dissabte, 3 de maig de 2014

Les coses no cauen perquè es perdin... (Revisió)

No cauen les coses perquè es perdin... cauen per fugir dels estels. -Quants déus hi ha? -deia la monja a la Dolors i les seves companyes del convent- ...Quants déus hi ha? Llavors algunes de les noies xiuxiuejaven per a que se n'assabentés la resta de despistades o absortes. Però, jo mateixa no sé com s'ho feia Sor Lucía que era la primera en cridar: Un sol déu tot poderós!. És cert. Sempre era Sor Lucía la primera en cridar-ho. No per això, nosaltres, podem oblidar que els diferents somriures que pugui anar provocant a determinades persones de la nostre edat i més grans, si en queden, i del que els no cohetanis no en podrien treure suc ni que fossin venedors de cataplasmes a l'antic Oest americà. Era, així doncs, la Cultura… segurament la cultura mediàtica no retroactiva com la Història mateixa: les nostres diferents històries o fins i tot les que son una altra Història tant extensa i excelsa per als que se n'han encuidat, precisament, per que amb la postergació es pugui gaudir i compartir a nivell universal i metòdica com es dona el cas que tot i perviure, que podria passar, més de cent anys i que no ens permet observar durant la vida, sotmesos a respectius i severs anys i cicles. perquè doncs, si l'educació ès un dret no es posa la tele a deixar ja un cop de banda els fonaments de integració com la Sexta-3 i el Nitro. Ara que deia l’Oest, penso en el meu bon amic Porfirio. Que Déu el tingui a la glòria, i les seves explicacions, les més, o tant com a estudi, fidedignes. Mèxic, després de la seva revolució, va vendre als EEUU d'Amèrica tot una sèrie d'estats per trenta milions de dòlars a crèdit. I no sé si passarà com amb la factura que va presentar aquell hereu de una joieria que era jueu d'Israel reclamava a la reina d'Anglaterra una quantitat insignia de diners corresponents al guarniment de la seva pròpia corona i que, ara acabo, va dir ella que no els hi pensava pagar tot i que l'home havia presentat papers. Doncs això, que ara no sé si ens ha tocat uns dies de combregar pa de vida que per exemple obliga als no pagadors històrics a realitzar tasques de suport, per exemple com al mateix prelaboral, envers entitats, persones i estats propers a manera de desenvolupament sostenible que només els directius de Camposanto son capaços de contradir: Pan p'a hoy i hambre p'a mañana de totes totes... I, molt especialment allà (a Mèxic). Els megicans veuen com un vint-i-cinc per cent de la seva població nova es mort cada any. Un altre vint-i-cinc per cent emigra. Res, que també m'ho va dir el Porfirio. No només les conspiracions judeomassòniques xerren i xerren els militars, explicarien el nostre procés, d'Espanya, com a una fita de l'Europa de les... per lo menos trenta,... velocitats, sinó que la mateixa submisió requerida "antaño" per part de tothom, que volgués o fos portat al Vaticà i a gran diferència de Carlemany a l'any 911... però? no sé si us ho hauria d'explicar jo lo de’n Carlemay... va, sí!... Més tard! De veritat. Així doncs la massoneria era secreta. La vida civilitzada i coneixedora primera del nostre territori per la història eren els jueus, i cosins (Fenicis posem per cas), però llunyans dels etruscs romans i tota la punyeta del Dritto com a únic recurs perdurable i important fins al punt que en tenim constància encara ara tot i el pas dels segles, però potser d'una manera molt més seriosa...- bé! Potser seriosa no ès la paraula, com també, potser, haurem de profunditzar també aquell dia en el tema. Per exemple amb les naus de Pèrsia i si arribaven o van arribar o qui les va cremar. No estava organitzat en castes, però sí que eren llengües indogermàniques per anys que vagin passant volant. Els mariners miren les estrelles, però malgrat tot sí que ordenats i a voltes... Ja tots ho sabem tot! i pertant ès millor no participar per a que determinats adefèsis ho considerin propi d'una mena de capital humà que seria propietat de tots els il•lustrats i coneixedors d'una minsa pauta de la vida que els senyors de Camposanto tenen a bò de no considerar, ni delicte ni sinergia a retornar-els com a contribució a l’ens relatiu. Passa però allò tant difícil del Tants caps tants barrets... i en Carcal•la al any 242 dJC i els habitants de l'imperi. De fet però, i a banda de totes aquestes cotxineries que us deia, cau en preu i valor que d'antigues civilitzacions i per al seu propi considerament aportin progressos i com en John Preston a el llibre El cuarto protocolo de Frederick Forsyth determinats immoladors passin per defugir, erròniament, la seva mort per a despertar uns altres de civilitzacions diferents amb uns vincles entre la pròpia i les altres que si no son secrets estan en un romanant de performance... per exemple. No només en la grandesa del seu -ja ho he dit: equivocat esperit de, uns, enaltir-se ells i/o revenja i d'altres de fer encimballaments en determinats parlaments i xerrades que només, i... no!.- Millor dit: en encimballades comunions acabin per perdre l'Oremus sempre en mans del seu perseguidor i a voltes, en determinats moments de caos perdre-ls en actes prou parsimoniosos i letals. Sobretot per a l'edat que tenen... Uns i altres. Atentament, Josep Salvans Arola. DNI 33944976N.

dijous, 1 de maig de 2014

Les coses no cauen perquè es perdin

No cauen les coses perquè es perdin... cauen per fugir dels estels. -Quants déus hi ha? -deia la monja a la Dolors i les seves companyes del convent- ...Quants déus hi ha? Llavors algunes de les noies xiuxiuejaven per a que se n'assabentés la resta de despistades o absortes. Però, jo mateixa no sé com s'ho feia Sor Lucía que era la primera en cridar: Un sol déu tot poderós!. És cert. Sempre era Sor Lucía la primera en cridar-ho. No per això, nosaltres, podem oblidar que els diferents somriures que pugui anar provocant a determinades persones de la nostre edat i més grans, si en queden, i del que els no cohetanis no en podrien treure suc ni que fossin venedors de cataplasmes a l'antic Oest americà. Era, així doncs, la Cultura… segurament la cultura mediàtica no retroactiva. Ara que deia l’Oest, penso en el meu bon amic Porfirio. Que Déu el tingui a la glòria, i les seves explicacions, les més, o tant com a estudi, fidedignes. Mèxic, després de la seva revolució, va vendre als EEUU d'Amèrica tot una sèrie d'estats per trenta milions de dòlars a crèdit. I no sé si passarà com amb la factura que va presentar aquell hereu de una joieria que era jueu d'Israel reclamava a la reina d'Anglaterra una quantitat insignia de diners corresponents al guarniment de la seva pròpia corona i que, ara acabo, va dir ella que no els hi pensava pagar tot i que l'home havia presentat papers. Doncs això, que ara no sé si ens ha tocat uns dies de combregar pa de vida que per exemple obliga als no pagadors històrics a realitzar tasques de suport, per exemple com al mateix prelaboral, envers entitats, persones i estats propers a manera de desenvolupament sostenible que només els directius de Camposanto son capaços de contradir: Pan p'a hoy i hambre p'a mañana de totes totes... I, molt especialment allà. Els megicans veuen com un vint-i-cinc per cent de la seva població nova es mort cada any. Un altre vint-i-cinc per cent emigra. Res, que també m'ho va dir el Porfirio. No només les conspiracions judeomassòniques xerren i xerren els militars, explicarien el nostre procés, d'Espanya, com a una fita de l'Europa de les... per lo menos trenta,... velocitats, sinó que la mateixa submisió requerida "antaño" per part de tothom, que volgués o fos portat al Vaticà i a gran diferència de Carlemany a l'any 911... però? no sé si us ho hauria d'explicar jo lo de’n Carlemay... va, sí!... Més tard! De veritat. Així doncs la massoneria era secreta. La vida civilitzada i coneixedora primera del nostre territori per la història eren els jueus, i cosins, però llunyans dels etruscs romans i tota la punyeta del Dritto com a únic recurs perdurable i important fins al punt que en tenim constància encara ara tot i el pas dels segles, però potser d'una manera molt més seriosa...- bé! Potser seriosa no ès la paraula, com també, potser, haurem de profunditzar també aquell dia en el tema. Per exemple amb les naus de Pèrsia i si arribaven o van arribar o qui les va cremar. No estava organitzat en castes, però sí que eren llengües indogermàniques per anys que vagin passant volant. Els mariners miren les estrelles, però malgrat tot sí que ordenats i a voltes... Ja tots ho sabem tot! i pertant ès millor no participar per a que determinats adefèsis ho considerin propi d'una mena de capital humà que seria propietat de tots els il•lustrats i coneixedors d'una minsa pauta de la vida que els senyors de Camposanto tenen a bò de no considerar, ni delicte ni sinergia a retornar-els com a contribució a l’ens relatiu. Passa però allò tant difícil del Tants caps tants barrets... i en Carcal•la al any 242 dJC i els habitants de l'imperi. De fet però, i a banda de totes aquestes cotxineries que us deia, cau en preu i valor que d'antigues civilitzacions i per al seu propi considerament aportin progressos i com en John Preston a el llibre El cuarto protocolo de Frederick Forsyth determinats immoladors passin per defugir, erròniament, la seva mort per a despertar uns altres de civilitzacions diferents. No només en la grandesa del seu -ja ho he dit: equivocat esperit de, uns, enaltir-se ells i/o rebenja i d'altres de fer encimballaments en determinats parlaments i xerrades que només, i... no!.- Millor dit: en encimballades comunions acabin per perdre l'Oremus sempre en mans del seu perseguidor i a voltes, en determinats moments de caos perdre-ls en actes prou parsimoniosos i letals. Sobretot per a l'edat que tenen... Uns i altres. Atentament, Josep Salvans Arola. DNI 33944976N. Prelaboral d'Ampans a Santa Maria de Comabella.