diumenge, 17 de juny de 2012

Al meu amic Carlos "Copas"

El meu amic Carlos, de cognom es deia Puig, era de Madrid. Vivia en una casa senyorial al mig de Torelló amb una família de "masovers", que a l'hivern li encenien una estufa de llenya a la seva habitació i fins i tot li preparaven el bany. Era un tipus de calés i li agradava molt fardar-ne convidant a copes aquí i allà. Segons ell a la seva terra això era molt més comú i es pagava la companyia. Amb ell vaig apurar la meva primera ampolla d'anís del mono sencera, que no va esdevenir la única en la seva companyia, en uns anys molt feliços. Les apurava tot sol mentre ell es bevia innumerables cubates de rom Bacardí. Bevia jo l'anís amb un truc que em va ensenyar ell que consistia en acompanyar-lo de gots d'aigua fresca. Vem passar les tardes de tardor, mentre jo precisament havia d'estar anant a classe d'Enginyeria Industrial Superior a Terrassa, a la vora del foc al restaurant La Ferreria, del cantó de casa on jo a les 14:30 amagava el cotxe que tenia, un Seat Panda de color blau cel, perquè el meu pare no se li trobés aparcat quan sortia de dinar i descobrís que encara no havia anat a Terrassa. Hi havia dies de tot. Dies en que fins i tot, i amb tota la papa, em convidava a sopar. Un dia vem anar a casa seu i me la va ensenyar: vaig poder veure l'estufa de llenya encesa i tot una novetat, un televisor amb Teletext. Jo tenia dinou anys, o sigui que era cap allà al 1989. En Carlos era fill d'un general de l'exercit i tenia al menys un germà i una germana que no vivien a Catalunya. Ell, en principi, tenia cura d'unes propietats i d'uns ramats d'ovelles extensíssims entre Osona Nord i Lleida. Havia anat a Campillos un internat del Sud de València o Alancant on hi anaven principalment fills de burgesos adinerats amb algun problema, com ara la indisciplina i la rebel·lia. En Carlos era molt fatxa i de dretes, però eren altres temps. Potser ara fa vint anys que no el veig i sé que en deu fer uns deu que és mort. De càncer. M'ho va dir ell mateix: "Mira, lo mío el cáncer..." un dia ara en deu fer dotze o així que vàrem coincidir a la Caixa Catalunya del carrer Verdaguer de Vic i que em va comentar que ja no em veia gaire. Anava, no vaig poder evitar de sentir-ho mentre feia cua i ell no m'havia vist, amb dos bitllets de cinc-cents euros. Devia ésser pels volts del dos mil. Va dir que els bitllets era per a que n'hi treguessin un altre de càncer, quan vaig poder apreciar que tenia una traqueotomia, em sembla que es diu, i que es tapava un furat al coll amb el dit polze per a enraonar. En Carlos fumava Habanos, la marca de tabac negre que jo vaig fumar també durant molts anys i fins que el Govern va apujar desorbitadament de preu quan lo dels judicis americans a les víctimes passives del tabac que es va saldar amb una reducció de la qualitat del tabac ros i una pujada, precisament desorbitada del preu en general. El Govern va aprofitar l'avinentesa d'algunes indemnitzacions mil·lionàries a n'aquests/es fumadors/es passius/ives americans per a justificar les despeses en sanitat a Espanya. Llavors l'Habanos va passar a ésser el tabac, fora dels de importació, més cart. Ara el trobo a faltar, és clar. Estaria content de venir alguna vegada aquí a Manresa i veure'ns, encara que no compto que s'empassés això de que no puc beure, i, com sempre, em faria mamar. Un record per a ell i una salutació per a tots vosaltres. Amén.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada