dissabte, 8 de març de 2014

Amb veu de dona, Ajuntament de Manresa.

MICRORELAT:: Quan més enllà mirava, més lluny m'anava quedant el que, encara ara, tinc a prop. Com un pòsit de rosella a les veles que no em deixava marxar ni tornar, amb un dolor tant profund com forta és la pedra que no mou l'oratge del cabdalós riu, alhora que tant suau, i dolç disfèrtil, era el perfum de la ruda (a voltes enyorat)... encara ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada