claror era trista. Sobre els prestatges i els taulells s'amuntegaven unes masses enormes de verdures i fruita. LOes venedores parlaven amb els compradors. Era un esclat de vida i de color. Entre un paner de tomàquets vermells, madurs i molsuts i un de mongetes verdes, fines, hi havia un gran cistell d'albergínies. De les parades del fons venia un perfum complex de flors i de peix.
Quimet i l'home del carretó arribare a la zona on hi havia les parades d'aviram. Penjats en ganxos de ferro, es gronxaven conills morts, pollastres amb les ales dòcilment creuades a l'esquena, perdius bigarrades, oques mig partides amb el ventre ple de greix i la carn sanguinolenta.
Tot d'una un esbalot d'ales li feu alçar el cap. Quedà petrificat.
Penjades pel coll hi havia cinc gallines de Guinea arrenglerades. La darrera del rengle encara es debatia: les ales, amb uns cops sobtats, intentaven inútilment el vol. Dos senyors alts i corpulent s'havien aturat i miraven.
- Al meu país no les maten pas així.
La mestressa de la parada, seca i endolada, amb davantal i maneguins blancs, els llavis prims ben closos, tota absorta per la seva feina, sense esperar que la gallina acabés de morir, despenjà tot el rengle i les tirà sobre el taulell, en una pila on ja n'hi havia una vintena de mortes.
Llavors es tragué un cabdell de cordill de la butxaca del davantal, anà cap a una gàbia mig plena encara de gallines i n'agafà una altra que es posà a cridar estridentment. Era d'un gris fosc; tenia les plomes cobertes de pics blancs menudíssims, amb una pinzellada de blancor esclatant a la punta de cada ala.
Amb penes i treballs li lligà el coll amb el cordill, estrenyé amb tota la seva força i la penjà. La gallina quedà un moment com sorpresa, immòbil, amb el caparró torçat i els ulls desorbitats. Després esbatanà les ales, amb les potes arronsades contra el ventre, per a un darrer vol mortal.
Quimet abçmb la presa de xocolata sencera als dits i amb un bocí de pa mig mastegat a la boca, ho mirava sense respirar.
La dona tornà a anar cap a la gàbia i en tragué una altra gallina. La bestiola amollà un parrupeig esgarrifat i plenyívol. Amb el cordill sobrer que penjava del coll de la que agonitzava i que ja començava a cloure els ulls i a estirar les potes, li lligà el coll i la penjà. La tragèdia es repetí: estabornifda de moment, obrí tot d'una les ales a tota amplada, com crucificada, i es debaté amb desesper; amb els dits crispats s'havia agafat al cap de la seva veïna, que es tornava a esvalotar. Com més es debatien més s'estrenyia el cordill, i les plomes del coll eren humides a banda i banda de suor i de sang. Una tercera pujà a fer companyia a les penjades i una quarta i una cinquena. La darera era d'un gris menys fosc, més blanquinosa: tenia el cap més gros però el coll elegant com les altres. QUedà una estona amb el bec badat i un panteix violent li feu onejar les plomes del pit. Després le bes se li clogué sobtadament i es tornà a obrir amb pausa: al centre, la llengua, fina i punxaguda com un pistil palpitava indefensa. Aquella trigava molt a morir. Quan Quimet pensava: ja està, tornava a moure les ales; les obria lentament, les batia amb fúria, i la brusca ventada feia dansar tot el rengle de penjades. De sobte es posà a cridar: era un últim crit d'auxili als camps, al cel blau, a l'espai inundat de llum i de pòl•lens solcat d'ocells. Però les parpelles pujaven segures i darrera aquella mòbil els ulls ja eren vidriosos.
-Sembla mentida que es pugui ésser tan criminal -digué una vella que passava, a la seva companya geperuda i apergaminada. Miraven la venedora indignades, com si fos un botxí- .Penjar questes pobres bestioles...
La venedora feu el sord. Quan les velles desaparegueren, es dirigí als dos senyors que encara miraven:
- Són millors, així. Els queda tota la sang a dintre.
Tranquilament comença adespenjar la rastellera, disposada a començar-ne una de nova.
Aleshores es produí un incident: la pila de guinees mortes de sobre el taulell s'esllevissà i en caigueren moltes a terra. Un gat enorme, llustrós, passejava pels voltants de la parada, atent i ple de cautela. No devia fer gaire goig a la venedora, perquè tota esverada exclamà:
-Tu, vailet, ajuda'm a collir-les. De pressa!
Com si l'aguessin fascinat, QUimet deixà el pa i la xocolata a la punta del taulell i, groc com la cera, amb els ulls rodons i les cames tremolant començà a collir aquells coixins de ploma calenta tant flonjos.
Les agafava d'una a una, els passava les mans per sota el ventre i les enairava fins al taulell. Evitava el contacte dels caps menuts que brandaven al capdevall del coll flexible. Tenia un pes al pit, com si el sofriment de totes aquelles bestioles mortes li oprimís els pulmons i no el deixés respirar. Pensar que un d'aquells cossos morts podia posar-se a esvoletegar tot d'una, que les ales podien batre-li la cara, li perlejava el front de suor.
-Gràcies, nen. Té, pel treball.
La venedor ali donà una poma, però ell no la prengué. Agafà el pa i la xocolata i arrencà a córrer. Sortí a fora, travessà el carrer, pujà l'escala de pressa i entrà al pis panteixant. A la cuina trobà la seva mare i se li abraçà a les faldilles.
-QUè tens? Encara no has tastat la xocolata?
Quimet esclatà en sanglots violents. Plorava sorollosament amb la boca oberta i amb els ulls plens d'arrugues de tan tancats.
-Però què tens? T'han pegat? QUè et passa?
Ell feia que noa mb el cap a cada pregunta i no parava de plorar. Abocava tota la pena, tot el dolor emmagatzemat. Un cop la crisi apaivagada, amb el pit encara sotregat per les deixalles dels plors, digué, com si tot d'una s'hagués fet més gran:
-Estic més trist...