dissabte, 17 d’agost de 2013

Cartes a la Maria Montserrat

Hola, molt bona tarda del dissabte dia 17 d'Agost del 2013. Aquest blog, está dedicat, no per a experts sinó per a una possible incoacció amb el passat electrònic que tot i que es pot ensenyar i educar per a tenir-lo, fins i tot hi apareix, i, es fa necessari l'us comú d'una llengua i el seu àmbit. És a dir, per totes i tots nosaltres. Vull per exemple fer saber que soc un malalt mental, i tot això, de manera que com deia l'Emporio Arturo al telecinco aneu amb compte que això s'acaba sempre malament i, a més, s'enganxa d'una persona a una altra com pot passar en moments trascendents de una vida, com quan anem a dinar o a comprar tabac passa una actitud davant la vida de, i, per exemple, una actitud deia de color vermell, insolidària, irrespectuosa i fins i tot anàrquica mentre passen els anys i creixem per exemple com una heura lluny de la paret i fins i tot i determinadament cap a un arbre que escanyem o extrangulem en créixer. Val a dir que el, per exemple créixer amb dona i fills mitiga aquesta soledat. Com també passa que si no anem amb compte i encara hi ha l'avi o la àvia aquest escanyament esdevé en control o/i explotació acadèmica i de rol social de la canalla i el anar a col·legi i comprar llibres que els... la majoria dels infants, no es llegiran. Supòs que estareu d'acord amb mi, i el temps ens dóna la raó que tot aquesta movilitat de l'ens social com a persona, i de cara al civisme i tot això, resulta repugnant en la majoria de casos. Tot comentant la jerarquia per exemple a casa i a fora de casa. És difícil i probablement força irresponsable. Suposo que no només heu vist coses que passen a la televisió, al club, a classe, a l'Internet.. i en aconteixements al carrer mateix. Estic convençut que aquesta atmosfera de calor comunitària és malintencionada i de reacció enfront la mateixa heura que us deia. Aquesta eura que som els qui creixem àvidament i en condicions de que un malintencionat ens ho faci veure, podríem jo mateix, per exemple, anar-nos-en a veure món a la Índia i no tornar-ne o tornar-ne desenganyats segons i per exemple ens donem compte de que tot allò d'allà es un gran teatre on ningú pot treballar per uns sous a més de ridículs, creixents en necessitat de comunicació. Penso. Així mateix, no només, la informàtica i la seva coordinació ha fet de nosaltres aquests àvids predadors de carnassa, si no que ens veiem abocats al desastre sempre que en altres moments, també però, trascenddents haguem abandonat, i, per exemple, un estil de vida que ens costava diners i no ens permetia fer les coses que s'havien de fer i el que és pitjor: fer-ne unes altres sense expressa dedicació. De totes maneres jo opino, que en el meu cas, de no haver-ne fet alguna de grossa m'hauria tornat autista davant de l'ordinador i haver fet de la vida, no només un acte de contricció, sinó de infumable caparroneria. Us dic, de passada i de manera expressa i advisoria que la tonteria no té sol·lució fora de la policia i altres actes en petit comité que duen a terme els interessats. Així per exemple un bon dia ens porta algú, a la sortida del col·legi un seu cosí que no ha fumat mai... per exemple. El portador de cosins si que havia fumat alguna vegada i fins i tot no m'extranyaria que fos qui ens va primer convidar, -cal tenir present que allà a aquelles edats i en àmbits de Lluita o Destrucció Cap al Sol que ens alimentava abans i ara, ho fes en un acte, interessat, planificat, estudiat i fins i tot d'acord em el ambient educatiu de determinats professors directors i famílies que creien ho feien expressament i d'acord amb un pla quinquenal i algunes assembleas i comunicacions... -Va! Saps què? Posaré "tòrrides".-

7 comentaris:

  1. Josep, s'intuia 'per alguns dels teus comentaris que estaves ingressat en algun lloc, no sé, també hi estava Leopoldo Panero, i en certa manera qualsevol artista creatiu ho és un malalt mental, car una personal normal nomès pot crear coses normals. No havia dit res jo, ni cap altre dels qui passen pel bloc, però ja que ho has comentat, no crec ens importi a cap Josep, les teves opinions i comentaris són prou assenyades, i ja saps que n'hi ha més fora que dins.

    Salut.

    ResponElimina
  2. Gràcies Francesc! Per ara ja els temps que corren i de fet a contracorrent d'ençà dels Tsunamis i tot això, passa que cada cop em penso més que fint i tot un cpitalista ho és de malalt mental. De fet estic, i no ès conya... estic ingressat a Manresa i és Festa Major.
    Per això que dius de la normalitat, et diré que a classe, el senyor Martínez acostumava a citar no sé qui ara, i deia que si l'estudiant no superava el professor en els seguents anys de progrés de coneixemant, su labor (la del professor) habría fracasado. Prou encomiable!

    ResponElimina
  3. També descartaré que la majoria de debats a BUP era el tema de l'abortament. Abortament a classe de religió, i abortament a classe de Socials. Però és igual. Recordo que a televisió van fer una "espanyolada" en que un mediador els parlava a una parella que volia divorciar-se. "...Y esos niños que están en el limbo como fantasmas gritando: Queremos Nacer, Queremos Nacer! ayuden-les" i passava, tal i com va endevinar el meu germà que el advocat mitjancer no tenia cap fill ni filla. A més en Pere, deia que si tu entens cap jo en podré tenir el doble, (de fills s'enten).

    ResponElimina
  4. És cert, Francesc, no hi ha res com prendre la medicació com el comandante Tom deia amb el Ziggy Stardust j fa anys.

    ResponElimina
  5. el senyor Martínez acostumava a citar no sé qui ara, i deia que si l'estudiant no superava el professor en els seguents anys de progrés de coneixemant, su labor (la del professor) habría fracasado.

    Aixó també ho diu el meu pare.

    ResponElimina
  6. el senyor Martínez acostumava a citar no sé qui ara, i deia que si l'estudiant no superava el professor en els seguents anys de progrés de coneixemant, su labor (la del professor) habría fracasado.

    Aixó també ho diu el meu pare.

    ResponElimina
  7. El senyor Martínez era de l'Osasuna! El meu cunyat també es diu Martínez i la seva família és d'Osca.

    Una vegada no sé de què parlaven a la tela amb en Cruyff que van xerrar de no sé exacta i ben bé ment, que dèien que el marbre ja no és el marbre.

    Fins i tot i a bote pronto, la meva mare el va aplaudir i va dir que era un senyor molt maco, però 'daixò el senyor aquest no només era estranger, i, gran, sinó que a més deu ésser mort.

    El meu pare també es deia josep i va néixer l'u de maig i ara que recordi, doncs un cas a Viadrau am el senyor Erra i el meu pare va dir De porc i de senyor... se n'ha de ser de mena!.

    Una altra vegada, prop abans de morir, el meu pare em va dir que no li havia fet mai cas... o potser m'ho va dir un operari que es va passar del ferro a la fusta i es deia Manel Vergara. El seu germà, l'altre Vergara era l'encarregat però no va ser dels dos últims a marxar com el meu germà i en Del Río".

    Ara jo em passaria dies i dies xerrant amb vosté, però no ho sabria ningú més. I tot això de "El vigilante en el centeno". Per cert vasig agafar aquell llibre que postè va posar per sobre del del sègol, i no vaig ensopegar bon moment, ni segurament en vaig llegir prou tros per a antendre'l ni vaig arribar tant sols a la trama.

    És ben cert, ara que diem aquè dèiem, all'o qie deia la mare: Sembles el bou que quan veu la càrrega ja sua!" O potser era un burro

    ResponElimina