dimecres, 27 d’agost de 2014

Aniversari.

Avui dimecres dia vint-i-set d'agost, ha fet tres anys de l'últim consum de cocaïna. El proper divendres vint-i-set de febrer, farà també tres anys de deixadès en el consum d'alcohol... per al que tinc algun poca-solta que em diu que si no bec de tant en tant moriré de Delirium Tremens que jo entenia fins llavors, la setmana pasada, només es produïa en casos de molt alt nivell de alcoholisme i tot superant el síndrome d'abstinència i de veure coses que no hi son. Tinc doncs des de ara una consulta a la enciclopèdia bàsica de la enciclopèdia catalana que algú ahir va deixar en la tauleta de fora de la biblio de Ateneu. Sí perquè... si li dic al metge ens sentiran per els microfons secrets i passara que la meva malaltia era una altra i no la pròpia de la sobre ingesta de dopamina a nivell cerebral i que de ben segur podria derivar en cirrosi cerebral (si és que existeix això). D'acord? Fins aviat. Josep Salvans Arola.

dilluns, 25 d’agost de 2014

Currículum UOC

Vaig a preparar el Currículum a la UOC. Si voleu podeu llegir en aquest mateix espai el que ofertava fins ara. Som-hi! Molt bon dia a tothom! Tant de bò redactar aquesta aportació de dades al coneixement de tots els visitants, tant els que reiteren com els que no i que per tant engreixen el nombre de primeres visites fos, -jo ja ho entenc-, tant difícil com segurament deu resultar el llegir-lo per part vostra engreixeu o no el comptador i a més us connecteu sovint, ès un suposar, allegir algun canvi en el comentari. Primerament, doncs, us proposaria que us conciencieu que aquest espai de "Més..." i que havia estat altra hora un important estri de comunicació amb sort i/o dissort per a determinats membres i associacions o tacades a tres bandes amb la consegüent participació de tercers, ja fossi intencionada o no, o s'esdevingués al cap de algunes maneres de convivència, per exemple primer en companys dels mateixos estudis i després per part de una de les dèries de molts dels usuaris, que preferien enrefiar-se dels qui ja havien tractat virtualment o no, i, tot i que molt segurament sigui una causa de precisament deixadès de l'espai el que propicïi per exemple que no hi hagi trobades presencials anava a dir universals. Així doncs, i, tot i que també ho he explicat alguna vegada, el windows i la UOC em varen ajudar a donar un pas endavant, que va dir una vegada a la TV3 el antic president de la Generalitat de Catalunya senyor Jordi pujol, ha passat que entre malalment que estava dels abusos de joventut dels que em vaig mantenir gairebé abstinent durant deu anys de la mateixa manera que em van empènyer, o potser m'ho va semblar... i ara podríem escoltar la cançò "just my imagination" de la Dolores Canberry, doncs ja ho deia el meu professor de informàtica de la universitat de Vic, doncs deia ell, em sembla que es deia Casas, que no li agradava el Windows perquè feia coses sol(el programa) tot i que no ho sabem del cert, perquè ès provable que jo mateix, i ell, i potser molta altra gent de llavors i que es mereixen un respecte, per poc que pogueu es varen passar hores i hores davant de pantalles en colors que gastaven molta corrent per tal de veure "Hasta dónde quieres llegar hoy?" Així doncs... ara anava a mirar de fer llàstima però deu ser ben cert que si compartim nosaltres aquesta experiència ens en fotem i força de ls mòbils de pantalla tàctil. I amb tot el dret, en un cas que tot i mantenir-nos el el all (en el ajo, a peu del canó) no ens escandalitzem si no és per exemple en un estri més antic que els propis ordenadors, com ès una tele, i que suposo no afecta tant com als usuaris d'aquests telèfons a contrastar amb les computadores. Jo visc, ara i de moment, és clar, a Manresa. Manresa ès molt maco i a més una ciutat molt cara, tinc entès que el que es paga de llicencia a l'ajuntament dels vostres vehicles a motor, està en el nivell de la tercera més cara de tot espanya. Però no tinc ni patinet. Passa, també que estic convençut que qualsevol que tingui carnet i a més hagi treballat de gruista en un taller de reparacions de Gran Canaria, sabrà que allà baix, com que hi ha molts desnivells pronunciats, com podria ser, a molt menor escala per això de cara a comparaticves en quantitat de quilimetratge a recórrer-hi en amb dos llocs (el desnivell) no fa que a manresa petin molts cotxes de l'embragatge com si passa a les canàries. Si hi ha per exemple moltíssimes taques d'oli als aparcaments a les voreres de Manresa que també deuen fer de les seves. Però, i perdoneu, ni sé si per exemple a la Plana de Vic, que ès d'on soc jo hi ha taques al terra dels carrers per desajustaments en el canvi de marxes ni recordo haver anat mai a les illes canàries i ja... torneu a perdonar, ni recordo això que em varen explicar de les illes canàries era a tenerife o la palma. La palma ja heu fet tard, tocava diumenge de Rams, però desitjo haver-vos entretingut una estoneta. Celebraré qualsevol comentari en descompte. Sempre que les connexions ens siguin al lector i ana mi mateix, favorables i...

dissabte, 21 de juny de 2014

Progressos industrials.

Hola. Ara he passar a realitzar una mitja jornada al servei prelaboral d'Ampans a donar suport als treballadors de la secció de tota l'empresa i/o Fundació en els seus diferents espais: .-Els jardins de la Masia i el seu txiringuito, el taller i magatzem i vestuari dels treballadors, la Residència, També la seccioó del Centre d'Ocupacional i encara tenen més llocs i, a més, s'ha de fer molta feins. Salut. Josep Salvans Arola

dissabte, 3 de maig de 2014

Les coses no cauen perquè es perdin... (Revisió)

No cauen les coses perquè es perdin... cauen per fugir dels estels. -Quants déus hi ha? -deia la monja a la Dolors i les seves companyes del convent- ...Quants déus hi ha? Llavors algunes de les noies xiuxiuejaven per a que se n'assabentés la resta de despistades o absortes. Però, jo mateixa no sé com s'ho feia Sor Lucía que era la primera en cridar: Un sol déu tot poderós!. És cert. Sempre era Sor Lucía la primera en cridar-ho. No per això, nosaltres, podem oblidar que els diferents somriures que pugui anar provocant a determinades persones de la nostre edat i més grans, si en queden, i del que els no cohetanis no en podrien treure suc ni que fossin venedors de cataplasmes a l'antic Oest americà. Era, així doncs, la Cultura… segurament la cultura mediàtica no retroactiva com la Història mateixa: les nostres diferents històries o fins i tot les que son una altra Història tant extensa i excelsa per als que se n'han encuidat, precisament, per que amb la postergació es pugui gaudir i compartir a nivell universal i metòdica com es dona el cas que tot i perviure, que podria passar, més de cent anys i que no ens permet observar durant la vida, sotmesos a respectius i severs anys i cicles. perquè doncs, si l'educació ès un dret no es posa la tele a deixar ja un cop de banda els fonaments de integració com la Sexta-3 i el Nitro. Ara que deia l’Oest, penso en el meu bon amic Porfirio. Que Déu el tingui a la glòria, i les seves explicacions, les més, o tant com a estudi, fidedignes. Mèxic, després de la seva revolució, va vendre als EEUU d'Amèrica tot una sèrie d'estats per trenta milions de dòlars a crèdit. I no sé si passarà com amb la factura que va presentar aquell hereu de una joieria que era jueu d'Israel reclamava a la reina d'Anglaterra una quantitat insignia de diners corresponents al guarniment de la seva pròpia corona i que, ara acabo, va dir ella que no els hi pensava pagar tot i que l'home havia presentat papers. Doncs això, que ara no sé si ens ha tocat uns dies de combregar pa de vida que per exemple obliga als no pagadors històrics a realitzar tasques de suport, per exemple com al mateix prelaboral, envers entitats, persones i estats propers a manera de desenvolupament sostenible que només els directius de Camposanto son capaços de contradir: Pan p'a hoy i hambre p'a mañana de totes totes... I, molt especialment allà (a Mèxic). Els megicans veuen com un vint-i-cinc per cent de la seva població nova es mort cada any. Un altre vint-i-cinc per cent emigra. Res, que també m'ho va dir el Porfirio. No només les conspiracions judeomassòniques xerren i xerren els militars, explicarien el nostre procés, d'Espanya, com a una fita de l'Europa de les... per lo menos trenta,... velocitats, sinó que la mateixa submisió requerida "antaño" per part de tothom, que volgués o fos portat al Vaticà i a gran diferència de Carlemany a l'any 911... però? no sé si us ho hauria d'explicar jo lo de’n Carlemay... va, sí!... Més tard! De veritat. Així doncs la massoneria era secreta. La vida civilitzada i coneixedora primera del nostre territori per la història eren els jueus, i cosins (Fenicis posem per cas), però llunyans dels etruscs romans i tota la punyeta del Dritto com a únic recurs perdurable i important fins al punt que en tenim constància encara ara tot i el pas dels segles, però potser d'una manera molt més seriosa...- bé! Potser seriosa no ès la paraula, com també, potser, haurem de profunditzar també aquell dia en el tema. Per exemple amb les naus de Pèrsia i si arribaven o van arribar o qui les va cremar. No estava organitzat en castes, però sí que eren llengües indogermàniques per anys que vagin passant volant. Els mariners miren les estrelles, però malgrat tot sí que ordenats i a voltes... Ja tots ho sabem tot! i pertant ès millor no participar per a que determinats adefèsis ho considerin propi d'una mena de capital humà que seria propietat de tots els il•lustrats i coneixedors d'una minsa pauta de la vida que els senyors de Camposanto tenen a bò de no considerar, ni delicte ni sinergia a retornar-els com a contribució a l’ens relatiu. Passa però allò tant difícil del Tants caps tants barrets... i en Carcal•la al any 242 dJC i els habitants de l'imperi. De fet però, i a banda de totes aquestes cotxineries que us deia, cau en preu i valor que d'antigues civilitzacions i per al seu propi considerament aportin progressos i com en John Preston a el llibre El cuarto protocolo de Frederick Forsyth determinats immoladors passin per defugir, erròniament, la seva mort per a despertar uns altres de civilitzacions diferents amb uns vincles entre la pròpia i les altres que si no son secrets estan en un romanant de performance... per exemple. No només en la grandesa del seu -ja ho he dit: equivocat esperit de, uns, enaltir-se ells i/o revenja i d'altres de fer encimballaments en determinats parlaments i xerrades que només, i... no!.- Millor dit: en encimballades comunions acabin per perdre l'Oremus sempre en mans del seu perseguidor i a voltes, en determinats moments de caos perdre-ls en actes prou parsimoniosos i letals. Sobretot per a l'edat que tenen... Uns i altres. Atentament, Josep Salvans Arola. DNI 33944976N.

dijous, 1 de maig de 2014

Les coses no cauen perquè es perdin

No cauen les coses perquè es perdin... cauen per fugir dels estels. -Quants déus hi ha? -deia la monja a la Dolors i les seves companyes del convent- ...Quants déus hi ha? Llavors algunes de les noies xiuxiuejaven per a que se n'assabentés la resta de despistades o absortes. Però, jo mateixa no sé com s'ho feia Sor Lucía que era la primera en cridar: Un sol déu tot poderós!. És cert. Sempre era Sor Lucía la primera en cridar-ho. No per això, nosaltres, podem oblidar que els diferents somriures que pugui anar provocant a determinades persones de la nostre edat i més grans, si en queden, i del que els no cohetanis no en podrien treure suc ni que fossin venedors de cataplasmes a l'antic Oest americà. Era, així doncs, la Cultura… segurament la cultura mediàtica no retroactiva. Ara que deia l’Oest, penso en el meu bon amic Porfirio. Que Déu el tingui a la glòria, i les seves explicacions, les més, o tant com a estudi, fidedignes. Mèxic, després de la seva revolució, va vendre als EEUU d'Amèrica tot una sèrie d'estats per trenta milions de dòlars a crèdit. I no sé si passarà com amb la factura que va presentar aquell hereu de una joieria que era jueu d'Israel reclamava a la reina d'Anglaterra una quantitat insignia de diners corresponents al guarniment de la seva pròpia corona i que, ara acabo, va dir ella que no els hi pensava pagar tot i que l'home havia presentat papers. Doncs això, que ara no sé si ens ha tocat uns dies de combregar pa de vida que per exemple obliga als no pagadors històrics a realitzar tasques de suport, per exemple com al mateix prelaboral, envers entitats, persones i estats propers a manera de desenvolupament sostenible que només els directius de Camposanto son capaços de contradir: Pan p'a hoy i hambre p'a mañana de totes totes... I, molt especialment allà. Els megicans veuen com un vint-i-cinc per cent de la seva població nova es mort cada any. Un altre vint-i-cinc per cent emigra. Res, que també m'ho va dir el Porfirio. No només les conspiracions judeomassòniques xerren i xerren els militars, explicarien el nostre procés, d'Espanya, com a una fita de l'Europa de les... per lo menos trenta,... velocitats, sinó que la mateixa submisió requerida "antaño" per part de tothom, que volgués o fos portat al Vaticà i a gran diferència de Carlemany a l'any 911... però? no sé si us ho hauria d'explicar jo lo de’n Carlemay... va, sí!... Més tard! De veritat. Així doncs la massoneria era secreta. La vida civilitzada i coneixedora primera del nostre territori per la història eren els jueus, i cosins, però llunyans dels etruscs romans i tota la punyeta del Dritto com a únic recurs perdurable i important fins al punt que en tenim constància encara ara tot i el pas dels segles, però potser d'una manera molt més seriosa...- bé! Potser seriosa no ès la paraula, com també, potser, haurem de profunditzar també aquell dia en el tema. Per exemple amb les naus de Pèrsia i si arribaven o van arribar o qui les va cremar. No estava organitzat en castes, però sí que eren llengües indogermàniques per anys que vagin passant volant. Els mariners miren les estrelles, però malgrat tot sí que ordenats i a voltes... Ja tots ho sabem tot! i pertant ès millor no participar per a que determinats adefèsis ho considerin propi d'una mena de capital humà que seria propietat de tots els il•lustrats i coneixedors d'una minsa pauta de la vida que els senyors de Camposanto tenen a bò de no considerar, ni delicte ni sinergia a retornar-els com a contribució a l’ens relatiu. Passa però allò tant difícil del Tants caps tants barrets... i en Carcal•la al any 242 dJC i els habitants de l'imperi. De fet però, i a banda de totes aquestes cotxineries que us deia, cau en preu i valor que d'antigues civilitzacions i per al seu propi considerament aportin progressos i com en John Preston a el llibre El cuarto protocolo de Frederick Forsyth determinats immoladors passin per defugir, erròniament, la seva mort per a despertar uns altres de civilitzacions diferents. No només en la grandesa del seu -ja ho he dit: equivocat esperit de, uns, enaltir-se ells i/o rebenja i d'altres de fer encimballaments en determinats parlaments i xerrades que només, i... no!.- Millor dit: en encimballades comunions acabin per perdre l'Oremus sempre en mans del seu perseguidor i a voltes, en determinats moments de caos perdre-ls en actes prou parsimoniosos i letals. Sobretot per a l'edat que tenen... Uns i altres. Atentament, Josep Salvans Arola. DNI 33944976N. Prelaboral d'Ampans a Santa Maria de Comabella.

dimarts, 15 d’abril de 2014

Replegament dels blogs que fins ara gestionava. Un calvari.

Hola molt bon dia a tothom: He optat per: de la mateixa manera que vaig disgregar una vegada ja fa temps, en un periode de incògnita vaig doblar el meu primer blog i el vaig copiar en un altre, doncs ha passat que ja els he reaplegat en aquest mateix "De nou... Can Josep" i no us extranyi doncs, fins el dia de la inauguració, per al que tindré en compte dades de la possible onomàstica lluny de la tonteria que m'envolta, fins al punt de voler celebrar grans dissorts com per exemple, tot i que a la meva edat son menys les coses que m'espanten que no pas les que m'engresquen a manera de col·laborar-hi profundament i amb més empenta de la que,i suposo, poden conferir els enganys amagats i la, pròpia o impròpia, passió en general, tot defugint, i per a lo que em mediquen, fugir de la psicosi, dels brots psicòtics i he mirat... i perdoneu... he mirat deia alguna vegada de encara llavors, l'últim cop devia èsser abans de la mort del pare, somniava fer-me, tan tard, campió Olímpic. De fet tot estava tant pensat com el mateix i propi cas de la Independència de Catalunya i fugint, com sempre hem fet a casa defugint deia de honors polítics i pseudo socials. Recordo el dia onze de setembre de l'any deles torres gemelas. Estàvem molt engrescats a casa. El meu germà havia parlat, fins i tot de la feina que es dedicava a fer a la seva empresa de la Diagonal de Barcelona, però us imagineu pas res. Em sembla que ens vem connectar a la tele abans de que caiguéssin i suposo que si jo hagués estat a la ciutat aquell dia, m'hauria despertat o marejat i caigut donat que tinc vertígen normalment a Barcelona quan miro la torre Catalunya a la estació de Sants. Molt bon curs polític a tothom. Com cantava en Giorgi Dan l'estiu passat o potser en fa dos o tres, Las Va-ca-ciones, las Va ca ciones, las vacacionesdelCorteInglés. Jo he firmat per a l'avançament de les de ve niment del proper diaonze del nou amb folre i manilles. Mil salutacions a tothom... és clar. Josep Salvans Arola

divendres, 11 d’abril de 2014

Tot plegat: Un diumenge de Rams Josep Salvans Arola No només avui comença el cap de setmana previ a la Setmana magnífica i il·lustríssima, sinó que el diumenge de Rams, dia tretze d’abril és quan farà anys la mort del meu germà Xavier i a més ell va morir un dijous sant. Dimecres, ja parlant de les onomàstiques, dia 15 d’Abril, farà un any de la mort de la meva mare. Vivo doncs sin vivir en mí i ès tant alt el que espero que muero porque no muero. Sí-sí. Es tic mirant de recordar (tot el que tinc i m’envolta és passat i per exemple somnio que recordo coses que no han passat mai i fins i tot en defujo en tal de trobar en el subconcient com un “tonto” i les garoines. ¿Heu provat mai de cercar el medicament que em donen des de aproximadament el dos mil quatre? proveu-ho! Risperdal CONSTA i surt en Dalí i el seu tonteria i tal. Ja ho deien ja que de’n Dalí des que va perdre la vista o el món de vista queia i recordava la infidelitat i el despreci de son pare. Anem a suposar, per exemple que no tenia els cabells blaus… vull dir els ulls… els ulls blaus i massa trànsit de lo typichal Spanish i beh! que el bombin el Dalí. De fet, ara no sé què us anava a dir d’aquesta ansitat meva per assolir, aquests dies, una sincronia no fugedissa amb mi, la meva persona i el que s’ha perdut em el temps.. sincronia, certament. A l Prelaboral tinc un monitor que es diu Francisca i que es fica amb el volum dels meus braços. Com si ara no tinguéssim res millor que anar afer el txulo-piscines en una macarrònica jornada i estada pel carrer i prendre el sol com els grans capitans. Com en Mallory que va morir el dia 8 de juny… de la mateixa manera que es van morir el meu germa i dos mesos justos abans el pare, a dia 13 i la mare a catorze i la meva germana el quinze.. i tal i tal… doncs va passar el 1924 que el famós Mallory es va donar un disgust mortal d’agafat’hi Josep María. Va morir en una paret de pedres partides després o abans de caure barranc avall tot provant d’assolir la fita: Escalar l’Everest. S’ignora per exemple, que Mallory tenia un tormell trencat i que segurament el sherpa que l’acompanyava el va tirar en vall i li va dir que el aniria a buscar el més aviat possible i va tallar la corda, encara els escaladors anaven em cordes d’espart i prou bones si ha durat des de fa més de quatre mil·lenis (des dels egipcis i la piràmide).. doncs qui ho sap? Potser si que es feia arrossegar per el sherpa que després d’arribar a dalt el retorn sense abrics de pells i tal, doncs… ostres no fotem, que el sherpa es va tirar barranc avall del gorg en algun cerimonial mític que no modèlic… obviament no als ulls del britànic que va morir i quedar agafat a les de l’altres de la… ai!que no en sé: vull dir la carena que el sherpa, tot servil consierava pedres més avall i relliscada cap als tres mil metres o potser cinc mil: Per exemple lo mateix que passa si un es mira el montseny a tres mil metres des de Tona a sis-cents. Han de pujar el mateix troç que els del Matagalls a Sant Marçal… i tal. Tot de fites, sens dubte.

dissabte, 5 d’abril de 2014

De debò que eren tant dolents els Guns'N'Roses?

No ho sé. Ara mateix estic tant atabalat que necessito abstreure'm absolutament de tot a manera de revisar moments passats en... podríem dir-ne la vida recent. Necessito, precisament avui: l'aniversari de la mort de Kurt Cobain, descobrir que no so el pitjor en totes i cadascuna de les activitats que realitzo fora i innecessàriament a nivell personal. Deia un policia en una movie... o potser era un advocat, que ningú era capaç, segons les analítiques (Veieu el video "¿Quien mató a Kurt Cobain?" em sembla que de la bbc), doncs deia Kurt... no, home no! ho deia l'advocat, que ningú era capac de disparar-se un tret d'escopeta amb el peu, sobre si mateix i tal i amb un gram, segons analítiques del sumari un gram anava a dir de cavall (heroína) a dintre. No em correspon, gneralment, de fer el treball de camp i ficar-me'l a na mi. No només gaire sinó que, bé potser faig com el Hermann Hesse i de gran vull només veure les coses que passen en el meu cos de manera experimental i individual com a droga de solitarios que es veu que és el jaco. I tal i tal. Permeteu-me, ara estic prou nerviós perquè he decidit arreplegar tots els meus blocs a blogspot en un de sol. Ja em comunicaré llavors amb vosaltres!

dissabte, 22 de març de 2014

Estic espès, corprès, eixordit i distret...

Ès del tot cert. Com si tingués mal de cap i mal de queixal. per altra banda no us estic pas enganyant: Tinc maldecap i maldequeixal. No em volien donar medicines antibiòtiques i calmants a la farmàcia, perqueè es veu que desde Mosaic, S'han queixat i han dit a la que anem sempre que no ens en despatxi... a na mi. Fins i tot penso que tot plegat ès molt geràrquic. Fins al punt per exemple de fer quedar obsolets, diferents programacions i app's per al mòbil. Així, passa que ten vas un dia i trobes una tanca en aquell vell camí del Pryca. Un altre exemple son les productives noves estratègies en un dels mercats més interessants per a l'estudi del Marqueting: Els supermercats. Pregunto si passa en les hores de intervenció quirúrgica que, preferent ésmés ràpid que urgent. No ho sé. Ara per exemple participo sempre en decisions gramaticals que tot i desinteressades malmeten els projectes de Pompeu fins i tot els compartits amb mossèn Alcover de Mallorca. Ho dic seriosament. En català, o se n'agafa costum o es cau en el desmanec i el desordre. Fins al punt de que perquè m'entengueu,jo mateix he anat a petar a la inconcissitat romanent i desprofitosa. Fin i tot desinteressada i improductiva més enllà d'una mena de cascabell als tormels o a la llargària del vestit dels jueus sefardites. Tant de bo. Sempre hi ha coses per explicar, ès cert! fins i tot tonteries i horterades i assoliments de comunió en la absència de comunicació directa. Els exercicis proposats son prou feixucs. Cada dia faig petites connexions que poden aportar esclariment a lo proposat anteriorment, i que nocontrolo... de veritat!

Estic tot confós.

Benvolguts. Us estimo molt, i per tant us comunico que tot això no es tracta de cap joc... ni tant sols informal. Tant de bò, els meus coneixements i pors i gaudis que us he anat exposant desde ara fa molts anys no esdevinguin pors ni incerteses i la comunicació amb el món mundial sigui des de ahir en endavant prou enriquidora als vostres ulls. Fins aviat molt mbons desitjos a tothom. Passa sovint que el silenci ens espanta!

dissabte, 8 de març de 2014

Amb veu de dona, Ajuntament de Manresa.

MICRORELAT:: Quan més enllà mirava, més lluny m'anava quedant el que, encara ara, tinc a prop. Com un pòsit de rosella a les veles que no em deixava marxar ni tornar, amb un dolor tant profund com forta és la pedra que no mou l'oratge del cabdalós riu, alhora que tant suau, i dolç disfèrtil, era el perfum de la ruda (a voltes enyorat)... encara ara.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Tinc molt fred!

Però potser no tant com voldria. Ara vinc de urgències a l'Hospital Sant Joan de Déu i veure la doctora villar que sempre m'enllesteix molt ràpid sobre tot si toco temes que no coneix... per exemple com s'ha de prendre el Micostatin. El Micostatins és una mena de xarop per als fongs de la gola que acostumen a derivar-se del consum d'antibiòtics. Daixò en auest període tant llarg d'abstinència a n'ha aquest espai relativament obert. El company de pis aquí a Manresa s'ha tornat a engrescar amb trastos ara cap aquí i altres trastos cap allè a Sant Vicenç de Gonteres. Jo tenia un horari, a mode de pressupost de alimentació que una vegada va resoldre confeccionar la senyora Fina Rojas de trenta euros amb menjar per tota la setmana. Ve tot això, encara de més enllà. De quan amb molt de tacte, la Fina em va fer passar del cafè al cafè descafeïnat malgrat fins a dia d'avui un dia de força mesos i que es va acabar en el dos d'abril de ara fará dos anys quan a Manresa em van dir que no podia prendre cocacola. No em recordo mai que no puc prendre antibiòtics. Tampoc tinc massa ganes de anar a la visita a la clínica Sant Josep perquè dimecres em facin la placa (radiofrafia) dental per un mal de queixal així com una muela del juicio el dia 21 de març. Encara de fet no tinc l'informe perquè les senyores auxiliars de infermeria recullen feina i tal. Son, no només per la confiança que es donen sinó fins i tot treure activitat d'on no ni ha d'haver més per poc voluntaria que sigui i treballar també el cap de setmana. És més difícil encara que tot això. Ara a més a més el consultor de la UOC, el senyor Enric... bé, que hem fet més feina de la que deriva, en tres mesos i no pas dos dies de intervencions de la tutora de la UOC que va validar la matricula de FEm per comptes de la de competències comunicatives en les TIC, que: Ai! Tantes ganes tinc de treureme-la com de obtenir els calérs per a matricular-me'n