dissabte, 27 d’abril de 2013

No sé què fer!

Estic fet un embolic. M'agrada massa estudiar i assabentar-me de diferents dades culturals que segurament em fan més persona. No penso que a la vida s'hagi de llegir massa llibres, fins i tot ni els de temporada. Tampoc penso que sigui bo, en el meu cas particular, possar-me a llegir massa llibres, que em podrien desorientar. S'ha donat el cas que, per exemple, vaig veure un documental, no recordo a quina cadena, que parlava de Stevenson i el Láudano. També parlava el documental de la vida de diguemn-ne un burgès que va viure a Edhimburg un o dos segles enrrere i un personatge con a autèntica persona històrica que robava per què era malalt. Stevenson va sortir a la fama amb el seu, llibre sobre el personatge, que ara no en recordo el nom, i va guanyar tants diners que se'n va anar a viure als mars del Sud sembla, i també em sembla que estava casat i tenia fills. RL Stevenson, tenia una addicció al laudano que el va matar, se suposa que de sequèles però en avançada edat ja. Herman Hesse, estava com un llum, i a més és més antic que l'Stevenson, per canvi de que Sallinger era més modern. Estic del tot desorientat amb el llibre de el vigilante en el centeno, No recordo com acaba, per exemple. Una vegada em va dir un professor em sembla que els llibres sempre tenien un final feliç... com a Hollywood, i els que no eren així eren la vida real. Com L'Alcalde Ferrovell un llibre, suposo que interessantíssim llibre per eal jovent, i poc engrecador sobretot si s'ha de fer filologia. Així que quan no recordo, m'invento el final, suposo quan no me'n enrecordo, i a més quan el desenllaç és aburrit... poc, per exemple, tràgic. Recordo el senyor dels anells i la gent que va anar la pricesa a dormir a dalt de l'abre i alla deu esperar profundament dormida en aquell arbre de les lembas i les galetes, als seus amics que van marxar en un gran vaixell, no se sap fins a on. Ella, la princes es va adormir-se de fred i tal, però d'aquest sí que recordo el final perquè és un cuento... esclar, encara que per exemple, tampoc recordo, ni compto que sigui prou interessant com per tornar a llegir Juegos de Guerra de'n David Brishfford -em sembla que és-. Però tampoc recordo el desenllaç de la vida de Julián Sorel allà per el París Napoleònic i el Rojo y Negro. Em sembla que el maten por precisament el seu prolífic esdevenir que exhonerava amagat de tothom. Recordo la Matilde, com recordo la Pequeña Perla a la letra roja com a filla ilegítima entre un capellà i la mare de la sobredita. Se solen trobar prous desequilibris emocionals en la literatura, com en el cas de la mateixa, Matilde o de la senyora de Rênal. Com a la pel·lícula Endless love. També una gran collonada dels Holly eighties que canta en Robbie Williams. De fet la mateixa Bíblia passa a explicar-nos el cas de Caín y Abel, tot i que no la recull cap teoria sociològica sobre el treball. Dóna potser esperançes de emancipació dins la societat en la que vivim i sobretot internacional la proposta de independència del país i l'abandonalemt de diferents prohibicions catòliques, com ara la de llegir-se la Bíblia i tal i no avançar els continguts per a així sincronitzar-lo amb els diferents oratòries a missa, de manera que les diferents onomàstiques siguin de profit i tal. Com el canvi de Santa margarida d'Escòcia i Santa Gertrudis i el punk. Slutacions cordials

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada