diumenge, 11 de març de 2012

De les morts sobtades i els devenirs mentals... Vull dir devenirs sociològics.

Ja us he comentat alguna vegada lo de la mort del pare. També he fet esment de les pèrdues del meu germà Xavier de Barcelona i de la meva germana Montserrat en una clínica de Manresa. El pare i el germà varen morir al febrer i Abril i la germana al gener de l'any següent.

Considero interessant el fer una reflexió sobres l'ambient sociològic o social previ a les pèrdues. Durant els anys dos mil cinc i voltants aproximadament. Passava que jo des de el dos mil dos, tretze de desembre que em veia embrancat en el consum de cocaïna. Tota una revolució que marca i marcarà la meva vida per a sempre... també.

Per exemple, abans de l'addicció a la cocaïna feia un vida normal. Acostumava a matricular-me, normalment al setembre, a alguna assignatura a la UOC prò després la feina i els desencís sobre les expectatives que despertaven els diferents títols de les assignatures feien tornat les aigues al seu cabal.

Vull dir que l'ordinador i els treballs a distància, que no es veien recompensats amb les expectatives dipositades en fer-los, es veien substituits per hores de feina al taller. També passava que es produïen desavinces amb d'altres estudiants en àmbits diversos com ara els fòrums que alteraven el meu tarannà virtual. Així, és molt probable... vull dir que en tinc la sensació, passava que per alguna desavinença que la meva moralitat i educació catòlica engreixava el problema.

Ja llavors, abans de la data fatídica del 2002, -d'això fa deu anys!- tenia la malaltia encara que no diagnosticada oficialment. Vull dir que no tenia cap informe mèdic on constés la meva malaltia de manera reconeguda, i no va ser fins cap al dos mil vuit que donat que vivia en la més absoluta indigència, per dir-ho així -no cobrava res d'enlloc, i, així va ser després d'abandonar la feina,- doncs va ser deia que després de que el meu psiquiatre de capçalera es trenqués un genoll en una aventura amb l'esquí acuàtic durant les vacances, i, llavors em visités un metge resident, el doctor Quintí Fuguet, que es va produir aquest diagnòstic concret de l'esquiofrènia Paranoide.

El motiu era, bé va venir tot gairebé rodat dintre lo que cap i el que la perspectiva històrica depara després de més de uns altres deu anys visitant el psiquiatre de capçalera que, per cert, va resumir aquest període durant el judici de la meva incapacitació, i donat que no es guarden informes ni diagnòstics ni comentaris informatitzats d'aquest període (1992-2003) va resumir deia en que es feia seguiment pel metge de capçalera, desempallegan-se'n.

Deia que va venir rodat el informe del psiquiatre i el cobrar la PIRMI o renda mínima d'inserció que va tramitar la noia dels serveis social de l'ajuntament de Tona després de que em derivés allà la treballadora del CADO senyora Pilar Mas, i per a aquest efecte em fossi requerit el donat informe que encara conservo. Així esdevé, però, que des de llavors se m'ha vingut apartant de l'ambit laboral que altres vegades, és cert, m'empresonava.

M'empresonava fins al punt que tot just abans de caure en la cocaïna havia intentat de seguir el meu estudis universitaris a la Universitat de Vic, i de fet quan em va tocar anar a León, estava matriculat d'un munt d'assignatures que seguia prou bé, i si no hagués estat per que vaig haver de deixar els estudis durant les tres setmanes que vaig anar a León, ara segurament seria Diplomat en Ciències Empresarials, doncs va passar tot el contrari. Ara mateix no tinc cap títol universitari i estic en un pou molt profund.

És cert que a banda d'estudiar enginyeria poques coses estan relacionades amb el treball que realitzava des de feia anys fins i tot jo diria que en règim de semi esclavatge donat que vaig passar força anys sense assegurar i quan em van assegurar va ser com a autònom. Precisament l'any que es va crear la societat de germans, el 1996, donat que m'havia de comprar un cotxe per anar precisament a Manres a estudiar enginyeria tècnica industrial especialitat en mecànica. Aquell cotxe sí que el vaig pagar.

Va passar també que per mirar de sortir-me de la cocaïna em vaig voler matricular el dos mil tres, em sembla, dels mateixos estudis a la UNED i un dia de pluja forta, en que no em responien al telèfon els de la seu de terrassa vaig decidir marxar escopetejat cap a la secreteria ja que era l'últim dia de matriculació i a més era divendres. El meu pare encara vivia i em va dir si no podia esperar a la tarda. Tant de bo li hagués fet cas. M'hauria estalviat la topada que vaig tenir tot sol a la carretera, a l'alçada de Tagamanent.

El meu pare va insistir en que em comprés un cotxe nou. Jo irreflexivament i en el núvol de la cocïna em vaig comprar un audi del que vaig pagar més cèntims que l'altre cotxe i encara me'l van pendre i subastar i encara ara n'arrossego un deute. Quantes altres coses haguessin pogut passar si per exemple hagués demanat el finançament a quatre anys i no a cinc. Llavors segurament m'hagués pogut quedar... m'hagués hagut de quedar treballant per finalitzar el pagament i el fet d'assoliment dels deutes que m va fer contraure aquella golfa d'hostalets tant mal intencionada en el període que m'ocupava de donada la recent mort del pare i el germà amb dos mesos i el mateix dia del mes, i ara ve el que us volia comentar dels devenirs mentals o sociològic, doncs passava que ben be teníem la sensació, la mare i jo que vivíem sols a casa, doncs teníem la sensació que d'això nostro algú en faria un llibre o una pel·Lícula, que era molt gros. Ningú va venir ni tant solos a investigar amb tal propòsit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada